L’Odissea en la literatura juvenil d’Alessandro D’Avenia. «Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.»

.

.

.

7

.

.

.

—Una altra vegada? —se’n va queixar una professora.

—Una altra vegada! —va respondre un noi, exultant.

Llum i aigua eren els elements essencials d’aquell matí. La llum abraçava els angles dels carrers i brillava a l’aigua que bai­xava en llargues cascades per la façana de l’institut. L’edifici gris del batxillerat científic, dedicat a un savi que per als nois bé hau­ria pogut ser un còmic, semblava una font viva gràcies al joc inventat per l’aigua que es precipitava farcida de sol.

Una multitud d’estudiants, professors i vianants estava reuni­da en semicercle: tots estaven admirats, bocabadats, amb obertu­ra decreixent de la cavitat bucal segons l’edat i la funció. Els alum­nes de primer semblaven hipnotitzats. L’escala era un remolí de bellesa. Als esglaons, l’aigua cascadejava, saltironava com els rà­pids d’un torrent de muntanya. El soroll del degoteig i del flux convertia l’entrada de l’institut en una mena de cova apropiada per a exploracions geològiques.

Els nous, més ingenus, donaven per fet un trencament de les canonades; uns altres parlaven d’aixetes que s’havien quedat ober­tes per equivocació.

El professor de dibuix, amb la Gazzetta oberta, anava remu­gant i de tant en tant saltava:

—L’han inundat!

La Marta llegia l’horòscop de la Margherita, que prometia:

«Grans novetats et plouran del cel. Cal que les sàpigues apro­fitar».

La Margherita assentia sense escoltar-la. Admirant l’aigua que fugia més enllà de l’entrada, es va recordar del Panteó romà, amb aquell gran forat al centre de la cúpula que, segons una llegenda, no deixaria passar l’aigua els dies plujosos, però que puntualment permet que la pluja inundi el terra. Entre els nois es va estendre un murmuri exaltat, en un crescendo similar als dels sorolls esti­vals de les platges.

En Giulio fumava i gaudia més que ningú de la perfecció de la seva obra mestra de purificació. A la seva cara es reflectia la satisfacció de l’artista.

El bidell va sortir del portal de l’institut. Anava calçat amb un parell de botes altes de goma i es va apropar al director, que fremia a l’entrada i provava de no mullar-se gaire els mocassins de pell. Van confabular.

El director es va girar i sense alçar gaire la veu va dir als que eren prop d’ell:

—Tothom a casa, l’institut està inundat.

La notícia es va difondre com una ona violenta, i en assolir els centenars d’alumnes aplegats al peu de l’edifici va rebotar en noves preguntes ansioses de confirmacions i detalls. Al final va esclatar un crit de joia: era tot veritat, no hi havia classe.

—Bellesa i llibertat, amb això n’hi ha prou per viure —es va dir en Giulio.

El professor de dibuix va tancar el diari i se’n va anar. La Mar­gherita, hipnotitzada, continuava mirant la façana que regurgitava aigua. En Giulio la fitava de lluny. Tenia una mirada de nena íeliç, amb la boca mig oberta d’astorament, i era mèrit seu. Ell també va somriure complagut. Va apagar la cigarreta i, travessant la gentada, va passar pel costat del jove professor, el qual, fulminat per algun furor dionisíac, va cridar:

—Els alumnes de primer A, al parc amb mi!

Encuriosits, els estudiants del voltant es van girar cap a ell. En Giulio es va aturar. Tots dos es van mirar als ulls, els mateixos que el vespre anterior s’havien buscat a les fosques sense saber-ho. Va ser un instant, però l’un va ficar els ulls dins l’ànima de l’altre. En Giulio es preguntava qui era aquell jove tan boig per malgastar la vida fent aquell ofici. El professor es preguntava on devia trobar un noi la seguretat necessària per clavar una mira­da semblant en un docent. Després el professor va alçar el braç estrenyent al puny l’Odissea com una guia turística i va tornar a cridar:

—Els de primer A, amb mi!

Es va esmunyir fora de la multitud i el va seguir una serp d’alumnes, atònits per les novetats increïbles que el dia regalava tan generosament com l’aigua que queia damunt de la façana.

—T’ho havia dit! T’ho havia dit! —repetia la Marta, fent saltirons al costat de la Margherita—. No falla mai.

—Qui?

—L’horòscop…

—On anem? —va preguntar la rosseta, que es preocupava perquè no portava un calçat adequat per fer una passejada.

—Al parc —va respondre el professor, com si aquella fos la més evident de les decisions.

—Al parc? —se’n va fer ressò més d’un—. A fer què?

—Classe —va respondre ell.

Els nois xerraven entre ells, preguntant-se com s’acabaria allò. Alguns se’n queixaven perquè els hauria agradat tornar a casa de seguida.

El parc situat prop de l’escola, amb els seus colors i la llum que el banyava, era una pila de confeti llançada cap al blau d’aquella jornada, i el professor va conduir els seus alumnes fins al centre d’un prat, on una enorme alzina va esdevenir de seguida el bas­tidor contra el qual es retallava la seva figura. Va fer seure els nois en semicercle sobre l’herba, com si es disposés a celebrar un an­tic ritu selvàtic. La rosseta buscava un lloc per no tacar-se els pan­talons blancs.

—També us podeu posar de bocaterrosa —va dir.

—De bocaterrosa? —va preguntar la Marta, sense que li su­posés cap problema el fet que aquell fos el professor de llengua.

—Boca avall. De sobines o de bocaterrosa… —va respondre amb una mica d’ironia el professor, imitant amb la mà dreta les dues posicions.

Els alumnes, cada cop més encuriosits davant aquella aven­tura, es van ajupir sobre l’herba fresca i suau mantenint els ulls clavats a la cara somrient del professor. L’herba, les fulles i la ter­ra semblaven perfumades i tot.

—Avui res de llatí! Dediquem-nos a Homer —va començar, com si parlés d’un amic amb qui havia sortit a beure el vespre anterior.

Una protesta es va estendre, el joc s’havia acabat.

Un vianant amb un gos es va aturar a fitar aquell grup d’ado­lescents al voltant d’una alzina i un adult que gesticulava com un adolescent. Una noia amb la música a les orelles va alentir la seva cursa matinal i es va treure un dels dos auriculars per esbrinar què passava.

—Sabeu qui va inventar la paraula «escola»? —va preguntar el professor agitant la seva Odissea.

Silenci.

—Homer! —va cridar l’Aldo, amb els seus ulls vitals com infants.

—Més o menys —va somriure el professor.

Va sortir de la classe un aplaudiment espontani, mentre l’Aldo aixecava els braços com si hagués marcat un gol a San Siro. Els nois somreien, es rebentaven de riure. Tenien als ulls la felicitat de qui està posant en l’ordre correcte amor i coneixement. Les seves pupil·les estaven dilatades. Encara que ningú no havia fu­mat res i l’herba feia només de paviment.

—Els grecs van inventar la paraula «escola», que ve de scholé. Sabeu què vol dir? —va preguntar.

El vianant amb el gos es va acomodar al banc més proper per escoltar, mentre l’animal trotava lliure i s’apropava als nois es­tirats. La noia va començar a fer exercicis d’estirament allà al costat, sense molestar, però escoltant. La classe estava completa. Quins miracles podria fer l’escola si fos escola de debò, pensava el professor, content, al centre de la seva litúrgia.

—Endavant. Ningú no sap què vol dir?

—Avorriment? —va respondre l’Aldo amb una rialla.

El professor va mirar-lo als ulls sacsejant el cap i va esperar en silenci algun altre intent.

—Estudi? —va intentar la Gaia, una noieta de cabells molt llargs.

Novament el professor va sacsejar el cap.

Ningú no ho va tornar a provar. L’espera creixia i el professor va pronunciar a poc a poc i en un to teatral:

—Temps lliure!

Els alumnes es van mirar sense entendre’l.

—Sí, nois. Els grecs anaven a l’escola en el temps lliure! Era la seva manera de descansar i dedicar-se al que més els agradava.

—Són bojos, aquests grecs —va dir l’Aldo.

—Per això no he triat lletres… —va afegir en Daniele al seu costat.

—Sense saber-ho, els delinqüents que han inundat l’institut ens han fet un regal: podem provar de gaudir de l’escola tal com és veritablement i no com aquella estranya tortura que obliga trenta nois i noies de catorze anys a estar asseguts darrere un rec­tangle verd durant cinc o sis hores al dia… Els grecs feien classe així: a l’aire lliure. Observant, escoltant, olorant, tocant i provant de respondre a les preguntes que les coses suscitaven o els mes­tres plantejaven…

El silenci era equivalent a l’interès dels nois, que es pregun­taven on aniria a parar aquell discurs. Els sorolls de la ciutat eren un rerefons gairebé oblidat, tal com passa quan la bellesa s’apo­dera de l’ànima.

—… Si tot allò que estudieu a classe no us ajuda a viure millor, deixeu-ho estar —va concloure el professor—. Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.

Es va posar vermell.

—Estimar? —va preguntar la rosseta, encisada.

—Això mateix, estimar. Només aquell que sap llegir una his­tòria sap entendre allò que li passa… Només aquell que sap llegir un personatge sap llegir les pàgines del cor d’un amic, una ami­ga, una promesa, un promès —va dir el professor i, afectat per allò que acabava de dir, que no trobava cap confirmació en la seva capacitat de comprendre l’Stella, va afegir de seguida—: Prou de xerrameca, comencem! Obriu el llibre al principi del poema, on diu: «Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares…».

La Margherita se sentia dintre d’un somni: si el món pogués ser d’una manera, hauria de ser així, límpid i sense abonyegadu-res. Era com fer vacances sense deixar de ser a l’institut. El pro­fessor va passar llista dels personatges presents al primer cant, i aquells que els havien d’interpretar van alçar la mà.

—Atena? D’acord… tu ets… l’Anna! Bé —va dir el profes­sor a la rosseta—. Telèmac?

No va respondre ningú.

—Abest!—va dir un noiet pàl•lid i amb els cabells molt curts.

—Això mateix, abest! Però sense Telèmac no anem enlloc… Qui vol fer el paper de Telèmac? —va preguntar el professor.

Una mosca, o una vespa, volava prop de la cara de la Mar­gherita, que, intentant espantar-la, va bracejar.

—Entesos, fes-lo tu… Margherita… Encara que sigui un noi el pots fer igualment —va dir somrient el professor, provant de secundar l’entusiasme de la seva alumna més difícil.

La rosseta va riure, portant-se l’índex a la templa i fent-lo girar, i les seves amigues van fer ganyotes, l’una rere l’altra.

—Però jo, en realitat… —es va defensar la Margherita, que, tanmateix, va callar de seguida, atès que les seves actuacions a classe ja havien estat bastant desastroses. Ara tenia l’ocasió de re­dimir-se o de veure’s relegada definitivament a la famosa cate­goria dels estranys.

—Doncs ja hi som tots! Comencem. Jo sóc Homer i per tant llegeixo les parts narrades. Vosaltres llegiu la resta. Atenció…

Va esperar en silenci almenys mig minut, de manera que les paraules arribessin del silenci. El fullatge de l’alzina va murmurejar. Semblava el brogit que fa el públic emocionat abans que el teló mostri l’escenari. El professor es va escurar la gola i va donar inici a la màgia:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Així, damunt aquell mocador de verdor, sota la protecció d’un arbre i dins de la llum fresca del començament de la tardor, torrejava l’Olimp amb les seves divinitats, decebedores però im­mortals. Es va sentir el mar que picava contra els esculls d’Itaca i Telèmac abandonat que es lamentava, amb la veu de la Marghe-rita, tres mil•lennis després:

Diu i assegura ma mare que sóc fill d’Ulisses, encara
que és insegur: ningú no coneix realment el seu pare.

Atena va respondre. Encara que la interpretava la rosseta, la Margherita va sentir que les paraules de la deessa li penetraven al moll de l’ànima, mentre despertava el valor de Telèmac i l’ani­mava a anar a la recerca del pare absent i, si no tornava mai més, a esdevenir ell mateix el substitut del pare, a ser ell el pare de qui no recordava ni l’olor ni el color dels ulls, ja que havia marxat a la guerra quan ell només era un nadó:

Ja no deuries
continuar com un nen menudet: s’ha acabat la infantesa!

Tu també, amic, ja que et veig de molt bona figura i alçada,
sigues valent: parlaran bé de tu els que vinguen darrere.

Tu, ocupa’t d’això que t’he dit, i no ho deixes de banda.

Així parlava la deessa a un noi sense pare. Així repetia amb veu altiva la rosseta, que feia Atena antipàtica per ofendre la Mar­gherita.

Després va arribar el torn d’Homer, o sigui, del professor:

Va dir això la d’ulls grisos, Atena, i partí de seguida,
com un ocell: s’envolà i es va perdre de vista. I dins l’ànim
va inspirar-li coratge i valor, i memòria del pare
més viva encara que abans.

Era possible que aquelles paraules s’adrecessin a ella? Era pos­sible que, a l’Odissea, hi fos la seva història? Era possible que allò fos l’escola? La Margherita va trobar en el fill d’Ulisses un amic capaç d’escoltar el seu dolor. Enyorant el pare, Telèmac orga­nitza el viatge de recerca i, d’amagat de la mare, prepara el vai­xell i salpa l’endemà a l’alba, sol, amb el mar i el seu enyorament rosegant-li el cor. La noia va escoltar les paraules finals del pri­mer cant. Telèmac entrava a la seva cambra acompanyat de la dida:

Tota la nit, a la cambra, cobert amb la pell d’una ovella,
ell la passà projectant el viatge inspirat per Atena.

Va sentir la por de Telèmac i la seva esperança. Va sentir que el noi li entrava a la pell. Ell tampoc no tenia pare, també era un nen cridat a fer-se adult. Res no havia canviat al llarg dels segles.

El poema més gran de tots començava amb un noi que ha de buscar el pare.

La noia va tancar els ulls i es va perdre en els records del pare, intentant reclamar-lo i fer-lo present, com als encanteris. Vés a saber si els déus devien estar de la seva part…

El professor va guardar silenci. Els alumnes es van mirar sa­tisfets. Només havia passat mitja hora. Tots es van sorprendre. Havien vist moltes coses, havien estat a molts llocs i havien olo­rat el mar, la por, la sang, el dolor, les llàgrimes i la música.

—La classe s’ha acabat per avui —va dir el professor.

—Però no ens explica res? —va preguntar, càndida, la Marta.

—No hi ha res per explicar. Tot és a les pàgines dels llibres. Només cal obrir-los i potser llegir-los i tot… —va respondre, sar­dònic—. Timeo hominem unius libri!—va afegir.

—I això què vol dir?

—Temo els homes d’un sol llibre.

— Non multa sed multum! —va dir la Margherita, deixant-lo de pedra.

—Qui t’ho ha dit?

—Ho deia sempre el meu avi.

—Què vol dir? —va preguntar la Marta.

—Que no cal llegir moltes coses, sinó fer-ho molt profun­dament.

—Per avui ja n’hi ha prou. Que tingueu bon dia —els va aco­miadar el professor, una mica molest per aquell punt de vista que li portava la contra. Després va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir recolzat a l’alzina. Els alumnes van desfilar. Alguns es van quedar a xerrar i a fer-li preguntes espontànies, inspira­des per la curiositat.

—Però quants anys tenia en Telèmac?

—Era guapa, la Penèlope?

—Què vol dir ullblava?

—Què vol dir que el destí jau damunt els genolls dels grans déus?

El professor responia puntualment a totes les preguntes, ci­tant de memòria els passatges.

—Però vostè té promesa? —va preguntar la rosseta.

—No parlo dels meus assumptes privats —va respondre el professor somrient, però una reflexió mal dissimulada li va fer arrufar el front.

La rosseta es va posar vermella i va mirar de seguida al seu voltant per comprovar si algú s’estava rient d’ella.

A poc a poc, tots se’n van anar amb una jornada memorable al cor. Anys després ja no recordarien la cinquena declinació lla­tina, la fórmula del nitrat de potassi ni la data de la batalla de Waterloo, però a la memòria quedaria el regal que l’aigua els havia fet: el primer cant de l’Odissea al parc de prop de l’escola. Com tots els éssers humans, extraurien del cor el que havia nascut de la llibertat i la passió, i no pas del simple coneixement, que per a la memòria no és suficient. Només l’amor i el dolor recorden.

[…]

Alessandro D’Avenia
Coses que ningú no sap
Traducció de Neus Nueno

.

.

.

Alessandro D’Avenia

Coses que ningú no sap

Traducció de Neus Nueno

Rosa dels Vents (RandomHouse Mondadori) . Barcelona, 2013

ISBN: 9788401388583

.

.

.

 

 

 

Àngels Marzo, tot buscant Quios

.

.

.

Recordeu’s de mi, que sols vos demano que un dia vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l’aede tant dolç que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor: — És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi haurà — […]

A Apol·lo deli
Himnes homèrics
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

.

1

.

No oblidis Quios,

el viatge és cadència

cap a l’orígen

.

.

29

.

Mira, Atenea,

els ulls de sal oberta

de la Medusa.

.

.

.

34

.

Coneix Nausica

que Arete exigeix sempre

una altra muda

.

.

.

.

.

.

Àngels Marzo

Buscant Quios

XLVII Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot-Haikus en línia 2013

Viena edicions. Barcelona, maig 2014

ISBN: 9788483307885

.

.

.

.

 

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Karl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

La Praga de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

De la mateixa manera que Ulisses en el seu viatge pel Mediterrani es va trobar amb gegants i monstres marins, amb nimfes i princeses, amb mercats d’encens i joies virolades, amb tempestes de mar i ven­davals de tota mena, el viatger atent d’avui dia fa el seu pelegrinatge pels carrers de diferents ciutats i és allà on troba la seva aventura, la vivència inoblidable, la font de coneixement, l’experiència trasbalsa­dora… i la saviesa. I si els éssers més propers a Ulisses, la seva dona i la mainadera, no van saber reconèixer l’heroi grec a la seva tornada a l’Ítaca natal perquè les experiències viscudes l’havien marcat força, també el viatger contemporani torna del viatge a casa com una persona diferent de la que era abans del seu pelegrinatge: les vivències —les objectives i sobretot les subjectives— el transformen en algú més atent, subtil i madur.

Fa dos mil·lennis, Homer necessitava desenes d’illes, de costes, de prats i de poblacions del Mediterrani per descriure el que era el viatge d’una vida. El poeta contemporani no necessita més d’una ciutat els diversos racons de la qual li permeten observar i reflexionar, però sobretot trobar-se amb si mateix i, després d’aquella experiència, retrobar la seva ànima metamorfosejada. D’aquesta manera l’irlandès James Joyce viatja amb el seu Ulisses quotidià pel Dublín dels seus dies, així la russa Marina Tsvetàieva, en el Poema de la fi, vagareja per la ciutat del seu exili, Praga —o més ben dit per un dels seus barris perifèrics—, i fa que el lector assisteixi a la seva experiència més íntima: la d’un trencament amorós.

D’aquesta manera també Teresa Costa-Gramunt viatja per una ciutat que pot ser Praga, sí, però que podria ser també una altra ca­pital perquè es tracta d’una ciutat personal i íntima, de la seva Praga, d’una Praga els carrers de la qual no són sinó els racons de l’ànima de l’autora. I la poeta comparteix els seus descobriments amb el lector.

[…]

Monika Zgustova
La Praga màgica de Teresa Costa-Gramunt
Pròleg a “Blau de nit a Praga”, de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

ESTAMPA AL JARDÍ REIAL DEL CASTELL DE PRAGA

Les Tres Gràcies evoquen la primavera:
amb el desglaç es desnuaren les rosses trenes
que naveguen en la llum del riu.
S’asseuen ara picardioses a l’herba,
i això que a tot arreu hi ha rètols on diu:
prohibit.
Recorden entre rialles
el seu passat de Moires?
Tenien la vida i la mort a les seves mans.
Ja se sap que a l’Olimp
s’han de fer tots els papers de l’auca:
avui Hera i demà Afrodita,
i demà passat Atena,
la llevadora de cels blaus.

Teresa Costa-Gramunt
(Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt
Blau de nit a Praga

.

.

.

.

.

Teresa Costa-Gramunt

Blau de nit a Praga

Pròleg de Monika Zgustova

Cossetània Edicions. Valls, febrer de 2014

ISBN: 9788490342039

.

.

.

A les portes de Troia amb Quim Monzó

.

.

.

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.
Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.
L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».

.

Odissea, IV, (266-289)
Traducció de Joan F. Mira

.

Je ne sais comment diable ils firent :
Dans ce grand cheval ils bâtirent
Toutes sortes de logements,
Sans oublier des aisements 

Paul Scarron
Le Virgile Travesti (1889)

.

.

.

A LES PORTES DE TROIA

.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.

Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.

Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.

A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.

Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.

Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.

Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.

Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.

A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.

.

Quim Monzó
Guadalajara

.

.

.

.

.

.
.

Sergio Aragonés – “The Trojan Horse: A True Account”

.

.

.

Sergio Aragonés Domènech (Sant Mateu, Baix Maestrat, 6 de setembre de 1937)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Quim Monzó

Guadalajara

Mínima de butzaca, 65

Quaderns Crema. Barcelona, 1996

ISBN: 9788477271642

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562
Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, octubre del 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

.

.

El rapte de la jove Europa. D’Esclasans a Calasso, passant pel Poliphili.

.

.

.

399

.

Agustí Esclasans i Folch
(Barcelona, 1895 – Barcelona, 1967)

Llavors que la fúria del brau ja petjava la riba

sorrenca cremant de la pompa del sol el crepuscle,

la fina divina nuesa d’Europa lassada

saltava rabent, s’esbandia amb llampecs d’aigua folla,

xixclava perdent-se pels pins del bosquet, i les tènues

dolceses trements de l’oreig destrenava poruga

batent amb els brassos enlaire la nit que venia.

Calmós, amb el petjar paternal, convençut de sa força,

tot ell degotant de salobre i d’escuma, brandava

la mole feixuga del brau pel tapís de l’arena

fiblada d’estrelles de mar, d’irisades petxines

de còdols polits, del florir de les algues corruptes.

Benigna, la clara mirada daurada de cercles

de llum del tranquil animal rutllava commosa,

mirall palpitant de tendreses humanes. Llunyana,

l’estela d’Europa fulgia nimbada d’espurnes

de lluna naixent… Poderós, embanyada la testa,

massís monument de bassalt del coratge magnífic,

el brau contemplava la vaga joguina rosada,

talment un padrí satisfet de sa néta robusta.

.

Agustí Esclasans

.

.

.

.

.

En la tabla de la izquierda se veía que la misma ninfa había montado

sobre el manso y blanco toro y que él se la llevaba,

atemorizada, por el mar embravecido.

.

 Hypnerotomachia Poliphili

Versió castellana de Pilar Pedraza (Francesco Colonna. Sueño de Polifilo)

.

.

.

.

A la platja de Sidó un brau voila imitar un parrupeig amorós. Era Zeus. Una esgarrifança el feu estremir com quan els tàvecs el picaven. Però aquest cop era una esgarrifança dolça. Eros li posava a cavall la donzella Europa. Tot seguit l’animal es precipità dins l’aigua i el seu cos magnífic sobresortia prou perquè la donzella no es mullés. Molts ho veieren. Tritó, amb el seu caragol de mar, respongué al mugit nupcial. Europa, tremolosa, es mantenia aferrada a una de les llargues banyes del brau. També els veié Bòrees, mentre solcaven les aigües. Maliciós i gelós xiulà a la vista d’aquelles sines tendres que la seva bufera descobria. Atena enrogí tot sotjant des de dalt el seu pare cavalcat per una dona. També els veié un mariner aqueu i empal·lidí. Era tal volta Tetis delerosa de veure el cel? O simplement una Nereida, per una vegada vestida? O el fal·laç Posidó havia raptat una altra noia?

Mentre, Europa no veia on aniria a parar aquella navegació folla. Però s’imaginava la seva sort un cop haguessin arribat a terra. I llançà un missatge als vents i a les aigües: «Digueu al meu pare que Europa ha deixat la seva terra a cavall d’un brau, el meu raptor, el meu mariner, el meu —suposo— futur company de llit. Doneu, us ho prego, a la meva mare aquest collaret.» Anava a invocar també Bòrees per què l’enlairés amb les seves ales, como ha havia fet amb la seva esposa, l’atenesa Oritia, però es mossegà la llengua: per què passar d’un raptor a un altre?

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

Però, com havia començat tot? Un grup de noies jugava al llarg d’un riu tot collint flors. En moltes altres avinenteses una escena com aquesta havia esdevingut irresistible per als déus. Persèfone fou raptada «mentre jugava amb les donzelles de sina pregona» i recollia roses, safrà, violes, lliris,  jacints i narcisos. Sobretot narcisos, «prodigiosa flor radiant, venerable als ulls, aquesta vegada, de tothom, dels déus immortals i dels homes mortals». I Talia fou arrabassada per Zeus en forma d’àguila mentre jugava a pilota entre les flors d’una muntanya. I Creüsa va sentir els seus canells agafats per les mans d’Apol·lo mentre collia flors de safrà en els rostos de l’Acròpolis d’Atenes. També Europa i les seves amigues anaven collint narcisos, jacints, violetes, roses, farigola.

Tot seguit es veieren envoltades per un ramat de braus. D’entre ells n’hi havia un d’un blanc enlluernador, amb les banyes petites, que semblaven gemmes fulgents. La seva expressió desconeix l’amenaça. Tant que Europa, tímida d’antuvi, acosta les seves flors a aquell musell càndid. Com un gosset, el brau gemega de plaer, es rebolca per l’herba, presenta les seves petites banyes a les garlandes. La princesa gosa pujar damunt la seva gropa, com una amazona. Aleshores, inesperadament, el ramat s’allunya del riu eixut en direcció a la platja. Amb enganyosa indecisió, el brau s’acosta a l’aigua. Després ja és massa tard: la bèstia blanca ja s’afua dins les ones amb Europa a cavall. Ella es gira enrere: amb la seva mà dreta s’aferra a una banya, amb l’altra es repenja a la bèstia. L’aire viu li fa voleiar els vestits.

.

Ma com’era cominciato tutto? Europa, verso l’alba, dormendo nella sua stanza al primo piano del palazzo reale, aveva avuto un sogno strano: si trovava fra due donne, una era l’Asia, l’altra era la terra che le sta di fronte, e non ha un nome. Le due donne si battevano, con violenza, per lei. Ciascuna la voleva per sé. L’Asia sembrava a Europa una donna del suo paese; l’altra era per lei una totale straniera. E la straniera, alla fine, con mani possenti la trascinava via. Per volere di Zeus, diceva: Europa sarebbe stata una fanciulla asiatica rapita d’una straniera. Il sogno era nettissimo, come una scena del giorno. Europa si svegliò spaventata e rimase a lungo seduta sul letto, in silenzio. Poi era uscita, come sempre, con le sue compagne. Alle foce del fiume, fra le rose e lo scrosciare delle onde, Europa si aggirava con il suo canestro d’oro.

Nella prateria apparve un toro di colore biondo, con un cerchio bianco sulla fronte. Emanava un profumo che copriva quello dei fiori. Si fermò dinanzi a Europa e le leccò il collo. Lei lo carezzava, e intanto asciugava la schiuma che colava abbondante dalla bocca dell’animale. Il toro le si inginocchiò davanti, offrendole la groppa. E, come lei fu montata, balzò verso il mare. Europa, atterrita, guardava verso la spiaggia, chiamava le compagne, tendendo un braccio nel vuoto. Poi, già in mezzo alle onde, con una mano si aggrappava al grande corno, con l’altra teneva sollevato e stretto al petto il bordo del peplo. E, dietro le sue spalle, il peplo si era gonfiato in una vela purpurea.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia / Le nozze de Cadmo e Armonia

Fragment en traducció al català de Joan Castellanos i Eulàlia Roca / fragment en versió original en italià

.

.

.

A. Esclasans

Ritmes

1935

Escola Intel·lectualista

Barcelona

.

.

Francesco Colonna

Sueño de Polifilo

Al cuidado de Pilar Pedraza

Acantilado. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496834033

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Jordi Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 10

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Roberto Calasso

Le nozze di Cadmio e Armonia

Adelphi Edizioni

Milano, 2008

ISBN: 9788845923456

.

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXVIII

.
.
.

.

XXVIII

.

A Atena

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:

de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,

verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;

la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,

ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,

amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa

del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,

alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible

força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,

retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant

revolt aixecava ses hones purpuries, en furia vessant-se

les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió

deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge

Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal

se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.

Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!

Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

 

Himnes Homèrics

Himne XXVIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

 .

.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XI

XI

A Atenea

 

 

Pallas Atenea, patrona de viles, espaordidora,

començo a cantar : la qui amb Ares mena els treballs de guerra,

la lluita i cridoria en les assaltades ciutats, i els guerrers

quan van a combat i en tornen. Salut, oh dea!  i otorga’m

benhaurança i sort.

 

 

Himnes Homèrics

Himne XI

Traducció en vers de Joan Maragall

 

 

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

La sageta de Pàndar i la “Flecha” de Cortázar

.

.

.

.

I ella [Atenea], en semblança d’heroi, penetrà dels troians en les tropes,

estrafent Laodoc, Antenòrida, fort branda-llances,

Pàndar cercant deissímil, si en lloc s’escaigués de trobar-lo.

I trobà de Licàon el fill, forçarrut i sens tara,

dret i parat; i entorn d’ell les valentes falanxs escudades

tropes vingudes amb ell de vora els corrents de l’Esepos.

I, posant-se-li prop, amb alades paraules va dir-li:

“Fores capaç d’obeir-me, tu, fill bel·licós de Licàon?

Gosaries llançâ a Menelau una alada sageta?

Mèrit, davant de tots els troians, i glòria tindries;

principalment, entre tots, davant del rei Alexandre.

D’ell, ben cert, hauries, primer que ningú, dons esplèndits,

si veiés ell Menelau, l’Atreida, devot del déu Ares,

per ta fletxa domtat, i al cim dut de la fúnebre pira.

Via, doncs, llança un dard contra el pros Menelau baró il·lustre!

Fes, però, un vot a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits

de retorn a ta casa, en la sacra ciutat de Zelea”.

Tal Atena digué. I la ment de l’estult seduïa.

L’arc, ben polit, de seguida es va treure, de banya d’un àgil

boc salvatge: l’havia apuntat sota el pit temps enrera,

esperant-lo a l’aguait, al moment de sortir d’una roca,

i el colpí del pit; i en la roca va caure d’esquena.

Setze mans de llarg tenien els corns de la testa;

i un artífex torner, havent-los obrat, va juntar-los,

i, tot ben allisat, a un extrem emmetxà l’auri ganxo.

El posà, doncs, a punt, tens el nervi, dessobre la terra

estrebant-lo; amb escuts el tapaven companys seus addictes

perquè els fills dels aqueus bel·licosos sobre ell no es llancessin

ans que fos colpit Menelau, el bèl·lic Atreida.

I ell la tapa llevà del buirac, i en va treure una fletxa

mai llançada, alada, de negres dolors portadora.

I, seguit, al nervi el tret punyidor adaptava

i vot feia a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits,

de retorn a sa casa, en la sacra ciutat de Zelea.

I estirà presos les mosses i els nervis bovins tots alhora,

i arribà al mugró el nervi, i a l’arc la punta de ferro.

I una volta plegat el gran arc en rodó, amb l’estirada,

dringà l’arc; i brunzí fort el nervi; i el tret saltà fora,

punxegut, arborat en desig de volar vers la turba.

Poc, però, Menelau, de tu els déus benaurats s’oblidaren,

els immortals; sobretot, la filla de Zeus, rapissera,

que, posant-se’t davant, el punyent projectil desviava.

Decantava’l un xic de la pell, com quan una mare

una mosca desvia del fill, que en son plàcid reposa,

i al lloc va dirigir-lo, en el qual, del cinyell es cordaven

les sivelles d’or, i l’asberg presentava gruix doble.

I dessobre el cinyell ajustat el punyent tret va caure,

i, a través del cinyell artitzat, endins penetrava,

i es clavava, passant la cuiraça de bell artifici,

al cingló, dut per guarda del cos, i dels dards en defensa.

Fou el que més el lliurà; però va també travessar-lo.

I arribà a esgarrintxar-li la pell a l’heroi la sageta,

i a l’instant rajà sang la ferida, color fosc de núvol.

I així com el vori tenyeix de porpra una dona

de Meònia o de Cària, que agenci els cavalls a la brida,

i és a la cambra desat, i molts cavallers cobejosos

són de portar-lo; però reservat és a la gala del príncep;

ornament, ensems, del cavall i esplendor de qui el guia;

així a tu, Menelau, de sang se’t tenyiren les cuixes

ben formades, les cames, i els bells turmells al dessota.

Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)

Va esgarrifar-se, llavors, el cabdill de la host, Agamèmnon,

quan la sang negra veié, que deixava rajar la ferida.

S’esgarrifà, també, Menelau, del déu Ares dilecte;

quan de la fletxa, però, la lligada i ganxets veié fora,

refluint, en son pit el coratge tornà a reunir-se.

.

Ilíada, IV, 86-153.

Traducció de Josep Maria Llovera

.

.

.

.

Flecha

Seguir  de flecha rápida la estrecha dedicación

al blanco destinado.

Ver el astil que luego de emplumado

se figura ser ave a más de la flecha

y sufre horizontal, donde no echa

peso de garra sobre el descuidado,

y sujeta pasión en el fijado

volar por ojo y por mano derecha.

¡Oh, Pándaro!, no sabes los destinos

que da tu arquear, los vuelos no pensados

de plumas fenecidas, de campanas;

en el aire hay un mundo de caminos

sin esquinas ni señas, traspasados

por los hoy que se van a los mañanas.

.

Julio Cortázar

Presencia

.

.

.

.