Arxius

Posts Tagged ‘Anglès’

L’Ulisses de Graves

.

.

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves  (Londres, 1895 - Deià, 1985) Font: Robert Graves org

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

.
To the much-tossed Ulysses, never done
….With woman wether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
….And wifely she a hero to him bore.
.
Their counter-changings terrified his way:
….They were the clashing rocks, Symplegades,
Scylla and Charybdis too were they;
Now angry storms frosting the sea with spray
….And now the lotus island’s drunken ease.
.
They multiplied into the Sirens’ throng,
….Forewarned by fear of whom he stood bound fast
Hand and foot helpless to the vessel’s mast,
Yet would not stop his ears: daring their song
….He groaned and sweated till that shore was past.
.
One, two and many: flesh had made him blind,
….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind —
Triumph of flesh and afterwards to find
….Still those same terrors wherewith flesh was racked.
.
His viles were witty and his fame far known,
Every king’s daughter sought him for her own,
….Yet he was nothing to be won or lost.
….All lands to him were Ithaca: love-tossed
He loathed the fraud, yet would not bed alone.

.

Robert Graves
.
.

.
ULISSES

Al molt sacsejat Ulisses, mai no saciat / de dona sigui abillada d’esposa o de puta, / Penèlope i Circe li semblaven una sola: / ella com una puta feia realitat les seves fantasies lascives, / i conjugalment ella li parí un heroi.
.
Les seves metamorfosis aterrien la seva ruta: / eren els esculls entrexocants, les Simplègades, / i Escil·la i Caribdis eren elles també; / ara irades tempestes glaçant el mar amb escuma / i ara l’embriac ablaniment a l’illa del lotus.
.
Es multiplicaven en la munió de les sirenes,/ previngut per la por de les quals s’estigué ben lligat / privat de mà i peu a l’arbre del vaixell, / si bé no volgué tapar-se les orelles: exposant-se al seu cant / gemegà i suà fins que aquella platja fou passada.
.
Una, dues, i moltes: la carn l’havia encegat, / la carn obtenia un plaer sols en l’acte, / la carn fixava un únic propòsit en la ment… / Triomf de la carn i després trobar / encara aquells mateixos terrors allà on la carn era turmentada.
.
Les seves vileses eren enginyoses i la seva fama molt reconeguda, / tota filla de rei el volia per a ella sola, / astut i enginyós i molt anomenat, / però ell no era res a ésser guanyat o perdut. / Totes les terres eren Ítaca per a ell: sacsejat d’amor / odiava el frau, però no volia jeure sol.
.
.

.

.

.

8. Ulysses

Robert Graves

Contingut en el recull Poems 1930-1933 (publicat el 1933), el poema és una aportació més a les diferents versions sobre el personatge d’Odisseu-Ulisses que s’han fet en la literatura uni­versal i que a les primeres dècades del segle XX rep una aten­ció particular. S’ha de posar en relació amb una sèrie de poe­mes de Graves que per aqueix temps plantegen un conflicte entre el plaer i l’amor, entre la naturalesa carnal de l’home i els dons morals i espirituals que ofereix la dona. Així, doncs, com en altres ocasions, la narració en tercera persona d’un relat mitològic és vehicle de la problemàtica personal de l’autor.

El poema s’obre amb el qualificatiu “much tossed” aplicat a Ulisses, que substitueix l’homèric polytlas, “que ha sofert molt”, pel sentit de “molt bressat”, segurament pel balanceig de les ones, amb la qual cosa ens apropa als versos inicials de l’Odissea que recorden el camí errívol de l’heroi. Pel que segueix, podem entendre que també es refereix a la multipli­citat d’experiències amoroses, ja que se’ns el presenta com un seductor que no fa diferència entre els dos tipus de dona pre­sents en l’imaginari masculí universal: l’esposa i la prostituta, encarnades en Penèlope i Circe, respectivament:

To the much-tossed Ulysses, never done
…………….With woman whether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
…………….And wifely she a hero to him bore.

Al molt bressat Ulisses, mai no assaciat/ amb dona, ja vestida d’esposa o de bagassa,/ Penèlope i Circe li semblaven una sola:/ ella com una bagassa feia realitat els seu capricis sen­suals,/ i a la manera d’esposa, ella li parí un heroi.

Això que podria representar una superació de la divisió en categories tradicional, ja que a ambdues figures se’ls atribueix la mateixa capacitat per al plaer i per fer de mares (vénen al·ludides al poema indistintament pel pronom “she”), mostra una connotació negativa al llarg del poema. La segona i la ter­cera estrofa recorden episodis del viatge d’Ulisses evocats, no en ordre cronològic, sinó de manera impressionista: les Simplègades o roques entrexocants, Escil·la i Caribdis, l’illa dels lotòfags. Aquests episodis són pretext per introduir dife­rents aparences (“their counter-changings”) de la figura de la dona en un aspecte aterrador, les quals es multipliquen en les Sirenes: es recorda amb fidelitat el passatge del cant XII de l’Odissea, de com Ulisses en passar-hi per davant es fa lligar de peus i mans al pal del vaixell, però no es tapa les orelles amb cera, com ha fet fer als seus companys, per poder escoltar el que canten.

La conseqüència de la multiplicació i la indiferenciació de les dones que va coneixent l’heroi (fins i tot la figura de Nausica pareix multiplicar-se quan s’al·ludeix al fet que “cada filla de rei el cercava per a ella sola”) és el terror davant d’una sexualitat incontrolada i mal assumida:

One, two and many: flesh had made him blind,
…………….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind_
Triumph of flesh and afterwards to find
…………….Still those same terrors wherewith flesh was racked.

Una, dues i moltes: la carn l’havia encegat,/ la carn tenia sol plaer en l’acte,/ la carn posava un sol propòsit en la ment…/ El triomf de la carn, i després, trobar/ encara aquel mateixos terrors allà on la carn era turmentada.

Per això, l’Ulisses de Graves, a diferència de l’homèric, no té una meta en el retorn a una pàtria i a una esposa; dominat per l’amor físic, és incapaç de trobar un punt de referència: “totes les terres per a ell eren Ítaca”.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll
Robert Graves i el món clàssic

.

.

.

Robert GravesMaria Rosa Llabrés i Ripoll

Robert Graves i el món clàssic

Llibres de la nostra terra, 70
Lleonard Muntaner, editor. Palma (Mallorca),2006
ISBN: 9788496242807

.

.

.

 

L’Apol·lo de Robert Mapplethorpe (1988)

.

.

Much has been said about Robert, and more will be added. Young men will adopt his gait. Young girls will wear white dresses and mourn his curls. He will be condemned and adored. His excesses damned or romanticized. In the end, truth will be found in his work, the corporeal body of the artist. It will not fall away. Man cannot judge it. For art sings of God, and ultimately belongs to him.

Patti Smith
Just kids

 .

.

 

.

.

 

Apollo Mapplethorpe

 

Robert Mapplethorpe, Apollo (1988) 
Solomon R. Guggenheim Museum, New York Gift,
The Robert Mapplethorpe Foundation, 1995

Guggenheim.org

.

.

 

.

Robert Mapplethorpe’s Photograph of Apollo (1988)

.
What’s missing is the body, its nakedness wrapped
in marble. What’s missing is the hair, the floating hair
that falls in chalky tendrils. Only the face, huge
and larval-white, peers into the darkness.
Still, this is perfect youthful manhood, iridescent
against chaos. The eyes, wild and vacant, look
but see nothing. What slaking difference?–
They have known ecstasy, that patina
marble carries everywhere. A suddenness
unwarranted, beautiful. The lips, moistened, part
more to breathe than speak. Such desire,
a poetry. The silk of the moment before him,
the rest becomes salt, memory, history.
There is order here, but passion is its spectacular
disarray. The music turning toward light
shadows. O god of the healing art
where is the beautiful lyre of the body?
.

Mark Irwin
Quick, now, always

.

.

.

El que hi manca és el cos, la seva nuesa embolcallada
en marbre. El que hi manca són els cabells, els cabells flotants
que cauen en circells de guix. Només la cara, immensa
i blanca com una larva, guaita dins la fosca.
No obstant, és perfecta jovenívola masculinitat, iridescent
contra el caos. Els ulls, salvatges i vagarosos, miren
però res no veuen. Quina gratificant diferència?—
Han conegut l’èxtasi, aquesta pàtina
que el marbre duu pertot. Una prestesa
injustificada, bonica. Els llavis, humitejats, més aviat
per respirar que per parlar. Aquest desig,
una poesia. La seda del moment davant seu,
la resta esdevé sal, memòria, història.
Hi ha ordre, aquí, però la passió és el seu espectacular
desgavell. La música girant les ombres cap a la
llum. Oh déu de l’art guaridora
on és la bonica lira del cos?

.

.

.

.

Robert & Patti

Robert Mapplethorpe i Patti Simth

Mark Irwin

Mark Irwin

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L’Ítaca de Carol Ann Duffy

.

.

.

Ithaca

.
.
And when I returned,
I pulled off my stiff and salty sailor’s clothes,
slipped on the dress of the girl I was,
and slid overboard.
A mile from Ithaca, I anchored the boat.
.
The evening softened and spread,
the turquoise water mentioning its silver fish,
the sky stooping to hear.
My hands moved in the water, moved on the air,
the lover I was, tracing your skin, your hair,
.
And Ithaca there, the bronze mountains
shouldered like rough shields,
the caves, where dolphins hid,
dark pouches for jewels,
the olive trees ripening their tears in our pale fields.
.
Then I drifted in on a ribbon of light,
tracking the scents of rosemary, lemon, thyme,
the fragrances of your name,
which I chanted again in my heart,
like the charm it was, bringing me back
.
to Ithaca, all hurt zeroed now
by the harm you could do with a word,
me as hero plainly absurd,
wading in, waist-high, from the shallows at dusk,
dragging my small white boat.
.
Carol Ann Duffy
Rapture
.

..

 

Carol-Ann-Duffy

Carol Ann Duffy (Glasgow, Escòcia, 1955)

..

 

.

Ítaca

.
.
I quan vaig tornar,
vaig treure’m la salada i encarcarada vestimenta de mariner,
em vaig enfundar en el vestit de la noieta que vaig ser,
i em vaig esmunyir sobre la borda.
A una milla d’Ítaca vaig ancorar el bot.
.
El capvespre s’ablaní i s’estengué,
l’aigua turquesa mencionant el seu peix argentat,
el cel corbant-se per escoltar.
Les meves mans es mogueren en l’aigua, es mogueren en l’aire,
l’amant que era, resseguint la teva pell, els teus cabells,
.
i Ítaca allí, les muntanyes de bronze
recolzades com escuts abruptes,
les coves, on els dofins s’amaguen,
foscos saquets joiers,
les oliveres madurant les seves llàgrimes en els nostres pàl·lids camps.
.
Aleshores vaig anar lliscant sobre una cinta de llum,
resseguint les essències de romaní, llimona, farigola,
les fragàncies del teu nom,
que vaig entonar de nou en el meu cor,
encisador com era, duent-me de retorn
.
a Ítaca, tota ferida és ara no-res
pel dany que podries causar amb una paraula,
jo com a heroi clarament absurd,
esforçant-me a caminar, mig cos dins les aigües somes, al crepuscle,
arrossegant el meu petit bot blanc.

.

.

.

.

Què van guanyar amb Ulisses els seus companys? Cera per a les orelles! Ezra Pound, Canto XX

.

.

Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
[…]

L’Odissea, XII. Versió de Carles Riba

.

.

.

.

[…]

……………«¿Què van guanyar amb Ulisses,

aquells qui moriren en ple terbolí

i després de molts treballs inútils,

vivint de la carn robada, encadenats com a remers,

si ell aconseguí alta fama

……………i va jeure de nits amb la deessa?

Els seus noms no estan escrits en bronze,

……………ni els seus rems no fan costat al d’Elpènor,

ni tenen túmul a la platja.

……………Ells mai no van veure les oliveres d’Esparta

amb les fulles verdes i després ja no,

……………un cruixir de llum a les branques;

ells mai no veieren la sala de bronze ni el foc a terra,

ni van jaure allí amb les dames de la reina,

ni van compartir el jaç amb Circe, Circe Titània,

ni van rebre menges de Calipso

ni les seves faldilles de seda van refregar els seus malucs.

¡Rebre! ¿Què és el que van rebre?

……………………………………………….Cera per a les orelles.

[…]

Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944)

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

.

Ezra Pound
Canto XX (fragment)
Versió de Francesc Parcerisas

.

.

.

.

.

.

.

.

.

[…]

……………«What gain with Odysseus,

«They that died in the whirlpool 

«And after many vain labors,

«Living by stolen meat, chained to the rowingbench,

«That he should have a great fame

……………And lie by night with the goddess?

«Their names are not written in bronze

……………«Nor their rowing sticks set with Elpenor’s;

«Nor have they mound by sea-bord.

……………«That saw never the olives under Spartha

«With the leaves green and then not green,

……………«The click of light in their branches;

«That saw not the bronze hall nor the ingle 

«Nor lay there with the queen’s waiting maids,

«Nor had they Circe to couch mate, Circe Titania,

«Nor had they meats of Kalüpso

«Or her silk skirts brushing their thighs.

«Give! What were they given?

…………………………………………..«Ear-wax.

[…]

.

Ezra Pound

Ezra Pound (1885 – 1972)

Ezra Pound
Canto XX

.

.

.

.

.

.

Ezra Pound CantosEzra Pound

Un esborrany de XXX Cantos

Traducció de Francesc Parcerisas

Poesia, 43
Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2000
ISBN: 9788475967288

.

.

.

 

 

 

 

 

L’aristeia de Walter White (Heisenberg): els valors homèrics de Breaking Bad

.

.

Alex Knapp: L’èpica de Heisenberg: els valors homèrics de Breaking Bad.

The Epic Of Heisenberg: Breaking Bad‘s Homeric Values. Alex Knapp

.

“Però almenys que no mori sense lluita ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n’assabentin les generacions futures.

.

Breaking Bad 1Les paraules de l’anterior cita varen ser dites per Hèctor de Troia a La Ilíada, d’Homer, però hom pot imaginar-les rondant pel cap de Walter White, conegut com a Heisenberg, a l’episodi final en què marxa amb el seu cotxe amb una càpsula de ricina a una mà i un M60 al portaequipatges. Davant la perspectiva de viure anònimament i sol en una cabana de New Hampshire o anar cap a casa a afrontar-hi el perill, Walter ha escollit el perill.

En fer-ho, sembla que Walt no segueix la petja del modern antiheroi televisiu —no és Tony Soprano, que s’arrauleix amagat mentre els seus sicaris fan la feina bruta de carregar-se  Phil Leotardo; tampoc és Don Draper, que viu atemorit del seu passat i de la seva veritable identitat. Per contra, Walter White sembla estar conduït per ideals més antics —aquells dels herois grecs en la èpica homèrica de La Ilíada i l’Odissea.

Per aprender més de la connexió entre Breaking Bad i els clàssics homèrics, he contactat dos experts: Brett Rogers, Professor Adjunt a la Universitat de Puget Sound, i Monica Cyrino, una professora de clàssiques a, prou adequadament, la Universitat de New Mexico.

Els valors homèrics de Walter WhiteBreaking Bad 2

Al parlar amb aquests acadèmics, hem conversat sobre dos valors homèrics que semblen conduïr particularment Walter Walt. El primer és l’ideal grec d’areté, o excel·lència, que és clarament un dels valors definitoris de Walt.

“El tema relatiu a la necessitat de Walt d’expressar la seva excel·lència –areté– és present des de l’inici”, diu Cyrino. “Com vol tenir el millor producte, i com sempre ho fa —està accentuat repetidament en la narrativa.”

“M’agrada la idea que l’obsessió de Walt amb l’excel·lència (areté) sembla conduïr el seu desig de produïr la metamfetamina més pura. Si els herois homèrics exposen la seva areté durant una aristeia (“moment de grandesa”) en el camp de batalla, Walt per la seva banda vol tenir el seu moment perdurable en el laboratori de meta, i vol que els altres reconeguin la seva areté en produir el material més pur”, va admetre Rogers. “S’adiu molt bé, també, amb les seves explosions de ràbia, sobre si ell és “el qui ho peta tot” o la fúria que sembla mostrar respecte a l’entrevista a Grey Matter al final del darrer episodi.”

El segon valor homèric que condueix Walt és el kleos -la glòria personal. O, tal com Cyrino m’ho descriu, la “necessitat de ser conegut per la teva areté.” Els fans de la sèrie ho han vist al llarg de la història – el desig de Walt de ser conegut com a creador del seu “imperi” el porta a descartar inicialment les seves idees per al blanqueig de capitals, ja que això l’allunyaria de tal propòsit completament. Quan Hank revisa les quaderns de notes de Gale i s’hi refereix com a un geni, Walt, embriac d’una ampolla de vi, refusa la idea que Gale pugui ésser reconegut pels seus coneixements de química.

Breaking Bad 3“Creu-me, no hi ha raonaments, no hi ha deduccions en questes pàgines, almenys a ulls meus, tota aquesta brillantor no sembla més que simple còpia d’oïdes, probablement de l’obra d’una altra persona”, diu Walt. “Creu-me, he estat enmig de prou estudiants per saber-ho. Per tant, aquest geni teu, segurament encara és en algun altre lloc.”

Aquest moment, provocat pel desig de reconeixement d’en Walt, de kleos, posa un altre cop en Hank en la pista del Heisenberg. Quelcom que no hauria passat si ell fos més esfumadís, com  Gus Gring o el seu antic protegit Todd.

A mi també m’agrada la idea de que està obsessionat pel kleos, tot i que això sembla adoptar diverses formes. Per una banda, ell vol que el Walt Jr. porti el seu cognom, i, en els darrers dos episodis, sembla especialment ferit pel refús que d’ell fa el seu fill. Però el Walt també vol que la seva reputació com a Heixenberg perduri,” em diu Rogers. “Torna a posar-se el barret negre de Heisenberg quan decideix a aventurar-se a sortir de la seva cabana de New Hampshire —una autopropaganda un xic perillosa. Si posem aquestes dues diferents possibles fonts de kleos juntes, crec que Walt entra no obstant dins una perillosa paradoxa: pot Walt tenir la seva pròpia gloriosa reputació i passar el seu llegat al seu, a un, fill? D’aquesta manera, Walt és com Odisseu, que vol tenir el seu pastís i menjar-se’l, també — obtenint alhora el seu kleos i mantenint el seu llegat viu.”

Roger també remarca que el focus del Walt en la seva pròpia glòria també posa de manifest alguns dels elements negatius del kleos en la èpica homèrica. “També m’agrada aquesta reflexió teva aquí sobre el kleos perquè la part negativa del kleos (“glòria, bona reputació”), dit d’alguna manera, és pheme (fama, xafardeig). Quan el Walt torna a la casa en el “flash forward”,  a la paret hi han gargotejat Heisenberg, i el veí està aterrit.  Això em recorda el problema bàsic de l’Odissea, quan Odisseu, a còpia de vantar-se d’ell mateix, porta les coses fora de control, especialment amb el seu nom/reputació: aixó permet que el cíclop, Polifem (“el Sr. Molt-Xafarderies”) usi el seu nom de manera que finalment el perjudica.”

 Moments homèrics de Breaking BadBreaking Bad 4

A més de l’aparent adhesió de Walt a valors homèrics, hi ha també més d’un moment a Breaking Bad que senbla al·ludir a l’èpica grega clàssica. Per exemple, l'”estat de fuga” del Walter destinat a proveir una explicació de per què havia desaparegut després de ser segrestat per Tuco ens recorda la història d’Higini en què Odisseu pretén estar boig a fi de deslliurarse d’anar a la guerra de Troia. I l’episodi final, “Granite State”, en què Walt passa els dies a una cabana a New Hampshire, lluny de l’acció, ens porta a la ment l’Aquil·les “enrabiat a la seva tenda” enlloc d’estar combatent en la guerra de Troia.

Hi ha hagut també molts moments en els darrers episodis de veritable “aristeia” homèrica -el moment final de glòria en la vida d’un heroi, com la magnífica escena de Hank arrestant Walt i la seva trucada de vanaglòria a la Marie, just abans que tot vagi pel pedregar”, em deia en Cyrino.

“M’agrada la teva lectura del Walt “enrabiat a la seva tenda” a New Hampshire, molt bona!” va continuar en Cyrino. “Hi va haver alguns moments èpics molt significants en aquelles escenes. Quan en Walt es posa el seu barret de Heisenberg i s’omple les butxaques amb diners, això és equivalent a l’heroi que es posa l’armadura, posant-se la seva identificació com a guerrer. I quan està estirat al llit, tan prim i feble que el seu anell de noces li cau, és una reminiscència d’aquelles escenes de l’antiga èpica en que un personatge perd una peça de vestir o de cobrir-se el cap, marcant el moment de transició cap a una altra identitat, com quan Hèctor es treu el casc, o a Andròmaca li llisca el vel del cap. En tal moment,  Walt deixa de ser marit i pare, però qui és?”

 Breaking Bad 5Un heroi homèric tot i que un monstre modern

Després de discutir algunes d’aquests qüestions amb ambdós acadèmics, vaig formular una pregunta que m’havia estat inquietant. Són els valors homèrics del Walt els que en fan un monstre en el món modern? El desig d’excel·lència i de glòria a costa de la seva família, amb el cost de vides, certament porta Walt a esdevenir el malvat Heisenberg.

“Crec que l’has clavada quan has dit —l’ethos guerrer homèric de Walt el fa antipàtic/inexplicable per a les sensibilitats modernes? La resposta és si: qui pot connectar amb algú tant incansablement egoista perfeccionista amb ressentiments del passat?” digué Cyrino. “És molt difícil d’identificar-se amb aquest tipus, i per tant la resposta narrativa és donar-li alguns valors familiars que mitiguin la seva arrogància. El fet que això tingui precedents clàssics és interessant —jo interpreto els valors familiars de Walt com un sentit del deure, propi d’Eneas, de procurar per la seva familia, encara que ells no vulguin que ho faci.”

Rogers fa  una aproximació  més matisada a aquesta idea. “Els herois homèrics semblen generalment inclinats a forçar els límits del que és acceptable en el si de la comunitat a fi de promoure la seva pròpia grandesa / adquirir timé (honor, llustre) a curt termini, i generar kleos a llarg termini. És aquesta tensió, aquest estira i arronsa entre la necessitat de la comunitat i els desitjos (i la promoció) de l’individu que els herois tendeixen a exemplificar. Com més semblant a un déu un heroi homèric esdevé, més probable és que perjudiqui la més àmplia comunitat humana.”

“A aquest respecte, el Walt és molt un heroi homèric, desitjós de sacrificar-ho tot —i no només tipus com Crazy 8 o  Gus, sinó també a Brock i al nen en el desert —en ordre d’esdevenir més i més gran”, continua en Rogers. “La ironia situacional, per descomptat, és que ell creu que ho fa per mantenir la seva família indemne de qualsevol dany i de la pobresa. Potser és una mica com Aquil·les matant Hèctor en venjança per la mort de Patrocle,  que acaba interferint en el que Aquil·les se suposa que ha de fer per Patrocle: enterrar-lo i rendir-li els deguts ritus funeraris.”

“El meu únic dubte,” acaba en Rogers en la seva discussió sobre aquesta interpretació, “és que no estic completament segur que Aquil·les i Odisseu no fossin, de fet, monstres en la seva pròpia època…”

Breaking Bad és intencionalment homèrica?

Per suposat, aquest focus en els valors del Walt aparentment homèrics i l’al·lusió de la sèrie a l’èpica clàssica porta en sí la següent pregunta: aquestes referències a l’èpica és quelcom que els guionistes tenien en ment?

Rogers no n’està molt segur. “No estic molt segur fins a quin extrem jo portaria aquesta interpretació homèrica. És tan simple sostenir que una acurada lectura d’Homer és útil per a llegir tradicions narratives modernes? Es pot dir que històries “èpiques”, serialitzades, tenen certes / similars preocupacions? Es tracta d’una coincidència remarcable? O és que Vince Gilligant i companyia són Homer reencarnat? Sempre vull ser curós sobre la forma en que establim relacions entre textos antics i moderns, i sempre tinc curiositat sobre quin sentit té fer tals comparacions.”

[…]

Alex Knapp

Breaking Bad 6.

.

.

.

L’Helena (Goldberg) de Peter Meinke

.

.

.

Helen

.

Un escultor guillat en el nostre parc
hi ha representat, en bronze modelat,
la vella història de Leda i el cigne.
Allí, els arbres són frescos i foscos
i la gent pot seure i contemplar
les mil i una formes que l’amor pot adoptar.
.
I en la base de ciment, entre
les acalorades figures i la fresca gespa,
hi ha gargotejat en lletra entenedorament obscena
Helen Goldberg es al putu cul.
.
Ah, Helen Goldberg, el teu amant mortal
ha resultat fals i, pitjor encara,
analfabet. Digue’m, voletejava
com un cigne sobre la teva faldilla tremolosa
en un esclat de llum i ombra,
o vàreu ser sorpresos per una dutxa
d’or, llampant com El Dorado,
quan us deixàveu anar?
.
Si bé, segurament, et vares canviar el xiclet d’una banda
a l’altra mentre ell tenia problemes
amb els seus pantalons arrapats (no els teus)
i tu esperaves que després et donés una volta
en la seva bici—i, de fet, l’amor és una bombolla
que explota com un xiclet entre femenines dents.
.
Hi ha d’haver un missatge aquí, i, en canvi,
em jugaria el que fos
que no va haver-hi cigne en aquells temps, tampoc,
només una història que la Leda de cabells castanys
es va inventar per explicar a sa mare
per què arribava tard un altre cop,
i la seva estimada filla no va sortir d’un ou,
sino que va néixer de la mateixa poc elegant manera
que la Helen Goldberg, els pits punxeguts
i el caminar remena-cul de la qual
causava estralls a tot el 77th Street West,
Troy 23, New York.

.

Peter Meinke
Liquid Papers and Selected Poems

.

Peter Meinke

Peter Meinke (Flatbush, Brooklin, NY, 1932)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Helen
.

A mad sculptor in our park
has fashioned there, in writhing bronze,
the old story of Leda and the swan.
There, the trees are cool and dark
and men may sit and contemplate
the myriad forms that love can take.
.
And on the cement pedestal, between
the burning figures and the cool grass,
is scrawled in printing recognizably obscene,
Helen Goldberg is a good peece of ass.
.
Ah, Helen Goldberg, your mortal lover
has proved false, and, what is worse,
illiterate. Tell me, did he hover
swanlike above your trembling skirts
in a burst of light and shadow,
or were you surprised by a shower of gold,
shining like El Dorado
in your surrendering hour?
.
But probably you shifted your gum from one side
to the other while he had trouble
with his skin-tight pants (not yours)
and you hoped later he’d give you a ride
on his cycle—and anyway love’s a bubble
that bursts like gum in feminine jaws.
.
There should be a moral here, and yet
I’d be willing to bet
there was no swan back then, either,
just a story that brown-haired Leda
made up for her mother to explain
why she was late again,
and her lovely daughter didn’t hatch from an egg
but was born in the same inelegant way
as Helen Golberg, whose pointed breasts
and bottom-twitching walk
devastated all of 77th Street West,
Troy 23, New York.
.

Peter Meinke
Liquid Papers and Selected Poems

.

.

.

Categories:Mitologia Etiquetes: , , , ,

Borges: «The borgh brittened and brent to brondes and askes…»; i Rossetti, i Yeats, …

.

.

.

.

I

.

Sithen the sege and the assaut was sesed at Troye,

The borgh brittened and brent to brondes and askes,

The tulk that the trammes of tresoun there wrought

Was tried for his tricherie, the trewest on erthe.

Hit was Ennias the athel and his highe kynde

That sithen depreced provinces, and patrounes bicome

Welneghe of al the wele in the West Iles :

.

Gawain and the Grene Knight

.

.

.

.

I

.

Once the siege and assault of Troy had ceased,

with the city a smoke-heap of cinders and ash,

the traitor who contrived such betrayal there

was tried for his treachery, the truest on earth;

so Aeneas, it was, with his noble warriors

went conquering abroad, laying claim to the crowns 

of the wealthiest kingdoms in the western world.

.

Sir Gawain and the Green Knight

Traducció en vers de Simon Armitage

.

.

.

.

.

Los cuatro ciclos

J. L. Borges, “Los cuatro ciclos” [1972].

 

Cuatro son las historias. Una, la más antigua, es la de una fuerte ciudad que cercan y defienden hombres valientes. Los defensores saben que la ciudad será entregada al hierro y al fuego y que su batalla es inútil; el más famoso de los agresores, Aquiles, sabe que su destino es morir antes de la victoria. Los siglos fueron agregando elementos de magia. Se dijo que Helena de Troya, por la cual los ejércitos murieron, era una hermosa nube, una sombra; se dijo que el gran caballo hueco en el que se ocultaron los griegos era también una apariencia. Homero no habrá sido el primer poeta que refirió la fábula; alguien, en el siglo catorce, dejó esta línea que anda por mi memoria: The borgh brittened and brent to brondes and askesDante Gabriel Rossetti imaginaría que la suerte de Troya quedó sellada en aquel instante en que Paris arde en amor de Helena; Yeats elegirá el instante en que se confunden Leda y el cisne que era un dios.

Otra, que se vincula a la primera, es la de un regreso. El de Ulises, que, al cabo de diez años de errar por mares peligrosos y de demorarse en islas de encantamiento, vuelve a su Ítaca; el de las divinidades del Norte que, una vez destruida la tierra, la ven surgir del mar, verde y lúcida, y hallan perdidas en el césped las piezas de ajedrez con que antes jugaron.

La tercera historia es la de una busca. Podemos ver en ella una variación de la forma anterior. Jasón y el Vellocino; los treinta pájaros del persa, que cruzan montañas y mares y ven la cara de su Dios, el Simurgh, que es cada uno de ellos y todos. En el pasado toda empresa era venturosa. Alguien robaba, al fin, las prohibidas manzanas de oro; alguien, al fin, merecía la conquista del Grial. Ahora, la busca está condenada al fracaso. El capitán Ahab da con la ballena y la ballena lo deshace; los héroes de James o de Kafka sólo pueden esperar la derrota. Somos tan pobres de valor y de fe que ya el happy-ending no es otra cosa que un halago industrial. No podemos creer en el cielo, pero sí en el infierno.

La última historia es la del sacrificio de un dios. Attis, en Frigia, se mutila y se mata; Odín, sacrificando a Odín, Él mismo a Sí Mismo, pende del árbol nueve noches enteras y es herido de lanza; Cristo es crucificado por los romanos.

Cuatro son las historias. Durante el tiempo que nos queda seguiremos narrándolas, transformándolas.

.

.

 

Helen_Dante_Gabriel_Rossett

‘Helen of Troy’. Dante Gabriel Rossetti. Oil on panel. 1863

..

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

..

.
Leda and the Swan

.
A sudden blow: the great wings beating still
Above the staggering girl, her thighs caressed
By the dark webs, her nape caught in his bill,
He holds her helpless breast upon his breast.

How can those terrified vague fingers push
The feathered glory from her loosening thighs?
And how can body, laid in that white rush,
But feel the strange heart beating where it lies?

A shudder in the loins engenders there
The broken wall, the burning roof and tower
And Agamemnon dead.
………………………………………Being so caught up,
So mastered by the brute blood of the air,
Did she put on his knowledge with his power
Before the indifferent beak could let her drop?

.

W.B. Yeats
.

.
.
.

.

Un cop sobtat: les grans ales agitant-se
sobre la tremolosa noia, les cuixes acaronades
per les fosques palmes, el seu clatell atrapat pel bec,
el seu pit desemparat premut contra el d’ell.
.
¿Com allunyar aquesta glòria emplomallada de les seves cuixes,
que ja s’afluixen, amb aquests dits dèbils i aterrits?
¿I com pot el cos, pres per aquesta blanca empenta,
no sentir contra seu el batec estrany d’aquest cor?
.
Un tremolor en les entranyes hi dóna a llum
la muralla afonada, el teulat i la torre en flames,
i Agamèmnon mort.
……………………………..Així presa,

així dominada per la sang salvatge de l’aire,
¿va rebre d’ell, per la seva força, el seu saber,
abans que el bec indiferent la deixés anar?

 

 

.

.

.