Arxius

Posts Tagged ‘Agamèmnon’

«…veig el vent sense ales ni plomatge i tinc paralitzades les barques a la platja…»; David Jou.

.

.

.

Agamèmnon.- No hi ha remor ni d’ocells ni del mar,
en efecte, i el silenci dels vents s’estén per aquest
estret de l’Eurip.

Eurípides
Ifigenia a Àulida
Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll

.

.

.

.

VARIACIONS SOBRE EL TEMA
D’IFIGÈNIA A ÀULIDA

.

Com una forma trista d’ocell en un cel baix,
anònim, veig el vent sense ales ni plomatge
i tinc paralitzades les barques a la platja
i el meu desig es migra de no poder marxar.
.
Els ideals no saben a quin incert demà
estan predestinats, i volen aventura,
i giren dintre meu i em torben amb la dura
mirada de rancúnia d’un llarg ressentiment.
.
Caldrà algún sacrifici, ja ho veig, per cridar el vent,
per envestir la sort i anar d’una vegada
a Troia i a la pura ciutat imaginada
dels versos impossibles d’un altre naixement.
.

David Jou (Sitges, 1953)

David Jou
(Sitges, 1953)

David Jou
Mirall de vellut negre

.

.

.

.

.

.

.

David Jou - Mirall de vellut negreDavid Jou

Mirall de vellut negre

Els llibres de l’Escorpí. Poesia, 67
Edicions 62. Barcelona, 1981
ISBN: 8429717447

.

.

.

Agamèmnon vs. Abraham. Ifigenia i Isaac (I). «Temor i tremolor», de Søren Kierkegaard

.

.

Who sued to me for him? who, in my rage,
Kneel’d at my feet, and bade me be advised
Who spake of brotherhood? who spake of love?

William Shakespeare
Richard III. Acte II, escena I
(El rei Eduard IV, en saber de l’assassinat de Clarence,
inicialment ordenat per ell)

.

.

 

.

Les ratxes veníen de l’Estrímon, portant amb elles mals lleures, dejunis, fondejaments perillosos, l’errabundeig dels homes, l’usura de bucs i llibants, i doblant el temps de l’estada, espellaven en la trigança la flor dels argius. I quan l’endeví, cobrint-se amb el nom d’Àrtemis, proclamà un altre remei, més feixuc als capdavanters que l’amarga tempesta, talment que els Atrides, percudint la terra amb els bastons, no retingueren les llàgrimes,

llavors el rei parlà així: «Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!»

I quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!

Les seves súpliques, els seus crits de «pare», per a res, — ni la seva edat virginal ! — no ho comptaren aquells àrbitres apassionats de guerra. I va fer signe als ministres, el pare, després de la pregària, perquè talment una cabrida, sobre l’ara, caiguda com està entre els seus vels desesperadament cap a terra, l’aixequin i sostinguin, mentre sobre la boca amorosa una mordassa aturarà tot crit imprecatori sobre el seu casal—

Agamèmnon
Èsquil
Traducció de Carles Riba (1934)

.

.

.

 

Ifigènia

Eric Shanower – Age of Bronze . vol. 2.- Sacrifice

.

.

.

I açò s’esdevenia després de les coses aquestes: Que Deu, per provar Abraham, li diu:

—Abraham!

—Vetme aquí, respòn ell.

—Pren, diu, el teu fill, el teu únic, el que ames, Isaac, i ves-te’n a la terra de Morià i ofereix-lo allí en holocaust dalt una de les muntanyes que et diré.

I en essent matí, dejorn, se llevà Abraham, guarní el seu ase, prengué amb ell dos moços séus i, amb son fill Isaac, en havent tallada llenya pel sacrifici, s’alçà i partí dret al lloc que Déu li havia dit. I al dia terç alçà Abraham els ulls i, de lluny, ovirà el lloc. I diu Abraham als seus servents:

—Espereu-me aquí amb l’ase, que jo i el noi irem fins allà: adorarem i tornarem a vosaltres.

I agafà Abraham la llenya de l’holocaust i la posà al coll de son fill Isaac. Ell portava a la mà el foc i el ganivet. I així tots dos feien via, quan Isaac parla a Abraham son pare i li diu:

—Mon pare.

—Vet-me aquí, fill meu, respòn ell.

Diu: —Prou veig el foc i la llenya, més la víctima del sacrifici on és?

Abraham, per tota resposta: —La víctima del sacrifici… Deu se’n proveïrà, fill meu.

I seguiren tots dos camí avant. I vetaquí que són ja al lloc que Deu li havía dit. I hi aixeca Abraham l’altar i hi arranja la llenya. Després lliga son fill Isaac i l’ajau dalt l’altar, damunt la llenya. I estén Abraham la mà i agafa el ganivet per a degollar son fill […]

[…]

Gènesi, 22
Jahvista (J)
Traducció de Frederic Clascar (1915)

.

.

.

Abraham - Isaac

Basil Wolverton – The Wolverton Bible

.

.

.

«I Déu posà a prova Abraham i li digué: pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i ves-ten al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust.”»

Un dia de bon matí, Abraham es va llevar d’hora, va fer ensellar els ases i va deixar el seu tabernacle amb Isaac. Però Sara els seguia amb l’esguard des de la finestra, a través de la vall, fins que ja no els va veure més. Van cavalcar en si­lenci durant tres dies; al matí del quart dia, Abraham no va pronunciar un sol mot, però va alçar la mirada i va veure la muntanya de Morià a la llunyania. Va deixar els nois enrere i va pujar la muntanya sol amb Isaac de la mà. Però Abra­ham es va dir a si mateix: «No dissimularé davant d’Isaac on el duu aquest camí.» Dret, quiet, en silenci, va posar la mà damunt del cap d’Isaac per beneir-lo i Isaac es va agenollar per rebre la benedicció. I el rostre d’Abraham era paternal, el seu esguard dolç, la seva parla exhortativa. Però Isaac no el podia comprendre, la seva ànima no es podia elevar; va abraçar el genoll d’Abraham, va suplicar als seus peus, va pregar per la seva jove vida, per la seva bella expectativa, va recordar l’alegria a la casa d’Abraham i va recordar el dolor i la soledat. Aleshores, Abraham va aixecar el noi i va caminar amb ell de la mà, i les seves paraules eren plenes de consol i exhortació. Però Isaac no podia comprendre’l. Va ascendir la muntanya de Morià, però Isaac no el comprenia. Aleshores se’n va separar un instant, i quan Isaac el va veure per segona vegada el rostre d’Abraham havia canviat, el seu esguard era salvatge, la seva figura espantosa. Va agafar Isaac pel pit, el va llençar a terra i va dir: «Noi estúpid, creus que jo sóc el teu pare? Sóc un idòlatra. Creus que aquest és el manament de Déu? No, és pel meu gust.» Aleshores, Isaac va fremir i va cridar en la seva angoixa: «Déu del cel, apiada’t de mi, Déu d’Abraham, apiada’t de mi, si no tinc cap pare a la ter­ra, sigues tu aleshores el meu pare!» Però Abraham va dir per a si mateix: «Senyor del cel, et dono les gràcies; és mi­llor que pensi que sóc inhumà en lloc de perdre la fe en tu.»

Johannes de Silentio (Søren Kierkegaard)
Temor i tremolor
Disposició. I (fragment)

.

.

.

[…]

220px-Kierkegaard

Søren Kierkegaard (Copenhaguen, 1813 – 1855)

El cas és que Abraham no va parlar; no va parlar a Sara, ni a Elièzer, ni a Isaac; va eludir les tres instàncies ètiques, perquè l’ètic no tenia cap expressió més elevada per Abra­ham que la vida familiar.

L’estètica permetia i fins i tot exigia silenci a l’individu singular, quan callant podia salvar un altre. Això ja mos­tra amb escreix que Abraham no es troba dins de l’abast de l’estètica. El seu silenci no serveix de cap manera per salvar Isaac i, de la mateixa manera, tota la seva tasca de sacrificar Isaac per ell i per Déu és un escàndol per a l’estètica; perquè aquesta pot comprendre molt bé que em sacrifiqui a mi ma­teix, però no que sacrifiqui un altre per mi. L’heroi estètic es­tava callat. I l’ètica, al seu torn, el jutjava perquè estava callat per la força de la seva casual singularitat. La seva presciència humana va ser allò que el va decidir a callar. Això no ho pot perdonar, l’ètica, perquè qualsevol saber humà d’aquest es­til és només una il·lusió i l’ètica exigeix el moviment infinit, exigeix manifestació. L’heroi estètic pot parlar, però no vol.

L’autèntic heroi tràgic sacrifica tot el que posseeix i a si mateix pel general; la seva obra i qualsevol moviment interior que duu a terme pertanyen al general; és manifest i, en aques­ta manifestació, el fill predilecte de l’ètica. Això no s’ajusta a Abraham, perquè ell no fa res per mor del general i resta ocult.

En aquest punt, ens trobem davant de la paradoxa: o bé l’individu singular pot estar-se com a individu singular en una relació absoluta amb l’absolut, i, aleshores, l’ètic no és el més elevat, o bé Abraham està perdut i no és ni un heroi tràgic ni un heroi estètic.

[…]

Abraham calla… però no pot parlar i aquí rau la penú­ria i l’angoixa. Quan jo justament, al parlar, no puc fer-me comprendre, no parlo, encara que parlés sense interrupció dia sí i dia també. Aquest és el cas d’Abraham. Pot dir-ho tot; però hi ha una cosa que no pot dir i, per tant, com que no pot dir-la, això és, dir-la de manera que un altre el com­prengui, doncs no parla. El consol d’aquest discurs és que em tradueix en el general. Abraham pot dir les coses més boniques que una llengua pot procurar en relació a com es­tima Isaac. Però això no és el que el commou sinó allò que és més profund: que el sacrificarà perquè es tracta d’una prova. Això últim ningú no ho pot comprendre i, aleshores, no­més es pot malentendre allò primer. Aquesta penúria no la coneix, l’heroi tràgic. Per començar, té el consol que qual­sevol argument en contra ha gaudit del dret que mereixia i, així, ha pogut donar a Clitemnestra, a Ifigènia, a Aquil·les, al cor, a qualsevol ésser viu, a qualsevol veu provinent del cor de la humanitat, a qualsevol pensament astut, angoixat, acusador, l’oportunitat de posar-se-li en contra. Està segur que tot el que s’arriba a dir contra ell, es diu amb crueltat i sense pietat. I lluitar contra el món sencer és un consol; lluitar amb un mateix és terrible. Ell no ha de témer haver desatès res i haver potser de cridar com el rei Eduard IV en tenir notícia de l’assassinat de Clarence:

Qui va intercedir per ell?
Qui va caure de genolls davant la meva fúria

per suplicar-me que reflexionés
Qui va parlar de fraternitat. Qui va parlar d’amor?

 L’heroi tràgic no coneix la terrible responsabilitat de la so­litud. A més, té el consol que pot plorar i lamentar-se amb Clitemnestra i amb Ifigènia… I les llàgrimes i els crits con­solen, però els sospirs impronunciables torturen. Agamèmnon pot refer ràpidament la seva ànima en la certesa que actuarà i encara disposa de temps per al consol i l’encorat­jament. Abraham no pot fer això. I encara que el seu cor es mou, encara que la seva paraula contindria el benaurat con­sol per al món sencer, no gosa consolar, perquè, que potser no li diria Sara, que potser no li diria Elièzer, que potser no li diria Isaac: «Per què vols fer-ho? pots deixar-ho estar.» I en el cas que ell, en la seva penúria, prengués alè i abracés tot allò que estima abans de fer el pas cap al final, potser encara provocaria el més terrible: que Sara, Elièzer i Isaac s’escandalitzessin amb la seva acció i creguessin que era un hipòcrita. Ell no pot parlar, no parla cap llengua humana. I encara que entengués tots els idiomes de la terra, encara que els seus estimats també els entenguessin, ell no podria parlar: ell parla un idioma diví, parla en llengües.

Puc entendre molt bé aquesta penúria, puc admirar Abraham, no temo que ningú se senti temptat amb aques­ta història a voler ser frívolament l’individu singular; però també admeto que no tinc coratge per això i que amb ale­gria renuncio a qualsevol perspectiva d’anar més enllà, si fos possible que jo, alguna vegada, encara que fos més endavant, tan sols m’hi pogués acostar. Abraham pot deixar-ho estar tot en qualsevol instant, pot penedir-se de tot com si es trac­tés d’una pugna de l’esperit, i aleshores podria parlar, tot­hom el comprendria… Però aleshores ja no seria Abraham.

Abraham no pot parlar, perquè no pot dir allò que ho explicaria tot (és a dir, allò que ho faria comprensible): que és una prova i, val a dir, una prova on l’ètic és la temptació. Qui es troba en aquesta posició és un emigrant de l’esfera del general. Però el que segueix encara ho pot dir menys. Abraham duu justament a terme, com ha estat desenvolupat amb escreix anteriorment, dos moviments. Duu a terme el moviment de la resignació infinita i renuncia a Isaac i això no ho pot comprendre ningú, perquè és una empresa priva­da; però, tot seguit, en tot moment duu a terme el moviment de la fe. Això és el seu consol. Diu justament: amb tot, no succeirà i, si succeís, el Senyor em donarà un nou Isaac jus­tament per la força de l’absurd. A l’heroi tràgic li és donat almenys el final de la història. Ifigènia cedeix a la resolució del pare, duu a terme el moviment de la resignació infinita i, aleshores, pare i filla es troben en una comprensió mútua. Ella pot comprendre Agamèmnon, perquè la seva empresa expressa el general. Si, en canvi, Agamèmnon li hagués dit: «Encara que Déu exigeix el teu sacrifici, seria possible que no l’exigís justament per la força de l’absurd», aleshores, en aquell mateix instant, s’hauria fet incomprensible per Ifigè­nia. Si pogués remetre’s a la capacitat de previsió humana, sí que podria comprendre’l, Ifigènia; però d’aquí se seguiria que Agamèmnon no hauria dut a terme el moviment de la resignació infinita, i aleshores no seria un heroi; aleshores, la declaració de l’oracle seria pura comèdia i tot l’esdeveni­ment, un vaudeville.

[…]

Johannes de Silentio (Søren Kierkegaard)
Temor i tremolor
Problemata. Problema III (fragment)

.

.

.

Agamèmnon RibaÈsquil

L’Orestea (Agamèmnon,
Les coèfores, Les eumènides)

Traducció de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1934

.

.

El Gènesi - ClascarEl Gènesi

Versió segons els textos originals
i amb anotacions de
Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana. Barcelona, 1915

.

.

Temor i tremolorSøren Kierkegaard

Temor i tremolor
Edició i traducció de Begonya Sáez Tajafuerce

marbot clàssics
Marbot Ediciones. 2012
ISBN: 9788492728374

.

.

Age of Bronze 2- SacrificeEric Shanower

Age of Bronze. The Story of the Trojan War
Vol. 2. Sacrifice

Image Comics, Inc. Berkeley, CA, 2004
ISBN: 9781582403996

.

.

Biblia WolvertonLa Biblia de Wolverton
El Antiguo Testamento y el Libro del Apocalipsis

según Basil Wolverton

Diábolo Ediciones. Madrid, 2012

ISBN: 9788415153702

.

.

.

L’èpica homèrica en l’Evangeli de Marc

.

.

…los hombres, a lo largo del tiempo, han repetido siempre dos historias: la de un bajel perdido que busca por los mares mediterráneos una isla querida, y la de un dios que se hace crucificar en el Gólgota…

.

Jorge Luis Borges
El Evangelio según Marcos
El informe de Brodie (1970)

.

.

.

 

.

[…]

Homeric epics & Gospel of MarkReading Mark as a Homeric hypertext permits a new solution to the vexing problem of the kind of book Mark intended to write. Earlier scholarship viewed Mark as a passive transcriber of tradition and his gospel as a product of oral-traditional memories of Jesus, but subsequent studies have demonstrated Mark’s artful and thorough redaction of traditions into a coherent literary work, his use of written sources (perhaps even Q, the hypothetical source Matthew and Luke used in addition to Mark), and his sophisticated development of characteriza­tion and plot. Mark must have used one or more literary models, and the quest for them has focused on identifying texts closest to Mark’s genre, the elusive Holy Grail of gospel studies. Scholars have wandered through ancient literature searching for analogs and have returned with several suggestions: Jewish martyrologies, Plato’s death of Socrates, Greek tragedies, aretalogies, folk literature, historical novels, and biographies. The most popular solution avers that Mark intended to write a biography of sorts but was humbugged by the unreliable, legendary traditions available to him. In this book I argue, however, that the key to Mark’s composition has less to do with its genre than with its imitation of specific texts of a different genre: Mark wrote a prose epic modeled largely after the Odyssey and the ending of the Iliad.

Mark’s Jesus shares much with Hector and, even more so, with Odysseus. Odysseus and Jesus both sail seas with associates far their inferiors, who weaken when confronted with suffering. Both heroes return home to find it infested with murderous rivals that devour the houses of widows. Both oppose supernatural foes, visit dead heroes, and prophesy their own returns in the third person. A wise woman anoints each protagonist, and both eat last suppers with their comrades before visiting Hades, from which both return alive. In both works one finds gods stilling storms and walking on water, meals for thousands at the shore, and monsters in caves. Furthermore, Mark’s dependence on the Odyssey suggests elegant solutions to some of the most enigmatic and disputed aspects of the Gospel: its depiction of the disciples as inept, greedy, cowardly, and treacherous; its interests in the sea, meals, and secrecy; and even its mysterious reference to the unnamed young man who fled naked at Jesus’ arrest. But Mark did not steal from the epics, he transvalued them by making Jesus more virtuous and powerful than Odysseus and Hector. Like Hector, Jesus dies at the end of the book, his corpse is rescued from his executioner, and he is mourned by three women. But unlike Hector, Jesus is raised from the dead. Mark may have cut his literary teeth on epic, which also might explain a major incongruity in his composition: despite its rustic, at times barbaric Greek, the Gospel’s literary achievement is brilliant. Some of Mark’s brilliance, I submit, is Homeric radiation.

[…]

Denns R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 3-4)

.

.

..

 

.

[…]

The Calming of the Storm is an apparent imitation of Homer’s story of Aeolus’s bag of winds. Jesus plays a role similar to that of Odysseus; the disciples imitate the crew:

.

Homeric epics & Gospel of Mark  2

.

Mark not only imitates, he emulates. Odysseus was helpless in the storm, but Jesus, like Aeolus, could calm it.

The next story in Mark is the exorcism of the Geranese Demoniac, where Mark seems to have borrowed from two of Homers’s most memorable tales, Odysseus’s escape from the giant Polyphemus and the rescue of his comrades from Circe, who had turned them into swine. From the Circe tale Mark adapted the adjuring of the hero to do no harm and the motive of turning people (or demons) into swine. Most of the parallels, however, pertain to Homer’s Cyclopeia, which appears in the Odyssey immediately before Aeolos’s bag of winds. In other words, Homer and Mark both told similar tales consecutively, though in reversed order. Once again, Jesus plays the part of Odysseus.

.

Homeric epics & Gospel of Mark  3

.

The density and order of these motifs, especially the immediate juxtaposition of the stories of sleeping on a ship and the encountering of a monster, surely issue from mimesis. The differences in the stories issue in part from emulation. Odysseus’s violence left Polyphemus blind; Jesus’ powers over de demoniac returned the savage to his senses.

[…]

Mark’s narration of the death of John anticipates the death of Jesus, increasing the reader’s awareness of danger. His models for the death of John seem to have been the story of Esther and especially Agamemnon’s murder at the hands of Clytemnestra.

.

Homeric epics & Gospel of Mark  5

.

[…]

Dennis R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 174-176)

.

.

.

.

[…]

The reading of Mark proposed here also locates the primary cultural context of the Gospel in Greek religious tradition, not in Judaism. This is not to deny Mark’s Jewish concerns or the influence of the Septuagint. Like many ancient narratives, the earliest gospel was eclectic in its dependence on literary models; Mark was an equal-opportunity imitator. Nonetheless, the bulk of the narrative issues from emulation of Greek epic. None of these three implications — Marcan priority, Johannine dependence on the Synoptics, or Greek cultural context —is new. In fact, they have been accepted by many if not most New Testament scholars for decades. Two other implications, however, are more radical.

This method, if correct, will require a reassessment of the adequacy of form criticism for describing the creation of gospel stories. Like Athena, born full-grown and armed from the head of Zeus, the narratives discussed in this book seem to have been born fully developed from classical poetry. It is entirely possible that before Mark picked up his quill no one had heard of Jesus stilling the sea manifesting his glory to three disciples, sending disciples to follow a water carrier or agonizing all night about his death. Homer, not history or tradition, explains the Gerasene demoniac, the anointing woman, the fleeing naked youth, Joseph of Arimathea, the women who came to anoint Jesus, and the youth sitting in the tomb. This is not to deny the historicity of other information in Mark or the legitimacy of form criticism for describing the origins and transmission of other narratives, but it is a reminder that the earliest evangelist was no mere editor; he was an artist uninhibited in his creation of theological fiction. Mark not only handed on tradition; more than anyone else in the early church with the possible exception of Luke, he created it.

Second, the identification of mimesis in Mark suggests a radical shift in herme-neutics, a reorienting from history or tradition to aesthetics. Mark crafted a myth to make the memory of Jesus relevant to the catastrophes of his day. The recent fall of Jerusalem, the failure of triumphalistic prophecies, and the carnage and probable deaths of his coreligionists prompted this daring artistic response. No narrative from the ancient world was more adaptable to this task than Homer’s Odyssey, the story of another suffering wise man who, after a long absence, returned to punish the wicked and reward the faithful. Mark borrowed from the ending of the Iliad, the death and burial of Hector, another suffering hero, to narrate the death and burial of Jesus. He thus imitated, adapted, and transformed Homer’s epics — as well as biblical texts and oral traditions — and the result is one of the most powerful, compelling, and influential narratives in the history of literature. To mistake Mark’s fiction for early Christian reality, whether historical or traditional, is to slight his enormous and enduring contribution to theology. To appreciate him fully is to accept him as an artist.

[…]

Dennis R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 189-190)

.

.

 

Jesucrist i Ulisses 

Entrada del blog la serp blanca, en la que
el professor Enric Iborra fa una ressenya de la
tesi de Dennis R. MacDonald (a més de comentaris,
com sempre, molt amables cap a aquest blog)

 

.

.

Homeric epics & Gospel of MarkDennis R. MacDonald

The Homeric Epics and the Gospel of Mark

Yale University Press

New Haven & London, 2000

ISBN: 9780300172614

.

.

.

La Ilíada a «La taca humana», de Philip Roth

.

.

“…valdria més que no oblidàrem mai els mites, que no oblidàrem la nostra part elevada al nivell dels olímpics o controlada, inspirada, pels déus antics. Per cert, inspiració vol dir ‘algú que inspira, que envia el seu alè’ : i era reconfortant, a l’inici de La taca humana (del film i de l’esplèndida novel·la de Roth), veure el vell professor escrivint a la pissarra el primer vers de la Ilíada en grec: «Menin théa, Peleiadéou Akhilléos…» (‘Canta, deessa, la còlera d’Aquil·les el fill de Peleu’). Perquè si la deessa no canta, poc cantarem nosaltres. […].”

Joan Francesc Mira
Déus i literatura
El Temps, 30 de desembre de 2003
(Una biblioteca en el desert, p. 99)

.

.

.

.

The human stainIt was in the summer of 1998 that my neighbor Coleman Silk— who, before retiring two years earlier, had been a classics professor at nearby Athena College for some twenty-odd years as well as serv­ing for sixteen more as the dean of faculty—confided to me that, at the age of seventy-one, he was having an affair with a thirty-four-year-old cleaning woman who worked down at the college. Twice a week she also cleaned the rural post office, a small gray clapboard shack that looked as if it might have sheltered an Okie family from the winds of the Dust Bowl back in the 1930s and that, sitting alone and forlorn across from the gas station and the general store, flies its American flag at the junction of the two roads that mark the commercial center of this mountainside town.

[…]

philip roth

Philip Roth (Newark, USA, 1933)

Coleman had by then been at Athena almost all his academic life, an outgoing, sharp-witted, forcefully smooth big-city charmer, something of a warrior, something of an operator, hardly the pro­totypical pedantic professor of Latin and Greek (as witness the Conversational Greek and Latin Club that he started, heretically, as a young instructor). His venerable survey course in ancient Greek literature in translation—known as GHM, for Gods, Heroes, and Myth—was popular with students precisely because of everything direct, frank, and unacademically forceful in his comportment. “You know how European literature begins?” he’d ask, after having taken the roll at the first class meeting. “With a quarrel. All of Euro­pean literature springs from a fight.” And then he picked up his copy of The Iliad and read to the class the opening lines. “‘Divine Muse, sing of the ruinous wrath of Achilles… Begin where they first quarreled, Agamemnon the King of men, and great Achilles.’ And what are they quarreling about, these two violent, mighty souls? It’s as basic as a barroom brawl. They are quarreling over a woman. A girl, really. A girl stolen from her father. A girl abducted in a war. Mia kouri—that is how she is described in the poem. Mia, as in modern Greek, is the indefinite article ‘a’; kouri, or girl, evolves in modern Greek into kori, meaning daughter. Now, Agamemnon much prefers this girl to his wife, Clytemnestra. ‘Clytemnestra is not as good as she is,’ he says, ‘neither in face nor in figure.’ That puts directly enough, does it not, why he doesn’t want to give her up? When Achilles demands that Agamemnon return the girl to her father in order to assuage Apollo, the god who is murderously an­gry about the circumstances surrounding her abduction, Agamem­non refuses: he’ll agree only if Achilles gives him his girl in exchange. Thus reigniting Achilles. Adrenal Achilles: the most highly flammable of explosive wildmen any writer has ever enjoyed por­traying; especially where his prestige and his appetite are con­cerned, the most hypersensitive killing machine in the history of warfare. Celebrated Achilles: alienated and estranged by a slight to his honor. Great heroic Achilles, who, through the strength of his rage at an insult—the insult of not getting the girl—isolates him­self, positions himself defiantly outside the very society whose glo­rious protector he is and whose need of him is enormous. A quar­rel, then, a brutal quarrel over a young girl and her young body and the delights of sexual rapacity: there, for better or worse, in this of­fense against the phallic entitlement, the phallic dignity, of a power­house of a warrior prince, is how the great imaginative literature of Europe begins, and that is why, close to three thousand years later, we are going to begin there today…”

 .

Philip Roth
The human stain

.

.

.

The human stain DVD.

.

.

.

.

The human stainPhilip Roth

The human stain

Vintage Books

London, 2005

ISBN: 9780099282198

.

.

.

 

 

 

L’Agamèmnon de Iannis Ritsos recorda Aquil·les

.

.

.

Iannis Ritsos - Els Atrides[…] Avui com­prenc la còlera d’Aquil·les. No era cap disputa amb mi, era cansament,
un cansament precursor que igualava la victòria amb la derrota,
la vida amb la mort. Ell tot sol, a baix a la platja,
amb la companyia d’aquell gos negre que se li va enganxar inex­plicablement
una nit de tardor, amb una gran lluna (això em van dir).
.
Potser tenia necessitat d’aquella presència muda
que no fa preguntes, que no porta la contrària, sinó que creu i aprova sempre
amb un moviment de la cua, amb un obrir i tancar les parpelles,
repenjant de vegades el musell agraït
a la sandàlia de l’amo, esperant amb la mateixa felicitat
la carícia i la guitza, i altres vegades panteixant, no pas de cór­rer,
sinó per la seva pròpia abnegació, traient un pam de llengua vermella
com si aferrés entre les dents un tros ensangonat de la seva ànima
i l’hi volgués donar. Una abnegació il·limitada com aquesta, m’imagino,
podria salvar un home o també un déu. Pàtrocle n’estava gelós;
.
i potser per això el va empènyer a tornar a participar a la batalla,
i potser per això el van matar. Quanta sang es va vessar!
.
No entenc per què; encara no ho sé; de vegades no gosava
ni tocar el pa; el pa era vermell. I aquell mateix gos,
quan van matar Aquil·les, va tornar a la platja tot sol,
mirava les naus, els núvols, ensumava les pedres
que havien trepitjat els peus del seu amo, ensumava la seva roba dins la tenda,
afamegat, mort de gana —¿a qui li importava?—; es va convertir en un destorb,
ens entrebancava; molts li clavaven puntades de peu; i ell s’es­tava allà
i mirava els soldats que menjaven; sense grunyir.
.
Un dia, algú li va llançar un os; ell no se’l va menjar;
el va agafar amb les dents i va desaparèixer. Al cap de poc el van
trobar a la tomba d’Aquil·les —l’os deixat allà a sobre,
com una mínima ofrena—, i plorava amb grans llàgrimes
potser per la pèrdua del seu amo, potser perquè li feia vergonya de tenir gana.
Després va tornar a agafar l’os, es va amagar darrere de les pedres
i el va començar a rosegar. Amb el soroll de les dents se sentia
el seu plor; potser allò era el gemec de la gana eterna.
[…]

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

.
Iannis Ritsos
Els Atrides
Agamèmnon

.

.

.

.

.

..

.

.

Iannis Ritsos - Els AtridesIannis Ritsos
Els Atrides
Sota l’ombra de la muntanya / Orestes / Agamèmnon

Traducció de Joan Casas

d’ací i d’allà, 36
adesiara editorial. Martorell, març de 2014
ISBN: 9788492405756

.

.

.

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

GazophylaciumJoan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.Gazophylacium p

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.
.
Marià Aguiló
Al lector

.

.

Bibliotheca musarum - 1El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:Bibliotheca musarum - 2

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Bibliotheca musarum -4Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Bibliotheca musarum -3

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

Bibliotheca musarum - lloms

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Bibliotheca musarum - 1Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.

Clitemnestra parla tota sola, a «Els missatgers no arriben mai», de Biel Mesquida

.

.

.

Biel Mesquida - MissatgersSi negués que arribares com un brau lluitador i destrossa­res dins l’horror de la batalla el meu home, Tàntal, esclafares contra les pedres la meva filla, em raptares com un botí de guer­ra i així i tot aconseguires que perdés el cap per tu, Agamèmnon, mentiria.

Si digués que hi hagué una casa blanca amb jardí vora d’aquesta mar grega on tu i jo fórem feliços, i em donares la llavor de quatre fills formosíssims, Ifigènia, Electra, Crisòtemis i Orestes, m’acostaria als fets més senzills i més vertaders.

Si assegurés que res no feia preveure la catàstrofe d’aquell matí maleït, quan et vaig veure encès d’ira i de ràbia amb les notícies del rapte d’Helena i no vaig saber de seguida que aque­lla guerra era la festa que esperaves per poder desfogar els teus instints de mascle conqueridor, salvador, protector, que defensa l’honor de la família, Agamèmnon meu, em podrien acusar de somniadora.

Si contés que m’enviares un missatger per entregar-te la nostra filla més bella, Ifigènia, perquè es casés amb Aquil·les, i en lloc d’això la sacrificares a la deessa Artemis perquè et donés el vent necessari per inflar les veles de les naus que et durien a Troia a salvar la bella Helena de les mans de Paris, mentre jo em moria de dolor de mare traïda, també hi hauria gent que mormolaria que em deixava dur per la invenció.

Si confessés l’existència d’una dona que porta deu anys esperant el retorn d’un home cruel i aprofitat que creu que l’am­bició i la guerra estan per damunt de l’amor, una dona que no s’atura de fer voltes com una boja parlant, plorant i xisclant d’esma, dins aquest casalot dels Atrides, desert i luxós, amb les sales plenes de la teva absència, una obscuritat dura que se’m fica per tots els forats del cos i no em deixa lloc per a cap lucide­sa, també dirien que no dic la veritat.

Però si xiuxiuegés que hi havia lamentacions i planys d’innocents condemnats en algun lloc fosc que em perseguien sempre com un fat, seria com si toqués un bloc d’humanitat nua i podria explicar aquest sentiment terrible quan el temps s’atura i caus en una tristesa sense edat on et sents tocat d’un mal incurable.

El cos i la ment són inseparables.

Biel Mesquida Amengual (Castelló de la Plana, País Valencià; 1947)

Biel Mesquida Amengual (Castelló de la Plana, País Valencià; 1947)

Estic farta de fer voltes i voltes dins aquest palauot micènic, vell i polsós, que cau a trossos, entre cortinatges arnats i salons buits, sense trobar ni un oratge de consol, ni una pa­raula de compassió.

[…]

Biel Mesquida
Clitemnestra parla tota sola

.

.

.

.

.

Biel Mesquida - MissatgersBiel Mesquida

Els missatgers no arriben mai

llibres del món i de la bolla, 28
El Gall Editor. Pollença, 2012

ISBN: 9788492574896

.

.

.