El miracle precari dels cossos. “Acerca de las heridas de los héroes”, de Miguel Ángel Velasco

.

.

.

ACERCA DE LAS HERIDAS DE LOS HÉROES

.
.

A Agustín García Calvo

.

En la Ilíada nos prende
esa intención precisa en la manera
de describir el daño. Cuántas veces
se demora el hexámetro en el sitio
de la quebrantadura,
en el fiel inventario del estrago:
el lugar que desgarra la espada, cómo hiende
la carne y desmorona ese cartílago;
donde triza el pedrusco
el hueso, el recrujir de sus astillas;
la trayectoria exacta del venablo
que atraviesa las chapas del escudo,
la coraza de bronce.
Y el estruendo que hace al derrumbarse
la torre del guerrero.
Y no hay buenos ni malos, todos son
feroces alimañas que se ceban
en la carne ensartada,
que la agonía infaman del contrario
con palabras de burla,
y que después arrojan los despojos
al festín de los perros.
.
Y en esa pulcritud, en el registro
de la calamidad, va una plegaria
por la carne solar, por el milagro
precario de este cuerpo.
La cálida estructura bien trabada
que en la danza aligera su destino,
que se hace esclarecida geometría,
claro esquema en el nado, esa otra danza.
El delicado cuerpo
que reverbera en luz cuando lo anima
el ritmo del amor o del poema.
Porque no hay canto alguno
sin el humor del cuerpo, aunque destile
ese licor amargo de la pérdida.
De Sófocles nos dicen que era diestro
en el baile, y que Byron
gustaba de medirse
a menudo en el pulso de las olas.
Y de Tolstoi que sólo sonreía
después de nadar hondo en un brío de sábanas,
porque tras la liturgia de los cuerpos,
en contra del proverbio, no hay tristeza.
.
Velemos por su gracia,
porque el cuerpo es un templo mientras arde
el resplandor de su desnuda gloria.
.
.
Miguel Ángel Velasco
La miel salvaje
.
.
.
.
.
.
.
.

L’art d’explicar històries, segons Homer. Raül Garrigasait

.

.

Raül Garrigasait, en el seu espai literari La casa en obres ens diu:

.

.

De vegades em diverteixo imaginant-me que Homer existeix, ha après de lletra (ha resultat que no era cec) i és professor d’una escola d’escriptura. I que a partir de l’experiència de compondre la Ilíada redacta les normes bàsiques de l’art d’explicar històries:

  1. Respecta en la mateixa mesura els dos bàndols de la guerra.
  2. Fes que el protagonista sigui excessiu. Fes que el seu enemic sigui noble i admirable.
  3. Fes girar tota la narració, per extensa que sigui, al voltant d’un sol tema. Anuncia’l al començament de tot.

.

.

Llegiu-ne el text complet a: L’art d’explicar histories. Val molt la pena.

.

.

 

 

Un traductor català, i en català, de l’Odissea al segle XVIII?

.

.

.

Joan-Baptista Fabre (1727 – 1783)

 PRÉFACE FAITE POUR ÊTRE LUE   

.

Le poème qu’on donne ici n’est, à proprement parler, ni ancien ni moderne. Tout ce qu’on a pu découvrir touchant son auteur, c’est qu’il était originaire de Catalogne, homme d’esprit, de goût, et d’érudition; ce qui est très commun dans cette nation polie. La langue grecque étant fort à la mode de son temps, il s’avisa, malheureusement pour lui, de faire une traduction en vers de l’Odyssée d’Homère, […]

Joan-Baptista Fabre

(c. 1755)

.

.

“PREFACI FET PER A SER LLEGIT

.

El poema que oferim aquí no és, pròpiament dit, ni antic ni modern. Tot el que s’ha pogut esbrinar pel que fa al seu autor, és que era originari de Catalunya, home d’esperit, de gust i d’erudició; el que és molt comú en aquesta nació cortesa. Estant la llengua grega molt de moda en la seva època, malauradament per a ell s’atreví a fer una traducció en vers de l’Odissea d’Homer…”

.

Tenim aquí un traductor català, i en català, d’Homer del segle XVIII?

Continua dient:

“… malauradament per a ell s’atreví a fer una traducció en vers de l’Odissea d’Homer amb la que, pel més estrany esforç d’una imaginació i d’un geni veritablement sublim, superà el seu model, conjuminant tota l’energia i les belleses del text grec amb els girs fins i delicats del català.

Aquesta obra excel·lent, que hauria hagut d’atreure l’admiració cap a ell dels seus il·lustres compatriotes, fou la causa de la seva pèrdua. L’entusiasme que amarava aleshores els savis per la literalitat dels antics, i sobretot del diví Homer, es girà contra seu de totes bandes. Hom el tractà d’heterodox i d’innovador digne d’ésser consagrat al furor públic i a l’anatema. I ho fou, efectivament. La gent, havent pres els seus grans mots in sensu obvio cridà per totes bandes a l’escàndol.

Joan Baptista Fabre. Trad. al català.

.

.

.

.

És a dir, aquest «rossignol de Catalogne», com l’anomena Fabre, va cometre el “pecat” de fer la traducció de l’Odissea de forma heterodoxa, no cenyint-se al criteri vigent a la seva època, de cenyir-se al “literal”.

Aquest agosarament, segons ens conta Fabre en el Prefaci, li comportà greus perjucicis. Es va haver de refugiar en un convent, pagant, fins que li deixaren la bossa escurada i el van fer fora, enviant-lo a fer el pelegrinatge de Sant Jaume de Compostela per a expiar la seva culpa. A partir d’aquí caigué en les mans del Sant Ofici, de la Inquisició espanyola, i per a fugir-ne se’n va anar cap a terres de França i d’Occitània, al Vaunage, on, embogit a la manera de Don Quixot, la seva mitomania li feu reviure, en aquelles terres, tota la geografia i tota la mitologia clàssica de la que estava imbuit.

Finalment anà a raure en el si d’una família occitana que l’acollí, i a la que transmeté la seva “homeromania”. Les successives generacions d’aquesta família, previ aprenentatge del català, van anar traduint a llengua occitana (en aquest cas, “patuesa”, segons Fabre) la suposada Odissea catalana en qüestió.

El prefaci que comentem és, en definitiva, la forma que té Fabre d’introduïr la seva versió burlesca occitana de l’Odisea, la seva “Odissea d’Oumera” transvestida, ideant aquest  imaginari traductor català com a recurs literari del seu prefaci.

.

Estem, doncs, en l’àmbit del burlesc, però amb característiques pròpies. No es tracta d’una versió tocatardana del burlesc, de l’heroico-còmic francès dels decennis anteriors. No és una imitació del “Virgile travesti” d’Scarron.

Com diu Marcel Coulon, un dels estudiosos de Fabre:

“L’autor del “Virgile travesti” [Scarron], es burla de l’Eneida com l’alumne que imita el professor per divertir els seus companys; l’Abbé [Fabre] no, i encara menys de l’Odissea. Fabre té a l’objectiu els traductors fanàtics, glossadors, interpretadors poètics d’Homer, des de Scaliger fins a “Dacier mascle i femella” (les seves bèsties negres), no tement passar pel propi Boileau i el Fénelon del Telèmac. Ell denuncia el costat sistemàtic i cec del seu meravellament perpetu; i quan ells estiren, costi el que costi, el “diví Homer” cap al noble i sublim (recordem-nos de Boileau astorat per la comparació homèrica d’Àiax amb un ase), ell l’estira cap a la vulgaritat i la bufoneria, mitjà excel·lent per fer-nos assaborir la simplicitat i la naturalitat que el decoren. Atènyer, per damunt d’Homer, els seus admiradors comprometedors, embolcallar amb el burlesc una concepció antiacadèmica d’Homer i dels seus herois, reconduits a l’escala humana tan real i realista com la nostra, heus ací el que Fabre ha volgut de bon inici i sobretot.” (Citat per M. Barral, a J.-B- Favre, sa vie, son oeuvre, pàg. 214. Trad. al català)

Fabre fa servir el burlesc, i el referit pròleg, així com també l’altra introducció a la seva Odissea, la “Requête a M. de Saint-Priest pour Homère” (on combina el francès i l’occità, i en la que Ulisses es lamenta del que ha hagut de sofrir per les traduccions i pels nous poemes heroics que s’han basat en les seves fetes, des de l’Eneida, passant per l’Orlando Furioso, fins a arribar als poemes heroics francesos del segle XVII), el fa servir, dèiem, per fer una crítica literària, irònica i sarcàstica d’Scaliger, de Madame Dacier i el seu marit, i de tants d’altres.

A partir de l’ús d’una llengua, com el seu “patuès”, allunyada dels encarcaraments del francès d’alguns dels traductors d’Homer, es permet atançar-se a l’Odissea d’una forma fresca i directa, i fer mofa dels qui havien situat Homer en un altar. 

Fabre, entra en la coneguda “Querelle des anciens et des modernes”, d’una manera curiosa. Ell que quan escriu en francès ho fa amb totes les rèmores i tots els encarcarements propis d’un dels “anciens”, quan escriu en occità es permet actuar com un “moderne” i atacar el bàndol contrari.

.

Text complet de “Préface faite pour être lue”: aquí.

.

.

Marcel Barral

J.-B. FAVRE, sa vie, son œuvre.
Essai sur le burlesque dans la Littérature Occitane

Université Paul Valéry

Montpellier, 1971

.

.

.

Danielle Bertrand-Fabre

Être curé en Languedoc au XVIIIe Siècle:
L’Abbé Jean-Baptiste Fabre entre ministère et littérature occitane (1727-1783)

Thèse – Doctorat d’Histoire et Civilisations
Université Paul Valéry – Montpellier III
Novembre 1999

Atelier National de reproduction des thèses. Lille
ISBN: 9782729550127
.
.
.

 

Visat.23 Traduir els clàssics

.
.

.
.

.
ÍNDEX DE LA REVISTA
.

.

.

Categories:Uncategorized Etiquetes: ,

Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.

 

La guerra de Troia i el Filoctetes de Sòfocles explicats per Carles Riba als nois i noies, el 1921.

.

.

.

.

.

.

.

.

FILOCTETES

Tragèdia de Sòfocles

.

.

D’això fa molt més de tres mil anys. Helena, filla de Tíndar rei d’Esparta, era tan bella, que se la tenia per divina entre les dones. Els més nobles prínceps de Grècia pretenien la seva mà. Una guerra era segura. Per evitar-la, Tíndar va fer jurar a tots els pretendents, que no sols es conformarien amb la voluntat d’He­lena, sinó que ajudarien el marit que ella triés a revenjar qualsevol ofensa. Eren hostes de Tíndar els dos fills d’Atreu o Atrides: Agamèmnon i Menelau, foragitats de llur reialme. Helena escollí per marit Menelau; Agamèmnon s’amullerà amb Clitemnestra, germana d’He­lena. Restablerts en llur tron, regnaren un quant temps en pau: Agamèmnon a Micenes, Menelau a Esparta.

Però un dia, en absència de Menelau, arribà un hoste. Era Paris, príncep de Troia, ciutat forta i poderosa situada a l’altra banda del mar, sota l’estret anomenat avui dels Dardanels. Seduí Helena i la raptà. Menelau recordà llavors als prínceps grecs llur jurament. Un gran exèrcit es reuní: més de mil naus es feren a la vela cap a les ribes de Troia. Agamèmnon, que tot sol n’havia dutes cent, fou elegit general de tots els grecs. Menelau, els dos Aiax, Diomedes Tidida, el vell i eloqüent Nèstor, l’astut Ulisses, Filoctetes, el millor arquer de Grècia, Protesilau, Palamedes eren els altres cabdills principals. Però cap superava en força i valentia Aquil·les Eàcida, fill de Peleu i de la deessa Tetis. Un oracle havent predit que moriria gloriós però jove, la seva mare l’amagà entre les filles de Licomedes, rei de l’illa de Sciros. Però un altre oracle anuncià que Troia no seria presa sense la presència d’un Eàcida en l’exèrcit grec. L’enginyós Ulisses fou enviat aleshores a cercar Aquil·les. Per conèixer-lo entre les noies, posà davant d’elles diversos presents: filoses, llanes riques, joies; també una espasa, una llança i un escut. Una trom­peta sonà: Aquil·les, responent a la seva natu­ralesa impetuosa, es llançà a pendre les armes; i preferint la glòria a la vida, acompanyà Ulisses a Troia. En obirar la seva cimera, els estols fugien. Amb tot, el setge es prolongà. Moltes misèries patiren els uns i els altres. Els déus de l’Olimp havien pres també partit: més d’una vegada se’ls havia vist combatre en els ren­gles dels aliats troians o dels aliats grecs. Per fi, al cap de deu anys, els grecs entraren a Troia, gràcies a una astúcia d’Ulisses, i la destruïren completament.

Durant segles, els grecs recordaren les vi­cissituds d’aquesta guerra, i les aventures dels cabdills que hi havien pres part. Molts de cants se’n van fer, que eren escoltats en els banquets, i en les sales dels prínceps, i en les festes ciutadanes. També en el teatre, on es representaven les fetes dels déus i dels herois, abundaven les tragèdies sobre episodis de la guerra de Troia. Una de les més belles és la tragèdia de Filoctetes. L’escriví Sòfocles, un gran poeta que, 450 anys abans de néixer Jesús, vivia a Atenes, en la mateixa època que hi fou construït el meravellós temple del Partenó.

I veu’s aquí el que figura aquesta tragèdia:

Quan Hèrcules anava per la terra acom­plint fatigosos treballs per ordre dels déus, matà un dia una hidra, serp de molts caps que infestava l’estany de Lerna. Xopà la punta de les seves fletxes en la sang verinosa del monstre, i des d’aleshores feien ferides incu­rables. Temps després, una d’aquestes fletxes ferí un altre monstre, el centaure Nessus, mig home mig cavall. Nessus, per revenjar-se, donà d’amagat a Deianira, esposa d’Hèrcules, la seva túnica remulla de sang emmetzinada, dient-li que si Hèrcules se la posava, l’esti­maria més. Deianira caigué en l’engany. Però així que la tela li tocà el cos, Hèrcules sentí com un foc horrible que se li fiqués per les venes: enfollit de dolor, corria cridant i retorcent-se per la muntanya de l’Eta; fins que no podent resistir més, arrabassà tot d’arbres, arrastellà una gran foguera i s’hi ajagué al cim. Filoctetes, fidel amic que l’acompanyava, hi calà foc: Hèrcules, en paga i memòria d’a­mistat, li donà el seu arc i les seves fletxes in­fal·libles.

Anys després, esclatà la guerra de Troia. El príncep Filoctetes, fill de Peant i antic pretendent d’Helena, partí amb l’estol grec. En una expedició que part de l’exèrcit va fer a l’illa de Crisa, un escorçó el mossegà en un peu. La ferida se li endanyà talment, que no el deixava viure de dolor; els seus crits omplien les orelles dels grecs, la pudor que llançava infectava l’aire entorn seu. Els grecs decidiren d’abandonar-lo. Per consell d’Ulisses, estant adormit fou deixat sobre la platja inhabitada de Lemnos, illa sense port, on cap nau no atracava mai, mar enfora de les cos­tes de Troia. Allí passà Filoctetes nou anys, sol, esparracat, emmagrit de rancúnia, d’enyo­rament i de dolors de la ferida, subsistint dels ocells que arrossegant-se caçava amb les seves fletxes.

Mentrestant, el setge de Troia s’allargava. Ja havien mort Patrocle, l’amic d’Aquil·les, a mans d’Hèctor, cabdill dels Troians, i Hèctor a mans d’Aquil·les, i el mateix Aquil·les en­certat al taló per una fletxa de Paris. Per la possessió de les armes d’Aquil·les s’havia aixecat una disputa entre els més valents: Ulisses se les havia fet adjudicar astutament, i Aiax, en un accés de desesperació, s’havia clavat la seva pròpia espasa. Per tenir, segons l’oracle, un Eàcida a l’exèrcit, els grecs havien anat a cercar Neoptòlem, fill d’Aquil·les, que en començar la guerra era un nen, i ara era un minyó, impetuós i sincer com el seu pare. Un dia, Ulisses capturà Helenus, un endeví de Troia,   que com tots els endevins d’aquell temps llegia les voluntats i els desig­nis dels déus en el vol dels ocells i en les en­tranyes de les bèsties immolades en els sacri­ficis. Entre altres coses, Helenus predigué als grecs que no serien mai amos de Troia si no tenien l’arc i les fletxes d’Hèrcules. L’astut Ulisses s’encarregà llavors d’anar a apoderar-se’n, esperant de convèncer Filoctetes amb els seus discursos: si no, se l’enduria per força. Neoptòlem l’acompanyà.

Tots dos fan cap a Lemnos. Ulisses, temoros de les terribles fletxes, trama un parany. Fa que Neoptòlem es trobi amb Filoctetes i li digui que, ressentit amb els Atrides i amb Ulisses per la qüestió de les armes del seu pare Aquil·les, s’ha separat de l’exèrcit i se’n torna cap a la seva pàtria. El vell arquer abandonat, veu una esperança de sortir d’a­quella illa, i suplica Neoptòlem d’endur-se’l amb ell: a la qual cosa aquest fa veure que accedeix. Ulisses, en tant, envia un mariner disfressat de mercader, el qual conta que ve de Troia i sap que un vaixell ha sortit en persecució de Neoptòlem, i un altre, amb Ulisses i Diomedes Tidida, arribarà tot d’una per endur-se’n Filoctetes de grat o per força. Filoctetes, indignat, excita Neoptòlem a fu­gir de seguida. Però el vent és contrari; un súbit accés de dolor puny Filoctetes, i, te­ment que durant el son que sempre segueix al seu dolor, li prenguin l’arc, el confia al ma­teix Neoptòlem. En possessió del que tan desitjat era, aquest, però, no es decideix a partir. Dreturer i generós, no vol aprofitar-se de la mentida; quan Filoctetes es desperta, li revela tot i mira de persuadir-lo amb bones raons perquè vagi a Troia. El míser s’hi nega, demana aquell arc sense el qual no podrà menjar: Neoptòlem, apiadat, està per tornar-li’l, quan de repent es presenta Ulisses. Irritat amb Neoptòlem, que oblida la volun­tat de Júpiter manifestada pels oracles, dóna l’ordre d’embarcar-se: si Filoctetes no vol seguir, ja tenen l’essencial, que és l’arc; i d’al­tres arquers hi ha a l’exèrcit. Però Neoptòlem, no pot fer-se passar la vergonya d’haver enganyat un heroi; torna sobre els seus passos, i malgrat l’amenaça d’Ulisses, restitueix l’arc a Filoctetes. Aquest, ple de ira, l’encara contra Ulisses, va a disparar, quan tot d’una li apa­reix Hèrcules, que en recompensa dels seus grans treballs frueix ara la immortalitat entre els déus de l’Olimp: i en nom d’aquests, li dóna ordre de seguir cap a Troia.

Macaó i Podalir, fills d’Esculapi, el déu de la medicina, allí el guariran de la seva ferida. I una de les fletxes de Filoctetes occirà Paris, el deslleial raptor d’Helena, que tants de mals havia desfermat sobre els troians i sobre els grecs.

.

Carles Riba
Llibre de Mar
1921

.

.

D’ací d’allà. Vol. 08, Núm. 09 [45] (set. 1921)

.

.

.

.

.

.

.

Mitulugia, de Guido Benigni, amb il·lustracions de Tonì Casalonga. Da Corsica in lingua corsa

.

.

.

.

..

RACONTU DICENNOVESIMU     1 9

.

S’hè stalvatu l’epilogu di i trè atti, è a Guerra di Troia si face.

Ci vole à fà pagà à Parisu d’avè rapitu, non solu a più bella, ma in più a donna maritata, a mamma di famiglia, è a regina. Ma nanzu si parte à neguzià: Menelassu è Ulisse vanu in Troia per circà d’accuncià l’affare pacificamente. Certi Troiani sò per mantene a pace, tale hè Dioffobu. Ellu hè oppostu à issa decisione di e Dee di mischià si di l’affari umani. Ma l’assemblea di i vechji sapii, chì anu l’idee cunservatrice, decide di manera negativa. I dui Grechi si ne voltanu dilusi.

Di ritornu in casa soia, i Grechi di quellu ghjuramentu di fedeltà, anu pocu laziu di mette si in campagna. Ancu à Ulisse ùn li garba di parte in guerra. Ellu vene di piglià moglie, Penelope, è d’avè un ciucciu, Telemache. U vechju rè Nestoru và à circà lu è Ulisse face nece d’esse imbambulitu. Ma Nestoru, malignu quant’è ellu, u cunfonde, è Ulisse si decide à parte. U vechju Peleu, sposu di Tettisa, hà vistu more tutti i so figlioli maschi, ùn li resta più chè Achille è per ùn vede lu parte in guerra, u piatta à mezu à cinquante femine. Ulisse và à circà lu è cù a so malizia si face passà per mercante è presenta fusi, filu, achji è puntelle à issa cumpagnia. Quarantanove giuvanette accorrenu à vede, è quand’ellu mostra un bellu pugnale, eccu quella chì restava chì si presenta. Ulisse ricunnosce à Achille chì si vede custrettu ancu ellu di parte in guerra.

Ma chì sorte aspetta à Achille ? Natu per mezu d’una murtale, è mezu d’una divinità, ùn essendu nè di mi, nè di ti, a mamma, Tettisa avia circatu à sfrancà lu da a morte umana. Per ciò l’avia ciumbatu in la Stissa, issa fiumara infernale, fruntiera trà i morti è i vivi. Ben’intesu, quellu chì sorte d’issu bagnu vince energia, forza è resistenza à tutte e ferite, à tutte l’offese. Ma Tettisa u tenia à u calcagnu, è issa partita d’ellu resterà vulnerabile.

Issu Achille, essendu quasi tuttu immurtale, ùn hè non più un Diu. Ma ellu ùn hè non più un essere ordinariu, un semplice murtale, un omu chì ùn lascerà nisuna vistiga, spariscerà in l’abbissu di u bughju finita a so vita. Ellu serà sempre à fà a scelta, sia d’una vita casana, in famiglia, in securità, o invece una vita corta è gluriosa per sempiternu, vale à dì more in piena forza virile, à u fior’ di a giuventù senza cunnosce u schifeghju di a senilità disgastatrice.

Achille sceglierà a gloria è a bella morte. U so nome, e so aventure, a so storia, a so persona seranu perpetualmente vive in le memorie di l’omi da generazione in generazione, da seculi è seculi. L’omi sparisceranu unu dopu à l’altru in l’oscuru è u silenziu di a morte. Achille, ellu resterà.

Serà cusì facile di sceglie ? Eppuru, ognuni trà noi a puderia fà… ma quale, quandu, perchè, fà issa scelta ?

Altra quistione, altra risposta…

.

 .

.

.

.

RACONTU VINTOTTESIMU      28

.

S’hè stalvatu u ritornu d’Ulisse in Itaca.

Avvicinendu si da l’usciu, Ellisse vede, à mezu à a mansa di luzzeghju ghjittatu fora, un cane. Argosu hè u so nome. Ellu hà più di vint’anni è tene listessa sumiglia chè Ulisse oghje : bruttu, rugnosu, sucicu, malatu è infermu. Quandu Ulisse s’avvicina, Argosu u ricunnosce malgradu u so travestimentu, è prova d’alzà si, ma ùn pò. A coda sola s’arrimena è Ulisse si rende contu ch’ellu hè u so cane è ch’ellu l’hà ricunnisciutu. È attempu, Argosu si more in un lagnu suddisfattu. Ulisse hè cumossu, ma ùn hà ansciatu, è Eumeu ùn s’hè avvistu di nunda.

À l’usciu, un andaccianu, Irose, chì si pretende titulare di u so postu, accertatu da i pratendenti, vole impedisce à Ulisse d’entre : « Sorti di quì ! A piazza hè meia. Vai ti ne ! » Ulisse entre listessu, tutti sò attavulinati à fà pranzu. Videndu l’azzuffu, elli l’azzezzanu è facenu e scumesse, parechji scumettenu per Irose. Ulisse rifiuta a lotta. Irose insiste è insulta à Ulisse chì tandu u ghjetta fora. I pratendenti ridenu è certi volenu attaccà issu novu venutu chì li face perde a scumessa. Tandu Telemache, chì vene di ghjunghje, si tramette è dice : « Un pocu di cumpassione. Issu omu hè in casa meia, è cum’è tale deve esse rispettatu. »

Una stonda dopu, surtitu fora, Ulisse si face ricunnosce da u so figliolu. Questu vene di sfrancà si d’esse occisu da i pratendenti chì si ne volenu sbarazzà è avè strada libera per u putere. Ma Attenà l’hà fattu sbarcà altrò chè previstu è l’hà fattu racoglie da Eumeu chì l’hà messu for di pericilu è hè andatu à prevene Penelope chì u so figliolu hè di ritornu è salvu. Ma Telemache ùn pò ricunnosce u babbu. Tandu Attenà si face vede da Ulisse, ma stà invisibile da tutti è trasforma Ulisse cum’ellu deve esse. Tandu Telemache hè stantaratu da issu scambiamentu è malgradu ch’ellu ùn avessi mai vistu u babbu, l’accetta cum’è tale.

Eumeu è Filaettiosu, infurmati, sò pronti à l’aiutu. Ma Ulisse hè chjamatu da Penelope chì hà intesu parlà d’issu circandaghju venutu da luntanu, è vole avè nutizie di u maritu. Dopu d’avè lu intesu dì tanti è tanti fatti stalvati di u tempu di guerra in Troia, ella li dice : « Sai tante cose d’ehu, ma mi poi dà una prova ? Cum’è era vestutu quand’ellu hè partutu ? » È ellu li dice i particulari precisi di e so vesture, di e so arme, è ancu d’un gioiellu ch’ella li avia datu: a ripresentazione d’una muvrella in piena corsa. « Hè vera. Dici a verità. »

È Penelope dà l’ordini per fà veste è fà pulezia cum’è si deve à issu povaru omu. Hè tandu chì a vechja serva, Euriclea, chì l’hà datu u pettu essendu ciucciu, è chì u deve lavà oghje, s’avvede ch’ellu hà una ferita à l’anca è u ricunnosce, malgradu u tempu scorsu, malgradu tanti anni d’assenza. Ellu a face zittà, è li dumanda u secretu fin’chè tuttu ùn hè compiu.

Ma cum’è fà quandu ùn s’hà chè un giuvanottu, dui vechji è una donna per piglià pratese è difende u soiu, pettu à tante nimicizie ?

Altra quistione, altra risposta…

.

Guidu Benigni

Mitulugia

.

Accés en línia a l’obra: La Médiathèque Culturelle de la Corse et des Corses

.

.

..

Guidu Benigni / Tonì Casalonga (il.lustracions)

Mitulugia

Albiana. Ajaccio, 2005

ISBN: 9782846981569

.

.

.

.

.