El nacimiento de Venus. Fernando del Paso

.

.

.

Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,
a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,
aon fou portada damunt blana escuma per el buf humit
del Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,
i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,
vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortal
una corona d’or formosa i molt ben treballada,
i a ses orelles posaren unes flors daurades,
i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tant blanc,
aquells collarets amb que elles mateixes, les Hores, s’ornaren
anant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.

[…]

Himnes Homèrics
Himne VI
Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

LXIII

.

.

EL NACIMIENTO DE VENUS

(gongoriana)

.

Éstas que me dictó, rimas sonoras,
pertinaz y solícita premura
de mis dorados días en las horas
más propicias al ocio y la ventura,
y que son de mi amor ejecutoras,
ofrendo enamorado a tu hermosura,
a cuya alcurnia y claridad se suma
haber nacido, virgen, de la espuma.
 
Mojada aún tu piel, y con mil flores
coronada tu testa, de tus senos
he de beber dulcísimos licores,
y el agua más azul de tus serenos
ojos de submarinos resplandores,
y enjugaré la sal de los amenos
rincones de tu cuerpo, pues no mengua
para hacerlo la industria de mi lengua.
 
Venus: la rosa genital, la rosa
que nació de la espuma y su blancura
y se hizo rosa flor y primorosa
con la sangre de un dios y su rojura,
nació para que el ansia presurosa
—en esa rosa de encarnada hondura,
parida rosa del rubí y la nieve—,
de mi sediento amor, en ella abreve.
.
.

Fernando del Paso
PoeMar

Fernando del Paso
(México DF, 1935)

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Fernandel del Paso

PoeMar

Fondo de Cultura Económica de España. 2015

ISBN: 9788437507415

 

.

.

Odilon Redon

La naissance de Venus (The birth of Venus) c. 1912

MoMa – Museum of Modern Art. New York, NY

 

.

.

.

.

 

La Praga de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

De la mateixa manera que Ulisses en el seu viatge pel Mediterrani es va trobar amb gegants i monstres marins, amb nimfes i princeses, amb mercats d’encens i joies virolades, amb tempestes de mar i ven­davals de tota mena, el viatger atent d’avui dia fa el seu pelegrinatge pels carrers de diferents ciutats i és allà on troba la seva aventura, la vivència inoblidable, la font de coneixement, l’experiència trasbalsa­dora… i la saviesa. I si els éssers més propers a Ulisses, la seva dona i la mainadera, no van saber reconèixer l’heroi grec a la seva tornada a l’Ítaca natal perquè les experiències viscudes l’havien marcat força, també el viatger contemporani torna del viatge a casa com una persona diferent de la que era abans del seu pelegrinatge: les vivències —les objectives i sobretot les subjectives— el transformen en algú més atent, subtil i madur.

Fa dos mil·lennis, Homer necessitava desenes d’illes, de costes, de prats i de poblacions del Mediterrani per descriure el que era el viatge d’una vida. El poeta contemporani no necessita més d’una ciutat els diversos racons de la qual li permeten observar i reflexionar, però sobretot trobar-se amb si mateix i, després d’aquella experiència, retrobar la seva ànima metamorfosejada. D’aquesta manera l’irlandès James Joyce viatja amb el seu Ulisses quotidià pel Dublín dels seus dies, així la russa Marina Tsvetàieva, en el Poema de la fi, vagareja per la ciutat del seu exili, Praga —o més ben dit per un dels seus barris perifèrics—, i fa que el lector assisteixi a la seva experiència més íntima: la d’un trencament amorós.

D’aquesta manera també Teresa Costa-Gramunt viatja per una ciutat que pot ser Praga, sí, però que podria ser també una altra ca­pital perquè es tracta d’una ciutat personal i íntima, de la seva Praga, d’una Praga els carrers de la qual no són sinó els racons de l’ànima de l’autora. I la poeta comparteix els seus descobriments amb el lector.

[…]

Monika Zgustova
La Praga màgica de Teresa Costa-Gramunt
Pròleg a “Blau de nit a Praga”, de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

ESTAMPA AL JARDÍ REIAL DEL CASTELL DE PRAGA

Les Tres Gràcies evoquen la primavera:
amb el desglaç es desnuaren les rosses trenes
que naveguen en la llum del riu.
S’asseuen ara picardioses a l’herba,
i això que a tot arreu hi ha rètols on diu:
prohibit.
Recorden entre rialles
el seu passat de Moires?
Tenien la vida i la mort a les seves mans.
Ja se sap que a l’Olimp
s’han de fer tots els papers de l’auca:
avui Hera i demà Afrodita,
i demà passat Atena,
la llevadora de cels blaus.

Teresa Costa-Gramunt
(Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt
Blau de nit a Praga

.

.

.

.

.

Teresa Costa-Gramunt

Blau de nit a Praga

Pròleg de Monika Zgustova

Cossetània Edicions. Valls, febrer de 2014

ISBN: 9788490342039

.

.

.

Miquel Dolç: Afrodita i Marilyn

.

Edicions de la ela geminada ens ofereix en una, com sempre, acurada edició, la poesia completa de Miquel Dolç i Dolç, de la mà d’Oriol Ponsatí Murià.

L’edició compta amb una completa introducció, en la que se’ns destaca que “Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 – Madrid, 1994) ocupa un lloc preeminent i indiscutible en la tradició humanística catalana de la segona meitat del segle XX. Una tradició que corria el perill de veure’s —com tot— completament esmicolada per la interrupció bèl·lica de 1936-1939 i que Dolç va contribuir a fer renéixer i créixer mitjançant, sobretot, una fecunda col·laboració demés de quaranta anys amb la Fundació Bernat Metge. […]”

Entre la seva tasca humanística també hi va tenir el seu lloc l’estudi de la recepció clàssica, en diversos assaigs que, l’any 2000, varen ser editats per Ramon Torné, amb pròleg de Marc Mayer, a les Publicacions de la Universitat de Barcelona, sota el títol d’Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica.

Tornant a la Poesia completa, a tall de tast, i d’invitació a gaudir del llibre, portem aquí dos poemes de Dolç, el dedicat a Afrodita, i el que té per motiu a mort de Marilyn Monroe, que acarem per a que “parlin” entre si.

.

.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

.

.

AFRODITA

.

Has sorgit als meus ulls com Afrodita
de l’ona blava, vora una illa en flor.
Ara l’altar del meu amor palpita
i em vibra a tots els membres un ressò
de chor de Nimfes, immutable mite.
Per cenyir el teu cap jove, terra endins,
frisen la murtra i les roselles,
i et sol·licita des d’un mar d’estrelles
la cursa enjogassada dels dofins.
.
¿Ha brostat ara de la nit fecunda
aquest jardí, sojorn dels immortals?
Mira com tot s’inunda,
des dels pollancres i els avets més alts,
d’una daurada serenor divina.
Els bancs de pedra inviten al repòs,
i al vent la tija del llorer s’inclina
com la columna gràcil del teu cos.
Ja guaita, blanca, a l’horitzó Selene,
i un glop de llet és la carena
sota uns estels més pàllids que les flors.
.
Perquè dansem sota els ramatges
s’escolarà el flabioleig de Pan,
entre un estol d’Orèades salvatges
enamorades del més dolç espant.
I oblidarem la rossa Aurora
quan obri d’hora els atris purpurins,
perquè més clara fóra
la nostra nit, que no coneix l’esquinç
als braços de la Dríada immatura
i no veurà esgotar-se la Natura
ni marcir-se l’escorça d’aquests pins.
.
Miquel Dolç i Dolç
Flama (1962)

.

.

.

.

.

.

EN LA MORT DE MARILYN MONROE

.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d’alga
el teu inútil acte impietós,
que t’ha fet sols un número de cripta!
Tu, l’escultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb blonde, víctima innocent,
cap a l’enorme trampa de la vida.
.
I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d’un públic àvid
d’enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d’imatges,
¿qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?
.
Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d’aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l’art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l’auricular
per enviar-nos des de l’altra riba…
¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!
.
Miquel Dolç i Dolç
Imago mundi (1973)

.

.

.

Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 – Madrid, 1994)

.

.

.

.

Miquel Dolç

Poesia completa

Trivium, 4
edicions de la ela geminada
Girona, novembre de 2012

ISBN: 9788494046728

.

.

Miquel Dolç

Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica

Pròleg de Marc Mayer
Edició a cura de Ramon Torné

Aurea Sæcula, 14
Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2000
ISBN: 9788447524518

.

.

.

.

.

Helena de Troia, als Carmina Burana (Ave formosissima)

.

.

.

En el darrer dels cants goliards de la recopilació Carmina Burana, hi trobem una paròdia d’un Ave Maria, on l’estimada és exaltada com si fos la Mare de Déu, i se la parangona a l’heroïna Blancaflor (la de l’àmpliament difós a l’edat mitjana Floris i Blancaflor), a Helena d’Esparta (Helena de Troia) i a la mateixa Afrodita.

En transcribim l’original en llatí i la traducció al català de Joan Petit:

.

.

AVE FORMOSISSIMA

.

Ave formosissima,

gemma pretiosa,

ave decus virginum,

virgo gloriosa;

ave mundi luminar,

ave mundi rosa,

Blanziflor et Helena,

Venus generosa !

.

.

SALUT, BELLÍSSIMA

.

Salut, bellíssima,

gemma preciosa;

salut, honor de les donzelles,

verge gloriosa;

salut, llum del món;

Blancaflor i Helena,

Venus nobilíssima !

.

.

.

Carmina Burana

Versió de Joan Petit

Poesia dels Quaderns crema,21

Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1989.

ISBN: 9788477270393

.

.

La mitologia de José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

José Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 – Lanzarote, 18 de juny de 2010)

.

Os deuses, noutros tempos, eram nossos
Porque entre nós amavam. Afrodite
Ao pastor se entregava sob os ramos
Que os ciúmes de Hefesto iludiam.
.
Da plumagem do cisne as mãos de Leda,
O seu peito mortal, o seu regaço,
A semente de Zeus, dóceis, colhiam.
.
Entre o céu e a terra, presidindo
Aos amores de humanos e divinos,
O sorriso de Apolo refulgia.
.
Quando castos os deuses se tornaram,
O grande Pã morreu, e órfãos dele,
Os homens não souberam e pecaream.
.

José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

.

Pan amb tres Nimfes (Relleu votiu. Circa 330 aC. Trobat a Megalòpolis o Esparta. Atenes, Museu Arqueològic Nacional, n. 1449)

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.
.
Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llavor de Zeus, dòcils, collien.
.
Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.
.
Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.
.
.
José Saramago
(traducció de Josep Domènech)
.

.

.

José Saramago
Els poemes possibles
Traducció de Josep Domènech
Edició bilingüe
Col. Poesia, 98
Edicions 62. Barcelona, 2005.
ISBN: 9788429755336

.

.

“Aquil·les o l’impossible”, de Llorenç Villalonga

El 1964 Llorenç Villalonga publica conjuntament dues obres teatrals, dues tragèdies, Aquil·les o l’impossible i Alta i benemèrita senyora.

 

Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1964.

 

L’obra, apareguda a la col·lecció Raixa, nº 69, de l’editorial Moll, de Mallorca, va precedida per una introducció a càrrec de Josep Mª Llompart. En ella, pel que fa a l’obra sobre Aquil·les, que és la que aquí ens interessa, diu:

 

(…)

No ens costaria gaire d’imaginar que Aquil·les o l’impossible fou escrit per don Toni de Bearn dins la solitud poblada de silencis del casal de muntanya. Les albes de Bearn –aquells moments tan indecisos que contorben l’esperit—eren propícies per a meditar i escriure. A les parets de l’estudi, vora mapes d’Amèrica clapejats d’humitat i plànols de París i de Roma, devia haver-hi retòriques litografies representant el rapte d’Hèlena o el carro triomfal d’Amfititre marxant sobre les ones, voltat d’esmunyidissos delfins, tritons de rinxolada cabellera i nimfes coronades de flors, tal com el va descriure l’erudit arquebisbe de Cambrai. Don Toni de Bearn –o, tant se val, Llorenç Villalonga—és altament sensible als mites del nostre antic Mediterrani, i la meditació d’un conegut passatge de la Ilíada li ha servit per ordir l’equilibrada tragèdia, cenyida d’un marc d’ornamentació neoclàssica. A la lectura d’Homer cal afegir –no facem massa cas de la cronologia—la dels psicoanalistes tan en voga cap allà als anys vint i, sobretot—més recent i immediata—la de Giraudoux. Unes discretes espícies de vodevil subratllen el to menos, irònic, civilitzadíssim. L’acció se situa un poc al marge del temps i equidistant de la realitat i de la fantasia, dins un capvespre dels déus amarat d’escepticisme—ells mateixos, els déus, son incrèduls—, que deixa els homes abandonats a la vacil·lació, al dubte, a la incertitud de la tria. No és, doncs, la tragèdia aquietadora de què —si no ho record malament—parlava Anouilh, sinó el drama neguitejador, on el fat no és a mans dels déus, sinó dins l’íntima contradicció dels homes; en llur voler i doldre. No menys inevitable, tanmateix.

Cada protagonista, ocupa un vèrtex del triangle tràgic. Patrocle a un extrem, no ha perdut encara les seguretats, és jove – massa jove—i només la mort podrà envellir-lo; la jovenesa el fa ingenu, pur, patriota. A l’altre cantó, Odisseu, de tornada de tot, ha aconseguit l’amarga certesa de l’absurd; per a ell no existeix la veritat objectiva, sinó el punt de vista. A mig camí d’ambdós, Aquil·les és fet de contradiccions. Fort i ambiciós, arrauxat i sentimental—un “tendre”, com endevina Hèlena–, no s’adona de res, no entén res, i, arrossegat per una mena de suggestió fàustica—tan present en el nostre escriptor—camina vers l’anihilament. Per a Aquil·les, cobejós de l’impossible, Patrocle, l’amic, el deixeble, gairebé el fill, és—i aquí cal deixar de banda freudians i gidians—un perillós mirall de Narcís. No oblidem que l’obsessió de la paternitat frustrada o, si es vol, de la paternitat narcissista, glateix sovint en el fons de les obres de Villalonga.

Hi ha també Hèlena, una dama “amb història”, enutjada d’haver de triar entre l’amant i el marit; gairebé una dama du coté de Guermantes, experimentada, lleugera, assenyada malgrat ella mateixa, com si fos, un poc, la versió femenina d’Odisseu. I Agamèmnon, ordinari, aprofitat, no gens d’acord amb Freud; convençut en canvi, com Adler, que l’ambició i la força estan per damunt l’amor. I Menelau, resignat a l’inevitable paper de cocu. Hi ha, fimalment, els déus. Jo diria que són ells, llur decandiment, el bessó profund de la tragèdia. Poques vegades el somriure “arouetià” de Villalonga s’ha obert més incisiu, més irònic, i al mateix temps més cenyit de poesia, que en contemplar la mig fracassada aparició de l’Afrodita botticelliana o en assabentar-nos del divertit embull d’Iris i Calcas. “Prescindim dels déus, de les seves confusions”, aconsella, escèptic, Odisseu. “La noblesa de la sang és un concepte arcaic, manat ja retirar”, assegura Agamèmnon, burgès gasiu. ¿Què resta, doncs? Odisseu i l’Atrida fan plans per al futur. Tanmateix, una cosa se salva del naufragi: la tendresa d’Aquil·les, adormit, somiant vora l’amic mort: “Mare, espantau les mosques del cadàver de Patrocle…”

(…)

Josep Maria Llompart

 

Villalonga comença l’obre amb un pròleg teatral, a càrrec d’Odisseu:

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897 - 1980)

S’alça el teló. Damunt un fons de tapisseria morada apareix Odisseu: trenta-cinc anys, aspecte agradable, elegant.

Som Odisseu, rei d’Ítaca. Degut a la meva condició de diplomàtic, sembl indicat per parlar-vos del fet. Des de fa segles, els manuals d’Història ens han donat una explicació planera: Paris, fill del rei de Troia, havia raptat Hèlena. Davant tal afront, els grecs, confederats a les ordres d’Agamèmnon, assetjaren la plaça, i, després de deu anys de lluita, la destruïren. Troia, com el Paradís Terrenal—la Història l’escriuen els homes—, s’hauria perdut per culpa d’una dona.

Hèlena no fou, emperò, la causa de la desgràcia de Troia. Obriu la Ilíada i, malgrat les seves confusions i contradiccions, una cosa us saltarà a la vista: els grecs teníem la guerra perduda degut a les desavinences sorgides entre Aquil·les i Agamèmnon. Afrodita i Apol·lo, per allò que s’hi mesclava una aventura amorosa, ajudàven Troia. Zeus, déu suprem, fluctuava. Era irònic, vell i sanguinari. Les guerres el divertien. Al principi estava de part dels troians. Hi havia més: molts dels pobles d’Àsia Menor ajudaven els troians. Jo sempre he sospitat que es tractava d’un conflicte econòmic i que es volgué donar-li un caire novel·lesc. Nosaltres, grecs, necessitàvem Troia com a porta d’entrada de les nostres mercaderies a l’Àsia. Enfocat així, el vaudeville de Paris i Hèlena queda en un segon terme. Però, fos com fos, la veritat és que Aquil·les Peleida no volgué ajudar Agamèmnon fins que Hèctor matà Patrocle, el seu protegit. La ciutat no va ésser destruïda a causa d’Hèlena, sinó a causa de l’amic benamat. Els textos són taxatius.

(…)

 

 

L’obra és analitzada amb detall i profunditat per part de Rosa Cabré, en el seu treball “Aquil·les i Patrocle en Llorenç Villalonga”, inclòs a l’obra col·lectiva publicada per  l’Aula Carles Riba “Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània”.