Arxius

Posts Tagged ‘Caribdis’

L’Ulisses de Graves

.

.

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves  (Londres, 1895 - Deià, 1985) Font: Robert Graves org

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

.
To the much-tossed Ulysses, never done
….With woman wether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
….And wifely she a hero to him bore.
.
Their counter-changings terrified his way:
….They were the clashing rocks, Symplegades,
Scylla and Charybdis too were they;
Now angry storms frosting the sea with spray
….And now the lotus island’s drunken ease.
.
They multiplied into the Sirens’ throng,
….Forewarned by fear of whom he stood bound fast
Hand and foot helpless to the vessel’s mast,
Yet would not stop his ears: daring their song
….He groaned and sweated till that shore was past.
.
One, two and many: flesh had made him blind,
….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind —
Triumph of flesh and afterwards to find
….Still those same terrors wherewith flesh was racked.
.
His viles were witty and his fame far known,
Every king’s daughter sought him for her own,
….Yet he was nothing to be won or lost.
….All lands to him were Ithaca: love-tossed
He loathed the fraud, yet would not bed alone.

.

Robert Graves
.
.

.
ULISSES

Al molt sacsejat Ulisses, mai no saciat / de dona sigui abillada d’esposa o de puta, / Penèlope i Circe li semblaven una sola: / ella com una puta feia realitat les seves fantasies lascives, / i conjugalment ella li parí un heroi.
.
Les seves metamorfosis aterrien la seva ruta: / eren els esculls entrexocants, les Simplègades, / i Escil·la i Caribdis eren elles també; / ara irades tempestes glaçant el mar amb escuma / i ara l’embriac ablaniment a l’illa del lotus.
.
Es multiplicaven en la munió de les sirenes,/ previngut per la por de les quals s’estigué ben lligat / privat de mà i peu a l’arbre del vaixell, / si bé no volgué tapar-se les orelles: exposant-se al seu cant / gemegà i suà fins que aquella platja fou passada.
.
Una, dues, i moltes: la carn l’havia encegat, / la carn obtenia un plaer sols en l’acte, / la carn fixava un únic propòsit en la ment… / Triomf de la carn i després trobar / encara aquells mateixos terrors allà on la carn era turmentada.
.
Les seves vileses eren enginyoses i la seva fama molt reconeguda, / tota filla de rei el volia per a ella sola, / astut i enginyós i molt anomenat, / però ell no era res a ésser guanyat o perdut. / Totes les terres eren Ítaca per a ell: sacsejat d’amor / odiava el frau, però no volia jeure sol.
.
.

.

.

.

8. Ulysses

Robert Graves

Contingut en el recull Poems 1930-1933 (publicat el 1933), el poema és una aportació més a les diferents versions sobre el personatge d’Odisseu-Ulisses que s’han fet en la literatura uni­versal i que a les primeres dècades del segle XX rep una aten­ció particular. S’ha de posar en relació amb una sèrie de poe­mes de Graves que per aqueix temps plantegen un conflicte entre el plaer i l’amor, entre la naturalesa carnal de l’home i els dons morals i espirituals que ofereix la dona. Així, doncs, com en altres ocasions, la narració en tercera persona d’un relat mitològic és vehicle de la problemàtica personal de l’autor.

El poema s’obre amb el qualificatiu “much tossed” aplicat a Ulisses, que substitueix l’homèric polytlas, “que ha sofert molt”, pel sentit de “molt bressat”, segurament pel balanceig de les ones, amb la qual cosa ens apropa als versos inicials de l’Odissea que recorden el camí errívol de l’heroi. Pel que segueix, podem entendre que també es refereix a la multipli­citat d’experiències amoroses, ja que se’ns el presenta com un seductor que no fa diferència entre els dos tipus de dona pre­sents en l’imaginari masculí universal: l’esposa i la prostituta, encarnades en Penèlope i Circe, respectivament:

To the much-tossed Ulysses, never done
…………….With woman whether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
…………….And wifely she a hero to him bore.

Al molt bressat Ulisses, mai no assaciat/ amb dona, ja vestida d’esposa o de bagassa,/ Penèlope i Circe li semblaven una sola:/ ella com una bagassa feia realitat els seu capricis sen­suals,/ i a la manera d’esposa, ella li parí un heroi.

Això que podria representar una superació de la divisió en categories tradicional, ja que a ambdues figures se’ls atribueix la mateixa capacitat per al plaer i per fer de mares (vénen al·ludides al poema indistintament pel pronom “she”), mostra una connotació negativa al llarg del poema. La segona i la ter­cera estrofa recorden episodis del viatge d’Ulisses evocats, no en ordre cronològic, sinó de manera impressionista: les Simplègades o roques entrexocants, Escil·la i Caribdis, l’illa dels lotòfags. Aquests episodis són pretext per introduir dife­rents aparences (“their counter-changings”) de la figura de la dona en un aspecte aterrador, les quals es multipliquen en les Sirenes: es recorda amb fidelitat el passatge del cant XII de l’Odissea, de com Ulisses en passar-hi per davant es fa lligar de peus i mans al pal del vaixell, però no es tapa les orelles amb cera, com ha fet fer als seus companys, per poder escoltar el que canten.

La conseqüència de la multiplicació i la indiferenciació de les dones que va coneixent l’heroi (fins i tot la figura de Nausica pareix multiplicar-se quan s’al·ludeix al fet que “cada filla de rei el cercava per a ella sola”) és el terror davant d’una sexualitat incontrolada i mal assumida:

One, two and many: flesh had made him blind,
…………….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind_
Triumph of flesh and afterwards to find
…………….Still those same terrors wherewith flesh was racked.

Una, dues i moltes: la carn l’havia encegat,/ la carn tenia sol plaer en l’acte,/ la carn posava un sol propòsit en la ment…/ El triomf de la carn, i després, trobar/ encara aquel mateixos terrors allà on la carn era turmentada.

Per això, l’Ulisses de Graves, a diferència de l’homèric, no té una meta en el retorn a una pàtria i a una esposa; dominat per l’amor físic, és incapaç de trobar un punt de referència: “totes les terres per a ell eren Ítaca”.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll
Robert Graves i el món clàssic

.

.

.

Robert GravesMaria Rosa Llabrés i Ripoll

Robert Graves i el món clàssic

Llibres de la nostra terra, 70
Lleonard Muntaner, editor. Palma (Mallorca),2006
ISBN: 9788496242807

.

.

.

 

“Ulisses a l’Argòlida” de Nicolau M. Rubió


.

.

Ulisses a l’Argòlida és una obra teatral escrita per Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1948, que no va publicar-se fins el 1962, en els Quaderns de Teatre de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, editats per Joaquim Horta, sota la direcció de Joan Oliver, edició de la que en mostrem la portada, obra de García Llort.

L’obra recrea el mite d’Orestes, situant Ulisses enmig de la mort d’Egist i de Clitemnestra, a la terra dels atrides.

Josep Mª Quintana, en la seva obra “Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891 – 1981: literatura i pensament”, pàgina 292, transcriu la nota prèvia que Rubió va inserir en el text manuscrit de 1948, que no va passar a l’edició de l’obra de l’any 1962:

.

.

.

“El teló s’alça, Ègist és viu. Això vol dir que ens trobem abans de la conversa olímpica del primer cant de l’Odissea, per la senzilla raó que, en aquella conversa, els déus (els quals no parlen de cap matricidi) donen per suposat que Orestes ja ha occit el seu padrastre. Per l’altre cap, la nostra visita d’Ulisses a Argos, s’ha de situar després de l’anada del rei d’Ítaca al camp dels Asfòdels; posat que, allí, el rei Agamemnó pregunta pel seu fill i Ulisses li respon que no sap res del diví Orestes. — Entre aquestes dues fites, doncs, caldrà cercar el temps en què tingué lloc la visita d’Ulisses a l’Argòlida. Com que la conversa de l’Olimp és coetània de la fi de l’amorosa captivitat de l’heroi odisseic a l’Illa de Calipso, serà entre la baixada a l’Infern i la sortida d’Ulisses de l’illa esmentada, que haurem de trobar el rastre que cerquem.  — L’interval resta ocupat, al text clàssic de l’Odissea, per la navegació fins a l’illa d’Eea; per la nit  que els odisseics hi romanen; pel dia i nit subsegüents, esmerçats amb Circè; Scil·la i Caribdis; per la vetllada tràgica i nit del desembarcament a l’illa del Sol; pel mes sencer que a l’illa acampen els expedicionaris, fins el jorn que “els déus vessen la dolça son damunt les parpelles” de l’heroi; pels sis dies que dura la impia menjada de la carn dels bous divins; per la horrible jornada del naufragi i de la pèrdua de la nau amb tots els companys d’Ulisses; i en fi pels nou dies més de viatge cap a l’illa de Calipso, on el Laèrtida romandrà empresonat en càrcer d’amor. Ara bé, podreu observar al nostre epìsodi que la visita d’Ulisses a la ciutat d’Argos dura poc. Atenea proposa al nostre heroi un problema i una tasca ben precisos: trencar el curs de la fatalitat que nia a la sang dels atrides. Per executar l’encàrrec, una nit és suficient. No cal ni imaginar que Ulisses desembarqués físicament a Nauplia, o bé a una cala ignota de la costa argòlida, ni que fes estada llarga terra endins. Desembarcament i visita s’han d’entendre com de natura màgica. Per què, llavors, la deessa no hauria aprofitat qualsevol de les nits de son, i de somni, del rei Ulisses, durant l’interval esmentat? Per què, concretament, no faríem coincidir el nostre episodi amb la son d’origen diví que sorprengué Ulisses a l’illa del sol? – Quan al destí immediat d’Orestes, en deixar Argos a la fi de l’obra, és cert que no tenim notícies que el jove Atrida seguís Ulisses – d’una manera física i actual almenys – ni al palau d’Alcinous ni al retorn a Ítaca. Però això no exclou que Orestes navegués, ni que pogués acompanyar el Laèrtida en el curs del viatge ulterior d’aquest, que Tirèsies havia predit. – Per acabar, direm que, segons totes les probabilitats, la forma literària que pogué prendre el nostre episodi a l’epos primitiu, no degué correspondre a la que avui gosa donar-li un escriptor llatí de la nostra mar d’Occident.”

.

.

.

.

 

L’Ulysses de Robert Graves

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

To the much-tossed Ulysses, never done

With woman wether gowned as wife or whore,

Penelope and Circe seemed as one:

She like a whore made his lewd fancies run,

And wifely she a hero to him bore.

 

Their counter-changings terrified his way:

They were the clashing rocks, Symplegades,

Scylla and Charybdis too were they;

Now angry storms frosting the sea with spray

And now the lotus island’s drunken ease.

.

They multiplied into the Sirens’ throng,

Forewarned by fear of whom he stood bound fast

Hand and foot helpless to the vessel’s mast,

Yet would not stop his ears: daring their song

He groaned and sweated till that shore was past.

 

One, two and many: flesh had made him blind,

Flesh had one pleasure only in the act,

Flesh set one purpose only in the mind —

Triumph of flesh and afterwards to find

Still those same terrors wherewith flesh was racked.

 

His viles were witty and his fame far known,

Every king’s daughter sought him for her own,

Yet he was nothing to be won or lost.

All lands to him were Ithaca: love-tossed

He loathed the fraud, yet would not bed alone.

 

Robert Graves

.

.

ULISSES

 

Al batzegat Ulisses, mai no prou satisfet

amb les dones, tant si eren muller com prostituta,

Penèlope o Circe venien a ser el mateix:

en tant que meuca, l’una li oferia lascívia,

i l’altra, en tant que esposa, li parí un semidéu.

 

Les seves mutacions li aterrien el camí:

eren esculls de xoc, enren les Simplègades,

i Escil·la i Caribdis eren elles també;

tan prompte eren tempestes glaçant un mar d’escuma

com les illes del lotus d’embriac endolciment.

 

Se li multiplicaven en munions de sirenes

i per por, previngut, es lligà ben lligat

de mans i peus, immòbil, a l’arbre de la nau,

però amb l’oïda oberta per sentir llurs cançons,

gemegant i suant fins haver-les passat.

 

Una, dues, i moltes: la carn el tornà cec,

la carn era un plaer sols en l’instant de l’acte,

la carn fixava un únic propòsit a la ment…

i el triomf de la carn més tard li descobria

els mateixos terrors, els mateixos turments.

 

Era astut i enginyós i molt anomenat,

tota filla de rei el volia per a ella,

però no se’l podia ni perdre ni guanyar.

Tot país li era Ítaca: batzegat per l’amor,

odiava el frau, però no volia dormir sol.

 

Robert Graves
Traducció de Josep M. Jaumà

.

.

.

Robert Graves. El país que he escollit.
Antologia poètica

Selecció i traducció de Josep M. Jaumà.
Pròleg de Lucía Graves.
Edició bilingüe.

Edicions del salobre. Port de Pollença (Mallorca), 2009.

.

.

.