Arxius
Una Andròmaca, de Llucià Francesc Comella i Vilamitjana
.
“Els espectadors catalans, sobretot a Comella,
el contemplaven perquè parlava de la seva
ideologia o de la seva circumstància”.
Ernest Lluch
La Catalunya vençuda del segle XVIII
Foscors i clarors de la Il·lustració
.
.
.
.
Llucià Francesc Comella i Vilamitjana (Vic, Osona, 1751 — Madrid, Espanya, 1812), fou un prolífic dramaturg català en llengua castellana, autor de més de dues-centes obres, afí a les idees austriacistes.
Era fill d’un pare militar austriacista al qual haven estat confiscats els béns a conseqüència dels fets de 1714. En quedar orfe ben aviat fou recollit pel marquès de Mórtara, també d’idees austriacistes, al seu palau de Madrid, on el jove Comella, sense estudis universitaris, aprengué idiomes, coneixements mitològics, històrics i de l’Europa del seu temps, que incorporà a les seves obres. És autor d’un gran nombre d’obres teatrals, essencialment drames històrics a l’estil de Calderón. Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà en alguna de les seves obres. La seva biografia i obra va caure en un considerable oblit fins a algun estudi del musicòleg català Josep Subirà i Puig i als estudis d’Ernest Lluch sobre la Il·lustració i l’austriacisme a la Catalunya del segle XVIII, entre altres. També fou autor del text de tonadillas, sarsueles, melòlegs, oratoris i òperes. Entre el 1806 i el 1808 dirigí la Companyia espanyola del Teatre de Barcelona, on hi estrenà obres del seu rival Moratín. Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid, on hi morí arruïnat.
Font: Viquipèdia
.
.
LA ANDRÓMACA,
MELO-DRAMA TRÁGICO
EN UN ACTO
POR DON LUCIANO FRANCISCO COMELLA
PERSONAS
Andrómaca, viuda de Hector. Astianacte, hijo de Andrómaca.
Pirro, amante de Andrómaca. Ulises, General Griego
* * * * * * * *
La escena se representa en las inmediaciones de Troya después de su ruina.
.
.
Selva con un pirámide dedicado al triunfo de Hércules á la derecha; y sepulcro de Hector á la izquierda con cipreses. La mitad del foro figurará marina con vistas de la armada griega anclada, y la otra mitad los muros y edificios arruinados de Troya con varias quiebras ó roturas, al pie de las quales habrá muchas ruinas que facilitarán la subida y entrada de aquellas: noche sin mas luz que la que arroje el fuego de la pira que está delante del sepulcro: aparece Andrómaca sentada en la galería de este, llena de mayor consternacion: tan pronto derrama lágrimas de dolor sobre el sepulcro de su marido, como mira con rencor la armada de los Griegos. Después fixa los ojos con la mayor ternura en las ruinas, en seguida desgaja ramas de criprés, las echa en el fuego del ara, y se entra despachada por las quiebras de los muros de Troya: sale Pirro, y cesa la música que habrá expresado todas las pasiones de Andrómaca.
.
.
Pirro. Solo el sagrado fuego de la pira,
que alumbra de Hector el sepulcro frio,
en tan lóbrega noche comunica
alguna escasa luz á estos recintos.
La oscuridad me impide que ver pueda
de Andrómaca, mi bien, el dulce hechizo.
He venido á estas horas á encontrarla
para manifestarla mi cariño;
que no quiero exponerme á sus desayres
donde algún epirota pueda oirlo.
El horror de las sombras me la oculta
y por hallarla en vano me fatigo.
Qué triste soledad! todo es silencio,
lobreguéz y pavor… solo al oido,
conducidos del zéfiro suave,
llegan de rato en rato los suspiros
de un corazón doliente que se queja.
Quién podrá ser?
Golpe de música que anuncia las pisadas de Andrómaca.
Parece que oygo ruido
hácia las quiebras del cascado muro
y de entre ellas con paso contenido
van saliendo dos sombras.
Andrómaca.- Astianacte,
Le saca de las ruinas ó quiebras
hijo del corazon, des a el asilo
que á tu persona ofrecen los escombres
de la infelice Troya: ven conmigo,
que el horror de la noche y el silencio,
de tu madre protegen los designios.
[…]
Luciano Francisco Comella
Text complet: Hashi Trust Digital Library
.
.
.
.
.
.
Andròmaca plora la mort d’Hèctor i l’orfenesa del seu fill. Artur Masriera
.
.
.
.
.
.ANDRÓMACA PLORA LA MORT D’HECTOR
Y LA ORFANESA DE SON FILL
.
.
(Ilíada, d’Homer, Llibre XXII, vers 477 al 514).
Artur Masriera (1860 – 1929)
Hector, trista de mi!… tots dos visquerem
Ab lo mateix mal fat; ja ab ell nasquerem,
De Príam tú de Troya en lo Palau,
A Thebes, malhaurada, jo naixía,
Y sent nina, Hetión allí’m nodría
De les selves de Placo en mitj l’afrau.Avuy… ¡quina dissort! ¡quant melló’m fora
No haver nascut! l’abisme á tú’t devora
¡Y’m dexes plorant viuda en nostra llar!
Lo nostre fill, pobret, cap benhaurança
Tindrá al mon sense tú. ¿quina esperança
Si es que’s lliura dels Grechs, li ha de restar?Los alters axamplant llurs propies fites
Li robarán los camps i les cullites,
Com orfe’l mirarán desamparat,
Y ab lo cap baix y’ls ulls qu’el plor amara
Als companys de la taula del seu pare
Demanará un bocí per caritat!Al mantell y á la túnica agafantse
D’aquest y aquell, lo sentiran quexantse
De sa trista misèria, ¡al meu fillet!
Y lo més compassiu tot fentli agravi,
Li dará un glop per remullar lo llavi,
Mes no li calmará l’ardenta set!Potsé algun nin qui tinga pare y mare
De casa’l trega y’l bofetege encare
Dihentli: -¡Fuig d’aquí, que’l pare teu
Ja no’ns paga festins, com ans solia!-
Y avergonyit plorant, al caure’l dia,
Lo veuré retornar al costat meu.¡Tú! abans que per cadira d’or tenies
Los genolls de ton pare, y sols volies
De la carn tendre’l més triat bocí;
Que cansat de jogar, jo’t contemplava
Com la son de tos parpres s’amparava
Dormint ditxós en ton bressol de lli.Que en braços de la vida manyagoya
Somniant te mirava molt cofoya,
Mes, sense pare avuy ¡ay quin doló’!
¡Sense l’Héctor aquell que les muralles
Y torreons de Troya, en cent batalles
Defensava ab coratge de lleó!¡Oh Héctor!; ara mort lluny de tos pares
A les naus enemigues t’en anares,
Y’ls cuchs bellugadiços y’ls mastins
Ab ton cós nú se saciarán depressa,
¡Y per amarch recort de ma viudesa
No més tes robres guardaré aquí dins!Aquelles robes fines, virolades
Per mans de les donzelles treballades
¡Ni tan sols per enterrarte’t servirán!
Que’l foch devorador les consumesca
Y ta gloria d’exemple que servesca
Als Troyans y Troyanes que vindrán..
ARTUR MASRIERA
.
.
.
.
La Tradició Catalana
Scientia – Ars – Litterae
Revista quinzenal ilustrada
Any II, nº 10
.
Llibreria y Tipografia Católica
Barcelona, 15 de juliol de 1894
.
.
.
Seferis i Espriu evoquen Andròmaca
..
.
Andromaque, je pense à vous!…
Charles Baudelaire. Le cygne
.
.
.
XVII
Astianacte
.
Ara que te’n vas emporta’t també el nen
que veié la llum sota aquell plàtan
un dia que ressonaven trompetes i lluïen armes
i els cavalls suats s’ajupien per tocar
la verda superfície de l’aigua
a la bassa amb llurs narius humits.Les oliveres amb les arrugues dels nostres pares
les pedres amb la saviesa dels nostres pares
i la sang del nostre germà viva sobre la terra
eren una ferma alegria una fèrtil norma
per a les ànimes que comprenien llur prec.Ara que te’n vas, ara que el dia de rendir comptes
sorgeix, ara que ningú no sap
a qui ha d’occir ni com ha d’acabar,
emporta’t el nen que veié la llum
sota les fulles d’aquell plàtan
i ensenya-li de meditar sobre els arbres.
.
Iorgos Seferis
Mithistòrima
Traducció de Carles Miralles.
.
.
.
Comiat d’Hèctor i Andròmaca. Gravat de la paràfrasi de la Ilíada de Loukanis (Venècia, 1526). Gravats atribuïts a la familia d’impressors de Nicolini da Sabbio.
.
.
.
.
ANDRÒMACA
.
Just en sortir del bany, una serventa l’ha assabentada de la mort de l’home que ella sempre va estimar, una mort que tots dos pressentien propera. La dona ha creuat els braços damunt el pit, inclina amb resignació el cap gairebé fregant l’espatlla dreta, tanca els ulls i recorda, endinsada en el seu íntim mirall, la serenor del passat. Però no s’hi aturarà gaire, perquè endevina el llarg i complex futur que l’espera. Sí, la vida pròpia és certament un rierol, però sovint triga molt, per al qui amb ell arrossega, a perdre’s en l’engolidora basarda del mar. La dona ha complert, fidel, tots els seus deures. Sap també que no trairà mai ningú, que es comportarà amb rectitud fins amb els que li imposarà per la força l’esclavatge que la seva clara estirp no hauria de tolerar. Però ella és massa intel·ligent per sentir-se enemiga dels vencedors. Admet només circumstancials adversaris, pobres nàufrags, com ella mateixa, en l’aiguabarreig darrer. Mirarà de salvar el fill que li queda. Procurarà de vetllar, sol·lícita, pels que tindrà d’altres unions que no desitja. Plora sense llàgrimes el seu infortuni. Després, de seguida, es vestirà i emprendrà de nou el rar i entrebancós camí. I nosaltres, admiradors d’aquesta bella i coratjosa figura, ens apressem a acompanyar-la amb un respectuós silenci.
.
Salvador Espriu
Les roques, i el mar, el blau..
.
.
Iorgos Seferis
Mitihistòrima
Introducció i traducció de Carles Miralles
Poesia dels Quaderns Crema, 6
Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1980
ISBN: 9788485704057
.
.
.
Salvador Espriu.
Les roques i el mar, el blau.
Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.
Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.
Edicions 62. Barcelona, 1996.
ISBN: 9788429742008
.
.
.
Cortázar: “…sonriendo homéricamente entre las lágrimas”
Comiat d’Hèctor i Andròmaca
Homer. Ilíada, cant VI, 466-484.
Traducció de Manuel Balasch (1997)
.
.
.
.
Oliveira canturreaba el tango. La Maga chupó la bombilla y se encogió de hombros, sin mirarlo. -Pobrecita-, pensó Oliveira. Le tiró un manotón al pelo, echándoselo para atrás brutalmente como si corriera una cortina. La bombilla hizo ruido seco entre los dientes.
-Es casi como si me hubieras pegado -dijo la Maga, tocándose la boca con los dedos que temblaban-. A mi no me importa, pero…
-Por suerte te importa -dijo Oliveira-.. Si no me estuvieras mirando así te despreciaría. Sos maravillosa, con Rocamadour y todo.
-De qué me sirve que me digas eso.
-A mi me sirve.
-Si, a vos te sirve. A vos todo te sirve para lo que andás buscando.
-Querida -dijo gentilmente Oliveira-, las lágrimas estropean el gusto de la yerba, es sabido.
-A lo mejor también te sirve que yo llore.
-Si, en la medida en que me reconozco culpable.
-Andáte, Horacio, va a ser lo mejor.
-Probablemente. Fijáte, de todas maneras, que si me voy ahora cometo algo que se parece casi al heroísmo, es decir que te dejo sola, sin plata y con tu hijo enfermo.
-Sí -dijo la Maga sonriendo homéricamente entre las lágrimas-. Es casi heroico, cierto.
-Y como disto de ser un héroe, me parece mejor quedarme hasta que sepamos a qué atenernos, como dice mi hermano con su bello estilo.
-Entonces quedáte.
-¿Pero vos comprendés cómo y por qué renuncio a ese heroísmo?
-Si, claro.
-A ver, explicá por qué no me voy.
-No te vas porque sos bastante burgués y tomás en cuenta que pensarían Ronald y Babs y los otros amigos.
-Exacto. Es bueno que veas que vos no tenés nada que ver en mi decisión. No me quedo por solidaridad ni por lástima ni porque hay que darle la mamadera a Rocamadour. Y mucho menos porque vos y yo tengamos todavía algo en común.
-Sos tan cómico a veces -dijo la Maga.
-Por supuesto -dijo Oliveira-. Bob Hope es una mierda al lado mío.
-Cuando decís que ya no tenemos nada en común, ponés la boca de una manera…
-Un poco así, ¿verdad?
-Si, es increíble.
Tuvieron que sacar los pañuelos y taparse la cara con las dos manos, soltaban tales carcajadas que Rocamadour se iba a despertar, era algo horrible. Aunque Oliveira hacía lo posible por sostenerla, mordiendo el pañuelo y llorando de risa, la Maga resbaló poco a poco del sillón, que tenía las patas delanteras más cortas y la ayudaba a caerse, hasta quedar enredada entre las piernas de Oliveira que se reía con un hipo entrecortado y que acabó escupiendo el pañuelo con una carcajada.
Julio Cortázar. Rayuela.Capítol 20.
.
.
.
.
Julio Cortázar
Rayuela.
Edhasa.
Barcelona, 1977.
ISBN: 8435001458
.
.
.
.
.
Escena d’Hèctor i Andròmaca, de Miquel V. Amer
HÉCTOR Y ANDRÓMACA
Héctor, havent oïdes tals paraules,
de pressa del palau eixí totduna.
Pe’ls carrers d’admirables edificis,
de sa muller la direcció matexa
seguint, la gran ciutat travessa tota;
y á les portes Scées, per hon devía
sortir al camp, á Andrómaca va veure
sa noble esposa, del magnànim Eécion
filla, a l’encontre tot cuytant venintli.
Eécion, qu’habitava en la Hipoplàcia
de boschs cuberta la ciutat de Tébas,
regint los Cilicians, sa filla a Héctor,
d’armadura de bronzo, dada havía.
Al encontrarse ab son espòs Andrómaca,
tan sols va acompanyada d’una fembra
que’l tendre infant encara no enrahora
porta sobre son sí, llur aymadíssim
rebrot, tan bell com fulgurant estrella.
Son pare el nom li dona de Scamándrios,
mas l’anomena Astíanax lo poble,
perquè sols Héctor protector és d’Ílion.
Sonriu, mirant son fill, l’héroe en silenci,
mentre, esclatant en llágrimes, Andrómaca
se li acosta, li pren les mans i diuli:
«Desditxat, ton coratge’t durá a perdre;
ten compassió de ton infant, y tenla
de mí, desventurada, que ben prompte
seré viuda: al aguayt los Grechs se veuhen
y t’occiurán al punt, tots envestint-te.
Tú mort, valdría mes que’m soterrassen,
sens tú, tota alegría hauré perduda
y sols me restarán dolors y angoxa.
Escolta’m: no tinch pare ni tinch mare;
Aquiles lo diví, quant destrohida
hagué dels Cilicians la ciutat célebre,
Tébas, la de sobergues altes portes,
a Eécion, lo meu pare aymat va occiure.
Per temor religiosa hagué respecte
á ses despulles; lo real calabre
dins ses armes cremá maravelloses,
y sobre d’ell li va axecà’ un sepulcre
que les filles de Júpiter, les ninfes
Orestíades d’olms enrevoltaren.
Jo havía set germans en nostre regne,
En un sol jorn precipitats tots foren
dins lo realme de Pluton. Aquiles
los inmolá, los bous quan pasturavan
de peus roncers y les ovelles nostres.
Y ma mare, l’augusta, la Regina
de Hipoplácia de boschs en gir ombrada!
ell ab tota la presa aquí va durla.
Aprés la deslliurá per dons sens terme,
mas ja en la casa paternal, Diana
ab ses mortals sagetes va ferirla.
Pare y mare y germá per mí tu est, Héctor,
y bell espós; ten pietat d’Andrómaca,
defensa’t aquí dalt de nostres torres,
orfe a ton fill no’l fasses ni a mí viuda.
Al figueral l’exércit arrenglera,
qu’essent mes baix lo mur allí es més fácil
entrar en la ciutat. Ja per tres voltes
per allá los Aqueus mes coratjosos
al assalt se llançaren: els dos Ajax,
l’ilustre Idomedeu, els dos Atrides y
l’ardit Diomedes; ara fossen
aconsellats per endeví habilissim
o bé arrastrats per llur nadiu coratge.»
Lo gran Héctor ladonchs li va respondre:
Com ta inquietut, Andrómaca, es la meua;
mas devant los troyans y les troyanes
de llarch vel, dels combats si jo fogía
muller, com un cobart, quina vergonya!
No, la veu de mon cor no es pas aquesta.
Valent y coratjós aprenguí d’esser
batallant sempre en la primera fila
per l’honra de mon pare y per la meua.
Mon cor ab tot me diu y’m diu ma pensa
que vindrá ‘l jorn en que la santa Ílion,
Príam y el poble bataller de Príam
Sucumbirán. Mas ay! la desventura
dels troyans ni la d’Hécuba y mon pare,
ni la de mos germans que, coratjosos
y en tant gran nombre, als colps de ma enemiga
dintre la pols tots junts vindrán á caure,
res no m’acora tant com l’infortuni
que patirás, rompent en plor, lo día
de la perduda llibertat, al veure’t
per un Grech arrancada de la patria.
Ladonchs, sotsmesa á una estrangera á Argos
urdirás tela, el cor ple d’amargura,
ó de la font de Mésseis o de Hypéria
á traure l’aygua haurás d’anar, cativa,
de la necessitat al jou calada.
Lo vianant, en plor vehent-te rompre,
dirá ladonchs: Exa es l’esposa d’Héctor
qu’entr’els troyans que á los cavalls sobravan
era el mes fort dels batallers, quant foren
les grans batalles de lo setje d’Ílion.
Ohint ho ta dolor será mes viva
anyorant ton espòs que ja en la tomba
no ‘t podrá deslliurar del cativeri.
Mas ah! benavirada mort la meua
y la terra en que hauré la sepultura
abans qu’ohir los dols de ta miseria!
Dit axò allarga ‘l braç lo noble Héctor
per pendre ‘l fill, qu’al veure’l s’enretira
y s’amaga, cridant, dintre los braços
de sa nodriça de cintura bella.
Conmogut per l’aspecte de son pare
té por del bronzo y del plomall, qu’al moure’s
terriblement ha vist al cim del casco.
Sonriu el pare com la mare augusta,
y de sopte se trau lo casco l’héroe
que resplandeix en torn y ‘l posa en terra;
dona un bes á son fill, aprés l’abraça,
dins sos braços el breça, y al gran Júpiter
y als altres inmortals així suplica:
«Júpiter y Deus tots, feys que’s senyali
com jo mon fill entr’els troyans, y força
com jo y coratge tinga perque reyni
potentment sobre Ílion; que se diga
quant á son temps de les batalles torni
ell es molt mes valent que lo seu pare;
que les despulles sangonoses duga
del enemich qu’ell haja mort, y al veure’l
sa mare se ‘n alegri en la seua ánima.»
Va dexar son infant, feta la súplica,
entre les mans de sa muller aymada
que en son sí perfumat gojosa al rebre’l
sonreya tot plorant. Conmogut l’héroe
vehentla axí, li diu acariciantla:
«Desditxada, per mí no t’afligescas
fins á desesperarte; abans qu’arribi
l’hora fatal, ningú precipitarme
podrá en lo regne de Pluton. Cap home
cobart ó brau des qu’ix al jorn de vida
no evitará sa sort inexorable.
Torna, donchs, al palau, y torna á empendre
ton traball de la tela y la filosa
y á les esclaves teues dona tasca.
Á tots los homens qu’han nascut en Ílion,
y sobre tot, cal fer la guerra.»
Havent axí parlat lo noble Héctor
recullí el casco d’onejant crinera,
y á son palau sa esposa benvolguda
tornant, girava el cap sovint per veure’l
mentres li anavan cara avall les llágrimes.
Ilíada, VI, 390-496.
Traducció de Miquel Victorià Amer.
Héctor y Andrómaca
del cant sisé de la Ilíada.
Traducció de D. Miquel V. Amer.
Estampa de Viuda y Fiys de Pere J. Gelabert.
Palma de Mallorca, 1887.
De Troia a Ítaca 