Els mites grecs a les rondalles mallorquines, d’Antònia Soler i Nicolau

.

.

“… trobam a l’apartat de Llegendes i supersticions: «A Felanitx de vegades guaita a sa banda de ponent un nígul gruixat, que fa figures de cases i campanars i denota mal temps. Sa gent li diu sa ciutat de Troia».”

Antònia Soler
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, p. 23

.

.

.

.

.

.

.

[…]

D’aquí cap a l’illa d’Eea, que és on habita Circe, una fetillera envoltada d’animals salvatges ximples com menets de cordeta que no són altres que els homes desgraciats que un bon dia varen tenir la dissort d’arribar al seu palau. Primer els ofereix hospitalitat i, quan s’asseuen a taula i prenen el menjar, els toca amb la seva vareta i els converteix en bèsties. Odisseu s’escapa d’aquest destí funest perquè pel camí li compareix Hermes i li dona l’an­tídot, l’herba moli, una planta de flor blanca i arrels negres. Un paral·lelisme es troba amb la rondalla Es tres patrons, que són tres germans de bona família que, un darrere l’altre, demanen a son pare que els armi una barca. El pare els comana sobretot que mai no vagin al Port de la Reina d’Ongria, però tanmateix ells hi van. En general, les prohibicions sempre s’incompleixen a les ronda­lles. La reina els fa una rebuda molt amable, els convida al seu palau, els dona dinar i sopar i llavors posa unes messions: qui pri­mer doni el bon dia a l’altre, es queda amb tot. Posa dormissons dins el vi del sopar als dos primers, però el tercer es posa un budell embolicat pel coll i dissimulat amb la barba i d’aquesta manera el vi no va a parar al seu cos «i així guanya reina i reinat».

A Es set ceros els protagonistes tornen cérvols perquè una feti­llera els dona una nou a menjar, fent-los creure que és per a uns altres usos: «Qui les se menjarà, pus roba es seu cos no espellarà». Finalment, en beure el brou fet del fetge d’aquesta mateixa mala bruixa, recobren la seva forma humana.

Antònia Soler
Odisseu
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, p. 122

.

.

.

.

Antònia Soler i Nicolau

Els mites grecs a les rondalles mallorquines

Menjavents, 139
Edicions Documenta Balear. Palma, gener 2020
ISBN: 9788417113841

.

.

.

.

 

 

Bartra: Poesia i mite

.

.

.

.

POESIA I MITE

(Fragments)

.

Un dels miracles de la poesia és que no es deixa definir, la qual cosa significa que no sabem què és la poesia, bé que ningú no ignora que és, que exis­teix, ens transforma, ens aixeca i ens enlluerna, ens arrenca de la realitat del món per embolcallar-nos de somni, fa que donem l’esquena a la història i, ensems, ens temporalitza, ens aspida de solitud sofrent i repòs, o ens lliga al furor i a la fraternitat de l’èpica que ens agermana als altres homes; ens vulnera i esparpalla, ens unifica en la nostàlgia i la melodia, ens llança a l’angoixa de l’aventura còsmi­ca i ens aïlla en l’alegria de l’amor que posseeix; ens fa creure que el llenguatge no és un instrument sinó l’ésser radical que ens metamorfosa en la glòria i la misèria del temps, el temps que estima poques co­ses, a l’inrevés de l’esperit, que anhela tot allò que neix, que s’embriaga de naixença…

Potser mai ningú com Arnim, fa dos-cents anys, no ha arribat a tocar amb tanta lucidesa el punt cen­tral de la poesia: «La realitat espiritual —digué— és l’única que podem comprendre enterament, i, quan s’encarna, s’enfosqueix ensems. Si l’escola de la terra fos inútil a l’esperit, ¿per què hauria d’encar-nar-s’hi? Però si alguna vegada l’espiritual pogués fer-se completament terrestre, ¿qui abandonaria la terra sense desesperació? Diem això, amb tota gra­vetat, al nostre temps, que creu possible de santi­ficar la seva pròpia realitat temporal, conferir-li una missió eterna, fer guerres santes, una pau universal, la fi del món.»

Mallarmé digué una vegada, en una conversa, que la poesia s’havia extraviat d’ençà de la «gran aber­ració d’Homer». Quan li preguntaren què hi havia abans d’Homer, contestà: «Orfeu.» És a dir, lligava la poesia al mite, però fugint de l’èpica, trobava el radicalisme del cant en la poesia feta pensament, ciència de la vida i misteri. El cantor o poeta per excel·lència seria, doncs, Orfeu, el nom del qual ve­nia de la paraula fenícia composta de aur (llum) i rofae (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum.

Sí, la poesia no es deixa definir, repeteixo. O mi­llor, encara: mostra una decidida aversió a deixar-se autopsiar, perquè no és un cadàver, ans al contrari: és la cosa més viva del món, la realitat que vol inse­rir-se contínuament a la comunitat eterna de l’home i als simulacres de la naturalesa. Quan en el nostre segle, tan marcat per la mania de les redefinicions, l’esperit d’anàlisi s’exerceix sobre —m’arriscaria a dir contra— la poesia, els bisturís implacables no­més poden tallar i aïllar, però el resultat de la seva tasca és decebedor: la passió científica no arriba mai al cor del fet poètic que s’obre sempre com un esde­veniment d’un univers on es lliguen l’inefable de la terra i de l’esperit, el cant meravellós i salvatge de la humanitat. Aquests enderiats de lògiques intel·lectuals mai no podran explicar per què el didal d’una nena arribà un dia a ser el Bon Déu, segons un bell conte de Rilke.

… «De terra es fan les gerres —diu Lao Tsé—. Però és allò que no existeix dins la gerra el que li dóna la qualitat de gerra.» Semblantment, podríem dir del poema, de la poesia. El poema és la cosa de bellesa i de comunicació; la poesia és l’inefable que no es deixa atènyer. Paradoxalment hom podria dir que l’interior buit de la gerra és un buit ple, un buit que s’ha tancat per tal de poder obrir-se a la forma de l’atuell, a totes les infinites formes possi­bles. Dins aquest buit, l’ànima, l’ésser de l’home diu: «Jo sóc», jo sóc un que és més gran que ell mateix, servidor, pare i fill de les virtualitats humanes que volen desocultar-se i esdevenir centre i totalitat. I vol vessar la seva còsmica eternitat, per a la qual cosa cal, de totes passades, decantar la gerra per­què el borboll surti cantant i avanci cap a la dura­ció, i allargui el seu braç d’aigua per estrènyer amb amor la terra, sense por de les trampes del cel…

Si la poesia detesta la definició, en canvi esti­ma el símbol, el qual tendeix cap al mite, que és sempre la proclamació d’un valor revolucionari que fuig de les mandíbules de ferro de la lògica. Quan un nou cant neix, a la poesia li és indiferent ser compresa. La poesia vol alguna cosa més que ser compresa, en la seva desconfiança envers la histò­ria, perquè ella mateixa és història, però una his­tòria bastida sobre els símbols de l’ésser profund i essencial i les dades que prefiguren el futur. Ve a tomb que conti la meva primera experiència en ter­res d’Amèrica, a la República Dominicana, on, fa quaranta anys, vàrem desembarcar la meva muller Anna i jo, en començar un exili. Una nit vàrem en­trar en una cabana de camperols pobres, atrets per una música i una veu que cantava. A dins, assegut a terra, em vaig adonar que no entenia ni un mot de la cançó que escoltava. I vaig preguntar a l’home que seia al meu costat: «¿Qué dice?» I l’home, sen­se girar-se a mirar-me, contestà: «No dice nada: canta…» Quina meravella! Només, només cantava!

Quan les idolatries temporals d’ús i abús s’esfon­dren perquè trinxen l’home social, el poeta del nos­tre temps alça els seus mites radiants i convulsos o revitalitza els vells somnis encarcarats per les me­càniques del costum i eixampla la gran estrofa de l’esdevinença humana en funció de l’Ésser i de l’Es­perit, i acata l’aurora indivisa.

Ni en els moments de més alienat historicisme, o de malatís encavorcament, no ha perdut la poesia la seva consciència mítica, les representacions de la qual eren, a Grècia, una praxis de la noblesa ètica o bé tenien un valor objectiu de força que tendia a fer del símbol una perfecció. Parafrasejant Nietzsche, podríem dir: «Tenim el mite per tal de no morir a causa de la veritat.» Mite i poesia es trenen. Si bui­déssim Homer dels seus mites, quedaria com una casa buida, com un esquelet d’or.

Els mites hel·lènics bé podrien ser entesos com una vasta biografia simbòlica de múltiples conno­tacions que van de la innocència a la brutalitat, del material a l’espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció a la rialla, del grandiós al grotesc: una explicació del món que es resolia en poemes, està­tues, imatges… En tot mite batega una dinàmica auroral, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els déus són immutables àdhuc en llurs metamorfosis, en llurs canvis per a esdevenir la mateixa cosa; quan llur vigència s’ha evaporat, resten com a exponents essencials de l’imaginari fun­dat en la història i la religió.

Hi ha tot un corrent —potser el més cabalós— de la poesia moderna que tendeix a prescindir de les operacions de la consciència, la qual es complau a mutilar-se així de les comunicacions i comunions dels sentiments i del diàleg entenedor de l’esperit i de l’ànima dels homes: en té prou amb soscavar les cavernes oníriques i aixecar les banderes de la febre per damunt de l’últim gemec de l’amor. Hom ha dit que la darrera parella humana que sobrevisqués a la destrucció del món es faria potser l’amor, però que el darrer artista no crearia; nogensmenys, Faulkner va afirmar que les grans obres renaixeran, quan la por hagi cessat. Sóc dels qui creuen que el mite de l’inconscient, en darrer terme, desemboca a l’espe­rança i a la llibertat, i que també hi ha una bellesa i una tendresa de la follia que ens ve de Gerard de Nerval i dels seus mites, de les seves quimeres de l’ombra.

La poesia espera. El mite dura. Ambdós engen­dren el futur que contribuiran a fer, malgrat llurs contradiccions. Victor Hugo no es cansava de repe­tir que Stendhal «no havia tingut mai la menor idea de quina cosa podia ser escriure», i li va interessar poc Baudelaire. Ells amb ells no es necessitaven, però varen crear una posteritat que no pogué pres­cindir ni de l’un ni de l’altre. Victor Hugo no va poder crear, malgrat el seu titanisme, el mite de l’univers. En canvi, Baudelaire va crear el mite de la ciutat de París, i Stendhal fou el gran èpic de la no­vel·la psicològica, i engendrà Tolstoi.

… Deixem el mite i tornem a la poesia, que tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes, com va dir Maragall. La poesia és una deu que sem­pre està naixent. La poesia és una naixença que mai no s’atura, que no aprendrà a morir, perquè poden morir les paraules —i moren—, però no la veu que es vol fer eternitat amb el destí de l’home sobre la terra, i àdhuc m’atreviria a dir, acceptant la possi­bilitat de la destrucció, de la mort de la terra, que la veu meravellosa tornaria a alçar-se, amb lentitud còsmica, de l’herba sobrevivent i, unida a la llum, ajudaria a la represa dels cicles dels retorns de la vida, sota el piuleig de l’alosa de les resurreccions…

.

Agustí Bartra

(Del discurs de cloenda llegit per
l’autor el dia 19 d’abril de 1980,
a la Universitat de Yale, en el
«Segon Col·loqui d’Estudis Catalans
a Nord-Amèrica», organitzat per la NACS.)

.

.

.

.

.

Agustí Bartra

Sobre poesia

Pròleg de Miquel Desclot

Col. Les eines , 64
Editorial Laia. Barcelona, 1980
ISBN: 8472229335

.

.

.

El Calcant de Dimulà

.

.

.

.

.

.

Calchas

Je ne dors pas, je ne dors pas,
j’aide la nuit à s’agrandir,
à s’élargir,
à effacer les petites lumières, parasites.
.
Je ne dors pas, je ne dors pas,
j’exerce de noirs c’est exclu
je lance des c’est exclu exercés
qui déchirent quelques dernières étoiles.
.
Je ne dors pas, je ne dors pas,
je change de sexe, deviens minuit.
Où me mèneras-tu, abattement,
je te retrouverai quelque part
puisque j’ai prêté serment d’insomnie.

.

.

Kiki Dimoula
Traduit par Michel Volkovitch

.

.

.

Calcante

No duermo, no duermo,
ayudo a prolongar la noche,
a ensancharla,
a apagar las inútiles lucecillas.
.
No duermo, no duermo,
repito oscuros imposible,
lanzo repetidos imposible,
y se desgarran las últimas estrellas.
.
No duermo, no duermo,
cambio de sexo, me vuelvo oscuridad.
Dónde me llevarás lasitud,
en algún lugar te encontraré
ahora que juré permanecer insomne.
Mis miligramos de somníferos
duermen como ángeles
y mi cerebro se desvela
y dulcemente los arrulla.
.
No duermo, no duermo,
ayudo a prolongar la noche,
escribo consignas en los muros de los sueños:
abajo los amaneceres de las granjas

.

.

Kikí Dimulá
Traducción del grupo Πέμπτη στις πέντε

.

.

.

Calcant

No dormo, no dormo;
ajudo la nit a perllongar-se,
a eixamplar-se,
a apagar les embadalides llumetes.
.
No dormo, no dormo;
exercito negres impossible
profereixo ensinistrats impossible
i irrompen uns darrers estels.
.
No dormo, no dormo;
canvio de sexe, esdevinc tenebra.
Desànim, on vas,
en algun lloc et trobaré
ara que he jurat romandre insomne.
Els meus somnífers
dormen com angelets
i el meu cervell desvetllat
els bressola dolçament.
.
No dormo, no dormo;
ajudo la nit a perllongar-se,
escric consignes a les parets dels somnis:
morin les albades de les granges de pollastres,
mori el poder corrupte de les esperances
«també us construirem cases
i us farem carreteres
i us portarem la pluja
i vents, i vents».
.
No dormo, no dormo,
espero una menyspreable foscor
per entrar a l’àtic de l’Endeví Calcant.
El mataré.
Ell em condemnà a un sacrifici total
perquè bufis.
Tanmateix tu, bonança, et refugies
a pas lent,
damunt de cada profecia.

.

Kikí Dimulà
El poc del món
Traducció de Joaquim Gestí
Íkaros: Atenes, 1971

.

.

.

Κάλχας

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
Βοηθάω τη νύχτα να μακραίνει,
να πλαταίνει,
να σβήνει τα χαραμοφάικα φωτάκια.

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
γυμνάζω μαύρα αποκλείεται,
εξαπολύω γυμνασμένα αποκλείεται
και ξεσκίζουν κάτι άστρα τελευταί

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
αλλάζω φύλο, γίνομαι σκοτάδι.
Πού θα μου πας λιποψυχία,
κάπου θα σε πετύχω
τώρα που ορκίστηκα άυπνη.
Τα υπνωτικά μου μιλιγκράμ
αγγελικά κοιμούνται
κι ο εγκέφαλος μου ξαγρυπνάει
και γλυκά τα νανουρίζει.

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
Βοηθάω τη νύχτα να μακραίνει,
γράφω συνθήματα στους τοίχους των ονείρων:
κάτω τα ξημερώματα των ορνιθοτροφείων,
κάτω η φαυλοκρατία των ελπίδων
«και σπίτια θα σας χτίσουμε
και δρόμους θα σας κάνουμε
και βροχή θα σας φέρουμε
κι ανέμους, κι ανέμους».

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
περιμένω κάτι αποβράσματα σκοτάδια
να μπω στο ρετιρέ του Μάντη Κάλχα.
Θα τον σκοτώσω.
Με βούτηξε σ’ ολόκληρη θυσία
για να πνεύσεις.
Μα εσύ κουρνιάζεις, άπνοια,
πάνω σε κάθε προφητεία
με το πάσο σου.

..

.

.

.

Kikí Dimulà

Presentació i traduccions de Joaquim Gestí

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

13 de juny de 2016

Organitza: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

 

.

Kikí Dimulà a la Viquipèdia

.

.

.

 

 

El nacimiento de Venus. Fernando del Paso

.

.

.

Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,
a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,
aon fou portada damunt blana escuma per el buf humit
del Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,
i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,
vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortal
una corona d’or formosa i molt ben treballada,
i a ses orelles posaren unes flors daurades,
i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tant blanc,
aquells collarets amb que elles mateixes, les Hores, s’ornaren
anant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.

[…]

Himnes Homèrics
Himne VI
Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

LXIII

.

.

EL NACIMIENTO DE VENUS

(gongoriana)

.

Éstas que me dictó, rimas sonoras,
pertinaz y solícita premura
de mis dorados días en las horas
más propicias al ocio y la ventura,
y que son de mi amor ejecutoras,
ofrendo enamorado a tu hermosura,
a cuya alcurnia y claridad se suma
haber nacido, virgen, de la espuma.
 
Mojada aún tu piel, y con mil flores
coronada tu testa, de tus senos
he de beber dulcísimos licores,
y el agua más azul de tus serenos
ojos de submarinos resplandores,
y enjugaré la sal de los amenos
rincones de tu cuerpo, pues no mengua
para hacerlo la industria de mi lengua.
 
Venus: la rosa genital, la rosa
que nació de la espuma y su blancura
y se hizo rosa flor y primorosa
con la sangre de un dios y su rojura,
nació para que el ansia presurosa
—en esa rosa de encarnada hondura,
parida rosa del rubí y la nieve—,
de mi sediento amor, en ella abreve.
.
.

Fernando del Paso
PoeMar

Fernando del Paso
(México DF, 1935)

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Fernandel del Paso

PoeMar

Fondo de Cultura Económica de España. 2015

ISBN: 9788437507415

 

.

.

Odilon Redon

La naissance de Venus (The birth of Venus) c. 1912

MoMa – Museum of Modern Art. New York, NY

 

.

.

.

.

 

Gospodinov i Cortázar, dues visions pròpies del Minotaure

.

.

.

LA MADONNA COL MINOTAURO

.

.

.

Un bambino sta seduto in grembo alla mamma. Lei lo sostiene con la mano sinistra, probabilmente ha appena finito di allattarlo e sta in attesa del ruttino. Il bambino è nudo. La scena è una classica icona, infinitamente nota e ripetuta in tutte le raffigurazioni dopo la nascita del Bambino Gesù. C’è però una differenza che rende l’immagine davvero unica. Il bambino ha una testa di toro. Piccole corna, orecchie allungate, occhi disposti lateralmente, muso. Testa di vitello. Pasifae col Minotauro bambino. Secoli prima della Madonna.

L’immagine è unica. È stata trovata nei dintorni nell’antica città etrusca di Vulci, nell’odierno Lazio. Si può vedere tra le collezioni della Biblioteca Nazionale di Parigi. Qualcuno ha avuto il coraggio di ricordare quello che è evidente e che il mito dimentica con facilità. Si tratta di un neonato. Tenuto in grembo e partorito da una donna. Si tratta di un lattante, non di una belva. Un piccolo che sarà presto relegato in un sotterraneo. Probabilmente c’è voluto tempo, mesi, forse uno o due anni, prima che Minosse decidesse di nascondere agli occhi del mondo un bambino marcato a quel modo. Se osserviamo attentamente le espressioni della mamma e del figlio, scopriremo che entrambi ne sono già consapevoli.

Potrebbe essere anche il momento della separazione? La sua mano sinistra già non lo abbraccia più, di distacca e si agita lievemente da dietro il dorso del bambino per dargli l’addio.

In seguito il mito avrebbe tramutato questo bambino in un mostro, per giustificare il peccato della sua reclusione, un peccato estensibile a tutti i futuri bambini che saranno abbandonati.

.

Георги Господинов (Georgi Gospodinov)
ФИЗИКА НА ТЪГАТА  (Fisica della malinconia)

.

THE MADONNA WITH MINOTAUR

A child is sitting in his mother’s lap. She is holding him in her left arm, she has most likely just nursed him and is now waiting for him to burp. The child is naked. The scene is iconic, so well known and repeating in all images after the birth of the Christ Child. There is one difference, however, which makes this drawing unique. The child has a bull’s head. Little horns, long drawn-out ears, wide-set eyes, a snout. The head of a calf. Pasiphaë with the Minotaur Child. Centuries before the Virgin Mary.

The image is one of a kind. It was discovered near the erstwhile Etruscan city of Volci, in present-day Lazio. It can be seen in the collections of the Parisian National Library. Someone dared to recall the obvious, which the myth would quickly forget. We’re talking about a baby. Carried and delivered by a woman. We’re talking about an infant, not a beast. A child, who will soon be abandoned (sent to the basement). Most likely Minos needed time, months, even a year or two, to decide what to do, how to hide this marked child from the world. If we peer at the faces of the mother and the son, we can see that both of them already know.

Perhaps this is the very moment of separation? Her left arm no longer embraces him, but pulls away, waving farewell gently behind the child’s back.

Later the myth will transform the child into a monster, so as to justify the sin of his abandonment, the sin against all children, whom we will abandon in the future.

Georgi Gospodinov
The physics of sorrow

.

.

.

.

.

.

Se ve entrar a los atenienses precedidos por Teseo. Con ademán liviano, casi indiferente, el héroe lleva en la mano el extremo de un hilo brillante. Ariana deja que el ovillo juegue entre sus curvados dedos. Al quedar sola frente al laberinto, sólo el ovillo se mueve en escena.

.

.

.

ARIANA

.

.

En la fresca solemnidad de las galerías, su frente será más roja, de un rojo denso de sombra, y como lunas enemigas se enhiestarán los cuernos luminosos. Envuelto en el silencio vacuno que ha presidido su amargo crecimiento, paseará con los brazos cruzados sobre el pecho, mugiendo despacio.

O hablará. Oh sus dolidos monólogos de palacio, que los guardias escuchaban asombrados sin comprender. Su profundo recitar de repetido oleaje, su gusto por las nomenclaturas celestes y el catálogo de las hierbas. Las comía, pensativo, y después las nombraba con secreta delícia, como si el sabor de los tallos le hubiera revelado el nombre… Alzaba la entera enumeración sagrada de los astros, y con el nacer de un nuevo día parecía olvidarse, como si también en su memoria fuera el alba adelgazando las estrellas. Y a la siguiente noche se complacía en instaurar una nueva nominación, ordenar el espacio sonoro en efímeras constelaciones…

No sabré ya nunca por qué su prisión alza en mí las máquinas del miedo. Tal vez entonces comprendí que estaba envuelto en una existencia ajena a la del hombre. Los hermanos parecen menos hombres y menos vivos, imágenes adheridas a la nuestra, apenas libres. Duele decir: hermano. ¡Lo es tan poco, turbio anochecer de nuestra madre! ¡Oh Minotauro, no quiero pensar en Pasifae, tú eres el Toro, el cabeza de toro recogido y amargo! Y alguien marcha contra ti mientras mi ovillo decrece, vacila, brinca como un cachorro en mis manos y bulle quedamente…

Los ojos de Teseo me miraron con ternura. “Cosa de mujer, tu ovillo; jamás hubiera hallado el retorno sin tu astucia.” Porque todo él es camino de ida. Nada sabe de nocturna espera, del combate saladísimo entre el amor a la libertad, ¡oh habitante de estos muros!, y el horror a lo distinto, a lo que no es inmediato y posible y sancionado.

Me dijo del triunfo, de su nave y del tálamo. Todo tan claro y manifiesto. A su lado era yo algo maligno e impuro, lácteo punto turbio en la claridad de la esmeralda. Entonces ordené las palabras de la sombra: “Si hablas con él dile que este hilo te lo ha dado Ariana.” Marchó sin más preguntas, seguro de mi soberbia, pronto a satisfacerla. “Si hablas con él dile que este hilo te lo ha dado Ariana…” ¡Minotauro, cabeza de purpúreos relámpagos, ve cómo te lleva la liberación, como pone la llave entre las manos que lo harán pedazos!

El ovillo es ya menudo y gira velocísimo. Del laberinto asciende una sonoridad de pozo, de tambores apagados. Pasos, gritos, ecos de lucha, todo se confunde en el uniforme murmullo como de mar espeso. Sólo yo sé. ¡Espanto, aleja esas alas pertinaces! ¡Cede lugar a mi secreto amor, no calcines sus plumas con tanta horrible duda! ¡Cede lugar a mi secreto amor, no calcines sus plumas con tanta horrible duda! ¡Cede lugar a mi secreto amor! ¡Ven, hermano, ven amante al fin! ¡Surge de la profundidad que nunca osé salvar, asoma desde la hondura que mi amor ha derribado! ¡Brota asido al hilo que te lleva el insensato! ¡Desnudo y rojo, vestido de sangre, emerge y ven a mí, oh hijo de Pasifae, ven a la hija de la reina, sedienta de tus belfos rumorosos! El ovillo está inmóvil. ¡Oh azar!

[…]

 

Julio Cortázar
Los Reyes (fragment)

.

.

.

.

.

Georgi Gospodinov

Fisica della malinconia

a cura di Giuseppe Dell’Agata

Voland. Roma, 2013
ISBN: 9788862431408

.

.

Georgi Gospodinov

The physics of sorrow

Translated from de Bulgarian by Angela Rodel

Open Letter. Rochester, NY, 2015
ISBN: 9781940953090

.

.

Julio Cortázar

Los Reyes

Alfaguara

.

.

.

 

 

 

La Deessa Blanca, de Robert Graves

.

.

.

[…]

La Diosa es una mujer bella y esbelta con nariz aguileña, rostro pálido como la muerte, labios rojos como bayas de serbal silvestre, ojos pasmosa­mente azules y larga cabellera rubia; se transformará súbitamente en cerda, ye­gua, perra, zorra, burra, comadreja, serpiente, lechuza, loba, tigresa, sirena o vieja repugnante. Sus nombres y títulos son innumerables. En los relatos de fantasmas aparece con frecuencia con el nombre de la «Dama Blanca», y en las antiguas religiones, desde las Islas Británicas hasta el Cáucaso, como la «Diosa Blanca». No recuerdo ningún verdadero poeta, desde Homero en adelante, que, independientemente, no haya dejado constancia de su experiencia de ella. Se podría decir que la prueba de la visión de un poeta es la exactitud de su des­cripción de la Diosa Blanca y de la isla sobre la que gobierna. La razón por la cual los pelos se erizan, los ojos se humedecen, la garganta se contrae, la piel hormiguea y un escalofrío recorre la espina dorsal cuando se escribe o se lee un verdadero poema es porque un verdadero poema es por necesidad una in­vocación a la Diosa Blanca, o Musa, la Madre de Todo Viviente, el antiguo po­der del terror y la lujuria —la araña hembra o la abeja reina cuyo abrazo signi­fica la muerte. Housman ofreció una prueba secundaria de la verdadera poesía: que sea equiparable a esta frase de Keats: «Todo lo que me recuerda a ella me atraviesa como una lanza». Esto es igualmente válido para el Tema. Keats es­cribía a la sombra de la muerte sobre de su musa, Fanny Brawne; y la «lanza que brama deseosa de sangre» es el arma tradicional del oscuro verdugo y su suplantador.

A veces los pelos se erizarán al leer un poema que describe una escena aparentemente despoblada y sin acontecimientos si los elementos indican con bastante claridad la presencia invisible de ella: por ejemplo, cuando las lechu­zas ululan, la luna navega como un barco a través de una nube que se desliza rápidamente, los árboles se balancean lentamente unidos sobre una cascada caudalosa y a lo lejos se oyen ladridos de perros; o cuando en días de escarcha un repentino repique de campanas anuncia el nacimiento del año nuevo.

A pesar de la profunda satisfacción sensorial que se deriva de la poesía clá­sica, nunca hace que se ericen los pelos ni que se acelere el corazón excepto cuando deja de mantener una compostura decorosa; y esto se debe a la dife­rencia entre las actitudes del poeta clásico y del verdadero poeta respecto a la Diosa Blanca. […]

 

Robert Graves
La Diosa Blanca
Una gramática histórica del mito poético
Traducción de William Graves

.

.

.

“…la deessa Carmenta donant a Palamedes l’ull que li permet entendre el vol de les grues que originà l’alfabet.” Explicació de l’emblema per part de R. Graves a T.S. Elliot

.

.

.

.

[…]

El 1944, després del que va descriure com «una obsessió sob­tada i irresistible», Graves redactà el primer esborrany de la seva obra germinal The White Goddess (La deessa blanca), subtitulada «una gramàtica històrica del mite poètic». L’existència d’una an­tiga deessa europea amb la cara «blanca, com de lleprós» i repre­sentada sota molts noms i aparences distints era, per a Graves, la resposta a l’enigma de la inspiració poètica i a la seva insatisfac­ció constant amb la societat en què vivia. Graves, en aquesta obra, es disposa a demostrar que, en els temps pre-clàssics, el món oc­cidental estava organitzat com a matriarcat, cosa que fou suprimi­da pels grecs, que introduïren el nostre sistema patriarcal actual. Aquesta supressió explica els errors del comportament humà al llarg dels segles de la nostra història. En girar-se d’esquena al poder intuïtiu, màgic i natural del femení, la societat va perdre el seu equilibri natural. El llibre mostra també com el culte a la deessa Lunar —o Deessa Blanca— mai no fou eliminat del tot, sinó que continuà essent venerada per tot Europa, especialment pels poetes, fins al temps medievals, de manera més evident entre els bards cèltics. Això li proporcionava un marc coherent per a les seves visions personals sobre la poesia i la història de la civi­lització occidental, i també un llenguatge i una imatgeria noves —sovint inspirats en les mitologies grega i cèltica— per als seus temes poètics habituals. La figura de la deessa, que li apareix en forma humana com a musa inspiradora de poesia, adquireix, a partir d’aleshores, una forta presència en els seus poemes —poe­mes com ‘La deessa blanca’, ‘A Juan en el solstici d’hivern’, ‘En­tre lluna i lluna’ o ‘Rea’—. Però ja en poemes anteriors —’Lluna Plena’ i ‘Sobre prodigis’, per exemple— la seva presència pot ser percebuda.

[…]

Lucía Graves
Pròleg a “El país que he escollit. Antologia poètica”

.

.

.

.

.

.

.

Robert Graves
La Diosa Blanca
Una gramática histórica del mito poético
Editado por Grevel Lindop
Traducido del inglés por William Graves
Alianza Editorial. Madrid, 2014
ISBN: 9788420691787

.

.

.

Robert Graves
El país que he escollit.
Antologia poètica
Selecció i traducció de Josep M. Jaumà
Pròleg de Lucía Graves
Edició bilingüe.
Edicions del Salobre. Port de Pollença (Mallorca), 2009.

.

.

.

L’Apol·lo de Robert Mapplethorpe (1988)

.

.

Much has been said about Robert, and more will be added. Young men will adopt his gait. Young girls will wear white dresses and mourn his curls. He will be condemned and adored. His excesses damned or romanticized. In the end, truth will be found in his work, the corporeal body of the artist. It will not fall away. Man cannot judge it. For art sings of God, and ultimately belongs to him.

Patti Smith
Just kids

 .

.

 

.

.

 

 

Robert Mapplethorpe, Apollo (1988) 
Solomon R. Guggenheim Museum, New York Gift,
The Robert Mapplethorpe Foundation, 1995

Guggenheim.org

.

.

 

.

Robert Mapplethorpe’s Photograph of Apollo (1988)

.
What’s missing is the body, its nakedness wrapped
in marble. What’s missing is the hair, the floating hair
that falls in chalky tendrils. Only the face, huge
and larval-white, peers into the darkness.
Still, this is perfect youthful manhood, iridescent
against chaos. The eyes, wild and vacant, look
but see nothing. What slaking difference?–
They have known ecstasy, that patina
marble carries everywhere. A suddenness
unwarranted, beautiful. The lips, moistened, part
more to breathe than speak. Such desire,
a poetry. The silk of the moment before him,
the rest becomes salt, memory, history.
There is order here, but passion is its spectacular
disarray. The music turning toward light
shadows. O god of the healing art
where is the beautiful lyre of the body?
.

Mark Irwin
Quick, now, always

.

.

.

El que hi manca és el cos, la seva nuesa embolcallada
en marbre. El que hi manca són els cabells, els cabells flotants
que cauen en circells de guix. Només la cara, immensa
i blanca com una larva, guaita dins la fosca.
No obstant, és perfecta jovenívola masculinitat, iridescent
contra el caos. Els ulls, salvatges i vagarosos, miren
però res no veuen. Quina gratificant diferència?—
Han conegut l’èxtasi, aquesta pàtina
que el marbre duu pertot. Una prestesa
injustificada, bonica. Els llavis, humitejats, més aviat
per respirar que per parlar. Aquest desig,
una poesia. La seda del moment davant seu,
la resta esdevé sal, memòria, història.
Hi ha ordre, aquí, però la passió és el seu espectacular
desgavell. La música girant les ombres cap a la
llum. Oh déu de l’art guaridora
on és la bonica lira del cos?

.

.

.

.

Robert Mapplethorpe i Patti Simth

Mark Irwin

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L’Helena (Goldberg) de Peter Meinke

.

.

.

Helen

.

Un escultor guillat en el nostre parc
hi ha representat, en bronze modelat,
la vella història de Leda i el cigne.
Allí, els arbres són frescos i foscos
i la gent pot seure i contemplar
les mil i una formes que l’amor pot adoptar.
.
I en la base de ciment, entre
les acalorades figures i la fresca gespa,
hi ha gargotejat en lletra entenedorament obscena
Helen Goldberg es al putu cul.
.
Ah, Helen Goldberg, el teu amant mortal
ha resultat fals i, pitjor encara,
analfabet. Digue’m, voletejava
com un cigne sobre la teva faldilla tremolosa
en un esclat de llum i ombra,
o vàreu ser sorpresos per una dutxa
d’or, llampant com El Dorado,
quan us deixàveu anar?
.
Si bé, segurament, et vares canviar el xiclet d’una banda
a l’altra mentre ell tenia problemes
amb els seus pantalons arrapats (no els teus)
i tu esperaves que després et donés una volta
en la seva bici—i, de fet, l’amor és una bombolla
que explota com un xiclet entre femenines dents.
.
Hi ha d’haver un missatge aquí, i, en canvi,
em jugaria el que fos
que no va haver-hi cigne en aquells temps, tampoc,
només una història que la Leda de cabells castanys
es va inventar per explicar a sa mare
per què arribava tard un altre cop,
i la seva estimada filla no va sortir d’un ou,
sino que va néixer de la mateixa poc elegant manera
que la Helen Goldberg, els pits punxeguts
i el caminar remena-cul de la qual
causava estralls a tot el 77th Street West,
Troy 23, New York.

.

Peter Meinke
Liquid Papers and Selected Poems

.

Peter Meinke (Flatbush, Brooklin, NY, 1932)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Helen
.

A mad sculptor in our park
has fashioned there, in writhing bronze,
the old story of Leda and the swan.
There, the trees are cool and dark
and men may sit and contemplate
the myriad forms that love can take.
.
And on the cement pedestal, between
the burning figures and the cool grass,
is scrawled in printing recognizably obscene,
Helen Goldberg is a good peece of ass.
.
Ah, Helen Goldberg, your mortal lover
has proved false, and, what is worse,
illiterate. Tell me, did he hover
swanlike above your trembling skirts
in a burst of light and shadow,
or were you surprised by a shower of gold,
shining like El Dorado
in your surrendering hour?
.
But probably you shifted your gum from one side
to the other while he had trouble
with his skin-tight pants (not yours)
and you hoped later he’d give you a ride
on his cycle—and anyway love’s a bubble
that bursts like gum in feminine jaws.
.
There should be a moral here, and yet
I’d be willing to bet
there was no swan back then, either,
just a story that brown-haired Leda
made up for her mother to explain
why she was late again,
and her lovely daughter didn’t hatch from an egg
but was born in the same inelegant way
as Helen Golberg, whose pointed breasts
and bottom-twitching walk
devastated all of 77th Street West,
Troy 23, New York.
.

Peter Meinke
Liquid Papers and Selected Poems

.

.

.

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Karl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci

m’ensenyava un reverend

a cops de Gazophilaci,

i abans que encetés Horaci

n’esbucaren el convent.

.

Marià Aguiló

Al lector

.

.

El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.