La «Teicoscòpia» d’Homer… i la de Luis Alberto de Cuenca, i la d’Astèrix.

.

.

…..Per «Teicoscòpia» o «visió des de la muralla», «revista des de la muralla», es coneix el fragment dels versos 161 a 264 del Cant Tercer de la Ilíada, en el qual Príam, de forma una mica sorprenent, pregunta a Hèlena pels noms dels cabdills aqueus. A partir d’aquí, la teicoscòpia ha passant a denominar el recurs literari o dramàtic pel qual la realitat que està passant en un moment determinat és contada o referida al lector o espectador no de forma directa, sinó per part d’un personatge que la va relatant de forma simultània al seu desenvolupament.

.

…..Vegem el text de la Teicoscòpia iliàdica, en la magnífica versió del canonge Llovera, i després una recreació irònica i sarcàstica per part de Luis Alberto de Cuenca, acabant per una referència a la bande dessinée.

.

.

.

Ilíada (cant III)

.

[…] I a Hèlena Príam cridava en veu alta:
.
“Vina, filla meva, i, ací davant meu asseguda,
el marit primer, i els parents, i els amics, podràs veure;
—no et faig pas cap retret; els déus han estat, que la guerra
han volgut excitar contra mi dels aqueus, lamentable—
i em diràs el nom d’aquell home, imposant per l’aspecte,
qui és aquell home aqueu, tan gallard i de bella estatura?
D’altres n’hi ha, certament, que de tota la testa li passen,
però, tan ben plantat, els meus ulls no n’han vist pas cap altre,
ni com ell respectable: de rei té ben bé l’aparença! “
.

I així va respondre-li Hèlena, diva entre dones:
.

“Quina vergonya i temor em fa d’ésse’t davant, amat sogre!
Tant de bo que hagués jo preferit mort acerba, aquell dia
que, seguint el teu fill, el meu tàlem deixí i parentela,
i la tendra filleta, i la colla d’amigues d’infància!
Ai! no fou pas així! Per això de plorâ estic consumpta!
Ara et diré, però, ço que tu vols saber i em demanes:
Aquell, doncs, és l’Atreida, el molt poderós Agamèmnon,
dues coses ensems, rei potent i expert branda-llances;
també m’era cunyat … descarada de mi … sembla un somni!”
.

Tal parlà. I, admirant-lo restava el vellard, i així deia:
.

“Oh Atreida sortós, benastruc i dilecte dels númens:
si que són en nombre els donzells dels aqueus que comandes!
Car aní una vegada a la Frígia, rica de vinyes,
i dels Frigis vaig veure els estols, amb llurs poltres brillosos,
totes les tropes d’Otreus, i de Mígdon, als déus comparable,
que acampades s’estaven, llavors, del Sangari a les ribes;
car també, essent llur aliat, amb ells m’hi trobava
aquell dia que hi van arribar les virils amazones.
Ni ells, però, dels aqueus ull-lluents no igualaven el nombre! “
.

I, veient Ulisses, de nou l’ancià preguntava:
.

“Digues, filla meva, també, qui és aquell altre
que, de tota la testa, és més baix que l’Atreida Agamèmnon,
però, en canvi, apareix molt més ample de pit i de muscles?
Té les armes deixades dessobre la terra fecunda,
i ell, semblant a un moltó, va passant de les tropes revista;
car a fe!  jo el comparo al moltó de llanes tofudes,
quan pel gros ramat va passant de les blanques ovelles”.
.

I així va respondre-li Hèlena, filla del Croni:
.

“Aquell és el fill de Laert, l’astutíssim Ulisses,
que fou d’Ítaca en l’illa nodrit, per bé que rocosa,
i coneix tota mena d’enganys i pensades agudes”.
.

I el prudent Antènor parlava, llavors, i li deia:
.

“Certament, oh dona, paraula dius ara molt vera.
Car vingué ja aquí, temps enrera, l’ínclit Ulisses
per demanar-te a tu, missatgê amb Menelau, amat d’Ares.
Jo llur hoste fui, i al casal com amics vaig tractar-los,
i dels dos coneguí la natura i pensades agudes.
Doncs, quan els dos es trobaven en mig dels troians d’adunança,
drets, dels amples muscles amunt Menelau el guanyava;
però, ambdós asseguts, era Ulisses de més aparença.
Quan, llavors, davant tots llur parê amb llurs paraules teixien,
feia Menelau el seu parlament de carrera,
breu, si bé molt clar, car no era de gaires paraules,
ni s’errava mai; i això que era de tots el més jove.
Quan, en canvi, s’alçava a parlar el sagacíssim Ulisses,
romania immòbil, ulls baixos, guaitant fit en terra,
ni movia per res endavant i endarrera el seu ceptre,
sostenint-lo ferm, el mateix que si fos home inculte:
us hauríeu pensat que era un home rebec, o un estúpid.
Quan, però, al capdavall, del pit la gran veu engegava,
i aquells flocs de paraules, com volves de neu hivernenques,
poc hauria cap altre mortal contendit amb Ulisses,
ni ens semblava, llavors, tan estrany ja d’Ulisses l’aspecte”.
.
Tercerament, altre cop, veient Aias, el vell preguntava:
.
“I aqueix altre home aqueu, gallard i de bella estatura,
que els argius sobrepassa en la testa i les amples espatlles? “
.
I Hèlena deia, llavors, la del pèplum talar, dona excelsa:
.
“Aias gegantí és aqueix, baluard dels aquivis.
I amb els cretencs, allà a l’altre cantó, ldomeneu deissímil
s’ha posat; i els cabdills dels cretencs, aplegats, el rodegen.
L’albergà força cops Menelau, del déu Ares dilecte,
en la nostra casa, quan ell hi venia de Creta.
Després tots els altres aqueus ull-lluents també albiro,
els coneguts meus, i podria, un per un, nomenar-los.
Veure, però, no sé pas aquells dos guiadors de gentades,
Càstor, domta-corsers, i el destre púgil Poliderques,
els dos meus germans, que nasqueren amb mi d’una mare.
De Lacedàimon, l’amable, tal volta l’estol no seguiren?
O és que, vinguts ací, amb les naus que la mar atravessen,
es defugen ara d’entrâ en la lluita dels homes,
del gran oprobi i afront que jo passo, potser, temorosos?”
.
Tal ella deia. Però ja els colgava la terra fecunda
allà, a Lacedàimon, la terra dilecta dels pares.
.
.

Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)

Ilíada, III, 161-264.
Traducció de Josep Mª Llovera
.
.
.
.
.
.
.
.
.
..
.
..
.
.
.
.

.

.

.

.

TEICHOSCOPIA

 .

.

A Carlos García Gual

 .

Luis Alberto de Cuenca (Madrid, 1950)

Tras nueve años de guerra, el rey de Troya
no sabe quiénes son sus enemigos.
Se lo pregunta a Helena, allá en lo alto
de la muralla: «Dime, Helena, hija,
¿quién es ese que saca la cabeza
a los demás y que parece un rey
por su modo de andar y por su porte
señorial?» «Mi cuñado, Agamenón,
un hombre insoportable que no cesa
de gruñir, el peor de los esposos
y un mal padre.» «¿Y el rubio que está al lado?»
«Es mi marido, Menelao, un idiota
que no supo apreciar como es debido
lo que tenía en casa y no comprende
a las mujeres.» Príamo registra
la información de Helena en su vetusto
cerebro, y continúa preguntando:
«Y ese otro de ahí, de firme pecho
y anchos hombros, que va y viene nervioso
por el campo, las manos a la espalda,
como quien trama algo, ¿quién es ese?»
«Odiseo de Ítaca, un fullero
de quien nadie se fía, un sinvergüenza.»
«¡Caramba con los griegos!», piensa Príamo,
y le dice a la novia de su hijo:
«Otros veo, muy altos y muy fuertes,
que destacan del resto. Por ejemplo,
esa masa magnífica de músculos
que está sentada al fondo, a la derecha…»
«Es Ayante, una bestia lujuriosa
y prepotente, un grandullón con menos
inteligencia que una lagartija.»
«¡Qué bien hice estos años —piensa Príamo—
sin saber quiénes eran estos tipos!
Basta que gente así reclame a Helena
para no devolverla.» Y en voz alta
dice a la chica: «¿Dónde estará Paris?»
«Imagino que en la peluquería,
haciéndose las uñas y afeitándose.»
«Ayúdame a bajar de la muralla
y vamos en su busca, que os invito
a los dos a una copa en el palacio.»

.

.

Luis Alberto de Cuenca

.

Animales domésticos

.

Luis Alberto de Cuenca

Poesía 1979-1996

Letras Hispánicas, 597

Ed. Cátedra.

Madrid, 2006

ISBN: 9788437623412

..

.

.

.

.

.

.

Els quatre vells “teicoscòpics” d’Astèrix a Còrsega

Finalment, recordar un exemple més contemporani i popular de teicoscòpia. A “Astèrix a Còrsega” quan es produeix la batalla entre els romans i els corsos a Alèsia, el desenvolupament de la batalla ens és presentat, en part, no a través de la seva visualització directa en les vinyetes, sinó mitjançant els comentaris que en van fent quatre vells, asseguts en un tronc.

.

.

.

.

.