Arxius

Posts Tagged ‘Carles Miralles’

Un Elpènor de 1968 d’un jove poeta: Carles Miralles

.

ELPÈNOR

Nom d’un dels companys d’Odisseu, que el matí de la
partida de la casa de Circe caigué daltabaix del terrat i morí
(Hom. Od. 10, 552-560; 11, 51-83; 12, 10-15).

Es tracta d’un compost del verb ἔλπομαι, “esperar”,
i de ἀνήρ, “home”, i significa doncs “l’home que espera”.
També es podria interpretar com “el qui espera l’home”.

Carla Zufferli
Trad. Jaume Almirall
Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega
.

.

.

.

.

.

.

.

De petit, Elpènor havia vist
les roques, cargols
de mar, conquilles, i havia
dibuixat vora el mar, jugant
amb la pinassa, noms
d’infant, bells somnis.

Adolescent, Elpènor escoltava
les rialles, els llavis,
l’amor. Esperava el
seu dia, la feina apresa,
la dona i els fills. Cal
insistir-hi: esperava.

Un dia, els crits
a trenc d’alba, el reclutament,
les naus, contra els troians,
a l’altra banda
del mateix mar.

Un dia, mentre aprenia
el tuf infatigable de la sang
que la seva llança desvetllava,
recordà, aquell
dia, els pins i les conquilles,
la forma
d’uns peus damunt l’arena.

Vint-i-tres anys perduts
com un jardí inútil; contra ells,
l’alterós edifici d’una noble
follia. Embriac
de noms i de discursos,
una nit de retorn
trobà la porta.
…………………………La nit
l’envoltà: successiva
esperança d’estrelles
dibuixà noms llargament oblidats.

Que Elpènor no havia
trobat gràcia als
ulls dels déus
semblà aleshores.

.
Carles Miralles (1968)

.
.

.

.

25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989
Antologia

Edicions de la Magrana
Barcelona, 1989
ISBN: 9788474104646

.

.

.

.

Iorgos Ieralis i «Els ulls de Circe», de la mà de Josep Alsina i Carles Miralles

.

.

.

Alsina -Miralles tractat

El novembre de 1966, l’Editorial CREDSA, en la seva sèrie Panoramas A – Z, La Universidad en su mano, publicà un manual sobre La literatura griega medieval y moderna, obra de Josep Alsina i Clota, catedràtic del Departament de  Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, i del jove professor ajudant seu, Carles Miralles i Solà.

.

Els autors ofereixen, al final de l’obra, una breu antologia d’alguns dels autors als que han fet referència en el tractat, en la qual hi trobem aquesta traducció d’un poema de Iorgos Ieralis (Γιώργος Γεραλής), extret del llibre Els ulls de Circe («Τα μάτια της Κίρκης»), de l’any 1961:

.

.

.

.

.

YERALIS

De Los ojos de Circe

En el claro cristal de la mañana,
en la brumosa noche,
en el desierto valle,
siempre tus ojos.
En el primer “Buenos días”,
en el silencio de la cena,
en el pan que me alimenta,
…siempre tus ojos.
En el pañuelo del dolor,
en la tumba del sueño,
en los años que he vivido,
en las horas que no vendrán,
abiertos o cerrados,
…siempre tus ojos.

.

.

.

Miralles

Carles Miralles i Solà
Barcelona, 1944

Alsina

Josep Alsina i Clota
Ripoll, 1926 —Barcelona, 1993

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Alsina -Miralles tractatJosé Alsina y Carlos Miralles

La literatura griega medieval y moderna

Panoramas A – Z. La Universidad en tu mano, 37
CREDSA, Ediciones y Publicaciones
Barcelona, 1966

.

.

.

Hèctor als «Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics», de Salvador Espriu

.

.

.

Estrany - EspriuEntre el maig i el juny de 1975 Salvador Espriu va anar escrivint una sèrie de quaranta-dues proses per tal d’il·lustrar verbalment uns dibuixos que Cèsar Estrany li havia deixat amb aquesta intenció i que representaven personatges mítics de l’antiguitat clàssica.

El dia 12 demaig de 1976 s’acabà d’imprimir a Barcelona, «a cura de Cèsar Estrany», un llibre que reproduïa els dibuixos i les proses escrites per Espriu per il·lustrar-los: Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics. […]

Espriu considerà l’edició de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics com el final de la seva col·laboració amb el dibuixant, però ell continuà escrivint proses sobre personatges i temes de mitologia clàssica fins que en tingué cinquanta-vuit més, les quals ordenà a la seva manera amb les quaranta-dues d’am per confegir-ne el llibre Les roques i el mar, el blau, les cent proses del qual tenia llestes l’abril de 1981, en què les lliurà a Edicions del Mall.

[…]

Pel que fa a les quaranta-dues proses de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics, Espriu no en trià els temes: els personatges que donen títol als seus textos li eren imposats pel que el dibuixant li deia que representava el dibuix i Estrany, segons explicava Espriu en un «Pròleg» seu que duia aquell llibre, havia seguit «amb un cert caprici una tria personal». Val a dir, doncs, que Espriu entenia i volia deixar clar que no havia fet res més, ell, que escriure una il·lustració verbal per a uns dibuixos i que doncs se’n ren­tava les mans, dels temes, car eren responsabilitat de l’autor dels dibuixos.

Aquesta distància que pren aquí Espriu es reflecteix més d’un cop en els textos, sobretot cada vegada que l’autor dels mots que acompanyen els di­buixos es veu obligat pels dibuixos a comentar representacions que ell sap que no acaben de concordar amb aspectes, centrals a voltes, atribuïts per la tradició mitogràfica als personatges dibuixats. Així, la prosa «Un silè» co­mença dient: «Si un autor abans esmenat per nosaltres tenia raó, ets massa jove per a ser un silè.» Abans, en efecte, Espriu havia basat una part del co­mentari que li mereixia «un sàtir» en la diferència entre sàtirs i silens i havia fet proferir a Pulcre Trompel·li que «Pausànias afirmava que els segons no eren sinó sàtirs vells». Després, un altre dia, incòmode davant d’un silè que no és vell, Espriu s’hi dirigeix tirant-li en cara que, segons Pausànias, no pot ser un silè.

Una Amazona - Cèsar Estrany

Una Amazona – Cèsar Estrany

D’altres vegades, Espriu és més subtil, però es troba davant del mateix problema. Estrany li devia haver passat el dibuix d’una noia jove, nua, d’es­quena, que es pentinava, dient-li que era Erato: Erato precisament i no no­més una de les muses ni cap altra d’elles. En canvi, li havia passat el dibuix d’un centaure dient-li que era «un centaure» o, igualment, el d’«una ama­zona». A Espriu li plaïa d’aprofitar la indeterminació per exemple per re­marcar que el centaure en qüestió no era Quiró i per fer que Pulcre Trom­pel·li, malgrat la seva erudició, hagués de reconèixer, «força humiliat, un tros afligit», no saber «ben bé qui és». O bé prenia peu d’aquesta indeterminació per expressar, molt a les clares, tot el que anava malament en el di­buix. I en aquest sentit el de l’amazona és paradigmàtic. D’entrada diu qua­tre noms de possibles amazones —l’última de les quals li permet de ficar-se amb el lector— només per afegir que la del dibuix és «una simple amazo­na sense nom, de les de la tropa de xoc»; a continuació, i com que li sembla de veres xocant una amazona sense cavall, diu de passada que la noia acaba de sortir del bosc —hi ha efectivament uns arbres i fulles al seu darrere— «on deu haver deixat la cavalcadura». Per sort la noia té arc, sobre el qual Espriu ironitza, però la tradició posa en relació el caràcter d’arqueres de les amazones amb allò que les caracteritza fins al punt —ho sap Espriu, però no el dibuixant— de justificar-ne el nom: en efecte, els antics etimologitza-ven aquest nom com significant «sense pit» i explicaven que era perquè se’l tallaven per poder disparar més bé l’arc, perquè no els fes nosa en aquesta operació. Obligat a parlar d’una noia que és una amazona però no sabem quina, sense cavall i a més a més amb tots dos pits, Espriu comenta: «Es jove, i el dibuixant no l’ha mutilada» i afegeix, un pèl cínic: «Ens en felici­tem, pel plaer estètic que ens dóna la contemplació d’aquesta esplèndida fi­gura de noia, tota sencera.» Fora de les dades mítiques, acaba ficant-se di­rectament amb el dibuix, com abans en el cas del centaure: que «tenia la gropa una mica curta», feia que digués la senyora Marigó del centaure, i ara subratlla sobre l’amazona que es troba en una posició tan forçada, amb les cames tan obertes, que li fa por que si es mou no esquinci el paper.

.

Carles Miralles
Introducció a la publicació de
Les roques i el mar, el blau
del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

.

.

.

.

.

Estrany - Espriu  Hèctor

.

.

.

Hèctor

.

.

«Vet aquí tot un home, un home en la seva plenitud viril», va dir l’entesa senyora Magdalena Blasi. «Musculat, amb barbes i bigotis, un nas força recte i uns ulls molt bonics. I s’ha nuat tan rebé de braços i de cames, que ni el meu susceptible pudor no pot sentir-se ferit.» Pulcre Trompel·li, en escoltar amb deferència la darrera frase, va haver de reprimir una mitja rialleta. «Va ser un heroi respectuós, un model de cortesia, un fill exemplar, un marit fidel, un pare excel·lent», precisava Pulcre. «I un protector amb un concepte agudíssim del deure, un noble defensor de la seva família, de la seva ciutat i del seu poble.» «Que simpàtic!», concedia, una mica reticent, la senyora Magdalena Blasi, que es malfiava per sistema del més petit elogi adreçat als altres. «Amb tantes qualitats, deuria tanmateix acabar, posem per cas, segons una comparança del meu temps, com el rosari de l’aurora.» «Sí, la seva mort no va ser feliç», afirmà, procurant d’endevinar l’abast de l’antiquada expressió, Pulcre Trompel·li. «No n’hi ha cap que ho sigui», tallà, eixuta, adusta, la senyora Magdalena Blasi. Pulcre es va inclinar, versallesc, davant aquella experiència octogenària. «La seva mirada és trista. El noto preocupat», prosseguia, després d’una curta pausa, la interlocutora. «És que sap la funesta sort que li toca. I també la calamitosa de la família i la catastròfica de la pàtria», va aclarir Pulcre Trompel·li. «Bah, no hi ha ningú que no ignori la seva desgràcia final», menyspreava la vella dama. «No, el casc n’és l’única causa. Ha de pesar unes quantes arroves, si no un quintar. Si se’l treia, almenys s’airejaria», observà la senyora Magdalena Blasi. «Gosaria apuntar que els seus pensaments el turmenten. I li sobren motius», va rebatre, amable, Pulcre. «Pensaments? No entenc de què em parla. Jo, que a les meves altures he posseït de tot, no n’he tingut mai cap, i no és que me’n queixi. No, el casc l’ha d’emmurriar. Que se’l llevi, que se’l llevi i se sentirà de seguida més bé», s’entossudia la sagaç contempladora. «On va, amb aquesta nosa. Jo ja patiria de migranya», va concloure, amb una enèrgica certitud, la senyora Magdalena Blasi.

Salvador Espriu
Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics

.

.

.

.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)

Estrany - EspriuCèsar Estrany – Salvador Espriu

Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics

Edició a cura de Cèsar Estrany

Barcelona, 1976

ISBN: 8440012403

.

.

.

Espriu  Les roques i el mar, el blauSalvador Espriu.

Les roques i el mar, el blau.

Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.

Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788429742008

.

.

.

La mort d’Aquil·les per la deslleialtat d’Apol·lo. Kavafis

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

.

sí, celebrem moltes coses d’Homer, però aquesta no l’apro-
­varem pas … ni tampoc el passatge d’Èsquil on Tetis diu
que Apol·lo, cantant a les seves bodes, li anuncià

……………………………………….una feliç fillada,
de vides sense afeccions i prolongades.
I quan ho hagué dit tot, pel meu destí, dels déus
afavorit, cantà el pean, bo i confortant-me.
I jo em pensava que era franca la divina
boca de Febos, bullent d’art profètica.
Però el mateix cantor …
…………………………. …és ell qui assassinà
el meu fill …

Plató, República, 383 a-b

.

.

.

.

Fou quan casaven Tetis amb Peleu
que Apol·lo s’aixecà de l’esplèndida taula
de les bodes i felicità els nuvis
pel brot que sortiria de la seva unió.
Va dir: «Mai no el prendrà cap malaltia
i tindrà vida llarga».—Va dir això,
i Tetis s’alegrà moltíssim, perquè els mots
d’Apol·lo, que era entès en profecies,
li van semblar una garantia pel seu fill.
I quan es va fer gran, Aquil·les, i era
glòria de Tessàlia, la seva gran bellesa,
Tetis es recordava d’allò que va dir el déu.
Van arribar, però, un dia, uns vells amb noves
van contar la mort d’Aquil·les davant Troia.
Tetis s’esquinçà els vestits de porpra
i es treia del damunt, i els va tirar a terra,
els seus anells i braçalets.
I enmig dels seus laments va recordar el passat;
i preguntà que feia, el savi Apol lo,
per on rodava, aquell poeta que tan bé
parlava en els convits, on parava, el profeta,
quan li mataven el seu fill tan jove.
I els vells li van respondre que era el mateix Apol·lo
que, en persona, havia baixat a Troia
i junt amb els troians havia mort Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos Kavafis
Trad. Joan Ferraté

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

Quan van casar Tetis amb Peleu,
al  brillant convit  de  noces  s’alçà  Apol·lo,
i va felicitar els casats de nou
pel plançó que neixeria d’aquella unió.
Va dir:  «Mai no el danyarà cap malaltia
i tindrà llarga vida». Quan digué això,
Tetis va alegrar-se molt, que les paraules
d’Apol·lo, savi en profecies,
li  semblaren  com  una  garantia  per  al  seu  fill,
I mentre Aquil·les anava creixent,
i era glòria de Tessàlia la seva bellesa,
Tetis recordava les paraules del déu.
Però un dia van venir uns vells amb notícies,
i anunciaren la mort d’Aquil·les a Troia.
Tetis va trossejar els seus vestits de porpra,
es va treure del damunt i va rebatre,
per terra els braçalets i els anells.
Enmig del plany va recordar-se de coses passades,
i preguntà què feia el savi Apol·lo,
on era el poeta que en el convit
deia coses tan belles, on era el profeta
quan a ella li mataven el fill, en la flor de l’edat.
I els vells li contestaren que Apol·lo
en persona havia devallat a Troia,
i junt amb els Troians havia donat mort a Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos P. Kavafis
Trad. Alexis Eudald Solà

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

Tot i que és molt el, que celebrem d’Homer,
no celebrarem, emperò, això…, com tampoc
allò altre d’Èsquil, quan Tetis diu
que, en les seves noces, Apol·lo, cantant, li

«…augurà una feliç fillada
de llarga vida i inexperta de mals.
I dit que hagué aquest destí meu grat als déus,
entonà el pean i hi vaig trobar conhort.
I jo esperava que l’art màntica bullent
a la boca del déu no fos enganyosa,
però ell mateix, l’himnejador, …
…….  …fou ell qui occí,
ell, el meu fill».

Plató, República, II

.

.

El dia que casaven Tetis amb Peleu
s’aixecà Apol·lo de l’esplèndida taula
de noces, i augurà felicitat als nuvis
pel plançó que havia de brostar de llur unió.
Digué: «Les malalties mai no el tocaran
i tindrà llarga vida.» Quan digué això,
Tetis s’alegrà molt, car la dita
d’Apol·lo, que tenia coneixement profètic,
li semblà una garantia per al seu fill.
I quan es féu gran Aquil·les i era lloada
per tot Tessàlia la seva bellesa,
Tetis de la dita del déu es recordava.
Però un dia arribaren uns vells amb noves
i anunciaren la mort d’Aquil·les a Troia.
I Tetis s’esquinçà els seus vestits de púrpura
i es treia de damunt i tirava per terra
els braçalets i els anells que portava.
I enmig del seu plant recordà el passat
i preguntà què feia el savi Apol·lo,
on parava el poeta que tan bé que sabia
parlar als convits, on parava el profeta
quan el fill li mataven, que era encara tan jove.
I els vells li feren resposta que Apol·lo,
ell mateix en persona havent baixat a Troia,
amb els troians havia occit Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos Kavafis
Trad. de Carles Miralles

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Ferraté

Les poesies de C.P. Cavafis

Poesia dels Quaderns Crema, 23

Quaderns Crema. Barcelona, 1987

ISBN: 8485704991

.

.

Konstandinos P. Kavafis

Poemes

Traduïts i anotats per Alexis E. Solà

Clàssics Curial, 1

Curial Edicions Catalanes. Barcelon, 1975

ISBN: 8472560589

.

.

Set poetes neogrecs

Antologia

A cura de Carles Miralles

amb la col·laboració de Montserrat Camps

Les millors obres de la literatura universal – segle XX, 25

Edicions 62. Barcelona, 1988

.

.

.

Seferis i Espriu evoquen Andròmaca

..

.

Andromaque, je pense à vous!…
Carles Baudelaire. Le cygne

.

.

.

XVII

Astianacte

.

Ara que te’n vas emporta’t també el nen
que veié la llum sota aquell plàtan
un dia que ressonaven trompetes i lluïen armes
i els cavalls suats s’ajupien per tocar
la verda superfície de l’aigua
a la bassa amb llurs narius humits.

Les oliveres amb les arrugues dels nostres pares
les pedres amb la saviesa dels nostres pares
i la sang del nostre germà viva sobre la terra
eren una ferma alegria una fèrtil norma
per a les ànimes que comprenien llur prec.

Ara que te’n vas, ara que el dia de rendir comptes
sorgeix, ara que ningú no sap
a qui ha d’occir ni com ha d’acabar,
emporta’t el nen que veié la llum
sota les fulles d’aquell plàtan
i ensenya-li de meditar sobre els arbres.

.

Iorgos Seferis
Mithistòrima
Traducció de Carles Miralles

.

.

.

.

Comiat d’Hèctor i Andròmaca. Gravat de la paràfrasi de la Ilíada de Loukanis (Venècia, 1526). Gravats atribuïts a la familia d’impressors de Nicolini da Sabbio.

.

.

.

.

Salvador Espriu

ANDRÒMACA

.

Just en sortir del bany, una serventa l’ha assabentada de la mort de l’home que ella sempre va estimar, una mort que tots dos pres­sentien propera. La dona ha creuat els braços damunt el pit, inclina amb resignació el cap gairebé fregant l’espatlla dreta, tanca els ulls i recorda, endinsada en el seu íntim mirall, la serenor del passat. Però no s’hi aturarà gaire, perquè endevina el llarg i complex futur que l’espera. Sí, la vida pròpia és certament un rierol, però sovint triga molt, per al qui amb ell arrossega, a perdre’s en l’engolidora basarda del mar. La dona ha complert, fidel, tots els seus deures. Sap també que no trairà mai ningú, que es comportarà amb rectitud fins amb els que li imposarà per la força l’esclavatge que la seva clara estirp no hauria de tolerar. Però ella és massa intel·ligent per sentir-se enemi­ga dels vencedors. Admet només circumstancials adversaris, pobres nàufrags, com ella mateixa, en l’aiguabarreig darrer. Mirarà de salvar el fill que li queda. Procurarà de vetllar, sol·lícita, pels que tindrà d’altres unions que no desitja. Plora sense llàgrimes el seu infortuni. Després, de seguida, es vestirà i emprendrà de nou el rar i entrebancós camí. I nosaltres, admiradors d’aquesta bella i coratjosa figura, ens apressem a acompanyar-la amb un respectuós silenci.

.

Salvador Espriu
Les roques, i el mar, el blau

..

.

.

Iorgos Seferis

Mitihistòrima

Introducció i traducció de Carles Miralles

Poesia dels Quaderns Crema, 6

Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1980

ISBN: 9788485704057

.

.

.

Salvador Espriu.

Les roques i el mar, el blau.

Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.

Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788429742008

.

.

.

Joan Ferraté sobre Carles Riba i la seva nova Odissea

.

 

…atès que en els anys cinquanta Riba havia publicat la seva segona versió de l’Odissea homèrica i tenia enllestides les traduccions —en prosa i en vers— de les tragèdies de Sòfocles, Ferraté aprofità aquella avinentesa per a assenyalar ja idees enraonades i sòlides sobre la traducció poètica —una activitat a la qual es lliurà al llarg de la vida i en la qual excel·lí, en català i en espanyol— i, també, per a mostrar una excepcional capacitat de llegir la poesia grega com a poesia, equidistant de la filologia com a zona closa als no especialistes i de l’anostrament i la modernització banals que ignoren la diferència, la distància i l’especificitat de la cultura dels grecs. Així, en remarcar, relativament a la traducció homèrica, que «per arribar a ser fidel a la intenció poètica unitària, Carles Riba ho ha hagut de ser abans literalment als detalls, únicament en els quals aquella intenció es manifesta», Ferraté desactiva, en nom de la poesia i des de l’òptica de la traducció —i, des del punt de vista teòric, més enllà del que Riba mateix va arribar a formular mai—, l’anomenada qüestió homèrica —analistes i unitaris—, que solia o bé reduir la poesia a problemes filològics i històrics o bé prescindir-ne, d’aquests problemes, sense fonament.  

Carles Miralles

“Joan Ferraté”

Actes de la Jornada d’estudi i evocació organitzada per l’Aula Carles Riba
i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya
i celebrada el 27de febrer de 2004

Aula Carles Riba

.

Joan Ferraté i Soler (Reus, 1924 - Barcelona, 2003)

.

.

LA NOVA ODISSEA

 .

Llegir Homer és ja pels orígens un do dels déus: ells or­diren el destí dels herois perquè els homes tinguessin des­prés la matèria dels seus cants. Llegir L’odissea en català és també un do diví; almenys, quan la poètica del traduc­tor suposa i espera la col·laboració demònica en el seu es­forç. I divina, sens dubte, obra del dèmon, és la nova ver­sió que Riba ens ha ofert de l’immortal poema. Obra del geni, però no menys d’un saber poètic i humanístic propi per suscitar el geni.

…..Sobre l’admirable epos hem de suposar que ja ha estat tot dit; i en aventurar alguns mots amb referència a ell cal acceptar el risc de fer-ho a compte d’altri.

…..L’odissea és el poema de l’adolescència greu i temorosa i de la maduresa desimbolta i escèptica: Telèmac i Ulisses. Tota una primera secció, «El viatge de Telèmac», és dedicada a descriure’ns el tipus de l’adolescent fidel, que s’esforça a entrar en el personatge ideal que els seus amics, els grans per l’edat i pel seny, i la pròpia consciència, li proposen; a incorporar en els seus actes els trets del para­digma. El paradigma aquí és Orestes, que ha sabut venjar damunt Egist la mort del pare. Telèmac, com Orestes, ha de trobar el seu renom en la defensa del patrimoni patern enfront de la voracitat dels pretendents, i punir-ne la in­solència. Es així que el motiu d’Orestes recorre constant­ment al llarg dels quatre cants de què consta la primera secció. Es ell que principalment els dóna la perspectiva educadora, exemplar, paidèutica, que tan admirablement sabé descobrir Jaeger en tota la cultura grega. I d’aquí pro­vé també la noble gravetat, la profunda fe en l’home, fo­nament de la seva noblesa, i l’aire resolut i senyorívol de totes les seves figures. L’home ideal d’Homer és exem­plar; i com a tal ha de ser revelat a l’adolescent.

…..No és exemplar Ulisses; però sí és admirable i admirat. En el vast retaule de L’odissea, ell és l’única figura amb intimitat; o, si es vol menys anacrònicament, amb un se­cret. De la seva múltiple aventura, en efecte, amb parau­les de Riba,

L’interior treball, ell va saber-lo amb els déus.

…..¿S’ha notat que tota la fantasia de L’odissea, tot el que és faula increïble, s’acumula en els quatre cants en què s’estén la narració d’Ulisses? Si exceptuem les aparicions dels déus, reflex en darrer terme de la personalitat pro­funda, pròxima al propi destí, de l’heroi, la part fabulosa del món odisseic es troba confinada en aquests quatre cants. Per consegüent, ¿què sabem d’Ulisses? ¿Com l’hem de creure? El poeta té plena consciència que la seva trans­cripció del racconto d’Ulisses no és convincent; que ha anat transmetent només ficcions que valen com a tals, i res més. Irònicament ho suggereix el Rei dels feacis en els versos següents (p. 204):

—Ulisses, no, ni un moment hem jutjat, mirant-te, que fossis
un d’aquests xarlatans i embolicadors, com la terra
negra molts en pastura, que van pel món d’escampada
conjuminant falsedats, que l’ull de ningú no hi veuria.
No, a tu et corona de gràcia el que dius, i el que penses és noble,
i ens has contat, com podria bé fer-ho un cantor, amb ciència,
les desventures de tots els argius, i les teves mateixes.

Es l’art de la relació, la gràcia i la noblesa de la faula, allò que val; i val per si mateix, sense que importi massa la seva veritat.

…..I en això es conté el secret d’Ulisses: dels seus anys d’er­rar (¿ho foren, en efecte? ¿No els degué passar el gran erò­tic quiets i en abrigada laxitud, a la vora d’una altra hu­mana Calipso, allí prop potser de la terra feàcia?), res no en sabem de cert. Sabem de les seves mentides, ell, l’home dels mil recursos—polytropos. I és la suggestió del secret que s’acreix de les seves mentides que, en ocultes resso­nàncies de misteri insondable, exalta fins a una prodigio­sa altura mítica la seva autèntica aventura: el retorn.

…..Ulisses és l’home que torna. La transformació soferta per l’antic paredre de la crètico-micènica potnia thêrôn, la Senyora de les Feres, des del seu paper de mer assis­tent sexual en el procés anual de renovació de la natura, fins a la seva actual funció d’heroi proposat a la identifi­cació, en ell, per l’experiència humana, és gran, però no tant perquè no es mantingui entre els dos extrems una cer­ta correlació de sentit. El cicle de la natura es desenvolu­pa, en efecte, dramàticament. Per als grecs el temps és temps natural i, per tant, temps dramàtic. El temps és re­torn. Ja els romàntics alemanys, Schelling en particular, saberen veure en la Ilíada i en l’Odissea conjuntament aquesta correspondència d’expansió i de retorn que té la seva culminació en la reintegració d’Ulisses a la seva ter­ra i als seus focs. Ulisses és, en tant que l’home que tor­na, símbol de la vida de l’home. I si, com vol Joseph Camp­bell, tot mite és una simple variant del «gran mite», the monomyth: «separació del món, penetració en una font de mística força vital, i retorn dispensador de vida», aquest és el mite d’Ulisses. El mite de la plena maduresa, en suma.

…..En la tercera secció de L’odissea, adolescència i madu­resa es retroben i s’alien en l’empresa comuna. El que per Ulisses és un acompliment, per Telèmac es només una ini­ciació. Es aquí que potser el poema sembla menys homè­ric; fins al punt que de vegades potser hauríem desitjat que el traductor hagués reduït a breu esquema la medio­cre insensatesa d’algun passatge penós. Però, fins i tot així, aquest és un final homèric, i, en l’aliança d’edats que pro­posa, humaníssim i exemplar. Si això val més per la signi­ficació conjunta que per tots els detalls, no és menys cert que s’hi aconsegueix de dur a terme la integració total de tants motius d’una narració meravellosa, feta de poesia pura i admirable.

.

Haver-lo pres com a pura poesia i no com a indigna no­vel·la d’aventures, segons que és costum de banalitzar el poema en qüestió, és un primer encert de Carles Riba, obvi per altra banda. L’odissea pertany al tipus de literatura que volen els lectors enfastidits, per dir-ho a la manera de Paulhan. El fet que aquesta voluntat de tedi sembli als més una cosa extravagant no és prou raó perquè alguns tractin de convertir la literatura d’enfastidits en delectació de diver­tits. Després de tot, per no aconseguir-ho: res de tan mor­talment ensopit com les tals adaptacions. La poesia, cal cer­car-la on ja se sap que és: no se la trobarà enlloc més.

…..Un segon encert del traductor és, des del punt de vista crític, igualment important. Tot està a veure que l’estil homèric requereix ineludiblement les fórmules homèri­ques; que és un estil fet de fórmules. Per tant, el traduc­tor, en lloc d’eludir-les, en cada cas haurà d’incorporar-les formalment dins la textura del propi estil. No per reduir­les a expressió que es vulgui cenyir a un sentit o per ana­litzaries arqueològicament en la seva significació prime­ra (d’altra banda, hipotètica massa sovint), sinó per servir-se’n a la manera homèrica en el seu valor de transició, de sosteniment o de remplissage, d’elements accessoris so­bre els quals no s’insisteix i que permeten en el moment oportú l’expressió vivaç, directa i nua, diríem, d’allò que aleshores i només aleshores el poeta ha volgut vivaç, di­recte i nu.

…..Un tercer encert, el qual afecta també la interpretació de l’obra, és haver acceptat la incoherència lingüística i la laxitud sintàctica de l’original en la seva significació estilística pròpia, i—encert, aquest, d’execució—haver sa­but trobar-los l’equivalent en català, en l’ús de dialecta­lismes i d’arcaismes lèxics i sintàctics, que matisen i ele­ven oportunament un estil essencialment col·loquial, molt pròxim a la llengua parlada. Tant el grec com el català li­terari actual són llengües de les quals podem dir que l’anacolut no hi és encara falta de gramàtica. Per traduir Ho­mer al català, potser això és una sort. Però haver sabut fer d’aquest atzar una necessitat és un assoliment impu­table només a la vigilància de Riba.

…..Això ens duu al que concerneix pròpiament la traduc­ció. En el que es refereix a l’adaptació mètrica, les difi­cultats plantejades i resoltes en el mateix intent de fideli­tat de què partí Riba només poden ser analitzades tècnicament, i no pas ara. Limitem-nos a notar que la fi­delitat al·ludida és gairebé perfecta en el que afecta el me­tre emprat, en tant que es manté allò fonamental de l’hexà-metre homèric: els sis ictus i el joc de cesures. Quant a la fidelitat al contingut, l’assolit per Riba és sorprenent i probablement únic. Però convé d’advertir que, en dir això, de cap manera no pensem afirmar que en aquesta traducció s’hagi vertit poèticament i, diríem, en sugges­tió abreujada, alguna cosa que una altra versió menys li­terària podia haver analitzat punt per punt en la seva li­teralitat estricta. Aquest és l’error que en el seu pròleg el mateix Riba podria induir a cometre, quan suggereix dos posibles extrems d’una alternativa oferta al traduc­tor; alternativa entre literalitat o «literarietat», entre la fidelitat al detall i la suggestió de la impresió conjunta. Ara, aquesta alternativa és solament un fantasma que s’han inventat els traductors inhàbils; en l’espècie, els ar­queòlegs. Com a tal fantasma, és útil als seus inventors, i per això té vigència, però no correspon a res de real que ens importi. Correspon, a tot estirar, a una banalitat sen­se importància: a l’arqueòleg que no domina el grec li in­teressa una traducció com més estúpida es pugui, és a dir, estupefacta en els detalls (i encara no tots), de manera que hi pugui reconèixer immediatament els temes de les seves dissertacions; el seu ideal fóra en darrer terme una «traducció» en la qual, en comptes del nom en una llen­gua moderna qualsevol dels distints animals que apareixen en l’obra, se li donés la notació en termes tècnics zoolò­gics, o la menció d’aquesta o aquella arma o instrument fos substituïda per la seva reproducció fotogràfica o per la reconstrucció en un dibuix ben honest. Interessa a l’ar­queòleg, no una traducció, sinó un catàleg. Fora d’això, que a penes és res, no hi ha gairebé res més que el buit darrera del grotesc fantasma.

…..Deixem el grotesc. No fem cas de cap alternativa entre dues fidelitats distintes. Carles Riba ha demostrat amb aquesta traducció de L’odissea—i en això consisteix allò sorprenent a què em referia—que la traducció més poèti­ca és al mateix temps la més literal. Després de tot, el cert és que altrament hauríem d’acceptar que l’escriptor ope­ra amb una intenció doble: d’una banda, l’expressió d’un contingut qualsevol; de l’altra, el seu revestiment d’una forma que l’ha de realçar. Ara, això és fals: la intenció de l’escriptor és única, i ho és també la del traductor. Prou que la sabem: és l’expressió d’un contingut que només existeix en la mesura en què està incorporat en una for­ma. La versió literal del primer suposa necessàriament l’adaptació de la segona. Per arribar a ser fidel a la inten­ció poètica unitària, Carles Riba ho ha hagut de ser abans literalment als detalls, únicament en els quals aquella in­tenció es manifesta. Si veritablement en fos un, fóra sens dubte aquest el secret del seu èxit.

Barcelona, octubre 1953

.

Joan Ferraté

.

.

.

.

Joan Ferraté

Papers sobre Carles Riba

Assaig minor,8

Quaderns Crema. Barcelona, 1993

ISBN: 9788477271161

.

.

.