El plany de Briseida i el plany d’una torturada pels militars argentins. César Brie

.

.

.

Tot seguit Briseida, semblant a Afrodita d’or, quan va veure Pàtrocle destrossat pel bronze punxegut, el va abraçar i es va po­sar a gemegar fortament, mentre amb les mans s’esgarrapava els pits, el coll tendre i el bell rostre. I tot plorant, la dona semblant a les deesses deia: «Pàtrocle, la persona més grata per a mi, desgra­ciada, i per al meu cor, quan me’n vaig anar de la tenda, et vaig deixar viu i ara que hi torno, capdavanter de guerrers, et trobo mort. Així, a mi, una desgràcia em ve sempre darrere una altra desgràcia. El marit que em donaren el pare i la venerable mare, el vaig veure malmès pel bronze punxegut davant la ciutat, i també tres germans estimats, que va infantar la mare, tots van trobar el dia fatal. No, no em vas deixar plorar quan el ràpid Aquil·leu va matar el meu marit i va destruir la ciutat del divinal Mines, sinó que m’assegurares que em faries l’esposa legítima del divinal Aquil·leu, que em portaries amb les naus a Ftia i que celebraria el banquet de noces entre els mirmídons. Per això, ploro sense pa­rar la teva mort, tu, sempre tan dolç».

 Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

Ilíada XIX, 276-303
Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

.

.

Briseida era un altre personatge que m’interessava. És l’esclava d’Aquil·les, el qual havia arribat a la ciutat de la dona el dia de les seves noces, li havia matat el jove marit, els pares i els germans i aleshores s’havia enamorat d’ella. I aquella nit Briseida rentava del cos d’Aquil·les la sang de l’espós assassinat.

Sobre la pista de Briseida m’hi havia posat Christa Wolf, que en parla a Cassandra. Però ha estat de nou Simone Weil qui em suggerí una contraposició important. Quan Patrocle mor, Briseida el plora. Però en realitat, diu Weil, ella no està plorant pel guerrer occit, usa la mort de Patrocle per plorar per ella mateixa. Perquè l’única possibilitat concedida a un esclau per a mostrar el propi dolor és aquella de fingir de plorar pel dolor de l’amo. És l’únic moment en que Briseida pot plorar per la seva pròpia condició.

Això m’ha tornat a portar un altre cop a l’Amèrica llatina. És un testimoni, que havia usat en la primera versió del meu text –però l’he haguda de suprimir, ja que si no resultava un espectacle de cinc hores- d’una noia argentina arrestada i torturada a l’ESMA, l’Escola de Mecànica de l’Armada, a Buenos Aires, el més gran centre de detenció i tortura durant la dictadura. D’allí els segrestats sortien per anar directament als avions que procedirien a llençar-los al mar. La dona, que va sobreviure i ara treballa en el camp dels drets humans, explica com es va salvar perquè els botxins la feren treballar per a ells, ja que era molt ràpida a escriure a màquina, era una dactilògrafa. Però el dia en que la selecció nacional argentina guanya els mundials de futbol, el 1978, els seus torturadors se l’emporten, junt amb dos altres nois, a festejar pels carrers la victòria final contra Holanda 3 a 1. Estan en un cotxe descapotable i en un cert moment els militars obren la capota i ella veu tota aquella gent que festeja pel carrer, mentre dins d’ella i en el seu cos hi ha el dolor de qui ha estat torturat fins a pocs dies abans i sap be què està passant a l’ESMA i en els altres camps de concentració. Demana permís als militars per a treure el cap i comença a saludar la gent pels carrers, saluda i plora. Explica però que era molt perillós que els militars la veiéssin en aquell estat, podrien haverse posat nerviosos, sospitar. Aleshores, bromejant, els diu que està plorant per l’alegria. I la creuen.

La dona sap, talment com Briseida, que no li està permès de plorar per ella mateixa, sino que ha de fingir de provar l’emoció del torturador per poder finalment treure’s la pena de sobre, rentar-se aquell dolor, com es diria a Bolívia. Les llàgrimes són de fet la forma en que rentem el cor, ens rentem l’angoixa per conseguir respirar de nou. Briseida i aquesta dona són idèntiques, es diria que la mateixa cosa. En el text les esclaves expliquen: «No ploràvem per Patrocle mort, ploràvem per nosaltres, pel nostre propi destí d’esclaves, de presoneres de guerra. Cada una plorava el seu propi dolor». Naturalment no és una citació literal, el que recordo ara és la meva pròpia reescriptura, però aquest és el sentit de l’episodi d’Homer.

.

César Brie
Traducció (fragment) de “Riflessioni su un’Iliade andina” (5-12-2001)

.

.

[…] Briseide era un altro personaggio che mi interessava. È la schiava di Achille, il quale era arrivato alla città della donna il giorno delle sue nozze, aveva ucciso il giovane marito, i genitori e fratelli e poi si era innamorato di lei. E la notte Briseide lavava dal corpo di Achille il sangue dello sposo assassinato.

Sulla pista di Briseide mi aveva messo Christa Wolf, che ne parla in Cassandra. Ma è stata di nuovo Simone Weil a suggerirmi un con­fronto importante. Quando Patroclo muore, Briseide lo piange. Ma in realtà, dice la Weil, lei non sta piangendo per il guerriero ucciso, usa la morte di Patroclo per piangere su se stessa. Perché l’unica possibilità concessa a uno schiavo per mostrare il proprio dolore è quella di fingere di piangere per il dolore del padrone. È l’unico momento in cui Briseide può piangere per la sua stessa condizione. Ciò mi ha riportato ancora all’America Latina. C’è una testimonian­za, che avevo utilizzato nella prima versione del mio testo – poi l’ho dovuta togliere, altrimenti diventava uno spettacolo di cinque ore – di una ragazza argentina arrestata e torturata nell’ESMA, la Escuela de Mecànica de la Armada, a Buenos Aires, il più grande centro di detenzione e tortura durante la dittatura. Da lì i sequestrati usciva­no per andare direttamente negli aerei che li avrebbero scaricati in mare. La donna, che poi è sopravvissuta e oggi lavora nel campo dei diritti umani, racconta di come si è salvata perché i carnefici la fecero lavorare per loro, dato che era molto veloce a scrivere a mac­china, era una dattilografa. Ma il giorno in cui la nazionale Argentina vince i mondiali di calcio, nel 1978, lei viene portata dai suoi aguz­zini, insieme ad altri due ragazzi, a festeggiare per strada la vittoria della finale contro l’Olanda: 3 a 1. Sono in un’auto decappottabile e a un certo punto i militari aprono il tettuccio e lei vede tutta quella gente che festeggia per strada, mentre dentro di lei e nel suo corpo c’è il dolore di chi è stato torturato fino a pochi giorni prima e sa bene quello che accade all’ESMA e negli altri campi di concentramen­to. Chiede il permesso ai militari di sporgere la testa e comincia a salutare la gente per strada, saluta e piange. Racconta però che era molto pericoloso farsi vedere dai militari in quello stato, avrebbero potuto innervosirsi, sospettare. Allora scherzando dice loro che sta piangendo per la gioia. E questi ci credono.

César Brie

La donna sa, proprio come Briseide, che non le è concesso di pian­gere per se stessa, ma che deve fingere di provare l’emozione del­l’aguzzino per poter finalmente togliersi una pena di dosso, lavarsi quel dolore, come si direbbe in Bolivia. Le lacrime sono infatti la forma in cui ci laviamo il cuore, ci laviamo l’angoscia per riuscire a respirare di nuovo. Briseide e questa donna sono identiche, ci dico­no la stessa cosa. Nel testo le schiave spiegano: «Non piangevamo per Patroclo morto, piangevamo per noi, per il nostro destino di schiave, di prigioniere di guerra. Ognuna piangeva il proprio do­lore». Naturalmente non è una citazione letterale, io ricordo ormai solo la mia riscrittura, ma questo è il senso dell’episodio in Omero.

[…]

.

César Brie
Riflessioni su un’Iliade andina (5-12-2001)
Publicat a: César Brie. L’Iliade del Teatro de los Andes

.

.

 .

Cesar Brie nasce a Buenos Aires, dove si avvicina ancora ragazzo al mondo del tea­tro. A 18 anni è costretto a lasciare l’Ar­gentina e arriva in Italia con la Comuna Baires. Nel 1975 a Milano dà vita al Col­lettivo Tupac Amaru, impegnato nelle at­tività culturali di quartiere e in una ricerca teatrale che lo porterà a un’opera di rot­tura come A rincorrere il sole (1979). Dal 1981 al 1990 è in Danimarca insieme a Iben Nagel Rasmussen nel gruppo Farla e poi nell’Odin Teatret, come attore, autore e regista. Tra i titoli di questi anni Matrimonio con Dio (1982), Il paese di Nod (1986) e Talabot (1988, con la regia di Eugenio Barba). Di nuovo in Italia con Naira Gonzàlez, prepara il ritorno in America Fatina portando in scena// mare in tasca (1989) e Romeo e Giulietta (1991). Nel 1991 fonda in Bolivia il Teatro de Los Andes, una comunità teatrale internazionale con la quale ha creato spettacoli che partono dalla storia o dai clas­sici, ma calati profondamente nell’attualità: una serie di lavori esemplari destinati a girare il mondo, da Colon (1992) a Ubit in Bolivia (1994), da / sandali del tempo (1995) a L’Iliade (2000), da Dentro un sole giallo (2004) a Fragile (2005), da Otra vez Marcelo (2006) alla recente Odissea (2009). Con Titivillus ha pubblicato Dentro un sole giallo (2005).

.

.

 

[…] A l’esclau no li correspon pas, de ser fidel a la seva ciutat i als seus morts.

És quan pateix o mor un dels qui li ho han fet perdre tot , assolat la ciutat, massacrat els seus davant els ulls, és llavors que plora, l’esclau- ¿I per què? Només li són permesos llavors els plors. Fins imposats. I, en la servitud, ¿que no són sempre a punt de fluir, les llàgrimes, a la que poden fer-ho impunement?

Digué ella plorant, i gemegaren les dones,
Amb el pretext de Patrocle, cadascuna de les seves angoixes.

En cap cas l’esclau no té llicència per a expressar res, tret del que pugui complaure l’amo. És per això que, si en una vida tan trista, cap sentiment pot apuntar i animar-lo un poc, només pot ser l’amor per l’amo; al do d’estimar, tot altre camí li és barrat. Així com, al cavall junyit, els braços del carro, les regnes, el mos, li barren tots els camins fora d’un. […]

Simone Weil (París, 1909 – Ashford (Anglaterra), 1943)

 […]

 

Sinone Weil
La Ilíada o el poema de la força
Traducció al català publicada pel web traduccionssimoneweil.cat

.

.

.

.

.

César Brie

L’Iliade del Teatro de los Andes
A cura de Fernando Marchiori
Traduzzioni di Silvia Raccampo

Teatrino di Fondi / Titivillus Mostre Editoria. Corazzano (Pisa), 2010
ISBN: 9788872182987

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Simone Weil. Escrits sobre la guerra.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

Col·lecció Textures, nº 4

Edicions Bromera. Alzira, 1997

ISBN: 9788476602973

.

.

.

 

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci

m’ensenyava un reverend

a cops de Gazophilaci,

i abans que encetés Horaci

n’esbucaren el convent.

.

Marià Aguiló

Al lector

.

.

El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.