Penèlope, de John Langdon-Davies, a “Dancing Catalans”

.

.

III. Penèlope

.

.

.

.

Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope. La raó perquè n’hi ha dues, i amb caràcters tan diferents, està ben clara: l’home sempre té dos ideals diferenciats segons es tracti del comportament de la seva dona o el de la dona d’un altre. Helena era «d’una alçada divina i una bellesa d’allò més divina»; la seva bellesa per a nosaltres és com aquelles barques nicenes d’antany, la seva fou «la cara que féu llançar mil vaixells i féu cremar les cases descobertes d’Ílion»; però Penèlope es va quedar a casa filant i va estar uns vint anys esperant que tornés el seu marit i rebutjant les propostes dels seus pretendents. Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper doble de pretendent i marit i, com a pretendent, prefereix Helena i, com a marit, prefereix Penèlope.

Però aquesta no és més que una visió parcial d’Helena: la seva vida no començà pas amb l’arribada de Paris, ni amb la de Menelaus. Abans havia estat una noia, alta i bella ja, però no gaire sofisticada encara, d’emocions i experiències simples.

De fet, val la pena recrear mentalment l’existència d’aquesta altra Helena a través d’una mica de ficció dramàtica. Els japonesos escriuen obres de teatre sobre temes tradicionals, en les quals les paraules, la música i la dansa, mitjançant insinuacions i subterfugis, expressen idees o emocions relacionades amb els caràcters tradicionals de l’argument. Heus aquí una obra Noh sobre Helena, la jove Helena, i un endeví, i hi afegirem un cor per poder escoltar els seus comentaris. Aquí només hi ha el diàleg —la música, la dansa i la pantomima, les haurem d’imaginar. Helena, disfressada de filla de mercader, visita l’endeví i, quan ella arriba a la porta, ell s’està dient:

…..«Sóc endeví i visc aquí, en aquesta cambra fosca d’aquest carreró: que cansat que estic de preparar encanteris pels ximples. Mireu les teranyines que tapen la finestreta. En altres temps gaudia d’aquella llum suau damunt els arbres dels boscos de fora la ciutat, però els homes han d’aconseguir aliment i casa de la manera que sigui. Mireu, però:

Una ombra apareix a fora al carrer,
i algú empeny la porta.
Aviat se sentirà el cruixir de l’escala.
Ah! Ja el tenim,
com el mormolar del desmai,
quan gira vent.

Noia:

¿És aquest l’endeví
que em pot ensenyar
allò que totes les noies anhelen veure:
la cara del seu amant,
i el nom de la família d’aquest?
I els arbres i les muntanyes que veurà des de la finestra després del dia de noces?

Cor:

Aquesta és la cara que féu llançar mil vaixells
i féu cremar les cases descobertes d’ílion;
que jove que és encara.
Per què s’han de fer totes aquestes coses?
Les flors somnien al sol,
però vents rudes sacsejaran les baies;
i aquest foll d’endeví
no sap
qui és aquesta noia,
i el seu endevinament
no és més que una farsa.

Endeví:

Tinc un bol
ple d’una estranya aigua,
que em fou donat fa anys
per la filla d’un rei mort:
hi tiro una flor groga,
li tiro l’alè mentre sura,
i una ombra de l’ànima
de la filla del rei mort
es posa sobre l’aigua ondulada
i l’omple d’un estrany poder.
Mira fixament el bol mentre ballo lentament davant la deessa, i hi veuràs pintades les coses que s’han d’esdevenir.

Noia:

Tremolo de fascinació,
el pols em batega contra el front.
Pot ser veritat això?
Quasi no goso mirar.

Cor:

Com ens alegrem
pel fet que allò que ella veu
és un engany burleta,
Perquè si ella pogués saber què hi ha amagat darrera aquella cortina que es mou amb el vent, la seva joventut quedaria pansida com les flors d’un estiu eixut.

Noia:

Veig barques…

Cor:

Si sapigués les barques que es llançaran per ella… però això és un truc de l’endeví i no vol dir res.

Noia:

Veig exèrcits que lluiten…

Cor:

I moriran molts homes per ella, però això no ho sap, i quant a l’endeví, prou que sap que sempre hi ha exèrcits.

Noia:

Una ciutat amb grans muralles, i el fill d’un rei, i unes terribles flames, i tinc la sensació que potser hi sóc jo.

Cor:

És estrany!
Hi ha alguna cosa de veritat
en els trucs de l’endeví,
mireu com balla
com un nen captaire
per les monedes que li tiren;
però en aquest bol hi ha alguna veritat
que ell no hi ha pas posat.

Noia:

Veig dones que seuen
al costat dels seus telers i ploren:
(No vull mirar-ho)…
Les seves boques tremoloses
criden… no ho sento…
paraules… de… força
odi,
tinc la sensació que estan pensant en mi.

Cor:

Pot ser que hi hagi veritat al bol?
Per l’amor de Déu, la destrossarà!

Noia:

“Maleïda sigui”, diuen,
“Maleïda sigui la que manté els nostres homes
allunyats de nosaltres: i alguns són morts;
per aquesta núvia infidel
han mort,
infidel”… Maleït dia…
Si sóc jo! Em desmaio.

Endeví:

Però quina cosa tan terrible has vist? Havia enviat una visió que t’agradés.

Noia:

M’he vist odiada per les dones durant mil anys.

Cor:

Veieu com la sorpresa
omple la mirada de l’endeví;
aquesta veritat no prové d’ell.

Endeví:

Donzella,
et prego que em perdonis,
aquest somni
és fals: i tu seràs
feliç i estimada per tots el fills dels mercaders,
i tindràs riqueses.
Ha estat un esperit dolent
que t’ha molestat, i ara
el faré fora d’aquesta casa.

Noia:

Que estrany que pensi que sóc filla de mercader, si vaig disfressada; aquell que no coneix el present, com pot conèixer el demà? Però ja he oblidat aquell malson i un raig de sol entra per la finestra; torno, no fos que les criades em trobin a faltar.

…..[Se’n va]

Cor:

En els llunyans turons
cau la neu,
més enllà d’aquells espessos núvols
brilla el sol,
esclata, i la neu fosa
goteja per les roques i cau a la vall.
Abans, Helena xuclava el pit de la seva mare, i feia riure amb els seus jocs infantils, i aquesta Helena encara viu, a més d’aquella en qui tots pensem.
Que bonica que és la fulla que l’agalla ha fet brillar!»

Si ens podem imaginar aquesta Helena, aquesta bellesa tan divina, abans que es convertís en Helena de Troia, tindrem una imatge de les noies que ballen la sardana al nostre poble i, sobretot, de la més bonica de totes, que passa per davant de la finestra de casa quatre vegades al dia per anar i tornar de la feina a la fàbrica de taps. Aquesta comparació és més encertada que no pas la de Nausica, ja que també fa referència a la sort funesta que les espera; en aquest cas, no la sort de Paris i de Troia, sinó la sort menys espectacular però més segura que tenen de convertir-se un dia en Penèlope i passar la resta de la vida esperant els seus marits. De jove Helena a Penèlope: aquesta és la història de les nostres dansaires. I no entendrem la sardana si no podem entendre això.

És molt difícil ser just pel que fa a la vida de les dones en una comunitat estrangera: és prou fàcil creure que, en el nostre poble, la vida dels homes és meravellosa i que la de les dones és una maledicció insuportable. Als cafès, on van els homes cada dia a trobar-se amb els amics, hi pot haver cinc dones per cada cent homes; cap dona no pot parlar a soles amb cap home abans de casar-se, i un cop casada, només amb el seu marit. Fins i tot l’home més intel·ligent, i amb el qual fa anys que es té una amistat íntima, rarament t’acceptarà al si de la seva família o et presentarà la seva dona o les seves filles. Les dones passegen poc, llegeixen menys i no pensen gens; als vint-i-cinc anys el seu estil de vida ja ha convertit fins la noia més bonica en una dona de mitjana edat i, als trenta, moltes ja són velles i deformades. No és d’estranyar, doncs, que, a una anglesa o una americana, els facin pena, aquestes noies, ja que la seva relativa llibertat —és a dir, llibertat de passejar amunt i avall i de ballar sardanes— s’acabarà davant l’altar.

Però el fet que una anglesa o una americana se sentirien desgraciades en la seva situació —i és per això que els fan pena— no necessàriament significa que elles ho siguin, de la mateixa manera que una vaca no necessàriament se sent més desgraciada que Cleopatra perquè aquesta s’estimi més ser ella mateixa que no pas Io. Mirem alguns exemples de dones catalanes.

Començarem a casa, amb la Mercè, la nostra habilíssima cuinera. La Mercè viu en un univers prelògic, o si més no, precientífic: quan es va produir un eclipsi del sol i li vam explicar que a Anglaterra era total, va dir:

—Diuen que és el mateix sol arreu del món, però a mi no m’estranyaria que n’hi haguessin dos.

Deia la veritat: no li estranyaria gens. Quan el vi que teníem en una garrafa de vuit litres va començar a fermentar, va dir:

—És normal: és primavera i el suc vol tornar a la vinya, perquè tot comença a viure de nou.

Fa quatre mesos que no plou al nostre poble, es comença a notar la sequera.

—Això passa perquè els pescadors d’aquí no deixen que els de fora venguin peix al mercat i ara, com a càstig, han de comprar les hortalisses dels altres pobles.

Quan el gramòfon anava desigual, segurament per falta d’oli, va dir:

—Pobret; deu estar cansat, l’han fet treballar tant.

El Divendres Sant, es nega a escombrar la casa abans del migdia perquè això faria que entressin formigues a totes les habitacions, i diu que totes les desgràcies que pateix el nostre poble, siguin de la mena que siguin, es deuen a la manca de reverència que se li demostra al sant patró durant la festa major. Guarda una ampolleta plena de suor d’una imatge miraculosa que cura tots els mals.

—Hi ha qui diu que es pot beure —diu—, però jo prefereixo posar-me-la per sobre.

La vigília de Sant Joan, va trencar un ou al plat d’aigua per veure com seria el seu marit i, la setmana passada, va dir:

—Aquesta època de l’any, sempre fa vent per tal de separar el gra de la palla.

De fet, és com un capítol de The Golden Bough, però s’ha de tenir present el fet que ella no manté aquestes creences de la mateixa manera que nosaltres tenim supersticions quant a caminar sota escales o al número tretze; ella hi creu de la mateixa manera que nosaltres creiem en els telèfons o l’electricitat.

Es dirà que la Mercè no és res més que una criada, però, deixant de banda el fet que, fins i tot a Mayfair o a les zones més respecta­bles de Kensington, el seny es troba tan aviat a la cuina com al saló, hem de tenir en compte que en el nostre poble hi ha molt poca distinció de classes i gairebé no hi ha cap distinció intel•lectual o cultural entre les dones: allò que es creu la Mercè és, si fa no fa, el que es creu la dona de l’adinerat fabricant de taps o fins i tot la del metge.

Per desgràcia, la Mercè no és bonica, i la seva edat és una mica dubtosa. Va tenir un xicot, un jove pescador poca-vergonya, al qual, naturalment, va despatxar, ja que mai no guanyava diners i mai no feia senyals de donar-li una llar. Quan encara rondava al seu voltant, la diversió principal que tenien era d’anar, el dissabte o el diumenge al vespre, a prendre cafè o gasosa, sempre amb l’acompanyant. De ben segur que no es van trobar mai en privat; la Mercè estaria massa preo­cupada per la seva reputació i trobar-se en una situació semblant no es fa al nostre poble, encara que de tant en tant seguin en un banc de la part més fosca del Passeig, amb una germaneta d’uns sis anys asseguda a l’altra punta.

Ara que no té cap compromís, ha de comptar amb les altres noies perquè la vinguin a buscar per anar al cine o per fer un tomb pel Passeig. Ara és ella la que ha d’acompanyar la seva neboda i el xicot, i segurament només li sap greu quan això li fereix l’orgull. Romàntica, no ho és pas, però els humans tots són orgullosos; segur que no li interessa pas cap xicot, però sí que li interessaria el fet de tenir-ne. El seu instint maternal es manifesta amb les gallines del pati i, sobretot, el seu interès principal és la compra diària al mercat. Per naturalesa un pèl mesquina, li dóna gran satisfacció estalviar-nos deu cèntims, i sempre hi ha alguna xafarderia. No dubta mai, concentra la seva admirable intel·ligència en el seu art, ja que, com diu ella mateixa, coneix «Tot el mapa de la cuina». Té ganes d’aprendre i mira gairebé amb cobdícia els dibuixos dels llibres infantils anglesos i, al tercer intent, s’ha deixat convèncer de les virtuts medicinals dels banys calents.

El nostre poble està ple de dones com la Mercè. No és cap Helena, ja que, malauradament, no té res de diví, ni en el rostre ni en el cos; sembla probable que se salvi per sempre de ser una Penèlope i, per excepcional que sigui en aquests aspectes, és el clàssic model de les dones d’aquí.

La felicitat de les dones en el nostre poble s’acompassa com ho fan els integrants d’una rotllana de sardanistes: la individualitat està malvista i només es permeten determinats estils i formes. Els dansaires dediquen tota la intel·ligència a conformar-se a la convenció i assoleixen la màxima felicitat quan ho aconsegueixen; quan fallen, molesten els altres i s’incomoden ells mateixos. L’ideal que s’han fixat, es va inventar molt abans que nasquessin i continuarà molts anys després que hagin mort; al seu món, no es qüestiona enlloc i, per tant, és tan gratificant com ho és l’aire per un animal amb pulmons. Passa el mateix amb les dones i la seva felicitat; viuen en un univers en el qual no existeix la lliure voluntat; Helena està condemnada a convertir-se en Penèlope i, en fer-ho, se sent plenament realitzada. Per a nosaltres, és completament diferent: la felicitat és, en gran part, una qüestió d’escollir entre actituds alternatives sense tenir prou informació perquè l’elecció sigui raonable.

Continuo amb la feina o plego i em caso? Un camí porta a més felicitat, l’altre a menys, però ningú no sap quin escollir en cada cas concret. En el nostre poble mediterrani, no hi ha cap feina que pugui ser incompatible amb el marit; per tant, cap Helena no corre el risc d’equivocar-se. Tenim fills de seguida, i molts; o esperem un any i en tenim només dos? Al nostre poble, la pregunta resulta incomprensible: ningú no sabria de què parlàvem. Marie Stopes i Margaret Sanger figuren tan poc en els càlculs matrimonials com Einstein o Freud. ¿M’espero uns anys i ens casem quan ell tingui diners o ens fem amants ja? Helena mai no veu el seu marit en privat abans de casar-se, s’aparta instintivament si la mà d’ell li frega el braç mentre passegen: estaria sentenciada —no tan sols en els ulls dels altres sinó també en els seus i en els del seu xicot— si mai aquesta pregunta li passés pel cap. En tot cas, ja que la vida aquí és molt senzilla, per motius d’economia no hi haurà cap espera llarga. ¿Suavitzo els problemes i les incompatibilitats o els agreujo fins que es facin insuportables? Tampoc no cal que s’ho plantegi perquè aquí no existeix el divorci. En resum, no té tantes possibilitats de tirar la seva felicitat per terra, ni que la hi tirin, com una anglesa o una americana; de la mateixa manera que a un vegetal no se li fereixen els nervis tan sovint com a un animal.

Seguir aquest camí predestinat i tan poc ambigu per la vida té moltes conseqüències interessants. Helena sap què té al davant i sap que allò que s’ha d’esdevenir s’esdevindrà sense que ella no aixequi ni un dit. Com que viu en una comunitat on a ningú no se li acut de perdonar ni la més mínima llibertat sexual o sentimental, no desitja cap llibertat d’aquesta mena. Al passeig marítim de Bournemouth, si un home i una noia van a passejar plegats, la majoria dels homes amb els quals es creuen es miraran la noia, i la gran majoria de les noies es miraran l’home. A més a més, la noia es mirarà els homes amb molta més llibertat i amb un interès no tan dissimulat, perquè va acompanyada i no cal que estigui tan completament a la defensiva. Res d’això no es pot aplicar en el nostre poble mediterrani: les noies totes miren la noia i si algun home mira alguna cosa, en la majoria dels casos, serà l’altre home. Potser seria més exacte encara dir que les noies miraran la roba de la noia més que no pas la noia. Quan camina amunt i avall del Passeig, Helena dissimula molt bé l’interès que sent pels homes, encara que les coses de què parla amb les altres Helenes són una qüestió a part. No es preocupa de coses que li seran decidides al seu temps per la tradició i, abans que el clima l’hagi madurada massa, està casada.

A la vida de Penèlope, les coses són molt diferents. Com que no hi ha anat gaire, a l’escola, i com que mai no fa exercici, la vida consisteix tan sols en la feina de casa i dos plaers: el sexual i el maternal. Mai no es trobarà en privat amb un home, però si li passés, com que no hi hauria res de què parlar, només podrien passar l’estona d’una manera: aquesta, si més no, és la teoria, i afalaga molt els homes, ja que els suposa dotats d’una virilitat abundant i sempre a punt. A la pràctica, sens dubte, hi hauria moltes ocasions en les quals l’única cosa que s’esdevindria seria un avorriment mutu.

Però, per molt que aquesta existència estereotipada no causi tanta infelicitat o, si més no, no presenti tantes oportunitats de prendre una via equivocada, redueix al mínim les possibilitats d’un contacte imaginatiu entre els sexes. No és simplement que vas i parles amb els teus amics al cafè mentre la dona es queda a casa; és que hi ha una única relació entre tu i Helena, entre tu i Penèlope; no hi ha matisos i no hi ha tons. No hi ha sentiments ambigus i difícils d’explicar causats per alguna Helena amb la qual no vols fer ni de Menelaus ni de Paris. No hi ha amistats en les quals el contingut sexual es manté principalment al cap; no hi ha aquells migamors que, com que no tenen fonaments a la terra, semblen edificis construïts amb somnis i fantasies impossibles, que floten en l’aire, donant a la vida una fulgor de colors subtils: no pots ni tan sols fumar un cigarret amb una dona mentre llegiu el diari. No pots fer treballar la imaginació, ni les cames, ni el cervell, ni amb Helena ni amb Penèlope; no pots fer res amb elles ni mentalment ni físicament, tret de seguir un camí directe, el final del qual és de tots conegut.

I si l’amor entre home i dona es menciona o s’observa poc al Passeig, si els homes van al cafè i Penèlope es queda a casa, si Helena prefereix les seves companyes als joves més atractius, encara hi ha una altra cosa que cal assenyalar. L’amor entre l’home i la dona no és només l’amor entre mascle i femella, també hi ha l’amor de mare i fill i això és evident. Generalment, la relació natural entre mare i fill la destrueix la industrialització. Per a milers de persones a Anglaterra i Estats Units la llar no existeix, si no és en forma de vague record. Està molt bé això de ressuscitar la pietat amb l’establiment del «Dia de la Mare», però la vitalitat d’aquesta institució prové principalment de la cupiditat i el geni publicitari dels floristes i les companyies de telègrafs, més que no pas de fonts més autèntiques. Aquí, al nostre poble, no hi ha necessitat d’un dia de la mare.

Seria una generalització legítima dir que, a Anglaterra i Estats Units, la llar, tal com es presenta el matrimoni i els seus corol·laris, es basa més en el desig d’una companyia sexual, mentre que al nostre poble mediterrani es basa en la relació entre pares i fills i, sobretot, entre mare i fill. La relació sexual és un mitjà per aconseguir un fi i no pas un fi en si, i aquesta situació tan sols és possible quan les dones estan subjugades intel·lectualment, ja que la felicitat que obtenen de la relació sexual, en el sentit més ampli de la paraula, és igual a la dels homes, però els patiments que els causa la finalitat per la qual aquesta relació és un mitjà són infinitament superiors als patiments dels homes.

Però, amb tota seguretat, és pel fet de ser mares en lloc d’esposes que les seves vides són més estables i les seves emocions més tranquil·les. Els científics ens diuen que la família humana va sorgir de l’instint maternal i no pas del sexual; per tant, cal creure que allà on les mares són més importants que les esposes la família conservarà la seva força primitiva. I ben segur que aquests homes prefereixen les mares a les esposes, ja que permeten i fomenten una forma de vida que converteix les seves dones en velles tan bon punt sigui possible. Realment deuen preferir els cossos hipermaternals que desenvolupen les seves dones quan tenen trenta anys a la bellesa esvelta d’Helena quan va cap a la fàbrica de taps o en torna, perquè si desitgessin una companya prima i juvenil els seria molt fàcil de convèncer les seves dones perquè caminessin una mica més i mengessin una mica menys, perquè penses­sin una mica més i viatgessin per adquirir idees noves. Aquí, com arreu, existeix la prohibició primitiva: un home no es pot casar amb la seva mare, però no hi ha res que l’impedeixi de convertir la seva esposa en la seva mare pel que fa a la forma, els costums i, amb un matís, la funció.

Penèlope poques vegades balla sardanes: no seria correcte tenir un home a l’esquerra que no fos el seu marit i, a més, com que és quasi segur que estigui o bé prenyada o bé donant de mamar, normalment està incapacitada; deixa la rotllana per a Helena. I Helena, un cop s’hagi acabat la música, deixa anar les mans i, sense gairebé donar ni una ullada a cap banda, se’n va a buscar les seves companyes. Tot plegat és molt estrany.

Pel que fa al comportament de les dones, i si les aparences no enganyen, sembla ser que alguns dels sentiments més habituals de la gent del nostre poble —tant dels homes com de les dones— es podria resumir amb les següents paraules:

«La vostra situació comporta unes circumstàncies determinades que fan necessari el suport de la religió per tal que en podreu respondre i actuar amb esperit i propietat. La vostra vida sencera sovint és una vida de sofriments. Quan us pesen les desgràcies, no podeu abocar-vos al negoci ni dissipar-vos en gaudi i orgies, com fan els homes tan sovint. Aleshores, l’únic recurs que teniu és el consol de la religió. Però també a vegades us trobeu en circumstàncies ben diferents, que igualment requereixen el fre de la religió. La vivacitat, i potser la vanitat pròpia del vostre sexe, tendeixen a portar-vos cap a una forma de vida dissipada, que us enganya amb la seva aparença de gaudi honest. La religió, en frenar aquesta ànsia de plaer, us permet aconseguir més felicitat. La religió és més una qüestió de sentiment que no de raonament.

»Les dones s’equivoquen de bon tros si creuen que la seva indiferència pel que fa a la religió agrada al nostre sexe. Fins i tot als homes no creients, no els agrada que sigueu infidels. Tot home coneixedor de la naturalesa humana associa la vostra inclinació cap a la religió amb un cor suau i sensible; si més no, sempre considerem que la seva abstinència és una prova d’un esperit dur i masculí que, de totes les vostres faltes, és la que més ens desagrada. A més, els homes consideren que la vostra devoció representa una de les millors garanties d’aquella virtut femenina que és el que més ens interessa.

»L’agudesa és el talent més perillós que podeu posseir; és perfectament compatible amb la suavitat i la delicadesa, però poques vegades coincideixen. L’humor farà que la vostra companyia sigui molt sol·licitada, però aneu amb compte amb la manera que el practiqueu. Sovint representa un poderós enemic de la delicadesa i, sobretot, de la dignitat de caràcter. Sigueu també prudents a l’hora de mostrar el vostre seny, però si per atzar teniu coneixements, manteniu-los en el secret més absolut, sobretot pel que fa als homes, ja que solen veure amb ulls gelosos i malignes una dona intel·ligent o culta.

»Encara que la salut és una de les benediccions més grans de la vida, no n’heu de presumir mai, sinó gaudir-la agraïdes i en silenci. Ens és tan normal associar la idea de la suavitat i la delicadesa femenines amb una corresponent delicadesa de constitució que, quan una dona parla de la seva gran força, del seu extraordinari apetit, de la seva capacitat per aguantar una labor excessiva, la seva descripció ens fa recular d’una manera que ella no pot entendre gaire.

»En ballar, els principals punts als quals heu d’atendre són la serenitat i la gràcia. Voldria que balléssiu amb esperit: però no permeteu mai que l’alegria us afecti tant com per fer-vos oblidar la delicadesa del vostre sexe. Es considera que moltes noies, ballant amb la joia i la innocència del seu cor, descobreixen una emoció que no s’havien imaginat».

Aquestes paraules, part del llegat que deixà el Dr. Gregory d’Edimburg a les seves filles, i el llibre de text predilecte de les nostres besàvies, tan sols les podem citar per la seva ridiculesa, però em sembla que es podria afirmar amb tota seguretat que, al nostre poble, no més de tres persones, tirant llarg, les considerarien altra cosa que de sentit comú. I a la pràctica, la mateixa Helena s’adapta al seu sentit.

A més a més, al nostre poble, és sorprenent que poc hipòcrita que és la gent. No hi ha cap dubte que no són perfectes: hi deu haver un petit bordell amagat pels afores del poble, més que res per a la diversió dels mariners, però res d’això no afecta de cap manera a la rotllana de la sardana. Allí, gairebé tot és senzillíssim; les Helenes ballen amb ben poques filigranes individuals, mentre Penèlope seu a casa, criant el darrer infant o esperant el següent: les mares són el ciment de la societat i no desitgen cap mena de vida intel·lectual perquè mai no han sabut el que representa tenir-ne: és impossible saber fins a quin punt tenen enveja d’Helena, la vellesa sempre té enveja de la joventut, però tard o d’hora els marits es converteixen en fills, per molt que la pàtria potestat continua tenint la mateixa força de sempre.

Mentrestant, han arribat el cine i el jazz: aquelles coses tan estranyes que fa la gent a Hollywood s’observen i es comenten, els cafès lloguen orquestres terribles que assassinen la síncope. Tot això deurà tenir el seu efecte algun dia, però de moment la sardana regna suprema, Helena va de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa, amb les espardenyes de cànem planes i sense cap imitació pseudoparisenca de barret sobre els seus cabells tan bonics. A més a més, quan Helena balla sardanes i prem la mà de l’home que té al seu costat, no significa allò que nosaltres ens podríem imaginar, sinó simplement que els propers passos han de ser tres cap a la dreta o cap a l’esquerra en lloc de dos.

I no obstant això, és gairebé impossible creure que l’actual generació d’Helenes realment es convertirà en un grup de Penèlopes com les seves mares; en deu anys han escombrat mil anys de disbarats en el vestir i, quan la roba canvia, tot el paisatge s’altera. Mentrestant, Penèlope continua sent, ara per ara, un model d’inèrcia, un monument al regne vegetal.
.
.

John Langdon-Davies

Penelope
[Penèlope]

a: Dancing Catalans  (1929)
[Mites i felicitat dels catalans]

Traducció al català d’Andrew Langdon-Davies

.

.

.

.

langdon-davies-mites-i-felicitat-dels-catalansJohn Langdon-Davies

Mites i felicitat dels catalans
Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20

Col·lecció Guimet, 23
Pagès Editors. Lleida, 1998
ISBN: 9788479354558

.

.

.

%d bloggers like this: