Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa, segons Albert Mestres

.

.

La meva mare, la deessa Tetis, que té els peus de plata, diu que per a mi hi ha assignades dues dees de la mort, i que l’una o l’altra ha de conduir-me, per camins diversos, al terme de la vida: si resto aquí combatent, vora la ciutat dels troians, no tindré tornada, mes la glòria que hauré serà immarcesible; però, si regresso a la llar, al meu terrer entranyable, la tan alta glòria se m’esvairà, per bé que llavors viuré fins a vell: la mort no vindrà cuitosa a trobar-me.

Ilíada, IX, 410-417. Traducció de Montserrat Ros

.

.

El rei David era ja tan vell i carregat d’anys que, per més que l’abriguéssin, no s’arribava a escalfar. Llavors els seus consellers li van dir:

—Hauríem de buscar per al rei, el nostre senyor, una joveneta verge que el serveixi, li faci companyia i dormi als seus braços per donar-li escalf.

Van buscar la noia més bonica de tot Israel, que resultà ser Abisag, la xunemita, i la portaren al rei. Era una noia de gran bellesa. Feia companyia al rei i en tot s’ocupava d’ell, però el rei no hi tenia relacions sexuals.

Primer Llibre de Reis, 1-3. Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa

 

L’heroi Aquil·les que coneixem, fill de Peleu i la nereida Tetis, és el que ens presenta la Ilíada d’Homer. Es tracta de l’heroi perfecte, que no es mou per interessos materials, com ara botí o conquesta de territoris, ni afectius, com ara amor o odi, sinó com a simple aspirant a la glòria. La vida tal com la veu l’Aquil·les homèric és pura foscor: els homes són ombres d’homes que es convertiran en ombres de si matei­xos després de la mort, sigui quin sigui el comportament que hagin tingut en vida. Si la vida és fugaç, duri el que duri, ¿quin sentit pot tenir prolongar-la en una llarga agonia degenerativa? La vida és buida, no té cap sentit, tant és viure com morir. Una escena esfereïdora de la Ilíada ens dóna la clau amb cinisme tràgic d’aquesta visió. Quan Príam desolat acut a Aquil·les perquè aquest li retorni el cadàver d’Hèctor a fi de fer-ne unes exèquies dignes d’aquest prín­cep, Aquil·les, adolorit encara per la mort de Patrocle, li diu (cant XXIV: 600-605, en la traducció de Miquel Peix):

[…] Per ara pensem a l’àpat del vespre.
Níobe i tot de bells cabells va pensar a alimentar-se,
ella que havia perdut dotze fills a sa pròpia casa,
sis barons, tots al pic de la força, i sis filles. […]
Au, pensem, vell diví, nosaltres també a alimentar-nos.
Ja ploraràs de nou el teu fill un cop dintre Troia
l’hagis portat. Et valdrà llavors nombroses ploralles.

L’únic que pot donar sentit a la vida, i per això la Ilíada és el poema d’Aquil·les i no d’Hèctor o els altres herois grecs, és la glòria, és a dir, la immortalitat adquirida en el record que es perpetuarà gràcies als cants que es com­pondran en admiració dels fets de l’heroi. Per a Aquil·les, l’únic que té sentit és esdevenir literatura com a heroi mort en la batalla, no com a vell xaruc que mor oblidat a casa seva. El mateix poema, doncs, que encara avui lle­gim, és el que dóna sentit a la vida i la mort d’Aquil·les. La seva tragèdia tanmateix és que ell sap que un dia fins i tot el seu poema es deixarà de llegir i el nom d’Aquil·les s’esborrarà de la memòria de la terra.

[…]

David és, en canvi, una mena de contra-Aquil·les. El David que ens interessa és el que apareix als llibres de Samuel i Reis. Aquests llibres tenen també l’origen en poemes èpics hebraics que es van transmetre oralment des del segle IX aC, suposada època en què va viure David, fins al segle VI. En aquest moment hi ha la destrucció de Jerusalem i l’exili a Babilònia de les altes jerarquies de la societat hebrea. En tornar de l’exili al cap de cinquanta anys, aquesta societat, instruïda i cultivada gràcies al medi babiloni, es veu desconnectada de la Judea que troba i sent la necessitat de fixar les diferents tradicions per instituir, en contrast amb la tradició oral variable i voleiadissa, una tradició única i escrita. Els Llibres històrics o Nevi’im, tanmateix, no es fixen del tot fins a mitjan segle IV aC, quan Judea i Israel estan sota dominació grega […]. Es tracta doncs d’un text destinat a la creació d’una tradició amb l’objec­tiu de definir una identitat col·lectiva. Per això David ha adquirit alguns trets hel·lenístics, inspirats en Alexandre, creador no ja d’una tradició, sinó d’un nou món. Com a heroi fundador i vencedor de batalles, David comparteix amb Alexandre l’ambició, el favor del Déu, la bellesa físi­ca i la debilitat moral. Però David, fill de Jessè i hereu de Saül, viu massa, i ell, que ha arribat a tenir diàleg obert amb el Déu a través de Natan, finalment malmet la seva vida heroica amb l’adulteri amb Betsabé i deixa de ser un escollit del Déu. David acaba la vida agònicament a la vellesa demanant perdó.

Així, al costat del majestuós i superb David (1504) de Miquel Àngel (1475-1564), portador d’unes potències còsmiques en repòs en la postura prèvia al llançament de la pedra que matarà Goliat, hi ha el decrèpit David (c. 1886) d’Àngel Guimerà (1845-1924), incapaç fins i tot de posseir la joveníssima verge que intenta escalfar-lo del fred que l’ha penetrat per sempre, on el contrast entre la vellesa, i el seu egoisme infantil, i la joventut d’Abisag, i la seva poruga innocència, s’accentua amb versos plàstics:

Lo rei profeta entre coixins tremola;
remou la llar sa trista flamarola,
i es sent al lluny la parla dels hebreus.
Gentil minyona, amb los cabells estesos,
les mans de glaç li va cobrint de besos,
de pits tombada a sobre de sos peus.
[…]
David s’aixeca tremolant-li els llavis:
—Qui ets tu —li diu— que esmentes mos agravis
i el foc nodreixes de turments passats?—
Mes ella al punt d’entre els coixins despresa,
li diu glatint, mirant-se’l amb feresa,
caiguts los vels dels pits aponcellats…

Abisag li retreu la submissió a Betsabé i haver preferit Salomó a Adonies, l’hereu natural.

En tant, lo rei d’entre els brocats baixava,
com mut fantasma an ella s’acostava,
caient i alçant-se, en punxa son cabell.

.

Albert Mestres
(Barcelona, 1960)

Albert Mestres
Breu tractat sobre la mort i la bellesa

.

.

.

.

.

.

Albert Mestres

Breu tractat sobre la mort i la bellesa

El fil d’Ariadna, 64
Angle Editorial. Barcelona, novembre de 2013

ISBN: 9788415695530

.

.

.

La mort de Licaó a mans d’Aquil·les

.

E Achilles molt los dampnificaua e molts de
lurs nobles oceya; entre los quals ocis lo Duch
Licaon e Euforbi, homens preats de gran virtut.

Les Històries Troyanes, de
Guiu de Columpnes (s. XIII)
Versió catalana de
Jacme Conesa (s. XIV)

.

.

.

En el seu llibre autobiogràfic “Errata. Una vida a examen”, George Steiner ens parla del seu pare que, provinent d’una família pobra, del medi txecoaaustriac encara proper al gueto jueu, s’havia elevat “a una eminència meteòrica”, amb una posició prominent d’advocat al Banc Central Austríac. Un pare que, amb clarividència inexorable, va percebre el desastre que s’acostava, fent que la família es traslladés de Viena a París l’any 1924, on hi nasqué George el 1929. Un pare que “personificava, igual com cada racó de la nostra casa parisenca, el tarannà, la prodigalitat i l’escalfor de l’emancipació judeoeuropea i centreeuropea.” El “judaisme orgullós” del seu pare “era, com el d’un Einstein o un Freud, d’un agnosticisme messiànic”. “Aquest judaisme d’esperança secular buscava en la filosofia, la literatura, l’erudició i la música alemanyes les seves garanties talismàniques”. Tot i que “l’absoluta necessitat d’ajudar diferents membres de la seva familia menys qualificats, el fracàs de la monarquia dual i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial l’havien fet entrar en les finances”, aquesta activitat, en el fons “el deixava quasi indiferent”. Per al fill volia una altra cosa, “havia de ser un professor i un autèntic erudit”. La seva educació fou “totalment trilingüe, entre el francès, l’anglès i l’alemany.” “Un cop a la setmana, una diminuta senyora escocesa apareixia per llegir Shakespeare per a mi i amb mi.” “Un erudit refugiat m’ensenyava grec i llatí. Exhalava una olor de sabó de rebaixes i tristesa.”

George Steiner (París, França 1929 )

El nen George “no podia encara concebre, ni menys expressar, quines eren les conviccions que movien el propòsit del [seu] pare.” Va acceptar, no obstant, “amb entusiame cec, la idea que l’estudi i una fam de comprensió eren els ideals més naturals, determinants.” El pare “havia construit per al seu fill un Talmud laic. Havia d’aprendre com llegir, com interioritzar la paraula i el comentari amb l’esperança, bé que dubtosa, que algun dia potser afegiria a aquest comentari, a la supervivència del text, un nou indici de llum.” La seva infància “va convertir-se en una festa absorbent”.

.

.

.

La confirmació va esdevenir-se un vespre de finals d’hi­vern, poc abans del meu sisè aniversari. El pare m’havia ex­plicat, a grans trets, la història de La Ilíada. N’havia mantin­gut l’exemplar fora del meu impacient abast. Ara l’obria davant nostre en la traducció de Johann-Heinrich Voss del 1793. El pare va anar al Cant XXI. Embogit per la mort del seu estimat Patrocle, Aquil·les està fent un carnatge entre els troians fugitius. Res no pot aturar la seva fúria homicida. Un dels fills de Príam es creua en el seu camí. El pobre Licaó aca­bava de tornar de Lemnos per ajudar el seu pare a defensar la seva ciutat en perill. Abans, Aquil·les l’havia fet presoner i l’havia venut com a esclau a Lemnos, posant-lo així irònica­ment fora de perill. Però Licaó ha tornat. Ara l’horroritzat jove reconeix el terror cec tronant-li a sobre. [George Steiner cita la versió de Robert Fages. El traductor al català empra la primera traducció de Balasch, excepte pel que fa al terme “company”, que substitueix per “amic”, com Fagles]:

…però ell l’esquivà i els genolls va aferrar-li
ajupint-se, i topà la llança, per sobre els muscles,
allà a terra, malgrat que volia afartar-se de carn ben humana.
Va posar-li una mà als genolls tot pregant-lo, i amb l’altra
li retenia la llança sense amollar-la, esmolada;
li parlà i li digué aquestes alades paraules:
«Agenollat t’ho suplico, salva’m, Aquil·les, respecta’m,
tu, tany de Zeus, perquè et sóc suplicant reverible…»

El terror abjecte de Licaó augmenta:

«Ara he estat rescatat per triple preu, i són dotze
les aurores que fa que, a Ílion, vaig arribar-hi
després de tant patiment. I ara la parca funesta
de nou em posa en mans teves. Em deu covar gran quimera
Zeus pare, que em torna a tu. Per viure poc va tenir-me
Laòtoe, mare meva…»

Un sofisma final, patètic:

«I una altra cosa et diré, i tu al pensament te la guardes:
per part de mare no sóc germà d’Hèctor: per tant, no em degollis,
Hèctor matà el teu amic, el qual era fort i amable.»

Línia en què el meu pare va aturar-se amb aire d’impotèn­cia estudiada. Què passava després, per l’amor de Déu? Jo de­via estar tremolant de frustració excitada, tremolant. Ah, va dir el pare, hi ha una omissió en la traducció de Voss, en rea­litat en totes les traduccions disponibles. Efectivament, hi ha­via l’original, el grec d’Homer, que estava obert sobre la tau­la, junt amb un lèxic i una gramàtica introductòria. Podíem intentar desxifrar l’emocionant passatge nosaltres mateixos?

No és, va afegir el pare, grec difícil. Potser ho aconseguiríem amb la resposta d’Aquil·les. I va agafar el meu dit, situant-lo a les paraules gregues  corresponents:

«No em parlis pas de rescat ni em facis discursos, imbècil!
Abans d’anar Patrocle a l’encontre del lúgubre dia
sí que llavors preferia salvar la vida als de Troia;
en vaig agafar moltíssims de vius, que em vaig vendre.
Avui, però, és impossible que esquivi la mort el qui em posi
davant de Troia algun déu a les mans, de tots els de Troia,
però encara molt més si és fill de Príam, ho juro.
Amic, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.
Serà en l’aurora d’un jorn, o bé a la tarda, o un migdia
quan algú en el xoc d’Ares reïxi l’alè a arrabassar-me
d’una llançada, o qui sap si amb la fletxa d’un arc disparada.»

I llavors, Aquil·les sacrifica Licaó agenollat.

El meu pare va llegir el grec unes quantes vegades. Em va fer pronunciar les síl·labes imitant-lo. Les pàgines del diccio­nari i la gramàtica volaven. Com quan als contorns d’un mo­saic brillantment acolorit que jau sota la sorra hi aboques ai­gua, les paraules, les frases formulars, van agafar forma i significat per a mi. Paraula a paraula murmurada, vers a vers. Recordo gràficament l’arravatament de meravella, de la cons­ciència d’un nen trasbalsat i madurat insegur, davant de l’ú­nica paraula «amic» enmig de la frase mortal: «Amic, també moriràs.» I davant l’enormitat, fins on podia fer-me’n càrrec, de la pregunta: «Per què et queixes d’aquesta manera?» Molt lentament, deixant-me la seva apreciadíssima ploma Waterman, el pare em va deixar traçar algunes de les lletres i els ac­cents grecs.

Aprofitant la meva excitació (passaria cert temps abans que descobrís que les traduccions d’Homer no ometien els trossos més emocionants), el pare em va fer una nova proposta, com de passada: «I si ens aprenguéssim unes quantes ratlles d’a­quest episodi de memòria?» Així la inhumanitat serena del missatge d’Aquil·les, el seu suau terror, no ens deixaria mai. Qui podria dir, a més a més, el que em trobaria a la tauleta de nit quan em retirés a la meva habitació? Hi vaig córrer cames ajudeu-me. I vaig trobar-hi el meu primer Homer. Potser la resta ha estat una nota a peu de pàgina d’aquell moment.

[…]

L’intercanvi fatal entre Licaó i Aquil·les concentra la ma­jor part del que la percepció ens concedeix com a límits de la paraula humana davant de la mort. Portar amb tu aquesta narració (aprendre-la de memòria) és posseir una doble de­fensa contra la il·lusió. Junt amb l’«Ivan Ilitx» de Tolstoi (Tolstoi és un dels nostres lectors preeminents de La Ilíada), el fatalisme d’Aquil·les -la seva momentània tendresa, blan­ca com els ulls de les figures arcaiques gregues- ens instrueix sobre la nostra trivialitat. Aquil·les és l’instrument lúcid d’a­questa extinció que habita a la vida. Més dur que l’alegre sentència de Falstaff que tots devem a Déu una vida, és el re­cordatori d’Aquil·les que tots devem una mort a la vida. Ha nascut una terrible claredat. Christopher Logue sent la llum del cas d’Aquil·les «cridant a través de tres mil anys». Com que inclou expressament la seva pròpia mort imminent en la del noi histèric, Aquil·les transmet un enigmàtic perdó: mentre està d’acord amb una realitat d’altra banda insupor­table, l’home perdona la vida, perdona la condició humana, pel fet de ser la cosa indiferent, finita que és.

.

George Steiner
Errata. Una vida a examen
Traducció d’Albert Mestres
.

.

.

.

.

.

“Coward, do not speak to me of ransom!
Before the day of terror overtook Patroklos,
sparing Trojans was my heart’s choice and rest—
thousands I seized alive and sold like sheep!
Now there’s not one who’ll run out with his life,
should the god throw him to me before Troy,
but none are more accursed than Priam’s sons . .
You too must die, my dear. Why do you care ?
Patroklos, a much better man, has died.
Or look at me—how large and fine I am—
a goddess bore me, and my father reigned,
yet I too have my destiny and death:
either at sunrise, night, or at high noon,
some warrior will spear me down in the lines,
or stick me with an arrow through the heel.”
.
He spoke so, and Lykaon lost his heart,
his spear dropped, and he fluttered his two hands
begging Achilles to hold back his sword.
The sword bit through his neck and collarbone,
and flashed blue sky. His face fell in the dust,
the black blood spouted out, and soaked the earth.
.
Achilles hurled Lykaon by his heel
in the Skamander, and spoke these winged words:
“Lie with the fish, they’ll dress your wounds, and lick
away your blood, and have no care for you,
nor will your mother groan beside your pyre
by the Skamander, nor will women wail
as you swirl down the rapids to the sea,
but the dark shadows of the fish will shiver,
lunging to snap Lykaon’s silver fat.
Die, Trojans—you must die till I reach Troy—
you’ll run in front, I’ll scythe you down behind,
nor will the azure Skamander save your lives,
whirling and silver, though you kill your bulls
and sheep, and throw a thousand one-hoofed horse,
still living, in the ripples. You must die,
and die and die and die, until the blood
of Hellas and Patroklos is avenged,
killed by the running ships when I was gone.”
.
Homer: Iliad, from Book XXI
Robert Lowell
Imitations

.

.

.

.
[…]. Come, friend, face your death, you, too.
And why are you so piteous about it?
Patróklos died, and he was a finer man
by far than you. You see, don’t you, how large
I am, and how well-made? My father is noble,
a goddess bore me. Yet death waits for me,
for me as well, in all the power of fate.

The Iliad, Book XXI.
Traducció de Robert Fitzgerald

.

Mor, donchs, amich, mor també.
¿A qué venen aquesta súplicas?
Patroclo ha sigut mort, y valia mes que tu.
¿No’m veus á mi alt y hermós com só?
¿nascut d’un pare ilustre y d’una mare inmortal?
Donchs bé; també a mí del mateix modo
la Mort i la Parca violenta m’agafarán […]

Ilíada. Cant XXI.
Traducció de Conrad Roure

.

[…] Así, amigo,
tu también morirás. ¿Por qué te quejas
de tu suerte en inútiles lamentos?
También murió Patroclo, que valía
mucho más que tú. ¿No ves ahora
cuán hermoso yo soy, y alto de talla?
¿Y no oiste decir que yo he nacido
de un padre valeroso, y que una Diosa
á luz me dio? Pues aún á mí la dura
Parca la vida cortará […].

Ilíada, Libro XXI.
Traducció de José Gómez Hermosilla

.

Meurs à ton tour, l’ami. Pourquoi ces sanglots et ces larmes?
Un plus brave que Lycaon est mort en Patrocle.
Ne vois-tu pas quel héros je suis, ma beauté, ma stature?
Issu d’un père valiant, je suis né d’une mère divine.
Et bien, je suis menacé par la mort et la Moire puissante.

L’Iliade. Chant XXI
Traduction de Phillippe Brunet

.

Pues ¡muere también tú, hombre! ¿A qué andas llorando tanto?
Murió Patroclo también, que era más que tú de muy largo.
Y ¿no ves yo mismo así cómo soy de grande y gallardo?,
y soy de padre de pro y de madre diosa soy parto:
pues aun sobre mí se cierne la muerte y duro malhado.

Ilíada, XXI
Versión rítmica de Agustín García Calvo

.

Company, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.

Ilíada. Cant XXI
Traducció (2ª) de Manuel Balasch
.

.

.

.

Laothoë one of Priam’s wives
Never saw her son again he was washed away
Now she can’t look at the sea she can’t think about
The bits unburied being eaten by fishes
He was the tall one the conscientious one
Who stayed out late pruning his father’s fig trees
Who was kidnapped who was ransomed
Who walked home barefoot from Arisbe
And rested for twelve days and was killed
LYCAON killed Lycaon unkilled Lycaon
Bending down branches to make wheels
Lycaon kidnapped Lycaon pruning by moonlight
Lycaon naked in a river pleading for his life
Being answered by Achilles No
.
Alice Oswald
Memorial

.

.

.

Les Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

George Steiner

Errata. Una vida a examen

Col. La mirada literària, 32

Proa – Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482566665

.

.

Robert Lowell

Imitations

Farrar, Straus and Giroux.

New York, 1990

ISBN: 9780374502607

.

.

The Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday. Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per

Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real.

Año de 1831.

.

.

L’iliade

Homère

Traduit du grec par Philippe Brunet

Éditions du Seuil. Paris, 2010

ISBN: 9782020978873

.

.

Homero. Ilíada.

Segunda versión corregida.

Versión rítmica de Agustín García Calvo.

Editorial Lucina. Zamora, 2003.

ISBN: 9788485708444

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber.

London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

.

«La bufa», d’Albert Mestres

.

.

LA BUFA

.

.

PERSONATGES

.

Ulisses

Mirall 1

Mirall 2

Veu de la Consciència

Sòcrates

Anticlea

Hitler o Reagan, segons com es miri

Maria Antonieta

Telègon

Cor

.

Aquesta obra va ser estrenada en forma d’òpera amb música

de Jordi Rossinyol i amb el títol de La petita bufa

al Teatre Malic el 28 d’octubre del 1995

sota la direcció escènica d’Andreu Carandell.

Interpretava la música el grup Vol ad Libitum,

dirigit per Jordi Rossinyol, i

el repartiment era el següent:

.

Josep Pieres (baix): Ulisses

Montserrat Solà (soprano): Consciència

Marisa Martins (mezzosoprano): Circe, Anticlea

Mònica Marcos (personatge mut): Venus

.

Albert Mestres (Barcelona, 1960)

.

.

FRAGMENT:

.

[…]

ULISSES…….Vull tornar al terrer pairal

vull veure l’espaiós casal

trepitjar l’espaiós casal

menjar carn a desdir

i beure el vi dolç a l’espaiós casal

jeure i dormir a l’espaiós casal

Circe

Circe

per l’amor de Zeus

per l’amor de Zeus

.

VEU DE LA

CONSCIÈNCIA…..Raça de Zeus

laertíada

en ginys tan fèrtil

Ulisses 

ets un fantotxe

.

CIRCE….Si?

Qui em crida?

Ets tu

Ulisses de gran ardit?

.

ULISSES……..Oh Circe

divina entre dees

encara que ja fa un any

que comparteixo el teu llit bellíssim

un any fa

mesclant-nos en la colga i l’amor

sovint

quan un instant

descanso al teu pit

un instant de repòs al teu pit

sovint em sorprèn

em sorprens

desconeguda i inexpugnable

tan estrangera

dona de les feres

dona de les feres

tan estrangera

la teva distància

.

CIRCE….Ets un hipòcrita

raça de Zeus

en ginys tan fèrtil

Ulisses

ets un hipòcrita

Realment astut ha de ser

i un pispa dels fins entre tots

qui et guanyi en ardits

ni que sigui un déu que es presenti

però a mi no m’enganyes

nodrissó de Zeus

a ningú no enganyes

a ningú

nodrissó de Zeus

perquè és només per a tu i davant teu

nodrissó de Zeus

per a tu i davant teu

que interpretes

aquesta broma

aquesta bufa

i no et pensis perquè tu

Ulisses de gran ardit

vulguis fer que les coses són així

resullta que les coses són així

ni et pensis maco

que perquè tu

Ulisses de gran ardit

pretens fer creure que les coses són així

resulta que les coses són així

i els altres tan contents i tu tan tranquil

.

ULISSES……..Oh nissaga del Sol

Circe

divina entre dees

no és just

.

CIRCE….Desgraciat

.

ULISSES……..No és just

.

CIRCE….Desgraciat

ja fa un any 

que els teus incauts companys de colla

un any fa

com a bacons es rebolquen per terra a les porqueres

i s’atipen a desdir

de fages i glans i el fruit del corner

.

ULISSES…….Circe sisplau

.

CIRCE….Desgraciat

ja fa un any

que comparteixes el meu llit bellíssim

un any fa

mesclant-nos en la colga i l’amor

i al meu plat menges la carn a desdir

i al meu vas beus el vi dolç

la carn a desdir

i el vi dolç un any

.

ULISSES……..Oh dona de les feres

nissaga del Sol

Circe

divina entre dees

nosaltres som fills del mar

i n’hem renegat

.

CIRCE….Desgraciat

ja fa un any

i ni així m’has vist

ni mai m’has mirat i has vist els meus ulls

ni així 

un any fa

perquè no veus més enllà del teu melic

.

ULISSES…….Per l’amor de Zeus

nissaga del Sol

Circe divina entre dees

escolta’m

.

CIRCE….Desgraciat

.

ULISSES……..Nissaga del Sol

Circe divina

escolta’m

escolta el teu cor

i deixa’m anar

.

CIRCE….Desgraciat

ja està

.

ULISSES…….Escolta el teu cor

.

CIRCE….Ja està

esclau de tu mateix

que només et calia demanar

i desitjar

desgraciat

.

ULISSES…….Oh Circe

.

CIRCE….No has de témer res més

Només et calia demanar i desitjar

No has de témer ja res més

.

ULISSES……..Oh Circe

Oh Circe benigna

Oh ben formada Circe

Oh Circe de sacre estatge

gràcies

gràcies

.

CIRCE….Ai nodrissó de Zeus

Ulisses maco

mai n’aprendràs

.

ULISSES……..Gràcies

gràcies

Circe benigna

Circe de sacre estatge

.

CIRCE….Mai n’aprendràs

Au desgraciat

torna al teu racó de món

torna al teu casal pairal

nodrissó de Zeus

a la terra paterna

al teu aguilar maco

amb la doneta igual

valga’m Zeus val

la muller concertada

la molt discreta Penèlope

torma i oblida’m

vinca Ulisses maco

ets lliure

com sempre series

només que volguessis

.

[…]

.

.

Albert Mestres

La bufa

.

.

Albert Mestres

La bufa

Col. Óssa major

Edicions Proa. Barcelona 1998

ISBN: 9788482566436

.

.

.