Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa, segons Albert Mestres

.

.

La meva mare, la deessa Tetis, que té els peus de plata, diu que per a mi hi ha assignades dues dees de la mort, i que l’una o l’altra ha de conduir-me, per camins diversos, al terme de la vida: si resto aquí combatent, vora la ciutat dels troians, no tindré tornada, mes la glòria que hauré serà immarcesible; però, si regresso a la llar, al meu terrer entranyable, la tan alta glòria se m’esvairà, per bé que llavors viuré fins a vell: la mort no vindrà cuitosa a trobar-me.

Ilíada, IX, 410-417. Traducció de Montserrat Ros

.

.

El rei David era ja tan vell i carregat d’anys que, per més que l’abriguéssin, no s’arribava a escalfar. Llavors els seus consellers li van dir:

—Hauríem de buscar per al rei, el nostre senyor, una joveneta verge que el serveixi, li faci companyia i dormi als seus braços per donar-li escalf.

Van buscar la noia més bonica de tot Israel, que resultà ser Abisag, la xunemita, i la portaren al rei. Era una noia de gran bellesa. Feia companyia al rei i en tot s’ocupava d’ell, però el rei no hi tenia relacions sexuals.

Primer Llibre de Reis, 1-3. Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa

 

L’heroi Aquil·les que coneixem, fill de Peleu i la nereida Tetis, és el que ens presenta la Ilíada d’Homer. Es tracta de l’heroi perfecte, que no es mou per interessos materials, com ara botí o conquesta de territoris, ni afectius, com ara amor o odi, sinó com a simple aspirant a la glòria. La vida tal com la veu l’Aquil·les homèric és pura foscor: els homes són ombres d’homes que es convertiran en ombres de si matei­xos després de la mort, sigui quin sigui el comportament que hagin tingut en vida. Si la vida és fugaç, duri el que duri, ¿quin sentit pot tenir prolongar-la en una llarga agonia degenerativa? La vida és buida, no té cap sentit, tant és viure com morir. Una escena esfereïdora de la Ilíada ens dóna la clau amb cinisme tràgic d’aquesta visió. Quan Príam desolat acut a Aquil·les perquè aquest li retorni el cadàver d’Hèctor a fi de fer-ne unes exèquies dignes d’aquest prín­cep, Aquil·les, adolorit encara per la mort de Patrocle, li diu (cant XXIV: 600-605, en la traducció de Miquel Peix):

[…] Per ara pensem a l’àpat del vespre.
Níobe i tot de bells cabells va pensar a alimentar-se,
ella que havia perdut dotze fills a sa pròpia casa,
sis barons, tots al pic de la força, i sis filles. […]
Au, pensem, vell diví, nosaltres també a alimentar-nos.
Ja ploraràs de nou el teu fill un cop dintre Troia
l’hagis portat. Et valdrà llavors nombroses ploralles.

L’únic que pot donar sentit a la vida, i per això la Ilíada és el poema d’Aquil·les i no d’Hèctor o els altres herois grecs, és la glòria, és a dir, la immortalitat adquirida en el record que es perpetuarà gràcies als cants que es com­pondran en admiració dels fets de l’heroi. Per a Aquil·les, l’únic que té sentit és esdevenir literatura com a heroi mort en la batalla, no com a vell xaruc que mor oblidat a casa seva. El mateix poema, doncs, que encara avui lle­gim, és el que dóna sentit a la vida i la mort d’Aquil·les. La seva tragèdia tanmateix és que ell sap que un dia fins i tot el seu poema es deixarà de llegir i el nom d’Aquil·les s’esborrarà de la memòria de la terra.

[…]

David és, en canvi, una mena de contra-Aquil·les. El David que ens interessa és el que apareix als llibres de Samuel i Reis. Aquests llibres tenen també l’origen en poemes èpics hebraics que es van transmetre oralment des del segle IX aC, suposada època en què va viure David, fins al segle VI. En aquest moment hi ha la destrucció de Jerusalem i l’exili a Babilònia de les altes jerarquies de la societat hebrea. En tornar de l’exili al cap de cinquanta anys, aquesta societat, instruïda i cultivada gràcies al medi babiloni, es veu desconnectada de la Judea que troba i sent la necessitat de fixar les diferents tradicions per instituir, en contrast amb la tradició oral variable i voleiadissa, una tradició única i escrita. Els Llibres històrics o Nevi’im, tanmateix, no es fixen del tot fins a mitjan segle IV aC, quan Judea i Israel estan sota dominació grega […]. Es tracta doncs d’un text destinat a la creació d’una tradició amb l’objec­tiu de definir una identitat col·lectiva. Per això David ha adquirit alguns trets hel·lenístics, inspirats en Alexandre, creador no ja d’una tradició, sinó d’un nou món. Com a heroi fundador i vencedor de batalles, David comparteix amb Alexandre l’ambició, el favor del Déu, la bellesa físi­ca i la debilitat moral. Però David, fill de Jessè i hereu de Saül, viu massa, i ell, que ha arribat a tenir diàleg obert amb el Déu a través de Natan, finalment malmet la seva vida heroica amb l’adulteri amb Betsabé i deixa de ser un escollit del Déu. David acaba la vida agònicament a la vellesa demanant perdó.

Així, al costat del majestuós i superb David (1504) de Miquel Àngel (1475-1564), portador d’unes potències còsmiques en repòs en la postura prèvia al llançament de la pedra que matarà Goliat, hi ha el decrèpit David (c. 1886) d’Àngel Guimerà (1845-1924), incapaç fins i tot de posseir la joveníssima verge que intenta escalfar-lo del fred que l’ha penetrat per sempre, on el contrast entre la vellesa, i el seu egoisme infantil, i la joventut d’Abisag, i la seva poruga innocència, s’accentua amb versos plàstics:

Lo rei profeta entre coixins tremola;
remou la llar sa trista flamarola,
i es sent al lluny la parla dels hebreus.
Gentil minyona, amb los cabells estesos,
les mans de glaç li va cobrint de besos,
de pits tombada a sobre de sos peus.
[…]
David s’aixeca tremolant-li els llavis:
—Qui ets tu —li diu— que esmentes mos agravis
i el foc nodreixes de turments passats?—
Mes ella al punt d’entre els coixins despresa,
li diu glatint, mirant-se’l amb feresa,
caiguts los vels dels pits aponcellats…

Abisag li retreu la submissió a Betsabé i haver preferit Salomó a Adonies, l’hereu natural.

En tant, lo rei d’entre els brocats baixava,
com mut fantasma an ella s’acostava,
caient i alçant-se, en punxa son cabell.

.

Albert Mestres
(Barcelona, 1960)

Albert Mestres
Breu tractat sobre la mort i la bellesa

.

.

.

.

.

.

Albert Mestres

Breu tractat sobre la mort i la bellesa

El fil d’Ariadna, 64
Angle Editorial. Barcelona, novembre de 2013

ISBN: 9788415695530

.

.

.