Himne Homèric IV. A Afrodita

.
.
.

.

IV

.

A Afrodita


.

Oh musa, diga’m les obres d’Afrodita d’or,

la Cipria que desvetlla el dolç desig en els déus

i domina les races nombroses dels homes mortals,

i les aus missatgeres de Zeus, i les bèsties que corren pertot,

tant les que la terra ferma nodreix com aquelles del mar :

que Citerea, de bella corona, a totes les mou.

No més a tres dees no pot mai sotmetre el seny ni el cor.

La primera Atena, la filla de Zeus, qui porta la ègida,

la dels ulls tant clars, defuig els treballs de l’auria Afrodita;

no més se complau en les guerres d’Ares, els combats i lluites

i els nobles afers. Ella la primera ensenyava els homes,

damunt de la terra, a fer les carretes i els carros de guerra,

i en les suaus donzelles adins de llurs cambres posà son esperit

pels dolços treballs. Tampoc Afrodita, la qui ama els somriures,

Pogué a l’altra verge, Artemis furienta, la d’auries sagetes,

sotmetre a l’amor : massa l’enamora l’arc i el perseguir

les feres pel bosc, i els chors i les cítares, i els crits i soroll

pels boscos endintre; també les ciutats de justos barons.

Ni els treballs d’Afrodita li plauen a Histía, la verge cabdal,

que fou la primera gènera sagrada de Cronos astut.

Poseidó i Apol·ló, ambdós la volgueren pendre per muller;

mes ella negava’s, ferma els resistia, i, tocant la testa

de Zeus poderós, jurà (i ho complia) restar sempre verge.

Així el pare en compte de present de noces, li’n feu un de gran:

a ella les primícies de tot sacrifici li són reservades,

presideix la llar, i dins tots els temples sagrats és honrada,

i, entre tots els déus, la més venerada pels homes mortals.

D’aquestes tres dees mai hagué Afrodita el seny ni el cor;

mes dels altres déus benhaurats ni dels homes mortals,

ni un li’n fugi; i a Zeus mateix, que en el llamp se plau,

dels déus el més gran i al qui es fa més honor, domina l’esprit:

el cor li enganya i el porta a ajuntar-se amb les dones mortals,

oblidant-se d’Hera, l’esposa i germana, tant bella i tant noble

damunt de les altres dees immortals, que fou generada

per Cronos astut en la mare Rea, i que un dia Zeus,

d’eternals designis, prengué per honesta i augusta muller.

Però també Zeus infongué a Afrodita els dolços desitjós

pels homes mortals; perquè ella mateixa, la dels bells somriures,

jaient qualque volta en el llit d’un home, no pogués vanar-se

de restar-ne lliure rient-se dels altres déus i de les dees

als qui unia amb dones i amb homes mortals; i, eterns, generaven

fills mortals. Va infondre-li un dolç desig d’Anquises,

pastor de ramats en les altes muntanyes regalades de l’Ida,

i que per son cos semblava’s a un déu immortal. Afrodita,

la qui ama els somriures, tot seguit de veure’l l’estimà amb desig

violent en son cor : se n’anava a Cipros i al temple flairós

de Pafos, adintre del seu bosc sagrat : allí té l’altar.

hi fou entrada tancà les formoses portes, i les Càrites

banyaren-la, ungiren-la de l’oli d’olor que fa brillà els cossos

dels déus eternals. Vestiren el d’ella de vesta formosa

i tota brodada amb punt d’or. I ella, la qui ama els somriures,

anant-se’n de Cipros flairosa, portada pels núvols enlaire,

a Troia arribà, a les muntanyes regalades de l’Ida, on tenen

les feres llur cau. Travessant-les, li seguien darrera amansits,

la cua brandanta, llops blancs i lleons d’ulls encesos, i els óssos,

les àgils panteres darrera les daines. Veient-ho alegrava’s:

posant-los al pit el desig, els deixà acoblats en llurs caus.

Arribà a les cabanyes ben fetes, i adins les estables trobà

a Anquises, a l’hèroe, al qui els déus donaren bellesa, tot sol;

que’ls altres pastors eren lluny pasturant per les prades els bous.

Ell a les estables havia restat, i tot sol anava

d’un indret a l’altre polsant la sonora citarà amb bell sò.

Davant d’ell posava’s la filla de Zeus, Afrodita. Era

semblant en figura i en alçada, a una verge lliure. Havia’s

donat tal semblança perquè ell, al veure-la, no hagués cap temor.

Anquises, veient-la, restà bona estona quiet contemplant-la,

d’aquell seu bell aire i la rica vesta admirat. Portava

una resplendenta túnica com foc, retorts braçalets,

lluentes civelles i, entorn de son coll graciós, collarets

tots d’or que, lluents com la lluna, li queien en voltes i voltes

damunt el pit en flor, que enamorava de veure.

Anquises, d’amor encès, li deia aquestes paraules:

— Salut, reina! Alguna de les benhaurades ets tu,

que aquí has arribat : Artemis, o Letó, o Afrodita d’or,

o la noble Temis, o Atena, la dels ulls brillants;

o tal volta alguna seràs de les Càrites que als déus acompanyen

i també anomenem immortals; o potser que fosses

una de les nimfes dels boscos sagrats d’aquestes muntanyes,

o de les fonts mares dels rius, o dels prats tous d’herba.

Dalt d’un cim d’aquestos, que per tot se vegi, jo’t faré un altar

i t’hi duré ofrenes en tot temps de l’any; mes tu benvolenta

otorga’m que sia jo il·lustre, en mig de tots els troians,

i de mi davalli florida niçaga, i per molt temps vegi

la clara llum d’Helios, feliç entre’l poble, i arribi a ésser vell. —

Aixís responía la filla de Zeus, Afrodita : — Anquises,

el més gloriós entre’ls homes que en terra són nats : oh! no pensis

que sia una dea. Per què m’hi compares, amb les immortals?

Só mortal : la mare fou sols una dóna, la que m’infantà.

I Otreu, que tal volta la fama n’oïres, rei damunt la Frigia,

tant forta, és mon pare. Sé la vostra llengua tant bé com la nostra

que dins el palau, quan era petita, me crià una dida

troiana; que a ella la mare em donava perquè ella em criés:

per’xò sé la vostra llengua com la nostra. Mes ara és el cas

que l’Argifont, el de la vareta d’or, se m’emportà

de la companyia d’Artemis furienta, la d’auries sagetes.

Moltes allí érem les núbils donzelles que, verges i lliures

i de gran valor, jugàvem : voltava’ns grossa multitud.

Mes l’Argifont, el de la vareta d’or, se m’endugué.

Per damunt portava’m pels conreus i terres dels homes mortals,

i de les desertes extensions on viuen les feres que menjen

carn crua allà en l’ombra dels amagatalls. Tant ràpid me duia,

que ni menys tocava de peus a la terra vivificadora.

Deia’m destinada, virginal esposa, al tàlem d’Anquises,

havent d’infantar-hi il·lustres barons; i, quan ben entesa

me’n vegé, deixava’m el fort Argifont : tornà als immortals.

Per’xò só vinguda a tu, per aquesta gran necessitat.

Mes ara jo’t prego aquí, agenollada, per Zeus, per tos pares

nobles (si no ho fossen de cert no t’haurien infantat com ets),

que lliure, i encara dejuna d’amor, me portis i em mostris

al teu pare il·lustre i a la honesta mare

i als germans que’n nasqueren com tu, perquè diguen si els semblo

digna d’ésser-te esposa o si no. I envia un missatge

als frigis de ràpids corcers, per dir-ho al meu pare

i a la mare, que deu està amb ànsia; i ells m’enviaràn

molt d’or, molts teixits per les vestes, o a tu un bell rescat.

Mes, si tot reïx bé, tu disposa nostres dolces noces,

que sien honrades pels homes i els déus immortals. —

Així havent parlat, Afrodita infongué el dolç desig en el cor

d’Anquises : d’amor arborant-se, ell, aquestes paraules digué:

– Si ets mortal tant mateix, si una dòna i res més, segons dius, fou ta mare

i Otreu fou ton pare, el de nom famós; si aquí tu ets vinguda

pel sol voler d’Hermes, missatge dels déus, sies doncs ma esposa

per tota la vida. Mes ara cap déu ni cap home m’atura

que amb tu de seguida m’uneixi d’amor, baldament

Apol·ló mateix, al-lluny-feridor, de l’arc argentí,

me ferís amb sageta mortal; que tant se me’n dóna,

oh dòna divina, davallâ a les morades de l’Ais,

amb tal que jo abans t’hagi haguda en mon llit. —

Havent aixís parlat, la prengué per la mà; i Afrodita,

la qui ama els somriures, el rostre girà, i abaixà els ulls divins

deixant-se dur fins al llit ben parat que allà prop ell tenia

de llana ben blana, i a més recobert amb pells d’ós i lleó

de veu paurosa, en l’alta muntanya morts per ell mateix.

Un cop ja pujaren al llit ben parat, començava Anquises

a treure a Afrodita els bells ornaments, les fines agulles,

retorts braçalets i civelles, i els rics collarets; i després,

desfent-li el cinyell, li tragué del damunt la vesta magnífica,

i tot ho deixà en la cadira clavetejada d’argent;

i, per la divina volença, ell, mortal, hagué al llit,

(mes sense saber-ho) una dea immortal.

A l’hora en què els pastors, venint dels prats florits,

tornaven les grasses ovelles i els bous a les seves estables,

una sòn dolça espandía’s d’Anquises assobre dels ulls.

Llavors la divina vestia altra volta son cos immortal

amb els bells vestits; i dreta, que al sostre arribava amb el front,

resplendint la bellesa immortal en ses galtes divines,

com sols resplendeix en les de Citerea de bella corona,

desvetllà l’adormit, tot dient-li aquestes paraules:

— Dardànida, aixeca’t! Per què tens el són tant pregon?

vull que’m digues si et sembla que só la mateixa d’abans,

llavors que tos ulls me vegeren per volta primera. —

Aixís digué; i ell, que encara dormia, ne fou desvetllat;

i, mirant el coll d’Afrodita i els bells ulls, va teme’ls,

i girà la vista cap a un altre lloc, i prengué un mantell,

cobrint-se’n el rostre formós, i, suplicant, deia

amb alades paraules aixís : — Ja tot de seguida

que’t vegeren, oh dea, els meus ulls, conegui que havíes

de sê una divina; mes tu m’enganyares. Ara, de genolls,

per Zeus, que porta la ègida, et prego que no’m deixis viure

feble en mig dels homes. Pietat de mi! que prou sé que l’home

que en llit ha jagut d’una dea immortal, no’n té pas per gaire

de perdre la força de la joventut. — Aixís responia

llavores la filla de Zeus, Afrodita : — Anquises, il·lustre

en mig tots els homes mortals : no temis, reposa ton cor.

No cregues que mai te pervinga cap dany de mi ni dels altres

benhaurats; no temis, ets amic dels déus. I tindràs un fill

que ha de regnâ un dia damunt dels Troians; i fills dels seus fills

sempre naixeràn. Son nom serà Eneas, perquè vaig sentir

una gran angoixa al pujâ en el llit d’un home mortal.

Els homes de vostra niçaga assemblaren-se sempre an els déus

en aspecte i alçada. Ja el ros Ganimedes, per Zeus emportat

fou un jorn perquè era formós, i el volgué entre’ls déus immortals

per servir-los el vi; i fa goig de veure’l, quan de l’auria cràtera

aboca el roig nèctar, honorat dels déus. Mes Tros, el seu pare,

tenía una pena molt fonda en son pit, de no sabê encara

on la gran tempesta se li havia endut el fill tant amat.

Zeus se’n compadia, i en paga del fill donava-li ràpids

corcers dels que menen no més els eterns. Al dâ’ls-hi, li deia

per ordre de Zeus, el seu missatgê Argifont, que aquell fill

seria immortal i exempt de vellesa i igual an els déus.

Oint el missatge de Zeus, ja Tros no va plorar més,

sinó que, al contrari, ne fou tot joiós; i els cavalls menava

de peus tant lleugers com el torb. Aixís també Eos,

la del trono d’or, se’n duia a Titón, de vostra niçaga,

igualment semblant an els déus : per ell demanava

a Zeus nuvolós la immortalitat; i aquest consentí,

complint-li el desig; mes ai! que l’augusta Eos, sense seny,

no curà demanar-li igualment joventut perpetua

per Titón, lliurant-lo del mal de vellesa. I aixís, mentre encara

gaudí de l’amable joventut, amb Eos, festejat vivia

allà al confí de la terra, a la vora del corrent Oceà.

Mes quan els primers cabells blancs argentaren la testa formosa

de tant noble raça, i la barba en fou blanca, ella, Eos augusta,

s’apartà de son llit; prò nodria’l dins el palau amb froment

i ambrosia, i dava-li bellíssims vestits. Mes, quan la odiosa

vellesa arribava, i ell ja no podia tenir-se ni moure’s,

Eos va pensar que millor seria posar-lo en el tàlem nuvial

i tancar-ne les portes lluentes. D’allí la veu seva

flueix sense fi, mes ja sense força : no és res de lo que era

quan tenia àgil son cos. No’t voldria jo tal, que visquesses

aixís tots els dies sense morir mai. Ah! Si pogués ésser

que sempre visquesses com ets, bell de rostre i cos, mon marit,

jo mai me doldria en mon cor. Prò això és impossible!

Ben tost la penosa i funesta vellesa, pels déus odiada,

caurà damunt teu sense pietat; i això serà causa

de que tots els dies els déus immortals se riguen de mi:

ells, que abans temíen mos fets, mes paraules, perquè jo’ls junyía

amb dones mortals, i a tots els havia sotmès mon voler!

Ara ja ma boca no podrà retreure’ls tals fets, malhaurada!

He mancat greument. No hi ha mots per dir-ho : he perdut el seny.

He jagut al llit d’un home mortal, i ara en ma cintura hi porto un infant

que serà quan surti a la llum del sol, criat per les nimfes de sines pregones

d’aquestes sagrades i altes muntanyes, que no estan sotmeses als déus ni als mortals

i viuen molts dies menjant la divina ambrosia i dançant

en la companyia bella dels eterns. Amb elles s’uneixen

d’amor els Silens i l’Argifont dins les fresques grutes:

avets i alzines de copa alterosa, nats aquí com elles,

que creixen damunt de la nodridora terra, bells i forts,

s’aixequen altíssims cobrint tota aquesta superba muntanya

amb el nom que hi donen elles de «sagrat bosc dels immortals».

Mai el tall dels homes els fereix : la Parca, però, se’ls acosta,

i l’arbre formós comença a assecar-se i a consumir-se-li

l’escorça a l’entorn; li cauen les branques i mor; i la Nimfa

amb ell s’acomiada de la llum del sol. Doncs seràn aquestes

les que an el fill nostre criaràn, tenint-lo entre elles; i quan

arribi a l’amable temps de jovenesa, te’l duran mostrant-te’l.

Mes ja en son any quint, per servar memòria, vindré jo mateixa

de nou a aquests llocs portant-hi l’infant. I, quan tos ulls vegin

aquest rebrot teu, ne restaràs joiós : que serà moltíssim

semblant an els déus. I tu de seguida el duràs, llavores,

a la ventejada Ilion. Mes, si algun dels homes mortals

llavors te pregunta quina fou la mare que dins la cintura

portà al fill amat, diga-li (recorda’t del que’t dic) que fou

una muntanyenca nimfa de pell fresca com fulla de rosa

de les d’aquest bosc; perquè si diguesses per clar, tot vanant-te’n

sense seny, que un dia t’unires d’amor amb la Citerea

de bella corona, Zeus, irritat, damunt llançaria’t

un llamp fumejant. Ara tot és dit: serva-ho en ton cor.

Contén-te i no gosis mai anomenar-me : tem l’ira dels déus. —

Havent aixís parlat, la dea tornava al ventós Olimp.

Salut, tu que imperes en la bella Cipros! Per tu començava.

Ara passaré a un altre cant.

.

Himnes Homèrics

Himne IV

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

ÍNDEX HIMNES HOMÈRICS

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 27/08/2014 a les 9:25 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: