Els «Diàlegs amb Leucò», de Cesare Pavese

.

.

«Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fate troppi pettegolezzi». És el que va escriure Pavese en un exemplar de seu estimat llibre Dialoghi con Leucò, el seu preferit, que era a la tauleta de nit, al costat del llit on el trobaren després d’haver posat fi a la seva vida. D’alguna manera ja ho havia anunciat temps enrere. Un cas similar al del nostre Gabriel Ferrater.

.

En la presentació editorial del llibre, dictada pel propi Pavese (ja que el d’editor era el seu ofici, també), hi llegim:

.

Cesare Pavese, che molti si ostinano a considerare un testardo narratore realista, specializzato in campagne e periferie americano-piemontesi, ci scopre in questi Dialoghi un nuovo aspetto del suo temperamento. Non c’è scrittore autentico, il quale non abbia i suoi quarti di luna, il suo capriccio, la musa nascosta, che a un tratto lo inducono a farsi eremita. Pavese si è ricordato di quand’era a scuola e di quel che leggeva: si è ricordato dei libri che legge ogni giorno, degli unici libri che legge. Ha smesso per un momento di credere che il suo totem e tabù, i suoi selvaggi, gli spiriti della vegetazione, l’assassinio rituale, la sfera mitica e il culto dei morti, fossero inutili bizzarrie e ha voluto cercare in essi il segreto di qualcosa che tutti ricordano, tutti ammirano un po’ straccamente e ci sbadigliano un sorriso. E ne sono nati questi Dialoghi.

(Cesare Pavese, a qui molts s’obstinen a considerar un pertinaç narrador realista, especialitzat en camps i perifèries americano-piamontees, ens descobreix en aquests Diàlegs un nou aspecte del seu temperament. No hi ha escriptor autèntic que no tingui les seves llunes, el seu caprici, la musa amagada que tot d’una l’indueixen a fer-se eremita. Pavese s’ha recordat de quan era a l’escola i d’allò que llegia: s’ha recordat dels llibres que llegeix cada dia, dels únics llibres que llegeix. Ha deixat de creure per un moment que el seu tòtem i tabú, els seus salvatges, els esperits de la vegetació, l’assassinat ritual, l’esfera mítica i el culte dels morts, siguin inútils extravagàncies, i ha volgut cercar el secret d’alguna cosa que tots recorden, tots admiren un xic cansadament i atorgant-hi un somriure badallat. D’aquí han nascut aquests Diàlegs.)

.

.

..

.

.

DIÀLEGS AMB LEUCÒ

.

Advertiment

.

Cesare Pavese (1908 – 1950)

De poder, amb molt de gust ens n’hauríem estat, de tanta mitologia. Però estem convençuts que el mite és un llenguatge, un mitjà d’expressió —es a dir, no pas res d’arbitrari, ans un viver de símbols al qual li pertoca, com a tots els llenguatges, una particular substància de significats que cap altre no podria donar. Quan repetim un nom propi, un gest, un prodigi mític, expressem en mitja ratlla, en poques síl·labes, un fet sintètic i comprensiu, un nucli de realitat que vivifica i nodreix un organisme de passió, d’estat humà, tot un complex conceptual. Si, a més a més, aquest nom, aquest gest ens és familiar d’ençà de la infantesa, de l’escola —molt millor encara. La inquietud és més autèntica i més punyent quan somou una matèria habitual Aquí, ens hem acontentat de servir-nos de mites hel·lènics donada la perdonable voga popular d’aquests mites i la seva immediata i tradicional acceptació. Ens horroritza tot allò que és descompost, heteròclit, accidental, i cerquem —fins i tot materialment— de limitar-nos, d’enquadrar-nos, d’insistir en una acabada presència. Estem convençuts que una gran revelació només pot sortir de la tossuda insistència en una mateixa dificultat. No tenim res en comú amb els vitagers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura —i més ràpida— de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà —miraculosament— com si no l’haguéssim vist mai.

.

[…]

.

L’illa

.

Tothom sap que Odisseu nàufrag, fent camí de retorn, va quedar-se nou anys a l’illa d’Ogigia, on només hi vivia Calipso, antiga dea.

.

(Parlen Calipso i Odisseu)

.

CALIPSO.— Odisseu, tot plegat no és molt distint. També tú, així com jo, vols quedar-te en una illa. Has vist i patit tota cosa. Potser jo mateixa algun dia et diré el que he patit. Estem tots dos ja cansats d’un gràvid destí. Per què continuar? ¿Què importa que l’illa no sigui la que estaves cercant? Aquí no passa mai res. Hi ha un poc de terra i un horitzó. Aquí sempre hi pots viure.

ODISSEU.— Una vida immortal.

CALIPSO.— Immortal és qui accepta l’instant. Qui ja no coneix un demà. Però si et plau la paraula, digues-la. De debò has arribat a aquest punt?

ODISSEU.— Jo creia immortal aquell qui no tem la mort.

CALIPSO.— Qui no espera viure. Cert, quasi ho ets. Has patit molt tu també. Però, per què aquesta ànsia de tornar cap a casa? Encara estàs inquiet. ¿Per què aquests discursos que vas fent tot sol entre els esculls?

ODISSEU.— Si demà me n’anés, series infeliç?

CALIPSO.— Vols saber massa, estimat. Diquem que sóc immortal. Però si tu no renuncies als teus records i als teus somnis, si no deposes l’ànsia i acceptes l’horitzó, no te’n sortiràs d’aquest destí que coneixes.

ODISSEU.— Sempre es tracta d’acceptar un horitzó. I què s’obté?

CALIPSO.— Doncs reposar el cap i callar, Odisseu. ¿Mai no t’has preguntat per què fins nosaltres cerquem el descans i la son? ¿Mai no t’has preguntat on van els vells déus que el món ignora? ¿Per què s’enfonsen en el temps, com les pedres en la terra, ells que tanmateix són eterns? I qui sóc jo? Qui és Calipso?

ODISSEU.— T’he preguntat si ets feliç.

CALIPSO.— No és això, Odisseu. L’aire, fins i tot l’aire d’aquesta illa deserta, que ara vibra només pels retrunys de la mar i els xisclets dels ocells, és massa buit. En aquest buit no hi ha res a enyorar, tingues-ho en compte. Però ¿no sents també tu en certs dies un silenci, un atur, que és com l’empremta d’una antiga tensió i presència esvanides?

ODISSEU.— Així doncs, tu també parles als esculls?

CALIPSO.— Et dic que és un silenci. Una cosa remota i quasi morta. Allò que ha estat i no serà ja mai més. En el vell món dels déus quan un gest meu era destí. Vaig tenir noms paorosos, Odisseu. La terra i el mar m’obeïen. Després vaig cansar-me; passà el temps, no em vaig voler moure ja més. Alguna de nosaltres va resistir-se als nous déus: vaig deixar els noms enfonsar-se en el temps; tot va canviar i va romandre igual; no valia la pena de disputar als nous el destí. Ja sabia el meu horitzó i per què els vells no havien disputat amb nosaltres.

ODISSEU.— Però no eres inmortal?

CALIPSO.— Hi ho sóc, Odisseu. Morir no espero. I no espero viure. Accepto l’instant. A vosaltres, els mortals, us espera una cosa semblant, la vellesa i l’enyor. ¿Per què no vols reposar el cap com jo, en aquesta illa?

ODISSEU.— Ho faria si cregués que estàs resignada. Però fins i tot tu mateixa, que has estat senyora de totes les coses, necessites de mi, d’un mortal, que t’ajudi a suportar.

CALIPSO.— És un be mutu, Odisseu. No hi ha autèntic silenci si no és compartit.

ODISSEU.— ¿No et basta que estigui amb tu el dia d’avui?

CALIPSO.— No estàs amb mi, Odisseu. Tu no acceptes l’horitzó d’aquesta illa. I no escapes a l’enyor.

ODISSEU.— El que enyoro forma part viva de mi, com de tu el teu silenci. ¿Què ha canviat per a tu d’ençà d’aquell dia en què terra i mar t’obeïen? Has notat que estaves sola i cansada i has oblidat els teus noms. Res t’ha estat pres. El que ets ho has volgut.

CALIPSO.— El que sóc és quasi res, estimat. Quasi mortal, quasi una ombra com tu. És un llarg son començat qui sap quan i tu has arribat a aquest son com un somni. Temo l’alba, el despertar; si tu te’n vas, serà el despertar.

ODISSEU.— Ets tu, la senyora, qui parla?

CALIPSO.— Temo el despertar, com tu tems la mort. Vet-ho aquí, abans era morta, ara ho sé. No quedava en de mi en aquesta illa res més que la veu de la mar i del vent. Oh, no era un patir. Dormia. Però des que has arribat, has dut una altra illa dins teu.

ODISSEU.— Fa massa temps que la cerco. Tu no saps el que és albirar una terra i aclucar els ulls cada cop per fer-se il·lusions. Jo no puc acceptar i callar.

CALIPSO.— I tanmateix, Odisseu, vosaltres, els homes, dieu que retrobar el que s’ha perdut és sempre un mal. El passat no retorna. No hi ha res que resisteixi el pas del temps. Tu que has vist l’Oceà, els monstres i l’Elisi, ¿podràs reconèixer encara les cases, les teves cases?

ODISSEU.— Sabré, si més no, que m’he d’aturar.

CALIPSO.— No val la pena, Odisseu. Qui no s’atura ara, de seguida, ja no s’atura mai més. Allò que fas, ho faràs sempre més. Has de trencar algun cop el destí, has de sortir del camí, i deixar-te enfonsar en el temps…

ODISSEU.— No sóc immortal.

CALIPSO.— Ho seràs si m’escoltes. ¿Què és la vida eterna sinó aquest acceptar l’instant que ve i l’instant que se’n va? L’embriaguesa, el plaer, la mort, no tenen altra finalitat. ¿Què ha estat fins ara el teu errar inquiet?

ODISSEU.— Si ho sabés ja s’hauria acabat. Però oblides una cosa.

CALIPSO.— Digues.

ODISSEU.— Allò que cerco ho tinc en el cor, com tu.

.

.

.

.

.

.

.

.

DIÀLEGS AMB LEUCÒ

.

TAULA

.

Advertiment

La Nuu
[Parlen la Nuu i Ixíon]

La Quimera
[Perlen Hipòloc i Sarpèdon]

Els cecs
[Parlen Edip i Tirèsias]

Les eugues
[Parlen Hermes ctoni i el centaure Quiró]

La flor
[Parlen Eros i Tànatos]

La fera
[Parlen Endimió i un estranger]

Escuma d’ona
[Parlen Safo i Britomartis]

La mare
[Parlen Meleagre i Hermes]

Els dos
[Parles Aquil·les i Patrocle]

El camí
[Parlen Edip i un mendicant]

La penya
[Parlen Hèracles i Prometeu]

L’inconsolable
[Parlen Orfeu i Bacca]

L’home-llop
[Parlen dos caçadors]

L’hoste
[Parlen Litierses i Hèracles]

Els focs
[Parlen dos pastors]

L’illa
[Parlen Calipso i Odisseu]

El llac
[Parlen Virbi i Diana]

Les bruixes
[Parlen Circe i Leucòtea]

El toro
[Parlen Lèlex i Teseu]

En família
[Parlen Càstor i Polideuces]

Els Argonautes
[Parlen Jasó i Mèlita]

La vinya
[Parlen Leucòtea i Ariadna]

Els homes
[Parlen Cratos i Bia]

El misteri
[Parlen Dionís i Demèter]

El diluvi
[Parlen un sàtir i una hamadríade]

Les muses
[Parlen Mnemòsine i Hesíode]

Els déus

Notes al text

.

.

.

.

Jaume Creus

Cesare Pavese

Diàlegs amb Leucò

Traducció de Jaume Creus

Les Eines, 76

Editorial Laia. Barcelona, 1982

ISBN: 8472229459

.

.

Es pot llegir una ressenya/comentari de Carlos García Gual als Dialoghetti, a: elboomeran.com.

.

.

Calypso, de Suzanne Vega

 

 

My name is Calypso and I have lived alone
I live on an island and I waken to the dawn.
A long time ago I watched him struggle with the sea
I knew that he was drowning and I brought him in to me.
Now today, come morning light,
he sails away, after one last night.
I let him go.
Now I let him go.

My name is Calypso. My garden overflows.
Thick and wild and hidden is the sweetness there that grows.
My hair, it blows long as I sing into the wind.
I tell of nights where I could taste the salt on his skin,
Salt of the waves and of tears.
And though he pulled away, I kept him here for years.
Now I let him go.

My name is Calypso. I have let him go.
In the dawn he sails away to be gone forever more.
And the waves will take him in again, but he’ll know their ways now.
I will stand upon the shore with a clean heart and my song in the wind.
The sand will sting my feet and the sky will burn.
It’s a lonely time ahead. I do not ask him to return.
I let him go. I let him go.

Suzanne Vega

“Ulisses a l’Argòlida” de Nicolau M. Rubió

.

.

Ulisses a l’Argòlida és una obra teatral escrita per Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1948, que no va publicar-se fins el 1962, en els Quaderns de Teatre de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, editats per Joaquim Horta, sota la direcció de Joan Oliver, edició de la que en mostrem la portada, obra de García Llort.

L’obra recrea el mite d’Orestes, situant Ulisses enmig de la mort d’Egist i de Clitemnestra, a la terra dels atrides.

Josep Mª Quintana, en la seva obra “Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891 – 1981: literatura i pensament”, pàgina 292, transcriu la nota prèvia que Rubió va inserir en el text manuscrit de 1948, que no va passar a l’edició de l’obra de l’any 1962:

.

.

.

“El teló s’alça, Ègist és viu. Això vol dir que ens trobem abans de la conversa olímpica del primer cant de l’Odissea, per la senzilla raó que, en aquella conversa, els déus (els quals no parlen de cap matricidi) donen per suposat que Orestes ja ha occit el seu padrastre. Per l’altre cap, la nostra visita d’Ulisses a Argos, s’ha de situar després de l’anada del rei d’Ítaca al camp dels Asfòdels; posat que, allí, el rei Agamemnó pregunta pel seu fill i Ulisses li respon que no sap res del diví Orestes. — Entre aquestes dues fites, doncs, caldrà cercar el temps en què tingué lloc la visita d’Ulisses a l’Argòlida. Com que la conversa de l’Olimp és coetània de la fi de l’amorosa captivitat de l’heroi odisseic a l’Illa de Calipso, serà entre la baixada a l’Infern i la sortida d’Ulisses de l’illa esmentada, que haurem de trobar el rastre que cerquem.  — L’interval resta ocupat, al text clàssic de l’Odissea, per la navegació fins a l’illa d’Eea; per la nit  que els odisseics hi romanen; pel dia i nit subsegüents, esmerçats amb Circè; Scil·la i Caribdis; per la vetllada tràgica i nit del desembarcament a l’illa del Sol; pel mes sencer que a l’illa acampen els expedicionaris, fins el jorn que “els déus vessen la dolça son damunt les parpelles” de l’heroi; pels sis dies que dura la impia menjada de la carn dels bous divins; per la horrible jornada del naufragi i de la pèrdua de la nau amb tots els companys d’Ulisses; i en fi pels nou dies més de viatge cap a l’illa de Calipso, on el Laèrtida romandrà empresonat en càrcer d’amor. Ara bé, podreu observar al nostre epìsodi que la visita d’Ulisses a la ciutat d’Argos dura poc. Atenea proposa al nostre heroi un problema i una tasca ben precisos: trencar el curs de la fatalitat que nia a la sang dels atrides. Per executar l’encàrrec, una nit és suficient. No cal ni imaginar que Ulisses desembarqués físicament a Nauplia, o bé a una cala ignota de la costa argòlida, ni que fes estada llarga terra endins. Desembarcament i visita s’han d’entendre com de natura màgica. Per què, llavors, la deessa no hauria aprofitat qualsevol de les nits de son, i de somni, del rei Ulisses, durant l’interval esmentat? Per què, concretament, no faríem coincidir el nostre episodi amb la son d’origen diví que sorprengué Ulisses a l’illa del sol? – Quan al destí immediat d’Orestes, en deixar Argos a la fi de l’obra, és cert que no tenim notícies que el jove Atrida seguís Ulisses – d’una manera física i actual almenys – ni al palau d’Alcinous ni al retorn a Ítaca. Però això no exclou que Orestes navegués, ni que pogués acompanyar el Laèrtida en el curs del viatge ulterior d’aquest, que Tirèsies havia predit. – Per acabar, direm que, segons totes les probabilitats, la forma literària que pogué prendre el nostre episodi a l’epos primitiu, no degué correspondre a la que avui gosa donar-li un escriptor llatí de la nostra mar d’Occident.”

.

.

.

.