Carles Riba escriu a Josep Pla sobre l’Odissea de Bérard

.

.

.

Palafrugell 3 de gener de 1949

.

I. D. C. Riba
Barcelona

.

Amic Riba: Si us plau, no us preocupeu!

Jo, que em barallo cada dia amb aquesta llengua se, exactament, l’enorme esforç que heu fet i que esteu fent. Si parlo aixís es perquè conec la vostra obra i no em canso de llegir-la. Aquesta obra es la clau de volta del català d’avui o sigui del català de demà.

Si el vostre esforç es reduís a la cosa formal i retòrica no us en parlaria pas així. Tant com aquesta part de la qüestió m’interessa el que veig darrera les paraules —es dir el vostre dilatadissim univers mental que per intuició judico apassionant. Heu estat una mica escás en aquest aspecte, massa escás. Seria de gran interés que establissiu una correspondencia amb algú que us servís de pretext per dir coses —una correspondència per publicar després deliberadament com la de Goethe-Schiller.

Jo parlaria constantment de vos i de la vostra obra però el meu destí es escriure ximpleries. 

Abans de morir, hauriem de fer una revista. Potser algun dia a Cruzet li convindrà que li fem una revista.

M’haurieu de donar, en dos mots, la vostra opinió sobre la traducció de l’Odissea de Victor Berard.

Abans de morir penso deixar 10 volums de 1.000 planes de prosa catalana. Cadascú per on l’enfila.

Que l’any 49 no us faci tant de fàstic com els seus antecessors. L’astronomia no hi te pas cap culpa, sembla.

Com sempre vostre aff

Josep Pla

.

Publicada per Lluís Bonada a Reduccions 23/24

.

.

.

.

.

[Barcelona] 16 de febrer de 1949

Sr. Josep Pla

Palafrugell

Benvolgut amic: Excuseu-me que hagi trigat tant a respondre a la vostra lletra del 3 de gener pp.;i que ara no ho faci tan extensament com caldria. Després dels vostres articles, no era pas per a fer-me sortir de l’estat mig de satisfacció, mig de confusió, en què m’havien deixat; no, més aviat hi va afe­gir una melangia. No he rendit, en efecte, de mi mateix, com hauria pogut, si el país m’ho hagués exigit amb més rigor i donant-me les facilitats primeres d’una tradició ben establerta. I aneu a saber: potser hauria ordenat millor el meu «capitalito» (que deia Rubén Darío) i al capdavall l’hauria dissipat més alegrement i més inútilment. Ara, en canvi, em trobo amb l’avantatge d’una certa condensació, intensitat i riquesa en alguna de les poques coses que he fet; al cap de vint anys m’hi descobreixen solta. En fi…

Em demaneu la meva opinió, en poc mots, sobre la traducció de l’Odis­sea de V. Bérard. Crec que marca una època; m’ha estat preciosa per a la se­gona meva; la primera, la vaig fer paral·lelament a ell, sense conèixer de la seva sinó el que indirectament em va suggerir en unes conferències a Barce­lona. Aplica a la versió el que la filologia havia precisat sobre el llenguatge i l’estil d’Homer: que depenen totalment del ritme de l’hexàmetre. Jo això ho vaig descobrir pel meu compte, en començar la meva traducció en prosa: els elements més característicament homèrics quedaven inexplicables, absurds; unes noses. Cal, per a arrossegar-los, el corrent rítmic; perquè, en el seu mo­ment, cadascun es desplegui, l’àmbit de l’ample vers. D’altra banda, Bérard, viatjant pel Mediterrani, ha redescobret tot el que en l’Odissea hi ha de vi­vent (no el que entre nosaltres, amb sagarrenca inconsciència, en diuen viu). Darrera o dins, unes fórmules idiomàtiques, que sovint fan figura poètica, hi ha una realitat que encara se’ns presenta: uns gestos, unes maneres de fer i de parlar, uns estris, unes cases, un paisatge amb els seus colors etc. Els bons Segalans de tot el món i de tots els segles se n’havien anat allunyant; l’Odissea se’ls havia tornat «papiern», que diuen a Alemanya. Les excavacions d’una banda, els viatges de Bérard per altra, tot un canvi en el concepte de la poesia, per fi, això és, del que és la realitat i del que és la fabulació, tot això ha invi­tat a l’audàcia d’airejar una mica els lluminosos espais homèrics. Vet aquí per què a mi em turmentava la idea de refer la meva versió de fa trenta anys. El Cíclop, per un exemple entre mil, havia de beure el seu vi en un gibrell, no en la impossible copa de fusta d’heura com fins ara; i Ulisses havia de portar, en el seu memorable vestit, un afiblall com els del Museu de l’Acròpolis, amb una escena de caça cisellada, i no aquesta escena brodada a la roba, i ara! I en un donat moment, un personatge, per a dir que no, havia d’aixecar les celles, com Vós i jo hem vist cent vegades en aquell desguitarrat i adorable país. ¿M’explico, estimat Pla? Si visc trenta anys més, deuré escometre la meva la ter­cera versió. No dubteu que, quan serà possible de fer l’edició corrent —aques­ta ha estat cara degut a les disposicions de censura i a la necessitat de tornar els «jornals» rebuts durant l’any i mig llarg que he passat en la refosa, com a feina meva principal— no dubteu, doncs, que l’edició corrent ja anirà corre­gida i en alguns punts millorada. Tornant a Bérard. Ell s’ha trobat que, avi­vant el seu estil, no s’ha pogut alliberar de tot de traves acadèmiques: ha tre­ballat en una llengua que, fins per a les postures, és fixada inexorablement; sense adonar-se’n, llavors ha exagerat el seu aire «dégagé». Jo he mirat de treure partit de la condició gairebé virginal de la nostra llengua escrita —que permet de salvar tanta imatge de la poesia antiga— i, accentuant en aquest sentit, mantenir, d’altra banda, una certa elevació i un cert artifici en el to, que l’original evidentment té.

Bé, ja veieu que, quan m’hi poso… Em plau de fer-vos saber que, justa­ment avui, espero traduir els últims vint versos de la darrera tragèdia de Sòfocles. Ja estaran totes set, en vers català, esperant el seu dia (la traducció en prosa ja era feta abans de la guerra, i sortirà aviat dins la col·lecció Bernat Metge). De vegades en llegeixo alguna davant d’un grup d’amics. Quan farà bon temps —perquè el local són unes golfes de mal escalfar— tinc compro­mesa una lectura de l’Edip Rei. ¿Voleu que us avisi?

M’inciteu a traduir moderns. Qui sap què haurem de fer, Mare de Déu! Tradueixo per guanyar-me la vida: no sóc ni professor, ni periodista, ni no­vel·lista, ni poeta de cuplets o de mítings versificats. No puc estar descontent, si guanyant-me la vida he pogut prestar algun servei a la nostra llengua, o baldament fos només a uns quants amics. Us adjunto, permeteu-me que us l’o­fereixi, un petit recull de versions meves de Hòlderlin, aparegut (?) en la més estricta clandestinitat l’any del centenari; no rigueu del peu d’impremta.

Escriviu-me. Si Palafrugell no fos tan desavinent, un dia us pujaríem a veure. Si baixeu a Barcelona, no vacil·leu a trucar a casa (Av. Rep. Argenti­na, 163).

Sóc sempre afm vostre

C. Riba

.

Publicada per Carles-Jordi Guardiola a “Cartes de Carles Riba. IV: Apèndix 1916-1959”

.

.

.

.

.

Reduccions

revista de poesia 23/24

setembre/novembre 1984

Monogràfic Carles Riba

.

.

.

Cartes de Carles Riba

IV: Apèndix 1916-1959

Recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola

Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005

ISBN: 9788472838062

.

.

.

.

Carles Riba escriu als seus amics des d’Ítaca (i ens parla també del ‘charleston’ i de l’embruix de la música)

.

.

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 1893 – 1959)

 

.

.

Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!

             Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;

Closa i subtil com l’hora d’un sol pensament, per a entrar-hi

            Calen un front humil sota la llinda i un salt.

.

Elegia VII. Elegies de Bierville. Carles Riba.

.

.

.

.

A Josep M. de Sagarra

Josep Mª de Sagarra (Barcelona, 1894 – 1961)

.

.

Vathy, 19 de setembre de 1927

.

Sóc a Ítaca, estimat Sagarra! Sembla absurd, però hi sóc, i he begut el vinet (quin vinet!) que feia anar de tort els pretendents. Penso en els amics amb els quals penso que l’Odissea és el llibre més bonic del món; i per això t’envio els meus millors records.

Teu

.

C. RIBA

.

.

.

.

A Josep Obiols

.

Patras, 19 de setembre de 1927

.

Josep Obiols i Palau (Sarrià, Barcelona, 1894 – Barcelona, 1967)

Això ja està llest. Dintre de poques hores ens embarquem cap a Brindisi; fa poques hores que hem desembarcat tornant d’Ítaca. Sí senyor, d’Ítaca. Deixeu-me passejar encara el nom per la boca: d’Ítaca. Una vegada més he comprovat que davant les coses i els llocs que un havia voltat d’il·lusió durant anys i anys, s’és idiota i fred. Quan estic d’aquest humor, creuria, amb en L[ópez] P[icó], que decididament els noms valen més que les coses. M’horroritza, voldria esbrinar si és l’humor o la vocació literària que m’ho fan creure així; però, sigui com sigui, torno a dir Ítaca i gairebé em sembla que és nou i que no hi he estat i que qui sap quan hi podré anar. Veurem què hi farà el record. Ítaca és realment una bella i deliciosa cosa: aspra per fora, altiva amb recons dolcíssims per dins; penseu, sense voler, que potser el millor d’allò que en diem clàssic és així. Sense anar més lluny, el mateix Ulisses: aquest home estimava el seu paisatge fins al punt precís en què encara no havia de ser sentimental; no recordo que mai parli dels oliverars i dels vinyets i dels xiprers, o de les roques familiars de la seva illa: enyora el fumerol de casa seva. Això és extraordinari. […] M’ha plagut, doncs, també d’Ítaca la gent: és alegre com enlloc; tothom parla anglès o italià, tothom ha corregut més que Ulisses i té aquell despreniment del que està sempre amb un peu en l’aire. El mar es fica dins un golf de reconades profundes i escanya l’illa pel mig: sembla us hi vingui a cercar, blau i suau; tombeu l’entrada del golf, i el corrent que ve del canal entre Zante i el Peloponès ja us fa tanyar amb una alegria magnífica, ja us dóna la il·lusió d’un gran mar. Qui resta, doncs, a Ítaca, que hi hagi nascut! Però qui no torna, també, a la seva illa! […]

Tornem a Ítaca. No m’hi he passejat pas massa. Una de les excursions obligades, al lloc de la pleta d’Eumeu, va fallar a mig camí d’una manera no gaire elegant: era el pic del migdia, feia una calor horrible (28º dins les cases) i calia pujar una hora a peu, a ple sol. Vam renunciar-hi: i avui hem saludat des del mar el replanell on el diví porquerol rumiava la seva fidelitat. L’altra excursió, al lloc on potser era la capital d’Ulisses, no ha estat empresa per manca de temps. Hem fet la més deliciosa, la de la terra on Ulisses desà els presents dels feacis, quan fou deixat, adormit, a la platja del port de Forcis, on ara hi ha Vathy, la capital de l’illa. El poema diu que Atena l’ajudà; si no, us asseguro que ell sol no hi hauria pas pujat, amb la càrrega a l’esquena. És una cova d’entrada estretíssima, com arrupida en el pendís d’un turó on entre el pedregam creixen oliveres i xiprerets. Dins, hi ha els seients i els telers de les nimfes, és a dir, els dibuixos de roca que l’aigua ha anat fent; uns anglesos van serrar les més belles d’aquestes columnes sagrades, i se les van emportar; és més delicat, realment, el gest d’uns col·legialets grecs, que sobre la roca han traçat, amb mangra, el perfil de la nau d’Ulisses . Tot plegat, no és res de l’altre món, comparat, jo penso, amb les nostres coves d’Artà; però tornem-hi, és allò dels noms, el nom d’Ulisses que hi flota; i també dos trossos d’ara trencada que evoquen uns quants milenars de religió directa i senzilla. No és que ara jo vagi per aquest camí, estimat Obiols, no em malentengueu: em sento més d’avui que mai. A Santorini vaig deixar parat un gran escriptor grec amb el qual vaig fer coneixença, un home coquet i tirànic, ja d’edat […]. Doncs, bé, jo parlava de no recordo què, com de la cosa més horrible del món. «Hi ha una cosa encara més horrible», va dir, solemnement. Expectació. «Què?» — «El charlestón». –Jo vaig botar: «Però no, sant cristià, si dins del charleston hi ha tota la nostra època, amb la seva concepció còmica de l’home, etc.». No ens vam acabar d’entendre. Però us faré una confessió, Obiols. Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura … o com un heroi antic. L’una, a l’embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d’una boira rosada i lila; l’altra a l’embarcament de Patras, quan per fi anava a conèixer l’Ítaca de l’Odissea, del llibre més bell del món. Doncs no era per aquest daler, encara gairebé abstracte, l’enterniment; l’emoció no s’hauria distès, la molla no hauria saltat, sense una musiqueta d’aquestes desllorigades que només en Millàs [Raurell] sap classificar. Al moll de Marsella, entremig del batibull indescriptible dels camàlics i els venedors –grecs i marsellesos barrejats—una parella feia música: joves i enamorats (canviaven unes mirades tendríssimes); ell, amb una mà metàl·lica, rascava un violinet; ella tocava un banjo i cantava. Prima, petita, vestida de negre, amb uns cabells grocs i estirats que de sota el barretet li feien una punxa sobre les galtes melangiosament rosades; una figureta que, vista des de dalt del pont, semblava encara corbar-se més en l’esforç de treure la seva veu aspra i decidida, cantant el darrer ball de moda i, per acomiadar-nos, encara la Madelon! No oblidaré mai la línia, perillosíssima de tan fràgil, que feia el cosset d’aquella dona: us vaig envejar com mai a vosaltres, els dibuixants. Dues criatures, endreçades i sanes, recollien les almoines; després dels diners, vaig tirar-los un cigarret per a ell: vaig signar a ella si també en volia, i va renunciar amb una mirada amorosa al marit i un enrojolament de pudor, tot tan primari i d’una qualitat tan delicada, que em va somoure. L’aventura quotidiana d’aquells dos, tan forta i duta amb tanta delicadesa, feia ben minsa la meva aventura cap a Grècia, ben peixat passatger de primera que jo era! Però estic segur que sense aquella musiqueta jo no hauria sentit això. La segona vegada, sobre el pont del vaixell que anava a córrer les escales de les illes Jòniques, un home simple del poble, emigrant tornat de qui sap on, treia la música de dins d’un gramòfon de viatge. Llavors vaig comprendre tota la perfídia d’aquesta música en si, com ens va a fer pessigolles a un munt de coses primàries, simples i essencials que els crítics musicals i els periodistes i els pares de família no volen que siguin dites, però que jeuen dins la nostra subconsciència i mouen tota la nostra maquinària sentimental. Vaig tenir la revelació que el nostre Homer, i els nostres grecs de debò, sí que ho sabien, sí que ho entenien, encara que ho dissimulessin sota cinquanta capes d’artifici i d’estil i de preocupació religiosa, i política, i de classe, i què sé jo més. Si som tan complicats és perquè volem. Un dia provaré d’explicar-me a mi mateix ben bé aquesta rara connexió que súbitament se’m va establir i que em va fer gairebé plorar; potser em resultarà una ximpleria; potser m’apareixerà com una cosa justa i llavors també provaré d’explicar-la als altres.

Adéu-siau.[…]

Bons records del vostre afm.

C. RIBA

.

.

.

NOTES de Carles Riba a les Elegies de Bierville

ELEGIA VII […] «Conec la cova profunda…» Efectivament, el setembre de 1927, durant el meu viatge a Grècia, vaig visitar la cova anomenada avui Marmarospilià, on, segons la tradició, Ulisses, en despertar-se a la seva pàtria i en la imminència de noves lluites, desà els seus tresors, ajudat per Atena. L’entrada n’és baixa, un sis pams; i l’interior estalactític amb un altar antic, respon força exactament a la descripció que en fa l’Odissea (XII, versos 102 i següents):

            ………………..Al capdamunt del port un oliu son fullatge desplega,

            ………………..i, prop d’ell, a tocar, hi ha una cova amable i obscura

            ………………..consagrada a les Nimfes que Nàiades hom anomena.

             ………………..Dintre hi ha llurs crateres i així mateix les grans gerres

            ………………..de pedra, i es allí que van a brescar les abelles.

             ………………..I hi ha uns telers de pedra molt llargs, en les Nimfes teixeixen

            ...……………..robes de color de propra de mar, que enamoren de veure,

             ……………….i aigües que ragen tostemps, etc.

 

.

C. Riba

.

.

Carles Riba

De casa a casa. Tria de cartes.

A cura de Carles Jordi Guardiola

Nova Biblioteca Selecta, 8

Edicions 62. Barcelona, 2007.

ISBN: 9788429757422

.

Carles Riba

Elegies de Bierville 

Óssa Menor

Barcelona, 1951

.

.

.