Francesco de Gregori. Plou a bots i barrals, al «Cantagiro» Homer puja a l’escenari, i ens canta…

.

.

Omero al Cantagiro

.

Piove che Dio la manda
Sulle bocche aperte
Piove che ci si bagna
Sulle macchine scoperte

Sarà bellissimo fermare il tuo spettacolo
In un fotogramma
Raccogliere pioggia e canzoni
Come fosse la manna

Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui
A farti firmare i miei dischi
A ringraziarti che esisti
Fra lacrime e fischi

Cantami, Omero, cantami una canzone
Di ferro e di fuoco e di sangue e d’amore e passione
Lo sai che privato e politico
Li confondono spesso

Sarà diversa la musica
Ma il controcanto è lo stesso

Servono piedi buoni per la salita, fortuna e talento
E calli sulla punta delle dita
Per vedere di far suonare questa chitarra
Che sotto la pioggia risplende come un’arma da guerra

Giove dall’alto scaglia le sue saette
E si alzano dieci palette
Ed è subito notte, e la radio trasmette
E la pioggia non smette

Cantami, Omero
Cantami una canzone
Che nascondi nel pugno
Fallimento e successo

Sarà diversa la musica
Ma il pentagramma è lo stesso

Sarà bellissimo fermare questa musica in un fotogramma
Raccogliere pioggia e canzoni come fosse la manna
Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui
A farmi bagnare i miei dischi, a vedere se esisti
Ma ognuno si prende i suoi rischi

Caldo e solenne sale sul palco Omero

.

Francesco de Gregori
Àlbum : Sulla Strada

.

.

.

.

.

“Infine, una strana canzone: Omero al Cantagiro, ritmi latini e un testo che si presta a mille letture. «Beh, io sono affezionato al ricordo del Cantagiro, quando non facevo ancora questo mestiere mi affascinava quel mondo, i cantanti mi sembravano figure mitologiche, Caterina Caselli era una dea… E così mi sono immaginato un cantante chiamato Omero, o forse è Omero stesso, che compare nella domesticità di quel mondo per regalare qualcosa di poetico, per rivendicare a questo lavoro una dignità spesso negata…».”

Entrevista a Francesco de Gregori: La Stampa 15/11/2012

“[Il cantagiro] Era un concorso musicale, oggi ce ne sono altri. Nella canzone piove dall’inizio alla fine. È una pioggia come quella di Blade runner: piove sul mondo del mio mestiere. C’è crisi forte, non solo economica, ma anche artistica. Nella pioggia un Omero miracolosamente sale sul palco e canta la guerra di Troia. Per fortuna nella musica ci sono tanti piccoli Omeri che tirano la baracca, mentre nessuno pensa più alla musica. La discografia non c’è più. Lo Stato aiuta altri prodotti come il cinema, anche quando non lo merita. So che non è il momento di chiedere soldi, ma è come se noi producessimo gomma da masticare, come se con De Andrè, Paoli, Jannacci o Ligabue la musica leggera non avesse scritto pagine importanti per questo Paese”

Francesco de Gregori. A: fabiosroom.eu

.

Cantagiro a:  it.wikipedia.org

.

 

L’art d’explicar històries, segons Homer. Raül Garrigasait

.

.

Raül Garrigasait, en el seu espai literari La casa en obres ens diu:

.

.

De vegades em diverteixo imaginant-me que Homer existeix, ha après de lletra (ha resultat que no era cec) i és professor d’una escola d’escriptura. I que a partir de l’experiència de compondre la Ilíada redacta les normes bàsiques de l’art d’explicar històries:

1. Respecta en la mateixa mesura els dos bàndols de la guerra.
2. Fes que el protagonista sigui excessiu. Fes que el seu enemic sigui noble i admirable.
3. Fes girar tota la narració, per extensa que sigui, al voltant d’un sol tema. Anuncia’l al començament de tot.
4. …

.

.

Llegiu-ne el text complet a: L’art d’explicar histories. Val molt la pena.

.

.

 

 

La paradoxa d’Homer en el Llac dels signes, de Palol

.

.

.

.

.

.

.

§ 94.- Contradicció en Homer: la cultura balbuceja, i ja ha arribat a la cúspide.

.

.

.

Miquel de Palol

El Llac dels Signes, pàg. 477

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Miquel de Palol
El Llac dels Signes

Ed. Proa
ISBN: 978-84-7588-431-8

.

.

.

Paràbola sobre la ceguesa (d’Homer), a l’Extinció, de Sebastià Alzamora

.

.

And poor old Homer blind, blind, as a bat

Ezra Pound
Canto II

.

Orb  com una rata pinyada […]  Homer…

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

.

Escrivia:

Primera paràbola sobre la ceguesa. Orb com una rata pinyada, el vell i bon lladre Homer s’encaminava cap a Es­mirna, de bracet d’un companyó que havia fet per aquells camins que només ell coneixia. Es dirigien a un prostíbul ben conegut pels ciutadans d’aquell indret, que era regentat per una puta tan vella com el mateix Homer. Aquesta bagassa era coneguda amb el nom d’Europa, i, tot i que era protagonista de diversos coverbos i facècies populars, relatius a blennorràgies, gonorrees, lladelles i tota casta de xacres afectes als baixos, no deixava de ser una antiga i bona amiga d’Homer, i aquest sabia que ell i el seu mosso podien esperar-ne els beneficis de les comoditats que el cansament dels seus cossos exigia. Feia vint anys que Homer havia marxat d’Esmirna i mai fins aquell dia no hi havia pogut tornar, de manera que ja eren molts els qui el donaven per mort, gairebé tants com els pretendents a ocupar el jaç que Europa li reservava, sempre net i adesat, per si mai es decidia a revisitar el seu bordell. I avui era el dia en què Homer tornava a Esmirna i ho feia sense cap més possessió que la companyia i l’assistència del seu jove amic, però sense un ral dins la bossa, perquè ja feia anys que havia perdut la joventut i la vista, i ningú no mena­va por ni respecte a un lladre en aquelles condicions, per molt temut i sanguinari que hagués estat en altres èpoques: Homer, en efecte, era un lladre molt cercat, però d’un temps ençà, quan topava amb agutzils o sol­dats, el deixaven anar amb condescendència, ruixant-lo amb un plugim de befes doloroses. Aleshores Homer se sentia atacat per la melangia, i referia al seu company el relat de com havia estat, de jove, hostaler a la Bretanya, cap d’una família bella, pacífica i temorosa del Destí, i amo d’un negoci modest però pròsper. Se’l menjava, però, en aquells dies calmosos, una estranya recança: te­nia necessitat de recórrer terres llunyanes, i s’enyorava de llocs remots i ignorats que mai no havia de conèixer, si no era al preu d’abandonar casa, fortuna, fills i muller. Tanmateix es va determinar a fer-ho quan va conèixer un músic insòlit sobre el qual era capaç de divagar temps i temps, enraonant i inventant històries; en qual­sevol cas es devia tractar d’un home francament singu­lar, que li havia produït un impacte extraordinari. Gràcies a l’impuls que en va saber treure, Homer es va endinsar continent endins, convertint-se en un bandejat cèlebre, fins al punt que la plebs havia arribat a atribuir-li l’autoria d’una certa obra poètica. Però sobretot, l’entrega a un vagareig inajornable havia compensat Homer amb la coneixença d’Europa, la prostituta d’Esmirna, el verta­der amor que havía conegut al llarg de la seva vida, ja tan dilatada com atzarosa.

I ara hi tornava. Al cap de vint anys tornava a Es­mirna per reposar el cap damunt la falda del seu amor, perduts el nom, la força i les possessions, i ric tan sols d’un gaiato i de les atencions d’aquell noi que es deia el seu deixeble. Caminaven pels carrers i les places porticades de la ciutat, i, tan trista i desolada devia ser la seva estampa, que molts els oferien almoina, o, si més no, un plat de calent a la seva taula. Homer anava foragitant els samaritans amb renecs i improperis, i d’aquesta ma­nera acabaren trobant el portal del prostíbul d’Europa. Quan hi arribaren tot foren festes per part de les meu­ques, car totes coneixien el vell i bon lladre Homer: les més velles, perquè hi havien conviscut molts anys enre­re; les més joves, perquè anaven amb el cap ple de les històries que se’n contaven i amb els ulls humits pel gest de la seva madona, que cada dia preparava el llit per a aquell desconegut que tots donaven per difunt. Final­ment Europa davallà les escales i, amb els seus ulls ena­morats, veié tot el vestíbul de casa seva ple de la huma­nitat d’aquell rodamón que tornava amb el propòsit de deixar-se estimar per ella fins a la mort. Ho acceptà se­renament, sense sorpresa, amb l’alegria segura de qui rep una paga justa. Somrigué contemplant com Homer espantava els pretendents amb les últimes engrunes de la seva llegenda ferotge, i després l’abraçà i el besà entre els cridets d’emoció de totes les altres putes. Homer demanà llavors, commogut, pel seu companyó, i fou gran la seva sorpresa quan li respongueren que no havien re­parat, a la seva arribada, que anàs acompanyat de ningú, i que si de veres un jove havia vingut amb ell fins a la casa, es devia haver esmunyit del seu costat en el mo­ment de picar a la porta.

Homer deixà de cavil·lar sobre el noi quan Europa el prengué de la mà i el féu pujar a la cambra dins la qual un llit havia restat intacte durant vint anys, esperant aquell encontre. Una vegada allà, i sense més preàmbuls, la dona es despullà de les fines vestidures que cobrien el seu cos, el qual, tot i que havia envellit també, ho havia fet millor que el d’Homer, i deixà que les mans tan des­pertes del cec palpassin la tebiesa d’una pell que, a pesar de les arrugues, s’havia conservat delicada i poderosa. A continuació el despullà a ell, i abans de donar inici als jocs de l’amor, Europa oferí a Homer una copa d’un brandi vell, robust i olorós, procedent d’aquella Bretan­ya que havia vist néixer el lladre. Quan Homer se l’ha­gué pres, Europa afirmà que aquell era el beuratge amb el qual Circe encantava la voluntat d’Odisseu. Homer començà a sentir un lleu i dolç mareig; si hagués estat capaç de veure-hi, se n’hauria adonat que la figura nua d’Europa no es reflectia en el mirall que hi havia penjat del sostre, part damunt el llit.

.

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972)

 

.

 

..

 

.

Sebastià Alzamora

L’Extinció

El balancí, 345
Edicions 62.Barcelona, 1999
ISBN: 9788429745061

.

.

.

 

La ceguesa d’Homer, segons Gemma Gorga

–

Per a l’Oreto
@ariadnalaberint

.

And poor old Homer blind, blind, as a bat

Ezra Pound
Canto II

.

.

Processionària

.
Com cada primavera
el cuc del pi abandona les capçades
i camina disciplinat cap a la devastació
.
(vénen de la seda i de la joia del blau
i baixen cap a l’obscuritat il·legible
que regna entre els morts).
.
Cap i cua, cap i cua, cap i cua,
erugues enganxades les unes a les altres
com un reguerot indistingible de carn i sofre,
.
enganxades com les paraules que formen el vers,
cap i cua, cap i cua, cap i cua,
urticants i voraces de sentit.
.
Deien els avis que si en acabat
de tocar-les et fregaves els ulls
podies quedar-te cec.
.
I penso en Homer,
penso en el poeta que dorm incaut
a l’ombra del pi
d’on cada primavera
baixen inacabables rengleres
de qui sap què.
.
Gemma Gorga
Mur

.

.

Gemma Gorga
(Barcelona, 1968)

.

 

.

 

..

.
.

.

 

.

Gemma Gorga

Mur

Mitilene, 35
Meteorα. Barcelona, 2015
ISBN: 9788494247590

.

.

.

El gos pigall d’Homer. «Homer’s Seeing-Eye Dog», de William Matthews

.

.

.

Polonius:

[…]

This above all —to thine own self be true,
And it must follow, as the night the day,
Thou canst not then be false to any man.

William Shakespeare
The Tragedy of Hamlet, Prince of Denmark
Act I, Escene 3   (564-566)

.

.

.

Homer’s Seeing-Eye Dog

.

Most of the time he worked, a sort of sleep
with a purpose, so far as I could tell.
How he got from the dark of sleep
to the dark of waking up I’ll never know;
the lax sprawl sleep allowed him
began to set from the edges in,
like a custard, and then he was awake,
me too, of course, wriggling my ears
while he unlocked his bladder and stream
of dopey wake-up jokes. The one
about the wine-dark pee I hated instantly.
I stood at the ready, like a god
in an epic, but there was never much
to do. Oh now and then I’d make a sure
intervention, save a life, whatever.
But my exploits don’t interest you
and of his life all I can say is that
when he’d poured out his work
the best of it was gone and then he died.
He was a great man and I loved him.
Not a whimper about his sex life —
how I detest your prurience —
but here’s a farewell literary tip:
I myself am the model for Penelope.
Don’t snicker, you hairless moron,
I know so well what faithful means
there’s not even a word for it in Dog,
I just embody it. I think you bipeds
have a catchphrase for it: “To thine own self
be true, . . .” though like a blind man’s shadow,
the second half is only there for those who know
it’s missing. Merely a dog, I’ll tell you
what it is: ” . . . as if you had a choice.”

.

William Mathews (1942 – 1997)

William Matthews

.

.

.

.

.

.

.

.

De “cronicones” y falsarios: Homero, español por parte de madre y, quizás, por parte de padre

.

.

.

España es una gran nación con 3.000 años de historia

Esperanza Aguirre
(Ministra española de Educación y Cultura del Gobierno Aznar, 1996-1999; Presidenta del Senado de España, 1999-2002; Presidenta de la Comunidad Autónona de Madrid, 2003-2012)

.

.

Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano

Juan Carlos I
(Rey de España 1975 – 2014)

.

.

.

.

 

.

Ann. Mund. 2.980

.

I. Homerus poeta (matre Hispana) per id tempus in Bætica scripsie carmina sua

.

I. Callan sucessos de España por espacio de cincuenta años. El de dos mil novecientos ochenta de la Creacion (dize) el Poeta Homero (que fue Español por parte de madre) escrivia por ahora sus versos en la Betica. No es menos grande esta noticia que la passada, no por la que dà de Homero, que no ay Poeta, ni Orador que no le conozca, sino por decir que fue su madre Española; y que en la Betica escriviò la guerra, y destruicion de Troya en versos, y lengua Griega, à cuya obra llamò la Illiada por a ver sido Illion el nombre de un famoso Castillo que en aquella Ciudad edificò Illio, cuarto Rey suyo, por quien tomò tambien el nombre […]

.

.

Gregorio de Argáiz

Poblacion Eclesiastica de España y
noticia de sus primeras honras, hallada en los escritos
de S. Gregorio Obispo de Granada y en el
Chronicon de Hauberto Monge de S. Benito

.

Link a Biblioteca Digital de Castilla y León

Madrid, 1667

.

.

.

 

 

.

.

.

.

.

.

[…] uno de los más importantes continuadores de la escritura falsaria fue el clérigo ibicenco Antonio de Nobis, conocido como Antonio de Lupián Zapata (? – 1667), que inventó el cronicón de Hauberto. Lupián no sólo redactó el texto sino que también forjó la biografía de su apócrifo, como es preceptivo, y le hizo mozárabe sevillano de orígenes germanos; proporciona su trayectoria, su condición de embajador ante Sancho Abarca de Navarra y otros datos que lo sitúan en el siglo IX. Su cronicón corrige el de Beroso de Viterbo, pero otras veces le da la razón. Lo publicó en 1667 Gregorio de Argáiz, glosado y ampliado, en su “Población eclesiástica de España”, en la  que incluyó una defensa de sus fuentes, tras ser atacado por Gaspar Ibáñez de Segovia. Argaiz escribió también, en sintonía con la defensa de la monarquía como sistema básico y único, la Corona real de España, por “España fundada en el crédito de los muertos” (1668) en la que los primeros reyes de España fueron Adán y Eva.

En el libro habla siempre de «los españoles» como entidad política, no sólo territorial, y hace un excurso para demostrar lo poco útiles que son los gobiernos no monárquicos, al señalar un periodo de ciento setenta y cinco años de administración republicana en España por un Consejo de Estado. Se apoya para ello en la estancia de Homero en la Península, que era español por parte de madre. […]

Joaquín Álvares Barrientos
El crimen de la escritura
Una historia de las falsificaciones literarias españolas (pág. 145-146)

Abada editores. Madrid, 2014

.

.

.

CODA:

.

.

Habrá sido Homero de origen español por parte de padre? Criseis, su madre, le dio á luz por efecto de secretas relaciones. Muere Criseis, y Mentes, capitán de un barco procedente de las costas occidentales de Europa, recoge al jovencito Homero, le educa con paternal cariño, le hace viajar, le asiste en todo y le lleva á las playas del Atlántico. Que Homero visitó nuestra España no admite duda. Sus descripciones, sus alusiones á las costumbres españolas, sus imágenes, grandes y bellos cuadros lo están declarando.

.

P. Bartolomé Casal

Epítome de literatura griega y latina
Santiago de Compostela, 1881

.

.

.

.

.

Lliçó de Carles Riba sobre Homer

.

.

.

Entre el 1916 i el 1924 Carles Riba fou professor de l’Escola Superior de Bibliotecàries, dins del projecte cultural de la Mancomunitat i hi impartí, entre altres, lliçons de literatura grega. Aquestes foren recollides i publicades el 1927 sota el títol de Resum de literatura grega.

Ara, a principis del 2014, aquell volumet ha estat reeditat per Edicions Cal·lígraf, de Figueres, ampliat amb una introducció a càrrec d’Eusebi Ayensa i una Antologia de textos en traducció catalana, a càrrec també d’aquest darrer, que il·lustren la presentació que fa Riba dels principals autors de la literatura grega.

Una nova iniciativa editorial de la que ens n’hem de felicitar.

A títol de tast, i acollint la temàtica pròpia d’aquest espai, facilitem el text del que Carles Riba explicava a les seves futures bibliotecàries sobre Homer i les seves obres. Unes notes d’una brevetat i concisió i, alhora, completesa, que només un gran mestre pot assolir.

.

.

.

Homer

La tradició grega feia d’Homer un aede, cec i errant, autor dels dos grans poemes èpics que han arribat sen­cers fins a nosaltres, la Ilíada i l’Odissea. Per als grecs, Homer ja era com un semidéu, i la seva història, pu­rament mítica. La data en què suposaven que havia viscut, oscil·la entre els segles dotzè i setè; diverses ciu­tats, la majoria de dialecte jònic, es disputaven la glò­ria d’ésser la seva pàtria: entre elles, Esmirna i Quios.

La Ilíada i l’Odissea

En llur forma actual, i en les edicions corrents, cadas­cun d’aquests poemes consta de vint-i-quatre cants, llibres, o rapsòdies, amb un conjunt de dotze a quin­ze mil versos.

La Ilíada (o poema d’Ílion) té per tema la ira d’Aquil·les i les seves conseqüències. Desposseït d’una captiva per Agamèmnon, cabdill de l’exèrcit aliat grec que bloqueja Troia per rescatar Helena, Aquil·les es re­tira a la seva tenda. La seva absència ocasiona desastres terribles als grecs; Aquil·les, però, no consent a reprendre les armes fins que, occit el seu amic Pàtrocle per Hèctor, cabdill dels troians, sent deler de revenja. Hèctor mor travessat per la llança d’Aquil·les, i el poe­ma es clou amb els funerals d’Hèctor i de Pàtrocle. La Odissea (o poema d’Odisseu, forma grega del nom d’Ulisses) canta les aventures d’aquest heroi, que després de presa Troia anà deu anys errívol per mar. Arribat per fi a la seva pàtria d’Itaca, es dóna a conèi­xer al seu fill i a dos lleials servidors, i occeix la turba de prínceps que, en absència d’ell, pretenien la seva fidel esposa Penèlope i li feien estrall dels seus béns.

Caràcters de la poesia homèrica

Entre les balades guerreres a què hem al·ludit i Homer hem de suposar un llarg cultiu de l’èpica com a art. Tot en la poesia d’Homer hi fa creure: la flexibi­litat del vers hexàmetre, la manera com el seu ritme crea les formes del llenguatge, l’absolut convenciona­lisme d’aquest, el seu volgut arcaisme; per altra banda, l’ús de procediments estilístics evidentment tradici­onals, com els epítets que acompanyen els noms, les fórmules que apareixen sistemàticament, les imatges pomposes, etc. L’estil és simple, directe i ràpid en l’ex­pressió; però els episodis es despleguen en una len­titud incansable. Es, sobretot, noble: la sostinguda grandesa de la Ilíada no ha estat superada ni per Shakespeare; cap forma d’èpica popular no s’hi pot com­parar ni de lluny.

En l’acció intervenen constantment els déus; però no en una funció providencial, sinó com a parts personalment interessades. Ells i els herois vénen a constituir, almenys en la Ilíada, una humanitat superi­or no en qualitat, sinó en força: sovint la passió els acos­ta talment que els déus no es desassemblen dels herois sinó perquè no poden morir. Així, no cal cercar en els poemes homèrics, a diferència de totes les altres epo­peies, cap motivació religiosa, patriòtica o personal. Tot l’interès està en l’acció i en el sentiment humà en si; els poemes homèrics són plens d’eterna veritat humana, dins una atmosfera de poderosa fantasia que en fa tot un món, alhora real i redimit de la nostra realitat. Pe­rò Homer s’esborra i deixa cantar la Musa: ell és només el primer espectador del gran drama, persuadit que la fortuna i la ruïna dels homes antics han estat ordena­des «perquè hi hagués un cant per als homes a néixer».

Carles Riba

.

.

.

.

Carles Riba
Resum de literatura grega

Antologia de textos a cura
d’Eusebi Ayensa

Assaig, 3
Edicions Cal·lígraf. Figueres, 2014

ISBN: 9788494049484

.

.

.

Omeru nun scrissi pi grecu chi fu grecu? Antonio Veneziano reivindica el seu sicilià

.

.

.

Omeru nun scrissi pi grecu chi fu grecu

o Oraziu pi latinu chi fu latinu?

E siddu Pitrarca, chi fu tuscanu,

nun si piritau di scriviri pi tuscanu,

pirchì ju , chi sugnu sicilianu,

avissi a essiri evitatu di scriviri pi sicilianu?

Haiu a farimi pappagaddu di la lingua d’autri?

.

 Antonio Veneziano

.

.

.

Antonio Veneziano
(Monreale, Sicília, 1543 – Palerm, Sicília, 1593)

.

.

.

Homer no escrivia en grec, que fou grec

o Horaci el llatí, que fou llatí?

I si Petrarca, que fou toscà,

no va dubtar d’escriure en toscà,

per què a mi, que sóc sicilià,

se m’hauria d’impedir escriure en sicilià?

Hauria de fer-me papagai de la llengua d’altri?

.

.

.

El valencià Vicent Mariner ens parla d’Homer, el 1620. «In Homeri et linguae graeca laudes oratio»

 

.

.

“… De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. …”

Gravat de la página de títol de “Les Dix Premiers Livres de l’Iliade d’Homère”, de Hugues Salel (1545)

Certament no serà absurd si algú des del començament, per defugir els cants de les sirenes del mel·liflu Homer, es tapa les orelles amb cera o es gira a l’altre cantó, com si pogués eludir completament els seus atractius i dolços encants. Si, en canvi, no intenta defugir-lo ni allunyar-se’n, sinó que avança vers les seves modulacions, serà difícil que no quedi subjecte als seus molts reclams, que pugui esquivar-los i apartar-se’n. Si algú volgués repassar certs escrits il·lustres, molt dignes d’atenció i cura, com si es tractés dels set que són celebrats en boca i paraula de tothom, la poesia d’Homer ocuparia sobre tots ells un lloc preeminent. Crec que, si no se l’haguessin empassat ja amb la boca ben oberta, els savis de l’Antiguitat, i més encara els que són estranys a totes les disciplines, en prendrien a glopades. De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. Ningú dels que, amb meticulosa curiositat, miren d’esbrinar les causes de les coses superiors, ni dels que observen les operacions ocultes de la natura, ni dels que investiguen els decrets i la naturalesa dels costums, ni tan sols dels que malden per parlar i comportar-se com fan els advocats, de pronunciar discursos al fòrum o bé de dir coses trivials i comunes, no va passar de llarg de l’escenari esplèndid d’Homer.

[…] Les faules d’Homer no es fingeixen primordialment per a la facècia i el riure subtil, sinó que són ficcions amb coneixements nobles i un embolcall diví. Certament, el propi Homer va crear-ne algunes per proposar-nos idees i fer-nos-en rebutjar, en canvi altres faules estan formades, amb la mateixa fi­nalitat, mitjançant al·legories pròpiament dites. Moltes coses van ser ideades i planejades pels antics, però en la poesia d’Homer foren introduïdes de mane­ra més convenient i útil. L’al·legoria d’aquelles faules no es refereix només als fets troians, tot i que d’aquesta manera van ser conservades des del seu inici pels que les van embellir amb un encobriment obscur: al cap i a la fi, aquest pare de tot saber no es complaïa només amb faules. Certament, la meditació i l’estudi verídic són un saber, i Homer és un savi. Però no solament per això Homer és un savi, sinó perquè escriu per seduir i atreure molts lectors, in­tercalant les faules i entrellaçant-les en la seva poesia, com un arquitecte, de manera que puguin captar el que revela, i enllepoleix i encisa amb les seves subtileses, per dir-ho així, tots els que dubten amb ànim mandrós de l’ele­gància i la brillantor de la filosofia. Altres vegades, tastant la melosa dolçor de la veritat, per deixar que els savis avancin i en un altre lloc la trobin amb di­ligent recerca, demostra també tanta habilitat en la composició versemblant de les faules, que, per aquest motiu, als àvids de coneixement i als amants del saber els explica fàcilment altres menes de discurs.

Homer té una cosa digna d’admiració: tot i que és pròdig en faules, no se l’evita ni se’l defuig, ans tothom l’aprecia de tot cor, i els que asseguren que el segueixen amb aversió, tanmateix no neguen que s’hi interessen i que els commou; i els que l’allunyen i se n’aparten, hi retornen amb afany. S’assem­blen a aquell escita que, com diu un proverbi popular, en presència dels grecs va rebutjar un cavall que desprenia un alè noble, però quan els grecs se’n van anar l’escita, com era costum en ell, es va enfilar al cavall que poc abans havia menystingut. Si els que gaudeixen d’aquest poema declaren que és una obra molt útil i adequada, ningú no negarà que la poesia d’Homer és la més útil i distingida de totes […].

[…]

[…] la Ilíada és més seriosa i viril i augmenta en sublimitat, perquè abunda en gestes heroiques. L’Odis­sea, en canvi, és moral, tal com en ella mateixa està escrit molt clarament. El vigor i la força d’Homer no s’han de conèixer i aprendre tant a la Ilíada com a l‘Odissea. En aquesta són molt més nombroses les ocasions i els temes per a exhibir elegància i abundància retòriques; allà el tema és més baix; la fina­litat i l’argument de tot el llibre són més eixorcs. Però el poeta va poder cre­ar un llibre tan important i de tanta qualitat, mostrar que abundava en bagatge i inspiració i que estava completament inflamat d’un esperit ambiciós però ple d’honors, quan se li va presentar l’ocasió. Per això anomenà aquell llibre a partir de la singular persona d’Ulisses, mostrant implícitament que en el títol hi falta una part molt important del tema, com si en l’Odissea di­gués coses singulars, quan en realitat —d’acord amb el seu propi mètode— va trenar moltes altres coses. L’altre llibre, en canvi, el va anomenar, més ge­nèricament, Ilíada, no a partir d’una persona concreta, perquè si no en diria Achillea o alguna cosa semblant, ni a partir dels mateixos ilíades, com és na­tural en qui només tracti els mals dels ilíades i descrigui els seus desastres, sinó perquè faci conèixer els infortunis que s’esdevingueren a Ílion o les des­fetes troianes. Encara que alguns s’esforcen en mostrar que tota aquesta po­esia s’anomena Ilíada a partir de la persona que, sobretot, va patir aquelles coses tan horribles, és a dir, el poble ilíada.

.

Vicent Mariner
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)
Traducció al català d’Alejandro Coroleu

.

.

.

Vicent Mariner (València, darrer terç s.XVI-Madrid, 1642), hel·lenista, format a la Universitat de València (on possiblement va ser deixeble de Pere Joan Núñez, a qui elogia a In priscos et celebres Valentinae urbis poetas), estigué vinculat durant la primera dècada del segle XVII a l’activitat cultural valenciana. Al voltant de 1612 inicià la seva estada a Madrid, com a preceptor i bibliotecari de diversos membres de la família Sandoval, i en aquesta ciutat va entrar en relació amb Lope de Vega i Quevedo. El 1633 és nomenat bibliotecari dels manuscrits grecs de l’Escorial. Estigué ben connectat amb els hel.lenistes europeus, ja que conservem el seu epistolari amb Daniel Heinsius, Errijck de Put (Erycius Puteanus), Andrea Escoto, Frédéric Moreau i, entre altres, Denis Petau (Dionisio Petavio). Els prolegòmens a diverses edicions valencianes demostren que mai no es va deslligar totalment de la seva ciutat natal. De fet, signa totes les seves obres com “Vicenti Marinerii Valentini”. 
Va traduir al llatí les Olympias (1617) i les Pythias, Nemeas i Isthmias (1618) de Píndar, amb diversos escolis; set tragèdies de Sòfocles (1619) i set d’Eurípides (1624), amb diversos escolis; Apol·loni de Rodes, amb escolis (1621); Teòcrit (1625) i Hesíode (1625), amb els comentaris de Tzetzé; i laIl·líada i l’Odissea (1623) amb els comentaris a Homer d’Eustaci (1623), Didimi (1624), Tzetzé i Porfiri (1625). També tradueix al llatí l’obra poètica d’Ausiàs March (1633) i la Fábula de Faetón del Conde de Villamediana. Va traduir al castellà diversos tractats aristotèlics, entre els quals la Poètica i la Retòrica (1630), i la història d’Alexandre Magne d’Arrià de Nicomèdia (1633). És autor també d’una elegia In priscos et celebres Valentinae urbis poetas(1633) i de diversos epigrames, epitalamis i panegírics en llatí i en grec.

Font de la nota biogràfica: Projecte mimesi

..

.

.

.

Non absurdum quidem fortasse erit, si quis ut iam a principio mellifluis Homeri sirenum cantibus prorsus abstineat, aut cera aures illinit et obturat aut in alteram praesertim viam se convertit, ut si illarum delenimenta dulcesque illecebras effugere penitus posset. Si vero se ab illis abstinere et avocare non nititur, sed potius ad divina illarum modulamina progreditur, non quidem existimo neque facile vel si multis vinculorum nexibus cohibeatur, illum eas posse praeterire, neque, si evaserit vitaveritque illas, id iucundum et gratum sibi posse videri. Si enim quodammodo veluti spectacula, qualia illa septem quae omnium ore et sermone celebrantur, ita aliquis etiam quaedam egregia scripta, animadversione et cura praecipue dignissima, inter illa quidem recensere voluerit, maxime Homerica poesis in ipsis primum locum obtineret; quam non arbitror, si aliquis ex antiquis sapientibus plenisfaucibus non devoraverit et praecipue hi qui extra scientias omnes etiam exteri et stolidi sunt, variis haustibus non desumpserint. Ex Oceano enim omnia flumina, fontes omnes, omnes putei, ut sermo antiquus refert, proficiscuntur; ex Homero autem etsi non omnis, maior quidem pars, sapientibus orationis et scientiaefiuxus exoritur. Nullus igitur sive ex his qui superarum rerum causas anxia nimis curiositate perscrutantur, neque ex his qui occulta naturae speculantur opera, neque qui morum statuta et indolem indagant, neque simpliciter qui forensem sermonem et qualia inforo sive trivalia et pervulgata aguntur et dicere et agere studuerit:, praeclaram hanc Homeri scenam nullo ipsius susceptus hospitio praeterivit.

[…] Sed primum vero Homericae fabulae non ad ludibrium risumque sutilem effinguntur, sed nobilium sunt cogitationum umbrae quaedam atque divinum involucrum. Hae namque ab ipso ad quaeque nobis proposita et obiecta construuntur, illae vero ad haec eadem quibusdam proprie allegoriis efformantur. Multae quidem iam ab antiquis et inventae et compositae sunt, sed commode nimis et utiliter in huius inseruntur poesim, quarum allegoria non prorsus est ad res Troianas, sed quomodo ab ipso earum initio illas contexerunt, qui obscuro quodam integumento exornarunt. Deinceps non quidem fabulis totius hic scientiae pater inde delectabatur; est enim scientia meditatio et inspectio verax et sapiens quidem talis est. Non igitur et Homerus, sed enim ut plures alliceret sibique attraheret, illas suae poesi interiiciens et interplicans, veluti architectatur, et conficit ut hoc, quod praesignificatur et quasi quadam priginate protenditur, inescans cunctos et demulcens intra laqueos, ut dicitur, illos, qui ad philosophiae elegantiam et nitorem pigro quodam animo cunctantur, comprehenderet. Rursus ut, mellitam veritatis degustans dulcedinem, sapientes progredi et illam alicubi diligenti indagine venari dimittat, etiam et tantus verisimilis fabularum compositionis artifex est, ut, hanc ob causam discendi cupidis et ipsis disciplinarum amatoribus reliquas sermonis speciesfacile interpretatur.

Et illud quidam maxime admirandum in his Homerus habet quod, cum tot semper scateat fabulis, non quidem evitatur et fugitur, imo potius ab omnibus intimo cordis diligitur sensu. Et qui illum odio prosequi pollicentur, non tamen illum attingere illoqueferri gravantur quique procul illum depellunt seseque longius ab illo avocant, rursus studio ad illum proficiscuntur citato, similes quidem illi Scythae, ut paraemia vulgo fertur, qui, inspectantibus Graecis, equo generosum efflante spiritum abstinuit, cumque sensim se parum ab illis deflecteret, ut mos illi fuit, quem antea aspernabatur, conscendit. Si  igitur qui hoc perfruuntur poemate utilissimum eius opus et commodum manifestant, nemo quidem inficiabitur Homericam hanc poesin, omnium utilissimam plane et praestantissimam esse […]. 

[…]

[…]  Ilias gravior et virilior est et quondam excelsa insurgit sublimitate, quoniam heroicis magis abundat gestis. Odyssea vero moralis est, ut ibi manifestissime scribitur. Et Homericum robur et vim non tantum aliquis in Iliade pernoscere et perdiscere peterit, quantum in Odyssea. In hac namque multiplices sunt ad rhetoricam elegantiam et copiam occasiones et materiae; illic vero depressior est et materia; quidem sterilior ipse totius libri scopus ipsumque argumentum. Sed tamen poeta illum librum et tantum et talem construere potuit, ostendere manifeste divite se abundare suppellectile plenaque vena, et prorsus ambitioso et honorifico tumere spiritu, cum multa sibi suppetit rerum occasio, et materia non autem in huiusmodi scriptis. Unde illum librum a singulari Ulyssis persona nuncupavit, subostendens quanto inscriptionis careret argumento, quasi singularia scilicet in Odyssea diceret, etsi tamen iuxta propriam sibi methodum alia plurima contexuit. Hunc autem librum magis comprehensive et collective Iliada nominavit neque ab uno quodam, ut si Achillea, aut tale huiusmodi, nuncupavit, neque ab ipsis Iliensibus, utpote, qui Iliensiium solum contineat maia cladesque describat, sed quia infortunia, quae in Ilion evenerunt, sive Troianas calamitates circumferat. Siquidem nonnulli ostendere contendunt, scilicet a persona quae praecipue illa passafuit horribilia, videlicet ab Iliensium populo, hanc totam poesin Iliada appellari.

Vicenti Marinerii Valentini
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)

.

.

.

La poètica del Barroc
Textos teòrics catalans

Josep Solervicens

Poètiques, 3
Punctum, 2012
ISBN: 9788493925291

.

.