Agamèmnon vs. Abraham. Ifigenia i Isaac (I). «Temor i tremolor», de Søren Kierkegaard

.

.

Who sued to me for him? who, in my rage,
Kneel’d at my feet, and bade me be advised
Who spake of brotherhood? who spake of love?

William Shakespeare
Richard III. Acte II, escena I
(El rei Eduard IV, en saber de l’assassinat de Clarence,
inicialment ordenat per ell)

.

.

 

.

Les ratxes veníen de l’Estrímon, portant amb elles mals lleures, dejunis, fondejaments perillosos, l’errabundeig dels homes, l’usura de bucs i llibants, i doblant el temps de l’estada, espellaven en la trigança la flor dels argius. I quan l’endeví, cobrint-se amb el nom d’Àrtemis, proclamà un altre remei, més feixuc als capdavanters que l’amarga tempesta, talment que els Atrides, percudint la terra amb els bastons, no retingueren les llàgrimes,

llavors el rei parlà així: «Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!»

I quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!

Les seves súpliques, els seus crits de «pare», per a res, — ni la seva edat virginal ! — no ho comptaren aquells àrbitres apassionats de guerra. I va fer signe als ministres, el pare, després de la pregària, perquè talment una cabrida, sobre l’ara, caiguda com està entre els seus vels desesperadament cap a terra, l’aixequin i sostinguin, mentre sobre la boca amorosa una mordassa aturarà tot crit imprecatori sobre el seu casal—

Agamèmnon
Èsquil
Traducció de Carles Riba (1934)

.

.

.

 

Eric Shanower – Age of Bronze . vol. 2.- Sacrifice

.

.

.

I açò s’esdevenia després de les coses aquestes: Que Deu, per provar Abraham, li diu:

—Abraham!

—Vetme aquí, respòn ell.

—Pren, diu, el teu fill, el teu únic, el que ames, Isaac, i ves-te’n a la terra de Morià i ofereix-lo allí en holocaust dalt una de les muntanyes que et diré.

I en essent matí, dejorn, se llevà Abraham, guarní el seu ase, prengué amb ell dos moços séus i, amb son fill Isaac, en havent tallada llenya pel sacrifici, s’alçà i partí dret al lloc que Déu li havia dit. I al dia terç alçà Abraham els ulls i, de lluny, ovirà el lloc. I diu Abraham als seus servents:

—Espereu-me aquí amb l’ase, que jo i el noi irem fins allà: adorarem i tornarem a vosaltres.

I agafà Abraham la llenya de l’holocaust i la posà al coll de son fill Isaac. Ell portava a la mà el foc i el ganivet. I així tots dos feien via, quan Isaac parla a Abraham son pare i li diu:

—Mon pare.

—Vet-me aquí, fill meu, respòn ell.

Diu: —Prou veig el foc i la llenya, més la víctima del sacrifici on és?

Abraham, per tota resposta: —La víctima del sacrifici… Deu se’n proveïrà, fill meu.

I seguiren tots dos camí avant. I vetaquí que són ja al lloc que Deu li havía dit. I hi aixeca Abraham l’altar i hi arranja la llenya. Després lliga son fill Isaac i l’ajau dalt l’altar, damunt la llenya. I estén Abraham la mà i agafa el ganivet per a degollar son fill […]

[…]

Gènesi, 22
Jahvista (J)
Traducció de Frederic Clascar (1915)

.

.

.

Basil Wolverton – The Wolverton Bible

.

.

.

«I Déu posà a prova Abraham i li digué: pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i ves-ten al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust.”»

Un dia de bon matí, Abraham es va llevar d’hora, va fer ensellar els ases i va deixar el seu tabernacle amb Isaac. Però Sara els seguia amb l’esguard des de la finestra, a través de la vall, fins que ja no els va veure més. Van cavalcar en si­lenci durant tres dies; al matí del quart dia, Abraham no va pronunciar un sol mot, però va alçar la mirada i va veure la muntanya de Morià a la llunyania. Va deixar els nois enrere i va pujar la muntanya sol amb Isaac de la mà. Però Abra­ham es va dir a si mateix: «No dissimularé davant d’Isaac on el duu aquest camí.» Dret, quiet, en silenci, va posar la mà damunt del cap d’Isaac per beneir-lo i Isaac es va agenollar per rebre la benedicció. I el rostre d’Abraham era paternal, el seu esguard dolç, la seva parla exhortativa. Però Isaac no el podia comprendre, la seva ànima no es podia elevar; va abraçar el genoll d’Abraham, va suplicar als seus peus, va pregar per la seva jove vida, per la seva bella expectativa, va recordar l’alegria a la casa d’Abraham i va recordar el dolor i la soledat. Aleshores, Abraham va aixecar el noi i va caminar amb ell de la mà, i les seves paraules eren plenes de consol i exhortació. Però Isaac no podia comprendre’l. Va ascendir la muntanya de Morià, però Isaac no el comprenia. Aleshores se’n va separar un instant, i quan Isaac el va veure per segona vegada el rostre d’Abraham havia canviat, el seu esguard era salvatge, la seva figura espantosa. Va agafar Isaac pel pit, el va llençar a terra i va dir: «Noi estúpid, creus que jo sóc el teu pare? Sóc un idòlatra. Creus que aquest és el manament de Déu? No, és pel meu gust.» Aleshores, Isaac va fremir i va cridar en la seva angoixa: «Déu del cel, apiada’t de mi, Déu d’Abraham, apiada’t de mi, si no tinc cap pare a la ter­ra, sigues tu aleshores el meu pare!» Però Abraham va dir per a si mateix: «Senyor del cel, et dono les gràcies; és mi­llor que pensi que sóc inhumà en lloc de perdre la fe en tu.»

Johannes de Silentio (Søren Kierkegaard)
Temor i tremolor
Disposició. I (fragment)

.

.

.

[…]

Søren Kierkegaard (Copenhaguen, 1813 – 1855)

El cas és que Abraham no va parlar; no va parlar a Sara, ni a Elièzer, ni a Isaac; va eludir les tres instàncies ètiques, perquè l’ètic no tenia cap expressió més elevada per Abra­ham que la vida familiar.

L’estètica permetia i fins i tot exigia silenci a l’individu singular, quan callant podia salvar un altre. Això ja mos­tra amb escreix que Abraham no es troba dins de l’abast de l’estètica. El seu silenci no serveix de cap manera per salvar Isaac i, de la mateixa manera, tota la seva tasca de sacrificar Isaac per ell i per Déu és un escàndol per a l’estètica; perquè aquesta pot comprendre molt bé que em sacrifiqui a mi ma­teix, però no que sacrifiqui un altre per mi. L’heroi estètic es­tava callat. I l’ètica, al seu torn, el jutjava perquè estava callat per la força de la seva casual singularitat. La seva presciència humana va ser allò que el va decidir a callar. Això no ho pot perdonar, l’ètica, perquè qualsevol saber humà d’aquest es­til és només una il·lusió i l’ètica exigeix el moviment infinit, exigeix manifestació. L’heroi estètic pot parlar, però no vol.

L’autèntic heroi tràgic sacrifica tot el que posseeix i a si mateix pel general; la seva obra i qualsevol moviment interior que duu a terme pertanyen al general; és manifest i, en aques­ta manifestació, el fill predilecte de l’ètica. Això no s’ajusta a Abraham, perquè ell no fa res per mor del general i resta ocult.

En aquest punt, ens trobem davant de la paradoxa: o bé l’individu singular pot estar-se com a individu singular en una relació absoluta amb l’absolut, i, aleshores, l’ètic no és el més elevat, o bé Abraham està perdut i no és ni un heroi tràgic ni un heroi estètic.

[…]

Abraham calla… però no pot parlar i aquí rau la penú­ria i l’angoixa. Quan jo justament, al parlar, no puc fer-me comprendre, no parlo, encara que parlés sense interrupció dia sí i dia també. Aquest és el cas d’Abraham. Pot dir-ho tot; però hi ha una cosa que no pot dir i, per tant, com que no pot dir-la, això és, dir-la de manera que un altre el com­prengui, doncs no parla. El consol d’aquest discurs és que em tradueix en el general. Abraham pot dir les coses més boniques que una llengua pot procurar en relació a com es­tima Isaac. Però això no és el que el commou sinó allò que és més profund: que el sacrificarà perquè es tracta d’una prova. Això últim ningú no ho pot comprendre i, aleshores, no­més es pot malentendre allò primer. Aquesta penúria no la coneix, l’heroi tràgic. Per començar, té el consol que qual­sevol argument en contra ha gaudit del dret que mereixia i, així, ha pogut donar a Clitemnestra, a Ifigènia, a Aquil·les, al cor, a qualsevol ésser viu, a qualsevol veu provinent del cor de la humanitat, a qualsevol pensament astut, angoixat, acusador, l’oportunitat de posar-se-li en contra. Està segur que tot el que s’arriba a dir contra ell, es diu amb crueltat i sense pietat. I lluitar contra el món sencer és un consol; lluitar amb un mateix és terrible. Ell no ha de témer haver desatès res i haver potser de cridar com el rei Eduard IV en tenir notícia de l’assassinat de Clarence:

Qui va intercedir per ell?
Qui va caure de genolls davant la meva fúria
per suplicar-me que reflexionés
Qui va parlar de fraternitat. Qui va parlar d’amor?

 L’heroi tràgic no coneix la terrible responsabilitat de la so­litud. A més, té el consol que pot plorar i lamentar-se amb Clitemnestra i amb Ifigènia… I les llàgrimes i els crits con­solen, però els sospirs impronunciables torturen. Agamèmnon pot refer ràpidament la seva ànima en la certesa que actuarà i encara disposa de temps per al consol i l’encorat­jament. Abraham no pot fer això. I encara que el seu cor es mou, encara que la seva paraula contindria el benaurat con­sol per al món sencer, no gosa consolar, perquè, que potser no li diria Sara, que potser no li diria Elièzer, que potser no li diria Isaac: «Per què vols fer-ho? pots deixar-ho estar.» I en el cas que ell, en la seva penúria, prengués alè i abracés tot allò que estima abans de fer el pas cap al final, potser encara provocaria el més terrible: que Sara, Elièzer i Isaac s’escandalitzessin amb la seva acció i creguessin que era un hipòcrita. Ell no pot parlar, no parla cap llengua humana. I encara que entengués tots els idiomes de la terra, encara que els seus estimats també els entenguessin, ell no podria parlar: ell parla un idioma diví, parla en llengües.

Puc entendre molt bé aquesta penúria, puc admirar Abraham, no temo que ningú se senti temptat amb aques­ta història a voler ser frívolament l’individu singular; però també admeto que no tinc coratge per això i que amb ale­gria renuncio a qualsevol perspectiva d’anar més enllà, si fos possible que jo, alguna vegada, encara que fos més endavant, tan sols m’hi pogués acostar. Abraham pot deixar-ho estar tot en qualsevol instant, pot penedir-se de tot com si es trac­tés d’una pugna de l’esperit, i aleshores podria parlar, tot­hom el comprendria… Però aleshores ja no seria Abraham.

Abraham no pot parlar, perquè no pot dir allò que ho explicaria tot (és a dir, allò que ho faria comprensible): que és una prova i, val a dir, una prova on l’ètic és la temptació. Qui es troba en aquesta posició és un emigrant de l’esfera del general. Però el que segueix encara ho pot dir menys. Abraham duu justament a terme, com ha estat desenvolupat amb escreix anteriorment, dos moviments. Duu a terme el moviment de la resignació infinita i renuncia a Isaac i això no ho pot comprendre ningú, perquè és una empresa priva­da; però, tot seguit, en tot moment duu a terme el moviment de la fe. Això és el seu consol. Diu justament: amb tot, no succeirà i, si succeís, el Senyor em donarà un nou Isaac jus­tament per la força de l’absurd. A l’heroi tràgic li és donat almenys el final de la història. Ifigènia cedeix a la resolució del pare, duu a terme el moviment de la resignació infinita i, aleshores, pare i filla es troben en una comprensió mútua. Ella pot comprendre Agamèmnon, perquè la seva empresa expressa el general. Si, en canvi, Agamèmnon li hagués dit: «Encara que Déu exigeix el teu sacrifici, seria possible que no l’exigís justament per la força de l’absurd», aleshores, en aquell mateix instant, s’hauria fet incomprensible per Ifigè­nia. Si pogués remetre’s a la capacitat de previsió humana, sí que podria comprendre’l, Ifigènia; però d’aquí se seguiria que Agamèmnon no hauria dut a terme el moviment de la resignació infinita, i aleshores no seria un heroi; aleshores, la declaració de l’oracle seria pura comèdia i tot l’esdeveni­ment, un vaudeville.

[…]

Johannes de Silentio (Søren Kierkegaard)
Temor i tremolor
Problemata. Problema III (fragment)

.

.

.

Èsquil

L’Orestea (Agamèmnon,
Les coèfores, Les eumènides)
Traducció de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1934

.

.

El Gènesi

Versió segons els textos originals
i amb anotacions de
Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana. Barcelona, 1915

.

.

Søren Kierkegaard

Temor i tremolor
Edició i traducció de Begonya Sáez Tajafuerce

marbot clàssics
Marbot Ediciones. 2012
ISBN: 9788492728374

.

.

Eric Shanower

Age of Bronze. The Story of the Trojan War
Vol. 2. Sacrifice

Image Comics, Inc. Berkeley, CA, 2004
ISBN: 9781582403996

.

.

La Biblia de Wolverton
El Antiguo Testamento y el Libro del Apocalipsis
según Basil Wolverton

Diábolo Ediciones. Madrid, 2012

ISBN: 9788415153702

.

.

.