Arxius

Archive for the ‘Poemes’ Category

Juan Boscán: Garcilaso comparat amb Aquil·les

SONETO

Primera edició de les obres de Boscán, per Carles Amorós, Barcelona, 1543.

 

El hijo de Peleo, que celebrado

tanto d’Homero fue con alta lira,

con su madre su mal llora y sospira,

la suerte lamentando de su’stado.

 

Que sobre havelle corta vida dado,

pase tan delante la su ira,

que doquier que’l rebuelva, si se mira,

se vea de trabajos rodeado.

 

Si la fortuna d’un tal  hombre’s gloria,

con gloria quedarás tu, Garcilaso,

pues con la d’él, tu gloria va medida.

 

Tu esfuerço nunca fue flaco ni laso,

tus trabajos hizieron larga istoria,

y cúpote, tras esto, corta vida.

 

 

Juan Boscán Almogávar (o Joan Boscà Almogàver)

(Barcelona, 1492 – Perpinyà, 1542)

 

 

Juan Boscán. Obra completa.

Edición de Carlos Claveria. (Pàg. 235)

Letras Hispanas 453.

Ediciones Cátedra. Madrid, 1999.

ISBN: 9788437616858

MICENE / Micenes, de Salvatore Quasimodo

MICENE

 

Sulla strada di Micene alberata

Salvatore Quasimodo (Siracusa, 1901 - Nàpols, 1968)

di eucalyptus puoi trovare fromaggio

di pecora e vino resinato “Á la belle

Hélène de Ménélas”, un’osteria

che svia il pensiero dal sangue

degli Atridi. La tua reggia, Agamennone,

è covo di briganti sotto il monte

Zara di sasso non scalfito

da radici a strapiombo su burroni

sghembi. I poeti parlano molto

di te, dell’invenzione del delitto

nella tua casa di crisi,

del furore funebre di Elettra,

che nutri per dieci anni con l’occhio

del sesso il fratello lontano

al matricidio, parlano i diabolici

della logica della regina,

la moglie del soldato assente

Agamennone, mente, spada tradita.

E tu solo ti sei perduto,

Oreste, il tuo viso scomparve senza

maschera d’oro. Ai Leoni della porta,

agli scheletri dell’armonia scenica

rialzati dai filologi delle pietre,

il mio saluto di siculo greco.

 

Salvatore Quasimodo

El verd fals i vertader (1949-1955)

 

 

MICENES

 

Al camí de Micenes arbrat

d’eucaliptus, pots trobar-hi formatge

d’ovella i vi de resina “À la belle

Hélène de Ménélas”, una taverna

que distreu el pensament de sang

dels Atrides. La teva cort, Agamèmnon,

és cau de bandits a recer de la muntanya

Zadar de pedrots que no esgarrinxen,

les arrels abalançades als barrancs

esbiaixats. Els poetes en parlen molt,

de tu, de la invenció del delicte

a la teva casa de crisi,

del furor fúnebre d’Electra,

que esperonà al llarg de deu anys amb l’ull

del sexe el germà llunyà

al matricidi, parlen els diabòlics

de la lògica de la reina,

la dona del soldat absent

Agamèmnon, ment i espasa traïda.

I tu tot sol t’has perdut,

Orestes, el teu rostre s’esfumà sense

la màscara d’or. Als Lleons de la porta,

als esquelets de l’harmonia escènica

que els filòlegs de les pedres han redreçat,

la meva salutació de sícul grec.

 

Salvatore Quasimodo

Traducció d’Eduard Escoffet

 

 

Salvatore Quasimodo. Obra poètica

Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet

Introducció de Francesc Ardolino

Edició bilingüe.

Edicions del Salobre. Port de Pollença, 2007.

ISBN: 9788493523343

Blanca Andreu, “A Aquiles, en el talón”

A AQUILES EN EL TALÓN



Blanca Andreu

Blanca Andreu (La Coruña, 1959)

Te crees que tu magnífica sintaxis

y tus sueños de fugitivas glorias

te volverán hermoso y amoroso

y ni siquiera sabes, Aquiles

adónde vas

eres como el ganado en la oscuridad de la noche

como las patas del ganado en una noche oscura

mezclas el trigo con el cieno, Aquiles

juntas el correaje con la alondra

inicuo Aquiles

ladrón de bosques

alabas la derrota como triunfo

y dime

tus victorias dónde están

dónde tu saber trágico que la sabiduría

lance a la eternidad y venza al cielo

dónde el poder de duelos tantos


Mientras tú, Aquiles, lloras tus misterios

yo cantaré lo que más amo.


Blanca Andreu


Blanca Andreu. Los archivos griegos.

Vandalia, 37.

Fundación José Manuel Lara. Sevilla, 2010.

ISBN: 9788496824577

.

.

.

Blanca Andreu
29/04/2011 a les 1:38 am | #1

Gracias por incluir mi poema en este blog tan bello, aunque en realidad el Aquiles del que se habla-obvio-no es el de la Ilíada, contra el que no tengo nada personal. Eso no quiere decir que no haya referencias de la Grecia clásica en mi libro: de hecho, el primer poema ( Oda a los perros de Atenas) termina con una invocación a Apolo.

Me siento muy honrada por encontrarme en tan buena compañía. Gracias de nuevo

Categories:Poemes Etiquetes: , ,

John Keats i l’Homer de Chapman

On First Looking into Chapman’s Homer


John Keats (1795 - 1821). Retrat de William Hilton. National Portrait Gallery. Londres.

Much have I travell’d in the realms of gold,
And many goodly states and kingdoms seen;
Round many western islands have I been
Which bards in fealty to Apollo hold.

 
Oft of one wide expanse had I been told
That deep-browed Homer ruled as his demesne;
Yet did I never breathe its pure serene
Till I heard Chapman speak out loud and bold:

 
Then felt I like some watcher of the skies
When a new planet swims into his ken;
Or like stout Cortez when with eagle eyes

 
He star’d at the Pacific — and all his men
Look’d at each other with a wild surmise —
Silent, upon a peak in Darien.

 

John Keats

Categories:Poemes Etiquetes: , ,

Margarit, filòsof en la nit, i la Ilíada.

Filòsof en la nit
(Estació de França, 1999)

Quan la matinada negra de Madrid
és, al carrer O’Donnell, darrere dels vidres,
reposo el meu cap a la teva absència.
He obert la Ilíada. Apol.lo Emprenyat
passa com la nit i, al ritme del pas,
ressonen les fletxes del carcaix de cuiro.
Sento el teu lloc fred que ningú no ocupa.
Despullant-me, parlo sempre com si hi fossis:
un costum dels dies primers sense tu.
El mirall del bany, sense els teus flascons,
només reflecteix com m’he anat fent gran.
Plego bé la roba i em poso el pijama
amb la bata grisa ben lligada al cos,
i les sabatilles als peus nus de vell.
Estimo l’absència teva al meu costat,
sempre més propera quan torno a la Ilíada,
com si t’acostés el llunyà ressò
de la veritat des d’aquella platja.

La teva ombra i jo hem pujat la noia
i els dos nois: ahir justament vaig rebre
carta del més gran. Quasi no et recorden.
Sóc el seu Homer de la nostra Ilíada.
Lluny d’aquell mar tebi de rambles amb plàtans
on vàrem trobar-nos, encara no puc
sentir més Helena dins de mi que tu.
I és proper el passat. Com el vent als arbres
negres del Retiro davant del meu pis.
Espanta l’aspecte, vestit de guerrer,
d’Hèctor al seu fill. La nit l’ha creuada
el desesperat soroll d’una moto.
També jo amb el bronze de la soledat
als nostres infants potser els feia por.

La fotografia teva, amb un to sèpia,
és damunt la taula, perduda entre els llibres:
jove llunyania d’un somriure trist.
Aqueus i troians, com un mar picat
d’escuts i de cascs, de llances de fusta
amb puntes de bronze, s’asseuen a terra
vora el mar de tarda que brama a la platja.
Però em sento absent: mentre Aiante es llança
contra l’escut d’Hèctor, recordo el mar nostre,
verge com a Troia, de la Costa Brava
en els anys seixanta. Obro el finestral.
Avui viuen lluny la filla i els fills.
Són més grans que tu: vas partir tan jove.
Penso, melancòlic, que ara es deu estar
fent fosc a Xicago. I és de matinada
a Berlín i als verds afores de Londres.
I a tu no t’esperen més albes que aquestes
que surten de nit entre les paraules.

Mentre les fogueres assetgen les naus
tinc mals pensaments, com la mar negrosa
que aboca algues fosques a la sorra molla.
Passa com si els déus d’Homer fossin certs.
Fa tants anys: tu, morta; jo, anant-me fent vell
tot sol amb la Ilíada. Però allí a la platja,
entre dos combats, mentre les estrelles
fan més negre el cel, tu dorms, com Helena,
aquí al meu costat, a la teva fosca.
Pesen les parpelles com el casc de bronze
d’un guerrer cansat que va recordant
Pedralbes i el cel tan blau de la tarda
en la primavera d’aquella ciutat.
Prim com la ideal línia d’Euclides
és el territori mític de la Ilíada
que estem llegint junts -tu a la meva vida,
jo a la teva mort. Em surt el filòsof
quan veig com Aquil.les ha triat la glòria
en lloc de la vida. L’ètica comença:
ja és a la Ilíada la noble i antiga
lliçó del dolor, quan Hèctor i els seus

arriben a sang davant les barcasses.
Sempre hi ha un Aquil.les que espera a la fosca.
Penso que l’absència -com l’aigua del riu
trempava les armes- m’ha forjat més dur.
Cadascú ha sentit a la seva Ilíada
com les armes xoquen contra els elms lluents
i els crits horrorosos dels grecs entre el foc
defensant les barques. Alcàtoo a terra:
la llança que vibra -clavada al seu cor-
amb l’últim batec. Tu seràs la llança
que tremoli a l’últim desig del meu cos.
Fugen carros buits per tota la platja,
i la lleu remor que fa, en passar, un full,
és com una dèbil presència teva.
Mentrestant, als vidres, l’horitzó del parc
comença a aclarir-se, com si resplendissin
rere els arbres negres les armes d’Aquil.les.

Com t’he buscat sempre. I quantes vegades
he desembarcat, només per un llum,
en costes abruptes. Obro la finestra
i em crida l’albada dels ocells del parc.
La dura vellesa posa a la mirada
una llarga platja com les de la Ilíada.
Mercant rovellat, davant d’un gran port
fendiré les aigües pudentes on volen
milers de gavines, buscant una immòbil
dona solitària que espera a la dàrsena.
Avui que la proa s’enfonsa cansada
i que el navegant no hi veu bé de lluny,
la costa s’esborra. Mirant les onades,
recordo els teus ulls amb llum de capvespre
i, somrient, penso que, grisa i romàntica,
et duc al vaixell de ferro de l’ànima.

Joan Margarit

Web de Joan Margarit


Categories:Poemes Etiquetes: , ,

Ulisses, per Parcerisas

.

.

.

.

ULISSES

.

¿És possible que, després de vint anys,
la casa, i el pare, i la dona
encara l’esperin o el planyin per mort?
L’ardit sap que, d’antuvi, cal posar-los a prova
—fóra ingenu trobar-los corsecats com a vells.
El seu record només pot ser un record,
empetitit i distant, de la felicitat
que regnava a Itaca abans de Troia.
Fóra balder demanar fidelitat al destí,
després de vint anys només en resta una idea.
Ell mateix ha esmerçat un bell temps
al llit d’altri, i no ha estat pas desplaent
—hi ha abocat els millors anys de la vida.
Només el carnatge dels pretendents sembla errat:
com si amb la sang hagués pretès d’esborrar
no l’altivesa i l’urc de cefal·lenis i aqueus
sinó la por de l’heroi que ha temut
que la llei de la vida arribés a imposar-se,
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp.

Francesc Parcerisas
L’edat d’or

 

.

.

.

.

 

 Francesc Parcerisas.

L’edat d’or

Quaderns Crema. Barcelona, 1983

ISBN: 9788485704316

.

.

.

.

“Helen”, de H.D. (Hilda Doolittle)

Helen

 

 

H.D.

All Greece hates

the still eyes in the white face,

the lustre as of olives

where she stands,

and the white hands.


All Greece reviles

the wan face when she smiles,

hating it deeper still

when it grows wan and white,

remembering past enchantments

and past ills.


Greece sees, unmoved,

God’s daughter, born of love,

the beauty of cool feet

and slenderest knees,

could love indeed the maid,

only if she were laid,

white ash amid funereal cypresses.


H.D. (Hilda Doolittle)


Referències: Article “H.D.” a la wikipedia

Comentaris al poema


Categories:Poemes Etiquetes: , ,