Arxius

Posts Tagged ‘Artur Masriera’

Andròmaca plora la mort d’Hèctor i l’orfenesa del seu fill. Artur Masriera

.

.

.

.

.
.

ANDRÓMACA PLORA LA MORT D’HECTOR

Y LA ORFANESA DE SON FILL

.

.

(Ilíada, d’Homer, Llibre XXII, vers 477 al 514)

.

Artur Masriera (1860 – 1929)

Hector, trista de mi!… tots dos visquerem
Ab lo mateix mal fat; ja ab ell nasquerem,
De Príam tú de Troya en lo Palau,
A Thebes, malhaurada, jo naixía,
Y sent nina, Hetión allí’m nodría
De les selves de Placo en mitj l’afrau.

Avuy… ¡quina dissort! ¡quant melló’m fora
No haver nascut! l’abisme á tú’t devora
¡Y’m dexes plorant viuda en nostra llar!
Lo nostre fill, pobret, cap benhaurança
Tindrá al mon sense tú. ¿quina esperança
Si es que’s lliura dels Grechs, li ha de restar?

Los alters axamplant llurs propies fites
Li robarán los camps i les cullites,
Com orfe’l mirarán desamparat,
Y ab lo cap baix y’ls ulls qu’el plor amara
Als companys de la taula del seu pare
Demanará un bocí per caritat!

Al mantell y á la túnica agafantse
D’aquest y aquell, lo sentiran quexantse
De sa trista misèria, ¡al meu fillet!
Y lo més compassiu tot fentli agravi,
Li dará un glop per remullar lo llavi,
Mes no li calmará l’ardenta set!

Potsé algun nin qui tinga pare y mare
De casa’l trega y’l bofetege encare
Dihentli: -¡Fuig d’aquí, que’l pare teu
Ja no’ns paga festins, com ans solia!-
Y avergonyit plorant, al caure’l dia,
Lo veuré retornar al costat meu.

¡Tú! abans que per cadira d’or tenies
Los genolls de ton pare, y sols volies
De la carn tendre’l més triat bocí;
Que cansat de jogar, jo’t contemplava
Com la son de tos parpres s’amparava
Dormint ditxós en ton bressol de lli.

Que en braços de la vida manyagoya
Somniant te mirava molt cofoya,
Mes, sense pare avuy ¡ay quin doló’!
¡Sense l’Héctor aquell que les muralles
Y torreons de Troya, en cent batalles
Defensava ab coratge de lleó!

¡Oh Héctor!; ara mort lluny de tos pares
A les naus enemigues t’en anares,
Y’ls cuchs bellugadiços y’ls mastins
Ab ton cós nú se saciarán depressa,
¡Y per amarch recort de ma viudesa
No més tes robres guardaré aquí dins!

Aquelles robes fines, virolades
Per mans de les donzelles treballades
¡Ni tan sols per enterrarte’t servirán!
Que’l foch devorador les consumesca
Y ta gloria d’exemple que servesca
Als Troyans y Troyanes que vindrán.

.

ARTUR MASRIERA

.

.

.

.

La Tradició Catalana
Scientia – Ars – Litterae
Revista quinzenal ilustrada
Any II, nº 10

.
Llibreria y Tipografia Católica
Barcelona, 15 de juliol de 1894

.

.

.

Artur Masriera presenta la seva traducció de la Ilíada

.

.

Artur Masriera (1860 – 1929)

.

El 1903, segons publica el seu Butlletí, Artur Masriera va presentar a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona la seva traducció de la Ilíada al català, i n’ofereix un fragment, el relatiu a l’episodi del Cant XVI, relatiu a la mort de Patrocle. Masriera afirma que ha traduït la Ilíada de forma completa i anotada, per més que, malauradament, no tenim notícia de que aquesta versió ens hagi pervingut.

Com a presentació de la seva traducció, Masriera fa una breu dissertació que titula Homer en Català, i que transcrivim tot seguit:

.

.

.

.

.

.

HOMER EN CATALÁ

.

.

Curiosa y llarga es l’historia de les versions é interpretacions del Pare y príncep de la poesia épica, en totes les llengues vives. Però més curiosa encara (y no cal dir que está pera fer), es la de les versions d’Homer en les llengues neo-llatines.

Lo primer punt de partida ha de ser sempre fixat en lo treball selectíssim, fill del gust més depurat y del coneixement perfet del poble y de l’época en que escribía l’autor que volia deixar á sos conterranis una epopeya propia y enmatllevada al mateix temps. Virgili, (que aquest es l’autor de qui fem menció), conseguí lo que en literatura y en lógica sol anomenarse paradoxa: ser original imitant, y á voltes quasi traduhint, al pare de la poesia universal, á Homer, de quals poemes feu surtir la Eneida tan llatinisada y tan grega ensemps, que la paradoxa ’s veu realisada. Expliquemse’n les causes.

Considerem á Virgili, en primer lloch, com á un veritable traductor d’Homer que vol y pot asimilarse la manera de dir, ample y magestuosa, propia y precisa, grafica y pintoresca, del autor de la Ilíada y la Odissea, L’ofici de traductor era petit y desayrat per l’autor (ó també interpretador) de les Geórgiques, y per açó al donar l’epopeya de la gent llatina, encarnada en la genealogia d’Octavi August, comensada ab Eneas escapat de Troya, il·lustrada ab los fets de la primitiva historia romana, ah les lluytes de Rótuls y Troyans, y acabada ah un hymne á les grandeses del segle d’August; Virgili no feu més que seguir, imitar y moltes traduhir á Homer, al épich verament origi­nal, al reconegut avuy, després de trenta ó més segles, com á pare y príncep de la poesia épica de tots los pobles,

Virgili enclou en una les dues accions épiques de l’Odissea y l’Iliada. No intenta tant directament despertar l’esperit de patria dels romans, com adular al emperador Octavi, fentlo net d’Eneas y donantli semi-deus per caps de brot de sa nissaga. Ab tot y aixó, la Eneida es un poema heroich de veritat, interessantissim per tota la gent llatina, que si no resplandeix per l’originalitat ni unitat, ha passat per totes les generacions, desde August fins a la nostra, com l’obra més selecta y plena de boniqueses de cisellador, de forma correcta, de sen­timent, de equilibri, d’inspiració, d’alló que’l gran Quintiliá ’n deya: affectu, castigatissima forma et omni pulchritudine, ac venustate in rebus singularibus, excellere videtur.

Lo segle barbre, la civilisació rudimentaria é incipient del poble grech, y lo segle urbá, ple de cultura y refinament artística del poble llatí, viuhen bellament retratats en los poemes d’Homer y de Virgili. Los fets dels héroes y semi-deus que Homer cantava en los hexámetres de la Iliada, eran encara d’una frescor recent; tothom á Atenas, á Corintho y á Tebas sabía qui era Cadmo, qui era Peleu, y ensenyavan uns grechs als altres lo lloch ahont Tethis infanta á Aquilles, y ahont Ulisses buydá l’ull de Polyphemo.

En cambi, entre ’ls romans del temps d’ August, ningú creya poch ni molt en Anquises ni Eneas, la faula del semi-deu y l’héroe s’había esfumat ab lo transcurs dels segles; per açó precisament los jochs, los funerals, los ritus dels áugurs, lo devallament al Infern d’ Eneas y altres pintures sublims del poema de Virgili, no tenían ja aquella vida ni aquell interés que la fe d’una societat primitiva y semi-barbre doná á lo sobrenatural y maravellós. L’errada capital de Virgili fou la de pintar en son poema héroes de mil anys enrera troyans y llatins primitius), que li sortiren parlant, pensant y obrant com á romans áulichs y cultíssims de la cort d’Octavi August. Dido, Amata, Lavinia y Juturna, no son dones del temps que Virgili les pinta; son dames romanes que ploran y declaman ab les passions y refinament que s’estilava entre les dames de les families Julia, Cornelia, Popea ó Sabina.

No parlarém de lo molt que Virgili traduhí mot á mot dels poemes d’Homer. Ne tenim fet un estudi, tan pacient com inútil, en nostre llibre inedit: Helenismos de concepto en la epopeya virgiliana. En aquest lloch dech no més dirvos que desde ’l conegut:  

 

Ubi tot Simois correpta sub undis
Scuta virum, galeas que et fortia corpora volvit

que Homer escrigué:

fins á les mes petites descripcions de casseres, de tempestats, de l’es­comesa de dos héroes y de les resolucions dels deus, portem anotats tres cents cinquanta tres  llochs virgilians que son versió tant ad verbum,  d’Homer, com aquest que més amunt he senyalat 

Després de Virgili, ja sabreu que en l’Edat mitjana Homer fou poch estudiat é interpretat. Lo Renaixement fou lo qui ’ns portá ’ls Henrich  Stéfanus, los Budaeus, los Scaliger, los Heyne, Dacier, Ahrens y tants brillantíssims comentaristes y escoliastes, Los que ’ns portaren á Homer á les llengües neo-romanes foren tan nombrosos com benemerits del helenisme y ’l romanisme; Ernesti, Villemain, Hermosilla, y ’l nostre may ben plorat Montserrat y Archs, marcan les fites del procés de la interpretació homérica en les llengues italiana, francesa, caste­llana y catalana. Nos referim a eixos escriptors perque son los que feren lo treball complert, no ab estudis parcials, per altre part molt apreciables, de Gail, Wolf, Montes de Oca, Menéndez y Pelayo, Roure y molts més.

Nostre Homer en catalá es fruyt de molts anys d’entussiasme per los estudis helénichs y de molt pochs de competencia y coneixements. Hem traduint sancera la Iliada d’Homer en catalá, després d’haber fet lo mateix ab lo teatre d’Æschyl, creyent ab aixó fer bon servey á nostres lletres regionals, creyent que tota literatura que posseheix traduhides les obres mestres y capdalts del pensament humá, es ja literatura feta y digna del estudi y consideració universal. Per amor á nostra terra y nostra llengua aixís ho hem fet, treballant en silenci, en una obra de tanta dificultat y de tan poch lluhiment. Vosaltres (bene­merits aymadors de la historia y de les bones lletres), estimareu mon treball que os oferesch ab l’amor del conterrani y l’adhesió ferma del consoci. En un temps en que per fer patria s’ha fet de moda cridar molt, jo os presento mon humil y pobre homenatge de ver amor á la patria, fet y concebut en lo silenci de la reflexió y del estudi.

No he fet un treball derudit ni de poeta genial, que interpreta. No tinch pretensions d’imitar á Virgili interpretant á Teocrit en les Églogas ni á Fra Lluís de León, a Horaci, en lo Beatus ille. He fet feyna d’hel·lenista entussiasta que agafa lo text original, l’hi dona la versió més escayenta y exacta, la enmotlla dintre la caixa de la forma métri­ca, y, ab llealtat d’artista y d’aymador de la veritat, confessa á cada pas, en una nota, la dificultat d’ensopegar una versió exacta ó de donar una idea fidel del pensament del original. L’estudi comparatiu dels ressorts y recursos valiosos d’abdues llengues, lo trobareu fet en les notes que acompanyan ma traducció.

Judiqueula per aquest fragment adjunt que os oferesch avuy del epissodi del llibre ó rapsódia XVI, que tracta de LA MORT DE PATROCLE.

.

.

.

A continuació, el Butlletí publica els versos 751-867 del Cant XVI de la Ilíada, en la traducció de Masriera, text que tenim recollit aquí en les nostres pàgines relatives a traduccions al català de la Ilíada.

.

.

.

.

.

.

Traduccions catalanes de la Ilíada (ressenya d’Antoni Bulbena)

.

.

En el manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya [Bul. 113 (ms.)], datat a Barcelona el 1923, que conté la traducció (inèdita) de la Ilíada feta per Antoni Bulbena i Tosell, hi ha un primer full, no numerat, on el citat autor fa una ressenya de les traduccions prèvies de la Ilíada al català.

El transcrivim a continuació. En la transcripció que fem ometem les paraules que consten anul·lades amb una ratlla a l’original i hi fem constar les que hi consten afegides de forma interliniada.

.

.

.

La Ilíada en català

.

Aparegué l’any 1875 la primera mostra d’una inèdita traducció directa del gréc en prosa, complerta i copiosament anotada, d’En J. Montserrat i Archs. Fou el dit fragment, el final del cant XVIIIè, publicat en l’Anuari Català (pl. 143-159), col·leccionat per En Francesch Matéu.—Barcelona,, 1874.

Repartida com a fulletí, vegé després la llum en el primer Diari Català dés del any 1880, una traducció lliure, en prosa, d’En Conrat Roure, la qual constitueix una molt singular edició complerta en 336 planes.—Barcelona, L. Doménech, 1879.

Fou mes tart imprès i publicat per En Miquel V. Amer l’episodi d’Hèctor i Andròmaca, del cant VIè, traduit en versos endecasílabs, en un fascicle de 8 planes— Palma de Mallorca, 1887.

El metéix fragment, tret d’una versió literalment del original traslladada en prosa, d’En Antoni Bulbena i Tosell, fóu publicat en el Calendari Català, editat d’En Joan B. Batlle.— Barcelona, 1902.

Finalment,  en 1900, any III del metéix Calendari anterior, s’hi éra publicada la Mort de Patrocle d’En Arthur Masriera, fragment del cant XVIè, formant part d’una inèdita versió complerta, en estrofes de cinc versos consonants.

.

.

.

Mort de Patrocle -Ilíada-, traducció d’Artur Masriera

DE LA ILÍADA D’HOMER

MORT DE PATROCLE

[…]

La llansa forta y llarga y ben capsada

Artur Masriera (1860 - 1929)

De bronze, ja á Patrocle l’hi caygué

L’escut ab la corretja ja afluixada

L’hi cau, y la cuyrassa deslligada

Apollus, fill de Zeus, l’hi va desfé.

 

D’esglay l’heroe tremola y ja s’ atura,

Quan Euphorb lo troyá, qui, poch avans

Vint grechs va destiná á la sepultura,

Que, ab la llança y cavall, es la figura

Més ayrosa y gentil d’ entre ‘ls Troyans;

 

Per l’espatlla ‘l fereix y torna enrera

Y ‘s barreja ab l’estol de combatents;

Patrocle, ja mitx nú, la llança fera

Se trau, volent fugir mort carnicera,

Cercant als seus depressa y tot corrents.

 

Héctor, que ‘l veu ferit, va a l’escomesa,

Li atravessa ab sa llança lo costat,

Li fica tot lo ferro y ab tristesa

Tot lo poble dels grechs, vegè ab sorpresa

Caure á Patrocle en rius de sanch banyat.

 

Aixís com un lleó dalt de la serra

D’un mont altiu, hi troba algun senglá’

Que á una petita font, sedent s’ aferra

Y, volent tots dos beure, ‘l lleó aterra

D’una mossada al enemich boscá;

 

Héctor així ab sa llansa pren la vida

Del héroe grech, lo bregador més fort,

Y, enorgullit per la victoria, crida:

— «¡Patrocle!  ¿Tu’t pensavas desseguida

Tornar nostra ciutat en camp de mort?

 

«¿Pensavas nostres dones fer esclaves

Y durles cap a Grecia ab vostres naus?

¡Oh foll!  ¿Dels meus cavalls no’t recordaves

Y per rey de la llansa no’m miraves

Entre’ls troyans que lliuro de sé’ esclaus?»

[…]

 

Ilíada, cant XVI (fragment)


Traducció d’Artur Masriera

De l’art del vell y de l’art del nou. Poesies complertes d’Arthur Masriera

(Mestre en Gay Saber). Ab pròlech de Mossen Cinto Verdaguer , Pbre.

Edició de La Veu del Camp. Reus, 1913, 2ª edició (pàgs. 196-197)