Arxius

Archive for the ‘Ilíada’ Category

L’amor entre herois. El dol per la pèrdua del company: Aqui·les i Patrocle; Gilgameš i Enkidu; David i Jonatan.

.

.

.

Així va parlar i un negre núvol d’aflicció va cobrir Aquil·leu, que va agafar pols recremada i la va escampar damunt del seu cap. Va enlletgir el seu rostre afavorit, i la cendra negrosa li embrutava la túnica de nèctar. Ell mateix, tan alt com era, es va ajaçar a la pols en un bon espai i amb les mans s’esbullava els cabells i se’ls arrencava. Les serventes, que Aquil·leu i Pàtrocle s’havien assignat com a botí, afligides en el seu cor, cridaven molt fort i corrien cap a la porta al voltant de l’impetuós Aquil·leu. Totes es colperaven el pit amb les mans, i els membres de cadascuna es desferen. Des de l’altra banda, Antíloc sanglotava tot vessant llàgrimes, i  agafava les mans d’Aquil·leu. El seu cor noble gemegava, perquè tenia por que no es tallés el coll amb el ferro. Aquil·leu va llançar un plany terrible. El va sentir la seva mare venerable, asseguda a les profunditats del mar al costat del seu pare ancià, i de seguida va esclafir a plorar.

.

Odissea, XVIII
Versió de Joan Alberich

.

.

Down on your knees, Achilles. Further down.
Now forward on your hand and thrust your face into the filth,
Push filth into your open eyes, and howling, howling,
Sprawled howling, howling in the filth,
Ripping out locks of your long redcurrant-coloured hair,
Trowel up its dogs hit with your mouth.
… Gods have plucked drawstrings from your head
And from the template of your upper lip
Modelled their bows. Not now. Not since
Grief has you by the neck, and sees you lift your arms to Heaven,
Then pistol-whips that envied face
As your prize shes —careless, disordered, knees giving way—
Rushed out to you, knelt down around you, close to you,
Slapping their bodies furiously, raising:
… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
…… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
……… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
You sank, throat back, thrown back; your voice
Thrown out across the sea to reach your source.
.
Christopher Logue
War Music

.

.

.

 

 

Giovanni Battista Tiepolo Tetis consolant Aquil·les  (per la mort de Patrocle).      Fresc.     1757 Villa Valmarana. Vicenza, Itàlia

Giovanni Battista Tiepolo
Tetis consolant Aquil·les
(per la mort de Patrocle).
Fresc. 1757
Villa Valmarana. Vicenza, Itàlia

.

.

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.
Louise Glück
The triumph of Achilles

.

.

.

.

.

PLANY DE GILGAMEŠ PER LA MORT D’ENKIDU

.

A la primera claror del dia arborarà la veu dient:
Escolteu, pròcers d’Uruk! Ploro per Enkidu, el meu company,
gemego amb amargors de dona en dol pel meu germà.
L’ase salvatge i la gasela que et van fer de pare i de mare, Enkidu,
ploren per tu.
Ploren per tu
els animals de quatre peus que amb tu es criaren.
Plora per tu
tot el que hi ha de salvatgí per planes i pastures.
Cruixen de nit i dia
els camins del bosc de cedre que estimaves.
Que plorin, doncs, per tu
els pròcers de la ben murada Uruk,
i que la mà que beneïa s’obri.
Enkidu, germà meu! Tu eres la destral que duia al flanc,
la força del meu braç, l’espasa del meu cint,
l’escut que m’emparava, la túnica que em vestia,
l’ornament de goig que jo portava.
Escolta quin ressò de mare en dany rodola pel país.
Ploreu, camins que fèiem junts, bèsties que caçàvem,
tigres i panteres, lleons i lleopards, isards i cervos!
Ploreu, daines i braus!
Plora per tu la munyanya on vam pujar a degollar el guarda;
plora per tu el riu que vorejàvem passejant;
plora per tu l’Ula d’Elam i el dolç Eufrates
on omplírem els bots d’aigua una vegada.
Ploren per tu els guerrers de la ben murada Uruk
on caigué mort el Brau Celest.
Plora per tu el poble enter d’Eridu.
Gemeguen per tu els llauradors i els segadors
que et duien el gra a casa.
Gemeguen per tu els servents que ungien el teu cos.
És un lament
la cortesana que t’ungia amb olis olorosos.
Són un lament les dones de palau que et menaren la muller
guarnida amb l’anell que li havies triat tu.
I els teus joves germans, com si fossin fembres,
van amb els llargs cabells desfets en dol.
Un destí maligne t’ha robat!
Oh jove germà meu, Enkidu, company dolç,
quin son t’ha vingut ara?
T’has perdut en la fosca i ja no em sents.

.

Gilgameš. Tauleta VIII
Versió de Segimon Serrallonga
Versions de poesia antiga

.

.

.

.

COMPLANTA DE DAVID PER SAÜL I JONATAN

.

David va compondre aquesta complanta per Saül i pel seu fill Jonatan, i va ordenar que la gent de Judà l’aprengués. És el cant de l’Arc. Es troba escrit en el Llibre del just. Diu així:

.

“L’esplendor d’Israel jeu morta a les altures.
Com han caigut els guerrers ardits!
No ho diguéssiu pas a Gat,
no dugueu la nova als carrers d’Ascaló;
se n’alegrarien les noies filistees,
ho celebrarien les filles dels incircumcisos.
Muntanyes de Guilboa,
que no caiguin damunt vostre ni pluja ni rosada;
que no siguin fèrtils els vostres camps,
perquè aquí ha estat deshonrat
l’escut dels més ardits:
l’escut de Saül, untat no pas amb oli,
sinó amb sang d’enemics, amb greix de guerrers.
L’arc de Jonatan no es feia mai enrere!
L’espasa de Saül no tornava mai de buit!
Saül i Jonatan, amables, encisadors,
inseparables en la vida i en la mort,
més rapids que les àguiles,
més valents que els lleons!
Noies d’Israel, ploreu per Saül,
que us engalanava amb porpra i robes fines
i us guarnia d’or les vestidures.
Com han caigut els guerrers ardits enmig de la batalla!
Jonatan jeu mort a les altures.
Quin dolor sento per tu,
germà meu, Jonatan,
tant com m’encisaves!
El teu amor m’era més meravellós
que l’amor de les dones.
Com han caigut els guerrers ardits!
S’han esvaït les seves armadures.”

.

Segon llibre de Samuel, 1,17-28
Versió de la Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Christopher Logue - War MusicLogue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

.

Louise Glück - Poems 1962 - 2012Louise Glück

Poems 1962 – 2012

Farrar, Straus and Giroux. New York, 2012

ISBN: 9780374534097

.

.

.

.

Segimon Serrallonga - Versions de poesia antigaSegimon Serrallonga

Versions de poesia antiga

Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2002

ISBN: 9788429750843

.

.

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

 

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Iliada en romanceGuillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Biblia s XIVBíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.

Zeus/Hera i Rembrandt/Hendrickje

.

.

.

[…] Hera no pogué contenir el furor dins el pit i, encarant-se-li, va exclamar: «Crònida molt tremebund! ¿Què són aquestes paraules que has dit? ¿És que voldries que els meus esforços resultéssin inútils i malaguanyats, i les suades que vaig suportar amb fatiga, que fins i tot els corsers se’m cansaren, quan vaig aplegar les tropes, estralls per a Príam i per als seus fills? Fes-ho! Però no tots els déus t’ho hem d’aprovar!»

I Zeus, que els núvols congria, li respongué molt aïrat: «Malaurada! ¡Què és tot això? ¿Quins grans mals et causen Príam i els seus fills perquè, enderiada, vulguis anorrear la ben bastida ciutadella d’Ílion? Potser, si per les seves portes i les amples murades hi penetressis i t’engolissis de viu en viu Príam i la seva fillada i tots els altres troians, mitigaries la teva còlera. Obra com vulguis, però mira bé que el que facis no promogui en el futur cap batalla entre nosaltres ni cap greu disputa. I encara et diré més, i fixa-t’ho en el cor. Quan jo, també delerós d’assolar una ciutat, m’encapritxi d’alguna on hagin nascut barons que t’estimes, no entrebanquis gens la meva fúria, ans deixa’m fer, que ara jo t’ho he concedit gentilment, mal que tingui l’ànim contrariat. Car són ciutats habitades per homes terrenals sota el sol i el firmament poblat d’estels. Entre elles, més que cap altra, era venerada dins el meu cor la sagrada Ílion, i Príam i la tropa de Príam, expert en el maneig de la llança. I és que mai no ha faltat sobre el meu altar la part justa d’un banquet, ni la libació ni el greix fumejant. Certament, són aquests els honors que la sort ens ha deparat.»

.

.

HeraRembrandt

Rembrandt: Juno v. 1661-65,
oli sobre llenç, 127 – 107,5 cm
Col·lecció Armand Hammer, Los Ángeles

.
.

I Hera majestuosa, d’ulls bovins, li féu llavors de resposta: «Realment, hi ha tres ciutats que em són entranyables: Argos, Esparta i Micenes d’amples carrers. Però, si mai en el fons del teu cor les detestes, arrasa-les! Jo no les he de defensar, ni he d’impedir per enveja que les destrueixis, ja que, encara que m’hi oposés i no ho consentís, no aconseguiria pas res amb la gelosia, puix que tu ets qui té, de molt, més poder. Més ara és necessari que els meus afanys no hagin estat en va, car jo sóc, tanmateix, una dea, i el meu llinatge prové d’on prové el teu. Cronos, de ment retorta, em va engendrar la més augusta per una doble raó: pel meu origen i perquè et sóc l’esposa, mentre que tu senyoreges sobre els déus sempiterns. Cedim, doncs, tots dos en això, jo i tu, i tu i jo, que els altres immortals hi estaran d’acord. Apressa’t a ordenar a Atena que se’n vagi a la brega espantosa dels troians i els aqueus i que faci per manera que els troians siguien els primers de violar els juraments de fidel amistat abans que els aqueus, que en demesia es glorien.»

.

Ilíada, IV, 24-67. Traducció de Montserrat Ros

.

.

– – – – – – o o o – – – – – –

.

.

[…] Rembrandt […] se pinta a si mismo en 1658 en el nadir de su fortuna como un dios entronizado cubierto con una suntuosa tú­nica dorada, mirando desde lo alto a los presuntuosos mortales con los la­bios fruncidos y con un leve rasgo de majestuoso entretenimiento jugando en sus ojos. En el gran autorretrato de la colección Frick no hay la menor señal de que se halle a la defensiva, y mucho menos de autocompasión. En lugar de sentirse apocado por su desgracia. Rembrandt parece haberse cre­cido con ella, engordando visiblemente ante nuestros ojos como un genio y empujando con fuerza contra el perímetro del espacio pictórico, como si es­tuviera desafiándolo a contener el poder de su autoridad. Rembrandt ha visto en algún sitio el retrato del paisajista flamenco manco Martin Rijckaert, obra de Van Dyck (probablemente en el grabado realizado para la Iconografía), en el que aquel está sentado de un modo similar, con su única mano, la derecha, descansando en el borde del brazo del sillón, con toda su opulencia adornada con un fajín muy recargado y un manto rematado en piel que cae hacia el suelo. Van Dyck colocó a Rijckaert en un espacio ge­nerosamente amplio, con el cuerpo recostado hacia atrás en cierto ángulo con el plano pictórico y en una actitud de relajación magnifícente: está amistosamente repanchigado. Pero en la pose de Rembrandt no hay nada re­lajado. Se ha estirado completamente de modo que sea su pecho con forma de barril antes que su vientre el que reciba la luz e intimide con el tórax como una mole inflexible. La parte inferior de su traje dorado se pega a su imponente masa de carne para que podamos ver que está sentado con las piernas abiertas como un rey.

.

1658-Rembrandt-Autoportrait-Self-portrait-The-Frick-Collection

Rembrandt: Autorretrat amb bastó, 1658,
oli sobre llenç, 133,7 – 103,8 cm
The Frick Collection, Nova York

.

Y luego están las manos, grandes y carnosas, pintadas con el suficiente dramatismo para obligamos a mirarlas fija (e inquietamente). Van Dyck. al que le gustaba pintar las manos como elegantes apéndices caídos con delica­deza, con los dedos exquisitamente afilados y la piel pálida como los lirios, da deliberadamente a la única mano de Rijckaert el fundamento de su fama con la prominencia adecuada, y la ilu­mina tanto como el rostro. Pero aque­lla mano desproporcionada, el extre­mo de lo que queda de él, descansa sobre el brazo del sillón. Sin embargo, la mano derecha de Rembrandt emer­ge con dramatismo de entre el despil­farro de pintura blanca que define la manga y el puño, con los nudillos deslumbrantemente iluminados y las articulaciones y los huesos (especial­mente los del pulgar) señalados con precisión para establecer un vínculo insoslayable entre la fuerza de lo que se está pintando y la herramienta con que lo ha pintado. Su mano izquierda está tratada un poco más groseramen­te, lo mejor para hacer notar la nudosa y brillante vara de plata. La cabeza redondeada, parecida a la bola de un tiento, jamás podría haber estado contor­neada de un modo tan irregular. Es como si una herramienta del oficio hubie­ra sido reemplazada por un atributo de soberanía: el bastón de mando de un comandante, la varita de un mago o el cetro de un gobernante.

De hecho, tal vez sea el gobernante de los dioses. Porque aunque el au­torretrato de la colección Frick siempre ha estado solo, podría ser en reali­dad la mitad de una pareja de retratos, como bien ha sugerido Leonard Slatkes. Su par contrapuesto, el igualmente extraordinario Juno para el que posó Hendrickje Stoffels, no es estrictamente hablando una pareja, ya que fue pintado al menos tres años después del autorretrato de la colección Frick. De hecho, es tentador dejarse llevar por la idea de que fue un home­naje de Rembrandt hacia Hendrickje, tan poco terrenal y tan idealizada como Saskia en su retrato póstumo. El hecho de que el cuadro estuviera comprometido con uno de los acreedores más tenaces de Rembrandt, Harmen Becker, pudo incluso haber provocado que Rembrandt buscara un modo de pintar a su segunda esposa de manera que igualara la dignidad que había depositado sobre sí mismo. La Hendrickje mortal, que murió en 1663, quedó convertida en la Juno celestial: la guardiana del tem­plo de Júpiter. Así que, igual que Rembrandt, ella también está entronizada y sostiene un gran bastón en la mano. Tiene un gesto firme, frontal e impe­rial. El magnífico traje de incrustaciones, el vestido rematado con piel de armiño, un enorme botín de joyas bajo su pechera real y, de un modo más inequívoco que su compañero, la corona olímpica y el atributo de Juno: el pavo real. Así que Rembrandt es el Júpiter de la Juno que es Hendrickje. El insolvente y la perdida se proclaman el rey y la reina de los inmortales, in­vulnerables a las heridas que sufren los simples hombres.

.

Simon Schama, Los ojos de Rembrandt

.

1658-Rembrandt-Autoportrait-Self-portrait-The-Frick-Collection

HeraRembrandt,

,

,

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Schama - Los ojos de RembrandtSimon Schama

Los ojos de Rembrandt

Traducció de Ricardo García Pérez

Plaza & Janés. Barcelona, 2002

ISBN: 9788401341649

.

.

.

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.

De llops i d’anyells

.

.

.

Llop bn2Mirant-se’l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament rumien mals l’un contra l’altre, així tampoc no és possible que tu i jo siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins que un de tots dos, en caure, sadolli de sang l’infatigable Ares. […]»

Ilíada, XX

Traducció de Joan Alberich

.

.

.

—————————————————–

.

.

Llavors el llop habitarà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

vedell i lleó pasturaran junts,

els podrà menar un noi petit;

La vaca i l’óssa es faran amigues,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà palla com un bou.

L’infantó jugarà sobre el forat de l’àspid,

el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

Isaïes, 11, 6-8

.

El llop i l’anyell pasturaran en bona harmonia, i el lleó menjarà palla com un bou; però la serp s’alimentarà de pols.  La gent no seran dolents ni faran mal sobre tota la meva muntanya santa, ha dit Jahvé. 

Isaïes, 65, 25

.

.

Edward_Hicks_-_Peaceable_Kingdom

Edward Hicks, The Peaceable Kingdom (1826)
National Gallery of Art, Washington, DC

.

.

—————————————————–

.

.

LlullCom Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat longament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar. —Amiga —dix Fèlix—, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vostres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa: —Sényer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; car ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia.

Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix la pastora de nostro senyor Déus, e meravellà’s com en ella havia tanta d’esperança e de saviesa; e anà avant en son viatge. E quan hac anat un petit, ell oí que la pastora cridà e plorà molt altament, e viu que corria detràs un llop qui se’n portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de la pastora com havia tant d’ardiment que·l llop encalçava. E dementre que la pastora encalçava lo llop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço que li ajudàs, lo llop jaquí l’anyell e aucís e devorà la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella, entrà Fèlix en pensament de ço que vist havia, e membrà les paraules que la pastora li havia dites de Déu, en què tan fort se confiava.

Ramon Llull, Llibre de meravelles

Libre de meravelles. Edició de Salvador Galmés. Barcelona: Barcino, 1931-1934. 4 v. volum I, llibre I, capítol I, pgs. 27-29

.

.

Alberich IlíadaHomer

La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

Profetes - Bíblia MontserratLa Bíblia. Profetes

Versió dels textos originals i notes

pels monjos de Montserrat

Editorial Casal i Vall.

Andorra, 1967

.

.

libre-de-meravelles-volum-IVRamon Llull

Libre de meravelles 

Edició de Salvador Galmés

Editorial Barcino.

Barcelona, 1931-1934. 

.

.

.

.

.

Les grues homèriques … i altres grues

..

.

.

Ebene

See.
Der See.
Versunken
die Ufer. Unter der Wolke
der Kranich.  […]

Johannes Bobrowski


Planura

Llac.
El llac.
Enfonsades
les ribes. Sota el núvol
la grua […]

(Trad. de Mª del Carme Serrat)

.

.

.
la grua.  .

.

.

Ilíada, III, 2-5:

.

..

…Els troians avançaren brogint i xisclant com ocells, tal com s’alça pel cel l’esvalot estrident de les grues que, fugint del fred i la pluja immensa, volen grallant per damunt del corrent oceànic…

Traducció de Montserrat Ros

.

els troians, amb cridòria i clamors, com ocells avançaven:
tal ressona dessota del cel el grallar de les grues,
quan, després que han fugit de l’hivern, i la pluja indicible,
volen, tot grallant, al damunt dels corrents oceànics.

Traducció de Josep Mª Llovera

.

.

.

.

.

.

.

.Ilíada, II, 459-466:

.

.

Talment quan nombroses bandades d’ocells voladors, d’oques o grues o bé de cignes de coll llarg, en la prada d’Àsia, a les vores del corrent del Caïstre, voletegen d’ací d’allà orgulloses de les seves ales i fan crits quan s’aturen i tota la prada retruny , així mateix nombroses tropes d’aqueus s’escampaven vers la plana de l’Escamandre sortint de les naus i les tendes…

Traducció de Montserrat Ros

.

I, talment com d’ocells voladors estols abundosos,
d’oques o de grues, o bé de coll-llargues cigonyes,
d’Àsios en la prada, al volt dels corrents del Caïstre,
van, d’ací d’allà, volant, de llurs ales joiosos,
i, grallant, es posen, i tota la prada en ressona;
igualment llurs nombrosos estols, de les naus i les tendes,
de l’Escamandre a la plana, s’anaven vessant,

Traducció de Josep Mª Llovera
.

.

..

.

.

La imatge del vol dels estols de grues, de tornada de l’hivernació, ha quedat gravada en la nostra cultura mediterrània com a senyal de l’arribada de la primavera, com podem veure a l’Anacreòntica dedicada a la primavera.

.

En la versió d’en Frederic Renyé i Viladot (1878):

.

.

Á LA PRIMAVERA

Mira com cuan apunta Primavera
Les Gracies roses broten
Y de la mar les ones suaus s’ amansan
Nada l’ ánech y va de pas la grua,
Lo sol resplandeix sense cap taca,
Les sombres de les bromes van fonentse,
Los trevalls dels mortals ufans s’ ostentan,
Los fruyts dels camps apuntan,
Brota del olivé la blanca capa
Y los sarments de pámpols se coronan;
Y lo fruyt esbargintse
Per dintre de les branques y les fulles
Per tot en flor esclata.
.

.

O en la versió de Carles Riba (1913), que ens va oferir en Ramon Torné Teixidó a Faventia:

.

.

De la primavera

Mira com a l’aparèixer la primavera les Gracies prodiguen les roses. Mira com les ones de la mar s’aplanen amb la bonança. Mira com l’ànec se capbuça, mira com la grua fa camí. Titan lluu ingenuament, les ombres dels núvols són empeses-(lluny), les obres dels mortalas llueixen. [La terra s’agença de fruits], es pinta el fruit de l’olivera; el licor del bromi es corona: entre les fulles, a través dels temps, el fruit floreix impacient.

.

.

O en la versió de l’ínclit Quevedo:

.

.

Agora que suave
Nace la primavera
¿No ves como las Gracias
De rosas mil se llenan?
¿No ves como las ondas
Del ancho mar quietas
Aflojan los furores,
Y amigas se serenan?
¿No vés como ya nada
El ánade, y empieza
La grulla á visitarnos,
Y el sol á barrer nieblas?
Los trabajos del hombre
Ya lucen y ya medran.
La vega pare gramas.
La oliva flores echa
Las cepas se coronan
De pámpanos que engendran,
Y de bullentes hojas
Los campos y alamedas.

.

.

.

P.S.: En permetem incloure en el cos principal d’aquest post, els versos d’Alceu, en la versió de Salvatore Quasimodo, proposats i facilitats per Stefano Sanfilippo en el seu comentari a aquesta entrada:

.

“Già sulle rive dello Xanto ritornano i cavalli,
gli uccelli di palude scendono dal cielo,
dalle cime dei monti
si libera azzurra fredda l’acqua e la vite
fiorisce e la verde canna spunta.
Già nelle valli risuonano
canti di primavera.”

Alceu

S. Quasimodo, Lirici greci, pàg. 72.

.

.
 – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

En català grua té un segon significat entranyable, ja que ens recorda la infantesa, i molt plàstic i poètic:

.

grues

.

.

.

GRUA f. 
|| 1. Ocell camallarg de l’espècie Grus cinerea, de color gris amb el cap de la coa i les plomes remeres negres, de més d’un metre de llargada, que ve de passada al nostre país i viatja en grans esbarts els mesos de març i d’octubre; cast. grulla. […]
|| 2. […]
|| 3. Estel; peça de paper, devegades reforçada amb estelles de canya, que, lligada amb un cordill, es fa volar enlaire per entreteniment de la mainada; cast. cometa. 

.

Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll)

.

.

,

.

.

.


Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
que el mariner ja sospira.

Joan Salvat Papasseit

.

.

..

Ebene (Planura)

Johannes Brobowsky

Trad. de M del Carme Serrat

Font: Magpoesia

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Odes de Anacreont

traduhides directament del grech al catalá

per En Frederich Renyé y Viladot

Imprenta de la Renaixensa

Barcelona, 1878

.

.

.

.

…va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut… ILIADA XIV.

 

 


…Zeus apleganúvols li va dir: «Hera, […], vinga, nosaltres dos fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor. Fins ara mai un desig així de dea o de dona no se m’havia escampat dins el pit ni m’havia dominat el cor […] ».

Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus? El que és jo no tornaria al teu palau després d’haver-me aixecat del llit, car això seria malvist. Però si vols això i t’és grat en el teu cor, heus ací el tàlem que et va construir el teu fill Hefest, el qual hi va ajustar sòlids batents als muntants. Anem a enllitar-nos-hi, ja que el llit és el que et plau».

Tot responent-li, Zeus apleganúvols va dir: «Hera, no tinguis por que ho vegi ni cap déu ni cap home. Ni tan sols Hèlios ens podrà espiar a través d’aquest núvol, encara que la seva claror és la més penetrant per a veure-hi».

Així va parlar, i el fill de Cronos va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut, que amb la seva altura els separava del terra. Damunt d’aquest herbei, s’ajagueren i van embolicar-se amb un bell núvol d’or, del qual es desprenien gotes lluents.

 

Ilíada, XIV, 313-352

Traducció de Joan Alberich i Mariné

Categories:Ilíada Etiquetes: , , , , ,