Arxius

Posts Tagged ‘Argos’

Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.

 

L’Argos d’Ulisses, de Ritsos

.

.

un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se’n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se’l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cervo;
i ara jeia allí, negligit, en l’absència de l’amo,
sobre un gran munt de fems…

Odissea, XVII, 291-297
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

..

Com el gos, que ara lladra, queixós,
perquè la sabata immòbil damunt la qual
ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les
costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses
va dir a Polifem que s’anomenava Ningú,
i Argos era el nom del seu gos.

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.
.
.

.

ARGOS, EL GOS D’ULISSES

.

.
Mira’m, amo, durant tots aquests anys d’absència, llençat aquí,
damunt del femer que apilonen per als camps. Espines i renecs
se m’han clavat a la pell. Tants anys, amo, sense ningú a qui
remenar la cua. ¿On són les nostres matinades en la frescor dels boscos,
les fonts, les fulles, la cacera, el borrissol de mil colors a l’aire del capvespre?
De tant esperar, els meus ulls s’han endurit —ja no es clouen—
i les lleganyes se m’han convertit en pedra.
Posa’m la mà entre les orelles, per poder morir.
.
L’amo passà, li ventà una puntada de peu i entrà a les estances.
I al cap d’un moment se sentí el xiulet de les fletxes que es clavaven
als murs. I Argos, allí, amb la cua de pedra, amb els ulls de pedra
—ja no es cloïen—, mort damunt del femer, veient-hi encara,
veient-hi per primer cop.

.

Leros, 22.IX.68

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos
Repeticions
Traducció d’Eusebi Ayensa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Ritsos RepeticionsIannis Ritsos
Repeticions
Traducció, introducció
i notes d’Eusebi Ayensa
Il·lustracions de Jofre Sebastian

Trivium, 9
edicions de la ela geminada. Girona, maig de 2016
ISBN: 9788494342486

.

.

.

 

Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agusti Bartra

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Bartra - CristAgustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

La Penèlope de Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

PENÈLOPE D’ESPARTA

.

.

Maria del Mar Bonet (Palma, Mallorca, 27 d’abril de 1947)

Ara Ítaca som jo, ja la terra m’ha pres,
el sol, el vent i l’aigua.
Les serps em freguen els peus
al voltant de l’altar de la Deessa blanca.
Ara Ítaca som jo, no la Penèlope d’Esparta,
perquè tu has oblidat el camí de tornada.
He deixat de mirar de l’horitzó la ratlla
i no espero les naus, a la torre més alta.
Ja no és a Troia, Ulisses, on la guerra esclata.
Altres guerres et prenen i perden.
.
Camins equivocats i ferestes batalles
et fan canviar l’amor i oblidar la casa.
«Només seran uns mesos de lluita i de desastre.»
I la vida és tan curta, et diu el vent que passa,
i saps que et retendran altres braços i estances,
i el mirall va canviant la imatge que estimaves.
Fil blanc i fil vermell, tapís de seda blanca,
i no trobo el valor per acabar-lo encara.
I aquells pretendents, que proposen besades.
Asseguda al casal canto el pas de la tarda.
Oblido jo també aquell gest d’abraçar-me.
Els teus llavis, i els meus, amorosa esperança.
Ara el gos Argos s’adorm, a la porta de casa.
.
.
Maria del Mar Bonet
.

.
.
.

.

[…] En aquesta fi de segle, era de megàpolis i de la societat globalitzada, la teva paraula viva, Mimar, reclam meu, és més necessària que mai per orientar-nos: perquè amb la teva singularitat salvaguardes i crees uns paisatges únics i sense motlles que ens poden ensenyar molt per aprendre a ser allò que som.  Que em pas a passes de gegant?, si penses això quan em llegeixis, has de saber que vas errada. I les teves plaguetes de visions em donen la raó. Em contares que quan anaves de viatge o quan eres a ca teva, sempre duies uns quaderns on, amb tècniques d’aquarel·la o de pastel, prenies apunts dels llocs, de les clarors, de les botàniques i zoologies del temps. Quantes delícies s’estotgen en les pintures!, aquesta va ser l’exclamació que vaig fer aquell dia a can Toni Catany quan les vaig veure totes plegades i les vaig tocar de prop. […] [E]m quedà gravada amb força aquella platja grega d’Aerotini, on el fill d’Ulisses, Telèmac, desembarcà […].

.

Biel Mesquida
Del prefaci LLetra apassionada per a Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

Maria del Mar Bonet
Quadern de viatge – Pintures i cançons
Pròleg de Biel Mesquida

Col·lecció clàssica, 278
Columna – L’Albí. Barcelona – Berga, 1998
ISBN: 9788483005200

.

.

.

Una Ítaca al Valais de Rilke, de la mà de Jacint Sala

.

.

.

RAROGNE

.

Rosa, pura contradicció,
desig de no ser el somni de ningú,
sota tantes parpelles

Epitafi per a la seva tomba
…………..Rainer M. Rilke

.

Tomba de Rilke a Rarogne, Valais1

Quan pujo del camí de pedra que mena al cim del turó, les teulades velles no en fan ni cas. Tant els és. Ja ho saben. I a dalt, la petita església de Rarogne. Passo per darrere l’absis. I és allà, senzilla, quieta, sota el sol del Valais: la tomba de Rainer Maria Rilke.

Llavors és com si, de sobte, sabés.

Això sí: s’hi ha d’arribar nu. Nu i ple. Allà, Duino fa olor d’ala. I és aleshores que m’adono del que he pressentit, del que he anat endevinant en la nit del pensament.

En veure’m arribar somriu, sorneguer. Sap que no és allà. També ho sé. Sé que fa tants anys que el tinc a prop que el porto posat. Sap que no necessita de cap manera ser allà.

[…]

Jacint Sala
La visita

.

.

.

.

ÍTACA VALAISANA

.

La joventut no és res més que el record
d’algú que encara no ha arribat

La princesa blanca
….Rainer M. Rilke

.

Vas solcar, nou Ulisses, el teu mar,
demanant-te sovint si hi ha cap illa
que justifiqui que has de retornar

Sempre hi ha algú que teixeix el retorn
i el destexeix de nits, perquè confia
que un dia tornaràs per explicar
què hi feia, en el teu cos, el de Nausica,
i per què tens els polsos senyalats
de cordes de sirena.

Sempre que hi ha algú que es cansa d’esperar:
desballestat en turpituds, t’arrenca
l’arada que has deixat i el mata Argos.

Potser
no vol ni pressentir que has arribat.
.

Jacint Sala
La visita

.

.

JACINT SALA

jacint_sala

l’autor diu: «¿De què et servirà saber quina ha estat la meva trajectòria i què n’he fet, dels meus anys? Vaig néixer per primera vegada a Manlleu, el 1945. Amb això n’hi ha prou. ¿I què en trauràs que ara et digui quins són els reconeixements i els títols de les meves obres? El que compta, ara, és aquest llibre. Un text —com un devocionari— que ha estat escrit després de viure seixanta-sis anys i d’haver visitat, a Rarogne (Suïssa), la tomba de Rainer Maria Rilke (1875-1926), un dels poetes que més m’ha interessat darrerament. Si volguéssis saber més coses de mi, tens mil maneres de fer-ho. Però, escolta: a banda que no en trauries res, ni jo tampoc, et desviaries de La visita, el llibre que, al capdavall, és l’únic ocell que ara tens a mà».

.

.

.

Jacint Sala- La visitaJacint Sala

La visita

Pròleg de Jordi Llovet

XXXVI Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2011

Viena Edicions. Barcelona, 2012
ISBN: 9788483306659

.

.

.

Argos, a l’Odisseu de Bartra

..


.

..

.

III. ARGOS

.

.

Va reconèixer Ulisses en l’home aquell que venia,

i bellugant la cua, acalà totes dues orelles:

ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.

L’Odissea

.

.

.

.

.

.

.

.

Primer fou la flaire.

Argos, ajaçat al pedrís del casal de Penèlope, amb el cap entre les dues potes estirades, alçà els ulls de­vers el pujol que tenia enfront, més enllà de la pollan-creda, i enravenà la cua. Sempre era primer l’ensum en tot. Aquest cop li havia pervingut després d’un entreviament de flaires de mareselva, de most i de femer. Flairar era recordar i conèixer. La flaire que venia del pujol, abans de dur al seu instint la seguretat de la pre­sència que anunciava, fou per a ell com un enlluerna­ment dolorós, com una cavalcada d’imatges i sons on es mesclaven el seu propi passat i reminiscències de la raça: homes ombrívols coberts de pells que fumejaven sota els aiguats, resquills de sol que queien com una pluja d’or de les branques d’arbres gegantins en selves inacabables, coltells que brillaven com un llampec, l’adollament dels corns que pujava com una fumarel·la sonora, l’olor de la sang damunt d’una pedra que els sacrificis havien consagrat, la sentor dels fonollars, les potes i els ulls del senglar que, en l’agonia, es regirà contra Ell i el va atènyer al taló…

Era la flaire d’Ell. No hi havia dubte.

Portada de la primera edició d' "Odisseu" (1953). Disseny de Pere Calders.

Sense deixar de mirar el camí que migpartia el cim

del pujol, Argos, presa d una certitud joiosa, intentà alçar-se del pedrís. Es remogué dues o tres vegades damunt de les seves potes, però s’aclofà. Era inútil. Mai no s’havia sentit les potes tan baldades com aquell matí, ni mai una tan gran feblesa no s’havia apoderat del seu cos. I tan bell que hauria estat poder-se llançar, corrent, per aquell camí i arribar al cim al mateix temps que Ell, que hi pujava per l’altra banda! Les sentors de mareselva, de most i de femer s’esbarriaren dintre d’una ampla ràfega que començà a bu­far pel cantó de la mar. Oh la sentor de salobre davant de la qual reculaven sempre totes les altres sentors! Però, cosa estranya, la d’Ell hi persistia, potser més in­tensa encara, més evident. Argos amollà un grinyol planyívol, i de la mateixa manera que s’havien esvaït les sentors dintre les ràfegues marines, s’apagaren din­tre d’ell les imatges d’homes ombrívols, selves, col­tells, senglars, sentors de sang i de fonollar i el so dels corns…

Argos esperava, panteixant i amb els ulls ben oberts. El paisatge es reflectia, mínim i intacte, dintre les fosques pupil·les del gos: la delicada línia del camí que començava després del pontarró de fusta i s’enfi­lava giragonsejant cap al cim del pujol, els pollancs mig despullats de fulles, el blatdemorar, a la dreta, com un canyissar esclarissat, el núvol blanc que, des­prés d’haver passat per davant del sol, fugia cap a l’est… I tot, fràgil, infinitament minúscul, depenent d’un gest del cap del gos o de l’aclucall de les verme­lles i llagrimejants pupil·les. Però les parpelles no es cloïen. De sobte, dintre de cadascuna de les pupil·les d’Argos, l’arc del cim es va rompre i la figura d’Ell aparegué, nítida i irrisòria, com un insecte arrapat al caire d’una fulla, retallant-se contra el cel del matí. Lentament, alçà el braç dret, es posà la mà al mig del front, a guisa de pantalla, i romangué així una estona. La sentor d’Ell, ara, l’atenyia com una sageta. Argos tornà a grinyolar i clogué els ulls…

Quan els obrí de nou, Ell anava davallant amb passa lenta i segura vers el casal. Dins dels ulls del gos el paisatge semblava anar canviant, anar-se ordenant d’una manera diferent entorn de la petita figura viva. Hom diria que els arbres, el sol, el cel, el camí, tot allò que adés havia estat unes imatges definides en elles mateixes, ara només existia perquè la presència d’Ell, que continuava avançant, ho exigia i justificava, i que si Ell no hi fos tot s’esfondraria irremeiablement, tor­naria a deslligar-se de significació, a flotar en la cons­ciència contemplativa d’Argos, que és com havia estat durant anys i anys…

Quan els passos d’Ell ressonaren a prop, Argos ja no deixà de grinyolar, capjup.

-M’has reconegut, Argos? —féu la veu.

I immediatament després de la veu, el gos sentí que uns dits li agafaven la pell flàccida que li penjava de sota la mandíbula estirant-la suaument, li feien aixecar el cap. D’antuvi, del seu antic amo només va veure els ulls, uns ulls que es clavaven en els seus com dos sols obscurs, l’antiga mirada, entenedora i difícil, que comandava i acariciava; després veié el front alt i llis, clivellat per aquelles tres profundes arrugues que li donaven una retirança pètria, el nas recte, d’amples badius, finalment, la boca, grossa, lleugerament caiguda, amb una soledat pròpia, de la qual el somriure de compassió semblava penjar, re­tenir-se. Però quan Ell es féu un xic enrere i Argos pogué veure el rostre total, vast i escrutador, sentí que una esgarrifança de felicitat recorria tots els seus membres. I Argos lladrà.

Argos lladrà una vegada, s’aturà, i reprengué. La mà d’Ell, lenta i amanyagadora, s’esllavissà des de da­munt de les orelles fins al començament de la cua. I Argos lladrà per tercera vegada. Després, esgotat per l’esforç, panteixant, s’adonà vagament que Ell s’aixe­cava i, fent una passa llarga, entrava al casal. Aleshores aclucà els ulls, i enmig de l’abaltiment que l’anava en­vaint, l’eco dels corns es barrejà amb un grall llunyà… Pel cel volava un corb.

[…]

.

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu. Agustí Bartra

Edició a cura de Sam Abrams

Il·lustracions de J. M. Giménez Botey.

Ed. Proa.  Barcelona, 2008

ISBN: 9788484374558

.

.

.

.

La 16ª llàgrima d’El Llanto de Penélope, d’Ana Maria Romero Yebra

.

.

.

DECIMOSEXTA LÁGRIMA

..

Tanto tiempo esperando
que volvieras, Ulises y llenaras
toda mi soledad de tu presencia
pero con el regreso
me siento, más que nunca, desvalida.

En disfraz de mendigo
te diste a conocer ante Euriclea
y no te lo reprocho
que una nodriza es madre para siempre.
A mí no me dijiste que habías vuelto
al vernos en mi cámara
y no te conocí porque eres otro.
Luego le hablaste al hijo
abrazando su cuerpo
—como cristal mimético del tuyo—
y hasta tu perro fiel, al distinguirte,
recibió la caricia de tus manos.
Todos antes que yo. ¿Qué pretendías
apareciendo, luego, ante mis ojos
envuelto por la sangre
y el hálito feroz de la venganza?

En estos veinte años
conseguí acomodarme en el vacío
y pude ser feliz algunas veces
mirando el reino en paz y las cosechas
cuajarse en ardorosas primaveras.
Y al hijo hacerse hombre
apoyado en mi tronco solamente
igual que enredadera perfumada.
Me pareció que era
un momento de tránsito en mi vida
el tiempo de tu ausencia.
Algo para olvidar con tu retorno.
Pero ha durado tanto
que estoy acostumbrada a no tenerte
y a tomar, ya sin ti, mis decisiones.

He renunciado, Ulises,
al placer que da un hombre
—pudiéndolo gozar secretamente—
por ser dueña absoluta de mis actos.
Te he sido fiel, sin duda, por ser libre
y poder elegir lo que quisiera.
No ha sido mi virtud la que ha guardado
tu falta en nuestro lecho
sino mi libertad para estar sola
o buscar otro Ulises que, furtivo
encendiera mi carne aletargada
al convenido amparo de la noche.
¿Acaso tú también has sido libre
o te sentiste, a veces, prisionero
de una senda trazada de antemano?

Te encadenó la guerra al mar Egeo.
Tu valor a la espada.
La urgencia de tu sexo a las mujeres.
La aventura a los cantos de sirenas,
a la furia de Circe, a Polifemo…
¡Qué larga esclavitud de veinte años
mientras yo disfrutaba de mi albedrío
libre para dolerme de la espera!

Vete a ver a tu padre.
Líbrale con tu voz de la agonía
que preside su vida desgastada
y piensa en estas cosas que te he dicho.
Mientras, me haré a la idea
de que vas a volver para quedarte.
Mas no vas a imponerme tus razones.
Ya soy otra Penélope y advierto
que me ha fortalecido vivir sola.
Soy libre de decirlo. Soy la reina
que ha llorado tu ausencia veinte años
pero no sé si quiero recobrarte.
Dile a tu anciano padre
que soy feliz con él por tu retorno.
Que no sepa que no te necesito.
Él sí que está esperando
tu abrazo y tu presencia en el deseo
que alivies su vejez y que compartas
su esperada alegría.
Cuenta al viejo Laertes
todas tus aventuras. Y la gloria
que has ganado con ellas.
Yo sé que, en su interior, siempre ha pensado
que no hay mejor empresa que tu reino,
tu casa, tu familia…
pero te escuchará tan complacido.

Cuando vuelvas, Ulises,
no encontrarás mis brazos anhelantes
ni mi boca dispuesta.
No se puede enlazar con el pasado.
Debemos descubrirnos poco a poco
pues no somos los mismos.

Vete. Tal vez me olvide de los muertos.
De los años perdidos. De la sangre
que mengua tu nobleza
y descubra detrás de los azules
cansados de tus ojos,
destellos del Ulises que he perdido
hace ya veinte años.
Vete. Abraza a Laertes.
Aquí sigo a la espera de tu nave.
Cuando vuelvas a Ítaca
será lo nuestro un empezar de nuevo.

.

Ana María Romero Yebra
El llanto de Penélope

.

Ana María Romero Yebra


.

.

.

.

.

Ana María Romero Yebra

El llanto de Penélope

Colección Torremozas, 135

Ediciones Torremozas. Madrid, 1998

ISBN: 9788478392056

.

.

.

.