Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons

.

.

 

Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer

.

*

.

Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.

.

*

.

 

.

.

.

Ponç Pons

El rastre blau de les formigues

Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572

.

.

.

 

 

 

El retorn a «La ignorància», de Milan Kundera

.

.

.

1

.

-¿Encara ets aquí? -La veu no era malèvola, però tampoc no era amable; Sylvie s’estava irritant.

-¿I on hauria de ser? -va preguntar Irena.

-Al teu país!

-¿Vols dir que aquest no és el meu país?

És clar que no volia fer-la marxar de França, ni tampoc insinuar-li que era una estrangera in­desitjable:

-Ja saps a què em refereixo!

-Sí que ho sé, però ¿oblides que aquí hi tinc la feina, el meu pis, les meves filles?

-Escolta’m, conec Gustaf, farà tot el que es­tigui al seu abast perquè puguis tornar al teu país. I pel que fa a les teves filles, no em vin­guis amb romanços! Ja fan la seva vida! Déu meu, Irena, el que passa al teu país és tan fas­cinant! En una situació com aquesta, sempre es pot trobar una solució.

-Però Sylvie! No es tracta només de les coses pràctiques, la feina, el pis. Visc aquí des de fa vint anys. Hi tinc la meva vida.

-S’hi està fent la revolució, al teu país! -Ho va dir amb un to de veu que no admetia rèpli­ca. I llavors va callar. Amb aquest silenci, volia que Irena entengués que no s’ha de desertar quan passen coses importants.

-Però si torno al meu país, no ens veurem més -va dir Irena, per violentar una mica la se­va amiga.

Aquesta demagògia sentimental no va fer cap efecte. La veu de Sylvie es va tornar més càli­da:

-Et vindré a veure, estimada! T’ho prometo, t’ho prometo!

Estaven assegudes l’una al costat de l’altra en­front de dues tasses de cafè, buides des de feia molta estona. Irena va veure llàgrimes d’emoció als ulls de Sylvie, que es va inclinar cap a ella i li va estrènyer la mà:

-Serà un gran retorn. -I un cop més-: El teu gran retorn.

Repetides, les paraules van adquirir tanta força que, dintre seu, Irena les va veure escrites en majúscules: Gran Retorn. Va deixar de re­bel·lar-se: es va sentir fascinada per tot d’imatges que de sobte van emergir d’antigues lectu­res, de pel·lícules, de la seva pròpia memòria i potser de la dels seus avantpassats: el fill perdut que retroba la seva mare ja vella; l’home que torna als braços de l’estimada de qui un destí ferotge el va separar fa molt de temps; la casa pairal que tothom porta a dintre; la sendera redescoberta on van quedar gravades les passes perdudes de la infància; Ulisses que torna a veu­re la seva illa després d’anys de vagareig; el re­torn, el retorn, la gran màgia del retorn.

.

.

.

2

.

El «retorn», en grec, es diu nostos. Algos vol dir «patiment». La nostàlgia és, doncs, el pati­ment causat pel desig insatisfet de tornar. Per a aquesta noció fonamental, la majoria dels euro­peus poden utilitzar una paraula d’origen grec (nostàlgia), a banda d’altres paraules l’etimologia de les quals pertany a la llengua nacional: els espanyols diuen añoranza; els portuguesos, saudade. En cada llengua, aquestes paraules in­clouen un matís semàntic diferent. Sovint, signifiquen tan sols la tristor provocada per la im­possibilitat del retorn al país. Enyorança de la terra. Enyorança de casa. Allò que, en anglès, es diu homesickness. O en alemany Heimweh. En ho­landès heimwee. Però és una reducció espacial d’aquesta gran noció. Una de les llengües euro­pees més antigues, l’islandès, distingeix entre dos termes: söknudur: nostàlgia en sentit gene­ral; i heimfra: enyorança de la terra. Els txecs, a més del mot nostàlgia manllevat del grec, tenen per designar aquesta noció el seu propi subs­tantiu: stesk, i el seu propi verb; una de les fra­ses d’amor més commovedores que pot dir un txec és styska se mipo tobe, «t’enyoro; ja no puc suportar més el dolor de la teva absència». En català, enyorar es deriva del verb llatí ignorare (ig­norar). A la llum d’aquesta etimologia, la nostàl­gia se’ns revela com el dolor de la ignorància. Ets lluny i no sé què estàs fent. El meu país és lluny i no sé què hi passa. Algunes llengües te­nen certes dificultats amb l’enyorança: els fran­cesos no poden expressar-la més que amb la pa­raula d’origen grec (la nostalgie) i no tenen cap verb; poden dir: je m’ennuie de toi (que és equi­valent a «et trobo a faltar»), però aquesta ex­pressió és dèbil, freda, massa lleu per a un sen­timent tan greu. Els alemanys rarament utilitzen el mot nostàlgia en la seva forma grega i s’esti­men més dir Sehnsucht: desig d’allò que és ab­sent. Però la Sehnsucht pot referir-se a una cosa que ha existit o bé a una cosa que no ha exis­tit (una nova aventura) i per tant no implica ne­cessàriament la idea d’un nostos; per incloure en la Sehnsucht l’obsessió del retorn, caldria afegir-hi un complement: Sehnsucht nach der Vergangenheit, nach der verlorenen Kindheit, o nach der ersten Liebe (desig del passat, de la infància, o del primer amor).

L’Odissea, l’epopeia fundadora de l’enyorança, va néixer a l’inici de l’antiga cultura grega. Cal recalcar-ho: Ulisses, el més gran aventurer de tots els temps, va ser també el nostàlgic més gran. Va anar (sense gaire il·lusió) a la guerra de Troia i s’hi va quedar deu anys. Després, va afanyar-se a tornar a la seva Ítaca natal però les intrigues dels Déus van allargar tres anys, en principi, el seu periple, tres anys farcits dels es­deveniments més estrafolaris, i posteriorment set anys més que va passar, com a ostatge i com a amant, a l’illa de la nimfa Calipso que, ena­morada, no el deixava marxar.

Al final del cinquè cant de L’Odissea, Ulisses li diu: «Jo no deixo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri… Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni». I Homer continua: «Tal deia ell; i el sol es va pondre, i venia la fosca; i retirant-se, els dos, al fons de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre».

Res que es pugui comparar a la vida de po­bra emigrada que Irena havia portat durant molt de temps. Ulisses va viure al costat de Calipso una veritable dolce vita, una vida acomo­dada, una vida joiosa. Tanmateix, entre la dolce vita a l’estranger i el retorn arriscat a casa, va es­collir el retorn. En comptes de l’exploració apassionada del que era desconegut (l’aventura), va preferir l’apoteosi d’allò que ja coneixia (el retorn). En comptes de l’infinit (ja que l’aven­tura no pretén acabar mai), va preferir el final (ja que el retorn és la reconciliació amb la fini-tud de la vida).

Sense despertar-lo, els mariners de Feàcia van dipositar Ulisses embolicat en llençols a la ri­bera d’Ítaca, al peu d’una olivera, i van marxar. Aquest va ser el final del viatge. Dormia, esgo­tat. Quan es va despertar, no sabia on era. Lla­vors Atena va dissipar-li la boira de davant dels ulls i es va sentir embriac; la gran embriaguesa del retorn; l’èxtasi de les coses conegudes; la música que va fer vibrar l’aire entre la terra i el cel: va veure la rada que coneixia d’ençà que era petit, les dues muntanyes que la domina­ven, i va acariciar la vella olivera per tal d’as­segurar-se que era la mateixa olivera de feia vint anys.

El 1950, quan feia catorze anys que Arnold Schönberg era als Estats Units, un periodista americà li va fer algunes preguntes pèrfidament ingènues: ¿és cert que l’emigració fa perdre força creadora als artistes?, ¿que la seva inspira­ció s’asseca tan bon punt les arrels de la terra natal deixen d’alimentar-la?

Imagineu-vos! Cinc anys després de l’Holo­caust! I un periodista americà no perdona a Schönberg que afluixi els lligams amb aquell tros de terra on, davant la seva mirada, el més gran dels horrors s’havia posat en marxa! Però no hi ha res a fer. Homer va glorificar l’enyo­rança amb una corona de llorer i així va esti­pular una jerarquia moral dels sentiments. Penèlope n’ocupa la part més alta, molt més amunt que Calipso.

Calipso, ah, Calipso! Hi penso sovint. Va es­timar Ulisses. Van viure plegats set anys. No sa­bem quant de temps Ulisses va compartir el llit amb Penèlope, però ben segur que no tant de temps. En canvi, s’exalta el dolor de Penèlope i es menyspreen els plors de Calipso.

Milan Kundera (Brno, República Txeca, 1939)

[…]

.

Milan Kundera
La ignorància
Traducció d’Imma Monsó

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Milan Kundera : L’ignorance,  à Un livre, un jour. France 3 TV

(Olivier BARROT, à bord de l’Orient Express qui roule entre Paris et Venise, présente le livre de Milan KUNDERA “L’Ignorance” paru chez Gallimard. Il en lit un passage pendant que défilent les paysages vus du train et, sur des images d’illustration, évoque la nostalgie de l’écrivain pour la ville de Prague.)

.

.

.

.

Le retour, en grec, se dit nostos. Algos signifie souffrance. La nostalgie est donc la souffrance causée par le désir inassouvi de retourner. Pour cette notion fondamentale, la majorité des Européens peuvent utiliser un mot d’origine grecque (nostalgie, nostalgia), puis d’autres mots ayant leurs racines dans la langue nationale : añoranza, disent les Espagnols ; saudade, disent les Portugais. Dans chaque langue, ces mots possèdent une nuance sémantique différente. Souvent, ils signifient seulement la tristesse, causée par l’impossibilité du retour au pays. Mal du pays. Mal du chez-soi. Ce qui, en anglais, se dit : homesickness. Ou en allemand : Heimweh. En hollandais : heimwee. Mais c’est une réduction spatiale de cette grande notion. L’une des plus anciennes langues européennes, l’islandais, distingue bien deux termes : söknudur : nostalgie dans son sens général ; et heimfra : mal du pays. Les Tchèques, à côté du mot nostalgie pris du grec, ont pour cette notion leur propre substantif, stesk, et leur propre verbe ; la phrase d’amour tchèque la plus émouvante : stýská se mi po tobe ; j’ai la nostalgie de toi ; je ne peux supporter la douleur de ton absence. En espagnol, añoranza vient du verbe añorar (avoir de la nostalgie) qui vient du catalan enyorar, dérivé, lui, du mot latin ignorare (ignorer). Sous cet éclairage étymologique, la nostalgie apparaît comme la souffrance de l’ignorance. Tu es loin, et je ne sais pas ce que tu deviens. Mon pays est loin, et je ne sais pas ce qui s’y passe. Certaines langues ont quelques difficultés avec la nostalgie : les Français ne peuvent l’exprimer que par le substantif d’origine grecque et n’ont pas de verbe ; ils peuvent dire : je m’ennuie de toi mais le mot s’ennuyer est faible, froid, en tout cas trop léger pour un sentiment si grave. Les Allemands utilisent rarement le mot nostalgie dans sa forme grecque et préfèrent dire Sehnsucht : désir de ce qui est absent ; mais la Sehnsucht peut viser aussi bien ce qui a été que ce qui n’a jamais été (une nouvelle aventure) et elle n’implique donc pas nécessairement l’idée d’un nostos ; pour inclure dans la Sehnsucht l’obsession du retour, il faudrait ajouter un complément : Sehnsucht nach der Vergangenheit, nach der verlorenen Kindheit, nach der ersten Liebe(désir du passé, de l’enfance perdue, du premier amour).

C’est à l’aube de l’antique culture grecque qu’est née L’Odyssée, l’épopée fondatrice de la nostalgie. Soulignons-le : Ulysse, le plus grand aventurier de tous les temps, est aussi le plus grand nostalgique. Il alla (sans grand plaisir) à la guerre de Troie où il resta dix ans. Puis il se hâta de retourner à son Ithaque natale mais les intrigues des dieux prolongèrent son périple d’abord de trois années bourrées d’évènements les plus fantasques, puis de sept autres années qu’il passa, otage et amant, chez la déesse Calypso qui, amoureuse, ne le laissait pas partir de son île.

Au cinquième chant de L’Odyssée, Ulysse lui dit : “Toute sage qu’elle est, je sais qu’auprès de toi, Pénélope serait sans grandeur ni beauté… Et pourtant le seul vœu que chaque jour je fasse est de rentrer là-bas, de voir en mon logis la journée du retour!” Et Homère continue : “Comme Ulysse parlait, le soleil se coucha ; le crépuscule vint : sous la voûte, au profond de la grotte, ils rentrèrent pour rester dans les bras l’un de l’autre à s’aimer.”

[…] Ulysse vécut chez Calypso une vraie dolce vita, vie aisée, vie de joies. Pourtant, entre la dolce vita à l’étranger et le retour risqué à la maison, il choisit le retour. A l’exploration passionnée de l’inconnu (l’aventure), il préféra l’apothéose du connu (le retour). A l’infini (car l’aventure ne prétend jamais finir), il préféra la fin (car le retour est la réconciliation avec la finitude de la vie).

Sans le réveiller, les marins de Phéacie déposèrent Ulysse dans des draps sur la rive d’Ithaque, au pied d’un olivier, et partirent. Telle fut la fin du voyage. Il dormait, épuisé. Quand il se réveilla, il ne savait pas où il était. Puis Athéna écarta la brume de ses yeux et se fut l’ivresse ; l’ivresse du Grand Retour ; l’extase du connu ; la musique qui fit vibrer l’air entre la terre et le ciel : il vit la rade qu’il connaissait depuis son enfance, la montagne qui la surplombait, et il caressa le vieil olivier pour s’assurer qu’il était resté tel qu’il était vingt ans plus tôt.

En 1950, alors qu’Arnold Schönberg était aux Etats-Unis depuis dix-sept ans, un journaliste lui posa quelques questions perfidement naïves : est-ce vrai que l’émigration fait perdre aux artistes leur force créatrice ? que leur inspiration se dessèche dès que les racines du pays natal cessent de la nourrir ?

Figurez-vous ! Cinq ans après l’Holocauste ! Et un journaliste américain ne pardonne pas à Schönberg son manque d’attachement pour ce bout de terre où, devant ses yeux, l’horreur de l’horreur s’était mis en branle ! Mais rien à faire. Homère glorifia la nostalgie par une couronne de laurier et stipula ainsi une hiérarchie morale des sentiments. Pénélope en occupe le sommet, très haut au-dessus de Calypso.

Calypso, ah Calypso ! Je pense souvent à elle. Elle a aimée Ulysse. Ils ont vécu ensemble sept ans durant. On ne sait pas pendant combien de temps Ulysse avait partagé le lit de Pénélope, mais certainement pas aussi longtemps. Pourtant on exalte la douleur de Pénélope et on se moque des pleurs de Calypso.

.

.

.

.

.

Milan Kundera
La ignorància
Traducció d’Imma Monsó

L’Ull de Vidre, 3
Tusquets editors. Barcelona, 2002
ISBN: 9788483108123

.

.

.

 

Ulisses rebutja la perfecció de Calipso: Eça de Queiroz i Joan Puig i Pujol (a «Un enemic del Poble»)

«

 

.

.

.

.

Ideal de perfecció

.

… hi ha, però, en el fons de tota col·lectivitat, un latent desig de perfecció. És l’ànsia renovadora d’idees, de millorament social, de reivindicació, de voluntats, de revifament dels esperits dins les ànimes mortes. És el sentiment que s’aixeca contra l’egoïsme, contra l’absorció, contra la tirania, contra l’explotació, contra l’esclavitut i contra la immoralitat candent de cada dia. En Nietzsche preconitzava l’establiment de la Gran Salut, per produir espetits lliures. Aquí s’hauria d’establir la Gran Moral, per fer homes forts. Aquest ideal de perfecció no ha d’ésser purament epidèrmic, decoratiu o extern. Ha d’arribar endins del cor del homes i de les coses, per a que hi deixi un solc profund com el de l’aixada en la terra dura; no un camí llefiscós com el dels llimacs. Una perfecció equival a dir aristocratisme, però aquest aristocratisme no ha d’ésser en l’ambient ni en el gest, sinó en l’acció, en la lluita vertebrada i angular que ha de tenir la polidesa d’un espill on s’hi puguin reflectir totes les misèries humanes. Serà un prearistocratisme dels cervells i de les intel·ligències i no en els caps de pentinats lluents; no en els vestits impecables, sinó en les volunats i en els cors. Ha d’ésser en l’educació de la sensibilitat, per no mostrar una emoció cursi i ridícula. Ha d’ésser en el sentit estètic per a que es judiqui conscientment tot el que es miri o s’escolti. No l’aristocratisme ranci, buit i arcaic de les burgesies opulentes, sinó una perfecció bella i ufanosa que trenqui i desfaci tota incultura, tot plebeïsme, en el perenne treball quotidià enfonsat en el llot de totes les purulències abominables i dels baixos instints luxuriosos de les multituds incongruents i instintives…

*  *  *

Fugia —en el conte de l’Eça de Queiroz— l’intrèpid Ulisses de l’illa perfecta dintre de totes les coses vives i de les coses mortes, en la qual el retenia la deessa Calipso, del perfecte cos i dels perfectes braços; tot dient-li:

—O, deua! L’irreparable i suprem mal es troba en la teva perfecció!—

I delitosament pujà a la barca, deslligà la vela i fendí la quieta i brava mar, camí dels treballs penosos, camí de les tempestes i de les misèries, per a la delícia de les coses imperfectes!

I precisament aquest nostre ideal de perfecció l’hem de cercar, nous Ulisses, en totes les coses imperfectes que ens envolten i ens enronden.

.

Joan Puig i Pujol
Un enemic del Poble
Fulla de subversió espiritual
Nº 2. Abril de 1917 (III de la Era del Crim)

.

.

.

La perfecció

(acabament)

[…]

…l’impacient Heroi, arrabassant la destral, tallà la corda que lligava el rai a un tronc de roure i saltà cap a la proa que l’alta escuma embolcallava. Però aleshores, recordà que no havia besat la generosa i il·lustre Calipso! Ràpidament, llençà la seva túnica, saltà a través de l’escuma, corregué per la sorra, i feu un petó serè al front d’alabastre de la deessa. Ella agafà suaument la seva espatlla robusta:

Quants mals t’esperen, oh desgraciat! Si, altrament, restessis per tota la immortalitat en la meva illa perfecta, entre els meus braços perfectes…

Ulisses reculà, amb una exclamació magnífica:

O Deessa, l’irreparable i suprem mal està en la teva perfecció! 

I, a través de l’onada, fugí, s’enfilà apressat al rai, deixà anar la vela, fendí el mar, partí cap als treballs, cap a les tempestes, cap a las misèries – cap a la delícia de les coses imperfectes!

.

Eça de Queiroz
La perfecció

.

.

.

…o impaciente Herói, arrebatando o machado, cortou a corda que prendia a jangada ao tronco dum roble, e saltou para o alto bordo que a espuma envolvia. Mas então recordou que nem beijara a generosa e ilustre Calipso! Rápido, arremessando o manto, pulou através da espuma, correu pela areia e pousou um beijo sereno na fronte aureolada da Deusa. Ela segurou de leve o seu ombro robusto:

Quantos males te esperam, oh desgraçado! Antes ficasses, para toda a imortalidade, na minha ilha perfeita, entre os meus braços perfeitos…

Ulisses recuou, com un brado magnífico:

Oh Deusa, o irreparável e supremo mal está na tua perfeição!

E, através da vaga, fugiu, trepou sofregamente à jangada, soltou a vela, fendeu o mar, partiu para os trabalhos, para as tormentas, para as misérias —para a delícia das cosas imperfeitas!

.

Eça de Queiroz
A perfeição

.

.

.

 

Ulisses vs. Lluc l’evangelista i Pau de Tars. Renúncia vs. aspiració a la vida eterna, a «El Regne», d’Emmanuel Carrère.

.

.

.

Emperò nosaltres nos embarcàrem i anàrem a Asson per rebre allí a Pau, puix així ell ho havia disposat intentant fer lo viatge a peu. I havent-se juntat ab nosaltres en Asson, lo prenguérem i anàrem a Mitilene. I navegant des d’allí lo dia següent nos posàrem en frente de Quio, i a l’altre dia prenguérem port en Samos i al següent vinguérem a Milet. Perquè Pau s’havia proposat navegar més allà d’Èfeso per no detenir-se en l’Àsia, puix s’apressurava tot quant podia per a celebrar en Jerusalem lo dia de Pentecostes.

[…]

I havent-nos fet a la vela després que ens separàrem d’ells, anàrem via recta a Coos, i al dia següent a Rodes, i des d’allí a Pàtara. I havent trobat una barca que passava a Fenícia, entràrem en ella i ens férem a la vela. I quan haguérem arribat a Xipre, deixant-lo a mà esquerra, navegàrem amb rumbo a Síria, i arribàrem a Tiro, a on la barca havia de deixar lo càrrec. I com encontrássem deixebles, nos detinguérem allí set dies; los quals deien a Pau per medi de l’Esperit que no pujàs a Jerusalem. […]

Lluc
Fets dels Apòstols XX, 13-16, XXI, 1-4.
Traducció de Josep Melcior Prat (1832)

.

.

.

.

.

42

Els records de Lluc són extraordinàriament precisos pel que fa a les circumstancies de la gran partença, i aquest passatge dels Fets m’agrada sobretot perquè em conec el decorat de memòria. Des de fa uns quants anys, vaig de vacances amb l’Hélène i els nens a l’illa grega de Patmos. Després d’haver pensat a comprar-ne una al Gard, ara és aquí on somiem tenir una casa. En el moment en què es­cric aquest capítol, principis de maig de 2012, tornem d’una estada dedicada a buscar-la, per desgràcia infructuo­sa, o almenys no del tot fructuosa, perquè amb els grecs tot és complicat, mai no se sap què esperar-se, què és pos­sible i què no ho és, quant costen les coses, a qui pertany què, a vegades t’exasperes fins al punt de pensar que el que els passa no és pas perquè sí. Espero que d’aquí al fi­nal d’aquest llibre ja hàgim trobat la casa. Mentrestant, quan llegeixo que «nosaltres», és a dir Lluc i els seus com­panys, «vam sortir de Tròada cap a Assos, on se’ns va afe­gir Pau», quan llegeixo que, «un cop el vam tenir a bord, vam navegar cap a Samos i, abans de dirigir-nos a Cos, vam fer escala a Milet», m’encanta i em fa l’efecte que ja hi sóc. Estimo i només aspiro a estimar més aquests còdols me­ravellosos que es desgranen al llarg de la costa turca —una costa que, per motius polítics, no figura en cap mapa de Grècia, de manera que les illes del Dodecanès semblen si­tuades al caire del món, a punt de caure en el buit. Amb relació a Patmos, Samos al nord i Cos al sud em recorden horaris de vaixells, desembarcaments en ports deserts en plena nit, retards i fins i tot travessies anul·lades a causa d’una tempesta —cal afegir-hi, pel que fa a Cos, els despat­xos d’arqueologia on es decideix el que es pot construir o restaurar en aquestes illes, i on els funcionaris es rabegen, si se’ls demana que almenys notifiquin aquesta decisió, dient que ho faran d’aquí a quinze dies, passats els quinze dies d’aquí a un mes, i així successivament. En resum, de Cos anem a Rodes —és el trajecte del Blue Star Ferry, que agafem cada estiu—, després de Rodes a Pàtara, on can­viem de vaixell i fem cap a Creta.

Com que en els Fets utilitza uns quants termes tècnics, alguns historiadors atribueixen a Lluc una bona experièn­cia de la navegació, però jo crec que aquesta experiència es limitava, abans del seu primer gran viatge, al cabotatge al mar Egeu. El Mediterrani és traïdor, s’hi navega procurant no perdre de vista la costa. Però per desgràcia, per anar fins a Judea no hi ha cap més remei: cal endinsar-se en alta mar. Vuit dies de travessia, sense tocar terra. Als vai­xells de càrrega hi ha algunes cabines per als passatgers rics, i per als altres, estores escampades a la coberta. Lluc i els seus companys formen part d’aquests altres, és clar. Durant la travessia, potser es tornen lívids, potser vomiten el menjar com l’equip de savis de L’estel misteriós. També, tots i cadascun, es deuen prendre per Ulisses.

Per força coneixen l’Odissea. En aquella època tothom coneix la Ilíada i l’Odissea. Els qui saben llegir, l’han apre­sa d’Homer, i als qui no en saben els han explicat la histò­ria. En els prop de vuit segles que fa que existeixen, els poemes homèrics han convertit els seus innombrables lec­tors en historiadors i geògrafs aficionats. Tothom n’ha re­dactat dissertacions a escola, i després, ja en l’edat adulta, ha tingut discussions animades sobre la qüestió de saber què és verídic o llegendari en els relats de la guerra de Troia, i per quins llocs reals va passar Ulisses. Quan Lluc i els seus companys de viatge, sols al bell mig de la mar a bord de la seva closca de nou, veuen aparèixer una illa a través de la boira, es deuen demanar si per casualitat no deu ser la dels lotòfags, la del ciclop Polifem, la de la maga Circe, que transforma els homes en porcs, o la de la nimfa Calipso, que els obre —si ella vol— les portes de la vida eterna.

43

La història es troba en el llibre V de l’Odissea. Des­prés de naufragar, Ulisses va anar a raure a l’illa de Calip­so i fa set anys que no se’n mou. L’illa fa olor de cedre i de tuia. Hi ha una vinya, quatre fonts d’aigua clara i praderies clapades durant tot l’any de violes i de julivert. La nimfa és bella i Ulisses hi jau. La vida en aquest jardí tan­cat és deliciosa, digna de fer oblidar al viatger l’objectiu del seu viatge, que és com se sap tornar a la seva illa pe­dregosa d’Ítaca, a la seva dona Penèlope, al seu fill Te­lèmac, en definitiva, al món del qual ve i que va haver d’abandonar fa temps per assetjar Troia. Però no l’oblida. L’enyor el tenalla. Entre dues nits d’èxtasi, es queda a la riba immòbil, pensatiu. Plora. A l’Olimp, Atena defensa la seva causa: la seva penitència, tot i ser voluptuosa, ja ha durat prou. Zeus, convençut, envia Hermes perquè noti­fiqui a Calipso que ha de deixar marxar l’heroi, «car no es vol que fineixi aquí, separat dels que estima, ans son destí és els seus que estima reveure i atènyer el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna.» Calipso s’esgarrifa. Està tristíssima. Però cedeix. Aquell vespre, Ulisses i ella es re­troben. Tots dos saben que l’endemà ell se n’anirà. A la cova on s’ho han passat tan bé fent l’amor, ella li serveix menjar i beure, enmig del silenci incòmode de les separa­cions imminents. Finalment, Calipso pateix massa. I fa un últim intent:

«Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! ¿Així, doncs, cap a casa, a la terra paterna que estimes, penses ara tot d’una partir?… Doncs, adéu, com et plagui. Si en el teu cor podies saber quina part de sofrences cal que emplenis abans d’arribar a la terra paterna, aquí, res­tant vora meu, guardaries aquest habitatge i fores lliure de mort, baldament enyoris de veure una muller, per la qual sempre estàs sospirant tots els dies. No, inferior al que és ella, jo em vano, amb tot, de no ser-ho, ni en el tirat ni en la planta; perquè ni està bé que una dona mai amb una immortal rivalitzi en figura i en rostre.»

I Ulisses contesta:

«Dea Augusta, no em tinguis d’això rancor; jo no dei­xo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri: ella és mortal i tu ets a recer de mort i vellura. Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni. I si m’esderna un déu enmig de les ones vinoses, ho sofriré, amb un cor, dins el pit, que els desastres endurà; car n’he passats ja molts, i n’he conegut de fatigues per mar i en guerra! Que vagi també aquesta amb aquelles.»

Traslladem, posem-hi guió, no tinguem por de reblar el clau. Calipso, que és el prototip de la rossa, aquella amb qui tots els homes voldrien fer-s’ho però no necessària­ment casar-se, la que obre el gas o es pren un pot de pasti­lles mentre el seu amant celebra la nit de Nadal amb la fa­mília, Calipso té una basa per retenir Ulisses més potent que les llàgrimes, que la tendresa i fins i tot que el velló rinxolat entre les cames. Ella pot oferir-li allò que tothom somia. Què és? L’eternitat. Ni més ni menys. Si Ulisses es queda amb ella, mai no morirà. Mai no envellirà. Mai no es posaran malalts. Tots dos conservaran per sempre, ella el cos miraculós d’una dona molt jove, i ell, la complexió robusta d’un home de quaranta anys al cim del seu poder de seducció. Dedicaran la vida eterna a cardar, a fer la migdiada al sol, a nedar al mar blau, a beure vi sense ressa­ca, a cardar més, sense cansar-se’n, a llegir poesia si els dóna la gana i, per què no, a escriure. Proposició tempta­dora, reconeix Ulisses. Però no, he de tornar a casa. A Ca­lipso li fa l’efecte que no ho ha entès bé. A casa? Ja saps què t’espera, a casa? Una dona que ja no està en la flor de la joventut, que té estries i cel·lulitis i que amb la meno­pausa no s’acabarà d’arreglar. Un fill que tu recordes com un noiet adorable, però que durant la teva absència s’ha convertit en un adolescent problemàtic i té tots els núme­ros per tornar-se toxicòman, islamista, obès, psicòtic, en fi, tot el que els pares temen per al seu fill. Tu mateix, si te’n vas, aviat seràs vell, et farà mal tot, la teva vida ja no serà res més que un passadís fosc que s’estreny, i per més atroç que sigui errar per aquell passadís amb el teu cami­nador i la teva perfusió sobre rodes, a les nits et desperta­ràs ebri de terror perquè la mort t’espera. Es això, la vida dels homes. Jo et proposo la dels déus. Reflexiona-hi.

Ja hi he reflexionat prou, diu Ulisses. I se’n va.

Molts comentaristes, des de Jean-Pierre Vernant fins a Luc Ferry, veuen en la tria d’Ulisses l’última paraula de la saviesa antiga, i potser de la saviesa a seques. La vida d’ho­me val més que la de déu, per la senzilla raó que és la ver­tadera. Un patiment autèntic val més que una felicitat il·lusòria. L’eternitat no és desitjable perquè no forma part del nostre destí. Aquest destí imperfecte, efímer i decebe­dor és el que hem de voler, cap a ell hem de tornar sem­pre, i tota la història d’Ulisses, tota la història dels homes que accepten no ser res més que homes per ser plenament homes, és la història d’aquest retorn.

En el cas de l’home modern no té gaire mèrit que apel·lem a aquesta saviesa perquè ja no hi ha ningú per fer-nos la proposició de Calipso. Però Lluc, Sòpatre i els altres sí que la van acceptar entusiasmats, aquesta proposició, i em pregunto si, quan passen pel costat d’una illa i la brisa els porta fins a la nau l’olor d’oliveres, de xiprers i de lligabos­cos, Lluc pensa en tot això.

No sé res de la seva infantesa ni de la seva adolescèn­cia, però m’imagino que devia somiar ser un heroi com Aquil·les —valent amb bogeria, que preferís una mort glo­riosa a una vida normal— o un home modèlic com Ulisses —capaç de sortir-se’n en totes les situacions possibles, de seduir les dones i de conciliar els homes, meravellosament aclimatat a la vida. I suposo que després, en créixer, va deixar d’identificar-se amb els herois homèrics perquè allò no funcionava. Perquè ell no s’hi assemblava. Perquè no formava part, i s’hi va haver de decidir, de la feliç família dels homes a qui agrada la vida a la terra, a qui ja els està bé i que no en volen cap altra. Ell formava part de l’altra família, la dels inquiets, la dels malenconiosos, la d’aquells que creuen que la vida vertadera és en un altre lloc. Ens imaginem que en l’Antiguitat aquests homes eren minoritaris, clandestins, reduïts al silenci, i que van prendre el poder per conservar-lo fins als nostres dies gràcies al nos­tre tenebrós amic Pau, però tot i així tenien uns portaveus ben cèlebres. Plató, per començar, l’home segons el qual tota la nostra vida transcorre a l’interior d’una fosca caver­na on només percebem vagues reflexos del món real. Lluc devia llegir-lo: quatre segles després de la seva mort encara era molt conegut, tothom qui apreciava els pensaments elevats passava per una fase platònica. D’aquí, i a través de Filó, el platònic jueu d’Alexandria, va derivar, com molts dels seus contemporanis, cap al judaisme, i no s’hi va sentir gens desplaçat. Tenia l’ànima exiliada. A Egipte, s’enyora­va de Jerusalem. A Babilònia, s’enyorava de Jerusalem. I a Jerusalem, s’enyorava de la vertadera Jerusalem.

I llavors va conèixer Pau, que li promet directament la vida eterna. Pau diu el que ja deia Plató, que la vida a la terra és dolenta perquè l’home és fal·lible i la seva carn, degradable. Diu que l’únic que s’ha d’esperar d’aquesta vida és ser-ne deslliurat per anar allà on regna Crist. Evident­ment, allà on regna Crist no és tan sexi com allà on regna Calipso. Aquests cossos corruptibles que ressuscitaran in­corruptibles, és a dir, que ja no envelliran, ja no patiran, ja no desitjaran res més que la glòria de Déu, en aquest cas és millor veure’ls ocults sota llargues túniques i cantant càntics sense parar, que no pas nedant al mar completa­ment nus i acariciant-se els uns als altres. A mi això em repel·liria, però he d’admetre que a Lluc no el devia repel·lir. A més, no vull pas caricaturitzar ningú: l’extinció del desig no és només l’ideal dels beats puritans, sinó també d’altres persones que han reflexionat molt sobre la condi­ció humana, com ara els budistes. L’essencial és en una al­tra banda: en la inquietant semblança entre el que promet Pau i el que promet Calipso —ser deslliurat de la vida o, com diria l’Hervé, «sortir del vesper»— i en el desacord irreductible entre l’ideal de Pau i el d’Ulisses. L’un designa com a únic bé veritable el que l’altre denuncia com una il·lusió funesta. Ulisses diu que la saviesa consisteix a mirar sempre cap aquí baix i cap a la condició d’home, i Pau diu que consisteix a allunyar-se’n. Ulisses diu que el paradís és una ficció, i que per tant no importa gaire que sigui boni­ca; Pau diu que és l’única realitat. Pau, endut per l’emo­ció, arriba a felicitar Déu per haver triat el que no és per desfer el que és. És això el que va triar Lluc, és aquí on es va embarcar, ben literalment, i jo em pregunto si un cop a bord no li deu passar pel cap la sospita que està fent una bestiesa enorme. Que està dedicant tota la vida a una cosa que senzillament no existeix i girant l’esquena al que sí que existeix: la calor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa de la realitat.

.

Emmanuel Carrère
El Regne
Cap. II. Pau (Grècia, 50-58)

.

.

.

.

Lo nou testament
de nostre senyor Jesucrist
traduhit de la vulgata llatina
en llengua catalana

Societat Inglesa i estrangera de la Bíblia
Estampa d’Anton Bergnes
Barcelona, 1836

.

.

.

Lo Nou Testament
Traducció de Josep Melcior Prat

Corpus Biblicum Catalanicum
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008
ISBN: 9788484159483

.

.

.

.

Emmanuel Carrère

El Regne

Llibres Anagrama, 13
Editorial Anagrama. Barcelona, setembre 2015
ISBN: 9788433915214

.

..

.

 

El retorn, fantasiós anar i venir dels somnis. Calipso i Ulisses a «Torna i pren-me», de Kikí Dimulà

.

.

TORNA

. Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me—
quan del cos la memòria es desperta
i un vell desig novament passa per la sang;
quan recorden els llavis i la pell
i les mans senten com si tornessin a tocar.
.
Torna sovint i pren-me, en ser de nit,
quan recorden els llavis i la pell…
.
Konstandinos P. Kavafis
Traducció de Joan Ferraté
.
.
.
.
.

.

«Torna i pren-me»
.
No és el son. És el vent
favorable qui porta els somnis
.
el vent que van enviar els déus
per enfonsar la calma,
per encadenar la tempesta
i que el comiat d’Ulisses de Calipso
salpés ràpid i sense entrebancs
.
a ella, li van anunciar amb to sever
«Ja n’hi prou.
Fa set anys que el retens presoner
a la cova del teu amor.
Un temps massa llarg que cansa
el possible i l’impossible.»
.
Calipso va cedir,
però dins del seu lament.
La sentia gemegar aquell culpable,
el vent favorable dels comiats,
una tempestuosa culpabilitat l’asfixiava
.
no et turmentis,
li va prometre, armaré somnis
pel furtiu retorn d’Ulisses al teu costat,
te’l portaran als vespres,
a trenc d’alba te l’arrabassaran.
.
Des d’aleshores s’acordà tàcitament
amb aquest mitjà
o sigui, a través dels remordiments de la realitat
que també els nostres somnis
se servissin d’aquest anar i venir
.
Existeix de veritat el retorn?
.
Un desig secundari.
Prioritari
que sigui cert
aquest fantasiós anar i venir
dels somnis.
.
Kikí Dimulà
Ens hem traslladat al costat
Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως
Traducció de Joaquim Gestí
.
.
.
.
.

Επέστρεφε και παίρνε με
.
Όχι ο ύπνος. Ο ούριος άνεμος
φέρνει τα όνειρα
.
αυτός που έστειλαν οι θεοί
να βυθίσει την άπνοια
ν’ αλυσοδέσει τη φουρτούνα
ώστε ταχύς και ανεμπόδιστος
να πλεύσει ο χωρισμός του Οδυσσέα
από την Καλυψώ
.
σε κείνην δέ αυστηρά διεμήνυσαν
“Φτάνει.
Έτη επτά τον κράτησες αιχμάλωτο
στου έρωτά σου τη σπηλιά.
Διάστημα μεγάλο που κουράζει
και το εφικτό και το ανέφικτο.”
.
Υπέκυψε η Καλυψώ
αλλά εντός της θρήνος.
Άκουγε κείνος ο φταίχτης
ο ούριος για τους χωρισμούς άνεμος
τον έζωσε μια θυελλώδης ενοχή
.
μη δέρνεσαι
θα ναυπηγήσω όνειρα της έταξε
για την παράνομη επιστροφή του Οδυσσέα κοντά σου
νύχτα θα σου τον φέρνουνε
αφώτηγο θα σου τονε στερούν.
.
Από τότε σιωπηρά καθιερώθηκε
με αυτό το μέσον
μέσω δηλαδή των τύψεων της πραγματικότητας
να εξυπηρετούνται πέρα δώθε
και τα δικά μας όνειρα.
.
Αληθεύει άραγε η επιστροφή;
.
Δευτερεύων πόθος.
Προέχει
αυτό το ονειρώδες πηγαινέλα
των ονείρων ν’ αληθεύει.
.
.

 

 

Kikí Dimulà (Atenes, 1931)

. .

«[Kiki Dimoula] reste en équilibre sur le fil tendu qu’est la langue. Comme les funambules avec leur balancier, Dimoula se sert des mots pour tenir debout sur le fil. Acrobate, elle jette les mots en l’air, la tête en bas, plusieurs à la fois, (le public retient son souffle), et les rattrape au dernier moment… Elle change l’identité des mots, les adjectifs deviennent verbes, les noms adverbes. Anarchiste des mots, elle se venge sur la langue de toute absence, de toute solitude, de toute peur infligée par la vie.» (Nikos Dimou)

«L’unique thème de Dimoula, c’est le passage — progressif ou soudain — de l’être au non-être. Ce passage qui s’appelle temps, usure ou mort.» (Nikos Dimou)

.

 

.

.

.

Κική Δημουλά

Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως

Ίκαρος, 2007

ISBN 978-960-8399-53-2

.
.
.

.

Joan Ferraté

Les poesies de C.P. Cavafis

Poesia dels Quaderns Crema, 23

Quaderns Crema. Barcelona, 1987

ISBN: 8485704991

.

.

.

.

 

 

Calipso segons Monica Centanni, a «Nemica a Ulisse»

.

.

.

NEMICA A ULISSE

Teti, la ninfa

Ecuba, la nemica

Calipso, figlia di Teti

Medea, la maga

Dioniso femminamaschio

Clitemnestra, il re

Notte di Hermes

Maria Luna di Efeso

.

.

.

.

..

.

Calipso, figlia di Teti

.

– Vi invidio voi tutte creature di un giorno, voi che sapete la speranza, il ricordo, l’attesa. Invidio la vostra speranza e la vostra attesa, invidio le vo­stre storie: voi che sapete dire sì.

.

Perfetta e immutabile sta in Ogigia, l’isola pri­ma, il paradiso remoto, a cui la morte può appro­dare soltanto per un breve giorno, in figura di nau­frago.

Arriva un uomo, un mortale: privo di tutto, aggrappato alla chiglia della sua nave fatta a pezzi dal mare, approda nell’isola antichissima, dove, da sempre, sta lei, prima figlia di Oceano e di Teti. Calipso è sulla riva e da sempre lo aspetta: ora lo accoglie, lo salva, si prende cura di lui, gli fa ricor­dare chi è. Gli dà tutto, tutto ciò di cui è capace: cibo per confortare il suo corpo, vesti per coprirsi, una quiete perfetta per riposare dai ricordi della guerra, dagli incubi dei mostri, dal rimpianto dei compagni perduti, dal terrore del mare cattivo.

Silenzi divini, non parole di conforto. Ulisse prende il cibo, le vesti, il silenzio. Prende tutto, avidamente, perché ha bisogno di tutto; prende anche lei perché ha fame, ha sete, ha sonno e cre­de di amarla. Preso dalla sua storia così unica, dal suo naufragio così suo, Ulisse sa molte cose. Sa che nessuna rotta è uguale a un’altra, che ogni isola è diversa. Ulisse sa molte cose ma non vede che solo da lui Calipso si lascia toccare; non capi­sce che da sempre era atteso e che, lui solo, ora, è arrivato al paradiso dove non c’è morte e non c’è paura. Ma lui è un mortale, un eroe, e pensa solo la gloria e l’impresa.

Calipso tiene Ulisse in Ogigia, lo trattiene con sé. Eppure, quel mortale è un lusso per lei: nessun difetto da rimediare, nessuna mancanza da guari­re. Costa molto Ulisse a Calipso: perché non ser­ve a niente, perché non può darle niente. Non serve alla sua armonia e all’armonia del paradiso: ontani, pioppi e abeti stanno comunque, svettan­ti e leggeri. Da sola Calipso sta bene: senza Ulisse è, per così dire, felice. Ma lui porta con sé il sapo­re forte della morte, porta l’evento e la vita. Calipso è la ninfa del desiderio, ma nessuno arri­va fino all’isola lontanissima per guardarla e toc­carla. Tutti la sognano, la venerano da lontano. E il desiderio distante incanta, attrae, ma distrae dall’isola la potenza elementare di eros. Ma ora il mortale è arrivato, in figura di naufrago e l’isola perfetta e immobile diventa giardino: un giardino chiuso intorno dal mare, un giardino divenuto terrestre, divenuto piacere e delizia. Con lui onta­ni, pioppi e abeti disegnano una forma, e tutto acquista profumo e colore. E loro due sono den­tro, e gli altri sono fuori, lontani. E ha un senso dire dentro e dire fuori: dire tu e dire io, come se fossero parole vere.

Imparano insieme, Ulisse e Calipso, le parole elementari, che nessun altro intende e che tutti credono di sapere. Ma né l’uno né l’altra sanno dire la parola che salva: noi due. Soli in Ogigia: di notte si stendono l’uno accanto all’altra, lui solo, lei sola, nella grotta profonda, che nell’isola è la cosa che più assomiglia a una casa. Dura un istan­te la percezione della pienezza: un istante che interrompe il tempo fermo di Calipso, il tempo inquieto di Ulisse. Per quell’istante si credono a casa. E poco. E quel tanto che basta per sapere che l’incontro è possibile solo in Ogigia. Come dire sempre, come dire mai. Malvolentieri l’uomo sta accanto alla ninfa, malvolentieri sopporta che la distanza si accorci. E lei non sopporta quell’irre­quietudine che svuota il piacere, che lo fa fuggire via, senza che l’attimo duri e sia, perfettamente.

Di giorno Calipso tesse la tela. Lei tesse: non di­sfa, non trama. Lei costruisce, non inganna. Per­feziona la sua opera, tenace: senza farsi distrarre, fa ciò che sa fare. Tesse il tempo, che duri per sem­pre, che nulla lo interrompa. E intanto Ulisse sta sulla riva e piange e progetta e trama il ritorno: perché lui sa contare i minuti e le ore, i giorni e le notti; perché ha qualcosa da rimpiangere e da ri­cordare. Qualcosa che sta altrove e che ha a che fare con il fuoco, con le parole, con gli inganni. Crede di avere tempo, Ulisse, davanti e dietro alle spalle. Crede al ricordo, crede alla speranza. Crede al passato e al futuro: crede al tempo, perché è un mortale. Guarda il mare e i suoi infiniti percorsi e piange, ostinato e rabbioso, perché vorrebbe anco­ra e sempre tornare. Non sa stare qui, non sa stare ora. Andare e cambiare: Ulisse non sa che farsene di questa immortalità lontana da tutto.

Nell’antro che assomiglia un poco alla casa de­gli uomini, Calipso sta quieta, impegnata a tesse­re tele immortali e a cantare canti che placano il dolore della memoria. Lei sa che non c’è un altro luogo in cui potrebbe andare, non c’è sponda a cui ritornare. Conosce il tempo e sorride all’idea che ci sia un passato, che ci sia un futuro. Conosce il mare e ride dell’illusione delle infinite rotte: sa da sempre che le onde cambiano continuamente figura, che nessun ritorno assomiglia mai al ricordo e alla speranza. Lei sa che da qualche parte bisogna pur stare e che l’inferno di Troia, la casa di Itaca, o questo paradiso sono lo stesso. Lei ha scelto l’i­sola, il paradiso: questo luogo e questo tempo che ha saputo costruirsi da sola. Lei è la sua isola. Un paradiso, che sarebbe perfetto se fosse terrestre. Ulisse l’ha sedotta, per un attimo, alla morte e alla vita: le ha attaccato un po’ di quella sua insop­portabile inquietudine che non si lascia guarire. Anche lei prova qualcosa che sembra rimpian­to, un dolore puntuto, ma sopportabile. Non è l’ansia di Ulisse, che nell’andare investe una spe­ranza di felicità: la sua è una ferita sottile, ma in­sanabile. Stupidamente, si potrebbe dire, è nostal­gia di lui: di ciò che è già stato. Di come sarebbe stato incontrarlo prima. Prima di Itaca. Ancora prima. Prima di Palamede, prima di Penelope, pri­ma di Troia. Prima. Stupida, come tutte le nostal­gie: perché non c’è Ulisse senza l’inganno e il suo smascheramento, non c’è Ulisse senza Troia, sen­za Penelope e tele fatte e disfatte, senza il naufra­gio e senza Itaca. Ma se, invece — se lui fosse più disponibile a spiegare il suo desiderio, a fare parte della sua inquietudine e del dolore. Se si fidasse, una volta, delle parole: se non le usasse, per una volta, ma provasse semplicemente a dire la sua necessità di andare e di ritornare. Se provasse ad ascoltare il suo desiderio, a non ridurlo, a non far­ne una cosa sciocca: se provasse a riconoscersi nel privilegio del suo sguardo. Sarebbe possibile, for­se: sarebbe stato possibile prima, quando lui era così com’è ora, ma più giovane. Più vivo e meno avido di vita. Perché Calipso, che sta nell’isola immobile, ogni notte riposa e ogni giorno si sve­glia nuova alla vita. Ma Ulisse crede di voler sem­pre andare da qualche parte: crede in altre vite; come fanno gli uomini, fantastica di altre im­prese. Ulisse crede nel ritorno: crede di avere una storia. E credendo di voler andare, per irrequietez­za si muove e sente i giorni e impercettibilmente invecchia. Atena, il genio suo lucido e freddo, lo illude ancora, anche qui, che la vita sia calcolo e progetto: ma qui Atena può arrivare soltanto a proiettare l’ombra delle sue illusioni, non può soc­correrlo né guidarlo. Atena non ha potere sull’i­sola difesa dal mare, è bandita da Ogigia.

E lui ritorna, si ripete. Ossessivamente si an­noia, si perde, si accontenta: senza poter mai vera­mente dimenticare. Coatto in paradiso, segna i giorni e li numera. Giorni e anni, uno per uno: da nomi al tempo e così lo consuma. Calcola quanto tempo lo separa, indietro e in avanti, nella memo­ria e nella speranza, da Itaca. E così, numerando, si sottrae al giro sempre nuovo del giorno, l’unico ritmo che possa smentire la corrosione del tempo. Lui conta: come Atena, conta e calcola le possi­bilità di partire, il come e il quando. Conta i gior­ni per sette anni (per Calipso non significa nien­te: le pare un gioco, ma un gioco cattivo). Conta e calcola: anche le lacrime, il pianto sulla riva, for­se non sono che un trucco, un altro suo inganno. Un bugiardo piange sulla spiaggia di Ogigia. Le uniche lacrime sincere sono quelle che Ulisse ver­serà quando un cantore, domani, gli ricorderà le sue gesta, quello che lui era stato, le sue imprese nel teatro di Troia. Il passato, la memoria fanno piangere Ulisse, gli velano il capo di un dolore in­sopportabile: insopportabile come il canto delle Sirene che dicevano anch’esse le gesta degli eroi, la gloria e il segreto della vita immortale.

In riva al mare Ulisse mente per sedurre il suo proprio destino. Ma Calipso è l’unica che non cre­de agli inganni di Ulisse: l’unica che non gli crede mai. Neppure quando arriva naufrago, aggrappato alla chiglia, gli crede: lo accoglie, ma soltanto per­ché non può fare altro. Perché è lui. E perché con lui, Calipso si rivela a se stessa: perché questa è la storia e non ce n’è un’altra.

Con Calipso lui è, come sempre è stato, capace di tutto, anche di nascondersi dietro i suoi travestimenti: il debole, il bambino, il naufrago biso­gnoso di tutto. Ma con Calipso, con lei sola, il gioco non funziona: attraverso il suo velo, lei lo vede, e il suo sguardo riporta Ulisse a se stesso, e gli ricorda una forma non bugiarda, non ridotta, non retorica, del desiderio.

Finché un giorno arriva nell’isola il Messagge­ro: attraversa la vastissima distesa del mare, poi piomba nel giardino dell’incanto. Anche Hermes prova stupore per l’armonia assoluta di quel luo­go: ma deve portare il messaggio. Entra nell’antro dove Calipso, da sola, canta e tesse la tela: Perché sei qui, Hermes? — gli domanda amara — Non ti si vede spesso da queste parti!

Ospitale, gli imbandisce una mensa con netta­re e ambrosia. L’ordine è di Zeus: è destino che Ulisse ritorni a casa.

Spietati gli dei olimpi, invidiosi di ogni fram­mento di felicità, soprattutto quando la felicità è precaria, resa più sapida dall’odore eccitante della morte. Lei l’ha salvato, quando arrivò allo stremo, aggrappato a un rottame di chiglia. Lei l’ha rac­colto, nutrito e vestito di cibo, di vesti, di silenzi, di istanti immortali. Loro ora, gli Olimpi, le im­pongono di insegnargli a partire.

Ma contro il destino, contro il dettato di Dio, non vale replicare, nessuna ragione ha senso. Il Messaggero riparte: ha consegnato il messaggio.

Calipso ora insegnerà all’uomo la via del ritor­no. Ancora una volta gli darà tutto: il legno per costruire la zattera che lo porterà via, la tela per le vele, qualcosa da mangiare, acqua per bere e an­che un vento propizio.

Ulisse sospetta, dubita di lei, non si fida dei suoi doni. Calipso lo accarezza, lo tocca con le mani e gli dice la verità: Voglio per te ciò che vorrei per me stessa.

Infanti, i mortali! Sarebbe bello credere, come lui, alla partenza e all’avventura, credere al tempo e al ritorno. Bello farsi accecare dalla luce di Apollo, seguire la rotta di Atena, e partire, appena fa giorno.

Insieme tornano alla grotta che assomiglia a una casa, e Ulisse si siede al posto appena lasciato dal Messaggero: Ulisse è Hermes che vuole andare.

Si amano quella notte, e fanno durare l’amore, perché il desiderio non è più disturbato da altri pensieri, mortali o immortali. È l’ultima notte e dopo sette anni il loro desiderio si incontra, si ri­conosce, e l’amore non ha più fretta, non ha più ansia, non ha più paura. Lei cerca di trattenere qualcosa di lui, magari il suo odore, ma non è ca­pace: Calipso non sa ricordare, la memoria non è una sua dote. Ricordare la farebbe cambiare, e que­sta è una cicatrice che davvero non può infligger­si. Per un attimo, prima che lui parta, gli parla come una donna gelosa: Non credo di essere peg­giore della tua sposa — riesce, anche ora, a non pro­nunciare il nome di Penelope.

Chi può essere più bella, più desiderabile della ninfa del desiderio? Ma l’amore che Calipso ispi­ra si nutre solo di distanza, di durata astratta e di contatti istantanei e brucianti: No, tu sei più bel­la. Ma io voglio tornare.

Il giorno della partenza, Calipso si veste di un manto d’argento da lei stessa tessuto e si copre il volto con un velo. Ulisse ricorda Itaca, il suo let­to di ulivo: in Ogigia crescono ontani, abeti, piop­pi svettanti e prati di viole, ma in quest’isola l’u­livo è materia rara. Di legno d’ulivo è il manico dell’ascia preziosa di cui Calipso gli fa dono. Doni: attimi, cibo, cose e vesti inutilmente immortali. Ulisse a Ogigia ha mangiato immortalità: nettare e ambrosia alla stessa mensa a cui era seduto Her­mes. Ma l’uomo sognava pane, olive e vino.

Calipso non ha avuto paura di mostrarsi, di esporsi: ha dato a Ulisse tutto quello che aveva, pur sapendo che il dono è un rischio e un azzardo, che è un atto di arroganza che espone al rifiuto. Ulisse invece non fa doni, non contraccambia, perché è cauto, abile, mai prepotente. Non fa vio­lenza a nessuno con un dono, non si arrischia: non è il Titano, lui, che fa doni tremendi. Ulisse sa solo ricevere e scansarsi, neppure ringrazia. Ma non è «grazie» la parola che Calipso avrebbe vo­luto sentire.

Avrebbe voluto sospettare in lui un dubbio, avvertire la spesa di un’incertezza. Avrebbe volu­to che arrischiasse per una volta un dono, magari fatto soltanto con ciò che aveva: un dono fatto di parole, ma che fossero vere. Un segno vorrebbe, o anche solo un gesto, o anche solo un silenzio, ma che la rassicurasse che anche lui ha visto e capito.

Invece si lasciano senza una parola. Ulisse par­te, come deve, da solo, sulla sua zattera, coperto di vesti inutilmente immortali. E Calipso sta sola, per sempre, come prima.

Calipso, ninfa del desiderio lontano, ninfa del tempo e dell’attesa, non aspetterà mai più nessu­no: perché ogni ritorno sarebbe — sarà — come le onde del mare, diverso. Perché ogni addio è steri­le e amaro come il sale del mare.

Monica Centanni (Venècia, 1957)

.

Monica Centanni
Nemica a Ulisse

.

.

.

.

.

.

.

Monica Centanni

Nemica a Ulisse

Bollati Boringuieri editore

Torino, 2007

ISBN: 9788833917740

.

.

..

«T’estimo, Odisseu». Circe, Calipso, Nausica i Penèlope segons Judita Vaiciunaite

.«»

.

.

.
CIRCE

“…and time unfeelingly passes…”

Forgive me if they’re only a herd of pigs.
I herd them from trough to pen.
But if you’re sad, they’ll sit like mute actors
Around the festive table…
And the goblet’s former song, and the drenched black-and-whites
Will muddy the hexametric order,
And eyes brimming with laughter will raise my antique statue…
…But, once the flames go out, the three-legged pot will quiet.
Curses will die.
The same hands will throw out the poisoned pot.
And Circle will obey the most astonished…
And you… You will sleepwalk to the calling light,
The feast.
I will not force you to stay. Sail away,
If you’re afraid of enraging fate, cutting the plot’s red thread…
I give you wine-sacks for your journey.
I offer my wisdom, my gentleness.
A flying ship will carry you near the untraceable cliffs
Of non-existent Ithaca.
O if only you couldn’t see how my large knowing eyes
Shine with sorrow,
Unseen I’ll part with you.
I was hospitable. I kept my word.
Strange one, renouncing me.
You are mine alone…
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 – Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

CALYPSO

“…he didn’t love the beautiful
nymph, even though he rested in
her bed, in her bright room…”

No other can compare with me in brightness of face,
Beauty of hair, or stature…
But the gods envy my good fortune.
I fear their anger.
I am building a boat. I’ll bring you an ax and a drill.
I’ll weave your sails myself – those wings,
Weaving time – that flag, flying and straight,
And in an instant you thirst for me,
And again you press my graceful body
To yours.
I envy all, I envy all without end:
Your wife and your dogs,
Your distant foreign land…
That role is too dificult for me.
Why was this goddess assigned passion,
Importunate and painful, like a miller sprinkled with flour?
You grew tired of me.
For seven years I bound you
With hands, hair and caresses…
Humbled, I longed that you too would be immortal
Like the stars in the sky…
But you spilled the ambrosia,
Running away from my loving grasp, you lamented,
Pressing your face in the sand –
I couldn’t plant even pity in your heart…
In this run-down withering grotto only the sea
Understands me.
I wanted only the best for you.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

NAUSICAA

“Greetings, traveler, until you
return to your homeland take
heed; don’t forget me…”

I’ve never kissed a man. And my voice – like a wave.
And my body hasn’t known man’s hands.
But I’ve longed for one such as you.
And we were both dizzy with weariness and surprise.
Cursed and blessed be that ball
That we, hanging our clothes up to dry, threw on the shore,
And the two funny jackasses that pulled my small cart
On that ancient golden morning…

I am Nausicaa. I am sailors’ kin.
And I have someone from the dying ship.
And joy – the purple wool my mother spins.
And my father’s house is open – high and generous.
And we raise toasts to heaven like kings and commoners
To our lost and unexpected guest’s honor…
We don’t ask
Why you hide your tears in your cloak –
You are powerful, incomprehensible and free…
Pressed near the column I melt into it…
Let it be concealed how I stood alone
In the great hall,
For no one will ever know how I felt then,
For I can’t admit it even to myself:
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

PENELOPE

“…I’d go to my grave with
Odysseus’ name in my heart.”

It’s difficult to experience your love –
For no one can change you, for no one is worthy of you.
And why am I to blame if I can wait centuries for you,
Grow deaf, as the court whistles and claps.
And why am I to blame
If I remain lonely and eccentric Penelope.
I want to shine the hearth for you through the
Shell of walls and years. Pure as an idea,
I want to protect
Quiet untouched waters for you,
Like a brimming pot.
Let all women in time feel the longing implanted
In my heart,
Hearing the ocean’s roar in shells and seeing an empty room.
For I, of all, am the one you return to.
One of the faithful.
I have become famous for all time
For my patience and wisdom.
I’ll wipe the blood from your hands with my hair and lips.
I’ll weep with joy at your knees.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

. .
.

Font: http://www.spauda.lt/skaityti/vaiciun.htm.

.

.

.

Calipso es lamenta. José Miguel Silva

.

.

.

Lamento de Calipso

.

José Miguel Silva (Vila Nova de Gaia, Portugal, 1969)

Primeiro foi o bule,
de seguida foi a asa.
Que mais irás quebrar.
 
Não sei o que fazer com o teu sim,
o teu não, o teu
passa-me o açúcar.
 
A distância dos teus olhos não a sei
abreviar, o latido dos teus sonhos
não me deixa adormecer.
 
Gostava de te amar um pouco menos,
de voltar ao meu rebanho
de feridas e sopores,
regressar ao rijo barro dos Domingos
em que não te conhecia,
ao supor de suas tardes
 
Quando ainda não sabia
da dureza do cimento, nem dos modos
de quebrar e ser quebrado.
 

José Miguel Silva

Ulisses já não mora aqui

.

.

.

L’oblit en Homer. Leteu, de Harald Weinrich

.

Harald Weinrich, en el seu tractat «Lethe. Kunst und Kritik des Vergessens», del que n’hi ha traducció al castellà de Carlos Fortea (Siruela), fa un interessant recorregut sobre l’oblit.

.

En la presentació editorial del llibre se’ns indica:

.

.

Si existe un arte de la memoria, la mnemotecnia, ¿no debería existir también un arte del olvido? Pero la pre­gunta crucial es ¿qué porcentaje de olvido necesita o tolera una cultura para su desarrollo? En este libro, Harald Weinrich desarrollará una larga reflexión his­tórica y filosófica para mostrarnos la forma en que la cultura occidental ha bebido de las aguas del Leteo, el río del olvido.

Harald Weinrich (Wismar, Alemanya, 1927)

De Homero a Proust, de Cervantes a Borges, pasando por el Renacimiento, la Ilustración y el Romanticismo, Weinrich rastrea la relación entre la memoria y el olvi­do en la cultura de Occidente y especula sobre el de­seo de olvidar, sin excluir la necesidad de una crítica del olvido tras las trágicas experiencias de Europa de mediados del siglo XX. El resultado es una brillante pa­norámica de la historia de la cultura del olvido y un li­bro que demuestra que la erudición es absolutamente compatible con la pasión de escribir y leer.

Tras desempeñar cátedras en Kiel, Colonia, Bielefeld y Munich, Harald Weinrich (1927) es actualmente cate­drático de Romanística en el Collége de France, París. También ha sido profesor invitado en las Universida­des de Michigan y Princeton, así como en el Wissen-schaftkolleg de Berlín, y es doctor honoris causa por las Universidades de Bielefeld, Heidelberg y Augsburgo. Ha recibido numerosos premios y distinciones den­tro y fuera de Alemania y es miembro de varias acade­mias, así como del PEN-Club. Entre sus libros pueden destacarse El ingenio de Don Quijote (1956), Tempus: Mundo hablado y narrado (1964), Literatura para lectores (1971), Caminos de la cultura verbal (1985) o Gramática textual de la lengua alemana (1993).

.

.

.

En un dels primers capítols, Weinrich ens recorda la presència reiterada de l’oblit en la peripècia d’Odisseu:

.

.

.

2. Ulises habla del olvido (Homero)

En el canto séptimo de su Odisea, Homero cuenta cómo Ulises, en su dificultoso viaje de regreso de Troya, naufragó en las costas de la isla feacia de Esqueria. Mísero y agotado, es descubierto en la playa por la hija del rey, Nausícaa, y sus compañeras, y llevado al palacio de su padre Alcínoo. Allí se ofrece al náufrago la mejor hospitalidad que un extranjero pueda desear en el mundo de Homero. Tres días se queda Ulises entre los feacios, para volver des­pués, cargado de regalos, a su isla natal de ítaca, a bordo de un barco equipado por sus anfitriones.

Pero antes de que Ulises abandone la hospitalaria isla de los feacios, en la fiesta de despedida que se ofrece en su honor, se deja convencer por sus anfitriones y cuenta su historia a los asistentes y empieza: «Soy Ulises, hijo de Laertes…». La subsiguiente narra­ción llena cuatro cantos de la Odisea (IX-XII) y resume los obstácu­los que durante diez años se opusieron al retorno del héroe. Ulises había tenido que luchar con acantilados y tempestades, potencias hostiles habían atentado contra su vida, entre ellas no sólo el tuer­to Polifemo sino también el poderoso dios del mar, Posidón, que había causado su naufragio en las playas feacias. Sin embargo, los mayores y más peligrosos obstáculos que se opusieron a su retorno a Itaca habían sido para Ulises los ocasionados por las múltiples tentaciones del olvido a las que se había visto expuesto en las eta­pas de su largo extravío. Y de ellas habla a los feacios en tres epi­sodios de su relato. Tratan de los lotófagos, de Circe y de Calipso. De los lotófagos habla Ulises al principio mismo de su historia, en el canto noveno. Al hacerlo, se remonta muy atrás en el tiem­po; sus asuntos aún van bien, y su flota reúne doce barcos. Con ellos ancla frente a una costa desconocida —¿era quizá la isla de Meninx, hoy Djerba?— y envía unos cuantos hombres a tierra, a ex­plorar la isla. No regresan. ¿Habrán topado con habitantes hosti­les que los hayan apresado o incluso muerto? No ha ocurrido tal cosa. Antes bien, los habitantes de la isla han acogido cordialmente a los exploradores y los han atendido con hospitalidad. Les han dado también un fruto que olía agradablemente a miel, llamado loto, que ellos mismos solían tomar regularmente, por lo que se los llamaba lotófagos («comedores de loto»). Pero este fruto, ade­más de estar bueno, tiene la propiedad de otorgar el olvido. Así que después de tomar el fruto del loto los exploradores de Ulises no sólo han olvidado por completo el objetivo de su viaje, el regreso a Ítaca, sino también la orden de exploración de Ulises, y se han entregado por completo a la degustación de la sabrosa fruta y a la dulzura de la estancia entre los amistosos lotófagos.

Inquieto por la tardanza de los exploradores, Ulises manda a buscarlos. Los encuentran sumidos en la dichosa embriaguez del olvido, y se los llevan «llorando» de vuelta a los barcos, a pesar de su resistencia. Allí son encadenados a los bancos de los remeros, para que no regresen a los peligrosos disfrutes de los lotófagos. Ulises prohibe severamente, a sí mismo y a los otros marinos de su flota, probar esa droga. A toda prisa, hace levar anclas y proseguir el viaje.

Los filólogos homéricos y los farmacólogos han empleado mu­cho esfuerzo en averiguar con exactitud qué clase de planta puede haber sido la que producía esa droga del olvido. Se ha pensado en un determinado nenúfar o loto del que se sabe que tenía notable importancia en el culto egipcio a los muertos y que se consumía «en forma de flor». Sin embargo, hoy ya no se puede establecer de manera inequívoca su papel entre el recuerdo de los muertos y el olvido de los muertos, y no se sabe mucho más que lo que Ulises contó de ella. Además, de los versos de la epopeya no se despren­de con claridad si la droga causaba un olvido permanente o sólo pasajero. Lo único seguro es que el fruto del loto no sólo sabe dul­ce sino que también brinda un «dulce olvido», de manera que aquellos que lo prueban no desean más que seguir viviendo en las comodidades de ese hermoso presente.

El segundo episodio en el que Ulises habla del olvido trata de la hermosa pero pérfida diosa Circe. El episodio se encuentra en el décimo canto de la Odisea. Nuevamente Ulises arriba con sus compañeros a una costa desconocida, otra vez se envían explora­dores. En su búsqueda, llegan al palacio de Circe, de la que pron­to se descubre que dispone de toda clase de malignos poderes má­gicos. Los exploradores de Ulises lo experimentan en sus propias carnes, ya que la vara mágica de Circe los transforma en cerdos y son encerrados en una pocilga, sin perder sin embargo su concien­cia humana. Pero antes de que se produzca esa metamorfosis, Cir­ce ha dado a los incautos exploradores un bebedizo mágico que una vez más resulta ser una droga del olvido, que como el fruto del loto borra el recuerdo de la patria. La receta farmacológica de es­ta droga se describe incluso en detalle en los versos homéricos; se trata, según ellos, de una bien dosificada mezcla de vino de Pramnos, queso, harina y miel amarilla. También en el caso de Circe es­ta «droga fatal» (en griego pharmakon ligron) actúa de forma que los huéspedes que sin temor la prueban «pierden todo recuerdo de su patria»… lo que en este caso debe de haber aliviado un tan­to su destino de cerdos.

¿Cómo sigue la historia? Ulises se pone en camino para buscar a sus desaparecidos compañeros. Recibe la ayuda de Hermes, el mensajero de los dioses, que le advierte de las artes mágicas de su pérfida anfitriona y le da un antídoto. Con su fuerza y ayuda, Uli­ses consigue neutralizar la magia del olvido de Circe y persuadirla además de devolver la condición humana a sus marineros conver­tidos en cerdos.

Sin embargo, pronto el propio Ulises es víctima de otra magia del olvido contra la que no posee antídoto alguno. Se deja seducir por Circe y sucumbe en sus brazos a la magia del amor. Ulises pa­sa un año entero con Circe, y durante este tiempo, en que actúa la droga del olvido, olvida el regreso junto a Penélope. Finalmente, compañeros tienen que obligarle a continuar viaje, y Ulises abandona a la amada con el corazón oprimido.

El tercero de los episodios de olvido narrados por Ulises trata de las artes y astucias de la ninfa Calipso. Para ella, una vez más, el amor es, como en el caso de Circe, la más eficaz droga del olvido. Actúa siete años. Es un largo período, y hace mucho que para Uli­ses sediento de acción, el amor de la ninfa se ha convertido en una carga, aunque entre ellos exista la notable diferencia de con­dición de que él es un mortal y ella, en tanto que diosa, es inmor­tal. Entonces Calipso juega su última carta. Si la ama, ella hará in­mortal a Ulises, y entre néctar y ambrosía —la comida y la bebida de los dioses— éste olvidará para siempre todas las cosas terrenas y, naturalmente, también a su esposa Penélope.

Pero Zeus lo ha dispuesto de otro modo. A través del mensaje­ro Hermes, da a la ninfa Calipso la orden de dejar ir a Ulises de in­mediato. Abandona la isla en una balsa. Furioso con esa interven­ción del padre de los dioses en sus igualmente divinos derechos, Posidón hace que la balsa se quiebre. De este modo llega Ulises, náufrago, hasta los feacios, a quienes habla en seguida de la ten­tación del olvido, la más peligrosa.

[…]

Harald Weinrich

.

.

Índex de l’obra:

Leteo

I.     El lenguaje del olvido

II.   Olvido mortal e inmortal

1. Arte del recuerdo/Arte del olvido (Simónides, Temístocles)
2. Ulises habla del olvido (Homero)
3. Amor olvidadizo (Ovidio)
4. Olvido trascendental y recuerdo terreno (Platón, san Agustín)
5. Recuerdo y olvido ante Dios y ante los Hombres (Dante)

III. La astucia de la razón olvidadiza

1. ¿Queda sitio en la cabeza? (Vives, Rabelais, Montaigne)
2. ¿Cuánta memoria necesita el ingenio? (Cervantes, Huarte/Lessing, Cordemoy, Helvetius)

IV.  Olvido ilustrado

1. Pensamiento racional, olvido metódico (Descartes, Thomasius)
2. Experiencias regladas y no regladas con el olvido (Locke, Voltaire)
3. Inútil aprender de memoria (Rousseau)
4. ¿Por qué hay que olvidar completamente el nombre de Lampe? (Kant)

V.   De los riesgos del recuerdo y el olvido

1. Amores olvidados, fielmente narrados (Casanova)
2. Una oda al olvido (Federico el Grande)
3. Casos y acasos del olvido (Tutti, con brío)
4. Noticias sobre el «mascador» de París (Victorien Sardou)

VI.  Nuevas energías a partir del arte del olvido

1. Sombra olvidada y nueva memoria (Chamisso)
2. Un arte mefistofélico: el olvido de Fausto (Goethe)
3. Precario proyecto de desmemoria (Nietzsche)
4. Olvido aplacado y no aplacado (Freud)

VII.  De la poesía del olvido

1. Oscuro recuerdo y abismal olvido, con una advertencia contra los papagayos (Mallarmé, Valéry)
2. Poesía del recuerdo desde las profundidades del olvido (Proust)

VIII. ¿Derecho al olvido, paz mediante el olvido?

1. Ficciones del yo olvidado (Pirandello, Sciascia)
2. Olvidar para empezar de nuevo (Giraudoux, Anouilh, Sartre)
3. Perdonar y olvidar (Jesús, Theodor Fontane)
4. Amnesias, amnistías y el enigmático jubileo (Schiller, Kleist, Celan)

IX.   Auschwitz y nada de olvido

1. Jamás olvidaré (Elie Wiesel)
2. Luchar con el olvido (Primo Levi, Jorge Semprún)
3. Recopilador de historias, olvidador de historias (Saúl Bellow)
4. Escribir para extinguir (Thomas Bernhard)

X.   Almacenado, es decir, olvidado

1. Una nueva profesión: desechador (Böll, Borges)
2. Epílogo sobre el oblivionismo de la ciencia

.
.
.

Harald Weinrich

Leteo. Arte y crítica del olvido

Biblioteca de ensayo Siruela

Ediciones Siruela. Madrid, 1999

ISBN: 9788478444687

.

.

.

Montserrat Roig i l’«Odissea» (Circe, Calipso, Penèlope, Clitemnestra … i Ulisses …)

.

.

.

.

LA NATÀLIA LLEGEIX L’ODISSEA EN UNA ILLA DEL MEDITERRANI

.

[…]

Jordi, saps una cosa? M’agradaria sentir-hi els plors de Circe, la bruixa, a qui els historiadors han titllat de dolenta perquè convertia els homes en animals. Potser el seu únic pecat ha estat estimar Ulisses. Jordi, ¿t’adones com utilitzo la paraula pecat? Circe encantava els homes perquè era una deessa i no sabia usar les armes del sofriment. Circe no volia ser una dona-víctima.  Jordi, a mi no m’agrada ser una dona-víctima. Tampoc Calipso no volia sofrir. El poeta conta, Jordi,  que deixà anar entre llàgrimes el guerrer que l’havia enamorada. Mira què diu aquí:

Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que el llit dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa espòs i l’estima.

És clar, Ulisses vol tornar a casa. A casa, Jordi. I això que diu a Calipso que Penélope en bellesa i alçària és migrada al costat d’ella. Però, és clar, és discreta. I a l’hora de fer comptes, quin tresor, la discreció! De tota manera, abans d’acomiadar-se van fruir de l’amor […] i restaren l’un en braços de l’altre. […].

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991)

I a la fi va vèncer Penèlope. I és que era una dona sàvia. Aquesta dona construïa la gàbia més subtil amb el seu teixir i desteixir al voltant del record de l’home que tornava. Una gàbia per a Ulisses, feta de gemecs, de sospirs, de plors nocturns. De desesperació. […]

Ja sé el que penses, estimat: que jo sóc meitat Calipso meitat Penèlope. Què vols que t’hi digui… Tu no ets Ulisses, ¿hi estàs d’acord? Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i de governar. En sabia molt, de parlar amb els déus i de ser coratjós fins a la mort. Digues, estimat, ¿queden ara homes així?

Però Ulisses no sabia res dels sentiments. La majoria dels homes no sabeu res dels sentiments. […]

Sí, estimat, Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i governar. I de ser coratjós fins a la mort. Ulisses no era estimat pels déus perquè sabia estimar sinó perquè sabia combatre. Havia estat fet per a la lluita i per a organitzar el seu petit país. Circe, Calipso i Penèlope, sàvies des que la llum del sol escalfà la terra, coneixen els caminis per a tenir-lo […]. Les primeres per a lliurar-s’hi, Penèlope per a conservar-lo. Calipso i Circe, per bé que immortals, sabien que, a la llarga, l’haurien de perdre. Penèlope, que no era més que una dona de paciència levítica, en sortiria triomfadora (la més forta, saps).

… Perquè li feia vergonya, davant dels feacis,
que li anés el plor fil a fil per sota les celles.

Veus, Ulisses, el «destructor de viles», sentia vergonya de plorar. […] Penèlope no. Penèlope sabia que com més plorava més l’ajudarien els déus. Més vencia. Tant se valia que s’escolessin els anys tot portant penes i renúncies. Podien transcórrer els dies immutables, l’un igual a l’altre. Tant se valia, estimat. Penèlope, que no sabia mirar el món amb altres ulls que els d’Ulisses, acabaria per recuperar-lo. Ulisses tenia molta por i, una vegada apagat el foc intern de la passió, tornaria a Ítaca. El món no deixava de ser hostil per a la seva ànima mortal. Només a Ítaca trobaria la pau.

[…]

.

Montserrat Roig
L’hora violeta

.

.

.

DEL «JA NO» A «L’ENCARA NO»

.

[…]

Rosa Chacel va declarar en un diari que si les dones volien incorporar-se a la cultura, havien de començar per l’Odissea o l’Antic Testament, que és el més antic que tenim. Segons l’escriptora, allí hi són totes les dones, la seva vida espiritual, els seus pecats i les seves virtuts. És una imbecilitat, afirmava Rosa Chacel, això de sentir-se marginada de la cultura. I acabava: «Si no són capaces de seguir aquesta línia, que callin.» Aleshores, llegiu l’Odissea, i busqueu si sou Helena, la castradora, si us assembleu a la bleda de la Nausica, si us reconeixeu en la gata maula de la Penèlope o bé si heu hagut de disfressar-vos d’home, com Atenea, perquè Telèmac us faci cas. Ara bé, jo no hi era, a l’Odissea, però també hi era perquè hi ha poques obres literàries que siguin el món, tot el món vist poèticament, com l’és l’obra d’Homer. Perquè jo també era Ulisses i Aquil·les, els dels peus lleugers, i Telèmac, el fill d’Ulisses que s’escoltava Atenea, no nascuda de mare sinó del cervell del pare dels déus, la deessa vestida de guerrer que posseïa «pudor femení».   Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.

Però calculem la jugada: si els homes han confós les figures mítiques femenines de la literatura i de la història amb biografies de dones reals, nosaltres no podem fer el mateix. Aleshores, llegiríem la literatura amb la mirada masculina. La identificació ha de ser poètica, allò que no trobem aquí, però que és possible, a través de la paraula, dins l’univers imaginari. […] Així, jo llegeixo l’Odissea com em dóna la gana. Veig les tragèdies gregues amb els meus ulls, ara ja no és l’època en què Electra, Medea, Ifigènia, Clitemnestra o Antígona eren representades per homes que calçaven coturns. La meva Clitemnestra és una dona que té un marit que se’n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la batalla amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX.

.

Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida

.

.

.

.

Montserrat Roig

L’hora violeta

El balancí, 127

Edicions 62. Barcelona, 1980

ISBN: 8429748458

.

.

Montserrat Roig

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

butxaca, 70

Edicions 62. Barcelona, 2001

ISBN: 8429749500

.

.