Arxius

Posts Tagged ‘Antoni Ribera i Jordà’

Estiu de metamorfosis (d’Antoní Liberal a Tiziano). Diana i Cal·listo. Diana i Acteó.

.

DIANA ALS JARDINS

(Dedicació d’una estàtua de Joan Rebull)

Calla, vençut, el bosc darrera teu.
Véns als jardins dels homes que fins ara
t’hem somiat tement; ets nua i clara,
madura al pas que et porta pura i greu.
En el perill, qui salva no és el déu
rient, sinó el terrible: el que dispara
de sobte, al crit obscur, però té l’ara
esquerpa al massa obsequiós romeu.
Has trepitjat l’ull d’Acteó. El misteri
és que tu ets i nosaltres només
vivim; et fas patent o te’ns refuses,
som per mirar; rivals, però, en l’imperi
teus, no podent recórrer més lleugers,
sinó ordenant les solituds confuses.

Carles Riba
Salvatge Cor

.

EN VEURE LA «DIANA» DE JOAN REBULL

Regina de la Nit, verge Astarté!
Vestida de nuesa, em transportaves
a una vall fabulosa, a un Tempé
antic, sembrat de flors roges i blaves

on tu caces, encara. I també
creia que les nimfes amb qui anaves
i llurs càntics sentir… (Joan! Obrer
a qui els déus han guiat les mans esclaves!)

Al davant teu m’acora la paüra
de contemplar el vedat, com Acteó
quan descobrí el teu cos, donzella pura

dintre la bauma al peu del Citeró.
—Però estalvia’m, Dèlia, la mort dura
i assacia’m del cos immoridor!

Antoni Ribera

.

Aquest estiu ens ha facilitat dues magnífiques ocasions per a aproximar-nos al món de les metamorfosis o per a recrear-nos-hi. Ja en feia referència, també, Mariàngela Vilallonga, en el seu blog, i ens en volem fer ressò també aquí.

En primer lloc volem destacar l’excel·lent traducció, de la mà de Jaume Almirall, del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, publicada per la Fundació Bernat Metge.

En segon lloc ens volem referir a l’exposició temporal “Metamorphosis“, a la National Gallery de Londres, amb l’exhibició de forma conjunta de tres quadres de Tiziano i un seguit d’iniciatives artístiques i literàries al seu voltant. Partint de la base que Tiziano, per a la creació de les seves obres pictòriques, partí d’una obra poètica, les Metamorfosis d’Ovidi, els comissaris de l’exposició varen encarregar a un grup de poetes que, a partir de l’obra pictòrica de Tiziano, creessin, cada un d’ells, una obra poètica. Els poemes resultants, recollits en forma de llibre, són obra de:

.

.

PATIENCE AGBABI
SIMON ARMITAGE
WENDY COPE
CAROL ANN DUFFY
LAVINIA GREENLAW
TONY HARRISON
SEAMUS HEANEY
FRANCIS LEVISTON
SINÉAD MORRISSEY
DON PATERSON
CHRISTOPHER REID
JO SHAPCOTT
GEORGE SZIRTES
HUGO WILLIAMS

.

.

.

A la página web de la galeria londinenca podem accedir a la lectura, per alguns dels referits poetes, del seu respectiu poema. També tenim la possibilitat d’accedir als comentaris de cada un d’ells sobre el procés de creació de la seva respectiva peça literària.

.

Tornant a la traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, en la corresponent Introducció Jaume Almirall ens emmarca aquesta obra dins de la tradició mitogràfica grega:

.

.

“En el mite grec, el canvi de forma és un recurs del qual disposen els déus; aquests poden fer-ne ús en ells mateixos i per als seus propis interessos, i poden també fer-ne ús en els humans, amb finalitats diverses. En particular, la transformació d’homes i dones en animals, plantes, roques, cursos d’aigua i astres és un motiu freqüent i característic de la mitologia grega. Els diferents gèneres literaris grecs, així com les arts plàstiques, impregnats tots ells del mite, han recreat interminablement un repertori abundós i variat d’històries de transformacions. En Homer, en la lírica, en el drama, en autors hel·lenístics i d’edat imperial, aquestes narracions proporcionen motius etiològics, exemples de pietat i d’impietat, elements per a la reflexió sobre la condició humana. En ocasions, la metamorfosi esdevé un simple recurs narratiu, i hom se’n serveix per a culminar un relat que prèviament no incloïa cap transformació. Algunes d’aquestes històries, finalment, són simples invencions modelades més o menys lliurement sobre models tradicionals.

La tradició mitogràfica grega relacionada amb la metamorfosi oferia, doncs, tant a l’esperit creador com a l’erudit, un material inesgotable. Amb ell (gairebé exclusivament) pogué elaborar Ovidi la seva obra mestra, les Metamorfosis, summa mitològica −per al seu temps i per a Occident− i un dels cims de la literatura grecoromana. La crítica ha esmerçat segles a establir els models i les fonts d’Ovidi; hom concorda a admetre que el poeta manejà una àmplia varietat d’obres, des dels grans noms de la tradició fins a autors i obres decididament menors. Entre aquests darrers, figuren alguns títols d’escrits −sovint altrament perduts− dedicats monogràficament a recollir metamorfosis. En unes quantes ocasions, retrobarem aquests noms i títols tractant d’Antoní Liberal i les seves fonts.”

Jaume Almirall

.

.

Doncs bé, com a mostra d’una singular recreació pictòrica de metamorfosis, la National Gallery de Londres, com dèiem, ha presentat conjuntament les tres obres de Tiziano que mostrem a continuació. La primera es mefereix a la història d’Àrtemis (o Diana) i Cal·listo, i les dues següents a la d’Àrtemis/Diana i Acteó —una sobre el moment en que Acteó veu nua a Diana, i una altra en el moment en que aquesta dispara la seva sageta a Acteó, que s’està transmutant en cèrvol, el qual ja està essent assetjat pels seus propis gossos—.

.

.

DIANA I CAL·LISTO

.

.

Tiziano - Diana and Callisto (1556-9) - National Gallery of London and National Galleries of Scotland

Tiziano – Diana and Callisto (1556-9)
National Gallery of London and National Galleries of Scotland

.

.

Sobre el mite (i les metamorfosis) de Cal·listo, ens en parla Jaume Almirall, en les “Notícies preliminars” a cada història contingudes en l’edició de l’obra d’Antoní Liberal. En concret, al tractar del relat sobre Polifonte, en fa el paral·lelisme amb el mite de Cal·listo i ens diu:

.

.

La presència de l’ós en aquesta història porta a relacionarla amb la cèlebre de Cal·listo. Aquesta nimfa, o princesa, del seguici d’Àrtemis, fou objecte de l’amor de Zeus, el qual s’hi uní després d’adoptar la forma de la deessa; la gravidesa de la noia delatà el fet, i Àrtemis la castigà per la pèrdua de la virginitat convertint-la en óssa; morta en circumstàncies que varien segons les versions, Cal·listo és convertida —segona metamorfosi— en la constel·lació de l’Óssa major.[…]

Jaume Almirall
Notícies preliminars al Recull de metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

TITIAN: DIANA AND CALLISTO

Girls, look where I point:
it’s not about her belly’s soft pout,
or a god whose name is a planet,
whether she was or wasn’t compliant
when she heard him pant
as his seed was spent,
each bruise on her skin his fingerprint,
her unfit to bathe in so much as a pint
of our sacred stream, pregnant, penitent,
not about any of that, even should she repent
or prove her innocence conclusively, pin it
on him, on the stars, on myth, plant
the thought that she’s the victim here; my point,
ladies, is this — it’s all about paint.

CAROL ANN DUFFY

.

.

.

ACTEÓ I DIANA

.

El mite d’Acteó ens ve explicat al Diccionari de Mitologia Grega i Romana, de Pierre Grimal (en la seva traducció al català a càrrec de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí), en aquests termes:

.

.

ACTEÓ.-  Aristeu, fill d’Apol-lo i de la nimfa Cirene, havia tingut d’Autò-noe, filla de Cadme, un fill, Acteó, que fou educat pel centaure Quiró. Aquest li ense­nyà l’art de la caça. Un dia Acteó va ser de­vorat pels seus propis gossos a la muntanya del Citeró. De la seva mort hi ha diverses versions. Alguns diuen que Zeus el castigà així per haver tractat de robar-li l’amor de Sèmele. Però, la majoria dels autors atribu­eixen el càstig a la ira de la deessa Àrtemis, irritada perquè Acteó l’havia vista quan es banyava nua en una font. La deessa el trans­formà en cérvol, després enfurismà els cin­quanta cans de la seva gossada i els llançà contra ell. Els gossos el van devorar sense saber que era ell, i després el van buscar de­bades per tot el bosc, que ompliren amb els seus gemecs. La recerca els portà fins a una caverna on habitava el centaure Quiró, el qual, per consolar-los, modelà una estàtua a imatge d’Acteó.

Pierre Grimal
Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

.

.

Tiziano - Diana and Actaeon (1556-9)

Tiziano – Diana and Acteon (1556-9)
National Gallery of London and National Galleries of Scotland

.

.

.

DIANA AND ACTAEON

And you, sir, yes, sir, you who just began
to read these lines you’re, maybe, a marked man.
Haven’t you half thought that while you view
Actaeon’s intrusion you’re intruding too?
Perhaps too chubby for most modern tastes
for less ample pulchritude and skinny waists,
Diana, scorned by connoisseurs of scrawn,
punishes those who’d pimp her as plump porn.

Actaeon stares at the stag skull, the flayed skin
above the nymph who dries Diana’s shin.
The stag skull in its dominant position
over mortal flesh immortalised by Titian,
maybe marks you out to share Actaeon’s doom
after you’ve left the safety of this room.

On those Diana’s flesh makes salivate
and clock the stag skull’s sockets far too late
stiff sprouting hairs will suddenly appear
and flesh-hooked faces fur up like doomed deer.

As you exit through the gallery’s glass doors
that antlered head reflected, is it yours?
For survival’s sake when leaving best beware
of baying bloodhounds in Trafalgar Square.

TONY HARRISON

.

.

.

.

Tiziano – The Death of Actaeon (1565-76)
The National Gallery, London

.

.

.

.

ACTAEON

High burdened brow, the antlers that astound,
Arms that end now in two hardened feet,
His nifty haunches, pointed ears and fleet
Four-legged run… In the pool he saw a crowned
Stag’s head and heard something that groaned
When he tried to speak. And it was no human sweat
That steamed off him: he was like a beast in heat,
As if he’d prowled and stalked until he found.

The grove, the grotto and the bathing place
Of the goddess and her nymphs, as if he’d sought
That virgin nook deliberately, as if
His desires were hounds that had quickened pace
On Diana’s scent before his own pack wrought
Her vengeance on him, at bay beneath the leaf-

lit woodland. There his branchy antlers caught
When he faced the hounds
That couldn’t know him as they bayed and fought
And tore out mouthfuls of hide and flesh and blood
From what he was, while his companions stood
Impatient for the kill, assessing wounds.

SEAMUS HEANEY

.

.

.

Antoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de

Jaume Almirall i Sardà

Història de la transmissió i text grec establert per

Esteban Calderón Dorda

Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012

ISBN: 9788498592061

.

.

Metamorphosis

Poems inspired by Titian

The National Gallery Company, London, 2012.

ISBN: 9781875095470

.

.

.

Pierre Grimal

Diccionari de mitologia grega i romana

Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

Edicions de 1984. Barcelona, 2008

ISBN: 97888496061972

.

.

.

La Troia (en somni) d’Antoni Ribera, en el «Llibre dels set somnis»

.

.

.

TROIA

.

.

Antoni Ribera i Jordà (Barcelona 1920 - La Garriga, Vallès Oriental 2001)

El somni de la nit cinquena fou tan trasbalsador, tan meravellós, que l’hauria d’escriure en una vella forma, ennoblida pels segles. Vull dir la que empraven els aedes homèrides en el ressonant «mègaron» dels palaus aqueus, per cantar les gestes dels herois llegendaris… Aquesta torrentia rítmica, a molts segles de distància, fou transplantada al nostre català per una alta figura: Joan Maragall. Un altre poeta il·lustre, enamorat també d’Homer, Carles Riba, aprofità aquell exemple i aquella lliçó i girà l’Odissea en català. I ara, jo, humil deixeble de Riba i de Maragall, no pretenc altra cosa sinó conservar en la meva prosa un ressò d’aquell ritme majestuós. És a dir, que he intentat de fer una prosa amb ressò d’hexàmetres. Si he reeixit, ets tu, llegidor, qui ho has de dir, després de llegir en veu alta aquesta prosa.

.

…..I heus aquí que jo dormia a la riba, tot sol damunt de la sorra, quan de sobte vingué vora meu Hipnos, germà de la Mort, en la forma d’un jove molt bell, de galtes rosades i freaques. Restà somrient i dret i digué paraules alades:

…..—Ai, mortal que has vingut a la riba encantada del Somni! Ara dorms doblement; bé cal, però, que et preparis a viure en un somni tot sol, i aquest somni no serà altre que Troia.  A la riba de Troia has vingut, vora el fosc batent de les ones, prop del camp dels aqueus, que dormen per terra i reposen de la feina del jorn vora els focs apagats, amb les armes dessota del cap, esperant la vinguda d’Eos, l’aurora trenabonica, que duu un altre jorn de combat i carnatge davant les muralles. Au, ara alça’t i vés, que et dius Telamó i ja t’esperen prop de les naus els companys amb els quals venies de Grècia pel pèlag pregon i salat que no lleva collita, blavís, que s’estén fins al límit del món i és regit pel potent Posidó.

…..Així parlava Hipnos, i jo em despertava i m’asseia a la sorra, a la riba tan fosca que ni els blancs niells no albirava: només, vora meu, la brama seguida d’onades obscures, que queien amb sord retrunyir damunt el rompent invisible. I jo era tot sol i no es veia ja el jove del somni.

Antoni Ribera - Set somnis…..Alçant-me dempeus, vaig anar cap allà on lluien fogueres, al camp dels aqueus, tot ell envoltat d’esmolades estaques. Quan hi vaig arribar, l’aurora aclaria l’altura i formes grisenques i balbes anaven arran de la terra, com larves o esprectres dels homes ja morts en la lluita terrible. I una d’aquestes figures vingué vora meu i em cridà:

…..—Telamó! Suara et cercàvem per dintre les naus concavades, amb torxes i llums i neguit a dintre dels cors tan mesquins! Aquil·les mateix, l’heroi sense tara, et cercava inquiet i deia: «On és Telamó el del nom il·lustre del pare?» — ton nom li és molt car a Aquil·les diví, i a Aias també. Però ja t’hem trobat, i cal que preparis les armes contra aquests gossos troians que ens tenen Helena captiva.

…..Així parlà aquell guerrer i em donà les armes terribles: l’elm de roja cimera, l’escut i les fortes gamberes, la llança capçada de bronze, l’espasa esmolada i la maça. I ja sortien del camp els aqueus a la llum de l’alba, i veia grises munions i sentia els renills dels cavalls i la terra tota tremia dessota les rodes dels carros. Però ve’t aquí que se me’n para un al davant — em cordava jo l’elm, aleshores, i ajustava als costats les galteres — i qui menava els cavalls em parlà amb una veu formidable:

…..—Oh, tu, fill de Tíndar! Valent que et dius el mateix que el meu pare: seré ben joiós si a la lluita terrible que dóna renom o la mort als humans m’acompanyes, a dalt d’aquest carro lleuger.

…..I estenent-me una mà, em va hissar al seu costat en el carro de guerra. Ell duia les regnes, Aias poderós, estimat del fort Ares —son nom el sabia tot d’una, perquè els guerrers el cridaven — i jo anava dempeus, aferrant-me amb la mà per no caure. Llavors el sol ja ens tocava i pertot brillaven les armes, i els murs formidables de Troia sorgiren davant, a l’esquerra, massissos i rojos en ésser tocats pel sol de biaix.

…..Com corrua seguida d’onades que vénen del lluny i s’encalcen i mai no s’acaben, ans sempre es renoven i neixen del blau, així les fileres dels grecs s’estenien pel pla i avançaven duent la mort a l’extrem de les llances capçades de bronze. Però com nauxers arriscats, que no temen les ires del mar i avaren les naus quan el torb  furiós es desferma i bramula, sense témer la ira de Zeus, ni el llamp que fereix, ni l’oratge, així els fills il·lustres de Príam sortien de Troia a l’encontre dels grecs, comandats pels cabdills esforçats que els anaven al front com pastors de ramats de guerrers disposats a la mort i a la lluita.

…..El xoc fou terrible, talment com si l’Ossa esclafés el Pelíon. Escut contra escut retrunyia i els elms rodolaven per terra als cops ben donats de maces, espases i porres de guerra. El sol s’obscuria al darrera del núvol que feien les fletxes; els cavalls, amb unglots molls de sang, corrien com folls trencant les regnes, petjant els homes que jeien per terra morts o mig morts. El carro on anàvem semblava una nau sacsejada per l’ona i sempre temia que anés a bolcar. Però el telamoni amb l’esquerra tenia les regnes ben fortes i amb l’altra colpia i matava, obrint-se camí cap a Hèctor. De sobte, però, donà una estrebada a les regnes, tan forta, que els cavalls poderosos alçaren les potes enlaire i quasi caiguerem. I Aias llavors em digué, amb la faç pàl·lida (1):

…..—Mira prop d’Hèctor qui hi ha! És l’Al-lluny-feridor, és Apol·lo!

…..I aleshores vaig veure Febus Apol·lo, cobert amb un núvol, talment un mantell damunt de les seves amples espatlles, i duia l’ègida augusta que Hefest a Zeus va donar, per tal que pogués espantar tots els homes de cor temorenc.

…..I els aqueus, quan veieren al lluny la figura blanca del déu, sentiren basarda en llurs cors i ho donaren tot per perdut. I el priàmida Hèctor lluitava i occia amb el déu al costat. I enfonsava l’espasa en els pits i sortien les roges entranyes, i queien els braços tallats i els caps rodolaven per terra, encara amb els ulls ben oberts i l’espant d’haver vist Apol·lo a les cares contretes. I els grecs pertot ja fugien i queien per terra amb les llances clavades al mig de l’esquena, i la punta de bronze els sortia pels pits, sangonosa. I els cabdills dels troians  empaitaven i occien els dànaus i cada un en matà o en ferí un o dos: Hèctor occí Arcesilau i Estiqui, cabdill el primer dels beocis i amic del valent Menesteu, i el diví Agenor occí Cloni sens tara. Paris occí, llençant-li la ràpida llança, Deíoc — la punta sortia pel pit i ell caigué amb sord retruny de les armes. Eneas occí Medont i Jàson, fill el primer del diví Oileu i germà del fort Aias, i el segon un cabdill atenenc, fill d’Esfelus Bucòlida. I Hèctor cridava als troians:

…..—Anem ara a l’assalt de les naus i del camp i deixem les despulles! Jo, amb les mans occiré el qui trobi allunyat de les naus i a la pira jamai no anirà, sinó que serà per als gossos.

…..I els troians ja corrien darrera dels dànaus, mesquins, amb crits d’amenaça, i els carros venien amb fressa espantosa, talment una allau que baixés de muntanyes nevades i altes. I Febus Apol·lo, que anava al davant, donà un cop de peu i tombà l’estacada tan forta i la terra caigué dins el vall i així féu un pas esbarjós, d’amplada semblant al camí que corre una llança llençada per la mà d’un guerrer vigorós. Els troians hi passaren amb ordre i el déu, mentrestant, destruïa el mur dels aqueus, com si fos un infant que a la platja, amb el peu, esbarria les piles de sorra que ell mateix, jugant, ha aixecat.

…..Els aqueus eren ja prop de les naus i, ja allí, s’animaven amb crits i aixecaven els braços enlaire demanant l’ajuda dels déus. I Nèstor, escut dels aqueus, era el qui pregava més fort i alçava les mans cap al cel i deia paraules alades:

…..—Pare Zeus! Si a la rica Argos algú t’implorava, cremant per a tu grasses cuixes de bou o d’ovella, que un dia el deixessis tornar a la pàtria i tu hi accedies de grat, recorda-te’n ara, oh Zeus! Allunya el dolor dels argius i mai no permetis que els gossos troians capolin els grecs!

…..Aquest fou el prec i Zeus, provident, escoltà les paraules i tronà fortament. I en sentir el retruny d’aquell tro poderóa, els troians encara atacaren i occiren més fort els aqueus. I com les onades del mar espaiós enlairades pel vent, que salten la borda dels negres vaixells i els colguen d’escuma, els troians saltaren els murs i dugueren la lluita a les naus. I els aqueus, a bord, lluitaven amb els llargs bastons que els vaixells duen sempre a la lluita naval, i que tenen la punta de bronze. I Aias poderós havia perdut el seu carro en la lluita — una roda s’havia esberlat i un cavall caigué mort, ple de nafres —.  I tots dos travessàrem lluitant el fossat ple de morts i ferits, i arribàrem devora les naus encalçats per la mort i els troians. El combat prosseguia a l’entorn i no se’n veia encara l’eixida, car si ells tenien un déu, nosaltres l’Olímpic. I fou aleshores que vaig ésser colpit per la llança traïdora, que em ferí de cantó i em llevà al mateix temps l’esperit i la vida…

.

…..Amarat de suor, em vaig despertar en la fosca de la meva cambra. Al costat esquerre sentia una dolor aguda…

.

Antoni Ribera

.

_____________

Nota:

(1) A partir d’aquí, aproximadament, seguim amb una certa fidelitat uns fragments del Cant XV de la «Ilíada», fins al final.

.

.

.

[…] És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d’organitzar la seva vida segons els versos futurs — és útil, dic, d’anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d’un cop els seus mites. Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn. S’ha dit que l’amor és la mentida heroica de la solitud: sempre una forma del do de si. No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d’aquest recull teu; però s’acosta a l’amor, com si discretament l’imités. Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant: l’amor és salvador fins quan és vist per mirall. Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n’ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s’hi assaja. […]

.

Carles Riba

Febrer de 1953

(extret de la carta a l’autor, publicada com a prefaci)

.

.

.

.

 

Antoni Ribera - Set somnisAntoni Ribera

Llibre dels set somnis

Amb una carta-prefaci de Carles Riba

Portada de Francesc Cabré

Nova Col·lecció Lletres, nº 01. Segona edició

Albertí, editor. Barcelona, setembre de 1955

.

.

.