Arxius
ASFÒDELS.02 – …com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança… – JOAN PERUCHO
ÉS PER AIXÒ QUE ESTIMO
Marbre o lluna glaçada,
errívola,
com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança
mentre tes mans ignoren les macilentes febres,
els horrors de la mort sobre el fang
o la injúria envilida
que sota encoratjadores paraules
adrecen els homes a llurs amants secretes.Jo voldria estimar-te
com el delicat insecte estima la petita memòria d’una flor
o com la terra estima el núvol,
tombat serenament a una harmoniosa presència
que perduri en la llum del teu cos
tan esvelt i tan jove.Però somni que atansa el somni,
vida que alena vida
no perdona una boca, una inútil tortura;
no perdona un amor que arrela com un arbre
furiosament alçat damunt d’un ventre
o una terra materna.És per això que estimo
aquesta vella cançó que agonitza.
Joan Perucho
É POR ISSO QUE ESTIMO
Mármore ou lua gelada,
errante,
como pensativo asfódelo navegas por um céu de esperança
enquanto tuas mãos ignoram as macilentas febres,
os horrores da morte sobe o lodo
ou a injúria vil
que sob encorajadoras palavras
dirigem os homens a suas amantes secretas.Desejaria estimar-te
como o delicado inseto estima a pequena memória de uma flor
ou como a terra estima a nuvem
prostrado serenamente ante uma harmoniosa presença
que perdura na luz de teu corpo
tão esbelto e jovem.Porém o sonho que aproxima sonho,
vida que alenta vida
não perdoa uma boca, uma inútil tortura;
não perdoa um amor que se enraíza como árvore
alçada furiosamente por cima de um ventre
ou de uma terra materna.É por isso que estimo
esta canção que ora agoniza.
Traducció de João Cabrao de Melo Neto
Quinze poetas catalães (1949)
L’any 1949 va aparèixer a la Revista brasileira de poesía una antologia bilingüe amb el títol “Quinze poetas catalães”, que recollia mostres de la producció poètica més rabiosament actual d’aquell moment en llengua catalana, d’autors com Marià Manent, Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre o Jordi Sarsanedas, per esmentar alguns dels noms més destacats. L’autor d’aquesta antologia –tant pel que fa a la tria com a les versions portugueses– no era altre que el gran poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, que l’any 1947 havia arribat a Barcelona per ocupar el càrrec de vicecònsol del Brasil i molt aviat havia entrat en contacte amb els reductes literaris i artístics catalans resistents, i molt especialment amb el grup que publicava la revista avantguardista Dau al Set, amb Joan Brossa i Antoni Tàpies al capdavant. Aquella antologia, amb una intenció clarament reivindicativa d’una literatura i una cultura perseguides per la dictadura de Franco, va inaugurar de fet la recepció de la literatura catalana al Brasil.
Ramon Farrés
‘Quinze poetas catalães’: L’antologia de João Cabral de Melo que va donar a conèixer la literatura catalana al Brasil
A: Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Joan Perucho
Obra poètica completa
Els llibres del mirador
Editorial Bruguera.
Barcelona, 1984
ISBN: 8410018021744
.
.
..
Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Corinna Albert (coord.), Roger Friedlein (coord.), Imma Martí Esteve (coord.)
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017
Textos i Estudis de Cultura Catalana, 217
ISBN: 978-84-9883-925-8
ASFÒDELS.01 – Els Asfòdels algueresos de Rafael Caria
.
Els asfòdels
Els asfòdels
han florit
altra vegada
i ningú
no s’ha adonat
que han nascut
amb la mort
de les estrelles.
Mira’ls
en eix moment
de màgic silenci:
es tremolen d’amor
sota un sostre
de finíssimes gotes
de pluja
i encara no ha vingut
la primavera.
Esta nit
hem robat la lluna
als asfòdels
i hem tremolat
d’amor
sota la pluja.Rafael Caria
Els asfòdels.
.
La cambra
Silenci rosat
de carnals capvespres
i tènue claror
nocturna.
Contemplo de ma cambra
la callada mort
del dia
i tu ets en contrallum
a la finestra:
actual dibuix
d’asfòdel
en tota sa nuesa.Rafael Caria
Asfòdels.
.
Miratge de la tarda
[…]
En el miratge de la tarda
La plenitud del dia i el melangiós
desgotar del temps. Les hores
han caigut inexorables en partícules
de sal i arena fina pels nostres
cossos esdevinguts clepsidra.
Sobre el mirall de l’aigua no
deixarà rastres la joia dels asfòdels
ni el record dels nostres passos.Rafael Caria
Asfòdels.
Els asfòdels, que donen títol al recull, obren amb la poesia proemial, i els trobem als set textos de la primera secció, encapçalada amb el nom d’aquesta flor.
L’illa de Sardenya és, indubtablement, “terra d’asfòdels” també per iconografia literària, a partir de Grazia Deledda.
Recordo també, però, que per a la cultura clàssica el prat dels asfòdels s’identificava amb el món liminar entre el tàrtar, l’infern dels pagans, i els Camps Elisis, llur paradís.
[…]
Quasi impulsat per una “màgica” intuïció, també la Sardenya de Caria, la seva Alguer cantada en aquests versos, és una mena de territori límbic, obert a la mar, al viatge, però, tanmateix, sempre arrelat a una illa que no canvia.
[…]
La blanca flor de l’asfòdel evoca la forma geomètrica d’un estel: cel i terra sempre junts en un territori liminar, el de la ciutat sobre el mar, l’Alguer que esdevé també la cambra del poeta, no casualment emmarcada pel contrallum de la finestra. Una zona, doncs, encara de llindar, entre un fora i un dins, en un temps, aquest mateix, indesxifrable i terminal com és el crepuscle, que ja no és dia ni encara nit. […]
[…]
Neria de Giovanni
Nota crítica
L’alguer, la ciutat liminar i d’asfòdels
La nova estació poètica de Rafael Caria.
Rafael Caria
Els Asfòdels i altres versos
Pròleg: August Bover I Font
Nota crítica: Neria de Giovanni
Editrice Democratica Sarda
Sàsser (Sardenya), 1992
L’Odissea en els «Principis de botànica funerària» de Celestí Barallat
.
.
.
L’Editorial Base acaba de publicar, en una acurada edició a càrrec d’Adolf Beltran Xandri, una curiosa obra d’un personatge del segle XIX barceloní, que ha estat de fa temps envoltat d’una aura de misteri, en part per la temàtica, bàsicament funerària, de les seves obres publicades. Joan Perucho va contribuir a aquesta aura, en glossar el personatge afegint-li les corresponents dosis de fantasia peruchiana, en un capítol de la seva obra Oscura turba de los más raros escritores españoles, titulat Celestino Barallat en el cementerio.
El cert és que l’obra ara publicada és alhora preciosa i singular, i la introducció d’Adolf Beltran, sobre la figura de Celestí Barallat i el seu context de la Barcelona del vuit-cents és una peça mestra de lectura obligada. L’obra de Barallat es publica en traducció al català del seu original en castellà, a càrrec de Sílvia González i amb uns també preciosos dibuixos de Lola Anglada.
Com a tast transcrivim aquí la nota biogràfica de Barallat, oferta a la solapa de la portada i, a continuació, dos fragments de l’obra que citen referències de l’Odissea a la vegetació pròpia del regne dels difunts.
.
.
.
Celestí Barallat i Falguera
(Barcelona, 1840 – 1905)Celestí Barallat i Falguera va néixer a Barcelona el 1840. Advocat, poeta i publicista, va col·laborar a Lo Gay Saber, La Renaixensa, i el Diario de Barcelona i va ser mantenidor dels Jocs Florals en dues ocasions. També va ser membre molt actiu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques i de l’Ateneu. Regidor de l’Ajuntament i membre de la comissió de cementiris que va impulsar la construcció del de Montjuïc, la seva literatura funerària inclou dues necrològiques memorables, dedicades a Francesc Xavier Llorens i Barba i Josep d’Argullol, un tractat sobre el dret funerari romà de les XII Taules i l’assaig Shakespeare y Moratín ante la fosa y traducción al catalán de un cuadro de Shakespeare, a més dels Principis de botànica funerària. Joan Perucho li va dedicar el seu capítol d’Oscura turba de los más raros escritores españoles. Va morir el 2 de novembre, dia de Difunts, de 1905.
.
.
.
.
.
En temps antics, la planta baixa més característica per als camps d’inhumació ha estat l’asfòdel (Asphodelus ramosus): fulles espadades, flors amb una línia vermellosa. Les regions infernals en el Cant XI de l’Odissea tenen per camp principal una vasta prada d’asfòdel. La relació entre l’asfòdel i Dionís fúnebre ja es troba establerta en Teòcrit, i no sols Dionís, també Persèfone, Sèmele i Àrtemis funerària porten corones d’asfòdel en l’art grec. L’asfòdel servia també a Grècia com a ofrena davant les tombes i la raó principal del seu sentit funerari sembla que era perquè es considerava un contraverí molt poderós i, per tant, una garantia d’immortalitat. Es va conservar durant molt de temps a Europa el sentit funerari de l’asfòdel i no sembla que hi hagi inconvenient a restablir-lo on s’hagi perdut del tot.
Celestí Barallat. Principis de botànica funerària
.
.
.
El «salze dels rius» associat per Ovidi amb el «lotus de les aigües» (Metamorfosis, 10:2) va tenir caràcter funerari des dels orígens de la civilització hel·lènica, i ja al poeta Orfeu se’l representa amb una branca de salze a la mà en commemoració d’haver penetrat a les regions infernals a la recerca de la seva esposa Eurídice. En el cant XI de l’Odissea es refereix que la nau d’Ulisses conduïda pel Bòrees a través de les ones de l’Oceà, va abordar la terra misteriosa dels cimmeris, poble que no ha vist mai la llum del sol, i allà va desembarcar al bosc sagrat de Persèfone, on creixien alts àlbers i salzes fructífers. Així mateix Jasó en el seu viatge simbòlic a la Còlquida va travessar la praderia de Circe, on creixien salzes funeraris. A la Vestal Enni conta la protagonista que en somnis va ser portada a un bosc de salzes al costat d’un riu on va sentir la veu del seu pare difunt. Aquesta consagració tradicional del salze s’ha d’atribuir indubtablement a la constància del seu fullatge i de la seva verdor, a la delicadesa de les seves branques, que presenten un agrupament uniforme, i a l’absència de fruits que permet que no s’interrompi la severitat de l’efecte estètic. […].
Pel que fa als àlbers, ja hem vist que l’Odissea els associa també amb els salzes com a arbres funeraris. Tant l’àlber blanc com el negre són adequats per a les necròpolis per la seva forma elevada i esvelta semblant a la del xiprer, encara que menys greu i més poètica. L’àlber negre estava consagrat especialment a Persèfone pel seu color, i el blanc a Hèracles com a representació de força. Es deia que Hèracles portava en descendir als inferns corona de fulles d’àlber, les quals van quedar blanques del costat del seu cap i negres del costat de les regions infernals. En aquesta oposició del blanc i del fosc tant en les fulles com en els dos tipus d’àlbers es fonamenta principalment la seva simbòlica funerària. De les germanes de Faetont, de les Helíades, es deia que havien estat transformades en àlbers, la destil·lació ambrada dels quals eren les seves llàgrimes. Homer dóna als àlbers el dictat d’acheróides, i segons refereix Gubernatis, en els jocs funeraris de Rodes el vencedor obtenia per recompensa una corona d’àlber perquè era un arbre consagrat als manes.
Celestí Barallat. Principis de botànica funerària
.
.
.
Shakespeare y Moratín ante la fosa, que conté una invectiva de Barallat contra la traducció al castellà del Hamlet per part de Moratín, i la versió en català de Barallat de l’escena del Hamlet del diàleg dels enterramorts que preparen la fossa per a soterrar a Ofèlia.
Celestí Barallat
Principis de botànica funerària
Edició a cura d’Adolf Beltran Xandri
Traducció de Sílvia González
Dibuixos de Lola Anglada
Editorial Base. Barcelona, novembre de 2013
ISBN: 9788415711711
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
De Troia a Ítaca 