El valencià Vicent Mariner ens parla d’Homer, el 1620. «In Homeri et linguae graeca laudes oratio»

 

.

.

“… De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. …”

Gravat de la página de títol de “Les Dix Premiers Livres de l’Iliade d’Homère”, de Hugues Salel (1545)

Certament no serà absurd si algú des del començament, per defugir els cants de les sirenes del mel·liflu Homer, es tapa les orelles amb cera o es gira a l’altre cantó, com si pogués eludir completament els seus atractius i dolços encants. Si, en canvi, no intenta defugir-lo ni allunyar-se’n, sinó que avança vers les seves modulacions, serà difícil que no quedi subjecte als seus molts reclams, que pugui esquivar-los i apartar-se’n. Si algú volgués repassar certs escrits il·lustres, molt dignes d’atenció i cura, com si es tractés dels set que són celebrats en boca i paraula de tothom, la poesia d’Homer ocuparia sobre tots ells un lloc preeminent. Crec que, si no se l’haguessin empassat ja amb la boca ben oberta, els savis de l’Antiguitat, i més encara els que són estranys a totes les disciplines, en prendrien a glopades. De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. Ningú dels que, amb meticulosa curiositat, miren d’esbrinar les causes de les coses superiors, ni dels que observen les operacions ocultes de la natura, ni dels que investiguen els decrets i la naturalesa dels costums, ni tan sols dels que malden per parlar i comportar-se com fan els advocats, de pronunciar discursos al fòrum o bé de dir coses trivials i comunes, no va passar de llarg de l’escenari esplèndid d’Homer.

[…] Les faules d’Homer no es fingeixen primordialment per a la facècia i el riure subtil, sinó que són ficcions amb coneixements nobles i un embolcall diví. Certament, el propi Homer va crear-ne algunes per proposar-nos idees i fer-nos-en rebutjar, en canvi altres faules estan formades, amb la mateixa fi­nalitat, mitjançant al·legories pròpiament dites. Moltes coses van ser ideades i planejades pels antics, però en la poesia d’Homer foren introduïdes de mane­ra més convenient i útil. L’al·legoria d’aquelles faules no es refereix només als fets troians, tot i que d’aquesta manera van ser conservades des del seu inici pels que les van embellir amb un encobriment obscur: al cap i a la fi, aquest pare de tot saber no es complaïa només amb faules. Certament, la meditació i l’estudi verídic són un saber, i Homer és un savi. Però no solament per això Homer és un savi, sinó perquè escriu per seduir i atreure molts lectors, in­tercalant les faules i entrellaçant-les en la seva poesia, com un arquitecte, de manera que puguin captar el que revela, i enllepoleix i encisa amb les seves subtileses, per dir-ho així, tots els que dubten amb ànim mandrós de l’ele­gància i la brillantor de la filosofia. Altres vegades, tastant la melosa dolçor de la veritat, per deixar que els savis avancin i en un altre lloc la trobin amb di­ligent recerca, demostra també tanta habilitat en la composició versemblant de les faules, que, per aquest motiu, als àvids de coneixement i als amants del saber els explica fàcilment altres menes de discurs.

Homer té una cosa digna d’admiració: tot i que és pròdig en faules, no se l’evita ni se’l defuig, ans tothom l’aprecia de tot cor, i els que asseguren que el segueixen amb aversió, tanmateix no neguen que s’hi interessen i que els commou; i els que l’allunyen i se n’aparten, hi retornen amb afany. S’assem­blen a aquell escita que, com diu un proverbi popular, en presència dels grecs va rebutjar un cavall que desprenia un alè noble, però quan els grecs se’n van anar l’escita, com era costum en ell, es va enfilar al cavall que poc abans havia menystingut. Si els que gaudeixen d’aquest poema declaren que és una obra molt útil i adequada, ningú no negarà que la poesia d’Homer és la més útil i distingida de totes […].

[…]

[…] la Ilíada és més seriosa i viril i augmenta en sublimitat, perquè abunda en gestes heroiques. L’Odis­sea, en canvi, és moral, tal com en ella mateixa està escrit molt clarament. El vigor i la força d’Homer no s’han de conèixer i aprendre tant a la Ilíada com a l‘Odissea. En aquesta són molt més nombroses les ocasions i els temes per a exhibir elegància i abundància retòriques; allà el tema és més baix; la fina­litat i l’argument de tot el llibre són més eixorcs. Però el poeta va poder cre­ar un llibre tan important i de tanta qualitat, mostrar que abundava en bagatge i inspiració i que estava completament inflamat d’un esperit ambiciós però ple d’honors, quan se li va presentar l’ocasió. Per això anomenà aquell llibre a partir de la singular persona d’Ulisses, mostrant implícitament que en el títol hi falta una part molt important del tema, com si en l’Odissea di­gués coses singulars, quan en realitat —d’acord amb el seu propi mètode— va trenar moltes altres coses. L’altre llibre, en canvi, el va anomenar, més ge­nèricament, Ilíada, no a partir d’una persona concreta, perquè si no en diria Achillea o alguna cosa semblant, ni a partir dels mateixos ilíades, com és na­tural en qui només tracti els mals dels ilíades i descrigui els seus desastres, sinó perquè faci conèixer els infortunis que s’esdevingueren a Ílion o les des­fetes troianes. Encara que alguns s’esforcen en mostrar que tota aquesta po­esia s’anomena Ilíada a partir de la persona que, sobretot, va patir aquelles coses tan horribles, és a dir, el poble ilíada.

.

Vicent Mariner
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)
Traducció al català d’Alejandro Coroleu

.

.

.

Vicent Mariner (València, darrer terç s.XVI-Madrid, 1642), hel·lenista, format a la Universitat de València (on possiblement va ser deixeble de Pere Joan Núñez, a qui elogia a In priscos et celebres Valentinae urbis poetas), estigué vinculat durant la primera dècada del segle XVII a l’activitat cultural valenciana. Al voltant de 1612 inicià la seva estada a Madrid, com a preceptor i bibliotecari de diversos membres de la família Sandoval, i en aquesta ciutat va entrar en relació amb Lope de Vega i Quevedo. El 1633 és nomenat bibliotecari dels manuscrits grecs de l’Escorial. Estigué ben connectat amb els hel.lenistes europeus, ja que conservem el seu epistolari amb Daniel Heinsius, Errijck de Put (Erycius Puteanus), Andrea Escoto, Frédéric Moreau i, entre altres, Denis Petau (Dionisio Petavio). Els prolegòmens a diverses edicions valencianes demostren que mai no es va deslligar totalment de la seva ciutat natal. De fet, signa totes les seves obres com “Vicenti Marinerii Valentini”. 
Va traduir al llatí les Olympias (1617) i les Pythias, Nemeas i Isthmias (1618) de Píndar, amb diversos escolis; set tragèdies de Sòfocles (1619) i set d’Eurípides (1624), amb diversos escolis; Apol·loni de Rodes, amb escolis (1621); Teòcrit (1625) i Hesíode (1625), amb els comentaris de Tzetzé; i laIl·líada i l’Odissea (1623) amb els comentaris a Homer d’Eustaci (1623), Didimi (1624), Tzetzé i Porfiri (1625). També tradueix al llatí l’obra poètica d’Ausiàs March (1633) i la Fábula de Faetón del Conde de Villamediana. Va traduir al castellà diversos tractats aristotèlics, entre els quals la Poètica i la Retòrica (1630), i la història d’Alexandre Magne d’Arrià de Nicomèdia (1633). És autor també d’una elegia In priscos et celebres Valentinae urbis poetas(1633) i de diversos epigrames, epitalamis i panegírics en llatí i en grec.

Font de la nota biogràfica: Projecte mimesi

..

.

.

.

Non absurdum quidem fortasse erit, si quis ut iam a principio mellifluis Homeri sirenum cantibus prorsus abstineat, aut cera aures illinit et obturat aut in alteram praesertim viam se convertit, ut si illarum delenimenta dulcesque illecebras effugere penitus posset. Si vero se ab illis abstinere et avocare non nititur, sed potius ad divina illarum modulamina progreditur, non quidem existimo neque facile vel si multis vinculorum nexibus cohibeatur, illum eas posse praeterire, neque, si evaserit vitaveritque illas, id iucundum et gratum sibi posse videri. Si enim quodammodo veluti spectacula, qualia illa septem quae omnium ore et sermone celebrantur, ita aliquis etiam quaedam egregia scripta, animadversione et cura praecipue dignissima, inter illa quidem recensere voluerit, maxime Homerica poesis in ipsis primum locum obtineret; quam non arbitror, si aliquis ex antiquis sapientibus plenisfaucibus non devoraverit et praecipue hi qui extra scientias omnes etiam exteri et stolidi sunt, variis haustibus non desumpserint. Ex Oceano enim omnia flumina, fontes omnes, omnes putei, ut sermo antiquus refert, proficiscuntur; ex Homero autem etsi non omnis, maior quidem pars, sapientibus orationis et scientiaefiuxus exoritur. Nullus igitur sive ex his qui superarum rerum causas anxia nimis curiositate perscrutantur, neque ex his qui occulta naturae speculantur opera, neque qui morum statuta et indolem indagant, neque simpliciter qui forensem sermonem et qualia inforo sive trivalia et pervulgata aguntur et dicere et agere studuerit:, praeclaram hanc Homeri scenam nullo ipsius susceptus hospitio praeterivit.

[…] Sed primum vero Homericae fabulae non ad ludibrium risumque sutilem effinguntur, sed nobilium sunt cogitationum umbrae quaedam atque divinum involucrum. Hae namque ab ipso ad quaeque nobis proposita et obiecta construuntur, illae vero ad haec eadem quibusdam proprie allegoriis efformantur. Multae quidem iam ab antiquis et inventae et compositae sunt, sed commode nimis et utiliter in huius inseruntur poesim, quarum allegoria non prorsus est ad res Troianas, sed quomodo ab ipso earum initio illas contexerunt, qui obscuro quodam integumento exornarunt. Deinceps non quidem fabulis totius hic scientiae pater inde delectabatur; est enim scientia meditatio et inspectio verax et sapiens quidem talis est. Non igitur et Homerus, sed enim ut plures alliceret sibique attraheret, illas suae poesi interiiciens et interplicans, veluti architectatur, et conficit ut hoc, quod praesignificatur et quasi quadam priginate protenditur, inescans cunctos et demulcens intra laqueos, ut dicitur, illos, qui ad philosophiae elegantiam et nitorem pigro quodam animo cunctantur, comprehenderet. Rursus ut, mellitam veritatis degustans dulcedinem, sapientes progredi et illam alicubi diligenti indagine venari dimittat, etiam et tantus verisimilis fabularum compositionis artifex est, ut, hanc ob causam discendi cupidis et ipsis disciplinarum amatoribus reliquas sermonis speciesfacile interpretatur.

Et illud quidam maxime admirandum in his Homerus habet quod, cum tot semper scateat fabulis, non quidem evitatur et fugitur, imo potius ab omnibus intimo cordis diligitur sensu. Et qui illum odio prosequi pollicentur, non tamen illum attingere illoqueferri gravantur quique procul illum depellunt seseque longius ab illo avocant, rursus studio ad illum proficiscuntur citato, similes quidem illi Scythae, ut paraemia vulgo fertur, qui, inspectantibus Graecis, equo generosum efflante spiritum abstinuit, cumque sensim se parum ab illis deflecteret, ut mos illi fuit, quem antea aspernabatur, conscendit. Si  igitur qui hoc perfruuntur poemate utilissimum eius opus et commodum manifestant, nemo quidem inficiabitur Homericam hanc poesin, omnium utilissimam plane et praestantissimam esse […]. 

[…]

[…]  Ilias gravior et virilior est et quondam excelsa insurgit sublimitate, quoniam heroicis magis abundat gestis. Odyssea vero moralis est, ut ibi manifestissime scribitur. Et Homericum robur et vim non tantum aliquis in Iliade pernoscere et perdiscere peterit, quantum in Odyssea. In hac namque multiplices sunt ad rhetoricam elegantiam et copiam occasiones et materiae; illic vero depressior est et materia; quidem sterilior ipse totius libri scopus ipsumque argumentum. Sed tamen poeta illum librum et tantum et talem construere potuit, ostendere manifeste divite se abundare suppellectile plenaque vena, et prorsus ambitioso et honorifico tumere spiritu, cum multa sibi suppetit rerum occasio, et materia non autem in huiusmodi scriptis. Unde illum librum a singulari Ulyssis persona nuncupavit, subostendens quanto inscriptionis careret argumento, quasi singularia scilicet in Odyssea diceret, etsi tamen iuxta propriam sibi methodum alia plurima contexuit. Hunc autem librum magis comprehensive et collective Iliada nominavit neque ab uno quodam, ut si Achillea, aut tale huiusmodi, nuncupavit, neque ab ipsis Iliensibus, utpote, qui Iliensiium solum contineat maia cladesque describat, sed quia infortunia, quae in Ilion evenerunt, sive Troianas calamitates circumferat. Siquidem nonnulli ostendere contendunt, scilicet a persona quae praecipue illa passafuit horribilia, videlicet ab Iliensium populo, hanc totam poesin Iliada appellari.

Vicenti Marinerii Valentini
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)

.

.

.

La poètica del Barroc
Textos teòrics catalans

Josep Solervicens

Poètiques, 3
Punctum, 2012
ISBN: 9788493925291

.

.

Al cuore di Omero / Al cor d’Homer. Pasolini

.

.

.

.

AL CUORE DI OMERO

Ho quasi finito un romanzo, sono alle ultime pagine:
rileggo, correggo, copio, rifaccio, penso, mi accuso.
Nessuno sa queste cose, nessuno vuol saperle.
Lo spettacolo del dolore è spina senza rose.
Ma tu, sopraggiunto attraverso non so che lettura,
col colore puro di un antico mare assoluto,
cuore di Omero, canta, come una rondine, su queste pagine
confuse, barbare, impure, disperate, ambiziose:
fammi riavere fiducia in un mistero marmoreo,
nelle buie speranze, negli sconforti magici.

Pier Paolo Pasolini

Pier Paolo Pasolini
(Bolonya, 1922 – Òstia, Roma, 1975)

.

.

.

..

.

.

.

.

.

AL COR D’HOMER

Gairebé he acabat una novel·la, sóc a les darreres pàgines:
rellegeixo, corregeixo, copio, refaig, penso, m’acuso.
Ningú no sap aquestes coses, ningú no vol saber-les.
L’espectacle del dolor és espina sense roses.
Però tu, sorgit mitjançant no sé quina lectura,
amb el color pur d’un antic mar absolut,
cor d’Homer, canta, com una oreneta, sobre aquestes pàgines
confuses, bàrbares, impures, desesperades, ambicioses:
fes-me recobrar la fe en un misteri marmori,
en les fosques esperances, en els desànims màgics.
.

.

.

.

Carles Riba i els pretendents de Penèlope

.

.

.

.

.

ELS PRETENDENTS DE PENÈLOPE

.

Sens dubte, el més apassionat oient d’Homer és Homer mateix. En aquest aspecte de poeta que, elevant la seva lliure fàbrica imaginativa, s’hi mou talment ell per dintre, sense imprimir-s’hi —així l’arquitecte per dins el palau que construeix—, però deixant-hi com un aire de personal meravella, de contentament davant l’obra, precisem més, d’interès d’es­pectador —d’espectador privilegiat, no ja de l’obra finida, sinó de l’obra creant-se— un poeta se’ns acut només que sigui amb Homer comparable: Ariosto. Comparable en qualitat d’entusiasme; no en la realització. Hi ha una essencial diferència: Ariosto no creia, sincerament, en la màquina extranatural del seu joc. I, amb tot, s’acompleix en ell literàriament, la sentència moral de Goethe: que tots acabem essent senyorejats per les fantasmes que hem creat nosaltres mateixos. Ariosto és pres de l’encant mateix de les seves imaginacions; ell, artista perfecte, per resoldre’s la paradoxa, tria el més ample, el més somrient recurs: la ironia. Per la ironia és que Ariosto arriba, per dir-ho en mots de Coleridge, a la combi­nació de poesia amb doctrina, i de poesia amb sentiment.

Per a Homer, en canvi, no hi ha problema de sinceritat: ell creu, no ja sols en els déus, sinó en els lestrígons, i en els menjalotus, i en el menja-homes Polifem. Creu així mateix en la magnífica insolència dels preten­dents. Més que creure-hi: n’és el còmplice. No els plany el vi negre, ni les cabres, ni els bous, ni les serventes fàcils: aquests cabals, al cap i a la fi, com tota la resta, no són al palau d’Ulisses, sinó dins la imaginació d’Ho­mer. Hermes generós, els fa do d’una mossegadora eloqüència. Enfront d’ells, distribueix semblantment els seus dons als altres: a Ulisses primer de tots, l’enyor actiu, l’enginy inesgotable, la voluntat de reeixir. I tranquil, gairebé sibarític si no fos tan grandiosament sobri, va combinant el con­flicte i ensems assistint-hi. Sense dir-ho enlloc, se li coneix que ell, que segons el seu cànon rigorós d’objectivitat és lleial —no és, amb tot, impar­cial. Ésser-ho seria alguna cosa que, com Goethe, Homer tampoc no hauria pogut prometre. És massa humà: fa topar força humana contra força hu­mana; l’ajut diví és en ell com una gràcia, que ve del cel, però cal tanma­teix conquerir-la. Ell, home entre homes, s’hi interessa vivament, pren partit; espectador ingenu del seu drama, hi ha un moment en què, sense adonar-se’n, fa com un crit d’entusiasme, en trobant, en mig d’infidels, l’exemplar fidelitat d’Eumeu. Tan viu se’l presenta, que ja no pot parlar-ne en terça persona, i l’apostrofa:

I tu, llavors, responent, li digueres, Eumeu porquerol.

Ve, així mateix, després de la malvestat prolongada, la sospirada re­venja. I la joia, que tot al llarg s’havia anat preparant refinadament, amb la insistència sobre l’abús inaudit, moments abans, àdhuc, amb la basarda —la shakespeariana basarda— del càstig que flota damunt les testes descuroses dels pretendents, esclata en caure el primer d’ells, el maquinador de totes les malifetes, Antínous, sota la sageta rabent d’Ulisses. I des­prés d’ell, Eurímac, i Amfínom, i Agelau, i Liodes, i els altres. No basta que simplement caiguin i morin, cal delitar-se una estona en l’espeternec, en el doll de la sang, en la tenebra que envaeix, en el despit, l’esverament i la inútil defensa. És un sol moment, si voleu: però darrera el seu vers, Homer aplaudeix. Aplaudeix l’heroi Ulisses, qui sol ha acomplert la gran gesta; aplaudeix l’èxit glatit durant vint-i-un cants: el repòs conquerit, la injúria que cessa en l’expiació.

I aquesta unitat de joia, bé és més humà —i també més curt— de concebre-la en un sol constructor i en un sol imaginador, que no pas en una col·laboració extraordinària de diversos poetes i de diversos temps.

.

Carles Riba (1919)

.

.

.

.

Robert Saladrigas ens parla de Seferis, que ens diu que llegeix Homer

.

.

.

.

AL PIE DE LAS LETRAS

MONÓLOGO CON

GIORGIOS SEFERIS

.

Hace ya algún tiempo que tuve la oportunidad de mantener una prolongada charla con el poeta Giorgios Seferis, galardonado en 1963 con el Nobel de Literatura. Nos hallábamos en el apogeo de la estación veraniega. El verdor de la campiña había perdido ya el cromatismo intenso que ostenta en primavera. Los campos sedientos parecían suplicar el beneficio de la lluvia, angustiados bajo la fortaleza de un sol radiante, en rigor poco justiciero. Ha transcurrido un buen puñado de meses desde entonces. Ahora leo que el régimen griego ha negado el pasaporte a Giorgios Seferis, como represalia por la actitud hostil del poeta respecto a los cauces antidemocráticos seguidos por el Gobierno de los coroneles. Trato de imaginar de qué manera habrá reaccionado ante este nuevo golpe del infortunio político. Y tan sólo consigo reactualizar su vozarrón nervioso de hombre que rehuye el circunloquio, su hablar punzante y de inflexiones suaves, como si dominara su natural, por temor a dañar los oídos del interlocutor.

—Me separé de la política activa a raíz de los acontecimientos de mayo del 67. Aquello significó un revés brutal para todo hombre que ame la libertad, y yo no supe adoptar otra actitud que la de solicitar la excelencia. Desde entonces no le resulta fácil a un griego opinar en materia política. ¿A qué dedico tantas horas a mi disposición? Puede suponerlo. Bueno, quizá no. Escribo poco, prácticamente nada, y leo mucho. La poesía joven la conozco apenas. El poeta actual más joven que leo y releo una y otra vez, sin sentir la menor fatiga, es Homero, el único poeta auténticamente grande que ha dado la historia. Me viene a la memoria aquella frase de Chenier: «Han pasado tres mil años sobre las cenizas de Homero; y tras esos tres mil años, Homero sigue siendo respetado, sigue joven de gloria y de inmortalidad». No lo tome por chochez de viejo, pero no creo que esté usted ahora en condiciones de comprender el significado profundo que encierran estas palabras. Se necesitan años, muchos años de experiencia y sufrimientos para aprender a meditarlas pacientemente, noche tras noche, hasta dar con el secreto de su verdadera dimensión.

…..El señor Seferis estuvo adscrito durante la mayor parte de su vida a la carrera diplomática. Pasó por las cancillerías de El Líbano, Siria y Londres, y más tarde se refugió con su inconformismo en esta casita de dos plantas, de fachada encalada, que ostenta festones de ladrillo rojo en los marcos de balcones y ventanas, con un breve jardín que simula protegerla con parapetos de anémonas exuberantes, hortensias fastuosas, claveles de hojas anaranjadas y de un senderillo, que conduce hasta la verja, bordeado de rododendros floridos. Aquí medita el poeta la frase de Chenier, y relee a Homero, y se embebe con los poemas floreados de Claudel, y sus ojos negros y sus carnes ya fláccidas, restos de una orondez que va perdiendo paulatinamente sus rasgos más acusados, se estremecen al contacto con la atmósfera sólo límpida en apariencia.

—Mi poesía gira en torno a una temática obsesiva que encarna al hombre. Es así porque, a pesar de todo cuanto he vivido, creo en él, en su aptitud para transformar el mundo, para modelarlo y humanizarlo partiendo de sí mismo. El ser humano posee valores inalterables, indestructibles, que le elevan por encima de la naturaleza y le obligan a profesar, antes o después, la fe en su propia capacidad de redención. Esta fe es la única capaz de salvarlo y de salvarnos. No se trata de un sofisma, ni creo que olvido los factores negativos que condicionan al hombre, y que a juzgar por las circunstancias que coartan a mi pueblo, a las tierras vietnamitas, al martirizado Oriente Medio, a Camboya, África del Sur y tantos rincones de esta Tierra nuestra, parecen ser los únicos que gozan de poder suficiente para encauzar el destino trágico de la humanidad, pero me resisto  a creer que todo se halle irremisiblemente perdido y debamos pensar en la posibilidad de una catástrofe nuclear, que arrase nuestra civilización caduca para levantar sobre sus cenizas un mundo mejor. ¡No puedo admitirlo! ¡No puedo, eso es todo! 

…..Seferis se aferra con todas sus fuerzas al humanismo para defenderse del desaliento. Me hablaba del pueblo; de su pueblo. Y sus ojos adquirían un extraño fulgor acuoso. El sufrimiento y la humillación del pueblo le mantenían literalmente en vilo. Sabía que el lirismo constituía una pirueta inútil, un lujo improcedente en las circunstancias actuales. Me confesaba su impotencia material para escribir una sola letra. Lo entendí, naturalmente. Seferis es parte integrante del pueblo en esta su hora nona. Sufre en él y con él, y su pluma, como tantas otras, ha enmudecido para dejar que se perciba, con mayor diafanidad, el latido vehemente del pueblo griego.

.

Robert Saladrigas
Revista Destino. n º 1.750 (juny 1970)

.

Seferis a la Fira del Llibre (Feria del Libro) de Barcelona, del 1964
Foto: Kike Pérez de Rozas.
Destino, nº 1.415, 19setembre 1964

.
.
L’any següent, en la mateixa secció “Al pie de las letras”, de Destino, Robert Saladrigas feia l’obituari de Seferis i el concloïa amb les següents paraules:

.

.

…..Fue un admirador a ultranza de Homero, y, como Ulises, recorrió el mundo y extrajo de él las sustancias de las que había de nutrirse su poesía. Toda su vida, en la carrera diplomática dentro de la cual alcanzó las cotas más altas y en su comportamiento civil, constituye el claro testimonio de un liberal de secular tradición democrática. Theodorakis transformó muchos de sus poemas en canciones que el pueblo griego canta hoy con más pasión y lucidez que nunca lo hiciera. Giorgos Seferis, el Poeta, ha muerto. La nave de Ulises ha atracado una vez más en el puerto de la Isla Perdida. Grecia ha visto desaparecer un testimonio cívico de proyección internacional. Seferis, el Poeta, ha reencontrado a Homero.

.

Robert Saladrigas

.

.
.
.
.

.

.

Isaiah Berlin tracta de Giambattista Vico, que tracta d’Homer

.

.

.

…..riverrun, past Eve and Adam’s, from swerve of shore to bend of bay, brings us by a commodious vicus of recirculation back to Howth Castle and Environs.

James Joyce
Finnegans Wake

.

.

.

LA CONTRA-ILUSTRACIÓN

.

[…]

De acuerdo con Vico nuestras vidas y actividades, colectiva o in­dividualmente, son expresiones de nuestros intentos por sobrevivir, satisfacer nuestros deseos, comprendernos unos a otros y el pasado del cual emergemos. Una interpretación utilitaria de las actividades humanas más esenciales es engañosa. Son, en primer lugar, pura­mente expresivas; cantar, danzar, adorar, hablar, luchar, y las ins­tituciones que encierran estas actividades, comprenden una visión del mundo. El lenguaje, los ritos religiosos, los mitos, las leyes, las instituciones sociales, religiosas, jurídicas, son formas de autoexpresión, de deseo de exteriorizar lo que uno es y por lo que uno lucha; obedecen a patrones inteligibles y por esta razón es posible reconstruir la vida de otras sociedades, aun aquellas remotas en tiempo y lugar y absolutamente primitivas, preguntándose uno mis­mo qué clase de estructura de ideas humanas, sentimientos, accio­nes, pudo haber generado la poesía, los monumentos, la mitología que fueron su expresión natural. Los hombres crecen individual y socialmente; el mundo de hombres que compuso los poemas ho­méricos era claramente diferente del de los hebreos a quien Dios había hablado a través de sus libros sagrados, o del de la república romana, o la cristiandad medieval, o Napóles bajo los Borbones. Los patrones de crecimiento son localizables.

Los mitos no son, como creen pensadores ilustrados, falsas ma­nifestaciones acerca de la realidad corregidas por la crítica racio­nal posterior, ni es la poesía un mero embellecimiento de lo que igualmente se pudo haber expresado en prosa ordinaria. Los mitos y la poesía de la antigüedad encarnan una visión del mundo tan auténtica como la de la filosofía griega, el derecho romano o la poesía y la cultura de nuestra propia ilustrada edad más temprana, más cruda, más remota que nosotros, pero con su propia voz, como la oímos en la Ilíada o en las Doce Tablas, pertenecientes sólo a su cultura particular y con una sublimidad que no puede ser reprodu­cida más tarde por ninguna cultura más elaborada. Cada cultura expresa su propia experiencia colectiva, cada escalón en el ascenso del desarrollo humano tiene sus propios medios de expresión igual­mente auténticos.

La teoría de Vico de los ciclos del desarrollo cultural se hizo célebre, pero no es su contribución más original para la compren­sión de la sociedad o la historia. Su acción revolucionaria es haber negado la doctrina de una ley natural intemporal, cuyas verdades pudieron haber sido conocidas en principio por cualquier hombre, en cualquier tiempo, en cualquier lugar.   Audazmente Vico negó esta doctrina, que constituyó el núcleo de la tradición occidental, desde Aristóteles hasta nuestros días. Predicó la noción de la unici­dad de las culturas, pese a lo mucho que pudieran parecerse una a otra en relación con sus antecedentes y sus consecuentes, y la noción de un estilo único que se difunde a todas las actividades y manifestaciones de las sociedades de seres humanos en una etapa particular de desarrollo. De esta forma, fundamentó las bases de la antropología cultural comparada, y de la lingüística, estética y jurisprudencia históricas comparadas; el lenguaje, los rituales, los monumentos y especialmente la mitología fueron las únicas claves confiables que críticos y eruditos posteriores concibieron como for­mas cambiantes de la conciencia colectiva. Tal historicismo era claramente no compatible con la opinión de que había sólo una nor­ma de verdad o belleza o bondad, a la que algunas culturas o in­dividuos se acercaban más íntimamente que otros, y que era ocu­pación de los pensadores establecerla y de los hombres de acción llevarla a cabo. Los poemas homéricos eran una obra maestra in­superable, pero sólo podían brotar de una sociedad brutal, severa, oligárquica, “heroica”; posteriores civilizaciones, pese a su superio­ridad en otros aspectos, no produjeron y no podían producir un arte necesariamente superior al de Homero. Esta doctrina propinó un golpe poderoso a la noción de las verdades intemporales y al progreso sostenido, interrumpido por periodos ocasionales de regre­sión a la barbarie, y trazó una clara línea entre las ciencias natu­rales, que tratan con la relativamente inalterable naturaleza del mundo físico visto desde “afuera”, y los estudios humanísticos, que ven la evolución de la sociedad desde “dentro”, a través de una espe­cie de perspicacia empática en la cual el establecimiento de textos o fechas por medio de la crítica científica era una condición necesa­ria, pero no suficiente.

Isaiah Berlin (Riga, 6 de juny de 1909 – Oxford, 5 de novembre de 1997)

[…]

.

Isaiah Berlin

.

.

.

.

.

.

.

.

.

VICO Y EL IDEAL DE LA ILUSTRACIÓN

.

Nàpols

En el tercer libro de la Nueva Ciencia, llamado “El Descubrimien­to del Verdadero Homero”, Vico nota que “Escalígero se indigna al hallar que casi todas las comparaciones (de Homero) son tomadas de bestias y otras cosas salvajes”, pero esto es parte de su genio poético:

Obtener tal éxito en ellas —pues sus comparaciones son incompa­rables— no es ciertamente lo característico de una mente pulida y civilizada por alguna filosofía. Ni podría el estilo salvaje y trucu­lento en que describe tantas, tan variadas y tan sangrientas batallas, tantas y tan extravagantemente crueles tipos de carnicerías como envuelven toda la sublimidad de la Ilíada en particular, haberse ori­ginado en una mente tocada y humanizada por cualquier filosofía.

Sin embargo, este poeta bárbaro hizo difícil, de acuerdo con Ho­racio, inventar cualquier nuevo personaje después de él. Esto es así, declara Vico, porque “Homero, que precedió la filosofía y las artes poéticas y críticas, fue sin embargo el más sublime de todos los poetas sublimes”, así que “después de la invención de las filo­sofías y de las artes de la poesía y de la crítica no hubo poeta que pudiera estar ni aun a una larga distancia para competir con él”. Los sentimientos y los “modos del discurso” y las acciones de tales “naturalezas sublimes” pueden ser “salvajes, crudas y terribles”, y esto puede producirse sólo en la edad heroica —al final de una de las cuales se crearon los poemas homéricos—; posteriormente esto ya no será posible.

De acuerdo con Vico esto es así porque esta clase de sublimidad “es inseparable de la popularidad”. Los personajes poéticos de Homero son “universales imaginativos” a los que se les caracteriza con todos los atributos del género. Son tipos genéricos (no com­pletamente disímiles a los tipos ideales de Weber), por lo que para estos hombres Aquiles es valor heroico, temperamento vivo, orgullo, honor, y tendencia a la ira y la violencia, la fuerza como derecho; Ulises es la sabiduría heroica “cautela, paciencia, disimulo, dupli­cidad, engaño”. Una vez que conceptos verdaderos —universales abstractos— son creados por la razón civilizada y no la imaginación de toda una sociedad, esta clase de sublimidad llega a su fin. Esto es así porque, antes que se inventara la escritura, el hombre poseía “sensación vivida”, “imaginación fuerte”, “ingenio agudo”, “memo­ria robusta”, que posteriormente se pierden.

Homero es “el padre y príncipe de todos los poetas sublimes”. Es “celestialmente sublime”, posee una “ardiente imaginación”. “El horror de las muertes y las batallas homéricas dan a la Ilíada toda su maravilla”. Esto no podría haber brotado de “un filósofo tran­quilo, cultivado y amable”. Esto es lo que hace de Homero el más grande de los poetas, para Vico. Lo que lo convierte en un amo de “salvajes y bárbaras comparaciones”, o “crueles y espanto­sas descripciones de batallas y muertes” y “sentencias llenas de pasiones sublimes”, con “expresividad y esplendor” con un estilo imposible en las edades de la filosofía, la crítica, y la poesía como un arte civilizado, en lo que se convertiría después.

El punto central de Vico es que el sentimiento poético, “que debe hundirse profundamente en los particulares”, no puede existir cuando los hombres piensan en conceptos; los cantores inspirados, de los que Homero es el más grande, no pueden coexistir con los fi­lósofos. Lo que estas épocas posteriores, más suaves, más raciona­les —la edad de los hombres— pudieran crear, esto es, las artes y las ciencias de civilizaciones elaboradas, no pueden darnos, dentro del mismo “ciclo”, “imaginación ardiente” o sublimidad celestial. Esto ha desaparecido. Podemos darnos cuenta del esplendor de esta poesía primitiva sólo entendiendo el mundo “salvaje, crudo y terri­bel” del cual brota; podemos lograrlo sólo si abandonamos la idea de la superioridad artística de nuestros propios “tiempos magní­ficos”.

[…]

.

Isaiah Berlin

.

.

.

.

Giambattista Vico (Nàpols, 1668 – Nàpols, 1744)

Giambattista Vico (Nàpols, 1668 – Nàpols, 1744),”Nè da un’animo da al­cuna Filosofia umanato, ed impietosito potrebbe nascere quel­la truculenza, e fierezza di stile; con cui descrive tante, sì varie, e sanguinose battaglie, tante, sì diverse, e tutte in istravaganti guise crudelissime spezie d’ammazzamenti; che particolarmente fanno tutta la sublimità dell’Iliade.”

.

Giambattista Vico
La discoverta del vero Omero

.

.

.

.

.

James Joyce

Finnegans Wake

Faber and Faber, Ltd.

London, 1975

9780571217359

.

.

.

Isaiah Berlin

Contra la corriente

Ensayos sobre historia de las ideas

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1986

ISBN: 9788437503189

.

,

.

Giambattista Vico

La discoverta del vero Omero

seguita dal Giudizio sopra Dante

a cura di Paolo Cristofolini

Edizioni ETS. Pisa, 2006

.

.

.

Giorgos Seferis. ¿Què hi busquem, a la Ilíada, “la còlera del Pelida Aquil·les” o la poesia?

.

Giorgos Seferis (Giorgios Seferiadis), (Esmirna, Imperi Otomà, 1900 - Atenes, Grècia 1971)

.

.

.

.

..

.

.

.

EN TORNO A LA POESÍA

.

.

.

Elemento racional y elemento irracional en poesía

… Me resulta imposible creer que en poesía exista una antítesis entre el elemento racional y el elemento irracional. Al contrario, lo que encuentro, y me parece un rasgo distintivo de la poesía, es que hay una evidente coherencia lógica entre la inspiración y la realización. Desde el punto de vista poético el absurdo comenzaría si llegara a faltar, esta coherencia.

Las figuras de El Greco no son absurdas porque en ellas esté ausente la anatomía de los cuerpos que estudian los médicos. Tampoco los poemas de Mallarmé o de Valéry están privados de equilibrio lógico. ¿Qué sucede entonces? Sucede que a Homero lo encontramos lógico porque la mayoría de nosotros los lectores no busca en él la poesía, sino “la cólera del Pélida Aquiles” y sólo la minoría encuentra la poesía, ya que el argumento de la Ilíada absorbe nuestras facultades racionales que nos impiden funcionar poéticamente, creándonos dificultades. Porque la dificultad —como el miedo— surge apenas pensamos en ella. También sucede que los poetas que acabo de mencionar, como tantos otros poetas, antiguos o modernos, importantes o irrelevantes, han sentido que “la cólera del Pélida Aquiles” no era, en sí misma, poesía, y los aburría. Por eso han decidido escribir sin tomarla en cuenta. Y debido a que, al mismo tiempo (la constatación de esto último lo revela) la conciencia del hombre ha dado algunos pasos hacia regiones interiores antes desconocidas, estos pobres poetas, al ver sus imágenes como Orestes veía a las Euménides —mientras el Coro, que no las veía, se sentía desconcertado— se encontraron frente a un trágico dilema: o no hablar en absoluto, o expresarse de un modo difícil y pasar por locos: optaron por la segunda variante. Tengámosles compasión, pues tienen el atenuante de que nadie ha encontrado una solución mejor.

No pienso, pues, que en realidad exista una antítesis entre el elemento racional y el elemento irracional. Por el contrario, si lo vemos bien, veremos que los poetas contemporáneos hacen un planteamiento lógico mucho más sólido que el de los antiguos. Es sin embargo cierto que en nuestros días la poesía se ha vuelto más densa, mas elíptica, más difícil. Y aunque yo crea que para el avezado amante del arte no hay arte difícil, advierto y comprendo la amargura del poeta que entra en contacto con un público mucho menor que el de un actor de teatro ligero. No me atrevo a afirmar que no pueda surgir una poesía distinta, más “abierta”, digo únicamente que no se ha dado en nuestra época; y digo también que ante todo me interesa la sobrevivencia de la poesía, aunque ahora no sea más que para dos o tres personas; y después, su mayor contacto con el mundo. Quiero añadir, por cuanto estoy hablando de la “sociabilidad” del intelectual que éste debe ayudar al poeta con todas sus fuerzas, para que realice su deber a su manera —ya que no tiene otra— si piensa que “las obras que perduran no suelen ser aceptadas desde el primer momento; por el contrario, generalmente en un principio resultan desagradables” y que camina hacia la barbarie un pueblo en el que las búsquedas artísticas se marchitan. […].

.

.

.

[…]

.

.

.

Poesía “irracional”

La objetividad del arte no depende sólo del artista; depende también de su auditorio. Mientras más datos sentimentales en común tenga el auditorio, más extensa será la objetividad. A medida que estos datos disminuyen, el poeta tiene menos apoyo para ser objetivo. En un viejo ensayo había referido el ejemplo de la antigua tragedia griega. En aquella época, entre el poeta y su auditorio había un acuerdo sentimental tácito, y éste era la fe en la mitología. Era como un instrumento musical maravilloso con las cuerdas afinadas, listo para ser tocado por el poeta. Cada nota de ese instrumento era determinada, objetiva. Lo mismo podríamos decir de la antigua poesía china, donde el poeta se apoyaba sobre estos datos sentimentales que eran propiedad común del auditorio y existían desde antes que él. Los innumerables comentarios indispensables para explicarnos las extraordinariamente complejas alusiones de un pequeño poema chino eran inútiles para el público de entonces, porque para él no eran alusiones, sino “sobreentendidos”. Doy estos ejemplos para quienes se deleitan en los llamados problemas del arte social. Porque me parece que arte social —a no ser que por esto se entienda arte de propaganda— no puede existir en un mundo que no se ha puesto de acuerdo sobre su fe y no ha olvidado las controversias y las luchas en torno a la cuestión de cuáles son las mejores divinidades que debemos acoger. En un mundo sentimentalmente fragmentado y anárquico, no es sólo el arte el que se vuelve “difícil” y cae en un callejón sin salida, es también la política y el amor y la redención del hombre.

Sea como fuere, los “sobreentendidos” de los antiguos griegos y de los chinos nos ayudan a ver un nuevo aspecto de la poesía considerada “difícil”, que es básicamente un arte “elíptico” y un arte de sobreentendidos. Desgraciadamente, aquí los sobreen­tendidos no se apoyan en una base objetiva acordada por la tradición, sino en la agudeza de la sensibilidad psicológica del público. Y la cosa se complica cuando el poeta no sólo busca una sensibilidad que concierne a los asuntos de la vida diaria, sino una sensibilidad espiritual que presupone una cultura muy extensa y una profunda asimilación de las cosas que hemos aprendido, de tal manera que provoquen en nosotros una reacción sentimental incluso en contra suya.Pero esto último es un caso extremo.

El poeta jamás “ha dicho” lo que deseaba transmitir. Suscité cierta sorpresa cuando escribí que en la Ilíada no debemos bus­car la “cólera del Pélida Aquiles”, es decir, no debemos buscar el mito, el argumento, esa parte de la Ilíada que puede ser traducida a prosa, sino la poesía. Porque la historia de la cólera es, en efecto, el elemento más importante que hace que la Ilíada sea para muchos objetiva. Si fuera posible imaginar, teóricamente, que el papel que ésta desempeña disminuyera, estoy seguro de que los admiradores de Homero disminuirían notablemente. Y así, supongo que Homero —sin saberlo, si se quiere— relatando la “cólera de Aquiles”, no quiso contar esta historia, sino crear una base en nuestra sensibilidad, para que pudiéramos probar una cierta emoción poética. No obstante, esa emoción poética, no posee en absoluto la misma objetividad de las acciones que constituyen el argumento de la Ilíada […]. Es sólo un límite, a veces más lejano, a veces más cercano, hacia el que tendemos sin alcanzarlo jamás. Porque es una mezcla de la sensibilidad poética de Homero y de la sensibilidad de nosotros, que cambiamos. La luminosa frase de Montaigne que en alguna ocasión cité —pe­ro como nadie sabe escuchar, ahora debo citar de nuevo— nos muestra lo siguiente: “Un lector idóneo siempre encontrará en los escritos de los otros cosas que el escritor jamás pensó incluir.”

El lector idóneo es el lector sensible que no puede dejar de incluir algo de sí mismo en el poema que lee. Y por eso es correcto decir que mientras más de acuerdo estén los hombres en­tre sí, más objetiva se vuelve la poesía. […]

.

Giórgos Seféris

.

.

.

.

Giórgos Seféris

El estilo griego II

El sentimiento de eternidad

Traducción de Selma Ancira

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1992

ISBN: 96816036988

.

.

.

La ceguesa d’Homer, segons Oscar Wilde i Borges

.

.

I have sometimes thought that the story of Homer’s blindness might be really an artistic myth created in critical days, and serving to remind us not merely that the great poet is always a seer, seeing less with the eyes of the body than he does with the eyes of the soul, but he is a true singer also, building his song out of music, repeating each line over and over again till he has caught the secret of its melody, chaunting in darkness the words that are winged with light.

Oscar Wilde
The critic as artist: with some remarks upon the importance of doing nothing
The works of Oscar Wilde

 

.

.

.

.

.

..

[…]

Ser ciego tiene sus ventajas. Yo le debo a la sombra algunos dones: le debo el anglo-sajón, mi escaso conocimiento del islandés, el goce de tantas líneas, de tantos versos, de tantos poemas, y de haber escrito otro libro, titulado con cierta falsedad, con cierta jactancia, Elogio de la sombra.

Quiero hablar ahora de otros casos, de casos ilustres. Vamos a empezar por ese muy evidente ejemplo de la amistad, de la poesía, de la ceguera; por quien ha sido considerado el más alto de los poetas: Homero. (Sabemos de otro poeta griego ciego, Tamiris, cuya obra se ha perdido, y lo sabemos principalmente por una referencia de Milton, otro ilustre ciego. Tamiris fue vencido en un certamen por las musas, quienes rompieron su lira y le quitaron la vista.)

Existe una hipótesis muy curiosa, que no creo que sea histórica, pero que es intelectualmente agradable, de Oscar Wilde. En general, los escritores tratan de que lo que dicen parezca profundo; Wilde era un hombre profundo que trataba de parecer frívolo. Sin embargo, quería que lo imagináramos como un conversador, quería que pen­sáramos en él como Platón pensaba en la poesía, “esa cosa liviana, ala­da y sagrada”. Pues bien, esa cosa liviana, alada y sagrada que fue Os­car Wilde, dijo que la Antigüedad había representado a Homero como un poeta ciego, y que había procedido deliberadamente.

No sabemos si Homero existió. El hecho de que siete ciudades se disputaran su nombre basta para hacernos dudar de su historicidad. Quizá no hubo un Homero, hubo muchos griegos que ocultamos ba­jo el nombre de Homero. Las tradiciones son unánimes en mostrar­nos un poeta ciego; sin embargo, la poesía de Homero es visual, mu­chas veces espléndidamente visual; como lo fue, en menor grado desde luego, la poesía de Oscar Wilde.

Wilde se dio cuenta de que su poesía era demasiado visual y qui­so curarse de ese defecto: quiso hacer poesía que fuera también au­ditiva, musical, digamos como la poesía de Tennyson o de Verlaine, a quienes él quería y admiraba tanto. Wilde se dijo: “Los griegos sos­tuvieron que Homero era ciego para significar que la poesía no de­be ser visual, que su deber es ser auditiva”. De ahí el de la musique avant toute chose de Verlaine, de ahí el simbolismo contemporáneo de Wilde.

Podemos pensar que Homero no existió pero que a los griegos les gustaba imaginarlo ciego para insistir en el hecho de que la poesía es ante todo música, que la poesía es ante todo la lira, y que lo visual puede existir o no existir en un poeta. 

[…]

.

Jorge Luis Borges
La ceguera
Siete noches

 

.

.

.

.

.

 

Jorge Luis Borges

Obras completas 1975-1985

Emecé editores

Buenos Aires, Argentina, 2005

ISBN: 9789500426473

.

.

.

.

Homer, al Renaixement, com a font d’on brolla tota poesia i eloqüència. L’«Homerus mingens»

q.

.

.

.

Un dels Emblemes de la Morosophie, publicada el 1533 per l’erudit tolosà  Guillaume de la Perrière, mostra uns poetes reunits al voltant d’un gran calze que un Homerus mingens està omplint (vegeu Imatge 1).

 .

Imatge 1. Emblema 14 de la "Morosophie", de Guillaume La Perrière (1553)

.

La imatge està acompanyada d’un quartet en francès:

.

«Homère pisse, et maint homme souhaite

Saouller sa soif, boyvant de son urine:

Pour te montrer, que jamais bon Poëte

Tu ne seras sans gouster sa doctrine.»

 .

Aquesta lloança de la poesia homèrica és menys insòlita que el que sembla a primera vista. En el tetrastichon llatí qua acompanya l’emblema, La Perrière menciona l’Homer pintat per Galató indicant així la seva font: La Varia Historia, de Claudi Elià. Aquest darrer explica que el pintor grec havia representat l’aede vomitant envoltat d’un grup de poetes que recollien piatosament el que sortia de la seva boca. Una imatge que no estava desprovista d’un cert sarcasme vers els poetes alexandrins, però que és a l’origen d’una iconografia, sens dubte arrenglerada amb el model antic, que mostra Homer com a font d’inspiració a la que els escriptors van a abeurar-se. La trobem, per exemple, a la pàgina de títol de la traducció francesa dels deu primers llibres de la Ilíada realitzada per a Francesc I de França per Hugues Salel (vegeu Imatge 2).

.

Imatge 2. Gravat de la página de títol de "Les Dix Premiers Livres de l'Iliade d'Homère", de Hugues Salel (1545)

.

Aquí el poeta diví, més semblant a una estàtua que a un home de carn i ossos, s’erigeix al cim d’una font plena d’aigua que ell llença per la seva boca. Cinc personatges estan atrafegats al voltant de la bacina principal, que disposa de tres brocs que fan córrer per terra tres petits xaragalls. Un sisè poeta està treient aigua del rierol del mig. El contagi entre el text de Claudi Elià i la iconografia de la font de vida o de joventut sembla evident. El lloc està clarament caracteritzat com a hortus conclusus per la tanca que envolta el jardí en el qual està situada la font. Amb això es vol indicar l’esoterisme de la poesia d’Homer la intel·ligibilitat de la qual està reservada a un grup restringit d’elegits. Es tracta d’un tema recurrent que el retrobem a l’«Epistre de dame Poesie, au Treschrestien Roy François, premier de ce nom»  que precedeix la traducció de Salel. La Poesia afirma, en adreçar-se a Francesc I de França:  

 .

«J’ai alaicté et nourry, comme mere

Plusieurs enfants, entre lesquelz, Homère

Fut le premier, par qui dame Nature,

Feist aux humains liberale ouverture

De ses secretz: est si tresbien l’apprit,

Qu’on na sceu veoir depuis pareil esprit

Representer les mystères du monde

Le mieulx au vif […]»

.

Cal subratllar dos punts: la revelació dels misteris del món a Homer, i el fet que aquest darrer ha sabut «[les] représenter […] le mieulx au vif», representar-los amb la millor vivor.  Els versos que segueixen cal posar-los en relació amb l’imatge de la pàgina de titol:

.

«C’est l’Ocean, dou sont ainsi coulez

Les clairs ruysseaulx, pour l’esprit arrouser

De bon savoir, et puys le disposer

A’ la vertu, le rendant susceptible

Du bien parfaict, hault, et incorruptible

De la liqueur de ceste clare source,

Grecs, et Latins, courans à plaine course,

Ont beu grans traictz : dou sont apres yssues

Opinions, diversement receues :

Chascun pensant la sienne plus nayfve,

Venant du fonds de ceste source vive».

.

La referència a l’Oceà reenvia obertament al passatge del llibre X de la Institució oratòria en la qual Quintilià aplica a Homer la definició que aquí s’utilitza a propòsit de l’Oceà. Si el déu és l’orígen de totes les aigües, el poeta és la font de l’eloquència. Hom pot deduïr d’aquests versos que dos dels dolls que, al gravat, brollen de la font homèrica representen la llengua grega i la llatina. La tercera és molt probablement la llengua francesa com ho fa pensar la part final del poema.

.

[…]

.

Luisa Capodieci; Philip Ford

Introducció a “Homère à la Renaissance“

(Traduït de l’original francès)

.

.

.

Homère à la Renaissance

Sous la direction de Luisa Capodieci et Philip Ford

Collection d’histoire de l’art, 13

Académie de France à Rome – Villa Médicis. Rome, 2011

ISBN: 9782757204191

.

.

.

L’emblema 14 de la Morosophie disponible aquí

.

.

.

Agustí Bartra ens parla de mitologia i d’Homer

. .

.

.

.

L’any 1982, l’editorial Grijalbo publicava un “Diccionario de Mitología” del que n’és autor Agustí Bartra. Obra segurament d’encàrrec, per a obtenir els necessaris recursos econòmics, no per això ha de ser negligida, i en algun moment caldria fer l’anàlisi de com, en les diferents entrades del diccionari, hi ha el rastre de les lectures de Bartra sobre aquesta temàtica. Si en parlar de la Ilíada ens indica que “… más que el tema de la cólera de Aquiles es el poema de la fuerza.”, no podem més que constatar la lectura de Simone Weil per part del nostre poeta. A part d’això, Bartra encapçala el seu Diccionario amb un pròleg o introducció, en el que ens parla de la mitologia i, bastant, d’Homer, acabant amb una preciosa cita de Péguy sobre la formade llegir les obres homèriques. A continuació traduïm al català el referit pròleg: .

.

.

.

Els déus eren a dalt, els homes a baix, i entre els déus i els homes existien els mites. Tanmateix, tot i que això era veritat, no era tota la veritat, perquè hi havia un constant anar i venir entre el cel i la terra: tal déu descendia a la terra, tal home pujava al pla heroic i celeste. Els mateixos mites eren canviants, s’entrellaçaven, es metamorfosaven, morien, ressuscitaven, anaven carregats de llunyanies i de símbols, palpitaven en ells historicitats confuses, somnis balbucejants i corrents en els que allò sagrat i religiós es barrejava amb els instints i el somni. En certa manera, s’esdevenia amb els mites el que Laozi conta de les gerres: «De terra són fetes les gerres. Però allò que no existeix dins de la gerra és el que li dóna la qualitat de gerra». Paradoxalment, podria dir-se que es tracta d’un buit ple, del no-res d’on neix l’areté hel·lènica, la qual seria, en el seu sentit original, una praxis de la noblesa ètica o bé un valor objectiu de força que tendia a la seva perfecció. Així, cada mite posseïa la seva areté pròpia, i Orfeu seria el cantor o poeta per excel·lència, Orfeu, el nom del qual provenia de la paraula fenícia composta d’aur (llum) i de rofae (curació). Orfeu era, doncs, aquell qui curava per la llum.

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)

Plató, que anava en contra dels mites, contribuí, en veritat, a crear una mitologia de la raó que penetra tota la civilització occidental; es burlava i condemnava «les invencions immorals d’Homer», però creiem que difícilment hauria pogut oposar-se a Orfeu, encara més perquè en l’orfisme s’efectua la separació entre els homes i els déus. Tanmateix, la tendència profunda de l’orfisme s’oposava a que l’home fos un simple testimoni llunyà dels déus: amb un ardent fervor rebia la divinitat, es fonia amb ella d’una manera en la que els factors sexuals i orgiàstics representaven un paper important. Cal no oblidar que el culte del fal·lus es relacionava amb Dionís. El desig místic d’estar «ple del déu» tenia el seu origen en l’èxtasi de l’eros. Els adeptes a l’orfisme es reunien en grups per a celebrar els misteris i adorar els déus de la nit, de les profunditats i de l’amor: Hècate, Persèfone, Dionís, Afrodita.

Orfeu, ell mateix un dels mites decisius de la cultura hel·lènica, no va crear mites. Homer, sí, o més ben dit: fou un enfeixador dels records meravellosos de l’ànima i de l’esperit de les generacions humanes que havien format la unitat cultural grega. Perquè la faula era un do de tots per a tots. La pròpia imaginació dels grecs impedí que els mites fossin univalents. Ve a tomb recordar el que Picard observa en el  baix relleu d’Arquelau que hi ha al Museu Britànic, el tema del qual és l’Apoteosi d’Homer. En la part inferior d’aquest baix relleu, Homer està entre les representacions al·legòriques de les seves dues epopeies. Drets darrere del seient del poeta, Cronos i la Terra consagren teatralment la glòria del cantor immortal. Davant del grup, a certa distància, prop de l’altar, s’ofereix un sacrifici religiós: un jove prepara una libació, mentre una dona escampa encens sobre el foc. Es llegeixen els seus dos noms: el jove ajudant és el Mite i la sacerdotessa personifica la Història.

Alguns cops se m’ha acudit pensar que en els homes i en els pobles arriba sempre un moment en què la qualitat de l’esperança forja ella mateixa una nova realitat que sap marxar d’acord amb el ritme veritable del temps. Pulsió del temps i dels orígens, en el mite; realitat tràgica dels fets dels homes, en la història. En ambdues figures del baix relleu del segle II de la nostra era, potser per primer cop, el Mite i la Història han pres forma humana, apartant-se de la tendència general de l’art grec de divinitzar les formes.

Els mites hel·lènics bé podrien ser definits com una vasta biografia simbòlica de múltiples connotacions que van de la innocència a la brutalitat, d’allò material a allò espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció al riure, d’allò grandiós a allò grotesc: una explicació del món que es resol en poemes i estàtues. En tot mite batega una dinàmica auroral del passat, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els mites són immutables fins i tot en les seves metamorfosis, en els seus canvis per a ser la mateixa cosa; quan la seva vigència s’ha evaporat, queden com a exponents essencials d’allò imaginari fundat sobre la història i la religió.

S’ha dit que la mitologia hel·lènica és el resultat de l’acció d’influències molt diverses en les quals el paper representat per elements indoeuropeus sembla bastant limitat. En tot cas fou recobert per aportacions decisives arribades del món semita i, més vagament, d’aquelles civilitzacions mediterrànies els estrats successius de les quals comencem a entreveure en aquest gresol que fou sempre la Mediterrània oriental. Es formen llegendes, evolucionen, es converteixen en matèria literària, religiosa o «històrica», canvien de caràcter a mesura que els centres d’irradiació es desplacen d’una illa a l’altra, d’un continent a l’altre, anant de Síria a Creta, de Rodes a Micenes, de Milet a Atenes. Com és ben sabut, els mites grecs, tot i que en ells apareguin déus, no són necessàriament religiosos. Tots tendien a dessacralitzar-se. Tanmateix, tot el cicle de Demèter, penetrat en la mística de la germinació, creixement i maduració del blat, un dels més grans mites del pensament grec, és profundament religiós: l’eix dels misteris d’Eleusis.

El mite, per la seva naturalesa, rebutja allò accidental per sumir-se en l’essència, on, després d’una llarga evolució, s’instal·la amb una intensitat unívoca. Per això resulta fàcil comprendre que Prometeu sigui un mite i Sísif, posem el cas, no ho sigui. La imaginació dels grecs podia convertir un bandit en un déu i una deessa en una meuca, perquè a vegades admirava amb ironia incrèdula i crítica. Ja Pausànies va dir que ni els propis grecs estaven d’acord sobre un relat mític. El naixement del racionalisme jònic coincideix amb una crítica cada cop més aguda i lúcida de la mitologia grega «clàssica», tal com es trobava expressada en les obres d’Homer i d’Hesíode. Mircea Eliade diu encertadament: «Només a Grècia el mite va inspirar i guiar tan la poesia èpica, la tragèdia i la comèdia com les arts plàstiques; però igualment és la cultura grega la única en què es sotmeté al mite a una llarga i penetrant anàlisi, de la qual en sortí radicalment desmitificat…» Si en totes les llengües indoeuropees  el vocable «mite» denota una «ficció», és perquè els grecs ho proclamaren així fa ja vint-i-cinc segles.

Entre totes les mitologies que han creat els pobles, la grega és potser la que d’una manera més profunda, bella i simbòlica passa al verb, a la imatge i a la forma, i en les seves epifanies pot reemplaçar l’angoixa per la seguretat, des de la qual l’home realitza l’esperança de subsistir en el món. És molt possible, com explica Paul Diel, que l’origen de les antigues fabulacions mítiques sorgís de la necessitat de trobar una significació de l’ordre còsmic, meteorològic o agrari, de tal manera que els mites o fabulacions servissin per a parlar del moviment dels astres i de la seva influència sobre les condicions de la vida humana: estacions de l’any, pluja, tempestes, inundacions, etc. «El manteniment de la vida depenia cada cop més de la regularitat dels fenòmens còsmics i meteorològics, i la imaginació afectiva, funció predominant de la psique primitiva, incitava als homes (tot just sortits de l’era premítica) a veure forces intencionals, benèfiques o hostils. Tals forces es trobaven personificades per divinitats del dia i de la nit, solars i lunars… A l’època de l’expansió de les cultures agràries, la psique humana va evolucionar cap a una complexitat bastant allunyada del primitivisme i animisme, i fins i tot de l’al·legorisme còsmic. La imaginació ja no és tan sols afectiva i divagant, sinó també expressiva i simbolitzant. És capaç, ara, de crear símbols, és a dir, imatges de significació precisa que tenen per finalitat el destí de l’home.»  Els mites, doncs, no valien com a veritables, sinó com a significants, i es metamorfosaven d’acord amb les mutacions que dictava el temps. Una figura borrosa de la mitologia grega ens dóna idea del mecanisme de mutació exercit per la imaginació de l’home arrelada en el seu instint de fabulació. Es tracta d’Anaxèrete. Primer es va trobar la misteriosa estàtua que representava una noia, a la que s’anomenà Venus Prospiciens, la Venus que mira cap endavant.  Aquesta estàtua fou trobada en un temple de Salamina de Xipre, i ningú sabia què significava en la seva estranya posició inclinada. Però la faula anà creixent sola, per juxtaposicions que pretenien treure una realitat viva d’un misteri. Així, la noia de l’estàtua es convertí en la filla d’una família noble de Xipre, de la qual estava desesperadament enamorat Ifis. Com que ella el negligia, Ifis es penjà a la porta de la casa de la donzella, però aquesta, sense commoure’s pel suïcidi del noi, va voler presenciar per simple curiositat el pas de l’enterrament, quan el nombrós seguici passà per sota la seva finestra. Però Afrodita, irritada per la crueltat d’Anaxèrete, la transformà en estàtua de pedra, fixant-la en la mateixa posició que tenia en inclinar-se des de la finestra de casa seva. Aquí podem veure la llavor d’un mite. Podríem dir, amb Nietzsche: «Tenim l’art per a no morir a causa de la veritat».

Charles Péguy (1873 - 1914)

Si buidéssim la mitologia grega de l’aportament torrencial d’Homer, quedaria com una casa buida. Els mites hel·lènics trobaren en ell una genial expressió literària, mai igualada. No esgotà tots els mites que circulaven en el seu temps. No fou un mitòleg, com Hesíode, ni un codificador religiós. No va tocar amb mans fredes les arrels d’allò ctònic, nocturn, eròtic, no registrà allò interrogant existencial: a penes parla de Dionís, però no acaba mai amb Apol·lo. Es diria que només li interessava allò arquetípic atemporal i que estava fascinat per la realitat dels sentiments i les coses i els objectes. Formà espiritualment un món que encara ens enlluerna. Subscrivim el consell inefable de Charles Péguy: «No us digueu: és gran. No, no us ho digueu. No digueu res. Preneu el text. No us digueu: és Homer. És el més gran. És el més vell. És l’amo. És el pare. És el mestre de tots… Preneu el text. I que no hi hagi res entre vosaltres i el text. Sobre tot que no hi hagi memòria. Llegiu-lo sense cap interferència, sense cap preparació, sense cap cerimònia, sense cap intercalació… Com si fos la darrera novetat…»

.

Agustí Bartra..

.

.

.

Agustí Bartra

Diccionario de Mitología

grijalbo/referencia

Edicions Grijalbo. Barcelona, 1982

ISBN: 8425314313

.

.

.

Homer als Camps Elisis de Lluís Valeri

.

.

.

HOMER

.
.

Fremeix el son profund del gran silenci
a la prada que es perd a l’infinit;
abans que el joc de l’alba no comenci
s’entelen els brillants de l’alta nit.

De lluny ve una ombra lívida embolcada
amb les glasses espesses de la Mort;
la llum la va aprimant com una albada
que les proes perfila dins un port.

Pels dèdals irisats de mareperla,
cerca els estanys blavencs al mig del cel;
el firmament a l’horitzó s’esberla
i una rosada boira esquinça el vel.

Hi ha un tremolor de rou damunt la gespa
que desensonya unes tendrals verdors;
ve de la mar com un brunzit de vespa
en ondes que debanen les clarors.

I de sobte la prada treu florida,
recamant de ponzelles sa amplitud:
un alè gloriós dóna embranzida
a un orb d’aureolada senectut.

Lluís Valeri Sahís (Barcelona, 1891 - Barcelona, 1971)

Homer: la majestat de ta presència
féu estremir la pau dels prats eterns;
les aures transmetien la cadència
d’uns himnes que alenaven els Inferns.

Dalt de poltres alats, nascuts a l’Ida
de les egües muntades a l’Olimp,
la teva egrègia imatge és enaltida
pel vent que Eol desferma a cops de vim.

Més que no el torb que brum dins el temperi,
un bleix arrombollà els fèrvids alens
dels teus herois, que al tenebrós imperi
per tu congrien nuvolats d’encens.

Fins a la vora de l’elísia prada
oneja el ritme ardent que fa la sang,
dins les venes profundes enfonyada,
dels guerrers que blegaren el seu flanc.

Pul·lulen per l’entranya de la terra
amb el deler que en ells mai no morí;
voldrien averanys de nova guerra
per ser cridats de nou pel teu clarí.

Encara bromereja al fons de l’Hades
aquella ira que ta veu cantà;
per l’urc d’Aquil·les salten les cascades
roges de sang del seu rancor insà.

Canta amb to funeral la negra Parca
la gesta d’Hèctor que Patrocle occí,
víctima pura que en la fonda barca
és l’heroi més magnànim del Destí.

Si fou venjat pel magne Peleíada,
cap túmul podrà fer-li just honor;
Homer diví! dels ritmes de ta Ilíada
aquest et bressa dins el ventre sonor.

I d’Andròmaca els plors i l’esclavatge,
la virtut de Penèlope, lleial,
i de Nausica pura, l’albergatge
que al nàufrag nu donà en el seu casal.

I dels teus càntics tota la tendresa
i totes les virtuts: l’honor guerrer,
els filials amors, la fortalesa,
el bàlsam del conhort i el goig del bé;

les magnànimes paus; els ritus sacres
pels morts que honoren fins els enemics,
i els nobles parlaments que amb termes acres
blasmaven les rancors i els fets inics.

I les teves jocoses burleries
dels déus malignes i dels déus clements;
la nafra d’Afrodita, i les follies
dels celestes dardant-se a juraments.

Tots aquests ritmes dins els Camps Elisis
són la joia inefable dels beats,
mentre per veus del món, i pels desficis
que cremen els inferns, són corejats.

Homer feliç! Si con el diví Orfeu
poguessis davallar al regne del foc,
domant Parsafonea, el fill d’Atreu
vindria a tu rabent com el xaloc;

i recordant el crim que el llançà a l’Hades,
clamaria venjança amb l’arma als dits,
per tots els adulteris que a les prades
del món corrupte fan sagnar les nits.

Si al fúlgid firmament es perpetua
el nom dels déus en astres rutilants,
els teus herois en triomfal corrua
dins el vent eternitzen els teus cants.

.

Lluís Valeri

.

.

.

.

.

A CARLES RIBA

.

Aquest treball que efusivament et dedico, amic entranyable, altíssim poeta i hel·lenista il·lustre, no és altra cosa que un simple i pacient exercici. Si l’arpegiar agilita els dits que sovint s’enterquen, el versificar es perfecciona en l’exercici de la sava mecànica, complicada i difícil.

Reconec que el «tema» que ha servit de base a les meves «variacions», és arriscat i esllavissadís. Audaciós, m’he llençat a l’aventura, no sense témer que siguin ofesos aquells que, nimbats de la resplendor dels segles, presents, sempre, per llur immortalitat, han absorbit el meu pensament, gràcies a tu que, magistralment, els has fet nostres. Malgrat el meu esforç estic segur que, com al virtuós que se li glacen els dits, m’haurà fallat més d’una nota.

En aquest parèntesi d’una modesta obra poètica, la teva amical indulgència sabrà perdonar-me en constatar la meva obstinada aplicació a una disciplina de la qual tu ets mestre insigne.

.

LLUÍS VALERI

.

.

.

(…) Ha arribat l’hora d’entrar de ple en el local que des que vaig abandonar el col·legi es convertí en el meu segon domicili. Em refereixo a l’“Ateneu Barcelonès”. Vaig ingressar-hi com a soci al mateix temps que Carles Riba; Lluís Valeri ja feia un any que n’era; ell ens en cantava les excel·lències i ell i Joaquim Borralleres signaren la meva sol·licitud d’entrada, el mes d’octubre de l’any 1910.

Josep Maria de Sagarra. Memòries

.

.

.

11 de març de 1919

Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és la coneguda també per la penya del doctor Borralleres. Baixem l’escala del primer pis, travessem la sala de premsa estrangera i entrem al local, tan baix de sostre, de la cèlebre tertúlia.

Plana em presenta al doctor Borralleres, que seu al fons del local. M’acull amb una cordialitat que em demostra que Plana m’ha fet el llit. Després, Borralleres em presenta als presents. Recordo el doctor Dalí, Enric Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona, Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà, Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan Creixells, Josep Barbey…

Josep Pla. El quadern gris

,

.

Lluís Valeri

Camps Elisis

Ritmes

Impremta Altés.

Barcelona, 1954

.

INDEX

I.- Preludi
II.- A Orfeu
III.- L’Elisi
IV.- Homer
V.- Hesíode
VI.- Pericles
VII.- Heràclit
VIII.- Pitàgoras
IX.- Parmènides
X.- Zenó d’Elea
XI.- Píndar
XII.- Sòcrates
XIII.- Pltó
XIV.- Aristòtil
XV.- Èsquil
XVI.- Sófocles
XVII.- Eurípides
XVIII.- Teòcrit
XIX.- Demòstenes
XX.- Escoli

.

.

.