Arxius
S. II dC: Flavi Arrià escriu a l’emperador Adrià sobre l’illa d’Aquil·les, al Pontos Euxí. // Any 2022: L’armada russa ocupa l’illa, d’Ucraïna.
Tetis: [a Peleu]
D'allí, traient de l'ona el peu eixut, veuràs
el nostre fill Aquil·les, que tan car ens és,
a les estances insulars on té el sojorn,
a la Costa Blanca, part de dins del Pont Euxí.
Eurípides. Andròmaca.
Traducció de Carles Riba
Arrià m’escriu:
Conforme a les ordres rebudes, he finalitzat la circumnavegació del Pontos Euxí. […]
Hem costejat la Còlquida, sabent com t’interessen els relats dels poetes antics, he preguntat als habitants d’allà pels encantaments de Medea i per les proeses de Jasó. Però semblen ignorar aquestes històries…
A la riba septentrional d’aquest mar inhospitalari, hem tocat una petita illa molt gran en la llegenda: l’illa d’Aquil·les. Ja saps que Tetis, segons diuen, va fer educar el seu fill en aquest illot perdut entre les boires; sortia del fons del mar i venia cada vespre a conversar a la platja amb el seu fill. L’illa, avui deshabitada, només alimenta les cabres. Hi ha un temple d’Aquil·les. Les gavines, els gavians, els grans migradors, tots els ocells de la mar la freqüenten, i el batec de les seves ales impregnades d’humitat marina refresca contínuament l’atri del santuari. Però l’illa d’Aquil·les, tal com s’escau, és també l’illa de Patrocle, i els innombrables ex-vots que decoren les parets del temple estan dedicats tan aviat a Aquil·les com al seu amic, car ja se sap que els qui estimen Aquil·les també estimen i veneren la memòria de Patrocle. El mateix Aquil·les s’apareix en somnis als navegants que visiten aquells paratges i els protegeix i els adverteix dels perills de la mar, com en d’altres indrets fan els Dioscurs. I l’ombra de Patrocle apareix al costat d’Aquil·les.
T’assabento d’aquestes coses perquè crec que valen la pena de saber-se, i perquè els qui me les han contades les han experimentades personalment o les han conegudes a través de testimonis dignes de fe… Aquil·les de vegades em sembla el més gran dels homes pel coratge, per la fortitud, pels coneixements de l’esperit units a l’agilitat del cos, i per l’ardent amor al seu jove company. I res no em sembla, en ell, més gran que el desesper que el va fer menysprear la vida i desitjar la mort quan hagué perdut el benamat.
Deixo caure sobre els meus genolls el voluminós informe del governador de la Petita Armènia, del cap de l’esquadra. Arrià, com sempre, ha treballat molt bé. […]
.
Marguerite Yourcenar
Memòries d’Adrià
Trad. de Jaume Creus
THE TEMPLE OF ACHILLES ON THE ISLAND OF LEUKE IN THE BLACK SEA
ANNA S. RUSYAEVA
In 2003 it will be 180 years since N.D. Kritskii, captain-lieutenant of the Black Sea fleet, discovered de architectural remains of a temple of Achilles on the island of Leuke (present-day Zmeinÿi). …
[Text complet: Aquí]
The Guardian (27/02/2012):
La guerra homèrica de les formigues als boscos de Walden (Concord, Commonwealth of Massachusetts). H. D. Thoreau
.
..
.
Un dia, quan vaig sortir a la llenyera, o més aviat a la meva pila de llenya, vaig observar dues formigues grosses, una de vermella i l’altra, molt més grossa, de gairebé mitja polzada de llarg, negra, que lluitaven ferotgement. S’havien agafat i no es deixaven anar sinó que lluitaven i es barallaven i rodolaven pels trossets de fusta sense parar. En mirar-m’ho amb més deteniment vaig veure que els trossos de fusta estaven coberts d’aquelles lluitadores, que no era un duellum sinó un bellum, una guerra entre dues races de formigues, les vermelles sempre enfrontades a les negres i, amb freqüència, dues de vermelles per cada negra. Les legions d’aquells mirmidons cobrien tots els turons i les valls del meu llenyer i el territori estava farcit de morts i moribunds, vermells i negres. Va ser l’única batalla que vaig presenciar, l’únic camp de batalla que vaig trepitjar mentre la batalla s’estava duent a terme; una guerra anihiladora; els rojos republicans d’una banda i els negres imperialistes de l’altra. Pertot arreu n’hi havia de lliurades al combat mortal, encara que sense fer cap soroll que jo pogués sentir, amb més resolució que no hagin tingut mai soldats humans. Vaig veure una parella enganxada amb força en una vall assolellada entre els trossos de fusta, disposada a barallar-se a ple migdia fins que el sol es pongués o se’ls escapés la vida. La campiona vermella, més menuda, s’havia agafat com un vici al front de la seva adversària, i anant d’un cantó a l’altre per aquell camp en cap moment no va deixar de mossegar-li la base de l’antena, després d’haver-li arrencat l’altra; mentrestant, la negra, més forta, el feia anar d’un cantó a l’altre i, quan m’ho vaig mirar més de prop, vaig veure que ja li havia arrencat diversos dels seus membres. Lluitaven amb més obstinació que els gossos. Cap d’ells manifestava la més mínima intenció de retirar-se. Era evident que el seu crit de guerra era «Conquerir o morir». Mentrestant, una formiga vermella va arribar a la vessant de la vall, evidentment plena d’excitació, que o bé havia liquidat el seu enemic o bé encara no havia pres part de la batalla, probablement aquesta segona opció, perquè conservava totes les extremitats. La seva mare li havia ordenat que tornés amb l’escut. Potser era un Aquil·les, que havia nodrit la seva ira a part i ara venia a venjar o salvar el seu Pàtrocle.
.
Henry David Thoreau
Walden o la vida als boscos
Trad.: Anna Turró.
.
.
.
.
.
.
.
My books I’d fain cast off, I cannot read,
‘Twixt every page my thoughts go stray at large
Down in the meadow, where is richer feed,
And will not mind to hit their proper targe.Plutarch was good, and so was Homer too,
Our Shakspeare’s life was rich to live again,
What Plutarch read that was not good nor true,
Nor Shakspeare’s books, unless his books were men.Here while I lie beneath this walnut bough,
What care I for the Greeks, or for Troy town,
If juster battles are enacted now
Between the ants upon this hummock’s crown.Bid Homer wait till I the issue learn,
If red or black the gods will favor most,
Or yonder Ajax will the phalanx turn,
Struggling to heave some rock against the host.[…]
Henry David Thoreau
A Week on the Concord and Merrimack Rivers (1849).
.
.
Rèplica de la cabina de Thoreau al llac Walden
.
..
“… un altre episodi de metamorfosi és compartit pels personatges d’Èac i Peleu. Habitualment hom atribueix l’origen del poble dels mirmídons a Èac; en sol·licitar aquest a Zeus que li donés un poble per a la deserta illa d’Egina, el déu hauria fet sorgir homer de la terra, com formigues (μύρμηκες) o bé hauria convertit les formigues en homes.”
Jaume Almirall
Notícies preliminars a
Recull de metamorfosis d’Antoní Liberal
.
.
.
“Atabalat per aquell gavadal de fets miserables, “Júpiter, oh”, vaig dir, “si els relats no són enganyosos quan expliquen que vas abraçar l’Asòpida Egina ni et sap greu haver estat, pare magne, l’origen dels nostres, torna’m de nou els meus, o tanca’m també en un sepulcre.” Ell el senyal del seu llamp, seguit d’un tro, va donar-me. “Doncs accepto”, vaig dir, “i espero que això un bon auguri sigui del teu voler; assumeixo els signes que em dones.” Era allà a prop, per atzar, una alzina de branques esteses de les llavors de Dodona que a Júpiter fou consagrada: vaig observar-hi un seguit de formigues, que el gra transportaven arrossegant un gran pes amb la seva boca petita i mantenint per l’escorça arrugada les files en ordre; jo, pel seu nombre admirat, vaig dir-li: “Oh pare magnífic, dona’m uns súbdits semblants i repobla les buides muralles.” Sense que el vent bufés s’estremí el brancam de l’alzina i se sentí un soroll: jo estava astorat, amb els membres rígids i tots els cabells de punta; malgrat aquest tràngol, beso la terra i el tronc, i no em vaig confessar l’esperança, tot i que estava esperant i l’anhel abraçava el meu ànim. Ve la nit, i la son penetra en els cossos per treure’ls la inquietud; al davant dels meus ulls crec veure l’alzina amb unes branques semblants i animals semblants per les branques, i el mateix moviment d’abans l’estremeix, i l’exèrcit que carreteja els grans davalla als seus peus i s’escampa; sembla llavors que, de cop, més i més comencin a créixer, i que s’aixequin de terra, i que sobre el tronc es redrecin, i que la seva magror, color negre i nombre de potes vagin perdent, i els seus membres en forma humana es refacin. Fuig el meu somni i, despert, maleeixo el que he vist i em lamento que els immortals no ajudin en res; per tota la casa sonen remors, però, i em sembla que senti veus d’home que ja havia oblidat. Sospito també que és un somni quan Telamon arriba corrents i obrint portes per dir-me: “Pare, vine i veuràs una cosa difícil de creure. Apa, surt!” I quan surto, igual que en la imatge del somni, veig els homes que allà havia vist, i tots al seu rengle els reconec i me’ls miro, i em diuen rei i em saluden. Júpiter cobra els meus vots i entre els nous pobladors reparteixo la ciutat i els seus camps, privats d’aquells que els llauraven, i perquè el nom no en menteixi l’origen els poso Mirmídons. Ja els seus cossos has vist; pel que fa a l’esperit, el conserven tal com abans: són de raça amant del treball i l’estalvi, porfidiosa en els guanys i que sap guardar els beneficis. Aptes pels anys i el valor, ells amb tu aniran a la guerra…”
Ovidi
Les metamorfosis
(Trad. de Jordi Parramon).
.
.
.
Henry David Thoreau
Walden o la vida als boscos
Introducció de Ramon Alcoberro
Traducció d’Anna Turró
Símbol editors, octubre de 2019
ISBN: 9788415315681
.
..
Antoní Liberal
Recull de metamorfosis
Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de
Jaume Almirall i Sardà
Història de la transmissió i text grec establert per
Esteban Calderón Dorda
Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012
ISBN: 9788498592061
.
.
Ovidi
Les metamorfosis
Traducció de Jordi Parramon
Quaderns Crema. Barcelona, 2000
ISBN: 9788477271581
.
.
Blog: “The Diversity of Insects” Alex Wild: “Ants Fighting”
.ting/i-zhGgd6Q
El triomf d’Aquil·les, de Louise Glück, de la mà de Salvador (Voro) Ortells
.
.
.
Voro Ortells tria Louise Glück
.
.
No recorde en quin conte d’El Aleph de Borges vaig llegir que qualsevol destí consta, en realitat, d’un sol moment: el moment en què un sap per a sempre qui és. En aquest poema, Louise Glück (Nova York, 1943) ens mostra «el moment» que forjarà el destí mític d’Aquil·les. Sense grandiloqüències retòriques, amb un estil epigramàtic, de tan sec i punyent. Dubte que de cap altra manera podria haver esbossat el retrat íntim de l’heroi que s’esquinça l’ànima per la pèrdua del seu amic ama(n)t. Homer invocava a la musa per cantar la ira funesta d’Aquil·les Pelida. Louise Glück, en canvi, no invoca res. Simplement ens deixa veure per una escletxa l’home que batega sota l’heroi a punt de consagrar-se a l’eternitat. No li calen epítets homèrics, sols les paraules justes, sempre tan difícils de trobar.
Voro Ortells
.
.
THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.
Louise Glück New York City, 1943
Louise Glück
.
.
.
.
.
EL TRIOMF D’AQUIL·LES
.
En la història de Patrocle
ningú no sobreviu, ni tan sols Aquil·les
que era quasi un déu.
Patrocle se li assemblava; portaven
la mateixa armadura.
.
Sempre en aquestes amistats
un serveix l’altre, un és menys que l’altre:
la jerarquia
sempre és evident, encara que en les llegendes
no es pot confiar—
provenen del supervivent,
de qui ha estat abandonat.
.
Què fou l’incendi de les naus gregues
en comparació d’aquesta pèrdua?
.
A la seua tenda, Aquil·les
es planyia amb tota la seua ànima
i els déus veien
que ja era un home mort, una víctima
de la part que estimava,
la part que era mortal.
.
Salvador (Voro) Ortells (Sueca, 1977)
(Traducció de Salvador [Voro] Ortells)
.
Revista Caràcters
Publicacions de la Universitat de València
.
.
.
.
.
.
La mitologia explicada als nens per Cecilia Böhl de Faber (o Fernán Caballero). «…pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos a otros con la mayor facilidad.»
.
.
«Durante el sitio de Troya, Agamenón le arrebató una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió a tal punto, que se metió en su tienda y no quiso tomar más parte en los combates, lo cual dio muchas ventajas a los troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del rey de Troya Príamo, a Patroclo, amigo íntimo de Aquiles, volvió este a empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela a Héctor, cuyo cadáver arrastró atado a su carro alrededor de la ciudad y del sepulcro de Patroclo. Después de esto, y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo».
Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) (1796 – 1877)
.
Aquiles era hijo de Tétis, y de uno de los reyes de Tesalia. Su madre le sumergió en la Estígia para que fuese invulnerable, no quedando parte de su cuerpo que lo lo fuese sino el talon, que era por donde lo tenia agarrado su Madre. Cuidó de su educacion el Centauro Quiron, que lo alimentaba con sesos de leones y tigres.
Fernan CaballeroAntologia de textos grecs, d’Homer a Libani
.
.
Acaba d’editar-se, a cura de Francesca Mestre, una Antologia, una Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani, amb doble text, original grec i traducció al català, en homenatge a Eulàlia Vintró, amb motiu de la seva jubilació. Les traduccions són noves, fetes ad hoc per a l’antologia, el que enriqueix, encara que sigui només respecte a fragments d’obres, el catàleg de versions catalanes dels autors que hi són inclosos, i d’entre ells, pel que més ens ateny ací, Homer.
Com diu la curadora, en la Presentació del llibre, es tracta d’ “un ram de flors, una petita mostra, entre les moltes possibles, d’allò que hem rebut d’aquells autors antics: bella poesia, referents culturals, narració de fets, evocació dels mites, pensament intel·lectual, sovint aplicat a la política, el pensament científic…”
Pel que fa als autors i temàtica més lligats a aquest blog, dir que l’antologia —seguim citant la Presentació— comença “com és lògic, [p]els poemes homèrics —Ilíada primer, Odissea després—” els quals “prenen el protagonisme inicial que els pertoca; d’entre totes les possibilitats, els passatges escollits d’ambdues obres tenen un fil conductor comú, la grandesa d’Aquil·les, que es mostra sota tres prismes: crueltat, pietat i desconsol.”
L’antologia que tenim a les mans té la virtut de trenar els temes dels fragments antologats, el que li confereix una interessant textura. Així, diu la Presentació, “incloem una vuitantena de versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo, que trobarà, unes quantes pàgines i uns quants segles més endavant, la seva responsió en els versos del poeta hel·lenístic Cal·límac, que compondrà també himnes dedicats als déus olímpics, entre ells Apol·lo, en un moment totalment divers de la poesia grega.”
El fragment triat d’Heròdot també ens porta a la temàtica troiana. Francesca Mestres indica que: “Les Històries d’Heròdot estan concebudes pel mateix autor com una recerca, com un intent de racionalitzar, de manera encara molt primitiva, la successió dels esdeveniments en el temps i la natura dels diferents pobles que van veure’s, d’una manera o d’una altra, implicats en les guerres mèdiques. El passatge que hem triat n’és una prova excel·lent, ja que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats.” I seguint amb el trenat que ressaltàvem, més endavant ens tornem a topar amb Hèlena, ja que, se’ns indica, “Amb Eurípides recuperem el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia que porta el mateix nom, en la línia de com ens l’havia presentat Heròdot, però encara en una atra versió que palesa, precisament, la perplexitat de la doble interpretació.”
.
A tal de mostra, alguns paràgrafs extrets de fragments inclosos a l’Antologia:
.
.
Príam del carro de cavalls va saltar a terra; Ideu s’hi va quedar, fent-se càrrec de cavalls i mules.
L’ancià va anar de dret a la casa on s’estava Aquil·les, estimat de Zeus. L’hi va trobar sol, ja que els companys estaven asseguts a part; només n’hi havia dos a prop, l’heroi Automedont i també Àlquimos, fill d’Ares, que l’atenien: tot just acabava de sopar i beure, la taula encara estava parada.
El gran Príam va entrar sense que el veiessin, es va apropar i amb les mans envoltava els genolls d’Aquil·les i li besava les terribles mans assassines que tants fills li havien occit.
.
Ilíada, 24.469-479
Traducció de Francesca Mestre.
.
.
.
« […]. Aquil·les, mai fins ara cap home ha estat més afortunat que tu ni ho serà tampoc d’ara endavant: abans, quan eres viu, els argius t’honoràvem de la mateixa manera que als déus, i ara, després de venir aquí, regnes magníficament entre els difunts; no t’afligeixis, doncs, d’estar mort, Aquil·les».
Així vaig parlar-li; immediatament em tornà resposta:
«No em consolis de la mort, il·lustre Ulisses; m’estimaria més ser un simple pagès treballant per compte d’altri, fins i tot per un home pobre i amb ben pocs mitjans, que no pas ser l’amo enmig de totes aquestes ombres i res més.”
.
Odissea, 11.481-491
Traducció de Francesca Mestre.
.
.
.
SERVENT: Que no és aquesta la que a Troia ens féu maldar?
MENELAU: No ho és, aquesta; els déus ens van tenir enganyats: cercàvem una infausta imatge de bromall.
SERVENT: Què dius?
……..…….Per un simple bromall, així, tants de treballs?MENELAU: Fou obra d’Hera, i de tres dees, amb llur plet.
SERVENT: Aquesta és, doncs, la teva esposa en veritat?
MENELAU: És ella: sobre això pots creure’m el que dic.
.
Eurípides
Hèlena
Traducció de Jaume Almirall Sardà.
.
.
.
ΑΝΘΟΛΟΓΙΑ – ANTOLOGIA
Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani
Edició a cura de Francesca Mestre
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, setembre de 2015
ISBN: 9788447539154
.
.
.
Miquel de Palol, tres Ulisses i un Aquil·les vs. Ulisses
.
.
§ 94.- Contradicció en Homer: la cultura
balbuceja, i ja ha arribat a la cúspide.
Miquel de Palol
El Llac dels Signes, pàg. 477
.
.
.
ULISSES
.… i això sense moure’m de mi, d’aquí…
tot és no ferir, com no ferir?
no hi ha alquímia
ni fuga en l’asfalt salat cap a mar…
oh!
…ni…quan?…oh rebuda, rèquiem:
…no…
la vora, no el centre, està enfocada…
feliç és molt menys que una metafísica
és un estat endocrí.
Feliç és baixa pressió?
Vagabunds de l’odi fat
entre dos períodes glaciars
no surt
per més que la cerquem tots com porcs
la darrera ruleta
Ara és l’S.
Ha! la llegenda del retorn, guerra de verds
és per al poder! Hi ha l’arabesc…
(són mites, el tot i el no-res…)
Aquest feliç imbècil que es pensa
que ja no tornarà a passar per aquí…
.
Fa uns metres, havia de vigilar
que les meves ungles no m’ataquessin:
quan un canvi de l’aigua ha aturat
el comentari cínic, ja no estic per l’acció
i camino contra l’alba…
que ni d’això crema fugir…
a la corea on ella viu, sempre és la tarda.
.
.
Miquel de Palol
Salamó (1981).
.
.
.
Ulisses
He vorejat amb alegria enveges,
falta de perspectives absoluta,
buidors de tota mena, de diverses
menes d’estupidesa i de deliri,
m’he rigut de les banyes, dels vaivens
retrospectius de l’odi i la recança,
he conegut l’ai de la recaiguda,
la vexació i la desesperança,
i aquí puc dir sense orgull ni vergonya
que tot això no és res. No és res davant
l’horror dels qui compleixen la condemna
de sortir cada nit i divertir-se.
.Miquel de Palol
El Sol i la mort (1996)
.
.
.
.
Ulisses
.
No sóc millor que tu ni que ningú
no vol dir disposat que m’arrosseguin per terra
.
Rara sensualitat tallar lligams,
enaigar-te en el mal acabat d’infligir, criar recança
que tornarà aviat no sé si gaire transformada,
pro ben rebuda, eixuta, desitjada, sexes oberts,
el vent del desig en les veles de l’amor,
en les veles de l’odi el vent del record.
.
Muta el paisatge de turons olivera i núvols t’ronges
a l’extraradi obert, sense paraules ni cercles, gris d’espines,
amb xemeneies japoneses blanques
i vermelles.
.
Protegiu-vos del fred, diu l’oriental rere el taulell,
i irromp a l’escenari qui menys hi esperàvem:
la venjadora, la difusa, la víctima. O l’altra, i armada.
I així l’hem de rebre, cosint categories
als absoluts, riallades, o ens mantenim floracions.
.
No ser millor que jo ni que la majoria
i ens deixa secs, me’n puc cansar,
les boies amb campanes, refulgent,
la desorientació de les alcoves posa rosada
en un breu contracor, eia, age, rumpe moras ! , fallida o tornant-hi.
.
Cau el combat d’un cop de reconeixement, d’un respir
blau en la nit, en retruny de cors esventat.
.Miquel de Palol
Aire amb Cel de Fons (2002).
.
.
.
.
[…]
Miquel de Palol i Muntanyola (Barcelona, 2 d’abril de 1953)
La civilització occidental neix de la ira d’Aquil·les i de l’astúcia d’Ulisses, mal que sigui aquesta l’acceptada i obligada com a element bàsic de canvi social. La ira d’Aquil·les no té res de demoníaca: ha propiciat la institució de la compassió, ha engendrat els moments claus d’Occident, les grans expansions culturals i comercials. Però ha estat l’astúcia d’Ulisses allò que els ha donat continuitat com a valor tranquil permès a la ciutadania. Occident ha pendolat secularment entre el Thymós identitari d’Aquil·les i l’Eros convivencial d’Ulisses, que han forjat la identitat dels pobles i la continuïtat en una conjunció ponderada d’acord amb el moment, que recorda la del ying i el yan. […]
.
Miquel de Palol
Dissociacions. Germans del sud
Suplement de cultura d’El Punt Avui 21/2/2014
..
.
.
.
Miquel de Palol
Salamó
Tafal. [Son Coc, Ciutat de Mal] Mallorca, 1981
ISBN. 9788485841028
.
.
.
Miquel de Palol
El Sol i la Mort
Els llibres de l’Óssa menor, 177
Edicions Proa. Barcelona, 1996
ISBN: 9788482561837
.
.
.
Miquel de Palol
Aire amb Cel de Fons
Els llibres de l’Óssa menor, 325
Edicions Proa. Barcelona, 2012
ISBN: 9788475882932
.
.
.
.
Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.
.
.
Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com
.
.,
Manuel Sayrach i Carreras
Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.
Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.
Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) iReigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
.
.
.
.
.
.
.
.
Los “Drames de la llum” (“Dramas de la luz”) ideados por Manuel Sayrach, contemplan […] un conjunto de siete obras, las cuales desarrollarían un concepto de fondo: la patria, el amor, la belleza, la confianza en sí, la amistad, la muerte y la felicidad. Estos conceptos desarrollados por sus correspondientes obras dramáticas, sintetizan el pensamiento del autor, de acuerdo al cual el ser humano cuenta con siete medios que le permiten vincularse con la divinidad. Además, a cada concepto y a cada obra, Sayrach les adjudica uno de los colores del arco iris, haciendo eco del decadentismo, el simbolismo y la poética wagneriana, todas ellas propuestas artísticas que integran diversos estímulos sensoriales como instrumento de influencia en sus espectadores.
El drama “Reigzel, l’íntim amic”, -aparecido en lengua catalana en 1920, en verso y uno de los dos únicos que el autor llegó a publicar-, se ubica en el quinto puesto del conjunto y le corresponde el color azul del arco iris. A la lectura del drama, resulta evidente la razón por la que Sayrach adjudicó a este trabajo el color asociado a la masculinidad. Se trata de una obra donde el protagonista, el co-protagonista y el antagonista son personajes masculinos, una muestra de que en la mentalidad del autor el diálogo más íntimo y más profundo que puede conseguirse entre amigos, sólo puede darse entre personas del mismo sexo.
El drama que nos ocupa es la interpretación sayraquiana del mito de Ganímedes. La acción se sitúa en la olimpiada 96, cuatrocientos años antes de Cristo. Reigzel, “Rei gloriós de qui té zel el cel” (“Rey glorioso de quien tiene celo el cielo”), es un privilegiado, un héroe perfecto, un personaje positivo. Además de su belleza extraordinaria, es generoso, íntegro y valiente. Está dispuesto a ofrendar su vida por su amigo-amado: Narcís Vident, una pasión que bordea la homosexualidad pero que se contiene prudentemente respetando el cristianismo que el personaje ya vislumbra y que el autor practica. Reigzel es pues, una fuente de luz y de amor que enamora a todo su entorno y que vive enamorado de su entorno; no deja indiferente a nadie, incluido al padre de los dioses del panteón griego clásico: Zeus, uno de los personajes centrales del drama. De hecho, la tensión dramática de la obra, radica en los intentos de Zeus de poseer a Reigzel. El dios pierde el juicio y en momentos puntuales de la obra, hasta su poder, por el apolíneo efebo; mientras que Reigzel resiste al asedio violento del padre de los dioses. Narcís Vident, el amigo de Reigzel, capturado por Zeus, es la moneda de cambio para conseguir al héroe. Como el Abelardo sayraquiano, Reigzel está henchido de ideales nobles: anhela paz y concordia entre los hombres y los pueblos; transmite energía, vitalidad, belleza y amor. […]
[…]
El entusiasmo de Reigzel por el universo y la naturaleza, hereda la filosofía o la metafísica de Francisco de Asís, de Giordano Bruno, de Spinoza, de Krause y de Nietzsche quienes relacionaron en sus pensamientos, vida, armonía, naturaleza y energía. Esta influencia revela el reconocimiento, la admiración y la propia afinidad que el autor reconocía en los citados pensadores.
[…]
“Reigzel”, el drama de Sayrach, tiene […] un formato bastante similar al del drama que lo precedió: “Abelard i Eloïsa”. La primera escena consiste en la aparición de un nutrido grupo de dioses de religiones diversas, hablando uno a uno sobre el tema de la amistad. Para poder desarrollar esta obertura, Sayrach tuvo que consultar una gran cantidad de textos. Este afán de investigación queda manifiesto a todo lo largo del drama, que destaca por su nivel erudito. Entre los personajes que aparecen en las páginas del libro, encontramos tanto a los dioses griegos: Zeus, Atenea, Urano, Cronos, Hades, Poseidón, etc., como a dramaturgos (Aristófanes, Sófocles, etc.), matemáticos (Arquímedes, Euclides, etc.), poetas (Eurípides), políticos (Alcibíades, Isócrates, etc.), filósofos (Sócrates, Platón), escultores (Fidias, Praxíteles, etc.), pintores (Apeles), historiadores (Tucídides, Jenofonte, etc.) y oradores (Pericles, Lisias, etc.) de la Grecia clásica. Casi todos ellos relativos al siglo V a.c., pero eso no es todo, también desfilan personajes legendarios como Homero o el adivino ciego Tiresias. El catolicismo del autor repercute en la culminación de la obra que trae al escenario a Jesucristo, fundador del imperio espiritual que desplazará a la cultura griega y al imperio romano. No obstante, Sayrach crea dos personajes de ficción para protagonizar su drama: Reigzel y Narcís Vident. El nombre de Narcís nos remite al mito de “Eco y Narciso” y no es casual que el autor indique que Narcís aparezca en el transcurso de la obra vistiendo una túnica de espejos. En realidad Reigzel y Narcís Vident encarnan juntos un mismo personaje, o por lo menos ambos cultivan los mismos valores y los mismos sentimientos. Los dos se aman a sí mismos a través de su alter ego, su exacta correspondencia. El mito de Narciso no estaría completamente repetido si Reigzel y Narcís Vident pudieran poseerse, pero Sayrach demuestra con su drama que como el Narciso mitológico, era víctima del castigo de Némesis.
.
Carlos Lupercio Cruz
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Composició ArquitectònicaAleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937) : en los márgenes del modernismo. Pàgs. 507 i 513.
(Tesi doctoral)
Disponible en línia a Tesis Doctorals en Xarxa TDX
.
.
.
.
.
.
.
.
HOMER
Inspira’m!, mon Reigzel, |
Un amical insomni com tu esbelt!…
Poesia ensenya a Homer!|REIGZEL
Gran Poeta! Això pot ser?
Homer!, Homer!, Homer! Tu ets el primer.
Veig jo tornar-s’ de llum! La vostra lira.
Polsau-la, Homer!, jo us prec. Reigzel t’inspira!HOMER
Cantaré!, si t’agrada.
REIGZEL
Oh sí! L’Ilíada |
— En tenebrosa nit,…
la son, la qu’esvaeix
les preocupacions de l’ànim,
vençut havia a l’invencible Aquil·les
mentre vetllava al seu amic Patrocle;
fou allavores, que vingué a trobar-lo
l’ànima de l’amic difunt,
dient-li aquestes paraules voladores:
— Tu dorms, Aquil·les,
I no penses en mi.
En tant que jo vivia,
Tu’m cuidaves sol·lícit,
al migdia, a la tarda, a la nit i al matí.
I, ara, tu m’oblides
tot-just m’acabo de morí’…
Ànima errant,
divago sens parà’.
Jo t’ho prego plorant:
dóna’m la teva mà,
que’l teu amic ja no retornarà;
mai més, jamai, essent tu i jo vivents,
podrem confiar-nos nostres pensaments.
Tu qu’ets semblant a un Déu,
oh Aquil·les, vulgue’m escoltar;
sols una cosa, dec-te-la pregar:
Que del teu cos, el meu
no sia mai, oh Aquil·les, separat;
i, units els nostres esperits,
que’ls nostres ossos sien recollits
en el vas d’or de l’íntima amistat!—
— Oh car amic! — Aquil·les respongué: —
com vens a encarregar-me aquestes coses?
Jo obedient, lo que manes compliré.
I ja que venir goses,
apropa’t més a mi, per abrassar-n’s
encar’ que només fos per uns instants. —
I això diguent,
Aquil·les, els seus braços estenent
envers el seu amic, per agafar-lo,
no conseguí atrapar-lo:
va fondre’s l’ànima, com si fos fum,
i s’endinçà ‘n la terra fent grans crits
i Aquil·les despertà a la clara llum.
— Meravellós és mon Amic, oh amics! —
Tots els que s’enteraren,
molt llastimosament tots ells ploraren;
i quan tot eren plors, qu’és bella cosa,
sorgí l’Aurora, la dels dits de rosa.
. . . . . . . . . . . .
Íntim Reigzel! No’t veig; sento’l teu plo’…
Ets tu l’ideal Patrocle, Aquil·les, jo! —.
.
.
.
.
.
.
Manuel Sayrach
REIGZEL, l’íntim amich
Acte 3er. Escena II (fragment)
[text adaptat ortogràficament].
.
.
.
Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com
.
.
Il·lustracio de REIGZEL, l’íntim amich. Manuel Sayrach
.
.
.
.
.
Manuel Sayrach
REIGZEL
l’íntim amich
Drama de l’amistat en 4 actes i ‘n vers
Tallers d’arts gráficas Henrich i C.ª.
Barcelona, 1920
.
.
.
La Michelíada
. .
La guerra s’ha convertit en un espectacle, la Corporació i els mitjans de comunicació al seu servei la retransmeten en directe per als espectadors de tot el món. La coalició occidental s’enfronta als fonamentalistes islamistes en un conflicte que s’ha allargat més d’un segle i s’ha cobrat milions de vides, però aquesta vegada tenen una arma secreta: Michelín i el seu petit grup de mutants han estat enviats al front per dues raons, d’una banda guanyar la guerra, de l’altra, fer augmentar els índexs d’audiència.
A. Munné Jordà revisita la Ilíada escena per escena ambientant-la en un futur proper, sense deixar de tenir en compte el que ja va fer Joyce amb el seu Ulisses, de manera que cadascun dels vint-i-quatre capítols que componen aquesta novel·la està narrat en un registre literari diferent, des del comunicat de premsa fins a la peça teatral.
(Contraportada. Promoció editorial de “Michelíada”)
. .
Nota de l’autor
.
Als memorials d’alguna hecatombre, sigui de les víctimes d’una guerra, d’un naufragi o d’alguna altra desgràcia, se sol posar el màxim de noms coneguts. En aquesta novel·la, que a més d’homenatjar la Ilíada —obra de la qual reprèn l’estructura, els personatges, les escenes i la divisió en vint-i-quatre cants— tracta d’una tragèdia no sé si del tot evitable, també he volgut posar el màxim de paraules. Així, els quatre conjunts principals que hi participen, de diverses procedències, es diferencien per l’ús de diferents dialectes de la llengua comuna. Els mutants i la doctora que n’és responsable usen la variant rossellonesa. La Corporació i els repòrters que en depenen, el català insular. El bloc fonamentalista, varietats del valencià septentrional. La coalició utilitza formes del nord-occidental (en Lancia amb el pallarès, l’Alfa amb el lleidatà, en Derbi amb el tortosí i en Skoda amb aspectes del Matarranya) i del català oriental, des de l’empordanès de l’Òpel fins al tarragoní de l’Audi passant per l’idiolecte vilanoví d’en Volvo i, dins el barceloní, alguns trets marcats pel registre de la parla d’alguns personatges, i l’alguerès d’en Renault. […]
A. Munné-Jordà
. . 
. . .
.
[…] jo ara te deman, vas demanar a en Michelín, que ja que tu no els ajudaràs me deixis posar es teu blindatge i es teu casc i prendre ses teves armes, que jo sortiria a sa trinxera desfressada de tu i només de veure sa teva presenci això donaria moral as nostres i faria por ats altres, que fugirien a ses seves posicions ni que fos per reorganitzar-se, i seria també s’alenada que es nostres necessiten per a reorganitzar sa defensa des d’una posició més segura, vas dir. I com que en Michelín no deia res vas insistir, amb això no te faria pas trair sa teva còlera ni debilitaria sa teva posició davant es caporal primer Volvo ni afectaria sa manera com hages pensat rescabalar-te des mal que te va fer, al contrari, pens que te reforçaria davant d’ell i dets altres perquè comprovaria sa força de sa teva presenci i després jo els revelaria s’engan i sa teva actitud quedaria inalterada. Vull pas que pensis que vull la ruïna dels combatents que al capdavall són els meus companys, et va respondre en Michelín, la meua còlera és per la mort d’un dels meus, d’en Zx, i amb això podes veure que encara que m’hagin fet aixín, sol capaç de sentir còlera, vull pas la mort de cap combatent, ni tan solament dels que ara nos ataquen, mes que a jo no m’han fet res que m’hagi despertat la còlera contra ellos. La meua còlera és contra en Volvo, va dir-te en Michelin, mes és veritat que ara en Volvo és pas qui ne patei més el resultat. Vai dire que lluitaria pas, et va recordar en Michelin, i emprés aquei vell garneu de sergent Landròver m’ha fet dire que lluitaria quan arribessen a amenaçar el meu sector, mes encara no l’han atacat. I quan vas alçar la mà per reforçar la teva insistència en Michelín et va agafar pel canell i et va dir lluitaré pas, mes si tu ho vols aixín tampoc impediré pas que tu me suplantis ja que ara ja els tenim dins la posició, i aquell tall estrany que era la seva boca va semblar que somreia i va dir posa-te el meu blindatge i pren les meues armes. De seguida el tall dels seus llavis es va tornar a estrènyer per fer-te tot d’advertiments i et va dir això sí, salliràs protegida per cinc dels meus i tan solament els fareu retrocedir fins a fora de la posició, travessis pas la ribera per res ni t’embalis en la lluita, que combatin ellos. […]
[…]
El sol ha perdut força rere els núvols de fum, o potser ho fan els teus ulls, quan el sergent major Shell et salta al damunt i et gira de cara enlaire amb gest brutal. No és ell qui t’ha ferit, però és ell qui et degollarà. T’he mort, dimoni mutant Michelín, no eres invencible, i ara te faré tornar a l’infern, crida amb una riallada salvatge, i t’arrenca el casc, el punyal a la mà. A sota, el teu coll llarg i fi no està protegit per cap carena de costelles. Has romput s’olla, no som en Michelín, tens temps de dir en un xiuxiueig abans que la fulla et segui el coll resseguint la vora de la caputxa.
A. Munné-Jordà Cap. XVI. Ikea Michelíada
. . . . Michelíada A. Munné-Jordà Distorsions, 23 Ed. Males Herbes. Barcelona, juny de 2015 ISBN: 9788494310836 . . .
Ànite de Tegea. L’«Homer femení»
.
.
.
Per a Filenis
Moltes vegades prop d’aquesta tomba, tristament Clínia,
la mare, plorà la mort malaguanyada de la filla,
l’ànima invocant de Filenis, que en comptes del casament
travessà el verd corrent de l’Aqueront.Ànite de Tegea
Versió de Maria Àngels Anglada
Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques.
.
.
.
.
.
.
.
..
Ánite, a la que los antiguos se refirieron como θῆλυν Ὅμηρον, «Homero femenino» (Antípatro de Tesalónica, Antología Palatina IX 26) introdujo importantes innovaciones en el género epigramático. Entre sus poemas más celebrados están aquellos dedicados a la muerte de doncellas en los que centraremos nuestra atención.
Πολλάκι τῷδ᾽ ὀλοφυδνὰ κόρας ἐπὶ σάματι Κλείνα
μάτηρ ὠκύμορον παῖδ᾽ ἐβόασε φίλαν,
ψυχὰν γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο
χλωρὼν ὑπὲρ ποταμοῦ χεῦμ᾽ Ἀχέροντος ἔβαMuchas veces junto a la tumba de la joven, Clina,
mater dolorosa, lamentó el rápido destino de su querida hija,
invocando el alma de Filenis, que en lugar del matrimonio
atravesó las húmedas aguas del río AqueronteAntología Palatina, VII, 486
Se trata, probablemente, de un epigrama genuino, compuesto para ser grabado en una estela fúnebre. Los ecos homéricos, como es habitual en Ánite, son muy claros. En este poema esas referencias se corresponden con pasajes en los que Aquiles lamenta la suerte de Patroclo, o bien Tetis la de su propio hijo.
En primer lugar, encontramos el término ὀλοφυδνὰ, que, según señalan todos los editores, recuerda el lamento de Aquiles (ἔπος ὀλοφυνδόν, Il. 23.102) cuando se va el alma de Patroclo. Inmediatamente después, en el verso segundo, el término ὠκύμορον «rápido destino» es el mismo empleado cuatro veces en Ilíada por Tetis en referencia a Aquiles. Finalmente, y sobre todo, tiene interés señalar la clarísima imitación (imitatio cum uariatione) que se lee en el verso tercero: ψυχὰν γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο, eco evidente del pasaje en el que Aquiles invoca el alma de su amigo en Il. 23. 220: ψυχὴν κικλήσκων Πατρπκλῆος δειλοῖο.
La muchacha a la que su madre Clina llora aparece ya en el primer verso, κόρας, se repite en el siguiente, παῖδ᾽, y conocemos su nombre en el tercero, Φιλαινίδος. Su madre la llora repitiendo su nombre, γκακλέουσα, exactamente igual que Aquiles hacía con Patroclo: de nuevo, una llamativa concentración en cuatro versos de invocaciones muy explícitas incluídos los nombres propios tanto de la madre como de la hija.
Parte de la crítica entiende que las referencias homéricas vienen a señalar un claro contraste con el contenido del epigrama de Ánite:
Los lamentos de Aquiles y Tetis claramente difieren, en una manera profunda, del de Clina. Aunque tanto Aquiles como Tetis pueden ser considerados madres, sus lamentos no expresan meramente una pérdida personal. Aunque Homero enfatiza un tremendo pathos en su expresión del dolor, sus lamentos están, sin embargo, enmarcados en un contexto en el que la memoria de las gloriosas hazañas de los que han perecido ofrecen una compensación a la pérdida personal. Tanto Patroclo como Aquiles han muerto sirviendo a su ejército o por su gloria personal. Sus muertes, aunque presentadas como trágicas, serán mitigadas por el kleos que recibirán, kleos al que el poema de Homero constantemente se refiere (particularmente en el caso de Aquiles). Aunque el lamento de Aquiles por Patroclo está entre los elementos más extravagantes del poema, su queja, en fin, lo lleva a la acción —un apasionado deseo de venganza que lo conducirá a la muerte y asegurará su kleos. (Greene Ellen (2005), «Playing with Tradition: Gender and Innovation in the Epigrams of Anyte», en E. Greene, (ed.), Women Poets in Ancient Greece and Rome. University of Oklahoma Press, pp. 142-143).
Quizá haya que matizar estas palabras porque, tanto o más que el contraste, lo que se consigue con tal concentración de referencias homéricas en cuatro versos, referencias que van mucho más allá del empleo de tal o cual forma épica, es colocar la muerte de una doncella, que sólo parece importar a su madre —la joven ni siquiera ha dejado hijos o, al menos, muerto ella misma en el parto— sobre el fondo de la muerte gloriosa.
[…]
Marta González González
El lamento de las madres en los epitafios griegos: una mirada a la Antología Palatina
.
.
.
Maria Àngels Anglada
Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques
Edhasa
Barcelona, 1983
.
.
.
.
Troia vista des l’Islàndia. Gerður Kristný
.
.
.
Gerður Kristný (Reykjavík, Islàndia, 1970)
TRÓJA
.
Borgarmúra ber við
blindan himin
guðirnir hafa snúið
við mér baki
þeir æsa gegn mér
ógnarher
hamstola múg
úr myrkri
Strengd um hælinn
húð yfir heitu blóðibrýni sverð mitt
á beinum óvina
svo hegg ég hælinn afTek fram hnífinn er sólin sest
sofið bara, nú tálga ég hest.
.
Gerður Kristný.
.TROY
.
Battlements rise against
the blind sky
The gods have turned
their backs against me
a mighty army
a frenzied throng
of darknessSkin stretched over
the heel’s hot bloodI whet my weapon
on the bones of my foes
then hack off the heelDraw my knife as the sun sets
sleep now, I’ll hew you a horse
.
Traducció de Victoria Cribb.
.
TROIA
.
Les muralles s’alcen sota
el cel orb
Els déus
m’han girat l’esquena
un poderós exèrcit
una multitud frenètica
de fosca
.
La pell tensa sobre
la sang calenta del taló
Esmolo la meva arma
en els ossos dels meus enemics
i li tallo el taló
Empunyo la daga quan el sol es pon
dorm, que et faré un cavall
.
.
.
.
SIGURGLEÐI
.
Bóndi ekur vígreifur
um sveitina
með dauða tófu á húddinu
.
Hann sat um grenið
inni í jeppanum
svo dýrið fyndi bara
lykt af bensíni
ekki manni
.
Enginn minnist á
Akkiles eða Hektor
og sjálf get ég
setið á mér
.
Gerður Kristný
..
.
TRIUMPH
.
The farmer drives gloating
through the district
vixen dead on the hoodHe laid siege to her lair
in his jeep
so the animal smelt
the stench of petrol
not manNo one mentions
Achilles or Hector
and I know how to
hold my tongue
.
Traducció de Victoria Cribb.
.
TRIOMF
.
El conductor condueix exultant
a través del districte
amb una guineu morta sobre la capota
Ha posat setge al seu cau
en el seu jeep
i així l’animal ha flairat
l’olor de gasolina
i no la d’home
Ningú no menciona
Aquil·les o Hèctor
i jo sé com
mossegar-me la llengua.
.
.
.
.
Parnassus. Modern Poetry in Translation
Third series. Number Seventeen
Edited by Davis & Helen Constantine
Poetry Parnassus.London, 2012
ISBN: 9780955906497
.
.
.
De Troia a Ítaca 
.jpg){kind=link}