Arxius

Posts Tagged ‘Aquil·les’

El triomf d’Aquil·les, de Louise Glück, de la mà de Salvador (Voro) Ortells

.

.

.

Voro Ortells tria Louise Glück

.

.

No recorde en quin conte d’El Aleph de Borges vaig llegir que qualsevol destí consta, en realitat, d’un sol moment: el moment en què un sap per a sempre qui és. En aquest poema, Louise Glück (Nova York, 1943) ens mostra «el moment» que forjarà el destí mític d’Aquil·les. Sense grandiloqüències retòriques, amb un estil epigramàtic, de tan sec i punyent. Dubte que de cap altra manera podria haver esbossat el retrat íntim de l’heroi que s’esquinça l’ànima per la pèrdua del seu amic ama(n)t. Homer invocava a la musa per cantar la ira funesta d’Aquil·les Pelida. Louise Glück, en canvi, no invoca res. Simplement ens deixa veure per una escletxa l’home que batega sota l’heroi a punt de consagrar-se a l’eternitat. No li calen epítets homèrics, sols les paraules justes, sempre tan difícils de trobar.

Voro Ortells

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.

louise_gluck

Louise Glück New York City, 1943

Louise Glück

.

.

.

.

.

EL TRIOMF D’AQUIL·LES
.
En la història de Patrocle
ningú no sobreviu, ni tan sols Aquil·les
que era quasi un déu.
Patrocle se li assemblava; portaven
la mateixa armadura.
.
Sempre en aquestes amistats
un serveix l’altre, un és menys que l’altre:
la jerarquia
sempre és evident, encara que en les llegendes
no es pot confiar—
provenen del supervivent,
de qui ha estat abandonat.
.
Què fou l’incendi de les naus gregues
en comparació d’aquesta pèrdua?
.
A la seua tenda, Aquil·les
es planyia amb tota la seua ànima
i els déus veien
que ja era un home mort, una víctima
de la part que estimava,
la part que era mortal.
.

voro-ortells

Salvador (Voro) Ortells (Sueca, 1977)

(Traducció de Salvador [Voro] Ortells)

.

Revista Caràcters

Publicacions de la Universitat de València

 

.

.

.

.

.

.

La mitologia explicada als nens per Cecilia Böhl de Faber (o Fernán Caballero). «…pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos a otros con la mayor facilidad.»

.

.

.
.
Fernán Caballero - Portada e
En España, las primeras referencias a Homero a su mundo literario y mitológico dentro de la naciente literatura infantil las encontramos en 1878, en plenos albores de las editoriales que se dedicaráa la publicación de obras recreativas infantiles (Bastinos en Barcelona y Calleja en Madrid): aparece en la obra de Cecilia Bohl de Faber titulada Mitología Clásica contada a los niños e Hª de los grandes hombres de la Grecia. Esta pequeña obra está dividida en tres partes denominadas Mitología, Historia de los héroes semidioses de los griegos e Historia de los Hombres célebres de la Grecia se gestó a partir de una serie de artículos aparecidos desde 1837 en el semanario Leducación pintorescarecogidos después en forma de libro. Dentro de una obra de carácter general planteada como compendio mitológico-biográfico, los hechos que remiten a la literatura homérica tienen cabida dentro de la segunda parte del libro, en los capítulos titulados Aquiles y Ulises respectivamente, complementados por la visión que se nos da de la figura de Homero en la última parte del libro, dedicada a las biografías de los griegos ilustres. En la semblanza que se hace de ambos héroes es muy breve el espacio dedicado a describir propiamente los hechos homéricos, ya que la autora ocupa la mayor parte del texto a narrar la genealogía de los caudillos, así como los antehomérica posthomérica, probablemente con el fin de presentar completo a sus jóvenes lectores el bosquejo histórico del personaje. Concretamente, todo el contenido correspondiente a la acción de la Ilíada lo resuelve en las siguientes líneas:
.
Fernán Caballero - Portada«Durante el sitio de Troya, Agamenón le arrebató una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió a tal punto, que se metió en su tienda y no quiso tomar más parte en los combates, lo cual dio muchas ventajas a los troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del rey de Troya Príamo, a Patroclo, amigo íntimo de Aquiles, volvió este a empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela a Héctor, cuyo cadáver arrastró atado a su carro alrededor de la ciudad y del sepulcro de Patroclo. Después de esto, y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo»
(Fernán Caballero, La Mitología Clásica contada a los niños e Historia de los grandes hombres de la Grecia, Bastinos, Barcelona, 1888, 4ª ed. pp. 156-157)
.
Resulta inusitado que, en la España del XIX, con su secular descuido de los estudios clásicos, aparezca una obra dedicada al mundo griego y, aún es más, escrita por mano femenina. Parece determinante el origen de la autora la formación recibida durante su infancia en Alemania en la que tanto peso tuvo su padre, el hispanista alemán Juan Nicolás Bohl de Faber. No debió de conocer, sin embargo, Fernán Caballero la lengua griega, aunque sin duda manejó traducciones de los clásicos en la excelente biblioteca paterna sí conoció en profundidad el latín, como herencia de su formación germano-francesa. Detalles de su cultura humanística se pueden entreveren esta velada alusión a la Querelle, el gran debate que se suscitóen Francia en el siglo XVII:

.

Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) (1797 - 1877)

Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) (1796 – 1877)

«Hase dicho que los dioses que pinta en sus obras son extravagantes, sus héroes groseros; pero él pintó las cosas tal cual eran, y las creencias tal cual existían en su tiempo»
(Fernán Caballero, O.C., p. 221)
.
Las fuentes últimas de la autora, deben de ser, al margen de los poemas épicos, que seguramente conocía en traducción, distintas obras mitográficas o previas versiones extranjeras adaptadas. Por otra parte, la visión que nos transmite de la figura del Homero errante, que recita sus versos por toda Grecia, sea cual sea su fuente directa, remonta en último lugar a las Vitae Homeri con que la Antigüedad intentó esclarecer la personalidad del vate griego. […]
.
[…]
.
Pilar Hualde
.
.
.
.
.
CAPÍTULO IV
_________
.
 
ULISES
__
.
Fernán Caballero - Ulises g
Hijo de Laertes y de Anticléa era Rey de la isla de Itaca y de la de Dulicio, llamada aquella hoy Théaki. Cuando nació rogaron sus Padres á su abuelo Antolico, hijo de Mercurio, que le pusiese nombre, y éste contestó: Fuí en otros tiempos el terror de la tierra; que de ahí se deducía el nombre del niño, y que se llamase Ulises, que significa ser temido. Fue un Príncipe sagaz, astuto y prudente, que en la guerra de Troya contribuyó mas al triunfo de los griegos con la astucia que lo hicieron los otros con sus proezas. Habia eludido por todos medios partir para aquella expedicion por estar recien casado con la hermosa Penélope, hija de Icaro, Rey de Esparta, pero no le valieron. Terminada la guerra de Troya, emprendió su viaje de vuelta, el que fué tan desgraciado y lleno de contratiempos, que este viaje ha dado materia al insigne poeta griego Homero para un famoso poema titulado la «Odisea». Echóle primero el temporal sobre las costas de Tracia, volvió á salir á la mar, y los vendavales le llevaron á Africa, al pais de los Lotófagos, así llamado por crecer allí el árbol Lotos, cuya fruta es tan agradable, que hace olvidar su patria al forastero que la come; por lo cual es ese árbol el símbolo del olvido. Perdió allí á varios de sus compañeros, y pasó á Sicilia, en donde el Cíclope Polifemo, que no tenia mas que un ojo, y éste en medio de la frente, se engulló otros cuantos. Ulises le emborrachó, le saltó su ojo y huyó, llegando á la mansion de Eólo, Dios de los vientos, que por complacerlo encerró en pellejos aquellos que le eran contrarios; pero sus compañeros, curiosos de ver lo que contenian aquellos pellejos, los abrieron, saliendo de ellos furiosos los vientos contrarios, que echaron las naves de Ulises sobre una costa, en que encontró á la famosa hechicera Circe, que después de convertir á sus compañeros en toda clase de animales, le encantó de tal suerte á él, que olvidó que estaba casado con su querida Penélope, se casó con ella, y tuvieron un hijo, que se llamó Telégono. No obstante, merced á una yerba que le dio Mercurio, llamada «moli,» que escapó al hechizo de Circe, así como á la atraccion del abismo de Caribdes, y á las seducciones del canto de las Sirenas, precaviendo de ellas á sus compañeros tapánadoles los oidos con cera; pero Neptuno resentido con él por haberle saltado el ojo á su querido y precioso hijo Polifemo, embraveció los mares, é hizo naufragar su esquife, salvándose sólo Ulises, que á nado llegó á la isla Ogigia, donde halló á la Ninfa Calipso, que le retuvo siete años; pero viendo que no hacia mas que llorar por su patria, por su mujer y su hijo, al cabo de estos siete años le proporcionó un barco en el que pudiese regresar á sus lares. —Despues de veinte años de ausencia arribó al fin a Ítaca, en donde nadie le reconoció, sino un pobrecito perro viejo que al verlo murió de alegria! Entre tanto creyendo viuda á la hermosa Penélope, habian acudido infinidad de pretendientes que la hostigaban á que eligiese entre ellos marido, y se volviese á casar. Penélope que no perdia las esperanzas de volver á ver á su querido Ulises, les respondia que no contraeria segundas nupcias hasta concluir de bordar una tela que habia destinado para mortaja de su suegro Laertes. Bordaba de dia, y de noche desbarataba lo que habia hecho, para que no se concluyese su obra, por lo cual se dice de lo que se empieza y no se acaba, á pesar de trabajar en ello, que es «la tela de Penélope.» Ulises se dio á conocer á su hijo Telémaco, y á algunos criados antiguos, y ayudado por ellos mató á todos los pretendientes de su mujer, pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos á otros con la mayor facilidad. Su hijo Telémaco habia hecho infructuosamente un viaje para buscar á su padre, acompañado por un anciano sábio y respetable, llamado Mentor, lo que ha dado pábulo á un docto eclesiástico francés, llamado Fenelon, para escribir una obra de gran mérito para enseñanza de los Príncipes.
.
El fin de Ulises fué triste. Le habían predicho que moriría á manos de su hijo; esta profecía le inquietaba. Circe envió á Telégono en busca de su padre. Desembarcó con su tributación en Itaca; creyéndolos piratas los quisieron rechazar los isleños; trabóse un combate, en el que Telégono mató á su padre sin conocerlo. Después de muerto le tributaron los honores, que llaman heróicos, y aun tuvo un oráculo en Etolia.
.
Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (1867)
.
.
Fernán Caballero.
.
.
.
.
CAPÍTULO VIII
_________
.
 
AQUILES
__
.
 
Fernán Caballero - Aquiles gAquiles era hijo de Tétis, y de uno de los reyes de Tesalia. Su madre le sumergió en la Estígia para que fuese invulnerable, no quedando parte de su cuerpo que lo lo fuese sino el talon, que era por donde lo tenia agarrado su Madre. Cuidó de su educacion el Centauro Quiron, que lo alimentaba con sesos de leones y tigres.
.
Advertida su Madre por los oráculos de que la ciudad de Troya no podría ser conquistada sin su ayuda, pero que pereceria en aquella guerra, le disfrazó de mujer, y con el nombre de Pirra lo envió á la corte del Rey de Sciros, Licomedes.
.
Allí se enamoró de la hija de éste, Deidamia, le reveló quien era, y se casó secretamente con ella.
.
Como tambien á los Príncipes griegos les habia sido predicho que no podrian tomar la ciudad sin la ayuda de Aquiles, le andaban buscando, y Ulises, que, como ya sabeis, era astuto, se disfrazó de mercader, y presentó á la Princesa Deidamia y á sus Damas una caja que contenia joyas y armas; todas eligieron joyas, pero Aquiles cogió una espada, por lo cual fué conocido por Ulises, que lo convenció fácilmente á que se uniese á la expedicion-—Aquiles fué el primero de los héroes de la Grecia y el terror de sus enemigos. Conquistó varias ciudades, entre ellas á Tebas. Durante el sitio de Troya, Agamenon le arrebató á una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió á tal punto que se metió en su tienda y no quiso tomar mas parte en los combates, lo cual dio mucha ventaja á los Troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del Rey de Troya Príamo, á Patroclo amigo íntimo de Aquiles, volvió éste á empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela á Héctor, cuyo cadáver arrastró atado á su carro al rededor de la ciudad y el sepulcro de Patroclo. Despues de esto y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo.
.
Príamo había llevado consigo á la tienda de Aquiles á su familia, y éste se enamoró de Polixena, hija de aquel, y se la pidió á su Padre. Este se la concedió, y estándose efectuando en el templo la ceremonia nupcial, Páris, hermano de Héctor, tiró una flecha á Aquiles que le hirió en el talon, y le mató.
.
Al saber la muerte de su hijo salió Tetis con un coro de Nereidas del seno de las ondas, y vino á llorar á su hijo. Tambien las nueve Musas dejaron oír sus lamentos, porque era Aquiles gran poeta y músico. A los diez y siete días fué enterrado este héroe en un suntuoso sepulcro, que se le construyó en el promontorio Sigeo, á la orilla del Helesponto. Fué reverenciada su memoria como la de un Semidios. Se le erigió un templo, y se establecieron fiestas en su honor.
.
Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (1867)
.
.
Fernán Caballero - Aquiles
.
.
.
.
.
.
Fernán Caballero - PortadaFernan Caballero
.
La Mitología contada á los niños
é Historia de los grandes hombres de la Grecia.
Obra ilustrada con 100 grabados
.
Librería de Juan Bastinos é hijo, editores
Barcelona, 1867
.
.
.
.
.

Antologia de textos grecs, d’Homer a Libani

.

.

Antologia textos grecsAcaba d’editar-se, a cura de Francesca Mestre, una Antologia, una Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani, amb doble text, original grec i traducció al català, en homenatge a Eulàlia Vintró, amb motiu de la seva jubilació. Les traduccions són noves, fetes ad hoc per a l’antologia, el que enriqueix, encara que sigui només respecte a fragments d’obres, el catàleg de versions catalanes dels autors que hi són inclosos, i d’entre ells, pel que més ens ateny ací, Homer.

Com diu la curadora, en la Presentació del llibre, es tracta d’ “un ram de flors, una petita mostra, entre les moltes possibles, d’allò que hem rebut d’aquells autors antics: bella poesia, referents culturals, narració de fets, evocació dels mites, pensament intel·lectual, sovint aplicat a la política, el pensament científic…”

Pel que fa als autors i temàtica més lligats a aquest blog, dir que l’antologia —seguim citant la Presentació— comença “com és lògic, [p]els poemes homèrics —Ilíada primer, Odissea després—” els quals “prenen el protagonisme inicial que els pertoca; d’entre totes les possibilitats, els passatges escollits d’ambdues obres tenen un fil conductor comú, la grandesa d’Aquil·les, que es mostra sota tres prismes: crueltat, pietat i desconsol.”

L’antologia que tenim a les mans té la virtut de trenar els temes dels fragments antologats, el que li confereix una interessant textura. Així, diu la Presentació, “incloem una vuitantena de versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo, que trobarà, unes quantes pàgines i uns quants segles més endavant, la seva responsió en els versos del poeta hel·lenístic Cal·límac, que compondrà també himnes dedicats als déus olímpics, entre ells Apol·lo, en un moment totalment divers de la poesia grega.”

El fragment triat d’Heròdot també ens porta a la temàtica troiana. Francesca Mestres indica que: “Les Històries d’Heròdot estan concebudes pel mateix autor com una recerca, com un intent de racionalitzar, de manera encara molt primitiva, la successió dels esdeveniments en el temps i la natura dels diferents pobles que van veure’s, d’una manera o d’una altra, implicats en les guerres mèdiques. El passatge que hem triat n’és una prova excel·lent, ja que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats.” I seguint amb el trenat que ressaltàvem, més endavant ens tornem a topar amb Hèlena, ja que, se’ns indica, “Amb Eurípides recuperem el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia que porta el mateix nom, en la línia de com ens l’havia presentat Heròdot, però encara en una atra versió que palesa, precisament, la perplexitat de la doble interpretació.”

.

A tal de mostra, alguns paràgrafs extrets de fragments inclosos a l’Antologia:

.

.

Príam del carro de cavalls va saltar a terra; Ideu s’hi va quedar, fent-se càrrec de cavalls i mules.

L’ancià va anar de dret a la casa on s’estava Aquil·les, estimat de Zeus. L’hi va trobar sol, ja que els companys estaven asseguts a part; només n’hi havia dos a prop, l’heroi Automedont i també Àlquimos, fill d’Ares, que l’atenien: tot just acabava de sopar i beure, la taula encara estava parada.

El gran Príam va entrar sense que el veiessin, es va apropar i amb les mans envoltava els genolls d’Aquil·les i li besava les terribles mans assassines que tants fills li havien occit.

.

Ilíada, 24.469-479
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

« […]. Aquil·les, mai fins ara cap home ha estat més afortunat que tu ni ho serà tampoc d’ara endavant: abans, quan eres viu, els argius t’honoràvem de la mateixa manera que als déus, i ara, després de venir aquí, regnes magníficament entre els difunts; no t’afligeixis, doncs, d’estar mort, Aquil·les».

Així vaig parlar-li; immediatament em tornà resposta:

«No em consolis de la mort, il·lustre Ulisses; m’estimaria més ser un simple pagès treballant per compte d’altri, fins i tot per un home pobre i amb ben pocs mitjans, que no pas ser l’amo enmig de totes aquestes ombres i res més.”

.

Odissea, 11.481-491
Traducció de Francesca Mestre

.

.

.

.

SERVENT: Que no és aquesta la que a Troia ens féu maldar?

MENELAU: No ho és, aquesta; els déus ens van tenir enganyats: cercàvem una infausta imatge de bromall.

SERVENT: Què dius?
……..…….Per un simple bromall, així, tants de treballs?

MENELAU: Fou obra d’Hera, i de tres dees, amb llur plet.

SERVENT: Aquesta és, doncs, la teva esposa en veritat?

MENELAU: És ella: sobre això pots creure’m el que dic.

.

Eurípides
Hèlena
Traducció de Jaume Almirall Sardà

.

.

 

.

.

Antologia textos grecs

ΑΝΘΟΛΟΓΙΑ – ANTOLOGIA
Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani
Edició a cura de Francesca Mestre

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, setembre de 2015
ISBN: 9788447539154

.

.

.

Miquel de Palol, tres Ulisses i un Aquil·les vs. Ulisses

.

.

§ 94.- Contradicció en Homer: la cultura
balbuceja, i ja ha arribat a la cúspide.

Miquel de Palol
El Llac dels Signes, pàg. 477

 

.

.

.

ULISSES
.Salamó - Miquel de Palol

… i això sense moure’m de mi, d’aquí…
tot és no ferir, com no ferir?
no hi ha alquímia
ni fuga en l’asfalt salat cap a mar…
oh!
…ni…quan?…oh rebuda, rèquiem:
…no…
la vora, no el centre, està enfocada…
feliç és molt menys que una metafísica
és un estat endocrí.
Feliç és baixa pressió?
Vagabunds de l’odi fat
entre dos períodes glaciars
no surt
per més que la cerquem tots com porcs
la darrera ruleta
Ara és l’S.
Ha! la llegenda del retorn, guerra de verds
és per al poder! Hi ha l’arabesc…
(són mites, el tot i el no-res…)
Aquest feliç imbècil que es pensa
que ja no tornarà a passar per aquí…
.
Fa uns metres, havia de vigilar
que les meves ungles no m’ataquessin:
quan un canvi de l’aigua ha aturat
el comentari cínic, ja no estic per l’acció
i camino contra l’alba…
que ni d’això crema fugir…
a la corea on ella viu, sempre és la tarda.
.
.
Miquel de Palol
Salamó (1981)

.

.

.

.

Ulisses
 El Sol i la Mort - Miquel de Palol

He vorejat amb alegria enveges,
falta de perspectives absoluta,
buidors de tota mena, de diverses
menes d’estupidesa i de deliri,
m’he rigut de les banyes, dels vaivens
retrospectius de l’odi i la recança,
he conegut l’ai de la recaiguda,
la vexació i la desesperança,
i aquí puc dir sense orgull ni vergonya
que tot això no és res. No és res davant
l’horror dels qui compleixen la condemna
de sortir cada nit i divertir-se.
.

Miquel de Palol
El Sol i la mort  (1996)

.

.

.

.

Ulisses

.Aire amb Cel de Fons - Miquel de Palol
No sóc millor que tu ni que ningú
no vol dir disposat que m’arrosseguin per terra
.
Rara sensualitat tallar lligams,
enaigar-te en el mal acabat d’infligir, criar recança
que tornarà aviat no sé si gaire transformada,
pro ben rebuda, eixuta, desitjada, sexes oberts,
el vent del desig en les veles de l’amor,
en les veles de l’odi el vent del record.
.
Muta el paisatge de turons olivera i núvols t’ronges
a l’extraradi obert, sense paraules ni cercles, gris d’espines,
amb xemeneies japoneses blanques
i vermelles.
.
Protegiu-vos del fred, diu l’oriental rere el taulell,
i irromp a l’escenari qui menys hi esperàvem:
la venjadora, la difusa, la víctima. O l’altra, i armada.
I així l’hem de rebre, cosint categories
als absoluts, riallades, o ens mantenim floracions.
.
No ser millor que jo ni que la majoria
i ens deixa secs, me’n puc cansar,
les boies amb campanes, refulgent,
la desorientació de les alcoves posa rosada
en un breu contracor, eia, age, rumpe moras ! , fallida o tornant-hi.
.
Cau el combat d’un cop de reconeixement, d’un respir
blau en la nit, en retruny de cors esventat.
.

Miquel de Palol
Aire amb Cel de Fons (2002)

.

.

.

.

.

[…]

Palol

Miquel de Palol i Muntanyola (Barcelona, 2 d’abril de 1953)

La  civilització occidental neix de la ira d’Aquil·les i de l’astúcia d’Ulisses, mal que sigui aquesta l’acceptada i obligada com a element bàsic de canvi social. La ira d’Aquil·les no té res de demoníaca: ha propiciat la institució de la compassió, ha engendrat els moments claus d’Occident, les grans expansions culturals i comercials. Però ha estat l’astúcia d’Ulisses allò que els ha donat continuitat com a valor tranquil permès a la ciutadania. Occident ha pendolat secularment entre el Thymós identitari d’Aquil·les i l’Eros convivencial d’Ulisses, que han forjat la identitat dels pobles i la continuïtat en una conjunció ponderada d’acord amb el moment, que recorda la del ying i el yan. […]

.

Miquel de Palol
Dissociacions. Germans del sud
Suplement de cultura d’El Punt Avui 21/2/2014

 

..

.

.

.

Salamó - Miquel de PalolMiquel de Palol

Salamó

Tafal. [Son Coc, Ciutat de Mal] Mallorca, 1981

ISBN. 9788485841028

.

.

.

El Sol i la Mort - Miquel de PalolMiquel de Palol

El Sol i la Mort

Els llibres de l’Óssa menor, 177
Edicions Proa. Barcelona, 1996
ISBN: 9788482561837

.

.

.

Aire amb Cel de Fons - Miquel de PalolMiquel de Palol

Aire amb Cel de Fons

Els llibres de l’Óssa menor, 325
Edicions Proa. Barcelona, 2012
ISBN: 9788475882932

.

.

.

.

 

 

 

 

Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.

 

.

.

 

Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com

.

.,

Manuel Sayrach i Carreras

Arquitecte i escriptor.
.
Sants, Barcelona, 1886 — Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1937

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.

Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.

Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) iReigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

.

.

.

 

.

Reigzel 2024

.

.

.

.

Reigzel 2025Los “Drames de la llum” (“Dramas de la luz”) ideados por Manuel Sayrach, contemplan […] un conjunto de siete obras, las cuales desarrollarían un concepto de fondo: la patria, el amor, la belleza, la confianza en sí, la amistad, la muerte y la felicidad. Estos conceptos desarrollados por sus correspondientes obras dramáticas, sintetizan el pensamiento del autor, de acuerdo al cual el ser humano cuenta con siete medios que le permiten vincularse con la divinidad. Además, a cada concepto y a cada obra, Sayrach les adjudica uno de los colores del arco iris, haciendo eco del decadentismo, el simbolismo y la poética wagneriana, todas ellas propuestas artísticas que integran diversos estímulos sensoriales como instrumento de influencia en sus espectadores.

El drama “Reigzel, l’íntim amic”, -aparecido en lengua catalana en 1920, en verso y uno de los dos únicos que el autor llegó a publicar-, se ubica en el quinto puesto del conjunto y le corresponde el color azul del arco iris. A la lectura del drama, resulta evidente la razón por la que Sayrach adjudicó a este trabajo el color asociado a la masculinidad. Se trata de una obra donde el protagonista, el co-protagonista y el antagonista son personajes masculinos, una muestra de que en la mentalidad del autor el diálogo más íntimo y más profundo que puede conseguirse entre amigos, sólo puede darse entre personas del mismo sexo.Reigzel 2023

El drama que nos ocupa es la interpretación sayraquiana del mito de Ganímedes. La acción se sitúa en la olimpiada 96, cuatrocientos años antes de Cristo. Reigzel, “Rei gloriós de qui té zel el cel” (“Rey glorioso de quien tiene celo el cielo”), es un privilegiado, un héroe perfecto, un personaje positivo. Además de su belleza extraordinaria, es generoso, íntegro y valiente. Está dispuesto a ofrendar su vida por su amigo-amado: Narcís Vident, una pasión que bordea la homosexualidad pero que se contiene prudentemente respetando el cristianismo que el personaje ya vislumbra y que el autor practica. Reigzel es pues, una fuente de luz y de amor que enamora a todo su entorno y que vive enamorado de su entorno; no deja indiferente a nadie, incluido al padre de los dioses del panteón griego clásico: Zeus, uno de los personajes centrales del drama. De hecho, la tensión dramática de la obra, radica en los intentos de Zeus de poseer a Reigzel. El dios pierde el juicio y en momentos puntuales de la obra, hasta su poder, por el apolíneo efebo; mientras que Reigzel resiste al asedio violento del padre de los dioses. Narcís Vident, el amigo de Reigzel, capturado por Zeus, es la moneda de cambio para conseguir al héroe. Como el Abelardo sayraquiano, Reigzel está henchido de ideales nobles: anhela paz y concordia entre los hombres y los pueblos; transmite energía, vitalidad, belleza y amor. […]

[…]

El entusiasmo de Reigzel por el universo y la naturaleza, hereda la filosofía o la metafísica de Francisco de Asís, de Giordano Bruno, de Spinoza, de Krause y de Nietzsche quienes relacionaron en sus pensamientos, vida, armonía, naturaleza y energía. Esta influencia revela el reconocimiento, la admiración y la propia afinidad que el autor reconocía en los citados pensadores.

[…]

“Reigzel”, el drama de Sayrach, tiene […] un formato bastante similar al del drama que lo precedió: “Abelard i Eloïsa”. La primera escena consiste en la aparición de un nutrido grupo de dioses de religiones diversas, hablando uno a uno sobre el tema de la amistad. Para poder desarrollar esta obertura, Sayrach tuvo que consultar una gran cantidad de textos. Este afán de investigación queda manifiesto a todo lo largo del drama, que destaca por su nivel erudito. Entre los personajes que aparecen en las páginas del libro, encontramos tanto a los dioses griegos: Zeus, Atenea, Urano, Cronos, Hades, Poseidón, etc., como a dramaturgos (Aristófanes, Sófocles, etc.), matemáticos (Arquímedes, Euclides, etc.), poetas (Eurípides), políticos (Alcibíades, Isócrates, etc.), filósofos (Sócrates, Platón), escultores (Fidias, Praxíteles, etc.), pintores (Apeles), historiadores (Tucídides, Jenofonte, etc.) y oradores (Pericles, Lisias, etc.) de la Grecia clásica. Casi todos ellos relativos al siglo V a.c., pero eso no es todo, también desfilan personajes legendarios como Homero o el adivino ciego Tiresias. El catolicismo del autor repercute en la culminación de la obra que trae al escenario a Jesucristo, fundador del imperio espiritual que desplazará a la cultura griega y al imperio romano. No obstante, Sayrach crea dos personajes de ficción para protagonizar su drama: Reigzel y Narcís Vident. El nombre de Narcís nos remite al mito de “Eco y Narciso” y no es casual que el autor indique que Narcís aparezca en el transcurso de la obra vistiendo una túnica de espejos. En realidad Reigzel y Narcís Vident encarnan juntos un mismo personaje, o por lo menos ambos cultivan los mismos valores y los mismos sentimientos. Los dos se aman a sí mismos a través de su alter ego, su exacta correspondencia. El mito de Narciso no estaría completamente repetido si Reigzel y Narcís Vident pudieran poseerse, pero Sayrach demuestra con su drama que como el Narciso mitológico, era víctima del castigo de Némesis.

.

Carlos Lupercio Cruz
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Composició Arquitectònica

Aleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937) : en los márgenes del modernismo. Pàgs. 507 i 513.
(Tesi doctoral)
Disponible en línia a Tesis Doctorals en Xarxa TDX

.

.

.

.

Reigzel 2022

.

.

.

 

.

HOMER

Inspira’m!, mon Reigzel, |
Un amical insomni com tu esbelt!…
Poesia ensenya a Homer!|

REIGZEL

Gran Poeta! Això pot ser?
Homer!, Homer!, Homer! Tu ets el primer.
Veig jo tornar-s’ de llum! La vostra lira.
Polsau-la, Homer!, jo us prec. Reigzel t’inspira!

HOMER

Cantaré!, si t’agrada.

REIGZEL

Oh sí! L’Ilíada |

— En tenebrosa nit,…
la son, la qu’esvaeix
les preocupacions de l’ànim,
vençut havia a l’invencible Aquil·les
mentre vetllava al seu amic Patrocle;
fou allavores, que vingué a trobar-lo
l’ànima de l’amic difunt,
dient-li aquestes paraules voladores:
— Tu dorms, Aquil·les,
I no penses en mi.
En tant que jo vivia,
Tu’m cuidaves sol·lícit,
al migdia, a la tarda, a la nit i al matí.
I, ara, tu m’oblides
tot-just m’acabo de morí’…
Ànima errant,
divago sens parà’.
Jo t’ho prego plorant:
dóna’m la teva mà,
que’l teu amic ja no retornarà;
mai més, jamai, essent tu i jo vivents,
podrem confiar-nos nostres pensaments.
Tu qu’ets semblant a un Déu,
oh Aquil·les, vulgue’m escoltar;
sols una cosa, dec-te-la pregar:
Que del teu cos, el meu
no sia mai, oh Aquil·les, separat;
i, units els nostres esperits,
que’ls nostres ossos sien recollits
en el vas d’or de l’íntima amistat!—
— Oh car amic! — Aquil·les respongué: —
com vens a encarregar-me aquestes coses?
Jo obedient, lo que manes compliré.
I ja que venir goses,
apropa’t més a mi, per abrassar-n’s
encar’ que només fos per uns instants. —
I això diguent,
Aquil·les, els seus braços estenent
envers el seu amic, per agafar-lo,
no conseguí atrapar-lo:
va fondre’s l’ànima, com si fos fum,
i s’endinçà ‘n la terra fent grans crits
i Aquil·les despertà a la clara llum.
— Meravellós és mon Amic, oh amics! —
Tots els que s’enteraren,
molt llastimosament tots ells ploraren;
i quan tot eren plors, qu’és bella cosa,
sorgí l’Aurora, la dels dits de rosa.
.     .     .     .     .     .     .     .     .   .     .     .
Íntim Reigzel! No’t veig; sento’l teu plo’…
Ets tu l’ideal Patrocle, Aquil·les, jo! —

.
Reigzel 2028.

.

.

.

.

.

Manuel Sayrach
REIGZEL, l’íntim amich
Acte 3er. Escena II (fragment)
[text adaptat ortogràficament]

.

.

.

.

Autor: Albert Bonet

Font: vimeo.com 

.

.

Reigzel 2026

Il·lustracio de REIGZEL, l’íntim amich. Manuel Sayrach

.

.

.

.

.

Reigzel 2023Manuel Sayrach

REIGZEL
l’íntim amich
Drama de l’amistat en 4 actes i ‘n vers

Tallers d’arts gráficas Henrich i C.ª.
Barcelona, 1920

.

.

.

 

 

 

La Michelíada

. .

MichelíadaLa guerra s’ha convertit en un espectacle, la Corporació i els mitjans de comunicació al seu servei la retransmeten en directe per als espectadors de tot el món. La coalició occidental s’enfronta als fonamentalistes islamistes en un conflicte que s’ha allargat més d’un segle i s’ha cobrat milions de vides, però aquesta vegada tenen una arma secreta: Michelín i el seu petit grup de mutants han estat enviats al front per dues raons, d’una banda guanyar la guerra, de l’altra, fer augmentar els índexs d’audiència.

A. Munné Jordà revisita la Ilíada escena per escena ambientant-la en un futur proper, sense deixar de tenir en compte el que ja va fer Joyce amb el seu Ulisses, de manera que cadascun dels vint-i-quatre capítols que componen aquesta novel·la està narrat en un registre literari diferent, des del comunicat de premsa fins a la peça teatral.

(Contraportada. Promoció editorial de “Michelíada”)

. .

Nota de l’autor

.

Als memorials d’alguna hecatombre, sigui de les víctimes d’una guerra, d’un naufragi o d’alguna altra desgràcia, se sol posar el màxim de noms coneguts. En aquesta novel·la, que a més d’homenatjar la Ilíada —obra de la qual reprèn l’estructura, els personatges, les escenes i la divisió en vint-i-quatre cants— tracta d’una tragèdia no sé si del tot evitable, també he volgut posar el màxim de paraules. Així, els quatre conjunts principals que hi participen, de diverses procedències, es diferencien per l’ús de diferents dialectes de la llengua comuna. Els mutants i la doctora que n’és responsable usen la variant rossellonesa. La Corporació i els repòrters que en depenen, el català insular. El bloc fonamentalista, varietats del valencià septentrional. La coalició utilitza formes del nord-occidental (en Lancia amb el pallarès, l’Alfa amb el lleidatà, en Derbi amb el tortosí i en Skoda amb aspectes del Matarranya) i del català oriental, des de l’empordanès de l’Òpel fins al tarragoní de l’Audi passant per l’idiolecte vilanoví d’en Volvo i, dins el barceloní, alguns trets marcats pel registre de la parla d’alguns personatges, i l’alguerès d’en Renault. […]

A. Munné-Jordà

. . Michelíada 2 . . .

.

[…] jo ara te deman, vas demanar a en Michelín, que ja que tu no els ajudaràs me deixis posar es teu blindatge i es teu casc i prendre ses teves armes, que jo sortiria a sa trinxera desfressada de tu i només de veure sa teva presenci això donaria moral as nostres i faria por ats altres, que fugirien a ses seves posicions ni que fos per reorganitzar-se, i seria també s’alenada que es nostres necessiten per a reorganitzar sa defensa des d’una posició més segura, vas dir. I com que en Michelín no deia res vas insistir, amb això no te faria pas trair sa teva còlera ni debilitaria sa teva posició davant es caporal primer Volvo ni afectaria sa manera com hages pensat rescabalar-te des mal que te va fer, al contrari, pens que te reforçaria davant d’ell i dets altres perquè comprovaria sa força de sa teva presenci i després jo els revelaria s’engan i sa teva actitud quedaria inalterada. Vull pas que pensis que vull la ruïna dels com­batents que al capdavall són els meus companys, et va respondre en Michelín, la meua còlera és per la mort d’un dels meus, d’en Zx, i amb això podes veure que encara que m’hagin fet aixín, sol capaç de sentir còle­ra, vull pas la mort de cap combatent, ni tan solament dels que ara nos ataquen, mes que a jo no m’han fet res que m’hagi despertat la còlera contra ellos. La meua còlera és contra en Volvo, va dir-te en Michelin, mes és veritat que ara en Volvo és pas qui ne patei més el resultat. Vai dire que lluitaria pas, et va recordar en Michelin, i emprés aquei vell garneu de sergent Landròver m’ha fet dire que lluitaria quan arribessen a amenaçar el meu sector, mes encara no l’han atacat. I quan vas alçar la mà per reforçar la teva insistència en Michelín et va agafar pel canell i et va dir lluitaré pas, mes si tu ho vols aixín tampoc impediré pas que tu me suplantis ja que ara ja els tenim dins la posició, i aquell tall estrany que era la seva boca va semblar que somreia i va dir posa-te el meu blindatge i pren les meues armes. De seguida el tall dels seus llavis es va tornar a estrènyer per fer-te tot d’advertiments i et va dir això sí, salliràs protegida per cinc dels meus i tan solament els fareu retrocedir fins a fora de la posició, travessis pas la ribera per res ni t’embalis en la lluita, que combatin ellos. […]

[…]

El sol ha perdut força rere els núvols de fum, o pot­ser ho fan els teus ulls, quan el sergent major Shell et salta al damunt i et gira de cara enlaire amb gest brutal. No és ell qui t’ha ferit, però és ell qui et de­gollarà. T’he mort, dimoni mutant Michelín, no eres invencible, i ara te faré tornar a l’infern, crida amb una riallada salvatge, i t’arrenca el casc, el punyal a la mà. A sota, el teu coll llarg i fi no està protegit per cap carena de costelles. Has romput s’olla, no som en Michelín, tens temps de dir en un xiuxiueig abans que la fulla et segui el coll resseguint la vora de la caputxa.

A. Munné-Jordà Cap. XVI. Ikea Michelíada

. . . . MichelíadaMichelíada A. Munné-Jordà Distorsions, 23 Ed. Males Herbes. Barcelona, juny de 2015 ISBN: 9788494310836 . . .

Ànite de Tegea. L’«Homer femení»

.

.

.

Per a Filenis

Moltes vegades prop d’aquesta tomba, tristament Clínia,
la mare, plorà la mort malaguanyada de la filla,
l’ànima invocant de Filenis, que en comptes del casament
travessà el verd corrent de l’Aqueront.

Ànite de TegeaGermanes de Safo

Versió de Maria Àngels Anglada
Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Ánite, a la que los antiguos se refirieron como θῆλυν Ὅμηρον, «Homero femenino» (Antípatro de Tesalónica, Antología Palatina IX 26) introdujo importantes innovaciones en el género epigramático. Entre sus poemas más celebrados están aquellos dedicados a la muerte de doncellas en los que centraremos nuestra atención.

Πολλάκι τῷδ᾽ ὀλοφυδνὰ κόρας ἐπὶ σάματι Κλείνα
μάτηρ ὠκύμορον παῖδ᾽ ἐβόασε φίλαν,
ψυχὰν  γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο
χλωρὼν ὑπὲρ ποταμοῦ χεῦμ᾽ Ἀχέροντος ἔβα

Muchas veces junto a la tumba de la joven, Clina,
mater dolorosa, lamentó el rápido destino de su querida hija,
invocando el alma de Filenis, que en lugar del matrimonio
atravesó las húmedas aguas del río Aqueronte

Antología Palatina, VII, 486

Se trata, probablemente, de un epigrama genuino, compuesto para ser grabado en una estela fúnebre. Los ecos homéricos, como es habitual en Ánite, son muy claros. En este poema esas referencias se corresponden con pasajes en los que Aquiles lamenta la suerte de Patroclo, o bien Tetis la de su propio hijo.

En primer lugar, encontramos el término ὀλοφυδνὰ, que, según señalan todos los editores, recuerda el lamento de Aquiles (ἔπος ὀλοφυνδόν, Il. 23.102) cuando se va el alma de Patroclo. Inmediatamente después, en el verso segundo, el término ὠκύμορον «rápido destino» es el mismo empleado cuatro veces en Ilíada por Tetis en referencia a Aquiles. Finalmente, y sobre todo, tiene interés señalar la clarísima imitación (imitatio cum uariatione) que se lee en el verso tercero: ψυχὰν γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο, eco evidente del pasaje en el que Aquiles invoca el alma de su amigo en Il. 23. 220: ψυχὴν κικλήσκων Πατρπκλῆος δειλοῖο.

La muchacha a la que su madre Clina llora aparece ya en el primer verso, κόρας, se repite en el siguiente, παῖδ᾽, y conocemos su nombre en el tercero, Φιλαινίδος. Su madre la llora repitiendo su nombre, γκακλέουσα, exactamente igual que Aquiles hacía con Patroclo: de nuevo, una llamativa concentración en cuatro versos de invocaciones muy explícitas incluídos los nombres propios tanto de la madre como de la hija.

Parte de la crítica entiende que las referencias homéricas vienen a señalar un claro contraste con el contenido del epigrama de Ánite:

Los lamentos de Aquiles y Tetis claramente difieren, en una manera profunda, del de Clina. Aunque tanto Aquiles como Tetis pueden ser considerados madres, sus lamentos no expresan meramente una pérdida personal. Aunque Homero enfatiza un tremendo pathos en su expresión del dolor, sus lamentos están, sin embargo, enmarcados en un contexto en el que la memoria de las gloriosas hazañas de los que han perecido ofrecen una compensación a la pérdida personal. Tanto Patroclo como Aquiles han muerto sirviendo a su ejército o por su gloria personal. Sus muertes, aunque presentadas como trágicas, serán mitigadas por el kleos que recibirán, kleos al que el poema de Homero constantemente se refiere (particularmente en el caso de Aquiles). Aunque el lamento de Aquiles por Patroclo está entre los elementos más extravagantes del poema, su queja, en fin, lo lleva a la acción —un apasionado deseo de venganza que lo conducirá a la muerte y asegurará su kleos. (Greene Ellen (2005), «Playing with Tradition: Gender and Innovation in the Epigrams of Anyte», en E. Greene, (ed.), Women Poets in Ancient Greece and Rome. University of Oklahoma Press, pp. 142-143).

Quizá haya que matizar estas palabras porque, tanto o más que el contraste, lo que se consigue con tal concentración de referencias homéricas en cuatro versos, referencias que van mucho más allá del empleo de tal o cual forma épica, es colocar la muerte de una doncella, que sólo parece importar a su madre —la joven ni siquiera ha dejado hijos o, al menos, muerto ella misma en el parto— sobre el fondo de la muerte gloriosa.

[…]

Marta González González
El lamento de las madres en los epitafios griegos: una mirada a la Antología Palatina

.

.

.

Germanes de SafoMaria Àngels Anglada

Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

Edhasa
Barcelona, 1983

.

.

.

.