Arxius

Archive for the ‘Poemes’ Category

John Keats i l’Homer de Chapman

On First Looking into Chapman’s Homer


John Keats (1795 - 1821). Retrat de William Hilton. National Portrait Gallery. Londres.

Much have I travell’d in the realms of gold,
And many goodly states and kingdoms seen;
Round many western islands have I been
Which bards in fealty to Apollo hold.

 
Oft of one wide expanse had I been told
That deep-browed Homer ruled as his demesne;
Yet did I never breathe its pure serene
Till I heard Chapman speak out loud and bold:

 
Then felt I like some watcher of the skies
When a new planet swims into his ken;
Or like stout Cortez when with eagle eyes

 
He star’d at the Pacific — and all his men
Look’d at each other with a wild surmise —
Silent, upon a peak in Darien.

 

John Keats

Categories:Poemes Etiquetes: , ,

Margarit, filòsof en la nit, i la Ilíada.

Filòsof en la nit
(Estació de França, 1999)

Quan la matinada negra de Madrid
és, al carrer O’Donnell, darrere dels vidres,
reposo el meu cap a la teva absència.
He obert la Ilíada. Apol.lo Emprenyat
passa com la nit i, al ritme del pas,
ressonen les fletxes del carcaix de cuiro.
Sento el teu lloc fred que ningú no ocupa.
Despullant-me, parlo sempre com si hi fossis:
un costum dels dies primers sense tu.
El mirall del bany, sense els teus flascons,
només reflecteix com m’he anat fent gran.
Plego bé la roba i em poso el pijama
amb la bata grisa ben lligada al cos,
i les sabatilles als peus nus de vell.
Estimo l’absència teva al meu costat,
sempre més propera quan torno a la Ilíada,
com si t’acostés el llunyà ressò
de la veritat des d’aquella platja.

La teva ombra i jo hem pujat la noia
i els dos nois: ahir justament vaig rebre
carta del més gran. Quasi no et recorden.
Sóc el seu Homer de la nostra Ilíada.
Lluny d’aquell mar tebi de rambles amb plàtans
on vàrem trobar-nos, encara no puc
sentir més Helena dins de mi que tu.
I és proper el passat. Com el vent als arbres
negres del Retiro davant del meu pis.
Espanta l’aspecte, vestit de guerrer,
d’Hèctor al seu fill. La nit l’ha creuada
el desesperat soroll d’una moto.
També jo amb el bronze de la soledat
als nostres infants potser els feia por.

La fotografia teva, amb un to sèpia,
és damunt la taula, perduda entre els llibres:
jove llunyania d’un somriure trist.
Aqueus i troians, com un mar picat
d’escuts i de cascs, de llances de fusta
amb puntes de bronze, s’asseuen a terra
vora el mar de tarda que brama a la platja.
Però em sento absent: mentre Aiante es llança
contra l’escut d’Hèctor, recordo el mar nostre,
verge com a Troia, de la Costa Brava
en els anys seixanta. Obro el finestral.
Avui viuen lluny la filla i els fills.
Són més grans que tu: vas partir tan jove.
Penso, melancòlic, que ara es deu estar
fent fosc a Xicago. I és de matinada
a Berlín i als verds afores de Londres.
I a tu no t’esperen més albes que aquestes
que surten de nit entre les paraules.

Mentre les fogueres assetgen les naus
tinc mals pensaments, com la mar negrosa
que aboca algues fosques a la sorra molla.
Passa com si els déus d’Homer fossin certs.
Fa tants anys: tu, morta; jo, anant-me fent vell
tot sol amb la Ilíada. Però allí a la platja,
entre dos combats, mentre les estrelles
fan més negre el cel, tu dorms, com Helena,
aquí al meu costat, a la teva fosca.
Pesen les parpelles com el casc de bronze
d’un guerrer cansat que va recordant
Pedralbes i el cel tan blau de la tarda
en la primavera d’aquella ciutat.
Prim com la ideal línia d’Euclides
és el territori mític de la Ilíada
que estem llegint junts -tu a la meva vida,
jo a la teva mort. Em surt el filòsof
quan veig com Aquil.les ha triat la glòria
en lloc de la vida. L’ètica comença:
ja és a la Ilíada la noble i antiga
lliçó del dolor, quan Hèctor i els seus

arriben a sang davant les barcasses.
Sempre hi ha un Aquil.les que espera a la fosca.
Penso que l’absència -com l’aigua del riu
trempava les armes- m’ha forjat més dur.
Cadascú ha sentit a la seva Ilíada
com les armes xoquen contra els elms lluents
i els crits horrorosos dels grecs entre el foc
defensant les barques. Alcàtoo a terra:
la llança que vibra -clavada al seu cor-
amb l’últim batec. Tu seràs la llança
que tremoli a l’últim desig del meu cos.
Fugen carros buits per tota la platja,
i la lleu remor que fa, en passar, un full,
és com una dèbil presència teva.
Mentrestant, als vidres, l’horitzó del parc
comença a aclarir-se, com si resplendissin
rere els arbres negres les armes d’Aquil.les.

Com t’he buscat sempre. I quantes vegades
he desembarcat, només per un llum,
en costes abruptes. Obro la finestra
i em crida l’albada dels ocells del parc.
La dura vellesa posa a la mirada
una llarga platja com les de la Ilíada.
Mercant rovellat, davant d’un gran port
fendiré les aigües pudentes on volen
milers de gavines, buscant una immòbil
dona solitària que espera a la dàrsena.
Avui que la proa s’enfonsa cansada
i que el navegant no hi veu bé de lluny,
la costa s’esborra. Mirant les onades,
recordo els teus ulls amb llum de capvespre
i, somrient, penso que, grisa i romàntica,
et duc al vaixell de ferro de l’ànima.

Joan Margarit

Web de Joan Margarit


Categories:Poemes Etiquetes: , ,

Ulisses, per Parcerisas

.

.

.

.

ULISSES

.

¿És possible que, després de vint anys,
la casa, i el pare, i la dona
encara l’esperin o el planyin per mort?
L’ardit sap que, d’antuvi, cal posar-los a prova
—fóra ingenu trobar-los corsecats com a vells.
El seu record només pot ser un record,
empetitit i distant, de la felicitat
que regnava a Itaca abans de Troia.
Fóra balder demanar fidelitat al destí,
després de vint anys només en resta una idea.
Ell mateix ha esmerçat un bell temps
al llit d’altri, i no ha estat pas desplaent
—hi ha abocat els millors anys de la vida.
Només el carnatge dels pretendents sembla errat:
com si amb la sang hagués pretès d’esborrar
no l’altivesa i l’urc de cefal·lenis i aqueus
sinó la por de l’heroi que ha temut
que la llei de la vida arribés a imposar-se,
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp.

Francesc Parcerisas
L’edat d’or

 

.

.

.

.

 

 Francesc Parcerisas.

L’edat d’or

Quaderns Crema. Barcelona, 1983

ISBN: 9788485704316

.

.

.

.

“Helen”, de H.D. (Hilda Doolittle)

Helen

 

 

H.D.

All Greece hates

the still eyes in the white face,

the lustre as of olives

where she stands,

and the white hands.


All Greece reviles

the wan face when she smiles,

hating it deeper still

when it grows wan and white,

remembering past enchantments

and past ills.


Greece sees, unmoved,

God’s daughter, born of love,

the beauty of cool feet

and slenderest knees,

could love indeed the maid,

only if she were laid,

white ash amid funereal cypresses.


H.D. (Hilda Doolittle)


Referències: Article “H.D.” a la wikipedia

Comentaris al poema


Categories:Poemes Etiquetes: , ,