Barcino a Gallis petita… Barcelona atacada pels francesos… Poema èpic sobre el setge borbònic de Barcelona del 1706

.

.

Te vull anar dient que Cathalunya,
De ser vn altra Troya, no se allunya.

Anònim
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

INTRODUCCIÓ

.

EL SETGE DE BARCELONA DE 1706

Els antecedents

El setge de Barcelona del 1706 fou un dels episodis cabdals de la guerra de Successió, tant per les circumstàncies en què es produí el fracàs de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat com per la treballada victòria austriacista que enfortí els lligams dels catalans amb l’arxiduc Carles. A partir d’aleshores la ciutat comtal es convertì en cort reial fins el 27 de setembre de 1711, dia en què Carles l’abandonà definitivament a fi de substituir el seu germà mort, Josep I, com a emperador del Sacre Imperi Romano-germànic, tot deixant com a regent la seva muller Elisabet Cristina de Brunsvic, que hi romangué fins al 1713.

[…]

Llatí i guerra de successió

Més enllà de l’àmbit religiós, tal com havia succeït durant la guerra dels Segadors, en les tres primeres dècades del segle XVIII la llengua de Roma va servir també per difondre idees i postulats polítics entorn d’esdeveniments del moment, sobretot com a instrument de difusió de l’austriacisme.

[…]

UN POEMA ÈPIC SOBRE EL SETGE DEL 1706:
«BARCINO A GALLIS PETITA»

Un dels testimonis literaris més notables que ens han pervingut sobre el setge de 1706 és el poema èpic Barcino a Gallis petita. Imprès a Barcelona per Rafael Figueró, ha passat, no obstant això, força desapercebut. […]

El cant primer comença amb una declaració d’intencions de l’autor i una invocació a Apol·lo i la Musa, de ressons virgilians (vv. 1-8): Musa mibi carmen praesta (v. 5), i amb un dicere fert animus (v.3) que trobem al vers inicial de les Metamorfosis d’Ovidi. Segueix una descripció de la ciutat de Barcelona (vv. 9-25) que evoca igualment l’Eneida, ja que es refereix a la capital catalana (Vrbs antiqua manet princeps, v.9) i al castell de Montjuïc (quam veteres olim dixere coloni, v.17), amb les mateixes paraules que emprà Virgili per descriure Cartago, la colònia tíria. […]

[…]

El cant segon comença amy una descripció ovidiana de l’esclat de la primavera, en la qual participen el Zèfir, Neptú, les Nereides i Eulàlia, patrona de Barcelona (vv. 1-14); la deessa Tetis, en veure torbar el mar per culpa dels gals, que volen enrunar les muralles de Carles, convoca els déus marins a una assemblea a fi que foragitin els enemics (vv. 15-36). […]

[…]

.

.

.

.

 

CAROLO III HISPANIARVM
AD SCEPTRA NATO,
IAM IAMQVE NACTO HEROI,
TOTIVS EVROPAE EXPECTATIONI,
ET SPECTATIONI, POTENTISSIMO,
SAPIENTISSIMO, INVICTISSIMO, QVIA
CAROLUS, QVIA AVSTRIACVS

D.O.C.

.

Religio, arma ac sapientia inconsussa imperii stant basis ac firmamentum, rex augustissime: religio populos nimirum alligat sceptris; arma obfirmatum rursus arctant vinculum oboedientiae; ferreos sapientia servitii anulos connectit, inaurat, lenit.

[…]

[…] Vsque adeo, o rex sapientissime, ad humanitatem eruduri te oportuit, ut solum ne populis, linguis etiam dominareris.Illas namque oras ad tributum suaviter impellis, unde sermonis varietatem ebiberis. […]

[…]

.

.

A CARLES III, NASCUT
PER AL CEPTRE DE LES ESPANYES,
ADÉS HEROI PROVAT PER A L’ESPERANÇA
I LA CONTEMPLACIÓ D’EUROPA SENCERA,
PODEROSÍSSIM, SAPIENTÍSSIM,
INVICTÍSSIM, PERQUÈ ÉS CARLES,
PERQUÈ ÉS AUSTRÍAC
.
D.O.C.

.

La religió, les armes i la saviesa constitueixen la ferma base i el fonament de l’imperi, rei augustíssim: la religió lliga, sens dubte, els pobles als sobirans; les armes reblen el vincle constant de l’obediència, i la saviesa uneix, enriqueix i mitiga els ferris anells de la submissió.

[…]

[…] Fins a aquest punt ha convingut, rei sapientíssim, que fossis educat per a la cultura, perquè no només coneguéssis els pobles, sinó també les seves llengües. I així sotmets suaument aquelles terres a tribut, per haver-ne après la diversitat dels parlars. […]

[…]

.

.

CANTVS PRIMVS

.

Fulgida quae magnum faciat nunc gloria regem atque triumphales memorat quas Barcino palmas dicere fert animus. Qui flammis omnia lustras, mundi oculus lucisque parens, precor, annue votis. Musa mihi carmen praesta quo fortibus ausis temporis exigui spatio tot plurima dicam, haec licet auratis volitans super aethera pennis nomina Fama canat, quae totum circuit orbem

[…]

Huic Troiae praeerat prorex Vlefelldius Hector, gloria quam belli, quem laudat Martia  virtud. Obiicit ille equites cuncta ad divortia nota ut videant hostes animumque et certa reportent. Haud secus instantes Galli terraque marique captivum regem deiectaque moenia iactant, sese excisuros paucis hinc solibus urbem

[…]

 

CANT PRIMER

.

Resplendent és la gloria que ara farà gran a un rei, i l’esperit em mena a contar les palmes triomfals que Barcelona rememora. A tu que ho il·lumines tot amb les teves flames, ull del món i propagador de la llum, t’ho demano, sigues favorable als meus precs. Musa, inspira’m un poema en el qual pugui explicar amb força gosadia, en poc espai de temps, unes gestes tan grans. Deixa que la Fama, tot volant amb les seves ales daurades per damunt de l’èter, canti aquests noms, ella que recorre tot el món.

[…]

El virrei Uhlefeld, al qual honoren la glòria en la guerra i el valor de Mart, era l’Hèctor que comandava aquesta Troia. Envia genets a totes les cruïlles importants perquè puguin observar els enemics i reportar-ne la intenció i les estratègies. Justament llavors els gals, tot acostant-se per terra i per mar,  ja proclamen captiu el rei i destruïdes les muralles, sense saber que d’ací a pocs dies perdran la ciutat. […]

[…]

.

.

CANTVS SECVNDVS

.

[…]

[…] Insula dives, ubi vasti stat regia  ponti, hic lucus, haec statio divae gratissima Tethi, quae Oceani sceptro et florentibus inclita regnis imperat obtutu populis (ea gloria tanta est). Vt magis obstricta Carolum obsidione teneri senserat, extollens oculos «Pro Iuppiter!», inquit, «quis deus aut nostris sors est contraria votis? Tune mihi Carolum eripies, sors aspera? Quaenam numina recta sinent Gallos regnare superbos imperio in magno missos? Qui legibus orbem subiicient duris populis nec foedera servent. […]

[…]

.

.

CANT SEGON

.

Hi ha una illa opulenta, on s’aixeca el palau de la vasta mar, lloc i emplaçament molt delitós per a la divina Tetis, que, amb el ceptre d’Ocèan i il·lustre entre els regnes que floreixen, exerceix el poder sobre els pobles amb el seu esguard (tan gran és la seva glòria!). Quan Tetis es va assabentar que un setge ben estret retenia Carles, va dir alçant els ulls: «Per Júpiter! ¿Quin déu o quina sort són contraris als nostres desitjos? ¿És que, sort despietada, em prendràs Carles? ¿Quins déus justos permetran que regnin els gals arrogants, que han estat enviats enmig d’un gran imperi? Sotmetran el món amb les seves dures lleis i no respectaran els pactes amb els pobles. […]». […]

[…]

.

.

.

..

Comparació de Catalunya ab Troya
Inclòs a:

La toga, l’espasa i la mitra
Antologia de textos d’història i literatura catalanes del Barroc (1537 – 1709)
Edició a cura de Xavier Baró i Queralt
Duxelm. Barcelona, 2009
ISBN: 9788493693886

.

.

. 

Barcelona, atacada pels francesos

Traducció d’Alejandro Coroleu i Maria Paredes

aetas, 21

adesiara editorial. Martorell, febrer de 2014

ISBN: 9788492405732

.

.

.

 

Claudio Magris ens parla de Barcelona, i dels estrats de Troia, a La Vanguardia (en català)

.

.

.

A fi de saludar la bona notícia de la publicació de La Vanguardia en versió catalana, ens fixem en el seu suplement Cultura|s (ara també en català) de 4 de maig de 2011 (nº 463), titulat: Cultura catalana. Una reflexió sobre la nostra creativitat, amb motiu de l’edició en català de ‘La Vanguardia’.  Claudio Magris ens hi ofereix l’article “També jo tinc una Barcelona oculta”, del que, aprofitant que menciona la Troia descoberta per Schliemann, i els seus estrats, en portem aquí un fragment, recomanant-vos-en la seva lectura íntegra:

.

.

.

També jo tinc una Barcelona oculta

.

Claudio Magris

.

1. Barcelones, no pas Barcelona, tal com escriu molt encertadament Manuel Vázquez Montalbán. Totes les ciutats són plurals, és clar; travessar-les és com excavar —a terra, al temps— i descobrir, igual que Heinrich Schliemann, nous estrats de Troia, diverses ciutats destruïdes, conservades i emplaçades l’una sobre l’altra.

Claudio Magris (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1939)

….Tot i així hi ha ciutats més múltiples que d’altres i la meva Mitteleuropa en té moltes, com ara Lemberg-Leopoli-Lvov-Liv o bé Bela Crkva-Weisskirchen-Fehértemplom-Biserica Alba; hi ha guies velles, per exemple, que ignoraven del tot la Lemberg alemanya o bé la jueva o la rutena, com si un mapa eliminés una carretera que en travessa una altra. Katharina Enzensberger, el pare de la qual havia nascut a Bela Crkva, em va dir que fins que no va llegir el meu llibre El Danubi no va saber que aquella ciutat del Banat, a Sèrbia, no era una ciutat totalment i únicament alemanya.

…..A Trieste també vaig descobrir relativament tard que un barri o un altre —per exemple Roiano— en bona part, almenys originàriament, era eslovè.

…..“Ciutats submergides”, per tornar a citar Vázquez Montalbán. Però, mentre que les centreeuropees que he recordat són essencialment com els estrats de Troia, una ciutat després de l’altra en el temps, totes les Barcelones coexisteixen alhora; això potser és l’essència del modernisme, del qual Barcelona és la capital mundial. Evidentment no sóc jo qui explicarà les Barcelones als lectors d’un diari de Barcelona, seria penós i ridícul. Això no obstant, n’hi ha una, de submergida i perduda que potser conec més que algú que em llegeix a la mateixa Barcelona. Quan voltava pel mar Pannònic per escriure El Danubi, vaig llegir en un vell llibre que, el 1734, a la Voivodina —la regió plurinacional i multilingüe que actualment limita amb Romania i que aleshores feia poc que havia estat sostreta al domini turc— hi havia una Nova Barcelona, batejada amb aquest nom justament pel gran nombre de catalans que aquells anys havien arribat a aquelles terres que, després de la guerra, l’emprenedor governador habsburguès, el general Mercy, sanejava i repoblava.

…..Vaig buscar aquesta Nova Barcelona, sense trobar-la. Devia ser una part de Becskerek, la ciutat amb molts noms i amb moltes religions que actualment es diu Zrenjanim. No la vaig trobar, el temps abrasiu n’havia esborrat curosament el rastre; només petits vestigis, breus referències en alguna vella crònica, una ciutat autènticament submergida. Però per a mi, és una empremta, encara que hagi estat esborrada, de la gran, audaç i creativa expansió catalana que al llarg dels segles es va estendre amb empenta per tot el Mediterrani i encara més enllà, i va esdevenir un component essencial del món. No vaig trobar aquella Nova Barcelona, com tampoc vaig trobar les veritables fonts del Danubi, i tanmateix, totes dues van existir i per tant existeixen, llavor que mor per donar fruit i per tant viure, com a la paràbola evangèlica. És la meva Atlàntida, per mi potser més viva que el poema del bon Mossèn Jacint Verdaguer.

[…]

.

.

Homer a la Barcelona del segle XVI

.

.

.

Manuel Peña Díaz, en el seu interessantíssim llibre El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos, ens ofereix un panorama documentadíssim de la presència del llibre en les llibreries o en les biblioteques dels diferents estrats de la població lletrada de la Barcelona del Renaixement.

A partir de la identificació, classificació i definició del contingut de 913 inventaris pòstums que mencionen la presència de, com a mínim, un llibre, en la Barcelona del període comprès entre el 1473 i el 1600, ens passegem per les llibreries i les biblioteques particulars i hi podem calibrar la presència de la literatura catalana, la castellana, la italiana (de Petrarca a Ariosto), l’humanisme i les gramàtiques (en busca del “bon” llatí), la literatura clàssica grega i llatina, els llibres de doctrina, devoció i teología, els llibres d’Erasme (de 1520 a 1600), el món del llibre jurídic o la literatura científico tècnica.

L’estudi, doncs, ens permet pouar un gran munt d’informació i  fer-nos una idea prou acurada del panorama cultural barceloní de l’època.

Pel que ens interessa en aquesta seu, el llibre de Peña ens permet conèixer la penetració de l’obra d’Homer (la Ilíada i l’Odissea) en les llibreries, en les llars o en les seus professionals de l’època.

Ens diu Peña:

.

Las librerías barcelonesas muestran la elitista difusión de la obra de Homero en la ciudad a lo largo del siglo XVI: Bartomeu Riera (1524) tenía dos ejemplares; Joan Guardiola (1561) poseía los dos textos en lengua griega en 8º, y un volumen sin título en 4º; Pau Cortey (1572) tenía a la venta dos volúmenes de la Odisea; y Jerónima Manescal (1590), una edición en griego y en latín de la misma obra y un ejemplar de los dos poemas con los comentarios de Eustacio de Tesalónica, escritor bizantino del siglo XII. Las bibliotecas particulares que poseen textos homéricos representan la selecta minoría letrada de la ciudad. En cuatro de ellas se hallaban los dos poemas épicos: Miquel Sabater, presbítero (1563), Pere Vila de Clasqueri, noble jurista (1586); Aldonza Vila, viuda de jurista (1586); y Antoni Jolís, catedrático (1600) que poseía los dos textos en edición latina i griega en 16º. La Ilíada estaba entre los libros del notario Joan Sallent (1481) en ejemplar manuscrito en latín; y en las riquísimas bibliotecas del médico Claudi Mas (1567) y del jurista Francesc Serra (1589), este último con el texto comentado por Lorenzo Valla. La traducción castellana de Gonzalo Pérez de la Odisea era el ejemplar que tenía el canónigo Frederic Setantí (1597). Otros registros de los poemas de Homero se hallaban emtre los libros del canónigo Serafí de Masdovelles (1529) y del mercader Pere Joan Ferrer de Boscà (1534).

.

.

.

.

Manuel Peña Díaz

El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos.

Biblioteca del Libro, 67.

Fundación Germán Sánchez Rupérez. Madrid, 1997.

ISBN: 848938410X

.

.

.

.

Escamandre persegueix Aquil·les, a Barcelona, Rambla avall, la Mercè de 1880.

 

El dia 28 de setembre de 1880, el Diari Català publicava el cinquè lliurament d’unes cròniques titulades “Correspondencias d’un foraster” en la que un tal “Cosme Gras”, és a dir, un redactor sota pseudònim (com era costum habitual en el periodisme de l’època), dirigia unes suposades cartes a un amic seu, en Nofre, en les quals relata amb to crític i sorneguer l’ambient de la ciutat de Barcelona durant les festes de la Mercè, des dels seus preparatius (la primera crònica la publica el 19 de setembre) fins a la seva més o menys accidentada celebració.

 

Desconeixem qui pot haver-hi darrera el referit pseudònim de Cosme Gras, però cal tenir en compte que la redacció del Diari Català estava formada, bàsicament per en Valentí Almirall, que n’era el director, en Conrad Roure, en Leandre Pons i Dalmau, n’Antoni Feliu i Codina i en Joan Molas i Cases.

 

Als efectes que aquí volem ressaltar, cal recordar que el Diari Català, l’any anterior a la publicació de les citades cròniques, havia publicat, en fullets, la traducció de la Ilíada a càrrec d’en Conrad Roure.

 

Doncs bé, en el referit lliurament de les “Correspondencias d’un foraster”, Cosme Gras fa referència a l’aiguat que va caure a Barcelona el dia de la Mercè, el 26 de setembre, i comenta amb l’humor propi de l’època, que avui ens pot semblar un xic infantil i amb alguns tocs de “xaronisme”, els estralls que va causar la tempesta als guarniments colocats a la Rambla. Per a il·lustrar-ho recorre a la comparació grotesca amb l’episodi del Cant XXI de la Ilíada, en el que es produeix la baralla entre el riu Escamandre (o Xantos) i Aquil·les.

 

Anem a la crònica:

 

 

CORRESPONDENCIAS D’UN FORASTER

 

V

Barcelona 27 de Setembre.

 

Lo que es ahir, amich Nofre, ’l cel nos va regalar aigua pe’l pare y per la mare; ab un espetech de llamps y trons, que, qualsevol hauria dit que ’l Drach y la Patum se’n habían pujat al cel ab cos y ánima á treure las sevas habilitats.

 

Per cada cantó de la Rambla hi passavan mes d’un parell de molas d’aigua. L’ efecte era tan nou, que si la Comissió d’ eminencias no s’ hagués vist enganyada per las senyals negativas dels ulls de poll, podia haberho anunciat en aquell programa que ab tot y esser tan espayós no hi va capiguer l’espressar que las festas eran de Barcelona.

 

Va haberhi un moment en que ’l xáfech era una cosa sorprendenta. La Rambla, neta (de gent); las barracas de fira, plenas de goteras; las glassas dels archs, esllanguidas com un drap de cuyna al cap de la setmana; los gerros de cartró posats al peu dels grupos de pals, inclinantse com si caiguessen en basca al trobarse en aquella soletat sobtada; las encesas rosas de paper, posadas en los archs perqué la duresa del ferro d’ aquestos quedés moralment dissimulada per la tendresa de las flors, anavan esgroguehintse y emblanquintse. cóm si ab la desfeta tempestat s apoderés d’ ellas lo pavorós espant.

 

La gent ficada per las escaletas contemplant aquellas rieradas que balxavan aceras avall, esclamava: — ¡Que vindrà la riera d’en Malla!

 

¡Quina alegria vaig tenir! M’ afigurava que veuria en acció aquella escena culminant de l’ Iliada, en que ’l riu Xanto persegueix á Aquiles pera allunyarlo dels Troyans. Com tinch l’ imaginació sempre disposada á exaltarse, ja ’m feya cárrech de lo que succehiria. Un individuo de la Comissió de las espléndidas festas representant Aquiles, corrent Rambla avall al darrera dels forasters (representació dels Troyans) esbarats y mullats com uns peixos, buscant refugi en las entradas. La riera d’en Malla, com en lo poema homérich lo caudalós Xanto, encalsant amenassadora al Aquiles de fira, mes cremat que un cabo de realistas per la persecució de la corrent que ab la seva impetuositat se’n enduya turbulosament lo fustam emblanquinat de las barracas-pasteras.

 

Tot això veya la meva fantasía y casi be estaba determinat, á pesar de la pluja, á arribarme fins à ca la Ciutat y dir als moderns Fivallers: «Mercés á vosaltres, á quí la celebració de las creus que teniu rebudas, no us han deixat temps pera ocuparvos del espedient de la riera de en Malla; mercés á vosaltres anem á gosar de un espectacle que ’l mes gran dels poetas del mon ha tramés à la nostra etat y passarà á las venideras. Mercés á vosaltres, los forasters rebran aquesta sublime emoció. Los vostres noms, inclits consellers, y ’ls de la Comissió digna de vosaltres, que heu designat perque ‘ns obsequiés tant faustuosament com ho fá, passaran à la posteritat, com las faldillas de la Patum, que per lo brutas y esqueixadas se deuhen recordar del megateri y dels constructors de l’ arca de la aliança.»

 

Pero aquell tarrabastall d’ aygua va anar mimvant, lo cel s’ aclarí altra vegada y la rierada s’ abaixá després d’ haberme posat la mel á la boca. La festa nacional anunciada, los toros, s’ hagué de suspendre, y s’ anuncià per avuy, perque fora poch digne d’ aquest sigle de civilisació passarse una festa espanyola sense aquesta diversió, que no n hi ha d igual desde l’ época dels circos romans fins á las modernas lluitas africanas.

 

Las carreras de burros y velocípedos que habían de ferse avuy á la tarde, no han tingut lloc. Dos ó tres burros y un parell de velocípedos han comparegut al siti anunciat, però ningú ha anat à organisarlos y se ´n han entornat. La Comissió ha fet divinament en treure ´ls burros de las festas; perquè si l’ objecte era que ´ls forasters nos convencessem de que á Barcelona hi ha burros, prou que ho sabem. Llegint los programas anunciadors (tota vegada que en ells s’ hi anuncian las carreras) tothom se ‘n fa cárrech, y no hi ha necessitat d’ exibirne mes.

 

Lo que es per carreras de sabis, de segur que hi hauria hagut mes falta de personal que no pas per las de burros.

 

Avuy m’ he convensut de la noblesa del Drach. Los homes que ’l portan han volgut entrar en una taberna; pero la bestia no s ha volgut degradar y s’ ha quedat devant de la porta de panxa á terra.

 

Per demà hi ha anunciat lo torneig: de manera que al últim los carreters haurán fet lliga ab la Comissió dels Notables. Si no se suspen es probable que te ’n parle en la carta próxima.

 

Los tenders de la Rambla que tenen las barracas d’ esquena, s’ han alegrat molt de la pluja d’ ahir, y están per fer rogativas perqué ’s repeteixi diàriament; lo motiu es, que ’ls venedors de las barracas, sembla que fan en ellas tot lo que tenen de fer, y ’ls nassos dels que s’están á las tendas de prop n’ heuent esment.

 

Fins un altra.

 

COSME GRAS

  

 

Vegem ara breument l’episodi de “Xanto” (Xantos o Escamandre) i Aquil·les a la traducció de Conrad Roure de la Ilíada:

… Sens dupte [Aquiles] hauria encara ocasionat nombrosas víctimas, si Xanto airat, prenent la figura d’un héroe, no li hagués fet sentir, desde l’ fons de un remolí, aquestas paraulas amenassadoras:

 

«¡Oh Aquiles! Tu aventatjas als demés mortals tant en iniquitat com en valentia, y per altra part los mateixos deus te protegeixen. Si ‘l fill de Saturno ‘l permet que extermines á tots los fills de Dardanos persegueixlos fora del meu seno, y realisa tas grans accions en la plana. La meva corrent tant transparenta, está plena de cadávres, y no puch abocar á la mar divina las mevas aigas detingudas pel morts; y tu continuas donant terribles colps; créume donchs, amaina la matansa, perque sino ¡oh capdill dels guerrers! m’ omplas d’estupor.»

 

Aquiles li respon en aquestos termes:

 

«Tos desitjos ¡oh Escamandro! s’ cumplirán; pero no deixaré pas de matar orgullosos Troyans sense haber lograt tancarlos dintre de sas murallas, y sense haber combatut ab Héctor: es precís que ‘m vence o que caigue baix los meus colps.»

 

Diu això; després, semblable á una divinitat funesta, ‘s tira contra ‘ls Troyans. Allavors lo riu ‘s dirigeix á Febo.

 

«¡Ay! no ‘t recordas dels avisos del fill de Saturno, que t’ ha prescrit que permaneixeses entre ‘ls Troyans y qeu ‘ls defengues fins á las últimas clarors del dia, fins que ‘ls camps se cubrissen de tenebras.»

 

Quan diu aquestas paraulas , Aquiles pren ánim desde la ribera y ‘s tira en mitj de la corrent. Lo riu de sopte s’infla ab furia; la seva corrent se conmou y borbolla; sosmou los nombrosos cadávres amontonats en son fons per los brassos del fill de Peleo y bramant com un toro, ‘ls rebat demunt la terra. Al mateix temps salva als que repiran encara y ‘ls amaga o bé sota sas aigas cristallinas, ó sota ‘ls seus remolins inmensos, mentres que al voltant del héroe hi dirigeis onadas terribles que empenyan y apretan lo seu escut. L’ héroe no pot mantenirse ferm demunt de sas camas; s’agafa a las brancas d’un solm gros y frondós. L’arbre esquerda ‘l marge desarrelant-se, s’abaixa conté la corrent ab sas brancas nombrosas y serveix de pont al fill de Peleo, que tot seguit, no sens haber esperimentat temor, salta fora de la corrent del riu y fuig per la plana ab tota la pressa que li permeten sos peus llaugers. Pero la gran divinitat, lluny d’abandonarlo, dirigeix contra ell onadas  turbulentas y l’ obliga á parar de combatre, lliurant de la ruina als Troyans.

 

Aquiles fa salts tan llargs com los trets de una llansa: de la mateixa manera que ‘l vol de l’ áliga d’alas negras, de l’ áliga cassadora la mes forta y la mes llaugera de las aus. Demun de son pit lo bronzo fá un ressó espantós. Fugint se gira: pero ‘l riu, ab gran estrépit no deixa de perseguirlo. Aixís com un hortelá que volent conduir l’ aiga d’ un fondo manantial, á travers de las plantas d’ un hort, ab la seva aixada ha tret tots los obstacles de la reguera, y al moment veu que s’ escorre l’ aiga murmurant dolsament, sorollant los palets y traspassantlos per ella mateixa, perque la pendent es rápìda, aixis mateix, á pesar de la seva llaugeresa, Aquiles se veu continuament alcansat per l’ aiga del riu, perque la forsa dels deus aventatja á la dels homes. Tantas vegadas com l’héroe’s detura pera plantar cara á Xanto y convéncer ‘s de si ‘ls deus inmortals que habitan en l’ ample cel están tots decidits á perseguirlo, altres tants la grossa onada del riu, descendent de Júpiter, s’infla prop de las sevas espatllas. Allavors, ab lo cor plé de tristesa, l’ héroe s’ escapa fent un altre salt; mes l’ ona victoriosa de las camas d’ ell, segueix las sevas voltas, l’apressa y dessota dels seus peus li escarba la terra. …

 

Ilíada. Poema en XXIV cants d’Homero

Traduhit en prosa catalama per Conrat Roure

Cap. XXI, págs 280-281.

Estampa de Leopoldo Domenech

Barcelona, 1879