Arxius

Posts Tagged ‘Carles Riba’

«I sense càntic i síl·labes sonores, què serien els herois?». La poesia de Manuel de Cabanyes

 

.

Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 27 /01/1808 – 16/08/1833)

.

.

Oriol Pi de Cabanyes ens ofereix, en una recent edició, una antologia dels poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts al català.

.

Una traducció diu Pi de Cabanyes en el prefaci de la seva publicació és, sempre, una interpretació. Aquesta, la meva d’ara, va començar el dia que algú em va fer veure que calia facilitar una major comprensió dels poemes originals de Manuel de Cabanyes. Són versos, segons com, difícils d’entendre al lector no habituat a l’estil i al llenguatge de dos segles enrere. No només per l’hermetisme amb què el mateix poeta procurava despistar la censura civil i eclesiàstica del seu temps, sinó també per l’artificiositat de l’estil, la sintaxi i l’abundància de referents cultes propis d’una època en què els models literaris eren els clàssics grecs i llatins.

.

.

Carles Riba, en les seves reflexions sobre l’Humanisme a Catalunya es referia a Cabanyes en aquests termes:

.

“El mateix any (1883) que es publicava l’Oda d’Aribau, morí, molt jove encara, Manuel de Cabanyes. Simbòlica coincidència! Era l’únic poeta de valor que Catalunya havia donat a la llengua castellana des de Boscà (1495 – 1542). Deixà uns pocs poemes de sintaxi incorrecta, però d’una rara tensió espiritual, nodrits d’Horaci, d’Alfieri, de Foscolo. Als seus ulls l’antiguitat apareixia com havent realitzat un ideal suprem de bellesa, de dignitat, de veritat i de glòria, de llibertat absoluta, en suma, del qual la poesia ha d’ésser l’expressió. Una expressió casta, nua de tot artifici, començant pel de la rima, sense sonoritats redundants, amb més sentit que mots:

Fiera como los montes de su patria,
Galas desecha que maldad cobijan,
Las cumbres vaga en desnudez honesta…

La immatura poesia de Cabanyes no continuà a Castella, on fou generalment desdenyada, sinó a Catalunya, i en la llengua catalana de la qual ell mateix, «cantor sense llengua», de fet s’havia traduït. Pel seu respecte de la paraula, pel seu sagrat horror de tota vanalitat fomalística, Cabanyes havia afirmat un sentiment de la forma més aviat espiritual i ètic, tradicionalment, essencialment català. El fi que donava a la poesia, es lligava amb el concepte antic del poeta-vates, mena de sacerdot vident, que oficia i parla en representació de tots.”

.

.

En el seu poema “A un amigo en sus días”,  dedicat a Joan Corminas (a qui es refereix pel seu nom literari, “Batil“), mestre de Cabanyes a la Universitat de Cervera, hi trobem un gran nombre de referències a l’antiguitat grega, i en especial homèriques. El transcribim parcialment, a tall de mostra,  en la versió de Pi de Cabanyes.

.

.

.

A un amic en el dia del seu sant

.
.

Farem regals […]
però no tinc aquest poder […]
Delecta’t en els versos; bé podem donar poemes
(Horaci, Cants, VIII)

.
.

[…]
.
Humil cultivador del cor de les muses,
tan sols puc dedicar-te
aquests versos fàcils que ara m’inspira
la meva tosca lira.
.
Donació pobra, però honesta
i franca, filla d’un cor que, oh Amistat, animes,
i que tu estimes més que rics
obsequis, tendre Batil.
.
Tu que potser ara fruint del deliciós encant
del Pindus en el seu cim florit, [6]
prou saps l’immens poderiu del cant
allí on s’eixampla.
.
I sense càntic i síl·labes sonores,
què serien els herois? La seva brillant glòria
enfonsaria el Leteu [7], envejós,
amb la memòria del seu nom.
.
I és que en aquells temps primitius
d’altres més prudents que el sobirà d’Ítaca [8]
i d’altres mes valents que Aquil·les [9]
va veure Grècia [10].
.
Però, ai tristos!, els encercla dens núvol d’oblit.
I és que la sort els va negar, aïrada,
la sagrada veu que fa cèlebres
desertes tombes:
.
vaguen entorn, plàcides, les ombres;
i a l’agradable so del càntic diví
el pelegrí diu: sota aquesta terra,
famosos, dormen.
.
Va passar que Alexandre [11] va sentir aquella veu
on Aquil·les gaudeix de repòs immortal, [12]
i li diu: oh venturós de tu!, que vas tenir un amic
mentre vivies… [13]
.
I, ara, que ets ja en el llit mortuori,
l’homèrica lira [14], que el món admira
sublim, afalaga la teva eterna pau
quan explica les teves proeses.
.
Diu, i sospira. I, humiliat, silencia
la seva supèrbia antiga. Però s’esdevé que, a deshora,
inspiradora de furor guerrer,
sona la trompa.
.
Febrosa l’ànima, amb records nobles,
el Magne es llança. I és la seva audaç cimera [15]
la que primera, Granic [16],
tremola sobre les teves aigües.
.

Manuel de Cabanyes
Preludis de la meva lira
Traducció al català d’Oriol Pi de Cabanyes

.

.

.

.

NOTES (Oriol Pi de Cabanyes):

[…]

[6] cim, a la serralada central del Peloponès, que va ser molt cantat pels poetes de l’antiga literatura grega. Cabanyes suposa l’amic gaudint de la lectura del millor (“cim florit”) d’aquella literatura.

[7] en la mitologia grega, el riu de l’Oblit, que submergeix els noms dels morts en la desmemòria.

[8] Ulisses, l’heroi de l'”Odissea”.

[9] en l’original: “el Pelida” (Aquil·les era fill de Peleu), l’heroi de la guerra de Troia glorificat per Homer a La Ilíada.

[10] “Hélade”, a l’original. Molt més que simplement un topònim, l’endònim Hèl·lade significa “el conjunt dels grecs” i en Cabanyes, com en Byron, potser al·ludeix a un ideal de comunitat de passat gloriós mereixedor de ressorgiment. La revolta dels grecs moderns contra la dominació de l’imperi otomà havia començat el 1820. Després d’una breu etapa d’autonomia sota sobirania turca, els grecs van obtenir la independència el 1830.

[11] Alexandre el Magne, rei de Macedònia, que va imposar la seva hegemonia sobre una constel·lació de ciutats-estat.

[12] A la tomba d’Aquil·les, Alexandre referma la seva decisió de conquerir, guerrejant, una fama heroica.

[13] es refereix a Patrocle, l’amistat del qual amb Aquil·les, glossada per Homer a la Ilíada, ha passat a ser emblemàtica.

[14] Homer a la Ilíada.

[15] ornament del cim del casc del querrer, sovint guarnit amb un plomall.

[16] el riu Granic, a l’Àsia menor, dóna nom a la primera batalla d’Alexandre el Gran contra els perses (334 aC), amb la qual va començar les seves mítiques conquestes.

.

.

.

.

.

Joaquim Espalter i Rull

Retrat de Manuel de Cabanyes

Masia d’en Cabanyes

.

.

.

Manuel de Cabanyes

Poemes essencials
selecció, traducció i comentaris:
Oriol Pi de Cabanyes

Ed. El Cep i la Nansa / Consell Comarcal del Garraf
Vilanova i la Geltrú, abril de 2017
ISBN: 9788417000141

.

.

.

 

La guerra de Troia i el Filoctetes de Sòfocles explicats per Carles Riba als nois i noies, el 1921.

.

.

.

.

.

.

.

.

FILOCTETES

Tragèdia de Sòfocles

.

.

D’això fa molt més de tres mil anys. Helena, filla de Tíndar rei d’Esparta, era tan bella, que se la tenia per divina entre les dones. Els més nobles prínceps de Grècia pretenien la seva mà. Una guerra era segura. Per evitar-la, Tíndar va fer jurar a tots els pretendents, que no sols es conformarien amb la voluntat d’He­lena, sinó que ajudarien el marit que ella triés a revenjar qualsevol ofensa. Eren hostes de Tíndar els dos fills d’Atreu o Atrides: Agamèmnon i Menelau, foragitats de llur reialme. Helena escollí per marit Menelau; Agamèmnon s’amullerà amb Clitemnestra, germana d’He­lena. Restablerts en llur tron, regnaren un quant temps en pau: Agamèmnon a Micenes, Menelau a Esparta.

Però un dia, en absència de Menelau, arribà un hoste. Era Paris, príncep de Troia, ciutat forta i poderosa situada a l’altra banda del mar, sota l’estret anomenat avui dels Dardanels. Seduí Helena i la raptà. Menelau recordà llavors als prínceps grecs llur jurament. Un gran exèrcit es reuní: més de mil naus es feren a la vela cap a les ribes de Troia. Agamèmnon, que tot sol n’havia dutes cent, fou elegit general de tots els grecs. Menelau, els dos Aiax, Diomedes Tidida, el vell i eloqüent Nèstor, l’astut Ulisses, Filoctetes, el millor arquer de Grècia, Protesilau, Palamedes eren els altres cabdills principals. Però cap superava en força i valentia Aquil·les Eàcida, fill de Peleu i de la deessa Tetis. Un oracle havent predit que moriria gloriós però jove, la seva mare l’amagà entre les filles de Licomedes, rei de l’illa de Sciros. Però un altre oracle anuncià que Troia no seria presa sense la presència d’un Eàcida en l’exèrcit grec. L’enginyós Ulisses fou enviat aleshores a cercar Aquil·les. Per conèixer-lo entre les noies, posà davant d’elles diversos presents: filoses, llanes riques, joies; també una espasa, una llança i un escut. Una trom­peta sonà: Aquil·les, responent a la seva natu­ralesa impetuosa, es llançà a pendre les armes; i preferint la glòria a la vida, acompanyà Ulisses a Troia. En obirar la seva cimera, els estols fugien. Amb tot, el setge es prolongà. Moltes misèries patiren els uns i els altres. Els déus de l’Olimp havien pres també partit: més d’una vegada se’ls havia vist combatre en els ren­gles dels aliats troians o dels aliats grecs. Per fi, al cap de deu anys, els grecs entraren a Troia, gràcies a una astúcia d’Ulisses, i la destruïren completament.

Durant segles, els grecs recordaren les vi­cissituds d’aquesta guerra, i les aventures dels cabdills que hi havien pres part. Molts de cants se’n van fer, que eren escoltats en els banquets, i en les sales dels prínceps, i en les festes ciutadanes. També en el teatre, on es representaven les fetes dels déus i dels herois, abundaven les tragèdies sobre episodis de la guerra de Troia. Una de les més belles és la tragèdia de Filoctetes. L’escriví Sòfocles, un gran poeta que, 450 anys abans de néixer Jesús, vivia a Atenes, en la mateixa època que hi fou construït el meravellós temple del Partenó.

I veu’s aquí el que figura aquesta tragèdia:

Quan Hèrcules anava per la terra acom­plint fatigosos treballs per ordre dels déus, matà un dia una hidra, serp de molts caps que infestava l’estany de Lerna. Xopà la punta de les seves fletxes en la sang verinosa del monstre, i des d’aleshores feien ferides incu­rables. Temps després, una d’aquestes fletxes ferí un altre monstre, el centaure Nessus, mig home mig cavall. Nessus, per revenjar-se, donà d’amagat a Deianira, esposa d’Hèrcules, la seva túnica remulla de sang emmetzinada, dient-li que si Hèrcules se la posava, l’esti­maria més. Deianira caigué en l’engany. Però així que la tela li tocà el cos, Hèrcules sentí com un foc horrible que se li fiqués per les venes: enfollit de dolor, corria cridant i retorcent-se per la muntanya de l’Eta; fins que no podent resistir més, arrabassà tot d’arbres, arrastellà una gran foguera i s’hi ajagué al cim. Filoctetes, fidel amic que l’acompanyava, hi calà foc: Hèrcules, en paga i memòria d’a­mistat, li donà el seu arc i les seves fletxes in­fal·libles.

Anys després, esclatà la guerra de Troia. El príncep Filoctetes, fill de Peant i antic pretendent d’Helena, partí amb l’estol grec. En una expedició que part de l’exèrcit va fer a l’illa de Crisa, un escorçó el mossegà en un peu. La ferida se li endanyà talment, que no el deixava viure de dolor; els seus crits omplien les orelles dels grecs, la pudor que llançava infectava l’aire entorn seu. Els grecs decidiren d’abandonar-lo. Per consell d’Ulisses, estant adormit fou deixat sobre la platja inhabitada de Lemnos, illa sense port, on cap nau no atracava mai, mar enfora de les cos­tes de Troia. Allí passà Filoctetes nou anys, sol, esparracat, emmagrit de rancúnia, d’enyo­rament i de dolors de la ferida, subsistint dels ocells que arrossegant-se caçava amb les seves fletxes.

Mentrestant, el setge de Troia s’allargava. Ja havien mort Patrocle, l’amic d’Aquil·les, a mans d’Hèctor, cabdill dels Troians, i Hèctor a mans d’Aquil·les, i el mateix Aquil·les en­certat al taló per una fletxa de Paris. Per la possessió de les armes d’Aquil·les s’havia aixecat una disputa entre els més valents: Ulisses se les havia fet adjudicar astutament, i Aiax, en un accés de desesperació, s’havia clavat la seva pròpia espasa. Per tenir, segons l’oracle, un Eàcida a l’exèrcit, els grecs havien anat a cercar Neoptòlem, fill d’Aquil·les, que en començar la guerra era un nen, i ara era un minyó, impetuós i sincer com el seu pare. Un dia, Ulisses capturà Helenus, un endeví de Troia,   que com tots els endevins d’aquell temps llegia les voluntats i els desig­nis dels déus en el vol dels ocells i en les en­tranyes de les bèsties immolades en els sacri­ficis. Entre altres coses, Helenus predigué als grecs que no serien mai amos de Troia si no tenien l’arc i les fletxes d’Hèrcules. L’astut Ulisses s’encarregà llavors d’anar a apoderar-se’n, esperant de convèncer Filoctetes amb els seus discursos: si no, se l’enduria per força. Neoptòlem l’acompanyà.

Tots dos fan cap a Lemnos. Ulisses, temoros de les terribles fletxes, trama un parany. Fa que Neoptòlem es trobi amb Filoctetes i li digui que, ressentit amb els Atrides i amb Ulisses per la qüestió de les armes del seu pare Aquil·les, s’ha separat de l’exèrcit i se’n torna cap a la seva pàtria. El vell arquer abandonat, veu una esperança de sortir d’a­quella illa, i suplica Neoptòlem d’endur-se’l amb ell: a la qual cosa aquest fa veure que accedeix. Ulisses, en tant, envia un mariner disfressat de mercader, el qual conta que ve de Troia i sap que un vaixell ha sortit en persecució de Neoptòlem, i un altre, amb Ulisses i Diomedes Tidida, arribarà tot d’una per endur-se’n Filoctetes de grat o per força. Filoctetes, indignat, excita Neoptòlem a fu­gir de seguida. Però el vent és contrari; un súbit accés de dolor puny Filoctetes, i, te­ment que durant el son que sempre segueix al seu dolor, li prenguin l’arc, el confia al ma­teix Neoptòlem. En possessió del que tan desitjat era, aquest, però, no es decideix a partir. Dreturer i generós, no vol aprofitar-se de la mentida; quan Filoctetes es desperta, li revela tot i mira de persuadir-lo amb bones raons perquè vagi a Troia. El míser s’hi nega, demana aquell arc sense el qual no podrà menjar: Neoptòlem, apiadat, està per tornar-li’l, quan de repent es presenta Ulisses. Irritat amb Neoptòlem, que oblida la volun­tat de Júpiter manifestada pels oracles, dóna l’ordre d’embarcar-se: si Filoctetes no vol seguir, ja tenen l’essencial, que és l’arc; i d’al­tres arquers hi ha a l’exèrcit. Però Neoptòlem, no pot fer-se passar la vergonya d’haver enganyat un heroi; torna sobre els seus passos, i malgrat l’amenaça d’Ulisses, restitueix l’arc a Filoctetes. Aquest, ple de ira, l’encara contra Ulisses, va a disparar, quan tot d’una li apa­reix Hèrcules, que en recompensa dels seus grans treballs frueix ara la immortalitat entre els déus de l’Olimp: i en nom d’aquests, li dóna ordre de seguir cap a Troia.

Macaó i Podalir, fills d’Esculapi, el déu de la medicina, allí el guariran de la seva ferida. I una de les fletxes de Filoctetes occirà Paris, el deslleial raptor d’Helena, que tants de mals havia desfermat sobre els troians i sobre els grecs.

.

Carles Riba
Llibre de Mar
1921

.

.

D’ací d’allà. Vol. 08, Núm. 09 [45] (set. 1921)

.

.

.

.

.

.

.

Iasió i Demèter / Jasió i Doso

.

.

1280px-Beploegd_veld

.

.

.

.

[…]; i s’esgarrifà Calipso, divina entre dees,
i, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
— Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que els llits dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa un espòs i l’estima.

[…]

I quan amb Jasió la ben rullada Demèter,
al seu ànim cedint, es va unir d’amor i de colga
en un guaret de tres llaures, poc temps estigué no sabent-ho
Zeus, i ell mateix el va occir d’un cop seu del llamp que enlluerna.

.

Odissea – V , 116-120; 125-128
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

.

.

Calasso - Noces de Cadmos i HarmoniaA les nombroses sales del palau de Tebes se sentia una xerradissa insistent, una agitació de peus lleugers, un trobament melodiós. Tots els déus havien davallat de l’Olimp per a les noces de Cadmos i Harmonia. Anaven i venien per aquelles estances, atrafegats, loquaços. Afrodita s’ocupava d’ornamentar el llit nupcial. Ares, beneit i alegre, despullat d’armes, esboçava un pas de dansa. Los Muses oferien el ventall de tots els cants. Les ales de Nike, que es divertia fent de serventa, fregaven les del veloç Eros.

[…]

D’entre els invitats havia arribat de Samotràcia també Iasió, germà d’Hermonia. Demèter el descobrí durant els preparatius de la festa i el desitjà immediatament, amb la seva vehemència que coneixien tots el Olímpics. Ara tothom s’aplegava a la cambra nupcial. Zeus mirà al voltant i s’adonà que Demèter i iasió havien desaparegut. Sortí en la nit. La cridòria de la festa s’allunyava. Traspassà el llindar d’una de les set portes de la ciutat. Ara l’envoltava la foscor dels camps, al fons la claror de les torxes, i el palau. En un solc profund de terra negra reconegué dos cossos units, follament abraçats i mesclats amb la terra. Reconegué Iasió i el gemec de Demèter.

[…]

Roberto Calasso
Les noces de Cadmos i Harmonia
Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu Bartra1En entrar a l’ombra dels arbres, Doso s’adonà que la suor eixopava tot el seu cos. Es va treure el cinturó, se l’enrotllà al canell i es descordà la brusa, sense deixar de caminar devers la clapera. Seidó continuava invisi­ble, però no devia ésser lluny, n’estava segura. Entre el bescoll i el començament de l’esquena, Doso sentia el pes tebi de la tannara, com si s’hi hagués encauat un animaló. Arrencà una ampla fulla de falguera i se l’a­plicà uns moments damunt el front humit de suor, i després s’eixugà les dues sines. Amb la mà dreta enconcada, com si sospesés una fruita, se sollevà un poc la sina esquerra i enretirà la mà tot d’una… Un xic cai­guts, els pits, ho sabia, des de feia dos o tres anys, però encara eren bells en llur bruna rodonesa idèntica. Ja voldrien tenir-los com els seus moltes dones de la seva edat! No havia passat el seu temps encara. Ben clar ho podia llegir cada dia en els ulls dels homes. I Seidó no seria el darrer, en el supòsit que… El primer ja era lluny en el temps: Jasió… Va ésser bell, allò, damunt una terra noval, una tarda de grans núvols blancs, mentre en un bosc proper grallaven els corbs… Ja renilla una altra vegada, el cavall, i la Daurada també… Ella i Jasió havien assistit a les noces de Camil i Her­mínia, i abans que s’acabés la festa, en la qual havien ballat i begut, sortiren de la casa per la porta del dar­rere, i es posaren a córrer fins que, gairebé desalenats, es deturaren enmig d’un camp, i es tocaren, i va­ren caure abraçats damunt la terra. Tres vegades entrà en ella Jasió, tantes com llaurat havia estat aquell camp, i ell, de primer, tenia els ulls tancats, i després, molt oberts, fits en la boca d’ella, que gemegava… Quan s’aixecà, tenia els braços i les cames bruts de fang, i dos escorrims de sang li baixaven per les cuixes. Jaguda damunt l’horitzó, la tarda també sagnava. Ell l’agafà a pes de braços i la dugué així fins a l’hora foscant, i ella sentia el bransoleig de la seva cabellera penjant, i era com si la nit suau naixés del seu cos vastament tranquil, i les estrelles baixessin fins al seu rostre, i la lluna eixís dels seus pits nus…

S’aturà un moment ran de la clapera i mirà els dos núvols alterosos molt a prop l’un de l’altre i daurats pel sol. Llençà les fulles de falguera a poc a poc, encavorcada en els seus pensaments, avançà cap a la gran roca coberta de molsa que s’alçava al bell mig de la clariana del bosc… Sí, dos dies després de l’amor vin­gué la mort, l’horror indicible: ell, allà en l’espessorall, a l’indret on l’havia estat esperant, a ella, que no hi va poder arribar perquè fou retinguda a casa per una gran tempesta. I Jasió no tornà, i l’endemà, a la tarda, gent del poble va sortir a cercar-lo, i ella s’hi uní, an­goixada, al bosc, sense que la veiessin. Recordava els crits dels homes avisant-se, les llanternes oscil·lant en­tre els troncs, els bruscos vols de les aus esverades, el cansament que li blegava les cames, la foscor, la tera­nyina que se li enganxà a la cara, i després l’alba, com una xarxa d’or llançada damunt els cims dels arbres, i el dia, els raigs del sol, i el refilar dels ocells… I, tot d’u­na, Jasió, a tret de fona, d’esquena, abraçat al tronc d’un pi, devers on ella va córrer, sense comprendre encara, fins que hi arribà, i va veure la cara completa­ment coberta de formigues, les mans de dits negres i retorts, com de ferro, i el cos enguerxit en el qual s’havia allotjat un instant la ira fulmínia del cel…

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retorn[…]

Demèter s’havia unit a Iasió [Jàson] sobre la terra sembrada feia poc, al principi de la primavera (Homer, Odissea V, 125). El sentit d’aquesta unió és clar: contribueix a promoure la fertilitat del sòl, el prodigiós impuls de les forces de creació tel·lúrica. Era un costum força freqüent, fins al segle XIX en el nord i el centre d’Europa (en són testimoni els costums d’unió simbòlica de les parelles en els camps). A la Xina, les parelles joves anaven a la primavera a unir-se a la gespa per estimular la «regeneració còsmica» i la «germinació universal». En efecte, qualsevol unió humana troba el seu model i la seva justificació en la hierogàmia, la unió còsmica dels elements. El IV llibre del Li Chi, el Yueh Ling (‘Llibre de les prescripcions mensuals’), precisa que les esposes es presenten a l’Emperador per cohabitar amb ell durant el primer mes de primavera, qua se sent el tro. L’exemple còsmic també és seguit pel Sobirà i per tot el poble. La unió marital és un riu integrat en el ritme còsmic i validat per aquesta integració.

[…]

Mircea Eliade
El mite de l’etern retorn
Traducció de Víctor Obiols

.

.

.

.

.

[…]. Respigóse Calipso, divina entre dioses,
y arrancando a falar díxo-y estes palabres alaes:
«Sois crueles, dioses, y más qu’otro a la gulismia daos.
Nun sufrís que les dioses con homes partian el so llechu
a les clares, si una lu convierte n’esposo queríu.
[…]
Y cuando con Xasión la de guapa cerneya, Deméter
cediendo al so sentir, se xunió nel amor y nel llechu
nuna tierra tres veces tazao, poco en sin sabelo
tuvo Zeus, que lu mató llanzándo-y el so cande rayu.

Odisea V, 116-120; 125-128
Versión asturiana de Xosé Gago

.

.

[…]; i Kalipso, la bella de todas las diozas,
se espanto, le favlo, i le disho kon biervos bolantes:
“Dioses, krueles vos sosh, i selozos mas d’otros, i a diozas,
les defendesh ke kon ombres en publiko s’echen, o kuando
una de eyas dezea tomar un mortal por marido.
[…]
I otra vez, kuando Demeter, de los kaveyos ermozos,
de Iason se namoro, i s’echo a sus brasos al kampo,
ke lo araron tres vezes; y no tadro en ambezarlo
Zeus, i anel lo mato, l’arrojando un rayo d’arriva

Odisea, Kante V, 116-120; 125-128
Trazladada en ladino del grego antigo
por Moshe ‘Ha-Elion

.

.

[…]  e sgrisulà / Calipso, divine des deis,
e fevelant inalore / i disè peraulis aladis:
«Dûrs o sês, voaltris dius, / zelôs plui di ducj chei altris,
che o invidiais aes deis / di pognisi a palês
cui umign, cuant che une / e fasi di un il so om.
[…]
Cussì cuant che cun Jasion / la bielis strecis Demetre,
lant daûr dal so spirt / si unì in amistât e in amôr,
tun prat trê voltis arât: / nol ste a dilunc cence savêlu
Zeus, che lu sassinà / traìntji il fulmin slusint.

Odissea, Libri Cuint, 116-120; 125-128
Traduzion di Alessandro Carrozzo e Pierluigi Visintin
(Furlà, o friulès)

.

.

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Odisseu Bartra1Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retornMircea Eliade

El mite de l’etern retorn
Arquetips i repetició

Introducció de Lluís Duch
Traducció de Víctor Obiols

Fragmenta editorial. Barcelona, 2014
ISBN: 9788415518082

.

.

Xose Gago OdiseaOdisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

.

Odissea - LadinoOmero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

.

Odissee - furlanOdissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

.

.

 

L’Argos d’Ulisses, de Ritsos

.

.

un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se’n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se’l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cervo;
i ara jeia allí, negligit, en l’absència de l’amo,
sobre un gran munt de fems…

Odissea, XVII, 291-297
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

..

Com el gos, que ara lladra, queixós,
perquè la sabata immòbil damunt la qual
ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les
costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses
va dir a Polifem que s’anomenava Ningú,
i Argos era el nom del seu gos.

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.
.
.

.

ARGOS, EL GOS D’ULISSES

.

.
Mira’m, amo, durant tots aquests anys d’absència, llençat aquí,
damunt del femer que apilonen per als camps. Espines i renecs
se m’han clavat a la pell. Tants anys, amo, sense ningú a qui
remenar la cua. ¿On són les nostres matinades en la frescor dels boscos,
les fonts, les fulles, la cacera, el borrissol de mil colors a l’aire del capvespre?
De tant esperar, els meus ulls s’han endurit —ja no es clouen—
i les lleganyes se m’han convertit en pedra.
Posa’m la mà entre les orelles, per poder morir.
.
L’amo passà, li ventà una puntada de peu i entrà a les estances.
I al cap d’un moment se sentí el xiulet de les fletxes que es clavaven
als murs. I Argos, allí, amb la cua de pedra, amb els ulls de pedra
—ja no es cloïen—, mort damunt del femer, veient-hi encara,
veient-hi per primer cop.

.

Leros, 22.IX.68

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos
Repeticions
Traducció d’Eusebi Ayensa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Ritsos RepeticionsIannis Ritsos
Repeticions
Traducció, introducció
i notes d’Eusebi Ayensa
Il·lustracions de Jofre Sebastian

Trivium, 9
edicions de la ela geminada. Girona, maig de 2016
ISBN: 9788494342486

.

.

.

 

Dos Elpènors

.

.

El vent de garbí
i el vi
m’emporten
dolçament,
ràpidament,
a la Styx morta.
.
Cerverí el Jove [Josep Pla]
Viaje en autobús

.

.

.

.

.

HÉROE, NO

.
El que al oír los pasos de sus compañeros
alejarse por los guijarros, en su embriaguez,
en lugar de bajar la escalera que había subido, saltó directamente
y se partió el cuello, fue el primero en llegar
ante la negra oquedad. Y no le hicieron falta
aquellas profecías de Tiresias. Ni tocó tampoco
la sangre del carnero negro. Lo único que pidió
fue un codo de tierra en la costa de Eea;
y que allí plantaran su remo, aquel con que bogaba
junto a sus compañeros. De modo que gloria y honor
al mozo hermoso. La cabeza un poco a pájaros la tenía. Con todo,
¿acaso no había ayudado también él en lo posible
en el gran viaje? Por eso precisamente el Poeta
lo recuerda aparte, aunque con cierto desprecio;
y quizá justo por eso con más amor.
.

Yannis Ritsos
Testimonios II
Traducción de Román Bermejo

.

.

.

XI

.

Elpènor

.

De l’odre fins a la resseca gorja
feres, oh vi, tants de camins vermells!
Veia dansar les llunes a parells
en un cel enfurit com una forja.
.
Quin salt, el meu, de ràfec a llamborda,
sense relleix, sense graó intermig!
Ara, si em moc, no sento mon trepig,
car ombra só dins la sauleda borda.
.
Viure? Per què? Oh corba de periples!
Fregar, tot just, ribatges impossibles,
voltar una mar amb alirets damunt.
.
Desig, renom, virtut, triple quimera!
Germans de rem, jo enfilo la drecera:
vindreu amargs, cansats, i d’un a un.
.

Mercè Rodoreda
Evocació dels morts
Món d’Ulisses

.

.

.

Car n’hi havia un, Elpènor, que era el més jove,
ni massa brau a la guerra ni ben encaixat de senderi,
que em dormia de banda, al terrat del temple de Circe,
pel desig de la fresca i feixuc del vi com estava.
I, en sentir l’aldarull i el trepig dels companys que es movien,
ell que s’aixeca de sobte i, fugint-li tota memòria
que per tornar-se’n a baix calia passar per l’escala,
se m’afua de dret i s’esbalça del sostre i es trenca
les vèrtebres del coll; i el seu buf a l’Hades davalla.
.

Odissea, X, 552-560
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

I és el primer de venir el buf d’Elpènor, que encara
no estava sepultat dins la terra d’amples carreres,
car havíem deixat el seu cos dins la sala de Circe,
sense exèquies ni plors, car un altre delè’ ens acuitava.
Jo, quan el veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima,
i, fent sentir la veu, li dic paraules alades:
»—Elpènor, ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges?
Més has fet via a peu que jo amb el negre navili!
»Dic, i ell, gemegant, em respon amb aquestes paraules:
»—Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses!
M’han perdut el malfet d’un déu i el vi sense mida.
Dalt de la sala de Circe ajaçat, no vaig adonar-me
que per tornar-me’n a baix calia passar per l’escala
i, afuant-me pel dret, vaig caure del sostre i vaig rompre’m
les vèrtebres del coll; i el meu buf davallà dintre l’Hades.
I ara pels teus que no són ací i que t’esperen t’imploro,
i per Telèmac, l’únic infant que has deixat a les sales;
car jo sé que d’ací, partint de l’estatge de l’Hades,
atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea:
doncs allí, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego,
no em deixis sense plor ni funerals, en tornar-te’n,
abandonant-me, no sigui que els déus per mi se t’ireixin.
Vulgues cremar-me amb tot l’arnès que tinc, i amuntega
un monument per a mi a l’areny de la mar blanquinosa
per fer saber la meva dissort fins als homes a néixer.
Fes-me les honres que et dic, i planta’m sobre la tomba
el rem amb què vivint jo remava, quan era amb la colla.
»Tal va dir, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta:
»—Tot això, dissortat, jo, he d’acomplir-ho, no temis.
.

Odissea, XI, 51-80
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

 

Josep Pla ((Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

Josep Pla (Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

 

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia, 1909 – Atenes, 1990)

Ritsos - TestimoniosYannis Ritsos

Testimonios II y III

Traducción de Román Bermejo López-Muñiz

Icaria – Poesía, 48

Icaria editorial, s.a. Barcelona, 2007

ISBN: 9788474268829

.

.

 

.

..

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983)

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

 

.

Riba 1

Carles Riba i Bracons (Barcelona,  1893 – 1959)

.

Odissea - Riba - FBM - IIHomer

Odissea. Vol. II

Traducció poètica de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2011

ISBN: 9788498591934

..

 

 

Agamèmnon vs. Abraham. Ifigenia i Isaac (I). «Temor i tremolor», de Søren Kierkegaard

.

.

Who sued to me for him? who, in my rage,
Kneel’d at my feet, and bade me be advised
Who spake of brotherhood? who spake of love?

William Shakespeare
Richard III. Acte II, escena I
(El rei Eduard IV, en saber de l’assassinat de Clarence,
inicialment ordenat per ell)

.

.

 

.

Les ratxes veníen de l’Estrímon, portant amb elles mals lleures, dejunis, fondejaments perillosos, l’errabundeig dels homes, l’usura de bucs i llibants, i doblant el temps de l’estada, espellaven en la trigança la flor dels argius. I quan l’endeví, cobrint-se amb el nom d’Àrtemis, proclamà un altre remei, més feixuc als capdavanters que l’amarga tempesta, talment que els Atrides, percudint la terra amb els bastons, no retingueren les llàgrimes,

llavors el rei parlà així: «Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!»

I quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!

Les seves súpliques, els seus crits de «pare», per a res, — ni la seva edat virginal ! — no ho comptaren aquells àrbitres apassionats de guerra. I va fer signe als ministres, el pare, després de la pregària, perquè talment una cabrida, sobre l’ara, caiguda com està entre els seus vels desesperadament cap a terra, l’aixequin i sostinguin, mentre sobre la boca amorosa una mordassa aturarà tot crit imprecatori sobre el seu casal—

Agamèmnon
Èsquil
Traducció de Carles Riba (1934)

.

.

.

 

Ifigènia

Eric Shanower – Age of Bronze . vol. 2.- Sacrifice

.

.

.

I açò s’esdevenia després de les coses aquestes: Que Deu, per provar Abraham, li diu:

—Abraham!

—Vetme aquí, respòn ell.

—Pren, diu, el teu fill, el teu únic, el que ames, Isaac, i ves-te’n a la terra de Morià i ofereix-lo allí en holocaust dalt una de les muntanyes que et diré.

I en essent matí, dejorn, se llevà Abraham, guarní el seu ase, prengué amb ell dos moços séus i, amb son fill Isaac, en havent tallada llenya pel sacrifici, s’alçà i partí dret al lloc que Déu li havia dit. I al dia terç alçà Abraham els ulls i, de lluny, ovirà el lloc. I diu Abraham als seus servents:

—Espereu-me aquí amb l’ase, que jo i el noi irem fins allà: adorarem i tornarem a vosaltres.

I agafà Abraham la llenya de l’holocaust i la posà al coll de son fill Isaac. Ell portava a la mà el foc i el ganivet. I així tots dos feien via, quan Isaac parla a Abraham son pare i li diu:

—Mon pare.

—Vet-me aquí, fill meu, respòn ell.

Diu: —Prou veig el foc i la llenya, més la víctima del sacrifici on és?

Abraham, per tota resposta: —La víctima del sacrifici… Deu se’n proveïrà, fill meu.

I seguiren tots dos camí avant. I vetaquí que són ja al lloc que Deu li havía dit. I hi aixeca Abraham l’altar i hi arranja la llenya. Després lliga son fill Isaac i l’ajau dalt l’altar, damunt la llenya. I estén Abraham la mà i agafa el ganivet per a degollar son fill […]

[…]

Gènesi, 22
Jahvista (J)
Traducció de Frederic Clascar (1915)

.

.

.

Abraham - Isaac

Basil Wolverton – The Wolverton Bible

.

.

.

«I Déu posà a prova Abraham i li digué: pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i ves-ten al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust.”»

Un dia de bon matí, Abraham es va llevar d’hora, va fer ensellar els ases i va deixar el seu tabernacle amb Isaac. Però Sara els seguia amb l’esguard des de la finestra, a través de la vall, fins que ja no els va veure més. Van cavalcar en si­lenci durant tres dies; al matí del quart dia, Abraham no va pronunciar un sol mot, però va alçar la mirada i va veure la muntanya de Morià a la llunyania. Va deixar els nois enrere i va pujar la muntanya sol amb Isaac de la mà. Però Abra­ham es va dir a si mateix: «No dissimularé davant d’Isaac on el duu aquest camí.» Dret, quiet, en silenci, va posar la mà damunt del cap d’Isaac per beneir-lo i Isaac es va agenollar per rebre la benedicció. I el rostre d’Abraham era paternal, el seu esguard dolç, la seva parla exhortativa. Però Isaac no el podia comprendre, la seva ànima no es podia elevar; va abraçar el genoll d’Abraham, va suplicar als seus peus, va pregar per la seva jove vida, per la seva bella expectativa, va recordar l’alegria a la casa d’Abraham i va recordar el dolor i la soledat. Aleshores, Abraham va aixecar el noi i va caminar amb ell de la mà, i les seves paraules eren plenes de consol i exhortació. Però Isaac no podia comprendre’l. Va ascendir la muntanya de Morià, però Isaac no el comprenia. Aleshores se’n va separar un instant, i quan Isaac el va veure per segona vegada el rostre d’Abraham havia canviat, el seu esguard era salvatge, la seva figura espantosa. Va agafar Isaac pel pit, el va llençar a terra i va dir: «Noi estúpid, creus que jo sóc el teu pare? Sóc un idòlatra. Creus que aquest és el manament de Déu? No, és pel meu gust.» Aleshores, Isaac va fremir i va cridar en la seva angoixa: «Déu del cel, apiada’t de mi, Déu d’Abraham, apiada’t de mi, si no tinc cap pare a la ter­ra, sigues tu aleshores el meu pare!» Però Abraham va dir per a si mateix: «Senyor del cel, et dono les gràcies; és mi­llor que pensi que sóc inhumà en lloc de perdre la fe en tu.»

Johannes de Silentio (Søren Kierkegaard)
Temor i tremolor
Disposició. I (fragment)

.

.

.

[…]

220px-Kierkegaard

Søren Kierkegaard (Copenhaguen, 1813 – 1855)

El cas és que Abraham no va parlar; no va parlar a Sara, ni a Elièzer, ni a Isaac; va eludir les tres instàncies ètiques, perquè l’ètic no tenia cap expressió més elevada per Abra­ham que la vida familiar.

L’estètica permetia i fins i tot exigia silenci a l’individu singular, quan callant podia salvar un altre. Això ja mos­tra amb escreix que Abraham no es troba dins de l’abast de l’estètica. El seu silenci no serveix de cap manera per salvar Isaac i, de la mateixa manera, tota la seva tasca de sacrificar Isaac per ell i per Déu és un escàndol per a l’estètica; perquè aquesta pot comprendre molt bé que em sacrifiqui a mi ma­teix, però no que sacrifiqui un altre per mi. L’heroi estètic es­tava callat. I l’ètica, al seu torn, el jutjava perquè estava callat per la força de la seva casual singularitat. La seva presciència humana va ser allò que el va decidir a callar. Això no ho pot perdonar, l’ètica, perquè qualsevol saber humà d’aquest es­til és només una il·lusió i l’ètica exigeix el moviment infinit, exigeix manifestació. L’heroi estètic pot parlar, però no vol.

L’autèntic heroi tràgic sacrifica tot el que posseeix i a si mateix pel general; la seva obra i qualsevol moviment interior que duu a terme pertanyen al general; és manifest i, en aques­ta manifestació, el fill predilecte de l’ètica. Això no s’ajusta a Abraham, perquè ell no fa res per mor del general i resta ocult.

En aquest punt, ens trobem davant de la paradoxa: o bé l’individu singular pot estar-se com a individu singular en una relació absoluta amb l’absolut, i, aleshores, l’ètic no és el més elevat, o bé Abraham està perdut i no és ni un heroi tràgic ni un heroi estètic.

[…]

Abraham calla… però no pot parlar i aquí rau la penú­ria i l’angoixa. Quan jo justament, al parlar, no puc fer-me comprendre, no parlo, encara que parlés sense interrupció dia sí i dia també. Aquest és el cas d’Abraham. Pot dir-ho tot; però hi ha una cosa que no pot dir i, per tant, com que no pot dir-la, això és, dir-la de manera que un altre el com­prengui, doncs no parla. El consol d’aquest discurs és que em tradueix en el general. Abraham pot dir les coses més boniques que una llengua pot procurar en relació a com es­tima Isaac. Però això no és el que el commou sinó allò que és més profund: que el sacrificarà perquè es tracta d’una prova. Això últim ningú no ho pot comprendre i, aleshores, no­més es pot malentendre allò primer. Aquesta penúria no la coneix, l’heroi tràgic. Per començar, té el consol que qual­sevol argument en contra ha gaudit del dret que mereixia i, així, ha pogut donar a Clitemnestra, a Ifigènia, a Aquil·les, al cor, a qualsevol ésser viu, a qualsevol veu provinent del cor de la humanitat, a qualsevol pensament astut, angoixat, acusador, l’oportunitat de posar-se-li en contra. Està segur que tot el que s’arriba a dir contra ell, es diu amb crueltat i sense pietat. I lluitar contra el món sencer és un consol; lluitar amb un mateix és terrible. Ell no ha de témer haver desatès res i haver potser de cridar com el rei Eduard IV en tenir notícia de l’assassinat de Clarence:

Qui va intercedir per ell?
Qui va caure de genolls davant la meva fúria

per suplicar-me que reflexionés
Qui va parlar de fraternitat. Qui va parlar d’amor?

 L’heroi tràgic no coneix la terrible responsabilitat de la so­litud. A més, té el consol que pot plorar i lamentar-se amb Clitemnestra i amb Ifigènia… I les llàgrimes i els crits con­solen, però els sospirs impronunciables torturen. Agamèmnon pot refer ràpidament la seva ànima en la certesa que actuarà i encara disposa de temps per al consol i l’encorat­jament. Abraham no pot fer això. I encara que el seu cor es mou, encara que la seva paraula contindria el benaurat con­sol per al món sencer, no gosa consolar, perquè, que potser no li diria Sara, que potser no li diria Elièzer, que potser no li diria Isaac: «Per què vols fer-ho? pots deixar-ho estar.» I en el cas que ell, en la seva penúria, prengués alè i abracés tot allò que estima abans de fer el pas cap al final, potser encara provocaria el més terrible: que Sara, Elièzer i Isaac s’escandalitzessin amb la seva acció i creguessin que era un hipòcrita. Ell no pot parlar, no parla cap llengua humana. I encara que entengués tots els idiomes de la terra, encara que els seus estimats també els entenguessin, ell no podria parlar: ell parla un idioma diví, parla en llengües.

Puc entendre molt bé aquesta penúria, puc admirar Abraham, no temo que ningú se senti temptat amb aques­ta història a voler ser frívolament l’individu singular; però també admeto que no tinc coratge per això i que amb ale­gria renuncio a qualsevol perspectiva d’anar més enllà, si fos possible que jo, alguna vegada, encara que fos més endavant, tan sols m’hi pogués acostar. Abraham pot deixar-ho estar tot en qualsevol instant, pot penedir-se de tot com si es trac­tés d’una pugna de l’esperit, i aleshores podria parlar, tot­hom el comprendria… Però aleshores ja no seria Abraham.

Abraham no pot parlar, perquè no pot dir allò que ho explicaria tot (és a dir, allò que ho faria comprensible): que és una prova i, val a dir, una prova on l’ètic és la temptació. Qui es troba en aquesta posició és un emigrant de l’esfera del general. Però el que segueix encara ho pot dir menys. Abraham duu justament a terme, com ha estat desenvolupat amb escreix anteriorment, dos moviments. Duu a terme el moviment de la resignació infinita i renuncia a Isaac i això no ho pot comprendre ningú, perquè és una empresa priva­da; però, tot seguit, en tot moment duu a terme el moviment de la fe. Això és el seu consol. Diu justament: amb tot, no succeirà i, si succeís, el Senyor em donarà un nou Isaac jus­tament per la força de l’absurd. A l’heroi tràgic li és donat almenys el final de la història. Ifigènia cedeix a la resolució del pare, duu a terme el moviment de la resignació infinita i, aleshores, pare i filla es troben en una comprensió mútua. Ella pot comprendre Agamèmnon, perquè la seva empresa expressa el general. Si, en canvi, Agamèmnon li hagués dit: «Encara que Déu exigeix el teu sacrifici, seria possible que no l’exigís justament per la força de l’absurd», aleshores, en aquell mateix instant, s’hauria fet incomprensible per Ifigè­nia. Si pogués remetre’s a la capacitat de previsió humana, sí que podria comprendre’l, Ifigènia; però d’aquí se seguiria que Agamèmnon no hauria dut a terme el moviment de la resignació infinita, i aleshores no seria un heroi; aleshores, la declaració de l’oracle seria pura comèdia i tot l’esdeveni­ment, un vaudeville.

[…]

Johannes de Silentio (Søren Kierkegaard)
Temor i tremolor
Problemata. Problema III (fragment)

.

.

.

Agamèmnon RibaÈsquil

L’Orestea (Agamèmnon,
Les coèfores, Les eumènides)

Traducció de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1934

.

.

El Gènesi - ClascarEl Gènesi

Versió segons els textos originals
i amb anotacions de
Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana. Barcelona, 1915

.

.

Temor i tremolorSøren Kierkegaard

Temor i tremolor
Edició i traducció de Begonya Sáez Tajafuerce

marbot clàssics
Marbot Ediciones. 2012
ISBN: 9788492728374

.

.

Age of Bronze 2- SacrificeEric Shanower

Age of Bronze. The Story of the Trojan War
Vol. 2. Sacrifice

Image Comics, Inc. Berkeley, CA, 2004
ISBN: 9781582403996

.

.

Biblia WolvertonLa Biblia de Wolverton
El Antiguo Testamento y el Libro del Apocalipsis

según Basil Wolverton

Diábolo Ediciones. Madrid, 2012

ISBN: 9788415153702

.

.

.

Lliçó de Carles Riba sobre Homer

.

.

.

Lliçons - Carles Riba

Entre el 1916 i el 1924 Carles Riba fou professor de l’Escola Superior de Bibliotecàries, dins del projecte cultural de la Mancomunitat i hi impartí, entre altres, lliçons de literatura grega. Aquestes foren recollides i publicades el 1927 sota el títol de Resum de literatura grega.

Ara, a principis del 2014, aquell volumet ha estat reeditat per Edicions Cal·lígraf, de Figueres, ampliat amb una introducció a càrrec d’Eusebi Ayensa i una Antologia de textos en traducció catalana, a càrrec també d’aquest darrer, que il·lustren la presentació que fa Riba dels principals autors de la literatura grega.

Una nova iniciativa editorial de la que ens n’hem de felicitar.

A títol de tast, i acollint la temàtica pròpia d’aquest espai, facilitem el text del que Carles Riba explicava a les seves futures bibliotecàries sobre Homer i les seves obres. Unes notes d’una brevetat i concisió i, alhora, completesa, que només un gran mestre pot assolir.

.

.

.

Homer

La tradició grega feia d’Homer un aede, cec i errant, autor dels dos grans poemes èpics que han arribat sen­cers fins a nosaltres, la Ilíada i l’Odissea. Per als grecs, Homer ja era com un semidéu, i la seva història, pu­rament mítica. La data en què suposaven que havia viscut, oscil·la entre els segles dotzè i setè; diverses ciu­tats, la majoria de dialecte jònic, es disputaven la glò­ria d’ésser la seva pàtria: entre elles, Esmirna i Quios.

La Ilíada i l’Odissea

En llur forma actual, i en les edicions corrents, cadas­cun d’aquests poemes consta de vint-i-quatre cants, llibres, o rapsòdies, amb un conjunt de dotze a quin­ze mil versos.

La Ilíada (o poema d’Ílion) té per tema la ira d’Aquil·les i les seves conseqüències. Desposseït d’una captiva per Agamèmnon, cabdill de l’exèrcit aliat grec que bloqueja Troia per rescatar Helena, Aquil·les es re­tira a la seva tenda. La seva absència ocasiona desastres terribles als grecs; Aquil·les, però, no consent a reprendre les armes fins que, occit el seu amic Pàtrocle per Hèctor, cabdill dels troians, sent deler de revenja. Hèctor mor travessat per la llança d’Aquil·les, i el poe­ma es clou amb els funerals d’Hèctor i de Pàtrocle. La Odissea (o poema d’Odisseu, forma grega del nom d’Ulisses) canta les aventures d’aquest heroi, que després de presa Troia anà deu anys errívol per mar. Arribat per fi a la seva pàtria d’Itaca, es dóna a conèi­xer al seu fill i a dos lleials servidors, i occeix la turba de prínceps que, en absència d’ell, pretenien la seva fidel esposa Penèlope i li feien estrall dels seus béns.

Caràcters de la poesia homèrica

Entre les balades guerreres a què hem al·ludit i Homer hem de suposar un llarg cultiu de l’èpica com a art. Tot en la poesia d’Homer hi fa creure: la flexibi­litat del vers hexàmetre, la manera com el seu ritme crea les formes del llenguatge, l’absolut convenciona­lisme d’aquest, el seu volgut arcaisme; per altra banda, l’ús de procediments estilístics evidentment tradici­onals, com els epítets que acompanyen els noms, les fórmules que apareixen sistemàticament, les imatges pomposes, etc. L’estil és simple, directe i ràpid en l’ex­pressió; però els episodis es despleguen en una len­titud incansable. Es, sobretot, noble: la sostinguda grandesa de la Ilíada no ha estat superada ni per Shakespeare; cap forma d’èpica popular no s’hi pot com­parar ni de lluny.

En l’acció intervenen constantment els déus; però no en una funció providencial, sinó com a parts personalment interessades. Ells i els herois vénen a constituir, almenys en la Ilíada, una humanitat superi­or no en qualitat, sinó en força: sovint la passió els acos­ta talment que els déus no es desassemblen dels herois sinó perquè no poden morir. Així, no cal cercar en els poemes homèrics, a diferència de totes les altres epo­peies, cap motivació religiosa, patriòtica o personal. Tot l’interès està en l’acció i en el sentiment humà en si; els poemes homèrics són plens d’eterna veritat humana, dins una atmosfera de poderosa fantasia que en fa tot un món, alhora real i redimit de la nostra realitat. Pe­rò Homer s’esborra i deixa cantar la Musa: ell és només el primer espectador del gran drama, persuadit que la fortuna i la ruïna dels homes antics han estat ordena­des «perquè hi hagués un cant per als homes a néixer».

Carles RibaCarles RIBA

.

.

.

.

Lliçons - Carles RibaCarles Riba
Resum de literatura grega

Antologia de textos a cura
d’Eusebi Ayensa

Assaig, 3
Edicions Cal·lígraf. Figueres, 2014

ISBN: 9788494049484

.

.

.