Arxius

Posts Tagged ‘Alejandro Coroleu’

Barcino a Gallis petita… Barcelona atacada pels francesos… Poema èpic sobre el setge borbònic de Barcelona del 1706

.

.

Te vull anar dient que Cathalunya,
De ser vn altra Troya, no se allunya.

Anònim
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

INTRODUCCIÓ

.

EL SETGE DE BARCELONA DE 1706

Els antecedents

Barcelona assetjada 2

El setge de Barcelona del 1706 fou un dels episodis cabdals de la guerra de Successió, tant per les circumstàncies en què es produí el fracàs de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat com per la treballada victòria austriacista que enfortí els lligams dels catalans amb l’arxiduc Carles. A partir d’aleshores la ciutat comtal es convertì en cort reial fins el 27 de setembre de 1711, dia en què Carles l’abandonà definitivament a fi de substituir el seu germà mort, Josep I, com a emperador del Sacre Imperi Romano-germànic, tot deixant com a regent la seva muller Elisabet Cristina de Brunsvic, que hi romangué fins al 1713.

[…]

Llatí i guerra de successió

Més enllà de l’àmbit religiós, tal com havia succeït durant la guerra dels Segadors, en les tres primeres dècades del segle XVIII la llengua de Roma va servir també per difondre idees i postulats polítics entorn d’esdeveniments del moment, sobretot com a instrument de difusió de l’austriacisme.

[…]

UN POEMA ÈPIC SOBRE EL SETGE DEL 1706:
«BARCINO A GALLIS PETITA»

Un dels testimonis literaris més notables que ens han pervingut sobre el setge de 1706 és el poema èpic Barcino a Gallis petita. Imprès a Barcelona per Rafael Figueró, ha passat, no obstant això, força desapercebut. […]

El cant primer comença amb una declaració d’intencions de l’autor i una invocació a Apol·lo i la Musa, de ressons virgilians (vv. 1-8): Musa mibi carmen praesta (v. 5), i amb un dicere fert animus (v.3) que trobem al vers inicial de les Metamorfosis d’Ovidi. Segueix una descripció de la ciutat de Barcelona (vv. 9-25) que evoca igualment l’Eneida, ja que es refereix a la capital catalana (Vrbs antiqua manet princeps, v.9) i al castell de Montjuïc (quam veteres olim dixere coloni, v.17), amb les mateixes paraules que emprà Virgili per descriure Cartago, la colònia tíria. […]

[…]

El cant segon comença amy una descripció ovidiana de l’esclat de la primavera, en la qual participen el Zèfir, Neptú, les Nereides i Eulàlia, patrona de Barcelona (vv. 1-14); la deessa Tetis, en veure torbar el mar per culpa dels gals, que volen enrunar les muralles de Carles, convoca els déus marins a una assemblea a fi que foragitin els enemics (vv. 15-36). […]

[…]

.

.

.

.

 

CAROLO III HISPANIARVM
AD SCEPTRA NATO,
IAM IAMQVE NACTO HEROI,
TOTIVS EVROPAE EXPECTATIONI,
ET SPECTATIONI, POTENTISSIMO,
SAPIENTISSIMO, INVICTISSIMO, QVIA
CAROLUS, QVIA AVSTRIACVS

D.O.C.

.

Religio, arma ac sapientia inconsussa imperii stant basis ac firmamentum, rex augustissime: religio populos nimirum alligat sceptris; arma obfirmatum rursus arctant vinculum oboedientiae; ferreos sapientia servitii anulos connectit, inaurat, lenit.

[…]

[…] Vsque adeo, o rex sapientissime, ad humanitatem eruduri te oportuit, ut solum ne populis, linguis etiam dominareris.Illas namque oras ad tributum suaviter impellis, unde sermonis varietatem ebiberis. […]

[…]

.

.

A CARLES III, NASCUT
PER AL CEPTRE DE LES ESPANYES,
ADÉS HEROI PROVAT PER A L’ESPERANÇA
I LA CONTEMPLACIÓ D’EUROPA SENCERA,
PODEROSÍSSIM, SAPIENTÍSSIM,
INVICTÍSSIM, PERQUÈ ÉS CARLES,
PERQUÈ ÉS AUSTRÍAC
.
D.O.C.

.

C01_000826La religió, les armes i la saviesa constitueixen la ferma base i el fonament de l’imperi, rei augustíssim: la religió lliga, sens dubte, els pobles als sobirans; les armes reblen el vincle constant de l’obediència, i la saviesa uneix, enriqueix i mitiga els ferris anells de la submissió.

[…]

[…] Fins a aquest punt ha convingut, rei sapientíssim, que fossis educat per a la cultura, perquè no només coneguéssis els pobles, sinó també les seves llengües. I així sotmets suaument aquelles terres a tribut, per haver-ne après la diversitat dels parlars. […]

[…]

.

.

CANTVS PRIMVS

.

Fulgida quae magnum faciat nunc gloria regem atque triumphales memorat quas Barcino palmas dicere fert animus. Qui flammis omnia lustras, mundi oculus lucisque parens, precor, annue votis. Musa mihi carmen praesta quo fortibus ausis temporis exigui spatio tot plurima dicam, haec licet auratis volitans super aethera pennis nomina Fama canat, quae totum circuit orbem

[…]

Huic Troiae praeerat prorex Vlefelldius Hector, gloria quam belli, quem laudat Martia  virtud. Obiicit ille equites cuncta ad divortia nota ut videant hostes animumque et certa reportent. Haud secus instantes Galli terraque marique captivum regem deiectaque moenia iactant, sese excisuros paucis hinc solibus urbem

[…]

 

CANT PRIMER

.

Resplendent és la gloria que ara farà gran a un rei, i l’esperit em mena a contar les palmes triomfals que Barcelona rememora. A tu que ho il·lumines tot amb les teves flames, ull del món i propagador de la llum, t’ho demano, sigues favorable als meus precs. Musa, inspira’m un poema en el qual pugui explicar amb força gosadia, en poc espai de temps, unes gestes tan grans. Deixa que la Fama, tot volant amb les seves ales daurades per damunt de l’èter, canti aquests noms, ella que recorre tot el món.

[…]

El virrei Uhlefeld, al qual honoren la glòria en la guerra i el valor de Mart, era l’Hèctor que comandava aquesta Troia. Envia genets a totes les cruïlles importants perquè puguin observar els enemics i reportar-ne la intenció i les estratègies. Justament llavors els gals, tot acostant-se per terra i per mar,  ja proclamen captiu el rei i destruïdes les muralles, sense saber que d’ací a pocs dies perdran la ciutat. […]

[…]

.

.

CANTVS SECVNDVS

.

[…]

[…] Insula dives, ubi vasti stat regia  ponti, hic lucus, haec statio divae gratissima Tethi, quae Oceani sceptro et florentibus inclita regnis imperat obtutu populis (ea gloria tanta est). Vt magis obstricta Carolum obsidione teneri senserat, extollens oculos «Pro Iuppiter!», inquit, «quis deus aut nostris sors est contraria votis? Tune mihi Carolum eripies, sors aspera? Quaenam numina recta sinent Gallos regnare superbos imperio in magno missos? Qui legibus orbem subiicient duris populis nec foedera servent. […]

[…]

.

.

CANT SEGON

.

Hi ha una illa opulenta, on s’aixeca el palau de la vasta mar, lloc i emplaçament molt delitós per a la divina Tetis, que, amb el ceptre d’Ocèan i il·lustre entre els regnes que floreixen, exerceix el poder sobre els pobles amb el seu esguard (tan gran és la seva glòria!). Quan Tetis es va assabentar que un setge ben estret retenia Carles, va dir alçant els ulls: «Per Júpiter! ¿Quin déu o quina sort són contraris als nostres desitjos? ¿És que, sort despietada, em prendràs Carles? ¿Quins déus justos permetran que regnin els gals arrogants, que han estat enviats enmig d’un gran imperi? Sotmetran el món amb les seves dures lleis i no respectaran els pactes amb els pobles. […]». […]

[…]

.

.

.

..

La toga, lespasa i la mitraComparació de Catalunya ab Troya
Inclòs a:

La toga, l’espasa i la mitra
Antologia de textos d’història i literatura catalanes del Barroc (1537 – 1709)
Edició a cura de Xavier Baró i Queralt
Duxelm. Barcelona, 2009
ISBN: 9788493693886

.

.

Barcelona assetjada pBarcelona, atacada pels francesos

Traducció d’Alejandro Coroleu i Maria Paredes

aetas, 21

adesiara editorial. Martorell, febrer de 2014

ISBN: 9788492405732

.

.

.

 

El valencià Vicent Mariner ens parla d’Homer, el 1620. «In Homeri et linguae graeca laudes oratio»

 

.

.

Gravat de la página de títol de "Les Dix Premiers Livres de l'Iliade d'Homère", de Hugues Salel (1545)

“… De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. …”

Gravat de la página de títol de “Les Dix Premiers Livres de l’Iliade d’Homère”, de Hugues Salel (1545)

Certament no serà absurd si algú des del començament, per defugir els cants de les sirenes del mel·liflu Homer, es tapa les orelles amb cera o es gira a l’altre cantó, com si pogués eludir completament els seus atractius i dolços encants. Si, en canvi, no intenta defugir-lo ni allunyar-se’n, sinó que avança vers les seves modulacions, serà difícil que no quedi subjecte als seus molts reclams, que pugui esquivar-los i apartar-se’n. Si algú volgués repassar certs escrits il·lustres, molt dignes d’atenció i cura, com si es tractés dels set que són celebrats en boca i paraula de tothom, la poesia d’Homer ocuparia sobre tots ells un lloc preeminent. Crec que, si no se l’haguessin empassat ja amb la boca ben oberta, els savis de l’Antiguitat, i més encara els que són estranys a totes les disciplines, en prendrien a glopades. De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. Ningú dels que, amb meticulosa curiositat, miren d’esbrinar les causes de les coses superiors, ni dels que observen les operacions ocultes de la natura, ni dels que investiguen els decrets i la naturalesa dels costums, ni tan sols dels que malden per parlar i comportar-se com fan els advocats, de pronunciar discursos al fòrum o bé de dir coses trivials i comunes, no va passar de llarg de l’escenari esplèndid d’Homer.

[…] Les faules d’Homer no es fingeixen primordialment per a la facècia i el riure subtil, sinó que són ficcions amb coneixements nobles i un embolcall diví. Certament, el propi Homer va crear-ne algunes per proposar-nos idees i fer-nos-en rebutjar, en canvi altres faules estan formades, amb la mateixa fi­nalitat, mitjançant al·legories pròpiament dites. Moltes coses van ser ideades i planejades pels antics, però en la poesia d’Homer foren introduïdes de mane­ra més convenient i útil. L’al·legoria d’aquelles faules no es refereix només als fets troians, tot i que d’aquesta manera van ser conservades des del seu inici pels que les van embellir amb un encobriment obscur: al cap i a la fi, aquest pare de tot saber no es complaïa només amb faules. Certament, la meditació i l’estudi verídic són un saber, i Homer és un savi. Però no solament per això Homer és un savi, sinó perquè escriu per seduir i atreure molts lectors, in­tercalant les faules i entrellaçant-les en la seva poesia, com un arquitecte, de manera que puguin captar el que revela, i enllepoleix i encisa amb les seves subtileses, per dir-ho així, tots els que dubten amb ànim mandrós de l’ele­gància i la brillantor de la filosofia. Altres vegades, tastant la melosa dolçor de la veritat, per deixar que els savis avancin i en un altre lloc la trobin amb di­ligent recerca, demostra també tanta habilitat en la composició versemblant de les faules, que, per aquest motiu, als àvids de coneixement i als amants del saber els explica fàcilment altres menes de discurs.

Homer té una cosa digna d’admiració: tot i que és pròdig en faules, no se l’evita ni se’l defuig, ans tothom l’aprecia de tot cor, i els que asseguren que el segueixen amb aversió, tanmateix no neguen que s’hi interessen i que els commou; i els que l’allunyen i se n’aparten, hi retornen amb afany. S’assem­blen a aquell escita que, com diu un proverbi popular, en presència dels grecs va rebutjar un cavall que desprenia un alè noble, però quan els grecs se’n van anar l’escita, com era costum en ell, es va enfilar al cavall que poc abans havia menystingut. Si els que gaudeixen d’aquest poema declaren que és una obra molt útil i adequada, ningú no negarà que la poesia d’Homer és la més útil i distingida de totes […].

[…]

[…] la Ilíada és més seriosa i viril i augmenta en sublimitat, perquè abunda en gestes heroiques. L’Odis­sea, en canvi, és moral, tal com en ella mateixa està escrit molt clarament. El vigor i la força d’Homer no s’han de conèixer i aprendre tant a la Ilíada com a l‘Odissea. En aquesta són molt més nombroses les ocasions i els temes per a exhibir elegància i abundància retòriques; allà el tema és més baix; la fina­litat i l’argument de tot el llibre són més eixorcs. Però el poeta va poder cre­ar un llibre tan important i de tanta qualitat, mostrar que abundava en bagatge i inspiració i que estava completament inflamat d’un esperit ambiciós però ple d’honors, quan se li va presentar l’ocasió. Per això anomenà aquell llibre a partir de la singular persona d’Ulisses, mostrant implícitament que en el títol hi falta una part molt important del tema, com si en l’Odissea di­gués coses singulars, quan en realitat —d’acord amb el seu propi mètode— va trenar moltes altres coses. L’altre llibre, en canvi, el va anomenar, més ge­nèricament, Ilíada, no a partir d’una persona concreta, perquè si no en diria Achillea o alguna cosa semblant, ni a partir dels mateixos ilíades, com és na­tural en qui només tracti els mals dels ilíades i descrigui els seus desastres, sinó perquè faci conèixer els infortunis que s’esdevingueren a Ílion o les des­fetes troianes. Encara que alguns s’esforcen en mostrar que tota aquesta po­esia s’anomena Ilíada a partir de la persona que, sobretot, va patir aquelles coses tan horribles, és a dir, el poble ilíada.

.

Vicent Mariner
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)
Traducció al català d’Alejandro Coroleu

.

.

.

Poètica barroc catalàVicent Mariner (València, darrer terç s.XVI-Madrid, 1642), hel·lenista, format a la Universitat de València (on possiblement va ser deixeble de Pere Joan Núñez, a qui elogia a In priscos et celebres Valentinae urbis poetas), estigué vinculat durant la primera dècada del segle XVII a l’activitat cultural valenciana. Al voltant de 1612 inicià la seva estada a Madrid, com a preceptor i bibliotecari de diversos membres de la família Sandoval, i en aquesta ciutat va entrar en relació amb Lope de Vega i Quevedo. El 1633 és nomenat bibliotecari dels manuscrits grecs de l’Escorial. Estigué ben connectat amb els hel.lenistes europeus, ja que conservem el seu epistolari amb Daniel Heinsius, Errijck de Put (Erycius Puteanus), Andrea Escoto, Frédéric Moreau i, entre altres, Denis Petau (Dionisio Petavio). Els prolegòmens a diverses edicions valencianes demostren que mai no es va deslligar totalment de la seva ciutat natal. De fet, signa totes les seves obres com “Vicenti Marinerii Valentini”. 
Va traduir al llatí les Olympias (1617) i les Pythias, Nemeas i Isthmias (1618) de Píndar, amb diversos escolis; set tragèdies de Sòfocles (1619) i set d’Eurípides (1624), amb diversos escolis; Apol·loni de Rodes, amb escolis (1621); Teòcrit (1625) i Hesíode (1625), amb els comentaris de Tzetzé; i laIl·líada i l’Odissea (1623) amb els comentaris a Homer d’Eustaci (1623), Didimi (1624), Tzetzé i Porfiri (1625). També tradueix al llatí l’obra poètica d’Ausiàs March (1633) i la Fábula de Faetón del Conde de Villamediana. Va traduir al castellà diversos tractats aristotèlics, entre els quals la Poètica i la Retòrica (1630), i la història d’Alexandre Magne d’Arrià de Nicomèdia (1633). És autor també d’una elegia In priscos et celebres Valentinae urbis poetas(1633) i de diversos epigrames, epitalamis i panegírics en llatí i en grec.

Font de la nota biogràfica: Projecte mimesi

..

.

.

.

Non absurdum quidem fortasse erit, si quis ut iam a principio mellifluis Homeri sirenum cantibus prorsus abstineat, aut cera aures illinit et obturat aut in alteram praesertim viam se convertit, ut si illarum delenimenta dulcesque illecebras effugere penitus posset. Si vero se ab illis abstinere et avocare non nititur, sed potius ad divina illarum modulamina progreditur, non quidem existimo neque facile vel si multis vinculorum nexibus cohibeatur, illum eas posse praeterire, neque, si evaserit vitaveritque illas, id iucundum et gratum sibi posse videri. Si enim quodammodo veluti spectacula, qualia illa septem quae omnium ore et sermone celebrantur, ita aliquis etiam quaedam egregia scripta, animadversione et cura praecipue dignissima, inter illa quidem recensere voluerit, maxime Homerica poesis in ipsis primum locum obtineret; quam non arbitror, si aliquis ex antiquis sapientibus plenisfaucibus non devoraverit et praecipue hi qui extra scientias omnes etiam exteri et stolidi sunt, variis haustibus non desumpserint. Ex Oceano enim omnia flumina, fontes omnes, omnes putei, ut sermo antiquus refert, proficiscuntur; ex Homero autem etsi non omnis, maior quidem pars, sapientibus orationis et scientiaefiuxus exoritur. Nullus igitur sive ex his qui superarum rerum causas anxia nimis curiositate perscrutantur, neque ex his qui occulta naturae speculantur opera, neque qui morum statuta et indolem indagant, neque simpliciter qui forensem sermonem et qualia inforo sive trivalia et pervulgata aguntur et dicere et agere studuerit:, praeclaram hanc Homeri scenam nullo ipsius susceptus hospitio praeterivit.

[…] Sed primum vero Homericae fabulae non ad ludibrium risumque sutilem effinguntur, sed nobilium sunt cogitationum umbrae quaedam atque divinum involucrum. Hae namque ab ipso ad quaeque nobis proposita et obiecta construuntur, illae vero ad haec eadem quibusdam proprie allegoriis efformantur. Multae quidem iam ab antiquis et inventae et compositae sunt, sed commode nimis et utiliter in huius inseruntur poesim, quarum allegoria non prorsus est ad res Troianas, sed quomodo ab ipso earum initio illas contexerunt, qui obscuro quodam integumento exornarunt. Deinceps non quidem fabulis totius hic scientiae pater inde delectabatur; est enim scientia meditatio et inspectio verax et sapiens quidem talis est. Non igitur et Homerus, sed enim ut plures alliceret sibique attraheret, illas suae poesi interiiciens et interplicans, veluti architectatur, et conficit ut hoc, quod praesignificatur et quasi quadam priginate protenditur, inescans cunctos et demulcens intra laqueos, ut dicitur, illos, qui ad philosophiae elegantiam et nitorem pigro quodam animo cunctantur, comprehenderet. Rursus ut, mellitam veritatis degustans dulcedinem, sapientes progredi et illam alicubi diligenti indagine venari dimittat, etiam et tantus verisimilis fabularum compositionis artifex est, ut, hanc ob causam discendi cupidis et ipsis disciplinarum amatoribus reliquas sermonis speciesfacile interpretatur.

Et illud quidam maxime admirandum in his Homerus habet quod, cum tot semper scateat fabulis, non quidem evitatur et fugitur, imo potius ab omnibus intimo cordis diligitur sensu. Et qui illum odio prosequi pollicentur, non tamen illum attingere illoqueferri gravantur quique procul illum depellunt seseque longius ab illo avocant, rursus studio ad illum proficiscuntur citato, similes quidem illi Scythae, ut paraemia vulgo fertur, qui, inspectantibus Graecis, equo generosum efflante spiritum abstinuit, cumque sensim se parum ab illis deflecteret, ut mos illi fuit, quem antea aspernabatur, conscendit. Si  igitur qui hoc perfruuntur poemate utilissimum eius opus et commodum manifestant, nemo quidem inficiabitur Homericam hanc poesin, omnium utilissimam plane et praestantissimam esse […]. 

[…]

[…]  Ilias gravior et virilior est et quondam excelsa insurgit sublimitate, quoniam heroicis magis abundat gestis. Odyssea vero moralis est, ut ibi manifestissime scribitur. Et Homericum robur et vim non tantum aliquis in Iliade pernoscere et perdiscere peterit, quantum in Odyssea. In hac namque multiplices sunt ad rhetoricam elegantiam et copiam occasiones et materiae; illic vero depressior est et materia; quidem sterilior ipse totius libri scopus ipsumque argumentum. Sed tamen poeta illum librum et tantum et talem construere potuit, ostendere manifeste divite se abundare suppellectile plenaque vena, et prorsus ambitioso et honorifico tumere spiritu, cum multa sibi suppetit rerum occasio, et materia non autem in huiusmodi scriptis. Unde illum librum a singulari Ulyssis persona nuncupavit, subostendens quanto inscriptionis careret argumento, quasi singularia scilicet in Odyssea diceret, etsi tamen iuxta propriam sibi methodum alia plurima contexuit. Hunc autem librum magis comprehensive et collective Iliada nominavit neque ab uno quodam, ut si Achillea, aut tale huiusmodi, nuncupavit, neque ab ipsis Iliensibus, utpote, qui Iliensiium solum contineat maia cladesque describat, sed quia infortunia, quae in Ilion evenerunt, sive Troianas calamitates circumferat. Siquidem nonnulli ostendere contendunt, scilicet a persona quae praecipue illa passafuit horribilia, videlicet ab Iliensium populo, hanc totam poesin Iliada appellari.

Vicenti Marinerii Valentini
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)

.

.

.

Poètica barroc catalàLa poètica del Barroc
Textos teòrics catalans

Josep Solervicens

Poètiques, 3
Punctum, 2012
ISBN: 9788493925291

.

.

Alfons el Magnànim vol llegir la Ilíada amb l’ajuda de Lorenzo Valla

.

.

.

.

.

Escultura d’Alfons el Magnànim
Palau Reial. Nàpols.

El dia 1 de març de 1441, Alfons el Magnànim s’està a Càpua i escriu, per la mà del seu escrivent Joan Olzina, una carta a Ludovico Sachano, Mestre racional de Messina, demanant-li un diccionari grec —liber de vocabulis grecis— que aquest darrer té al seu abast, i del que n’ha menester a fi de que el seu secretari Lorenzo Valla pugui completar —non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus— la interpretació, la traducció, dels primers deu llibres de la Ilíada que, per ordre del rei, ha dut a terme. El rei li conta al mestre racional que és tant el que citen els escriptors, com a autoritat, a Homer, com el poeta conegut més antic i tantes les alabances que hom n’ha fet, així com que tantes vegades ha estat citada la guerra de Troia, que li ha entrat el desig d’escoltar, de boca d’Homer, la narració de la tan famosa guerra. A tal fi ha encarregat al seu secretari, Valla, la traducció de l’obra.

.

.

Rex Aragonum, etc.

Cum sepenumero apud omnes fere scriptores inveniamus Homerum poetam in testimonium, in auctoritatem, in ornamentum assumi, eundem tantopere in omni sapientie genere laudari, eundem antiquissimum non modo poetarum verum eciam scriptorum esse, eundem denique magnum illud et diuturnum bellum trojanum describere, cupido nobis incessit hunc tantum poetam cognoscendi et ab eo audiendi trojanum bellum, quod apud latinos etsi vulgatissimum tamen nulli pene est notum. Itaque Laurencio Vallensi uni de Secretaris nostris, viro ad hanc rem in primis ydoneo negocium dedimus ut hunc auctorem et hoc opus quod Ilias dicitur nobis e grego transferret. Is decem libros transtulit, quos eum vidimus vehemencius ad amorem reverenciamque auctoris sumus incensi; quo magis interpretem ipsum ut pergeret ac maturaret jussimus. Ceterum hic ait unam sibi rem esse impedimento, non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus, quod caret libro de vocabulis grecis. Audisse autem illud penes te esse. Itemque penes abbatem Sancte Trinitate Messane. Quare abs te nostro jure pro tua in nostram majestatem fide, benivolencia, pietate poscimus ac petimus ut si opus illud penes te est ad nos mittas et mittas quam primum: sin penes te non est nostris verbis agas cum abbate ut nobis hac in re obsequatur gratumque faciat; ffecerit enim nobis rem gratissimam si ut speramus en uo quod petimus obsequetur. Tu vero vet tuum codicem mittendo, vel alienum mitti curando, certum habemus te ut soles industrium prebebis. Remittemus autem comodatum codicem et diligenter et cito, volumus namque illum breve ad tempus pro Lauretio nostro immo pro nobis, ut ait Plautus, usurarium. Datum in nostra fidelissima civitate Capue, primo die mensis Marci IV indicionis. Rex Alfonsus.

Dominis Rex mandavit mihi Johanni Olzina.

.

Font: Juan Ruiz Calonja. Alfonso el Magnánimo y la traducción de la Ilíada por Lorenzo Valla

.

.

.

HOMERI.POETARVM.SVPREMI.ILIAS.PER.LAURENTIUM.VALLENSEM.IN.LATINVM.SERMONEM.TRADUCTA.FELIC.INCIP.

Manuscrit conservat a la Biblioteca de la Universitat de València.

SCRIPTVRVS EGO quantam exercitibus Graiis cladem exercitauerit Achillis furens indignatio : ita ut passim aues feraeq; cadaueribus heroum ac principum pascerentur : te Calliopa, vosq; alie sorores Sacer musarum chorus : quarum hoc munus  est proprium : et que vatibus præsidetis inuoco oroq; ut hæc me edoceatis : quae mox docere ipse alios possim. Primum quaenam origo indignationis ac materia fuit. Nempre Achillis controuersia cum summo Graecorum principe Agamemnone. Deinde quis inter hos Deus controuersiam excitauit. Apollo Iouis & Latonæ filius. Postremo quis Graios ipsos eò calamitatis ob hanc indignationem deuenire pemisit. Iouis deorum summi uoluntas atque consilium. Hæc igitur quomodo gesta sunt exequamur. Controuersia autem inter Agamenomnem atque Achillem hinc originem sumpsit. Apolline prebente materiam. Erat eusdem dei Sacerdos quidam ex Chrysa insula : & ipse Chryses nomine, unicæ iam adultæ pater : quam et patriæ et patris nomine Chryseidam appelauit. Hanc Graeci cum Thebas euerterent : finitimaq; loca diriperent captam ut summo Rege dignam : uel dono : uel in suam portionem optulerunt. Vbi autem ad […]

Font: Biblioteca de la Universitat de València

..

.

.

.

.

Portada de l’edició de la Ilíada de Valla per Sébastien Gryphe, el 1541, a Lió.
És la darrera edició impresa de la traducció de Valla, que va quedar en desús a causa de la popularitat de la traducció llatina d’Andreas Divus.

.

.

.

.

.
.

Lorenzo Valla (Roma, 1405 o 1407 – Roma, 1 d’agost de 1457)

Nascut a Roma el 1407 (per bé que el seu pare, l’advocat Luca delia Valle, i la seva mare eren originaris de Piacenza), Valla va rebre la seva primera educació a Roma i a Màntua, a la famosa escola de Vittorino da Feltre, i a Florència, ciutat en la qual va aprendre grec amb Giovanni Aurispa i Rinuccio da Castiglione. Un cop acabats els estudis, el 1431, Valla va esdevenir prelat i, després d’haver intentat inútilment d’obtenir un càr­rec a la cancelleria pontifícia, va marxar primer a Venè­cia i posteriorment a Piacenza, on va impartir docència privada, i a Pavia. En aquesta darrera ciutat, on va ro­mandre fins al 1433, a més d’ocupar la càtedra de retòri­ca, Valla va redactar els tres diàlegs del De uoluptate (El plaer), obra posteriorment titulada De uero falsoque bono (Sobre el bé vertader i fals). Estructurat al voltant d’una discussió imaginària mantinguda a Roma entre Leonardo Bruni, Antonio Beccadelli (dit el Panormita) i Niccolò Niccoli, el tractat no és, com hom ha pensat tradicio­nalment, una defensa irreligiosa de l’hedonisme i de la filosofia epicúria. Ans al contrari, el De uoluptate pro­pugna la possibilitat de conciliar el cristianisme amb el pensament d’Epicur, per al qual tota la vida de l’home està enfocada al plaer, entès com un càlcul dels avantat­ges i els desavantatges consegüents a cada acció. Precisament, al final del seu text, Valla sosté que el suprem plaer per a l’home i la seva autèntica felicitat depenen de la gràcia divina..

Malgrat el to «profundament cristià, fins i tot evan­gèlic» del De uoluptate,algunes de les tesis defensades en el llibre van provocar censures per part de les autori­tats eclesiàstiques i van determinar que Valla hagués d’a­bandonar Pavia el 1435. Aleshores va entrar com a se­cretari reial al servei d’Alfons el Magnànim, amb el qual va romandre dotze anys. Fet presoner, juntament amb el monarca, a la batalla de Ponza del 5 d’agost d’aquell ma­teix any i retingut durant uns quants mesos a Milà, va se­guir el rei per tot Itàlia fins que el Magnànim va entrar a Nàpols el 1442. Tres anys abans, Valla havia redactat el tractat De libero arbitrio (Sobre el lliure arbitri), en el qual atacava la filosofia escolàstica i tomista. […]
.
Durant la primavera del 1440, en ple pontificat d’Eu­geni IV, Valla va escriure la seva oratio sobre la falsedat de la donació de Constantí. […]
.
[…]  l’obra més important de Valla [són] els sis llibres de les Elegantiae linguae latinae, […]. L’obra constitueix una anàlisi essencial de la llengua llatina, d’acord amb una rígida definició de l’usus loquendi de la llatinitat àuria, especialment de Ciceró i Quintilià. Segons confessa el mateix Valla en el pròleg, la finalitat del seu treball és alliberar la llengua llatina de qualsevol forma d’impuresa i de barbàrie, i restaurar un (vertader) llatí viu.  Abans i després de l’editio prínceps del 1471, l’obra de Valla va circular, en manuscrits o en edi­cions impreses, a bastament per tot Europa, i ben aviat va esdevenir un text canònic en les aules universitàries. A tall d’exemple, el pla d’estudis de la Universitat de Barcelona del 1532 establia l’estudi d’un poeta o histo­riador per a les hores de gramàtica i retòrica, combinat amb la lectura de les Elegantiae val·lianes.
.
[…]  A partir del 1445 Valla va dedicar bona part del seu temps a la composició dels tres llibres de la Història de Ferran, rei d’Aragó, sotmesos en anys successius a nom­broses reelaboracions.  […]
.
Alejandro Coroleu
Introducció a l’edició catalana de 
La falsa i inventada donació de Constantí
.
.
.
.
.
Homer
Laurentius Valla
Homeri, Poetarum Omnim Principis, Ilias (1541)
Kessinger Legacy Reprints
Kessinger Publishing
ISBN: 9781166258283
.
.
.
.
.
.
Lorenzo Valla
La falsa i inventada donació de Constantí
Introducció i traducció d’Alejandro Coroleu
Col. aetas, 14
adesiara editorial. Martorell, març de 2012
ISBN: 9788492405473
.
.
.
.
.
.
..
Lorenzo Valla
Historia de Fernando de Aragón
Edición de Santiago López Moreda
Clásicos latinos, medievales y renacentistas, 14
Akal ediciones Madrid, 2012
ISBN: 9788446013099
.
.
.
.
.
.
.
Virginia Bonmatí Sánchez
L. Valla: Apólogo contra Poggio Bracciolini (1452)
Poggio Bracciolini: Quinta invectiva contra Lorenzo Valla (1453)
Estudio y edición crítica con traducción
Ediciones griegas y latinas, 4
Universidad de León
León, 2006
ISBN: 8497732596
.
.
.
.