El silenci de les sirenes, de Kafka

.

.

Yo he escrito también algunos cuentos
en los cuales traté ambiciosa e
inútilmente de ser Kafka

Jorge Luis Borges

.

.

..

Hi ha les poderoses i bellíssimes figures de l’incons­cient: les sirenes, que Kafka va evocar […], les sirenes que, després de tants segles, s’estiren, es regiren, deixen onejar al vent els horripilants cabells solts i desple­guen les urpes damunt la roca. Canten com al temps d’Ulisses. No pas històries de la guerra de Troia, com aleshores, sinó paraules misterioses i terribles que els déus revelen als homes. El seu cant penetra a tot arreu. Sedueix les ments i els cors. No serveixen de res les cadenes amb què els ma­riners es lliguen als arbres mestres ni la cera a les orelles a la qual recorre Ulisses. Tots els qui senten la veu sagrada van a la perdició. No poden suportar la revelació. I damunt les roques hi ha un piló d’ossos i de pell arrugada. Però, del temps d’Ulisses al nostre, les sirenes encara s’han fet més poderoses. Ara la seva temptació suprema és el silenci. Mentre que a Construint la muralla xinesa els déus desapa­reixien i morien, aquí fan veure que són morts. Per tant la seva mort—el tema que fascinava Kafka aquests anys—no és sinó la més insidiosa de les seves astúcies. En aquest si­lenci hi ha una intolerable seducció. Tan bon punt callen, nosaltres pequem d’hybris: ens pensem que els hem reduït al silenci amb la nostra força, un orgull irresistible ens om­ple el cor, i allò que ens pensàvem que era la nostra victòria es converteix en la nostra definitiva derrota: l’encegament. Quan l’Ulisses de Kafka arriba al mar de les sirenes, re­sulta que no canten. Creuen que el poden vèncer amb el si­lenci, o es descuiden de cantar en veure la benaurança que emana del seu rostre. Ja no desitgen seduir, només volen aprofitar tant de temps com puguin la brillantor dels seus ulls grossos. Per defensar-se d’elles, Ulisses encara és més cautelós que l’Ulisses d’Homer. Es fa encadenar a l’arbre mestre, es tapa les orelles amb cera, mentre que a l’Odissea, com a gran expert en temptacions i misteris, s’havia deixat les orelles lliures per sentir el cant de les sirenes. Està con­tent i confia en els seus mitjans insuficients i puerils, men­tre que tots els viatgers havien experimentat que no servien de res. No sent el silenci de les sirenes. Es pensa que can­ten i està convençut que és l’únic que no les sent, protegit per la cera a les orelles. Fugisserament en veu les contor­sions dels colls, com respiren profundament, es fixa en els seus ulls plens de llàgrimes, en la boca mig oberta, i es pen­sa que tot això forma part de les melodies que, sense que les senti, es perden al seu voltant. L’espectacle amb prou feines li passa per davant dels ulls dirigits a la llunyania del retorn. Si se salva i derrota les sirenes és pel seu caràcter limitat, decidit, ferm. És un simple, un il·lustrat, un home actiu: el contrari del personatge polimorf, complex, atent a les veus i a les màgies divines que era a l’Odissea. Ni se li acudeix que el cant de les sirenes podria vèncer les seves ridícules defenses, i és tan insensible al silenci mortal dels déus que el confon amb un cant que no sent. Però tampoc no és un descregut: no es deixa vèncer per l’orgull d’haver matat els déus. Així, per una curiosa combinació de casua­litats, Ulisses és l’únic home que sobreviu a la desaparició de la divinitat.

Tot i que amb moltes cauteles, Kafka proposa una altra versió de la llegenda de les sirenes, l’única en la qual, evi­dentment, creu. Ulisses no és pas l’heroi limitat i pueril que, per burla, Kafka havia hipotitzat, sinó que continua essent l’home de l’Odissea, dotat simultàniament de la més subtil saviesa religiosa i de les astúcies humanes que ens permeten enganyar els déus i conviure-hi. Quan veu que les sirenes pleguen el coll, respiren profundament amb els ulls plens de llàgrimes i mig obren la boca, no es pensa que canten, ni que l’estratagema de la cera li impedeix sentir­ies. S’adona que les sirenes callen, que assisteix al silenci i la mort dels déus. Però, a diferència dels altres homes, no es deixa vèncer per la seducció d’aquest silenci, pensant-se que les ha derrotat amb les seves forces. Astut com una guineu, fa veure que encara canten. Aquest Ulisses modern és Kafka, l’home que ens ensenya a conviure amb la mort dels déus.

.

Pietro Citati
Kafka
Traducció d’Anna Casassas

.

.

Il·lustració de Riki Blanco a “el silencio de las sirenas”. Ed. Laberinto de las Artes

.

.

.

Para protegerse de las sirenas, Odiseo se taponó los oídos con cera y se hizo encadenar al mástil. Lógicamente, todos los viajeros antes que él (excepto aquellos a los que las sire­nas atraían ya desde la distancia) podrían haber hecho algo parecido, pero todo el mundo sabía que hubiera sido en vano. El canto de las sirenas lo traspasaba todo, hasta la cera, y las víctimas de su seducción habrían hecho saltar, en su apasionamiento, las cadenas, el mástil y cualquier otra cosa. Sin embargo, Odiseo, aunque había oído hablar de ello, hizo caso omiso, y confiando plenamente en el puñado de cera y el manojo de cadenas, puso rumbo hacia las sirenas ufanándose ingenuamente de su truco.

Pero resulta que las sirenas tienen un arma aún más terri­ble que su canto: su silencio. Cabe imaginar, aunque nunca ha sucedido, que alguien pudiera escapar a los efectos de su canto; pero a los de su silencio jamás. Nada terrenal puede resistirse a la sensación de haber sido capaz de doblegarlas y a la consecuente soberbia, que lo arrolla todo.

Y en efecto, cuando llegó Odiseo, aquellas formidables cantoras no cantaron, fuera porque creyesen que ante tama­ño rival no había otra arma posible que el silencio, fuera porque, al contemplar la felicidad en la cara de Ulises, que no pensaba en otra cosa que la cera y las cadenas, se olvida­ran por completo de cantar.

Sin embargo, Odiseo no oyó su silencio, si puede decirse así: creyó que cantaban pero que él, al estar protegido, no las oía; al principio las vio por un momento arquear el cuello y respirar hondo, vio sus ojos arrasados en lágrimas y sus bocas semiabiertas, pero creyó que todo eso formaba parte de las arias que sonaban a su alrededor sin ser oídas. Pronto, sin embargo, su mirada se fijó en la lejanía y se tornó imper­meable a todo aquello; fue como si las sirenas desaparecieran para él, y justo cuando las tenía más cerca, las perdió completamente de vista.

Mientras tanto, ellas, más bellas que nunca, se estiraban y contorsionaban, dejaban ondear al viento sus estremecedoras cabelleras, extendían las garras abiertas sobre la roca, y ya no pretendían seducir, solo apurar hasta el límite el fulgor de los grandes ojos de Odiseo.

Si las sirenas tuvieran conciencia, habrían quedado ani­quiladas, pero, al no tenerla, sobrevivieron, aunque, eso sí, Odiseo se les escapó.

Por lo demás, hay quien añade un detalle a esta historia. Se cuenta que Odiseo era tan astuto, tan ladino, que ni siquie­ra la diosa del hado podía penetrar en su interior, y quizá, aunque esto es difícil de entender para una mente humana, sí se dio cuenta de que las sirenas guardaban silencio, pero, para escudarse, fingió, de cara a ellas y a los dioses, lo que acabamos de contar.

1917-1918

Franz Kafka

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics

.

.

.

.

Pietro Citati

Kafka

Traducció d’Anna Casassas

Quaderns Crema. Barcelona, 2012.

ISBN: 9788477275220

.

.

el silencio de las sirenas

franz kafka

ilustraciones de riki blanco

Laberinto de las Artes. Zaragoza, 2008

ISBN: 9788461237968.

.

.

Franz Kafka

El silencio de las sirenas
Escritos y fragmentos póstumos

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics
Prólogo de Jordi Llovet

Random House Mondadori. Barcelona, 2005
ISBN: 9788497937900

.

.

.

.

La guerra a la Ilíada. Entre la seva bellesa i els seus desastres

.

Ares, […] posseït de furor, tot ell maldat… (Íl., V,  831)
Ares, flagell dels mortals…  (Íl., V, 846)
Ares, que fa vessar llàgrimes… (Íl.,  VIII, 515)

.

.

.

.

Pieter Paul Rubens. Les conseqüències de la guerra (1637-1638). Galeria Palatina (Palazzo Pitti). Florència

.

.

.

.

Un’altra bellezza. Postilla sulla guerra

.

.

[…]

Cosa dobbiamo fare per in­durre il mondo a seguire la propria inclinazione per la pace? Anche su questo l’Iliade ha, mi sembra, qualcosa da insegna­re. E lo fa nel suo tratto più evidente e scandaloso: il suo trat­to guerriero e maschile. È indubbio che quella storia presenti la guerra come uno sbocco quasi naturale della convivenza civile. Ma non si limita a questo: fa qualcosa di assai più im­portante e, se vogliamo, intollerabile: canta la bellezza della guerra, e lo fa con una forza e una passione memorabili. Non c’è quasi eroe di cui non si ricordi lo splendore, morale e fi­sico, nel momento del combattimento. Non c’è quasi morte che non sia un altare, decorato riccamente e ornato di poe­sia. La fascinazione per le armi è costante, e l’ammirazione per la bellezza estetica dei movimenti degli eserciti è conti­nua. Bellissimi sono gli animali, nella guerra, e solenne è la natura quando è chiamata a far da cornice al massacro. Per­fino i colpi e le ferite vengono cantati come opere superbe di un artigianato paradossale, atroce, ma sapiente. Si direbbe che tutto, dagli uomini alla terra, trovi nell’esperienza della guerra il momento di sua più alta realizzazione, estetica e mo­rale: quasi il culmine glorioso di una parabola che solo nel­l’atrocità dello scontro mortale trova il proprio compimento. In questo omaggio alla bellezza della guerra, l’Iliade ci co­stringe a ricordare qualcosa di fastidioso ma inesorabilmen­te vero: per millenni la guerra è stata, per gli uomini, la cir­costanza in cui l’intensità – la bellezza – della vita si sprigio­nava in tutta la sua potenza e verità. Era quasi l’unica possi­bilità per cambiare il proprio destino, per trovare la verità di se stessi, per assurgere a un’alta consapevolezza etica. Di con­tro alle anemiche emozioni della vita, e alla mediocre statura morale della quotidianità, la guerra rimetteva in movimento il mondo e gettava gli individui al di là dei consueti confini, in un luogo dell’anima che doveva sembrar loro, finalmente, l’approdo di ogni ricerca e desiderio. Non sto parlando di tempi lontani e barbari: ancora pochi anni fa, intellettuali raf­finati come Wittgenstein e Gadda, cercarono con ostinazio­ne la prima linea, il fronte, in una guerra disumana, con la convinzione che solo là avrebbero trovato se stessi. Non era­no certo individui deboli, o privi di mezzi e cultura. Eppure, come testimoniano i loro diari, ancora vivevano nella convinzione che quell’esperienza limite – l’atroce prassi del com­battimento mortale – potesse offrire loro ciò che la vita quo­tidiana non era in grado di esprimere. In questa loro convin­zione riverbera il profilo di una civiltà, mai morta, in cui la guerra rimaneva come fulcro rovente dell’esperienza umana, come motore di qualsiasi divenire. Ancor oggi, in un tempo in cui per la maggior parte degli umani l’ipotesi di scendere in battaglia è poco più che un’ipotesi assurda, si continua ad alimentare, con guerre combattute per procura attraverso i corpi di soldati professionisti, il vecchio braciere dello spiri­to guerriero, tradendo una sostanziale incapacità a trovare un senso, nella vita, che possa fare a meno di quel momento di verità. La malcelata fierezza maschile cui, in Occidente come nel mondo islamico, si sono accompagnate le ultime esibi­zioni belliche, lascia riconoscere un istinto che lo shock del­le guerre novecentesche non ha evidentemente sopito. L’Iliade raccontava questo sistema di pensiero e questo modo di sentire, raccogliendolo in un segno sintetico e perfetto: la bel­lezza. La bellezza della guerra – di ogni suo singolo partico­lare – dice la sua centralità nell’esperienza umana: tramanda l’idea che altro non c’è, nell’esperienza umana, per esistere veramente.

Quel che forse suggerisce l’Iliade è che nessun pacifismo, oggi, deve dimenticare, o negare quella bellezza: come se non fosse mai esistita. Dire e insegnare che la guerra è un inferno e basta è una dannosa menzogna. Per quanto suoni atroce, è necessario ricordarsi che la guerra è un inferno: ma bello. Da sempre gli uomini ci si buttano come falene attratte dalla lu­ce mortale del fuoco. Non c’è paura, o orrore di sé, che sia riuscito a tenerli lontani dalle fiamme: perché in esse sempre hanno trovato l’unico riscatto possibile dalla penombra del­la vita. Per questo, oggi, il compito di un vero pacifismo do­vrebbe essere non tanto demonizzare all’eccesso la guerra, quanto capire che solo quando saremo capaci di un’altra bel­lezza potremo fare a meno di quella che la guerra da sempre ci offre. Costruire un’altra bellezza è forse l’unica strada ver­so una pace vera. Dimostrare di essere capaci di rischiarare la penombra dell’esistenza, senza ricorrere al fuoco della guer­ra. Dare un senso, forte, alle cose senza doverle portare sot­to la luce, accecante, della morte. Poter cambiare il proprio destino senza doversi impossessare di quello di un altro; riu­scire a mettere in movimento il denaro e la ricchezza senza dover ricorrere alla violenza; trovare una dimensione etica, anche altissima, senza doverla andare a cercare ai margini del­la morte; incontrare se stessi nell’intensità di luoghi e mo­menti che non siano una trincea; conoscere l’emozione, an­che la più vertiginosa, senza dover ricorrere al doping della guerra o al metadone delle piccole violenze quotidiane. Un’al­tra bellezza, se capite cosa voglio dire.

[…]

Alessandro Baricco
Omero, Iliade

.

.

.

.

Una altra bellesa. Postil·la sobre la guerra

.

.

[…]

¿Com ho podem fer? ¿Com podem induir el món a seguir la pròpia inclinació per la pau? Em sembla que, en aquest punt, la llíada també ens ensenya alguna cosa. I ho fa en el fragment més evident i escandalós: el seu fragment guerrer i masculí. Es indubtable que aquesta història presenta la guer­ra com el resultat gairebé natural de la convivència civil. Però no s’atura aquí. Fa una altra cosa molt més important, i, si volem, intolerable: canta la bellesa de la guerra, i ho fa amb una força i una passió memorables. Pràcticament no hi ha cap heroi del qual no se’ns recordi l’esplendor, moral i físi­ca, en el moment del combat. Pràcticament no hi ha cap mort que no sigui un altar, ricament decorat i adornat de poesia. La fascinació per les armes és constant, i l’admiració per la bellesa estètica dels moviments dels exèrcits és contínua. Els animals, en la guerra, són magnífics, i la natura és solemne quan se la crida per fer de marc a la matança. Fins i tot els cops i les ferides es canten com obres sublims d’una artesania paradoxal, atroç, però experta. És com si tot, dels homes a la terra, trobés en l’experiència de la guerra el moment de més alta realització, estètica i moral; gairebé com si fos la culmi­nació gloriosa d’una paràbola que només troba compliment en l’atrocitat del xoc mortal. En aquest homenatge a la belle­sa de la guerra, la llíada ens obliga a recordar una cosa enut­josa però inexorablement certa: durant mil·lennis la guerra ha estat, per als homes, la circumstància en la qual la inten­sitat —la bellesa— de la vida alliberava tota la seva potèn­cia i veritat. Era gairebé l’única possibilitat de canviar el pro­pi destí, de trobar la veritat d’un mateix, d’elevar-se a una alta consciència ètica. Davant de les emocions anèmiques de la vida, i de l’altura moral mediocre de la quotidianitat, la guerra feia moure el món i projectava els individus més enllà dels seus límits habituals, en un lloc de l’ànima que, comptat i debatut, els devia semblar la meta de totes les recerques i desitjos. No parlo de temps llunyans i bàrbars: no fa gaires anys, intel·lectuals refinats com ara Wittgenstein i Gadda van buscar obstinadament la primera línia de front en una guerra inhumana, amb el convenciment que era l’únic lloc on es podrien trobar a ells mateixos. Es evident que no eren homes dèbils ni desproveïts de mitjans i de cultura. I tanmateix, tal com mostren els seus diaris, encara vivien en el convenciment que aquella experiència límit —la praxis atroç del combat mortal— els podria oferir allò que la vida quotidiana no era capaç de donar. Aquest convenciment reflecteix el perfil d’u­na cultura, que no ha mort mai, en la qual la guerra era l’eix candent de l’experiència humana, el motor de qualsevol esde­venir. Encara avui, en una època en la qual la major part dels humans considera la hipòtesi d’anar al combat pràcticament com una hipòtesi absurda, es continua alimentant, amb guer­res dutes a terme per procuració mitjançant cossos de sol­dats professionals, el vell braser de l’esperit guerrer, cosa que traeix una incapacitat substancial per trobar un sentit, a la vida, que pugui prescindir d’aquest moment de veritat. El mal dissimulat orgull masculí que, tant a Occident com en el món islàmic, ha acompanyat les últimes exhibicions bèl·li­ques deixa reconèixer un instint que el xoc de les guerres del segle passat és evident que no va aplacar. La llíada explica­va aquest sistema de pensament i aquesta manera de sentir, i ho recollia en un signe sintètic i perfecte: la bellesa. La belle­sa de la guerra —de cada detall particular— expressa el lloc central que ocupa en l’experiència humana: transmet la idea que, en l’experiència humana, no hi ha res més per existir realment.

El que potser suggereix la llíada és que cap pacifisme, avui dia, ha d’oblidar o negar aquesta bellesa com si no hagués existit mai. Dir o ensenyar que la guerra és un infern i prou és una mentida nociva. Encara que soni atroç, cal recordar que la guerra és un infern, però un infern bell. Des de sem­pre els homes s’hi tiren com papallones atretes per la llum mortal del foc. No hi ha por, ni horror, que hagi aconseguit mantenir-los allunyats de les flames, perquè és el lloc on sem­pre han trobat l’única redempció possible de la penombra de la vida. Per això, avui en dia, la tasca d’un pacifisme de debò no hauria de ser demonitzar fins a l’extrem la guerra, sinó entendre que només quan siguem capaços d’una altra belle­sa podrem prescindir de la que ens ofereix des de sempre la guerra. Construir una altra bellesa potser és l’únic camí cap a una pau de debò. Demostrar que som capaços d’il·luminar la penombra de l’existència sense recórrer al foc de la guerra. Donar un sentit, fort, a les coses sense haver d’acostar-les a la llum, enlluernadora, de la mort. Poder canviar el propi destí sense haver d’apoderar-nos del d’un altre; aconseguir fer moure els diners i la riquesa sense haver de recórrer a la violència; trobar una dimensió ètica, fins altíssima, sense haver d’anar a buscar-la al llindar de la mort; trobar-nos a nosaltres mateixos en la intensitat de llocs i moments que no siguin una trinxera; conèixer l’emoció, fins la més vertigino­sa, sense haver de recórrer al dòping de la guerra o a la metadona de les petites violències quotidianes. Una altra bellesa, si enteneu què vull dir.

[…]

Alessandro Baricco
Homer, Ilíada
Traducció al català d’Anna Casassas

.

.

.

.

Pablo Picasso. Guernica 1937. Amb clares influències del quadre de Rubens Les conseqüències de la guerra.

.

.

.

.

Introducción

.

.

.

La Ilíada es el poema del desarme de la cultura, en el doble sentido de la palabra desarme: porque desarma, desmonta las construcciones culturales que dignifican la acción mortífera del héroe, mostrándola como fuente de destrucción y sufrimiento ajeno y propio; y porque apunta a un mundo de valores no apuntalado por las armas.

A través del poema, que nos muestra a unos héroes en acción en el décimo año de la guerra de Troya, Homero nos ofrece, no una exalta­ción de las proezas guerreras o de la moral heroica, sino una crítica del comportamiento heroico, que no se limita al cuestionamiento de los valores que lo sustentan, sino que señala un horizonte de huma­nidad que los trasciende. Seguirlo a Homero en esta exploración crí­tica y poner de relieve la actualidad de su enseñanza es el objeto del presente libro.

La destreza poética que refleja la Ilíada es algo comúnmente acep­tado, pero la valía ética que da sentido al poema, y lo configura, dista mucho de ser reconocida como merece. Más bien las interpretaciones más extendidas la ignoran o desvirtúan por completo. Así, es un lugar común considerar la Ilíada como un canto heroico a la guerra de Troya, como un poema centrado en celebrar la gloria de los héroes y de los dioses, en sintonía con la tradicional y colectiva épica heroica. Desde este punto de vista, lo que convierte a este poema en una obra maes­tra de la literatura es la excepcional destreza con la que el aedo pone en juego la fuerza poética que encierra la acción heroica. Y si de ética homérica cabe hablar, ésta consiste en un ennoblecimiento del héroe, que destacaría sobre todo su disposición a entregar la vida por un ideal. Con esta idealización homérica, según esta interpretación, los héroes se convierten en modelos de universal validez.

La interpretación que aquí defiendo se orienta en sentido contrario. La disposición a entregar la vida, que es ciertamente la quintaesencia del comportamiento heroico y objeto de tratamiento admirativo tanto desde una perspectiva martirológica cristiana como romántica, no se nos pre­senta como modélica o ejemplar. Más bien, morir por un ideal, que es a la vez matar por él, es precisamente el blanco de la crítica dramática que pone en juego el poema, exponiendo sus justificaciones a la luz de sus nefastos efectos. Lejos de ennoblecer el modelo heroico, la Ilíada se dirige a socavarlo, poniendo en cuestión de la manera más radical ese tipo especial de acción que da sentido a la vida, y a la muerte del héroe: entregarse a la acción de matar, y morir, con el fin de “gozar” del honor y de la inmortalidad de la “gloria imperecedera”. El poema nos muestra con sobrada insistencia los efectos destructivos y deshumanizadores de esa especial acción mortífera que tradicionalmente concede excelencia al héroe. Pero no se detiene aquí. La trama misma de la Ilíada, y esto es lo esencial, es una elaborada expresión de este cuestionamiento del comportamiento heroico. La historia de Aquiles es la historia del pro­ceso de transformación que lleva al héroe por antonomasia a despegarse de los inmoladores valores heroicos y a replantearse la valoración de la vida y de la muerte desde una perspectiva que trasciende los límites heroicos y grupales, y apunta a la solidaridad y a una humanidad com­partida de naturaleza universal. Perspectiva que se asienta sobre el sen­timiento y la conciencia de la debilidad radical y la limitación comunes a todos los hombres. Así se expresa una nueva concepción de la condi­ción humana que invalida los fundamentos de la conducta heroica y, por extensión, de toda construcción cultural (oposición amigo/enemigo, afirmación de la seguridad en la fuerza, dignificación de la muerte en combate, vigencia de la venganza…) que legitime la acción de matar o morir por una Causa.

.

.

.

[…]

.

Epílogo

.

.

.

De querer ser como un dios a reconocerse limitada y vulnerablemente humano. Éste es el proceso de transformación de Aquiles que nos cuenta la Ilíada. La gran enseñanza del poema es este viaje transformador en el que Aquiles, a través de dolor, muerte y lágrimas, pasa de la “lógica” del modelo heroico que los produce (hybris de parecerse a los dioses-re­belión frente a la finitud en aras de la inmortalidad-desprecio de la vida-insensibilidad frente al sufrimiento ajeno) a la “lógica” de la finitud humana (aceptación de la finitud-valoración de la vida-sensibilidad ante el sufrimiento ajeno). Despejada de ideales absolutos o sublima­ciones nebulosas que ofrezcan “completarla”, esta nueva visión de la vida humana inaugura una ética de alcance indiscutiblemente universal.

Espero haber mostrado en este ensayo, con respeto riguroso al pro­pio texto, que éste es el sentido que mejor encaja con la trama narra­tiva misma del poema, con la propia concatenación de la acción dra­mática (el criterio clave que apuntaba Aristóteles en su Poética), que además se ve reforzado por múltiples elementos particulares que se­ñalan en esta dirección. Mucho es lo que hay que ignorar u omitir de la Ilíada para defender que este poema supone una mera exaltación de los valores heroicos, como influyentes interpretaciones tradicionalmente defienden. La Ilíada no es la revalidación de la moral heroica sino, por el contrario, la obra consciente y elaborada de un pensador movido por la dolorosa toma de conciencia de los efectos destructivos y deshumanizadores de dicha moral.

Pero Homero, es preciso subrayarlo, no se hace vanas ilusiones. Su visión y sensibilidad no es complaciente sino trágica. Tras el episodio con el que termina su historia nos hace saber que la guerra continuará. Sabe que la guerra, las guerras, continuarán. Homero no es un utopista; más que considerar que “otro mundo es posible”, subraya la contradicción entre una perenne tendencia de los humanos a absolutizar sus instintos, a jugar a ser dioses, y lo que la reflexión serena sobre la vida y sobre la historia de los hombres nos señala. Homero no pretende un desenlace feliz, ni de su obra ni de la condición humana. Pero no le resta grandeza a la Ilíada el que no muestre triunfantes los valores que promociona. Su profunda conciencia de la realidad y del sufrimiento humanos le impide a Homero teñir su humanidad de un optimismo engañoso.

[…]

Juan Carlos Rodríguez Delgado
El desarme de la cultura
Una lectura de la Ilíada

.

.

.

.

Alessandro Baricco

Omero, Iliade

Giangiacomo Feltrinelli Editore.

Milano, 2004

ISBN: 8807490315

.

.

.

Alessandro Baricco

Homer, Ilíada

Traducció d’Anna Casassas

Les Ales Esteses, 185

RBA – La Magrana. Barcelona, 2005

ISBN: 9788478713615

.

.

.

Juan Carlos Rodríguez Delgado

El desarme de la cultura

Una lectura de la Ilíada

Katz Editores. Madrid, 2010

ISBN: 9788492946198

.

.

.

.