Archive

Archive for the ‘Traduccions de la Ilíada’ Category

Antologia de textos grecs, d’Homer a Libani

.

.

Antologia textos grecsAcaba d’editar-se, a cura de Francesca Mestre, una Antologia, una Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani, amb doble text, original grec i traducció al català, en homenatge a Eulàlia Vintró, amb motiu de la seva jubilació. Les traduccions són noves, fetes ad hoc per a l’antologia, el que enriqueix, encara que sigui només respecte a fragments d’obres, el catàleg de versions catalanes dels autors que hi són inclosos, i d’entre ells, pel que més ens ateny ací, Homer.

Com diu la curadora, en la Presentació del llibre, es tracta d’ “un ram de flors, una petita mostra, entre les moltes possibles, d’allò que hem rebut d’aquells autors antics: bella poesia, referents culturals, narració de fets, evocació dels mites, pensament intel·lectual, sovint aplicat a la política, el pensament científic…”

Pel que fa als autors i temàtica més lligats a aquest blog, dir que l’antologia —seguim citant la Presentació— comença “com és lògic, [p]els poemes homèrics —Ilíada primer, Odissea després—” els quals “prenen el protagonisme inicial que els pertoca; d’entre totes les possibilitats, els passatges escollits d’ambdues obres tenen un fil conductor comú, la grandesa d’Aquil·les, que es mostra sota tres prismes: crueltat, pietat i desconsol.”

L’antologia que tenim a les mans té la virtut de trenar els temes dels fragments antologats, el que li confereix una interessant textura. Així, diu la Presentació, “incloem una vuitantena de versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo, que trobarà, unes quantes pàgines i uns quants segles més endavant, la seva responsió en els versos del poeta hel·lenístic Cal·límac, que compondrà també himnes dedicats als déus olímpics, entre ells Apol·lo, en un moment totalment divers de la poesia grega.”

El fragment triat d’Heròdot també ens porta a la temàtica troiana. Francesca Mestres indica que: “Les Històries d’Heròdot estan concebudes pel mateix autor com una recerca, com un intent de racionalitzar, de manera encara molt primitiva, la successió dels esdeveniments en el temps i la natura dels diferents pobles que van veure’s, d’una manera o d’una altra, implicats en les guerres mèdiques. El passatge que hem triat n’és una prova excel·lent, ja que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats.” I seguint amb el trenat que ressaltàvem, més endavant ens tornem a topar amb Hèlena, ja que, se’ns indica, “Amb Eurípides recuperem el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia que porta el mateix nom, en la línia de com ens l’havia presentat Heròdot, però encara en una atra versió que palesa, precisament, la perplexitat de la doble interpretació.”

.

A tal de mostra, alguns paràgrafs extrets de fragments inclosos a l’Antologia:

.

.

Príam del carro de cavalls va saltar a terra; Ideu s’hi va quedar, fent-se càrrec de cavalls i mules.

L’ancià va anar de dret a la casa on s’estava Aquil·les, estimat de Zeus. L’hi va trobar sol, ja que els companys estaven asseguts a part; només n’hi havia dos a prop, l’heroi Automedont i també Àlquimos, fill d’Ares, que l’atenien: tot just acabava de sopar i beure, la taula encara estava parada.

El gran Príam va entrar sense que el veiessin, es va apropar i amb les mans envoltava els genolls d’Aquil·les i li besava les terribles mans assassines que tants fills li havien occit.

.

Ilíada, 24.469-479
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

« […]. Aquil·les, mai fins ara cap home ha estat més afortunat que tu ni ho serà tampoc d’ara endavant: abans, quan eres viu, els argius t’honoràvem de la mateixa manera que als déus, i ara, després de venir aquí, regnes magníficament entre els difunts; no t’afligeixis, doncs, d’estar mort, Aquil·les».

Així vaig parlar-li; immediatament em tornà resposta:

«No em consolis de la mort, il·lustre Ulisses; m’estimaria més ser un simple pagès treballant per compte d’altri, fins i tot per un home pobre i amb ben pocs mitjans, que no pas ser l’amo enmig de totes aquestes ombres i res més.”

.

Odissea, 11.481-491
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

SERVENT: Que no és aquesta la que a Troia ens féu maldar?

MENELAU: No ho és, aquesta; els déus ens van tenir enganyats: cercàvem una infausta imatge de bromall.

SERVENT: Què dius?
……..…….Per un simple bromall, així, tants de treballs?

MENELAU: Fou obra d’Hera, i de tres dees, amb llur plet.

SERVENT: Aquesta és, doncs, la teva esposa en veritat?

MENELAU: És ella: sobre això pots creure’m el que dic.

.

Eurípides
Hèlena
Traducció de Jaume Almirall Sardà

.

.

 

.

.

Antologia textos grecs

ΑΝΘΟΛΟΓΙΑ – ANTOLOGIA
Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani
Edició a cura de Francesca Mestre

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, setembre de 2015
ISBN: 9788447539154

.

.

.

Evaristo de Sela, traductor d’Homer al gallec

.

.

.

.

Iliada - SelaTense dito que os poemas homéricos foron a Biblia do pobo grego. Na Ilíada e na Odisea, buscaban os Gregos as normas da súa moral e as solucións máis axeitadas para cada momento. Os versos de Homero foron a escola da Grecia enteira. Versos houbo dos que se serviron ata para adiviñas e curacións.

A Ilíada, en particular, foi o monumento primeiro e o fundamento de toda a literatura dos Gregos. E tamén foi, pola data e polo seu valor literario, a primeira creación poética de Europa. A súa importancia como obra de arte, foi constatada en tódolos tempos, por veren nela unha das creacións máis grandiosas do espírito humano.

A Ilíada de Homero é un poema épico, que se desenrola dentro da guerra de Troia. Por máis que dela só narra, en conxunto, 51 días do décimo ano de asedio, rematando o poema antes de ser tomada a praza polos Gregos. O seu tema central é a cólera de Aquiles, coas consecuencias funestas, que dela se derivaron. Na súa forma actual, parece que foi composta nun porto xonio da Asia Menor, arredor do ano 725 a. C.

Hoxe sabemos que a guerra de Troia existiu, como crían os gregos da antigüidade, e que a toma da cidade aconteceu no 1250 a.C. (a Troia VII a de Carl W. Blegen). Por certo, esta guerra, para algúns historiadores, foi xa un conflicto entre a Europa e a Asia (Heródoto, Tucídides) e, para outros, foi unha loita entre Gregos, os Acaios de Micenas contras os Eolios de Troia, por rivalidade económica, e só serían asiáticos grande parte dos aliados dos Troianos (André Bonnard). Maila sociedade evocada na epopeia non parece corresponder a esa data do mundo micénico, nin á época da composición da Ilíada, senón máis ben a unha sociedade tal como a que existía no século X a. C.  (M.I. Finley).

Os relatos da guerra de Troia, que, andando o tempo, darían lugar á Ilíada, tiveron, primeiro, durante séculos, unha existencia oral (nos tempos dos aedos ou cantores) e, despois, escrita (cos rapsodos ou recitadores). Homero, ó se valer deles, para crea-la súa epopeia, tal vex destacou máis o modo de vida dunha época determinada. En todo caso, a Ilíada non é froito dunha copia realista da vida, senón o resultado feliz dunha exornación poética, que un extraordinario poeta elaborou.

De Homero, pouco o nada sabemos. Nada está demostrado nin sobre cando viviu, nin en que sitio naceu, nin onde viviu e morreu. O que sobre Homero sabemos é o froito dunha elaboración lexendaria. Mais, iso si, Homero existiu. Existiu un Homero de carne e oso, en Quíos, en Esmirna, ou noutra banda calquera, que planeou e deu forma á Ilíada. Esíxeo así a unidade de conxunto do poema. E demándano os «toques maxistrais», cos que certos personaxes son, ó longo da obra, caracterizados (Schadewaldt).

A Ilíada é a epopeia de Ilio ou da guerra de Troia. Mais non da guerra en si, senón dun momento crítico da mesma. Os Acaios (Arxivos ou Dánaos), que andan na guerra de Troia, son postos en trance dun completo desastre pola cólera e o rancor de Aquiles na contra de Agamenón. A cousa foi que Agamenón, o rei de reis, o comandante supremo da guerra diante dos muros de Troia, aldraxou a Aquiles, o mellor e máis valente guerreiro, arrebatándolle, á vista de todos, a súa parte no botín de guerra. Aquiles, despeitado, retírase ás súas tendas de campaña e deixa de combater. Mais, non parou niso a cousa. Pediulle á súa nai Tetis, que era unha deusa, que fose ter con Zeus, para que o deus dese a victoria ós Troianos, en tanto que Agamenón non reparase a honra do seu fillo. E así foi. Desde entón, déronse catro batallas. A primeira quedou indecisa e a segunda xa foi francamente desfavorable ós Acaios, que lle mandan a Aquiles unha embaixada, para que volte ó combate; mais el non cede, porque aínda segue nas súas. A terceira batalla puxo en grave perigo á armada toda dos Acaios, poilos Troianos, co grande Héctor á súa cabeza, chegaron a prender fogo a unha nave. Aquiles entón consente que vaia ó combate, en vez del, o seu compañeiro Patroclo, armado coas súas armas. E Patroclo rechaza, si, ós Troianos, mais sucumbe na loita, rematado por Héctor, fillo do rei de Troia. E agora dase a cuarta batalla. Aquiles depón, ó fin, a súa cólera e o seu rancor e sae ó combate con novas armas divinas, dando morte a Héctor, do que profana ó cadáver, ó tempo que lle fai honras ó cadáver do seu amigo Patroclo. O propio Príamo, o rei de Troia, ten que se baixar a Aquiles para que lle entregue o corpo do seu fillo. Aquiles accede por razóns de humanidade.

Maila Ilíada é máis ca un poema de guerra ou un poema de paz. A Ilíada é o vivo retrato da totalidade da vida humana. Nela aparece plasmado o destino do home con tódolos seus afáns e traballos. Os heroes actúan constrinxidos por forzas que son superiores a eles. É o poema da dor humana. Por iso xa Platón dixo de Homero, que fora o mestre primeiro e o guía dos tráxicos todos, que detrás del viñeron.

Mais é preciso afacerse un ós rasgos típicos do estilo épico de Homero, que sempre se expresan nun verso único: o hexámetro ou hexapodia dactílica. Abondan as repeticións de partes de verso ou de versos enteiros, dentro dun lento fluír da narración. O poeta non parece ter présa. A acción vai progresando en cámara lenta. As comparacións («coma…», «coma cando…»), que a cada instante saen ó paso, interrompen a marcha, para mostraren máis plásticamente o relato, para recordaren un caso igual ou semellante, para entreteren… Son, case sempre, verdadeiras estampas tomadas da vida real, que ás veces se estenden máis alá do preciso. Todas elas denotan unha profunda observación poética sobre a naturaleza e os seus fenómenos. O epíteto fixo é outro dos rasgos do estilo de Homero. Aí van unhas mostras, por vía de exemplo. A «rhododáctylos Eos»: a Aurora, de dedos de rosa; a «khrysóthronos Here»: a Hera de trono de ouro; a «theá glaukopis Athene»: Atena, a dos ollos brillantes, ou, tal vez, a de ollos de curuxa; os «kare komóontas Akhaiói»: os Acaios, de longas cabeleiras nas cabezas; o «polymetis Odysseus»: o moi enxeñoso Ulises; o «nepheleguereta Zeus»: Zeus, o amontoador de nubes… E tamén, as fórmulas estereotipadas. Velaquí algunhas: «phílen espatrida gaian»: para a súa terra querida; «dúpesen dé pesón»: e estrondou ó vir ó chan; «epos t’éphat’ek t’onómadsen»: e dirixíalle a palabra e chamábao polo seu nome; «hóspháto, meídesen dé»: así dixo e sorriuse; «tón (tén) d’aute proséeipe»: e á súa vez respondeulle; «épea pteróenta proséuda»: palahras aladas lle dirixía…

Con todos estes recursos, a seu tempo ben combinados, «o máis grande poeta», «o máis divino dos poetas», «o pai da poesía», como tantas veces ten sido chamado, entretexeu a epopeia grandiosa da condición humana, coa loita desigual do home, contra a morte e o destino, que só na gloria imperecedeira pode encontrar un vislumbre de triunfo. O «morra o home e fique a fama», dos nosos irmáns portugueses.

O texto da Ilíada consta, na súa vulgata, de 15.693 versos, que dividiu o gramático alexandrino Zenódoto en 24 cantos, dunha extensión semellante, servíndose das letras do alfabeto grego. Cada canto ven cun título e contén un relato seguido. Tratei de buscar, en cada un deles, unhas partes, ou pequenos cadros, facendo a conseguinte división. Na traducción, procurei axustarme ás palabras de cada verso, coa máxima fidelidade, buscando certa harmonía, ante a imposibilidade de imita-lo ritmo orixinal. Non se trata, pois, dunha traducción en verso. É unha traducción palabra a palabra, frase a frase, verso a verso, harmoniosa, o máis rítmica posible, mais sen se ater a métrica algunha. O que máis importa, en todo caso, é interpreta-lo pensamento do poeta. Por outra parte, Homero só é Homero nos seus hexámetros inmortais.

Poden chama-la atención, na traducción, os plurais en -oi e en -ai. Son debidos á transcripción de tódolos nomes propios, onomásticos ou topónimos, no caso nominativo, lidos coma no orixinal. Zeus mantémolo así sempre.

E, para remate, permitídeme que faga unha confesión persoal, xa un tanto homerizada. Pasei tempos esquecidos traballando nesta obra, con toda a miña entrega e coa maior ilusión. Coma cando un habilidoso escultor trata de sacar, nun pau de buxo, tal como e la era, á forza de gubia e paciencia, a cara enrugada daquel barbudo velliño, que morrera afogado nos turbillóns do río, ó librar da morte a un afouto cativo. Ou coma cando un incansable labrego, que quere levar un novo anaco de pan para a boca dos moitos fillos, foza e refoza nun pedreguento monte baldío, cofin de o converter nunha terra de moito pan dar. Pois, asteu me esforcei neste duro traballo. ¡Quería que Homero falase galego! E camiñei por camiños que antes ninguén recorrera. El xa estaba, por certo, a falar en tódalas linguas máis importantes do mundo. Non podía, por tanto, deixar de falar no idioma meigo da doce Galicia.

Evaristo_de_Sela

Evaristo de Sela

Evaristo de Sela

Nota preliminar a
Homero
Ilíada
Versión galega de Evaristo de Sela

.

.

.

.

.

.

Evaristo González Fernández, con 19 anos, desertou do Rexemento de Artillería Lixeira nº 15 de Pontevedra nos comezos mesmos do golpe de estado do 36. Rexeitando a barbarie fascista, é condeado por deserción a cadea perpetua vítima da represión. Sofre, logo,  unha “odisea” de cárceres e centros disciplinarios ata lle ser conmutada en 1941 a pena por unha “liberdade provisional” nun tempo de terror e morte deseñado e executado polo novo réxime franquista.

Evaristo de Sela, así coñecido por ter nacido no 1917 nesa parroquia de Arbo, viuse loxicamente condicionado pola ditadura, mais neses anos de prisión dedícase heroicamente a estudar, escribir, aprender. En circunstancias tan duras toma os primeiros contactos con varios idiomas, entre eles, o grego.

Era unha persoa de moita sensibilidade, alimentada pola propia Natureza das paisaxes do seu Miño da  infancia e, elaborada pola súa mente de neno atento, pola Beleza que lle medraba interiormente. A isto engadamos lecturas e poesía. E tamén as vivencias, tan difíciles coma os días.

Todo un universo que dá como resultado inquedanzas e creación: unha descuberta do país, Galiza; unha obra literaria, os dous poemarios  Amar (Vigo, 1945) e o póstumoVersos de preso e outras rimas (2007);  unha dedicación, a docencia, o grego. Unha definición: a entrega á cultura mediante, sobre todo, a tradución.

Sobre isto último quero pararme algo. Evaristo de Sela, poeta, profesor, é, fundamentalmente, o tradutor de Homero ao galego. Pensemos no que iso supón. E contextualicemos non só atendendo a biografía e circunstancias penosas que sofriu o noso autor, senón tamén cavilando a clave nacional do feito: aportar para Galiza a Iliada e a Odisea no noso idioma. Unha tarefa inxente, referencial. A consciencia dunha necesidade. Unha contribución clara a favor do país, da súa cultura, da súa lingua, nas coordenadas conflitivas que o marcan. Comparábel en dimensión, por exemplo, a fitos como o colectivo da Biblia na editorial SEPT ou o do Fausto de Goethe a cargo de Lois Tobío. Unhas traducións senlleiras dende o coñecemento do orixinal (neste caso, o mundo homérico, a lingua grega). Non son paráfrases, polo tanto, como resultaron tantas versións dalgunhas literaturas (pensemos, así,  na rusa que lemos dende o francés, v.g. Tolstoi, Gorki, Dostoievski). Son os resultantes textos completos e fidedignos, e non amputacións nin deturpacións (lembremos que pasou con tantas versión de Aristófanes, Lucrecio, Petronio, etc).

Sendo moi complexo traducir Homero, Evaristo de Sela é quen de, todo á vez, ser intérprete-transmisor-intermediario-poeta. Domina a literalidade e o significado do que ten entre mans e sabe “meterse no corazón” do texto (segundo quería Agustín García Calvo). En palabras de Umberto Eco, é capaz de “dicir case o mesmo” ca Homero. E, simultáneamente, frutifica a “lingua meta”, o galego. De lermos estes dous cantares épicos, alicerce do que  convencionalmente se considera “literatura europea”, disfrutaremos grandemente. Tanta comprensión e tanta capacidade de traballo para brindarnos a todas as galegas e galegos a lectura dos case 28 mil hexámetros das ditas obras requiren, sen dúbida, un amor enorme pola nosa Terra.

A este labor titánico, a esta mostra da súa íntima ilusión e do compromiso con Galiza e o galego (en palabras do propio Evaristo: “quería que Homero falase galego!”) hai que sumar –tamén ao noso idioma- as traducións de poetas contemporáneos (Elytis, Seferis, Kavafis, etc) na póstumaPoesía neohelénica (1708-1977), do 2001, así como os aínda inéditos doutros grandes autores do mundo clásico (Demóstenes, Catulo…).

XOSÉ ABILLEIRA SANMARTÍN

Publicat a: SermosGaliza

.

.

Invocació de la Ilíada a la traducció al gallec d’Evaristo de Sela: 

Canta, deusa, a xenreira de Akhileus Peleiades

.

.

.

Iliada - SelaHomero

Ilíada
Versión galega de
Evaristo de Sela

Consello de Cultura Galega. 1990

ISBN. 8487172598

.

.

.

Homer a Armènia. La versio de la Ilíada Mkrtich Kheranyan, i el Quadern d’Aram de Mª Àngels Anglada

.

.

.

ELS PASTORS DE VAN

—Germanes roses, oiu: els nostres ramats no hi són,
la dalla del malastre els ha segat.
Tenien set, els ramats, i s’abrevaren
en deus i rius que destil·laven sang.
Assedegats moriren a la vora de les fonts.

Hran Nazariantz
Versió d’Alfons Maseras

.

.

.

Իլիական Հոմերոս

.

Mkrtich Kheranyan

Մկրտիչ Խերանյան (Mkrtich Kheranyan) (Van, 10-08-1899 – Erevan, 27-06-1970)

Երգի՛ր, Մուսա, քենը երգի՛ր Պելևսածին Աքիլլեսի,
Քենը դժնյա, որ անհամար ցավեր բերեց աքայեցոց,
Որ բազմաթիվ դյութազների գահավիժեց դըժոխքն ի վար
Եվ դին նըրանց դարձըրեց կեր թըռչունների և շների։
Կատարվում էր Արամազդի կամքը այսպես, երբ մի անգամ
Վեճի մտան իրարու հետ ու մեկ-մյուսից գըժտըվեցին
Ատրիդեսը` արանց արքան և Աքիլլեսն աստվածազարմ։

Թարգմանությունը` Մ. Խերանյանի

Ilíada, I, 1-7
Traducció a l’armeni de Mkrtich Kheranyan

.

.

.

A més de la traducció de Kheranian, que fou membre de la Unió d’escriptors soviètics des del 1939, hi ha versions en armeni de la Ilíada d’Arsen Ghazikyan (Արսեն Ղազիկյան), ( 1870 – 1939), publicada el 1911 (el 1924 es publicà la seva versió de l’Odissea), i de Hamazasp Asaturovich Ambartsumian (Համազասպ Ասատուրի Համբարձումյան) (1880-1965), publicada el 1955

.

.

.

 

Iliada - Armeni - 1.

.

.

.

Iliada - Armeni - 2

.

.

.

.

.

.

Quadern d'Aram - Mª Àngels Anglada………A bord del Samos, en mar

Hem fet una escala a Patràs, perquè els mariners aprofiten el viatge per fer un petit carregament d’aquestes panses tan bones que en diuen «panses de Corint», però que en realitat vénen de Patràs. Hi ha moltes vinyes, als voltants d’aquesta ciutat. Poc més tard un mariner gran, en Vassilis, el que em mana la feina, m’ha dit que parés de treballar una estona i m’ha ensenyat l’illa d’Ítaca, l’illa d’Ulisses, perquè hi hem passat molt a prop. Jo conec la història d’Ulisses, l’Odissea, perquè el pare me l’havia explicada, des de petit, aventura per aventura, i més d’una vegada. L’àvia més aviat em contava històries de sants, com Josep i els seus germans, o de sant Mesrob, armeni, però el pare, en canvi, les històries d’Hèctor i d’Ulisses.

—Quan seràs més gran —em deia—, si tot va bé, hi farem un viatge, a Grècia.

Però tot ha anat malament i el pare no m’acompanyarà mai més, ni a Grècia ni enlloc, i tampoc no em podré banyar mai més al riu Deguimen.

—Mira bé, Aram —m’assenyala en Vassilis—, ara” que passem per les illes Jòniques.

—No fondejarem en cap? —li he preguntat.

I ell m’ha explicat que no, que hem de navegar fins a Bríndisi, que és molt a prop, a desembarcar-hi un grup que té parents a Itàlia.

Llavors he pensat altra vegada en el pare, perquè ell també va fer escala a Patràs i es va aturar a Corfú, de molt jove, quan va anar a estudiar a Venècia. En Vassilis m’ha explicat que, si no haguéssim de deixar el grup d’emigrants, que tenen família a Bari, no hauríem tirat gens cap al nord: en sortint de Pa­tràs, hauríem agafat la ruta que passa entre Itàlia i Sicília. A mi, però, tot i la mala mar, m’ha agradat de veure Ítaca i també navegar una mica més pel ma­teix mar que el pare. Després la nostra ruta ja no serà com la de Vahé, perquè ells, em sembla recor­dar —ho sabia narrar tan bé!—, havien solcat la mar Adriàtica. En Vassilis m’ho ha confirmat: devien ha­ver anat de Corfu a Venècia dret com un fus, si no és que s’havien aturat a les ribes dàlmates.

El mar es comença a moure de valent, i en Vassilis m’ha enviat cap a baix. He pensat que no­saltres també estem vivint, la Marik i jo, una mena d’Odissea, però els perills no ens han vin­gut de cap monstre com el Ciclop o les sirenes enganyadores, sinó dels homes, els que haurien de ser els nostres semblants.

Plego d’escriure, per avui, si més no fins que arribarem a Bríndisi, perquè el vaixell es sacseja massa i em sembla que ni jo mateix no m’enten­dria la lletra. Hi ha unes ratxes de vent molt for­tes, però no tinc gens de por. El senyor Kondos em va dir que el Samos era molt mariner i molt segur.

Maria Àngels Anglada
Quadern d’Aram

.

.

.

Testimoni d’Odisseas X. a la Comissió Americana

Jo era professor de matemàtiques al col·legi X. i amic íntim i company de Vahé.

Em van detenir, per equivocació, el mateix dia que els tres professors armenis i els metges d’a­questa nacionalitat. Va ser l’inici de la persecució. Vaig poder demostrar que era grec, encara que la meva mare era armènia. Em van deixar en lliber­tat el mateix dia, sense necessitat de fer venir el pare. La mare no va ser molestada perquè es con­sidera que la dona casada agafa la nacionalitat del seu marit.

L’inspector que em va alliberar em va mostrar una certa deferència, i ho vaig aprofitar per afavo­rir, dintre el poc que podia fer-ho, el meu amic Vahé. No es va mostrar insensible als meus oferi­ments; més clar, el vaig subornar per tal que evités les tortures als meus companys, i li vaig prometre més diners si aconseguia de fer-me arribar un mis­satge del meu amic, el nostre poeta. Encara no sa­bíem el crim que es preparava contra Armènia.

—Hi estic d’acord —em va dir, en veu baixa, entre la confusió que hi havia a les dependències de la presó—. Però no vingui aquí, és massa peri­llós. Vindré jo mateix a casa seva.

Li vaig oferir, també, d’ensenyar matemàtiques al seu fill, de franc, si tenia problemes a la seva escola.

L’inspector va complir la seva paraula: vaig reconèixer la lletra de Vahé, més vacil·lant, escrita a lapis, en un bocí de paper d’embolicar:

—Estic bé. Tranquil·litza la mare. Som molts i patim molta calor. Em podries fer arribar un xic de fruita fresca i la meva Il·líada.

[…]

Maria Àngels Anglada
Quadern d’Aram

.

.

.

TERRA PORPRA

Tinc aquí, damunt la meva taula,
un xic de terra d’Armènia.
L’amic que me l’ha regalada es pensava
que m’oferia el seu cor —sense imaginar-se
que alhora em donava el dels seus avis.
No en puc separar els ulls —com si hi haguéssin arrelat.
Terra porpra. Em pregunto: d’on li ve aquesta vermellor?
Però, amarant-se alhora de vida i de sol,
xopant-se de totes les ferides,
havia d’enrogir per força.
Color de sang, em dic,
terra porpra, de segur, car és Armènia!
Potser encara hi alenen els vestigis
dels incendis mil·lenaris, la resplendor dels esclops
que van cobrir de pols roent
els exèrcits de l’Armènia…
Potser hi roman un xic de la llavor
que em va donar la vida, un reflex de l’aurora
a qui dec aquesta mirada fosca,
aquest cor on batega un foc sorgit
a les mateixes fonts de l’Eufrates,
aquest cor on cova l’amor alhora que la revolta…

Terra porpra, exiliada —heretatge, relíquia,
ofrena, eixarm— just quan un poema
fremeix sota la meva ploma, sovint ploro
veient aquest ínfim bocí
d’Armènia, rugeixo —encloent l’anima
dintre de la meva ma,
armo el meu puny!

Daniel Varujan
Versió de Maria Àngels Anglada

.

.

.

.

Iliada - ArmeniHomer (Հոմերոս).

Iliakan (Իլիական)

Versió de  Mkrtich Kheranyan (Մկրտիչ Խերանյանի)

Publicacions de la Universitat d’Erevan

Erevan (Armènia), 1987

.

.

.

Quadern d'Aram - Mª Àngels AngladaMaria Àngels Anglada

Quadern d’Aram

educaula, 38

Edicions 62. Barcelona, 2011

ISBN: 9788492672363

.

.

.

 

 

 

La Ilíada en kurd. “Destana Ilyadaye”

.

.

.

Fecri Polat, arqueòleg de la Fundació Troia de Çanakkale (Çanakkale-Tübingen Troia Vafki) i el professor de turc Kamuran Demir tenen en curs la traducció de la Ilíada al kurd septentrional (kurmandji). El passat mes de gener de 2014 van anunciar la propera aparició d’un primer volum, amb text grec i la traducció al kurd, i amb un text, com a prefaci,  de l’arqueòleg alemany  Manfred Osman Korfmann, de la Universitat de Tübingen, que fou un gran impulsor de la recerca a Hisarlik.

Per a la seva versió, els traductors expliquen que han seguit la tradició de la èpica històrica kurda dels cantors Dengbej.

La traducció, pel que fa als set primers versos, de la Invocació a la Musa, fa així:

.

.

.

Bibêje, Xwedawend, hêrsa Akhîlleûsê kurê Peleûs bibêje.
Ji Akha re ês,ên li dû hev ew hêrsa ku qehr dike anî,
pirr  canên  mezin ên egîdan wî avêt Hadesê
las, ê wan xiste êm ji guran re, ji çivîkan re.
Dihate cih fermana Zeûs,
ji roja yekem ku neqeba Kurê  Atreûs ê serfermandarê les,keran
û Akhîlleûsê  Xwedayî xera bû .

.

Ilíada, I, 1-7

Traducció al kurd de Fecri Polat i Kamuran Demir

.

..

.

ilyada-destani.

.

Notícia a Daily News

.

.

 

La Ilíada en gaèlic escocès d’Ewen MacLachlan (invocació a la Musa)

.

.

.

An Gearasdan [Fort William] (Escòcia)The Craigs Burial Ground, Ewen MacLachlan's Obelisk

An Gearasdan [Fort William] (Escòcia), The Craigs Burial Ground, Ewen MacLachlan’s Obelisk

Aithris, a bhan-dia nam fonn !

Fearg mhic Pheleuis nan glonn àigh,

Fearg mhillteach a chiùrr a’ Ghréig

Le beud nan deich mìle cràdh,

Fearg a sguab a dh’ifrinn duinn

Miltean làn-ghaisgeach romh ‘n am,

An cuirp rùisgt’ aig coin mar phronn,

‘S aig uil-ealtuinn nam fiadh-bheann.

B’ e sud rùn an dùilich àird:

Ach ciod bu cheann-fàth do’n strith?

C’um na chog an t-Aichioll còrr,

‘S ceud-fhlath an t-slòigh, bu mhór brigh?

.

Placa a l'Ewen MacLachlan Obelisk

Placa a l’Ewen MacLachlan Obelisk

An t-Iliad aig Homer

.

Traducció dEwen MacLachlan (1816)

.

.

[Canta, deessa de les melodies, / l’ira del fill de Peleu, de grans gestes, /l’ira destructiva que abocà Grècia / malauradament a deu mil dolors, / l’ira que llençà a l’infern / milers d’herois abans de la seva hora, / fent dels seus cossos nus sopar per als gossos / i per als estols d’ocells de les muntanyes isardes…]

.

.

.

.

Ewen MacLachlanThe benefits resulting from a Celtic version of Homer to the community at large, it is presumed, would be various and permanent. Besides interesting the young Highlander with a taste for elegant literature by exhibiting to his mind the copiousness, energy, and versatility of his maternal tongue, it would furnish the ingenious Lowlander, already master of Gaelic prose, with the means of speedily acquiring our poetical dialect, which for its characteristic beauties merits the attentive study of the philologist, antiquarian and classical scholar.

These hints on the utility of a Celtic Iliad must suffice for the present. The writer of these extracts in early life attempted some passages from different parts of the poem, with a view to collect the sentiments of his friends on the probable success of the undertaking in question. Fortune favoured the experiment beyond his most sanguine expectations. The young and the old ‘circling the winter evening’s fire,’ listened with enthusiastic delight, and cordially sympathised with the sufferings of Hector and Priam. Two specimens were published in Macdougall’s Collection of Gaelic Songs, Edinburgh, 1798, which were kindly received in every part of the Highlands.

Ewen MacLachlan (1773 – 1822)

.

.

.

Ewen MacLachlanEwen MacLachlan’s Gaelic Verse
comprising a translation of Homer’s Iliad Books I-VIII
and original compositions

Edited by John MacDonald

Aberdeen University Studies, No 114
Department of Celtic
Inverness (Escòcia), 1937

.

.

.

Iliad. A Southern African translation. Una Ilíada sud-africana, de la mà de Richard Whitaker

.

.

.

Iliad Book 1

.

Richard Whitaker (Professor emèrit Universitat Cape Town, Sud-àfrica)

Richard Whitaker
(Professor emèrit Universitat Cape Town, Sud-àfrica)

Muse, sing the rage of Peleus’ son Akhilleus,
deadly rage that brought the Akhaians endless pain,
that hurled down to Hades many strong souls
of heroes and made their bodies meat for dogs
and vultures, fulfilling the plan of Zeus,
ever since the day that those two quarreled –
inkosi Agamemnon and godlike Akhilleus.

………Which god made them clash in strife? The son
of Zeus and Leto. Angry with the chief,
he drove plague on the impis – people died
because Atreus’ son dishonoured the priest,
Khryses. He came to the Akhaian ships
to free his daughter, offering rich ransom,
holding in his hands Apollo’s ribbons
around a golden staff, and begged the Akhaians,
above all Atreus’ two sons, their leaders:
‘Sons of Atreus, all well-greaved Akhaians,
may the Olympian gods grant that you sack
the town of Priam and come safely home.
Take this ransom and release my daughter;
respect Apollo the Archer, Zeus’s son.’

………The other Akhaians shouted their assent:
he should respect the priest and take the splendid ransom.
This failed to please the heart of Agamemnon;
he harshly dismissed Khryses, saying roughly:
Kehla, don’t let me find you hanging
around the ships, now or in the future –
the god’s staff and ribbons won’t protect you.
I will not release her – before that, she’ll grow old
in my home, in Argos, far from her native land,
working the loom and servicing my bed.
Go! don’t annoy me and put yourself in danger.’

………He spoke. The old man trembled and obeyed;
he left in silence, beside the roaring sea.
Far away, the kehla prayed
to inkosi Apollo, son of fair-haired Leto:
‘Hear me, god of the silver bow, powerful lord
of Khryse, sacred Killa, Tenedos –
Mouse-god, if ever I built a lovely shrine
for you, if ever I burned fat thigh-bones
of goats or bulls, then grant my prayer: make your shafts
punish the Akhaians for my tears.’SA Iliad - Richard Whitaker

……….He spoke in prayer; Phoibos Apollo heard.
He sped from Olympos’ peak, heart angry,
bow and covered quiver on his shoulders,
arrows clattering in his fury as he moved.
He came on like night. Sitting far from the ships,
he let a shaft fly – his silver bow
clanged terribly. First, he attacked the mules
and nimble dogs, then launched a barbed
arrow at the men, and struck. Corpse
after corpse burned on the funeral-pyre.
.

Iliad, I, 1-51
Translation by Richard Whitaker

http://www.southernafricaniliad.com

inkosi: (Xhosa and Zulu)  inkáwsi  a chief, ruler; transf., God; respectful form of address to the foregoing

impi:  (Zulu)  impi   army or regiment of warriors

kehla:  (Zulu)  kéh-khla  elderly man; respectful form of adress to old man

.

.

.

.

South African English

By Penny Silva, OED

.

The English language in South Africa (SAE) dates from the arrival of the British at the Cape of Good Hope in 1795. As was the case in most colonies, English was introduced first by soldiers and administrators, then by missionaries, settlers, and fortune-seekers. English took root during the 19th century as a southern African language, as a result of the British settlements of 1820 (in the Eastern Cape), 1848–51 (in Natal), and the subsequent rushes to the diamond mines of Kimberley and the gold mines of the Witwatersrand.

Modern SAE is part of a complex linguistic and cultural mix. The Constitution of 1994 recognizes 11 official languages, namely English, Afrikaans, and the nine major African languages (including isiZulu, isiXhosa, seTswana and seSotho), as well as additional ‘community and religious languages’ such as Khoi-San, Telegu, Hindi, Portuguese, Hebrew, and Arabic.

.

more at: Oxford English Dictionary on line

.

.

.

[…]

Omero tremila anni dopoThere is another aspect of contemporary South Africa that provides a point d’appui for the translator of Homer: the fact that an African-language tradition of orally composing and performing poetry still flourishes in this country. The type of oral composition especially practised is the praise poem ad­dressed to significant or powerful individuals. Historically, the highest form of praising has been that directed to the tribal chief, proclaiming his physical and moral characteristics and, particularly, his prowess in battle and his conquests. A praise might consist of just a brief allusive description. But the more the chief accomplished, the more elaborate his praise poem; in the case of a famous individual like Shaka, the 19th-century leader of the Zulus, his praises eventually comprised hundreds of verses.

Over the past decade or so, as South Africans have begun to try to create a common culture that would bridge over the di­visions of the past, a number of poets composing in English have used indigenous, oral, praise poetry as a model. Now I am not suggesting that a whole Homeric epic could be translated in this style. The dense, allusive and abrupt, essentially non-narra­tive manner of the Southern African praise poem (similar in these respects to Pindar), is just too different from the flow­ing, endlessly varied narrative style of Homer. However, certain passages of 19th-century Zulu praise poetry list the killings of enemy chiefs in a way that reminds one of the many catalogues of killings in the battle-scenes of the Iliad. Here, for example, are lines from the praises of the great Zulu chief Shaka, which detail his conquests (“devoured” here is a conventional metaphor for “killed”):

He [Shaka] destroyed Zwide amongst the Ndwandwes,

He destroyed Nomahlanjana son of Zwide,

He destroyed Sikhunyana son of Zwide.

[…]

He devoured Ndimindwane of the Mswelis of the Xulu clan,

He devoured Mdladlama of the Mbhedu clan,

He destroyed Mphezeni amongst the Nxumalos […]

(Cope [1968, p. 112])

It should possible to reproduce the feel of lines like these in translating passages such as the following, from Iliad 14:

First Aias, son of Telamon, stabbed Hyrtios

the son of Gyrtias, leader of the strong-hearted Mysians;

and Antilokhos killed Phalkes and Mermeros,

and Meriones cut down Morys and Hippotion,

and Teukros destroyed Prothoon and Periphetes,

and the son of Atreus then stabbed Hyperenor,

shepherd of the people, in the flank […]    (Il. 14.511-7)

[…]

Richard Whitaker
Translating Homer in an African context
Dins de: Omero tremila anni dopo. Roma, 2002 (pàgs. 529-530).

.

.

.

.

[…] in the sublime scene at the end of the poem, Achilles finally lets go of his anger, and shows the deepest human sympathy for a suppliant, the father of his ene­my, Priam (Il. 24.477 ff).

All this, which is well known to readers of Homer, has a particular resonance for a South African in the year 2000. South Africa is only now beginning to emerge from centuries of con­flict and division between the different groups and cultures that live within the country’s borders. The last twenty-five years, es­pecially, have witnessed continual, low-level, civil war. And yet, amid the barbarity, the acts of torture and terror, and the mas­sacres, there have been moments of the most astonishing hu­manity. Men imprisoned for decades, like Nelson Mandela, have shown no bitterness at all towards their gaolers; sworn enemies have come to respect each other’s humanity; torturers have been forgiven by their victims. I am sufficiently old-fashioned to be­lieve, with the Greeks, that poetry can offer us more than just an aesthetic experience, that it can also teach us something. So I would hope, idealistically – perhaps naively – that a Southern African Iliad might strengthen the impulse towards reconcilia­tion in my country, by showing how, against a background of implacable anger and brutality, enemies were reconciled – even if only momentarily – in a great imaginative work nearly three thousand years ago.

.

Richard Whitaker
Translating Homer in an african context
Dins de: Omero tremila anni dopo. Roma, 2002 (pàgs. 529-530).

.

.

.

.

SA Iliad - Richard WhitakerThe Iliad of Homer

A Southern African translation

by Richard Whitaker

New Voices. Cape Town, Sud-àfrica, 2012

ISBN: 9781920411978

Book available at: http://www.southernafricaniliad.com 

.

.

Omero tremila anni dopoOmero tremila anni dopo

A cura di Franco Montanari

Edizioni di Storia e Letteratura. Roma, 2002

ISBN: 8884980593

.

.

.

Ilyādhat Hūmīrūs. La Ilíada en àrab de Suleiman al-Bustani

.

.

.

Suleiman al-Bustani (سليمان البـسـتاني ) 1856–1925) (Bkheshtin, Líban, 1856 - Nova York, 1925).

Suleiman al-Bustani (سليمان البـسـتاني ) 1856–1925) (Bkheshtin, Líban, 1856 – Nova York, 1925).

Sulaymân al-Bustânî (1856-1925) translated the Iliad of Homer into Arabic verses with a 200-page historical and literary introduction to the author and his works. First edited in Cairo 1904, Ilyâdhat Homîros is an impressive comparative study in the literatures of old Greek heathenism and pre-Islamic Arab Jâhiliyya. The book compares the 150 years of “pre-Islamic renaissance” (an-nahda al-jâhiliyya) with poet Imru’ al-Qays at its height 90 years before Islam, to the centuries around Homer in 900 B.C.E. (1: 117). It compares Arab heroes like `Antara to Greeks of Achilles’ calibre, and the Arabic “hanged poems” (al-Mu`allaqât) to the Greek great tradition of epic poetry (1: 173). Finally, it compares the rather “primitive” war, Harb al-Basus, to the more spectacular Trojan War (1: 168) and compares the Arabian traditions of competition — athletic, as was illustrated by the forty years’ war that followed a disputed racing between Dâhis and al-Ghabrâ, and intellectual, as in the ta`âkuzia debates (1: 191) — to the great Greek tradition of agonism.

Mohammed Ben Jelloun
Agonistic Islam (nota 6)

.

.

.

Iliada Al-Boustani

Inici del Cant I de la Ilíada, en la traducció d’Al-Boustani (1904)

.
.
.
.
.

.

.
.
The importance of El Bostany’s poetic translation is due to the three following factors:
.
1.- It represents a turning point in the cultural and academic life in Egypt and the Arab world. It was published 21 years before the foundation of the Department of Ancient European Culture (= Classics) in Cairo University (1925) by Taha Hussein […]. Therefore, it can be reasonably said that this translation partially contributed to the establishment of Greek and Latin Studies in Egypt. Soliman El Bostany had tried to teach himself Greek. However his translation of the Iliad depends on French, Italian and English translation rather than on the Greek original.
.
2.- The introduction to El Bostany’s translation is extremely interesting. It is a serious comparative study of Greek and Arabic poetry. It also deals with the problems of translating poems into poetic translations. This introduction, appearing so early, can be considered as a leading study in classics and comparative criticism.
.
3.- It is the first complete translation of the Iliad into Arabic.

.
[…]
..
The translation of the Iliad intto Arabic took Soliman El Bostany almost twenty years of hard work. It has about eleven thousand Arabic verses, parallel to about sixteen thousand Greek original verses. The problems which El Bostany faced are numerous. Such translation requires wide reading in the mythology, history, archeology, geography, economy and politics of Ancient Greece. How did he solve the problems? […]
.
In the 1960s Dreeny Khashabah published an Iliad and an Odyssey. A Lebanese, Anber Salam by name, published simplified texts of the two epics. Amin Salama also published the two epics in Arabic. The last serious effort was that of the great Syrian poet Mamdouh Udwan who published in Abu Dhabie (2002) a complete prose translation of the Iliad, made from an English translation.
.
Ahmed Etman
The Arab Reception of the Classics, dins de:
A Companion to Classical Receptions
.

.

.

..

Suleiman al-Bustani

Suleiman al-Bustani

.

AL.SHI’R AL-MURSAL (BLANK VERSE) IN MODERN ARABIC LITERATURE

The accepted definition of poetry among most of the classical Arab prosodists is al-kalãm al-mawzûn al-muqaffã ‘speech in metre and rhyme’. Unrhymed verse was thus excluded.

The simplest rhyme in Arabic verse is generally a consonant (rawiyy) between two vowels. The only exception to this rule is the rhyme of al-qasîda al-maqsûra, i.e. in a poem which rhymes with alif maqsûra, where the consonant is not important.

It is obvious from statements of critics and philosophers interested in the Greek sciences that the fact that the Greeks wrote blank verse was known to the Arabs. However, they were all firm in their conviction that rhyme in Arabic poetry was essential as metre. In his Kitãb al-shi’r, al Fãrãbi (873-950) observed that Homer used blank verse: ‘It is clear from the work (fi’l) of Homer (Awmirûsh) the poet of the Greeks, that he does not keep the equal endings (of the lines) while the Arabs pay more attention to rhyme than do other nations: ‘The Arabs pay more attention to the ending of verses in poetry than many nations with whose poetry we are acquainted’.

Even the great scholar of Greek philosophy and commentator on the Poetica of Aristotle, Ibn Sinã (980-1037), tended to deny Arabic unrhymed verse the title of poetry: ‘Poetry is imaginary speech (kalãm mukhayyal), equal rhythm; repeated according to its measure; similar in its final letters (mutashãbiha hurûf al-khawãtim)… our saying: “similar in its endings” is in order to distinguish between the rhymed and unrhymed. We almost do not call that which is unrhymed poetry’.

The Arab prosodists disapproved of slight discordances in the rhyme, its vowel, and the vowels preceding its consonant (rawiyy). In their developed ‘art of rhymes’ (‘ilm ak-qawãfi) each type of discordance was given a special term, such as iqwã’, ikfã, isrãf and sinãd. Of course, avoiding such ‘defects’ imposed greater restrictions on the poet’s freedom. Pure scientific, philological and lexicographic works which were written by Arabic scholars developed poetry towards purification in form, music, and visual perfection by introducing al-badi’ (the science of metaphor). These devices added further obstacles to the free expression of emotion and thought. During centuries the monotonous themes, poetical diction, and metaphor arrived at a point of stagnation, in spite of the fact that, through their extraordinary talents, great masters of Arabic poetry succeeded in adding a few interesting innovations to the Arabic poetic heritage.

Under the impact of the West, some Arab poets tried to introduce new poetic diction, metaphors, and themes, and to find new forms and music which suited them, in order to be able to avoid what they considered the enslaving style, and the sonorous and declamatory tone of classical Arab poetry. For this reason strophic forms of the muwash-shah and zajal were revived. The versification of the Iliad by Sulaymãn al-Bustãni (1856-1925) was one of the most serious attempts to get rid of the burden of the monorhyme in the monometric poem. Bustãni translated most of the Iliad into strophic verse following an established fashion among the Syrian and Lebanese poets. He did not want to use blank verse, the original form of the Iliad, in his versification, preferring strophic verse because, he stated, poetry in Arabic is defined by rhyme and metre (al-kalãm al-muqaffã ‘l-mawzûn). He therefore refrained from violating Arabic taste and the nature of the Arabic language which, in contrast with other languages, is rich in rhymes. However, although he was convinced that rhyme and its melody are an essential part of Arabic prosody, he did not use monorhyme extensively because he found it monotonous and an unnecessary restriction in epic and narrative poetry. Nevertheless, his admiration for rhyme led himself to avoid any defects in rhyme condemned by Arab prosodists.

.

Smuel Moreh

Modern Arabic Poetry 1800-1970

.

.

.