Himne Homèric II. A Apol·ló Piti

.

.

II

.

A Apol·ló Piti

.

.

Apol·ló sobirà : és teva la Lícia i l’amable Meonia,

i Milet vora’l mar, ciutat agradosa; pro encara és a Delos

voltada tota ella pel bat de les ones, on més regnes tu.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Heus-aquí que ja el fill de Leto gloriosa se’n va,

polsant la còncava lira, envers el terrer pedregós

de Pito; cobert de flairosos vestits divinals,

fent sonâ harmoniosa la lira amb son plectre d’or;

i allí, alçant-se, tant ràpid com el pensament,

de terra a l’Olimp, se n’entra de Zeus al palau, a l’augusta

companyía dels déus immortals, atents de seguida

a la cítara, al cant; i totes les Muses, amb veu harmoniosa,

segueixen-lo i canten la gloria eterna dels déus

amb la miseria  reben els homes i dònes mortals

que viuen amb seny insegur i no tenen remei ni esperança

davant la trista vellesa i la mort. Llavores les Càrites

de cabellera formosa, i les Hores benignes, i la bella Harmonia,

i Heba, i encara la filla de Zeus, Afrodita d’or,

se dónen les mans l’una a l’altra i comencen la dança; i amb elles,

no lletja i petita, ans molt admirable pel rostre i l’alçada,

Artemis, la que ama llançâ al lluny sagetes, la igual d’Apol·ló;

i Ares i Argifont vigilant s’hi posen amb elles,

mentre Febos toca la cítara d’alegre ressò;

i llurs peus radiants, i llurs túniques d’or, que voleien,

resplendeixen al lluny; i Leto dels bells cabells rossos

i Zeus provident, contemplant-los plegats, s’alegren el cor.

Què més podré dir, per lloar-te, a tu, ja lloat per molts cants?

¿Cantaré ton amor de llavores que volíes Atzantida, la verge,

a l’ensems del semblant a un déu Isquis Elatiònida, senyor de cavalls?

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .  

¿O de quan tu, al-lluny-feridor, te n’anares cercant

per la terra l’indret millor per ton oracle primer?

A la Pieria, llavors descendires de l’Olimp, travessares el Lacmó,

i l’Ematia i els Perrebs, i anares a Jolcos i a Ceneos i a Eubea,

famosa en ses naus, aturant-te en la plana de Lelas; i allí

¿no’t plagué de bastir-hi el teu temple, enrondant-lo de boscos sagrats,

Apol·ló, oh tu, al-lluny feridor? Te n’anares, passares l’Euripos,

pujares la verda i divina muntanya, i d’allí tot seguit

te’n vares anâ a Micalessos, de Teumessos als flonjos herbeis.

I a Tebes vingueres. Tota ella era un bosc: cap mortal habitava

encara la Tebes sagrada; camins ni dreceres no’s veien

en la plana tan fèrtil en blat avui; prò tenia molt bosc.

I encara avançares, Apol·ló, al-lluny-feridor, i arribares

a Onquestos, al bosc tant magnífic, sagrat a Posseidó.

Allí, sotmès, bufa el cavall al bell carro junyit;

i el que’l mena, anc que destre, salta en terra amatent

caminant, i el corcer arrocega el carro buit ressonant;

i si el porta de sí al lloc sagrat entre’ls arbres, allí és desjunyit,

i resta el carro, vares en terra, segons culte antic,

al déu consagrat. Oh Apol·ló, al-lluny-feridor, tu passares

encara d’allí, i, travessant els Cefisos de bella corrent,

que desde Lilea eixampla ses aigües, després d’Ocalea

que aixeca ses torres; i encara després d’Haliartos herbosa,

vegeres Telfusa, la plàcida terra que’t fou molt plaenta

per bastir-hi ton temple i posar-hi el bosc sagrat a l’entorn.

T’hi aturares davant i digueres aquestes alades paraules:

—Telfusa! Jo penso bastir damunt teu un temple molt gran,

oracle dels homes, que sempre hi duràn sacrificis perfets;

i, tant aquells de la rica terra del Peloponès

com altres d’Europa i aquells de les illes, voltades de mar,

vindràn a aconsellar-s’hi, i jo, en el temple opulent,

els dictaré la certa resposta, i profetitzaré.—

Aixís parlant, Febos Apol·ló posà els fonaments

amples i llargs i forts. Mes Telfusa, a l’instant,

molt excitada en son cor, aquestos mots li digué:

—Oh Febos Apol·lo sobirà, al-lluny-feridor!

Escolta les paraules que’t vull posâ en l’esperit:

Tu ara vols bastir-me un temple gran al damunt,

oracle dels homes, que sempre hi duràn sacrificis perfets:

doncs lo que vaig  a dir-te’n sia present a ton cor:

que sempre més serà torbat pel pas i el soroll

dels ràpids cavalls i de les mules que vénen sovint a abeurar’s

en mes sagrades fonts; i els homes aquí es distrauràn

mirant els carros ben fets i amb el brogit dels corcers

ans que parar la ment en ton temple i en tot lo de dins.

Doncs creu-me, oh sobirà, encar que sies més gran

i en tot millor que jo: fes-lo a Crissa i adins

les gorges del Parnàs. Allí no’t torbaràn

els carros ben fets, ni el soroll de tants cavalls peu-lleugers

en torn de l’ara cabdal: allí les races millors

dels homes portaràn llurs presents , invocant-te  amb el crit

d’Ié Peàn!, i tu, tot joiós, d’arreu a l’entorn

 rebràs les belles ofrenes. — Telfusa, així havent parlat,

 el cor persuadí d’al-lluny-feridor : conseguí

 servar la gloria propia per ella i no deure-la a ell.

 Llavors, oh Apolló, al-lluny-feridor, te n’anares enllà,

 passant la ciutat dels Flegis dolents, que, havent en la terra

 bella estada en la vall del Cefisos, no curen de Zeus.

 D’allí, àgil, pujares corrent al coll de la serra,

 i arribares a Crissa, assota’l Parnàs ple de neu,

 encarada a Zèfir : damunt, sospesa, té la gran penya;

 i, assota, la vall tant pregona i aspra. Febos Apolló

 pensà bastir-hi son temple, i aquestes paraules digué :

 — Aquest és el lloc on penso bastir-hi un temple molt gran,

 oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets;

 i, tant aquells de la rica terra del Peloponès

 com altres d’Europa i aquells de les illes, voltades de mar,

 vindran a aconsellar-s’hi, i jo, en el temple opulent,

 els dictaré la certa resposta, i profetitzaré. —

 Aixís parlant, Febos Apolló posà els fonaments

amples i llargs i forts; i, al damunt, Trofoni i Agamedes,

els fills d’aquell Erginos tant car als déus immortals,

hi feren de pedra el llindar : molts homes, després, a l’entorn

bastiren el temple de pedra picada, per sempre famós.

Aprop d’allí hi havia una font de bella corrent,

on fou que’l fill de Zeus occí, amb son arc tant fort,

una dragona forçuda que hi havia, molt terrible i gran,

que feia, damunt de la terra, an els homes, maleses sens fi,

devorant les ovelles de peu graciós, i ensagnant-ho tot.

Era aquella que un temps crià l’horrible i funest Tifaó,

terror dels mortals, per ordre d’Hera, del trono d’or,

que l’havia infantat irada amb el Pare dels Déus

perquè ell generà tot sol, dins son cap, Atenea immortal.

Llavores, Hera, irritada, havia dit an els déus :

— Déus i dees, oïu-me : Zeus, dels núvols senyor,

amb tot i haver-me fet sa esposa, i honesta que’n soc,

és primê a menysprear-me : vegeu com, fòra de mi,

ell tot sol ha infantat Atenea, de l’ull esplendent

i excelsa per tant en mig de tots els déus immortals;

mentre que’l nostre fill Hefestos, infantat per mi,

és feble entre tots vosaltres i coix d’ambdós peus,

perquè, prenent-lo amb ses mans, llançava’l; caigué fins al mar,

i allí, de Nereu la filla, Tetis, la dels peus d’argent,

rebia’l, i amb totes les seves germanes prengué cura d’ell.

Altrament hauries de plaure als déus benhaurats.

Tu, fals! tu, dolent! Encara maquines quelcom?

I gosares tot sol generar Atenea de l’ull esplendent?

¿Per ventura et pensaves que jo ja no puc infantar,

amb tot i du el nom de muller teva entre’ls déus immortals

que som al cel ample? Doncs mira : quelcom se m’acut

que cert te doldrà : que jo faré nàixer de mi un fill,

posant-lo entre’ls deus immortals, sens que deshonri per’xò

ton llit sagrat, que és el meu. Mai més en ell m’ajaure,

restant, en mig tots els altres déus, allunyada de tu. —

Havent així parlat Hera, la dels grossos ulls

de bou, se n’anà irada, i batent la terra amb sa mà,

digué aquestes paraules com una invocació:

— Oïu-me, ara, Terra, i adalt tu, ample cel;

i vosaltres també, Titans, que sou soterrats

entorn del Tàrtar gran i que heu generat

els homes i els déus : vullau-me escoltar, i doneu-me un fill

sense que Zeus hi tinga cap part, i no menys fort que ell,

sinó que ho sia tant més, com Zeus que al lluny del lluny mira,

més que Cronos ho fou. — I havent així parlat,

baté amb la mà fortament la terra vivificadora,

que tota es remogué; i Hera, veient-ho, alegrava’s

creient ja veure complert el seu gran desig.

I en tot un any no anà al llit de Zeus providencial,

ni s’assegué, com solia, al trono, tant ben treballat,

sinó que restà en el seu temple voltada d’humils suplicants

delitant-se en els molts sacrificis d’ovelles que eren oferts

a Hera l’augusta, la dea dels grans ulls de bou.

Mes, tantost hagueren passat les nits i els dies,

i complerta que fou la roda de les estacions,

ella infanta son fill, l’horrible i cruel Tifaó,

que en res s’assembla an els homes ni als déus immortals

i per la terra és un càstic. Hera, la dels ulls de bou,

deixava aquell monstre a cura del monstre de Crisa; i, així,

tants mals pervingueren als homes, que’l qui l’encontrava,

amb ell encontrava son dia fatal : això fins i a tant

que Apolló sobirà, al-lluny-feridor, li etjegà el fort tret.

Jagué revolcant-se la bèstia per terra amb panteix molt gran

del dolor que havia; llançà un crit terrible com no’s puga dir,

i, recargolant-se dintre la boscuria d’ací per enllà,

exhalà la vida amb la sang. Apolló se’n lloà, i deia així:

— Podreix-te ara aquí damunt de la terra nodridora d’homes:

ja més no seràs, vivint, la terrible ruïna dels mortals

que menjen els fruits de la nodridora terra; aquí portaran

en pau sacrificis perfets, i mai més Tifaó ni la fosca

Quimera amb la mort funesta els allunyin; podrida seràs

per la negra terra i els raigs del fill d’Hiperió resplendent. —

I, així havent parlat gloriant-se, ja l’ull de la bèstia s’omplí

de tenebra. I la força sagrada d’Helios podria son cos.

Per això és que aquell lloc se nomena Pitó, i Piti an el déu.

Febos Apolló conegué amb tot això, en l’esperit,

que Telfusa, la font de bella corrent, l’havia enganyat,

i va anar-hi ple d’ira. Aviat hi arribà; i, acostant-s’hi, va dir-li:

—           Telfusa : ja que volgueres així enganyar mon esprit,

no’t serà lícit ja més escórrer ta bella corrent

per terra tant delitosa : per mi i no per tu, glòria haurà. —

Digué Apolló, al-lluny-feridor; i la roca tombà,

sepultant la corrent; i al costat d’aquella que fou bella font,

i adins d’un bosc sagrat, de molts arbres, son temple aixecà,

i allí tot-hom va invocar-lo amb el nom d’Apolló Telfusí,

perquè hi vencé la sagrada corrent de Telfusa, la font.

Després d’això, Febos Apolló pensà, en son esprit,

a quins homes caldria iniciar en son culte sagrat

perquè en la Pitó rocosa el servissen, estant-li a oferir

els sacrificis, i a més anunciessen al món

tots els oracles que ell, Febos Apolló, de l’arc d’or,

dictés de son antre dessota’l Parnàs i al peu del llorer.

Mentre ho pensava vegé damunt de la mar de color de vi

una lleugera nau que venia amb molts homes adins

i molt bons : eren de Creta, de Cnossos, la ciutat de Minos,

que pel guany i els afers anaven per mar en la negra nau,

de Pilos envers els sorrals i la gent que hi viu. Apolló,

veient-los, llançava’s al mar, semblança prenent d’un delfí,

i, en la nau lleugera ficant-se, s’hi ajeia com monstre paurós

i no fou conegut. Revolcava’s arreu commovent el fustam

de la nau. Sens paraula restaven els homes, tement, asseguts,

sens fer maniobra : no içaven les veles, immòbils restant

en la fonda nau de la negra proa i al costat dels rems,

tal com se trobaven; i aixís navegaren. El Notos violent

tirant endarrera la ràpida nau,  passaren Malea,

i davant de la terra laconia, i d’Helos, costera ciutat;

i de Tènaros, la terra que és d’Helios, qui alegra els mortals,

on les llanudes ovelles del gran sobirà pasturen

pel camp delitós. Els homes volgueren entrar-hi la nau

per veure el prodigi amb ulls propis, i veure si el monstre paurós

restaria encara en la fonda nau o bé es llançaria

furient altra volta a les ones, tant plenes de peixos, del mar.

Mes la nau, tant ben feta, no volia obeïr

i passava corrent a lo llarg del fèrtil Peloponès,

empesa pel vent : la guiava Apolló, al-lluny-feridor.

I així passà per Arena, per l’Argifea plaenta,

per Tríon, on hi ha el gual de l’Alfeu; per Epi poblada,

i avora de Pilós sorrenca i de la gent que hi viu.

Per vora de Crunos, de Calcis i Dima, la nau arribà

a Elis divina, que’ls Epeus dominen; i passant per Feres,

sota’l vent de Zeus, que tot ho remou, entre-mig dels núvols

vegeren les altes muntanyes d’Ítaca, Dulíquion i Sarna

i Zacintos, coberta de boscos; mes tantost hagueren

passat tot al llarg del Peleponès, l’immens golf de Crisa

els aparegué. I un gran vent de Zèfir, enviat per Zeus,

davallà de Pèter amb força, i la nau corria per sobre

de l’aigua salada del mar amb gran lleugeresa, i anaven

de cara a l’aurora i el sol, per obra del rei Apolló,

de Zeus el fill; i arribaren així fins al port de Crisa,

que hi toca molt el sol i per’xò s’hi fa tanta vinya.

La nau marinera lliscà pel sorral. Llavors Apolló,

al-lluny-feridor, llançant-se esplendent com el sol de mig-dia

(i entorn li saltaven guspires amb gran resplendor fins al cel),

anà terra endins i entrà al santuari, i mostrà qui era

encenent les flames dels trípodes; i l’esclat de la llum

de Febos cobrí tota Crisa, fent llançar uns grans crits

a les dones i filles de bella cintura, de tots els crisencs

pel terror que havien. I ell féu un gran salt, molt ràpid volant

per sobre la nau en forma d’un home a la flor de l’edat,

tant fort i tant jove; i li voleiava la gran cabellera

damunt les amples espatlles; i amb alades paraules digué :

— Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?

¿Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar

com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent?

¿Per què resteu atuïts i no recolliu els ormeigs

de la negra nau, i no salteu en terra després,

com solen aquells que van per treball, travessen la mar

i arriben a terra amb fatic i amb desig dels dolços menjars? —

Així parlà als de la nau, encoratjant llur esprit.

I així el patró dels cretencs respongué : —Oh tu, foraster,

que no t’assembles a un home mortal, talment ets formós,

sinó a un déu benhaurat : si ho ets, com sembles, mercè!

si fosses home, salut! i grans benhaurances dels déus.

Mes diga’ns la vritat com la voldríem saber :

De quin poble ets? la teva pàtria on fou? de quins

mortals pervens generat? Ben lluny de tu el pensament,

navegant per sobre l’abís de les aigües, anàvem a Pilós

sortits de Creta; que’n som i encara ens en alabem;

més arribàrem aquí per força en la nau, amb tot

i que desitjàvem un altre camí i un altre retorn :

segur que un déu immortal ens portà sens nostre voler. —

I aixís els feu de resposta Apolló, al-lluny-feridor:

— Forasters : vosaltres vivíeu a Cnossos, voltada de boscos;

mes per cert que cap tornarà a l’amada ciutat,

ni reveurà sa casa ni la dolça muller,

sinó que aquí restareu servant mon temple opulent

que’ls homes en gran multitud vindran a honorar.

Jo’m glorifico d’ésser el fill de Zeus, Apolló,

i aquí vos he dut per sobre del gran abís de la mar,

no pas per fer-vos cap mal, sinó a fi que hi resteu

servant mon temple opulent, pels homes molt honorat.

I vosaltres mateixos sereu-ne també, per l’alt voler

dels déus immortals que llurs designis vos confiaran.

Doncs eia! ara compliu tot seguit això que us diré :

Primer baixeu veles, plegueu-les, lligant-les ben bé; després

poseu en terra la nau, traient-ne tot lo que duu;

després fareu un altar a la vora mateixa del mar,

i foc hi encendreu, oferint la blanca farina; i, entorn

restant de peu drets, pregareu; i ja que jo us vaig saltar

del mar obscur en la ràpida nau, semblant a un delfí,

com a tal invoqueu-me, i delfínic l’altar també sia dit

i amb tal nom per sempre famós. Després menjareu

ben junts a la negra, a la ràpida nau;  fareu libacions

als déus benhaurats qui habiten l’Olimp; i, en havent satisfet

el desig que teniu dels dolços menjars, a mi vindreu

cantant Ié Peàn fins al lloc del temple que heu de servar. —

Aixís els parlava; i fou escoltat amb sagrada atenció

i fou obeït. Arriaren vela, afluixaren les cordes,

abaixaren el pal, deixant-lo ajegut. Saltaren en terra,

traient-hi la nau fins dalt de la sorra i alçant-la en puntals.

Llavors feren l’ara avora la mar, i el foc hi encengueren,

la blanca farina oferint; i pregaren, segons lo manat,

de peu dret a l’entorn. Menjaren avora la negra, la ràpida nau;

libaren a honor dels déus benhaurats que són a l’Olimp;

i, havent satisfet el desig de menjar i de beure, partiren

guiats pel rei Apolló, de Zeus el fill, que, tenint

la lira en ses mans, bellament la polsava arrencant-ne un grat sò.

Els cretencs, admirats, el seguien a Pitó cantant Ié Peàn

a la moda cretenca, que inspira la Musa infonent dolços cants.

I  sens cansament, pujaren adalt del turó, de seguit

arribant al Parnàs, al lloc delitós on calía fê estada

honorats de tot-hom. El guia diví els mostrà el lloc sagrat

i el temple opulent. Amb el cor commogut, el patró dels cretencs

al déu digué aixís : — Oh tu, sobirà : ja que lluny dels amics

i de la terra nadiua ens has dut on t’ha dit el cor,

diga’ns ara de quina manera hem de viure aquí

on no s’hi fa vinya ni camp delitós pel manteniment

ni cap cosa que als homes poguéssem donar. — A ells Apolló

digué somrient: — Homes sense seny, homes malhaurats,

que sempre us cerqueu treballs i inquietuts i angoixes en l’ànima:

ben tost vos diré el que voleu, deixant-vos-ho ferm a l’esprit.

Tinga cadaú en la destra un coltell per a degollar

ovelles sens fi, que sempre n’haureu abundància molt gran,

dutes en ofrena a mi per les nobles races

dels homes. Serveu el temple opulent, acollint els pobles

que aquí acudiran. Per damunt de tot feu mes voluntats

encara que oïu vanes paraulades o se us faci mal

com tot home mortal pot sofrir. Aviat haureu

uns altres senyors que per força us dominaran

ja per sempre més. — Ara tot és dit : serva-ho en ton cor.

Aixís, doncs, salut, fill de Letó i Zeus! Jo’m recordaré

de tu i altre cant.

.

.

Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

INDEX HIMNES HOMÈRICS

 

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.