El sublim silenci d’Àiax. Pseudo-Longí, David Hume i Rowan Ricardo Phillips

.

.

Lo sublime es eco de la grandeza de espíritu, de ahí que la simple idea, por sí sola, sin palabras, cause admiración, en virtud de la  grandeza del pensamiento, como el silencio de Áyax en la Nekyia.

Pseudo-Longí
De lo sublime
Traducció al castellà de Manuel Pérez López

.

.

.

»Totes les altres ànimes, morts i difunts sense vida,
eren allà, afligides, contant cadascuna una pena.
L’ànima d’Àiax el Telamònida era allà, sola,
sense acostar-se’m, encara enutjada per una victòria
sobre les armes d’Aquil·les, que jo vaig guanyar en disputa
al campament: les posà com a premi sa mare l’augusta,
i en van ser jutges els fills dels troians i Pal·las Atena.
Més valia que no hagués vençut en aquella contesa!
Fou per això que la terra va rebre un home tan digne,
Àiax, el qual en bellesa, en aspecte i en fets superava
tota la resta d’aqueus, sense el fill de Peleu, el més noble.
Jo m’hi vaig adreçar amb paraules meloses i amables:
“Àiax, fill del gran i eminent Telamó, no podries
ara, ja mort, oblidar-te de l’odi que em tens per aquelles
armes funestes? Els déus les crearen com una desgràcia
per als aqueus, que et perderen a tu com qui perd una torre.
Quan vas morir, ens quedàrem per sempre afligits, i tan tristos
com per Aquil·les el fill de Peleu. I tota la culpa
és de Zeus, que tenia un odi feroç contra els dànaus,
tropa de llances, i així t’imposà aquest destí lamentable.
Vine, senyor, i escolta el que dic i les coses que conte;
calma el furor i aplaca el teu cor i la seua altivesa”.
Vaig dir això. I no respongué i se’n va anar amb les altres
ànimes cap a l’Èreb, on són els difunts sense vida.
.
Odissea, XI, 541-564
Traducció de J. F. Mira

.

.

.

WHO is not struck with any signal Instance of GREATNESS of MIND or Dignity of Character; with Elevation of Sentiments, Disdain of Slavery, and with that noble Pride and Spirit, which arises from conscious Worth and Virtue? The Sublime, says LONGINUS, is often nothing but the Echo or Image of Magnanimity; and where this Quality appears in any one, even without uttering a Syllable, it excites our Applause and Admiration; as may be observ’d of the famous Silence of AJAX in the Odyssey, which expresses more noble Disdain and resolute Indignation, than any Language can convey.

David Hume
An Enquiry Concerning the Principles of Morals

.

.

El poeta de Nova York Rowan Ricardo Phillips (amb estrets llaços amb Catalunya), fa una versió d’aquesta escena de la nekyia odisseica en el seu poema The Odyssey, Book 11: ll. 538-556. Ell mateix en fa una ressenya: 

.

“This is a vision of the nekyia in Book 11 of The Odyssey as taking place in Heaven as opposed to the underworld. The silence of Ajax in the face of Odysseus’s beautiful but suffocating grandiloquence, and his anger at Odysseus even after death, is one of literature’s grandest examples of the power of silence and the endurance of rage. I have long been transfixed by this moment and by the open-ended chill of that silence. Set against the constant need for Odysseus to speak and his seemingly instinctual impetus to try to either win things or fix things, I heard, as I thought through this poem, Heaven emerge as a marvelous mise-en-scène through which to further explore that poignant human chain that ever connects us to the poignancy of poetry’s past.”

Rowan Ricardo Phillips

.

Aquesta és una visió de la nekyia del Llibre 11 de l’Odissea com si transcorregués al paradís com a oposat a l’inframon. El silenci d’Àiax enfront de la bonica però carregosa grandiloqüència d’Odisseu, i la seva ràbia envers Odisseu fins i tot després de mort, és un dels més grans exemples en la literatura del poder del silenci i de la persistència de la ira. Fa molt que vaig quedar commogut per aquest moment i pel calfred que deixa aquest silenci. Contraposat a la constant necessitat de parlar d’Odisseu i el seu aparentment instintiu ímpetu d’intentar o bé guanyar o bé arreglar les coses, vaig sentir, com vaig fer a través d’aquest poema, emergir el paradís com una meravellosa posada en escena mitjançant la qual continuar explorant aquesta punyent cadena humana que sempre ens connecta amb la intensitat del passat de la poesia.

.

.

.

The Odyssey, Book 11: ll. 538-556

.
The soul of swift-soled Achilles hearing me
Praise his son, silvered, and then was gone,
His long strides causing him to blend, light-bent,
Into the shining, maize meadow cloudbank
Shadowed by that one solitary tree
It takes sixteen years for light, let alone
A soul, to cross.
…………….The other dead, who thrived
Though they had died, rejoiced at seeing me
And sang, one by one, to me; and I in
Turn said back to one after the other
That the song that soul sang was a blessing
And that I had never heard anything
Like it; which was true, but also, I must
Admit, they bored me to tears, tears that their
Surprisingly still finite knowledge took
As tears of pure joy from hearing them sing.
.
Only Ajax Telamoniades
Kept away, arms crossed, refusing to speak,
Dim-starred and disappearing into his rage.
All because of a simple spar of words,
A mere speech, and winning Achilles’ armor.
Athena above and those men at the ships
Decided that, not me, although it’s true
He never stood chance. But by custom
Should have been given the matchless metal.
How I wish I hadn’t won that contest.
How the ground closed over his head for it.
What a fool I can be. Ajax. Who knew
No equal in action but for the one
Man who surpassed him, just-fled Achilles,
So capable of happiness despite
All that happened because he washed up here,
Heaven: this implausible place for us.
.
Strange that Ajax is also in Heaven
Despite ending his legendary life.
In the end he’s won, but he doesn’t seem
To understand that he’s won. Poor Ajax.
Like always, I thought I had winning words
And so I said to him with unreturned gaze:
“Son of great Telamon, mighty Ajax,
War tower, shake free of your anger.
No one else is to blame but Zeus, and look,
He is no longer here, friend. Paradise
Has found you and given you an eternal
Roof under the one tree of High Heaven.
Zeus treated us so terribly, and you,
Whom he should have loved like his strongest son,
You worst of all.
…………………But that is history
Now. Come, my strong brother, lord and deserved
Winner of all Achilles wore and was,
Come, be with us here; let me hear the light
Of Heaven in your voice; and let me know,
Because I love you, how you (of all men!)
Ended up in the keen of this endless berm.”
But Ajax, gift-eyed, said nothing to me
And took his seat under the rowan tree.

Rowan Ricardo Phillips

Rowan Ricardo Phillips

.

Rowan Ricardo Phillips ha traduït a l’anglès Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu [Ariadne in the Grotesque Labyrinth, Dalkey Archive Press, 2012] ).

.

.

.

.

.

.

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci

m’ensenyava un reverend

a cops de Gazophilaci,

i abans que encetés Horaci

n’esbucaren el convent.

.

Marià Aguiló

Al lector

.

.

El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.

La Troia (en somni) d’Antoni Ribera, en el «Llibre dels set somnis»

.

.

.

TROIA

.

.

Antoni Ribera i Jordà (Barcelona 1920 - La Garriga, Vallès Oriental 2001)

El somni de la nit cinquena fou tan trasbalsador, tan meravellós, que l’hauria d’escriure en una vella forma, ennoblida pels segles. Vull dir la que empraven els aedes homèrides en el ressonant «mègaron» dels palaus aqueus, per cantar les gestes dels herois llegendaris… Aquesta torrentia rítmica, a molts segles de distància, fou transplantada al nostre català per una alta figura: Joan Maragall. Un altre poeta il·lustre, enamorat també d’Homer, Carles Riba, aprofità aquell exemple i aquella lliçó i girà l’Odissea en català. I ara, jo, humil deixeble de Riba i de Maragall, no pretenc altra cosa sinó conservar en la meva prosa un ressò d’aquell ritme majestuós. És a dir, que he intentat de fer una prosa amb ressò d’hexàmetres. Si he reeixit, ets tu, llegidor, qui ho has de dir, després de llegir en veu alta aquesta prosa.

.

…..I heus aquí que jo dormia a la riba, tot sol damunt de la sorra, quan de sobte vingué vora meu Hipnos, germà de la Mort, en la forma d’un jove molt bell, de galtes rosades i freaques. Restà somrient i dret i digué paraules alades:

…..—Ai, mortal que has vingut a la riba encantada del Somni! Ara dorms doblement; bé cal, però, que et preparis a viure en un somni tot sol, i aquest somni no serà altre que Troia.  A la riba de Troia has vingut, vora el fosc batent de les ones, prop del camp dels aqueus, que dormen per terra i reposen de la feina del jorn vora els focs apagats, amb les armes dessota del cap, esperant la vinguda d’Eos, l’aurora trenabonica, que duu un altre jorn de combat i carnatge davant les muralles. Au, ara alça’t i vés, que et dius Telamó i ja t’esperen prop de les naus els companys amb els quals venies de Grècia pel pèlag pregon i salat que no lleva collita, blavís, que s’estén fins al límit del món i és regit pel potent Posidó.

…..Així parlava Hipnos, i jo em despertava i m’asseia a la sorra, a la riba tan fosca que ni els blancs niells no albirava: només, vora meu, la brama seguida d’onades obscures, que queien amb sord retrunyir damunt el rompent invisible. I jo era tot sol i no es veia ja el jove del somni.

…..Alçant-me dempeus, vaig anar cap allà on lluien fogueres, al camp dels aqueus, tot ell envoltat d’esmolades estaques. Quan hi vaig arribar, l’aurora aclaria l’altura i formes grisenques i balbes anaven arran de la terra, com larves o esprectres dels homes ja morts en la lluita terrible. I una d’aquestes figures vingué vora meu i em cridà:

…..—Telamó! Suara et cercàvem per dintre les naus concavades, amb torxes i llums i neguit a dintre dels cors tan mesquins! Aquil·les mateix, l’heroi sense tara, et cercava inquiet i deia: «On és Telamó el del nom il·lustre del pare?» — ton nom li és molt car a Aquil·les diví, i a Aias també. Però ja t’hem trobat, i cal que preparis les armes contra aquests gossos troians que ens tenen Helena captiva.

…..Així parlà aquell guerrer i em donà les armes terribles: l’elm de roja cimera, l’escut i les fortes gamberes, la llança capçada de bronze, l’espasa esmolada i la maça. I ja sortien del camp els aqueus a la llum de l’alba, i veia grises munions i sentia els renills dels cavalls i la terra tota tremia dessota les rodes dels carros. Però ve’t aquí que se me’n para un al davant — em cordava jo l’elm, aleshores, i ajustava als costats les galteres — i qui menava els cavalls em parlà amb una veu formidable:

…..—Oh, tu, fill de Tíndar! Valent que et dius el mateix que el meu pare: seré ben joiós si a la lluita terrible que dóna renom o la mort als humans m’acompanyes, a dalt d’aquest carro lleuger.

…..I estenent-me una mà, em va hissar al seu costat en el carro de guerra. Ell duia les regnes, Aias poderós, estimat del fort Ares —son nom el sabia tot d’una, perquè els guerrers el cridaven — i jo anava dempeus, aferrant-me amb la mà per no caure. Llavors el sol ja ens tocava i pertot brillaven les armes, i els murs formidables de Troia sorgiren davant, a l’esquerra, massissos i rojos en ésser tocats pel sol de biaix.

…..Com corrua seguida d’onades que vénen del lluny i s’encalcen i mai no s’acaben, ans sempre es renoven i neixen del blau, així les fileres dels grecs s’estenien pel pla i avançaven duent la mort a l’extrem de les llances capçades de bronze. Però com nauxers arriscats, que no temen les ires del mar i avaren les naus quan el torb  furiós es desferma i bramula, sense témer la ira de Zeus, ni el llamp que fereix, ni l’oratge, així els fills il·lustres de Príam sortien de Troia a l’encontre dels grecs, comandats pels cabdills esforçats que els anaven al front com pastors de ramats de guerrers disposats a la mort i a la lluita.

…..El xoc fou terrible, talment com si l’Ossa esclafés el Pelíon. Escut contra escut retrunyia i els elms rodolaven per terra als cops ben donats de maces, espases i porres de guerra. El sol s’obscuria al darrera del núvol que feien les fletxes; els cavalls, amb unglots molls de sang, corrien com folls trencant les regnes, petjant els homes que jeien per terra morts o mig morts. El carro on anàvem semblava una nau sacsejada per l’ona i sempre temia que anés a bolcar. Però el telamoni amb l’esquerra tenia les regnes ben fortes i amb l’altra colpia i matava, obrint-se camí cap a Hèctor. De sobte, però, donà una estrebada a les regnes, tan forta, que els cavalls poderosos alçaren les potes enlaire i quasi caiguerem. I Aias llavors em digué, amb la faç pàl·lida (1):

…..—Mira prop d’Hèctor qui hi ha! És l’Al-lluny-feridor, és Apol·lo!

…..I aleshores vaig veure Febus Apol·lo, cobert amb un núvol, talment un mantell damunt de les seves amples espatlles, i duia l’ègida augusta que Hefest a Zeus va donar, per tal que pogués espantar tots els homes de cor temorenc.

…..I els aqueus, quan veieren al lluny la figura blanca del déu, sentiren basarda en llurs cors i ho donaren tot per perdut. I el priàmida Hèctor lluitava i occia amb el déu al costat. I enfonsava l’espasa en els pits i sortien les roges entranyes, i queien els braços tallats i els caps rodolaven per terra, encara amb els ulls ben oberts i l’espant d’haver vist Apol·lo a les cares contretes. I els grecs pertot ja fugien i queien per terra amb les llances clavades al mig de l’esquena, i la punta de bronze els sortia pels pits, sangonosa. I els cabdills dels troians  empaitaven i occien els dànaus i cada un en matà o en ferí un o dos: Hèctor occí Arcesilau i Estiqui, cabdill el primer dels beocis i amic del valent Menesteu, i el diví Agenor occí Cloni sens tara. Paris occí, llençant-li la ràpida llança, Deíoc — la punta sortia pel pit i ell caigué amb sord retruny de les armes. Eneas occí Medont i Jàson, fill el primer del diví Oileu i germà del fort Aias, i el segon un cabdill atenenc, fill d’Esfelus Bucòlida. I Hèctor cridava als troians:

…..—Anem ara a l’assalt de les naus i del camp i deixem les despulles! Jo, amb les mans occiré el qui trobi allunyat de les naus i a la pira jamai no anirà, sinó que serà per als gossos.

…..I els troians ja corrien darrera dels dànaus, mesquins, amb crits d’amenaça, i els carros venien amb fressa espantosa, talment una allau que baixés de muntanyes nevades i altes. I Febus Apol·lo, que anava al davant, donà un cop de peu i tombà l’estacada tan forta i la terra caigué dins el vall i així féu un pas esbarjós, d’amplada semblant al camí que corre una llança llençada per la mà d’un guerrer vigorós. Els troians hi passaren amb ordre i el déu, mentrestant, destruïa el mur dels aqueus, com si fos un infant que a la platja, amb el peu, esbarria les piles de sorra que ell mateix, jugant, ha aixecat.

…..Els aqueus eren ja prop de les naus i, ja allí, s’animaven amb crits i aixecaven els braços enlaire demanant l’ajuda dels déus. I Nèstor, escut dels aqueus, era el qui pregava més fort i alçava les mans cap al cel i deia paraules alades:

…..—Pare Zeus! Si a la rica Argos algú t’implorava, cremant per a tu grasses cuixes de bou o d’ovella, que un dia el deixessis tornar a la pàtria i tu hi accedies de grat, recorda-te’n ara, oh Zeus! Allunya el dolor dels argius i mai no permetis que els gossos troians capolin els grecs!

…..Aquest fou el prec i Zeus, provident, escoltà les paraules i tronà fortament. I en sentir el retruny d’aquell tro poderóa, els troians encara atacaren i occiren més fort els aqueus. I com les onades del mar espaiós enlairades pel vent, que salten la borda dels negres vaixells i els colguen d’escuma, els troians saltaren els murs i dugueren la lluita a les naus. I els aqueus, a bord, lluitaven amb els llargs bastons que els vaixells duen sempre a la lluita naval, i que tenen la punta de bronze. I Aias poderós havia perdut el seu carro en la lluita — una roda s’havia esberlat i un cavall caigué mort, ple de nafres —.  I tots dos travessàrem lluitant el fossat ple de morts i ferits, i arribàrem devora les naus encalçats per la mort i els troians. El combat prosseguia a l’entorn i no se’n veia encara l’eixida, car si ells tenien un déu, nosaltres l’Olímpic. I fou aleshores que vaig ésser colpit per la llança traïdora, que em ferí de cantó i em llevà al mateix temps l’esperit i la vida…

.

…..Amarat de suor, em vaig despertar en la fosca de la meva cambra. Al costat esquerre sentia una dolor aguda…

.

Antoni Ribera

.

_____________

Nota:

(1) A partir d’aquí, aproximadament, seguim amb una certa fidelitat uns fragments del Cant XV de la «Ilíada», fins al final.

.

…

.

.

[…] És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d’organitzar la seva vida segons els versos futurs — és útil, dic, d’anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d’un cop els seus mites. Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn. S’ha dit que l’amor és la mentida heroica de la solitud: sempre una forma del do de si. No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d’aquest recull teu; però s’acosta a l’amor, com si discretament l’imités. Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant: l’amor és salvador fins quan és vist per mirall. Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n’ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s’hi assaja. […]

.

Carles Riba

Febrer de 1953

(extret de la carta a l’autor, publicada com a prefaci)

.

.

.

.

 

Antoni Ribera

Llibre dels set somnis

Amb una carta-prefaci de Carles Riba

Portada de Francesc Cabré

Nova Col·lecció Lletres, nº 01. Segona edició

Albertí, editor. Barcelona, setembre de 1955

.

.

.

El nen Antonio Machado somiava amb els herois de la Ilíada

.

.

.

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol 1875 - Cotlliure, 22 de febrer 1939)

.

.

XVIII 
.

¡Ah, cuando yo era niño 
soñaba con los héroes de la Ilíada! 
Ayax era más fuerte que Diómedes, 
Héctor, más fuerte que Ayax, 
y Aquiles el más fuerte; porque era 
el más fuerte… ¡Inocencias de la infancia! 
¡Ah, cuando yo era niño 
soñaba con los héroes de la Ilíada! 

.

Antonio Machado

Proverbios y cantares

.

.

'La Mitología contada a los niños e Historia de grandes hombres de la Grecia' (1873) de Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber). ¿Va descobrir-hi aquí Machado els herois de la Ilíada?

.

.

.