Arxius

Posts Tagged ‘Carles Riba’

«Soi Odiséu…», «Siéu Ulisse…», «Ulisse so…». Ulisses ens parla de la seva Ítaca en asturià, occità i sard.

.

»

.

.

Só Ulisses, fill de Laertes, que vaig en boca dels homes
per tota llei de paranys, i la meva fama s’encela.
I habito Ítaca, aquell aguilar; i hi ha una muntanya
el Nèrit, tot tremolós de fullatges, que molt s’assenyala;
i entorn hi ha moltes illes poblades, que es toquen entre elles,
Dulíquion i Same i, coberta de boscos Zacintos.
Ara, la meva és baixa i, de totes, enmig del salobre,
és la que està més amunt, devers el costat on fosqueja,
i les altres enfronten el sol del matí i del migdia,
aspra, però nodrissa de bell jovent: és la terra
d’un, i el que és jo, no sé veure altra cosa que sigui més dolça.
»Sí, allí va tenir-me Calipso, divina entre dees,
[dins les coves balmades, glatint perquè fos marit d’ella;
i també em retingué l’arterosa Circe d’Eea,
dins les seves estades, glatint perquè fos marit d’ella;]
ara, que mai el meu dins el pit va deixar-se convèncer,
com que al món no hi ha res que sigui més dolç que la pàtria
d’un i els pares d’un, baldament s’habiti una casa
rica, al lluny, en un país estrany, separat dels seus pares.

Odissea IX, 19-36
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

Canta musa en lengua asturiana

Soi Odiséu, el fiu de Laertes, el mesmu qu’ando en boca de tola xente peles mios astucies, y la mio gloria llega al cielu. 

Vivo n’Ítaca la que s’acolumbra de lloñe. Nella ta’l monte Néritu d’axitaos ramayos, mui distinguiu y ricu. Alredor hai abondes islles habitaes, mui allegaes unes a otres: Duliquiu, Samos y Zacintu, enllena viesques. La mio Ítaca asoma poco, tumbada na mar, y ye la más alloñada p’hacia poniente; les otres tiren más pa l’aurora y el sol.  

Ye aspiria pero cría bonos mozos. Y yo nun soi quien a contemplar otru lugar más dulce que la terra de mio. 

Y eso que me retuvo Calipso, divina ente les dioses, nes sos fonderes grutes, porfiando pa que fuere’l so home. D’igual maou, la rapiega Cierce retúvome nel palaciu d’Ea, naguando tamién porque fuere’l so home. 

Pero nun yeren a convencerme’l coral dientro’l pechu; porque nun hai nada que seya más dulce que la patria y los pas, anque ún tea viviendo lloñe nunca casa rica nuna tierra foriata, lloñe de los sos pas.

Odissea IX, 19-36

Versió en asturià de Mª Asunción Hevia González (2005)

.

.

.

Oudissèio Charloun Riéu 2

Siéu Ulisse, Enfant de Laerte, e tóuti lis ome me counèisson pèr mis engano, e ma glòri es mountado enjusqu’au Cèu.  Demore dins la pleclaro Itaco, mounte s’atrobo lou Baus Nerite emé sis aubre bacela dóu vènt. E i’a mai que d’uno isclo entour d’elo, Douliqui e Samos e Zacinte aboucassi. Itaco es la mai liuencho de la terro fermo e pounchejo de la mar, dóu caire de l’ahour; mai lis autro soun dóu coustat de l’Aubo e dóu Souleu. Itaco es arèbro, mai es bono nourriguiero de jouvént, e i’a pas d’autro terro que me fague tant gau de countempla. Segur que la noblo divo Calipsò m’a tenguu dins si baumo founso, me voulènt pèr soun ome; coume Circè, drudo d’engano, m’a tengu dins soun repaire, en iscli d’Ajaio, me voulènt tambèn pèr soun ome: mai éli m’an pas gagna lou cor dins moun pitre, tant i’a que rèn agrado mai coume la patrio e li parènt pèr aquéu que, liuen de si gènt, demoro dins uno terre estranjo, fuguésse-ti dins un riche palais.

Odissea IX, 19-36

Versió en occità de Charloun Riéu (1907)

.

.

.

Odissea Rubattu

Ulisse so, de Laerte su fizu,
pro sas trassas connotu e fentomadu
in su mundu e in s’Olimpu biadu!
Abbertu apo in Ìtaca su chizu 
ue superbu Neritu est paradu
chi de sos bentos nos parat s’impizu.
Non lontana Zacinto b’est buscosa
cun Dulìchio e Same donosa.

Pedras e iscoglieras in tottue 
b’at in sa terra mia e zente forte.
Ma cosa pius dulche, non cres tue?
b’at de nàschere, biver, bider morte
in su própriu logu? Aterue,
cun promissas d’eterna bonasorte,
Circe e Calipso mi cherian ‘sposu, 
ma chie est fora ‘e domo no at gosu!
 

Odissea IX, 19-36

 Versió en sard d’Antoninu Rubattu (2005)

.

.

.

Canta musa en lengua asturianaMª Asunción Hevia Gónzález. Llingua asturiana y literatura
Ed Trabe

Citada a:
Ramiro González Delgado
Canta, musa, en lengua asturiana
Estudios de traducción y tradición clásica

Editorial Académica Española. Saarbrücken, Alemania, 2012
ISBN: 9783848471508

.

.

Oudissèio Charloun Riéu 2

L’Oudissèio

d’Oumèro

Revirado au provençau pèr Charloun Riéu

Encò de P. Ruat

Marsiho (Marsella), 1907

 

.

.

Odissea RubattuOdissea

Bortado in limba sarda dae Antoninu Rubattu

Domus de Janas

Selargius (Sardigna), 2005

ISBN: 8888569199

.

.

.

Els noms d’Odisseu: Naide, Nadie, Ningú, Personne, Nissun, Nessuno, Ninguno, Degun, Ninguém, Nimeni, Nisciunu, …

.

.

Asturià

.Xose Gago Odisea

«Á Ciclope, el mio nome famosu entrugéstime; agora

vo dicételu yo; tu’l regalu dame qu’ufiertesti.

Naide ye’l nome mio, Naide ye como só conociu

por mio ma y por mio pá y ente tolos demás compañeros».

.

Traducció de Xosé Gago

.

.

Castellà

.Odisea García Gual

»”Cíclope, ¿me preguntas mi ilustre nombre? Pues voy a decírtelo. Mi nombre es Nadie. Nadie me llaman siempre mi madre, mi padre y todos mis camaradas”.

.

Traducció de Carlos García Gual

.

.

.

.

Català

.

Riba L'Odissea»—Cíclop, ¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,

m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.

.

Traducció de Carles Riba

.

.

.

Francès

.Odiysee - Berard

Ulysse. — Tu veux savoir mon nom le plus connu, Cyclope? je m’en vais te le dire; mais tu me donneras le présent annoncé. C’est Personne, mon nom : oui !  mon père et ma mère et tous mes compagnons m’ont surnommé Personne.

.

Traducció de Victor Bérard

.

.

.

.

Furlà (Friulès)

.Odissee - furlan

“Tu mi dimandis, Ciclop, / il non famôs e jo ben

tal disarai: tu âs di dâmi / il regâl che tu âs prometût.

Nissun” al è il gno non: / Nissun a mi mi clamin

e la mari e il pari / e ducj chei altris compagns”.

.

Traducció d’Alessandro Carrozzo i Pierluigo Visintin

.

.

Italià

.Odissea - Paolo Maspero

Dunque, o Ciclope, il mio nome tu chiedi?

Il mio nome io dirò; ma tu poi dammi

Il presente ospital che m’hai promesso.

Nessuno ho nome; me la madre e il padre,

E me Nessuno chiamano gli amici.

.

Traducció de Paolo Maspero

.

.

Ladino

.Odissea - Ladino

“Kiklop, mi nombre famozo kual es demandates? Al punto

te lo dire, i tu dame el dono segun tu prometa.

A mi me yaman Ninguno; Ninguno me yama mi madre,

dito mi padre, i de mizmo todos mis otros kompanyeros.”

.

Traducció de Moshe ‘Ha-Elion

.

.

Occità

.L'Oudisseio

—Uiard, me demandes moun noum famous. Te lou dirai, e me faras la douno d’oste que m’as proumesso. Me dison Degun. Moun paire, ma maire, mi coumpan, tóuti me dison Degun.

.

Traducció Charloun Riéu

.

.

.

.

Portuguès

.Odisseia Lourenço

‘Ó Ciclope, pregustaste como é o meu nome famoso. Vou dizer-to,

e tu dá-me o presente de hospitalidade que prometeste.

Ninguém é como me chamo. Ninguém chamam-me

a minha mãe, o meu pai, e todos os meus companheiros.’

.

Traducció de Frederico Lourenço

.

.

Romanès

.Odysseia romanès

“O, tu, Cyclopule, de mã întrebi de vestitul meu nume,

Am sã ti-l spun : iar tu catã-mi un dar, precum fãgãduit-ai!

Nimeni‘ mã cheamã : doar ‘Nimeni‘ îmi spuserã si mã alintã

Mama si tatãl meu drag, tot la fel ca si ceilalti tovarãsi!”

.

Traducció de Dan Slusanschi

.

.

Sard:

.Odissea Rubattu

[…] —Su nomen cherias,

o Ciclope? Però cheret chi sias

cun su ch’as nadu insara puntuale!

Nisciunu babbu e mama m’an giamadu,

Nisciunu amigos cun su parentadu!—

.

Versió d’Antoninu Rubattu

.

.

.

.

Xose Gago OdiseaOdisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

Odisea García GualHomero

Odisea.

Versión y prólogo de Carlos García Gual.

Alizanza Editorial. Madrid, 2004.

ISBN: 9788420677507

.

.

Riba L'OdisseaHomer.

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha

Barcelona, 1953.

.

.

Odiysee - BerardL’Odyssée 

«Poésie homérique»

Texte établi et traduit par Victor Bérard

Société d¡Édition «Les Belles Lettres»

Paris, 1924

.

.

Odissee - furlanOdissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

Odissea - Paolo MasperoOdissea di Omero.

Tradotta da Paolo Maspero
Illustrata da Fanoli e Cenni

Quarta edizione

R. Stabilimento Musicale Ricordi.
Milano, 1880

.

.

Odissea - LadinoOmero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

L'OudisseioL’Oudissèio

d’Oumèro

Revirado au provençau pèr Charloun Riéu

Encò de P. Ruat

Marsiho (Marsella), 1907

.

.

Odisseia LourençoHomero

Odisseia.

Traduçao do grego e introdução de Frederico Lourenço

Edições Cotovia. Lisboa, 2003.

ISBN: 9789727952502

.

.

Odysseia romanèsHomer

Odysseia

Traducere in hexametri de Dan Slusanschi

Editura Paideia. Bucaresti, 2009

ISBN: 9789735965020

.

.

Odissea RubattuOdissea

Bortado in limba sarda dae Antoninu Rubattu

Domus de Janas

Selargius (Sardigna), 2005

ISBN: 8888569199

.

.

.

La Nausica de Riba i la Nausicaa de Pope, contrastades per Francesc Parcerisas

.

.

– Filla, no et puc les mules negar, ni res que em demanis.
Vés, i els meus servidors t’armaran, i tant, aquell carro
alt, de rodes lleugeres, que te ajustada una vela.
… Tant havent dit, cridà els servidors, que tot d’una obeïren.
I fora, armaren un carro muler, de rodes lleugeres,
i dugueren les mules i van enganxar-les al carro.
I la noia portà de la cambra les teles brilloses
i va estibar-les damunt el bell polit carruatge,
i en un cistell la mare posà delitosa vianda
de tota mena, hi posà requisits, i vi, i va omplir-ne
un bot de pell de cabra; i la noia pujà al carruatge;
i li donà un setrill d’or amb un oli d’oliva llisquívol
per fregar-se després del bany amb les seves cambreres.
I ella aleshores prengué el fuet i les regnes llustroses,
i va flingar, arriant; i hi hagué un esbufec de les mules…

.

Homer, Odissea

Nausica E C Ricard

E.-C. Ricard
Gravat al boix per a l’edició de l’Odissea de Carles Riba, 1948

Carles Riba (1948)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

“My child, my darling joy, the car receive;
That, and whate’er our daughter asks, we give.”
Swift at the royal nod the attending train
The car prepare, the mules incessant rein,
The blooming virgin with despatchful cares
Tunics, and stoles, and robes imperial, bears.
The queen, assiduous to her train assigns
The sumptuous viands, and the flavorous wines.
The train prepare a cruse of curious mould,
A cruse of fragrance, form’d of burnish’d gold;
Odour divine! whose soft refreshing streams
Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs.

Now mounting the gay seat, the silken reins
Shine in her hand; along the sounding plains
Swift fly the mules; …

.

Homer, Odyssey

Alexander Pope (1726)

Arthur_Rachham- Cinderella

Cinderella retold by C. S. Evans and illustrated by Arthur Rackham, 1919
Arthur Rackham
© Royal Academy of Arts, London

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansSi per un moment aconseguim oblidar que Riba retradueix l’Odissea i que ho fa en un context social d’ensulsiada total, d’anorreament del públic lector, de censura i per­secució polítiques, i que, en conseqüència, allò que pretén és trobar el vers i l’estil culte que faci de la seva nova tra­ducció una pedra angular de la literatura catalana de tots els temps, i si llegim aquest fragment per pur plaer literari, trobarem molts mots i imatges que serveixen per recrear en el lector un entorn molt proper al que ha estat (perquè pos­siblement avui ja no ho és) l’experiència catalana de la cul­tura i del paisatge —al capdavall som a l’altre extrem de la Mediterrània i només ens separen de l’escena original dos milers llargs d’anys—. Si ens hi fixem, hi ha tot un seguit de paraules que serveixen per crear en els lectors la il·lusió d’un poblet com els que coneixem, d’una noia joveneta que puja al carro de casa, apariat pels masovers o treballadors amb la vela per parar el sol, i n’arria les mules, i de la mare que prepara el cistellet amb el menjar que duran a la platja, i fins i tot el comentari de l’oli d’oliva que les no­ies, un cop al sorral, faran servir de crema solar: «Filla», «mules», «no et puc negar res que em demanis», «vés», «té ajustada una vela», «armaren un carro muler», «dugueren les mules i van enganxar-les al carro», «va estibar les teles damunt el carruatge», «en un cistell la mare posà vianda de tota mena», «hi posà requisits, i vi», i «va omplir-ne un bot de pell de cabra», «li donà un setrill», «oli d’oliva», «fregar-se després del bany, arriant»; i hi hagué «un esbufec de les mules»… […]

Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

El mateix escenari, a la traducció d’Alexander Pope, té tot un altre regust. Tot d’una, Alcínous i Nausica no són uns propietaris rurals benestants (amb títol principesc o sense), sinó una noblesa empolainada i emperrucada en un gran palau, amb servents de calça curta i lliurea, i car­rosses rutilants i corsers que més aviat em recorden les il·lustracions d’Arthur Rackham per a La Ventafocs. La llengua de Pope es recaragola com una cornucòpia i afe­geix detalls i brillantor allà on teníem una gran simplici­tat; els servidors que, en la traducció de Riba, obeeixen com a simples camàlics a Pope són una corrua de criats atents al lleuger moviment de la testa reial, Nausica —la «noia» de la versió catalana— esdevé the blooming virgin (‘una verge en plena ufana’); les «teles brilloses» en la versió anglesa s’han convertit en tunics, and stoles, and robes imperial [túniques, i estoles i vestits imperials]; la mare és la «reina»; la «delitosa vianda», els requisits i el vi són the sumptuous viands, and the flav’rous wines i Pope remata l’oli d’oliva per untar-se el cos després del bany amb un burnish’d gold; / Odour divine!, whose soft refreshing streams / Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs [or brunyit; / aroma divinal!, els suaus i re­frescants rierols del qual / donen llustre a la pell sedosa, i perfumen els membres nivis], una veritable meravella de sonoritat i al·literació (refreshing, streams, sleek, smooth, skin, scent, snowy!), però que ens fa pensar més en els sensuals anuncis de cremes solars que passen a la televisió quan s’acosta l’estiu (tot i que ara les extremitats de les noies solen ser broncejades i no blanques) que no pas en una escena camperola de dinar a la platja com la que ens havia evocat la traducció de Riba.

[…] El que em sembla absolutament cert és que la lectura que Pope fa de l’Odissea creava en la seva ment i, per tant, en allò que ell volia transmetre als lectors del 1726 un món, unes imatges, uns referents, una dicció que no tenen gaire res a veure amb l’escenari mental que Riba va transmetre’ns el 1948. Riba —i encara més descaradament E. C. Ricart, autor dels boixos que il·lustren l’edició ribiana— veia el de­senvolupament d’aquest bellíssim episodi de la princesa Nausica com si el contemplés des de Cadaqués, el Mares­me, Sitges o Vilanova estant: com un dels quadres idealitzants i amorosits de la pintura noucentista. Alexander Pope, per contra, ho va veure sempre des dels miralls dau­rats i les pólvores blanques del barroc anglès. Així doncs, amb Pope i Riba llegim, en un sol llibre, dos moments his­tòrics i dues tradicions i, gràcies a la traducció, ens acostem una mica més a l’imaginari de cada època.

.

Francesc Parcerisas
Ulisses amb perruca
Sense mans

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansFrancesc Parcerisas

Sense mans
Metàfores i papers sobre la traducció

IV Premi Interncional d’Assaig Palau i Fabre

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors
Barcelona, abril de 2013
ISBN: 9788415863113

.

.

.

.

Carles Riba i els pretendents de Penèlope

.

.

Odisseu-Pretendents

.

.

.

ELS PRETENDENTS DE PENÈLOPE

.

Sens dubte, el més apassionat oient d’Homer és Homer mateix. En aquest aspecte de poeta que, elevant la seva lliure fàbrica imaginativa, s’hi mou talment ell per dintre, sense imprimir-s’hi —així l’arquitecte per dins el palau que construeix—, però deixant-hi com un aire de personal meravella, de contentament davant l’obra, precisem més, d’interès d’es­pectador —d’espectador privilegiat, no ja de l’obra finida, sinó de l’obra creant-se— un poeta se’ns acut només que sigui amb Homer comparable: Ariosto. Comparable en qualitat d’entusiasme; no en la realització. Hi ha una essencial diferència: Ariosto no creia, sincerament, en la màquina extranatural del seu joc. I, amb tot, s’acompleix en ell literàriament, la sentència moral de Goethe: que tots acabem essent senyorejats per les fantasmes que hem creat nosaltres mateixos. Ariosto és pres de l’encant mateix de les seves imaginacions; ell, artista perfecte, per resoldre’s la paradoxa, tria el més ample, el més somrient recurs: la ironia. Per la ironia és que Ariosto arriba, per dir-ho en mots de Coleridge, a la combi­nació de poesia amb doctrina, i de poesia amb sentiment.

Per a Homer, en canvi, no hi ha problema de sinceritat: ell creu, no ja sols en els déus, sinó en els lestrígons, i en els menjalotus, i en el menja-homes Polifem. Creu així mateix en la magnífica insolència dels preten­dents. Més que creure-hi: n’és el còmplice. No els plany el vi negre, ni les cabres, ni els bous, ni les serventes fàcils: aquests cabals, al cap i a la fi, com tota la resta, no són al palau d’Ulisses, sinó dins la imaginació d’Ho­mer. Hermes generós, els fa do d’una mossegadora eloqüència. Enfront d’ells, distribueix semblantment els seus dons als altres: a Ulisses primer de tots, l’enyor actiu, l’enginy inesgotable, la voluntat de reeixir. I tranquil, gairebé sibarític si no fos tan grandiosament sobri, va combinant el con­flicte i ensems assistint-hi. Sense dir-ho enlloc, se li coneix que ell, que segons el seu cànon rigorós d’objectivitat és lleial —no és, amb tot, impar­cial. Ésser-ho seria alguna cosa que, com Goethe, Homer tampoc no hauria pogut prometre. És massa humà: fa topar força humana contra força hu­mana; l’ajut diví és en ell com una gràcia, que ve del cel, però cal tanma­teix conquerir-la. Ell, home entre homes, s’hi interessa vivament, pren partit; espectador ingenu del seu drama, hi ha un moment en què, sense adonar-se’n, fa com un crit d’entusiasme, en trobant, en mig d’infidels, l’exemplar fidelitat d’Eumeu. Tan viu se’l presenta, que ja no pot parlar-ne en terça persona, i l’apostrofa:

I tu, llavors, responent, li digueres, Eumeu porquerol.

Ve, així mateix, després de la malvestat prolongada, la sospirada re­venja. I la joia, que tot al llarg s’havia anat preparant refinadament, amb la insistència sobre l’abús inaudit, moments abans, àdhuc, amb la basarda —la shakespeariana basarda— del càstig que flota damunt les testes descuroses dels pretendents, esclata en caure el primer d’ells, el maquinador de totes les malifetes, Antínous, sota la sageta rabent d’Ulisses. I des­prés d’ell, Eurímac, i Amfínom, i Agelau, i Liodes, i els altres. No basta que simplement caiguin i morin, cal delitar-se una estona en l’espeternec, en el doll de la sang, en la tenebra que envaeix, en el despit, l’esverament i la inútil defensa. És un sol moment, si voleu: però darrera el seu vers, Homer aplaudeix. Aplaudeix l’heroi Ulisses, qui sol ha acomplert la gran gesta; aplaudeix l’èxit glatit durant vint-i-un cants: el repòs conquerit, la injúria que cessa en l’expiació.

I aquesta unitat de joia, bé és més humà —i també més curt— de concebre-la en un sol constructor i en un sol imaginador, que no pas en una col·laboració extraordinària de diversos poetes i de diversos temps.

.

Carles Riba (1919)

.

.

.

.

Carles Riba escriu a Josep Pla sobre l’Odissea de Bérard

.

.

.

Palafrugell 3 de gener de 1949

.

I. D. C. Riba
Barcelona

.

Amic Riba: Si us plau, no us preocupeu!

Jo, que em barallo cada dia amb aquesta llengua se, exactament, l’enorme esforç que heu fet i que esteu fent. Si parlo aixís es perquè conec la vostra obra i no em canso de llegir-la. Aquesta obra es la clau de volta del català d’avui o sigui del català de demà.

Si el vostre esforç es reduís a la cosa formal i retòrica no us en parlaria pas així. Tant com aquesta part de la qüestió m’interessa el que veig darrera les paraules —es dir el vostre dilatadissim univers mental que per intuició judico apassionant. Heu estat una mica escás en aquest aspecte, massa escás. Seria de gran interés que establissiu una correspondencia amb algú que us servís de pretext per dir coses —una correspondència per publicar després deliberadament com la de Goethe-Schiller.

Jo parlaria constantment de vos i de la vostra obra però el meu destí es escriure ximpleries. 

Abans de morir, hauriem de fer una revista. Potser algun dia a Cruzet li convindrà que li fem una revista.

M’haurieu de donar, en dos mots, la vostra opinió sobre la traducció de l’Odissea de Victor Berard.

Abans de morir penso deixar 10 volums de 1.000 planes de prosa catalana. Cadascú per on l’enfila.

Que l’any 49 no us faci tant de fàstic com els seus antecessors. L’astronomia no hi te pas cap culpa, sembla.

Com sempre vostre affJosep Pla

Josep Pla

.

Publicada per Lluís Bonada a Reduccions 23/24

.

.

.

.

.

[Barcelona] 16 de febrer de 1949

Sr. Josep Pla

Palafrugell

Benvolgut amic: Excuseu-me que hagi trigat tant a respondre a la vostra lletra del 3 de gener pp.;i que ara no ho faci tan extensament com caldria. Després dels vostres articles, no era pas per a fer-me sortir de l’estat mig de satisfacció, mig de confusió, en què m’havien deixat; no, més aviat hi va afe­gir una melangia. No he rendit, en efecte, de mi mateix, com hauria pogut, si el país m’ho hagués exigit amb més rigor i donant-me les facilitats primeres d’una tradició ben establerta. I aneu a saber: potser hauria ordenat millor el meu «capitalito» (que deia Rubén Darío) i al capdavall l’hauria dissipat més alegrement i més inútilment. Ara, en canvi, em trobo amb l’avantatge d’una certa condensació, intensitat i riquesa en alguna de les poques coses que he fet; al cap de vint anys m’hi descobreixen solta. En fi…

Em demaneu la meva opinió, en poc mots, sobre la traducció de l’Odis­sea de V. Bérard. Crec que marca una època; m’ha estat preciosa per a la se­gona meva; la primera, la vaig fer paral·lelament a ell, sense conèixer de la seva sinó el que indirectament em va suggerir en unes conferències a Barce­lona. Aplica a la versió el que la filologia havia precisat sobre el llenguatge i l’estil d’Homer: que depenen totalment del ritme de l’hexàmetre. Jo això ho vaig descobrir pel meu compte, en començar la meva traducció en prosa: els elements més característicament homèrics quedaven inexplicables, absurds; unes noses. Cal, per a arrossegar-los, el corrent rítmic; perquè, en el seu mo­ment, cadascun es desplegui, l’àmbit de l’ample vers. D’altra banda, Bérard, viatjant pel Mediterrani, ha redescobret tot el que en l’Odissea hi ha de vi­vent (no el que entre nosaltres, amb sagarrenca inconsciència, en diuen viu). Darrera o dins, unes fórmules idiomàtiques, que sovint fan figura poètica, hi ha una realitat que encara se’ns presenta: uns gestos, unes maneres de fer i de parlar, uns estris, unes cases, un paisatge amb els seus colors etc. Els bons Segalans de tot el món i de tots els segles se n’havien anat allunyant; l’Odissea se’ls havia tornat «papiern», que diuen a Alemanya. Les excavacions d’una banda, els viatges de Bérard per altra, tot un canvi en el concepte de la poesia, per fi, això és, del que és la realitat i del que és la fabulació, tot això ha invi­tat a l’audàcia d’airejar una mica els lluminosos espais homèrics. Vet aquí per què a mi em turmentava la idea de refer la meva versió de fa trenta anys. El Cíclop, per un exemple entre mil, havia de beure el seu vi en un gibrell, no en la impossible copa de fusta d’heura com fins ara; i Ulisses havia de portar, en el seu memorable vestit, un afiblall com els del Museu de l’Acròpolis, amb una escena de caça cisellada, i no aquesta escena brodada a la roba, i ara! I en un donat moment, un personatge, per a dir que no, havia d’aixecar les celles, com Vós i jo hem vist cent vegades en aquell desguitarrat i adorable país. ¿M’explico, estimat Pla? Si visc trenta anys més, deuré escometre la meva la ter­cera versió. No dubteu que, quan serà possible de fer l’edició corrent —aques­ta ha estat cara degut a les disposicions de censura i a la necessitat de tornar els «jornals» rebuts durant l’any i mig llarg que he passat en la refosa, com a feina meva principal— no dubteu, doncs, que l’edició corrent ja anirà corre­gida i en alguns punts millorada. Tornant a Bérard. Ell s’ha trobat que, avi­vant el seu estil, no s’ha pogut alliberar de tot de traves acadèmiques: ha tre­ballat en una llengua que, fins per a les postures, és fixada inexorablement; sense adonar-se’n, llavors ha exagerat el seu aire «dégagé». Jo he mirat de treure partit de la condició gairebé virginal de la nostra llengua escrita —que permet de salvar tanta imatge de la poesia antiga— i, accentuant en aquest sentit, mantenir, d’altra banda, una certa elevació i un cert artifici en el to, que l’original evidentment té.

Bé, ja veieu que, quan m’hi poso… Em plau de fer-vos saber que, justa­ment avui, espero traduir els últims vint versos de la darrera tragèdia de Sòfocles. Ja estaran totes set, en vers català, esperant el seu dia (la traducció en prosa ja era feta abans de la guerra, i sortirà aviat dins la col·lecció Bernat Metge). De vegades en llegeixo alguna davant d’un grup d’amics. Quan farà bon temps —perquè el local són unes golfes de mal escalfar— tinc compro­mesa una lectura de l’Edip Rei. ¿Voleu que us avisi?

M’inciteu a traduir moderns. Qui sap què haurem de fer, Mare de Déu! Tradueixo per guanyar-me la vida: no sóc ni professor, ni periodista, ni no­vel·lista, ni poeta de cuplets o de mítings versificats. No puc estar descontent, si guanyant-me la vida he pogut prestar algun servei a la nostra llengua, o baldament fos només a uns quants amics. Us adjunto, permeteu-me que us l’o­fereixi, un petit recull de versions meves de Hòlderlin, aparegut (?) en la més estricta clandestinitat l’any del centenari; no rigueu del peu d’impremta.

Escriviu-me. Si Palafrugell no fos tan desavinent, un dia us pujaríem a veure. Si baixeu a Barcelona, no vacil·leu a trucar a casa (Av. Rep. Argenti­na, 163).

Sóc sempre afm vostreCarles_Ribax

C. Riba

.

Publicada per Carles-Jordi Guardiola a “Cartes de Carles Riba. IV: Apèndix 1916-1959”

.

.

.

.

.

Reduccions - Carles RibaReduccions

revista de poesia 23/24

setembre/novembre 1984

Monogràfic Carles Riba

.

.

.

Cartes de CarlesRiba IV -Cartes de Carles Riba

IV: Apèndix 1916-1959

Recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola

Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005

ISBN: 9788472838062

.

.

.

.

Seamus Heaney evoca Robert Fitzgerald a Pilos sorrenca

.

.

I mirant-lo, Telèmac compostament va respondre:
—Eurímac, i l’esbart de pretendents senyorívols,
jo sobre aquestes coses no us prego més ni us arengo,
car a la fi ja les saben els déus i el poble d’Acaia.
Mes a veure, doneu-me un vaixell lleuger i vint homes,
per emprendre un viatge d’ací i d’allà per les costes;
car tinc en cor d’anar-me’n a Esparta i a Pilos sorrenca,
a preguntar pel retorn del pare, que és fora i prou dura,
per si me’n parla algun dels mortals, o una veu recollia
de les de Zeus, que són les que porten la fama entre els homes.
.
Odissea, Cant II, 208-217
Traducció (2ª) de Carles Riba.

.

.

.

Robert Fitzgerald (1910 – 1985)

But the man skilled in all ways of contending,
satisfied by the great bow’s look and heft,
like a musician, like a harper, when
with quiet hand upon his instrument
he draws between his thumb and forefinger
a sweet new string upon a peg: so effortlessly
Odysseus in one motion strung the bow.
Then slid his right hand down the cord and plucked it,
so the taut gut vibrating hummed and sang
a swallow’s note.
.
Odyssey, XXI, 460-469
Robert Fitzgerald‘s translation

.

.

“Barbounia”: molls, rogers

.

.

.

SONNETS FROM HELLAS

.

[…]

3. Pylos

.

Barbounia schooled below the balcony —

Shadows on shelving sand in sandy Pylos.

Wave-clip and flirt, tide-slap and flop and flow:

I woke to the world there like Telemachos,

Young again in the whitewashed light of morning

That flashed on the ceiling like an early warning

From myself to be more myself in the mast-bending

Marine breeze, to key the understanding

To that image of the bow strung as a lyre

Robert Fitzgerald spoke of: Harvard Nestor,

Sponsor and bost, translator of all Homer,

His wasted face in profile, ceiling-staring

As he schooled me in the course, not yet past caring,

Scanning the offing. Far-seeing shadower.

.

Seamus Heaney (Castledawson, Irlanda del Nord, Regne Unit, 1939 )

Seamus Heaney

Electric Light

.

.

.

SONETS DE L’HÈL·LADE

.

[…]

3. Pilos

.

Barbounia aplegats a sota del balcó,

ombres a la sorra inclinada de la sorrenca Pilos.

Picat i flirteig de l’onada, toc i caiguda i flux de la marea;

allà em vaig despertar al món com Telèmac,

altre cop jove en la llum emblanquinada del matí

que brillava al sostre com un avís avançat

que em feia jo per ser més jo en la brisa marina

doblegadora de pals, per ajustar la meva comprensió

a la imatge de l’arc tensat com una lira

de què parlava Robert Fitzgerald: Nèstor de Harvard,

espònsor i amfitrió, traductor de tot Homer,

la seva cara gastada de perfil, mirant al sostre

mentre m’instruia en el curs, encara ple d’interès,

escrutant l’horitzó. Ombra de llarg abast.

.

Seamus Heaney

Llum Elèctrica

Traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana

.

.

.

.

In “Pylos”, terzo componimento della sequenza “Sonnets fron Hellas”, le immagini dell’epos omerico si sovrappongono al ricordo di Fitzgerald, rievocato nella sua veste ufficiale di traduttore di Omero e in quella più privata di maestro e “padre” intelletuale per Heaney. […]

A Pilo, Heaney immagina di essere Telemaco, alla ricerca non del padre ma di verità su se stesso, verità che li permettano di essere più forte e di giungere a una comprensione più profonda delle cose. Così, Fitzgerald appare come Nestore, dispensatore di saggezza e buoni consigli; proprio come il saggio Acheo che rivela a Telemaco il triste ritorno dei compagni di Odisseo e lo indirizza verso Sparta, fornendogli il proprio figlio come compagno e protezione, Fitzgerald indirizza Heaney nei mari della conoscenza, svegliandoli i segreti del testo di Omero e aprendo la sua comprensione a quelle immagini bellissime e complicate (“The bow strung as a lyre”) che il poeta impara a far sue. Se in “In Memoriam: Robert Fitzgerald” Heaney celebra la capacità del maestro di cogliere le profonde verità dell’opera di Omero, qui egli coglie la fragilità dell’uomo, provvisto di una capacità quasi profetica. Il suo guardare oltre, indagare la vastità dell’esperienza è anche il cogliere l’inevitabile, presagire la propria morte imminente.

Emmanuela Zirzotti
L’intertestualità nell’opera di Seamus Heaney: l’incontro con i classici greci e latini
Sapienza. Università di Roma

.

.

.

.

Seamus Heaney
Llum elèctrica

Traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana
Edició bilingüe

Poesia, 94
Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2004
ISBN: 9788429754575

.

.

.

.

Estiu de metamorfosis (d’Antoní Liberal a Tiziano). Diana i Cal·listo. Diana i Acteó.

.

DIANA ALS JARDINS

(Dedicació d’una estàtua de Joan Rebull)

Calla, vençut, el bosc darrera teu.
Véns als jardins dels homes que fins ara
t’hem somiat tement; ets nua i clara,
madura al pas que et porta pura i greu.
En el perill, qui salva no és el déu
rient, sinó el terrible: el que dispara
de sobte, al crit obscur, però té l’ara
esquerpa al massa obsequiós romeu.
Has trepitjat l’ull d’Acteó. El misteri
és que tu ets i nosaltres només
vivim; et fas patent o te’ns refuses,
som per mirar; rivals, però, en l’imperi
teus, no podent recórrer més lleugers,
sinó ordenant les solituds confuses.

Carles Riba
Salvatge Cor

.

EN VEURE LA «DIANA» DE JOAN REBULL

Regina de la Nit, verge Astarté!
Vestida de nuesa, em transportaves
a una vall fabulosa, a un Tempé
antic, sembrat de flors roges i blaves

on tu caces, encara. I també
creia que les nimfes amb qui anaves
i llurs càntics sentir… (Joan! Obrer
a qui els déus han guiat les mans esclaves!)

Al davant teu m’acora la paüra
de contemplar el vedat, com Acteó
quan descobrí el teu cos, donzella pura

dintre la bauma al peu del Citeró.
—Però estalvia’m, Dèlia, la mort dura
i assacia’m del cos immoridor!

Antoni Ribera

.

Aquest estiu ens ha facilitat dues magnífiques ocasions per a aproximar-nos al món de les metamorfosis o per a recrear-nos-hi. Ja en feia referència, també, Mariàngela Vilallonga, en el seu blog, i ens en volem fer ressò també aquí.

En primer lloc volem destacar l’excel·lent traducció, de la mà de Jaume Almirall, del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, publicada per la Fundació Bernat Metge.

En segon lloc ens volem referir a l’exposició temporal “Metamorphosis“, a la National Gallery de Londres, amb l’exhibició de forma conjunta de tres quadres de Tiziano i un seguit d’iniciatives artístiques i literàries al seu voltant. Partint de la base que Tiziano, per a la creació de les seves obres pictòriques, partí d’una obra poètica, les Metamorfosis d’Ovidi, els comissaris de l’exposició varen encarregar a un grup de poetes que, a partir de l’obra pictòrica de Tiziano, creessin, cada un d’ells, una obra poètica. Els poemes resultants, recollits en forma de llibre, són obra de:

.

.

PATIENCE AGBABI
SIMON ARMITAGE
WENDY COPE
CAROL ANN DUFFY
LAVINIA GREENLAW
TONY HARRISON
SEAMUS HEANEY
FRANCIS LEVISTON
SINÉAD MORRISSEY
DON PATERSON
CHRISTOPHER REID
JO SHAPCOTT
GEORGE SZIRTES
HUGO WILLIAMS

.

.

.

A la página web de la galeria londinenca podem accedir a la lectura, per alguns dels referits poetes, del seu respectiu poema. També tenim la possibilitat d’accedir als comentaris de cada un d’ells sobre el procés de creació de la seva respectiva peça literària.

.

Tornant a la traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, en la corresponent Introducció Jaume Almirall ens emmarca aquesta obra dins de la tradició mitogràfica grega:

.

.

“En el mite grec, el canvi de forma és un recurs del qual disposen els déus; aquests poden fer-ne ús en ells mateixos i per als seus propis interessos, i poden també fer-ne ús en els humans, amb finalitats diverses. En particular, la transformació d’homes i dones en animals, plantes, roques, cursos d’aigua i astres és un motiu freqüent i característic de la mitologia grega. Els diferents gèneres literaris grecs, així com les arts plàstiques, impregnats tots ells del mite, han recreat interminablement un repertori abundós i variat d’històries de transformacions. En Homer, en la lírica, en el drama, en autors hel·lenístics i d’edat imperial, aquestes narracions proporcionen motius etiològics, exemples de pietat i d’impietat, elements per a la reflexió sobre la condició humana. En ocasions, la metamorfosi esdevé un simple recurs narratiu, i hom se’n serveix per a culminar un relat que prèviament no incloïa cap transformació. Algunes d’aquestes històries, finalment, són simples invencions modelades més o menys lliurement sobre models tradicionals.

La tradició mitogràfica grega relacionada amb la metamorfosi oferia, doncs, tant a l’esperit creador com a l’erudit, un material inesgotable. Amb ell (gairebé exclusivament) pogué elaborar Ovidi la seva obra mestra, les Metamorfosis, summa mitològica −per al seu temps i per a Occident− i un dels cims de la literatura grecoromana. La crítica ha esmerçat segles a establir els models i les fonts d’Ovidi; hom concorda a admetre que el poeta manejà una àmplia varietat d’obres, des dels grans noms de la tradició fins a autors i obres decididament menors. Entre aquests darrers, figuren alguns títols d’escrits −sovint altrament perduts− dedicats monogràficament a recollir metamorfosis. En unes quantes ocasions, retrobarem aquests noms i títols tractant d’Antoní Liberal i les seves fonts.”

Jaume Almirall

.

.

Doncs bé, com a mostra d’una singular recreació pictòrica de metamorfosis, la National Gallery de Londres, com dèiem, ha presentat conjuntament les tres obres de Tiziano que mostrem a continuació. La primera es mefereix a la història d’Àrtemis (o Diana) i Cal·listo, i les dues següents a la d’Àrtemis/Diana i Acteó —una sobre el moment en que Acteó veu nua a Diana, i una altra en el moment en que aquesta dispara la seva sageta a Acteó, que s’està transmutant en cèrvol, el qual ja està essent assetjat pels seus propis gossos—.

.

.

DIANA I CAL·LISTO

.

.

Tiziano - Diana and Callisto (1556-9) - National Gallery of London and National Galleries of Scotland

Tiziano – Diana and Callisto (1556-9)
National Gallery of London and National Galleries of Scotland

.

.

Sobre el mite (i les metamorfosis) de Cal·listo, ens en parla Jaume Almirall, en les “Notícies preliminars” a cada història contingudes en l’edició de l’obra d’Antoní Liberal. En concret, al tractar del relat sobre Polifonte, en fa el paral·lelisme amb el mite de Cal·listo i ens diu:

.

.

La presència de l’ós en aquesta història porta a relacionarla amb la cèlebre de Cal·listo. Aquesta nimfa, o princesa, del seguici d’Àrtemis, fou objecte de l’amor de Zeus, el qual s’hi uní després d’adoptar la forma de la deessa; la gravidesa de la noia delatà el fet, i Àrtemis la castigà per la pèrdua de la virginitat convertint-la en óssa; morta en circumstàncies que varien segons les versions, Cal·listo és convertida —segona metamorfosi— en la constel·lació de l’Óssa major.[…]

Jaume Almirall
Notícies preliminars al Recull de metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

TITIAN: DIANA AND CALLISTO

Girls, look where I point:
it’s not about her belly’s soft pout,
or a god whose name is a planet,
whether she was or wasn’t compliant
when she heard him pant
as his seed was spent,
each bruise on her skin his fingerprint,
her unfit to bathe in so much as a pint
of our sacred stream, pregnant, penitent,
not about any of that, even should she repent
or prove her innocence conclusively, pin it
on him, on the stars, on myth, plant
the thought that she’s the victim here; my point,
ladies, is this — it’s all about paint.

CAROL ANN DUFFY

.

.

.

ACTEÓ I DIANA

.

El mite d’Acteó ens ve explicat al Diccionari de Mitologia Grega i Romana, de Pierre Grimal (en la seva traducció al català a càrrec de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí), en aquests termes:

.

.

ACTEÓ.-  Aristeu, fill d’Apol-lo i de la nimfa Cirene, havia tingut d’Autò-noe, filla de Cadme, un fill, Acteó, que fou educat pel centaure Quiró. Aquest li ense­nyà l’art de la caça. Un dia Acteó va ser de­vorat pels seus propis gossos a la muntanya del Citeró. De la seva mort hi ha diverses versions. Alguns diuen que Zeus el castigà així per haver tractat de robar-li l’amor de Sèmele. Però, la majoria dels autors atribu­eixen el càstig a la ira de la deessa Àrtemis, irritada perquè Acteó l’havia vista quan es banyava nua en una font. La deessa el trans­formà en cérvol, després enfurismà els cin­quanta cans de la seva gossada i els llançà contra ell. Els gossos el van devorar sense saber que era ell, i després el van buscar de­bades per tot el bosc, que ompliren amb els seus gemecs. La recerca els portà fins a una caverna on habitava el centaure Quiró, el qual, per consolar-los, modelà una estàtua a imatge d’Acteó.

Pierre Grimal
Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

.

.

Tiziano - Diana and Actaeon (1556-9)

Tiziano – Diana and Acteon (1556-9)
National Gallery of London and National Galleries of Scotland

.

.

.

DIANA AND ACTAEON

And you, sir, yes, sir, you who just began
to read these lines you’re, maybe, a marked man.
Haven’t you half thought that while you view
Actaeon’s intrusion you’re intruding too?
Perhaps too chubby for most modern tastes
for less ample pulchritude and skinny waists,
Diana, scorned by connoisseurs of scrawn,
punishes those who’d pimp her as plump porn.

Actaeon stares at the stag skull, the flayed skin
above the nymph who dries Diana’s shin.
The stag skull in its dominant position
over mortal flesh immortalised by Titian,
maybe marks you out to share Actaeon’s doom
after you’ve left the safety of this room.

On those Diana’s flesh makes salivate
and clock the stag skull’s sockets far too late
stiff sprouting hairs will suddenly appear
and flesh-hooked faces fur up like doomed deer.

As you exit through the gallery’s glass doors
that antlered head reflected, is it yours?
For survival’s sake when leaving best beware
of baying bloodhounds in Trafalgar Square.

TONY HARRISON

.

.

.

.

Tiziano – The Death of Actaeon (1565-76)
The National Gallery, London

.

.

.

.

ACTAEON

High burdened brow, the antlers that astound,
Arms that end now in two hardened feet,
His nifty haunches, pointed ears and fleet
Four-legged run… In the pool he saw a crowned
Stag’s head and heard something that groaned
When he tried to speak. And it was no human sweat
That steamed off him: he was like a beast in heat,
As if he’d prowled and stalked until he found.

The grove, the grotto and the bathing place
Of the goddess and her nymphs, as if he’d sought
That virgin nook deliberately, as if
His desires were hounds that had quickened pace
On Diana’s scent before his own pack wrought
Her vengeance on him, at bay beneath the leaf-

lit woodland. There his branchy antlers caught
When he faced the hounds
That couldn’t know him as they bayed and fought
And tore out mouthfuls of hide and flesh and blood
From what he was, while his companions stood
Impatient for the kill, assessing wounds.

SEAMUS HEANEY

.

.

.

Antoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de

Jaume Almirall i Sardà

Història de la transmissió i text grec establert per

Esteban Calderón Dorda

Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012

ISBN: 9788498592061

.

.

Metamorphosis

Poems inspired by Titian

The National Gallery Company, London, 2012.

ISBN: 9781875095470

.

.

.

Pierre Grimal

Diccionari de mitologia grega i romana

Traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

Edicions de 1984. Barcelona, 2008

ISBN: 97888496061972

.

.

.

Sagarra saluda la primera Odissea de Riba

.

.

.

C A R L E S    R I B A

.

..

.

.

.

.

No mor el diamant, ni la paraula diamantina; els milers d’anys no són res per la paraula diamantina: es colga dins del mar, i mentre els cucs desfan les generacions humanes, apareix de nou la paraula diamantina amb aquell riure d’infant i aquella olor d’aigua salada, perquè tota la glòria ve del mar, tot lo més bell arriba dins les ones.

….Vetaquí que entre nosaltres s’ha produït el miracle de la paraula diamantina. Un dia en Joan Maragall, el mestre de tots, digué:

«Una a una, com verges a la dança,
entren lliscant les barques dins del mar…»

….Aleshores, aquestes paraules eren tan pures com la llum que acaricia la pell nua dels diodumeus.

….Avui, Carles Riba, el poeta de l’ànima i de la mort, i de la eternitat, el poeta de les estelles i del dolor, Carles Riba, l’estimat, el bon amic, el de les preocupacions i les inquietuts, de les rialles dolces i amargues, ens ha posat a flor d’orella aquest miracle de la paraula diamantina, la paraula que al mateix temps que la sentim sembla que ens volti el cos i l’ànima d’una clara lluiçor de diamant.

….La paraula ha vingut del mar, i l’heroi del mar per excel·lència, és Ulisses, i la seva paraula ha de ser la paraula marina per excel·lència, la paraula diamantina més lluent que totes les altres.

….Ulisses ha ressucitat, i nosaltres cristians adolorits, torturats o desenganyats, tristos burgesos de barret i americana, podem fruir —perquè en Carles Riba ens ho farà fruir amb la seva traducció homèrica— en el nostre silenci espiritual, el selvatge horror de Polifem i la joia núa de la cort dels Feacis.

.

Josep Maria de Sagarra

.

.

.

L’Instant

Revista quinzenal

Publicació de Joaquim Horta

Any II. núm. 5

(15 d’octubre de 1919)


.

.

.

.

Carles Riba i els Himnes homèrics d’en Maragall

.

.

Sóm a principis de 1918. Un jove Carles Riba està traduïnt en vers l’Odissea d’Homer. Anys després en farà, és ben sabut, una nova versió, que superarà de molt la primera.

Riba, en la seva tasca, té un clar referent. L’obra feta pel poeta Maragall en portar a versos catalans els Himnes homèrics. Riba, en fa una anàlisi apassionada en un seguit d’articles publicats a La Veu de Catalunya. A continuació en portem aquí alguns fragments. El text complet el podeu trobar, si voleu, aquí.

Diu Riba:

..

.

.

.

.

.

III

.

De res no és tan avara una poesia, com del timbre dels seus mots. I amb el timbre, el color; i encara allò que Joubert, aquest il·luminat del misteri dels mots, hi sentia: el volum, que els fa alats o flotants, feixucs o esvaïts.

Per reduir-ho a un sol terme: la música —ni més ni menys tal com Verlaine la volia, ans que tota cosa, pel seu vers—. D’anar oblidant que a la música també li cal un pur contorn —altrament allò que de més espiritu­al tenen les coses, s’és dit profundament a Catalunya— el credo verlainià ha degenerat, per no citar més que una sola cosa, fins a les cançons de Maeterlinck.

Música tota pur contorn fou la d’Homer, i àdhuc la dels lírics hel·lènics més apassionats. ¿Caldria preguntar si fou de por que el ressò prostituís el so, que amb prou feines a Grècia es gosà l’harmonia? ¿Si aquest musical res­sò no fou per als grecs, i per a llurs hereus d’arreu i de sempre, un afer pri­vat de la intimitat de cada esperit, que, si no és sota pecat d’impudor, nin­gú no gosaria publicar?

Per això el poeta ha de comptar amb una certa comunitat d’oïda en el seu públic, per poder comptar amb una certa comunió de ressò —llevat d aquell «dins del dins» que ja no compta.

Per això, cada època ha tingut la seva música; la té cada país: hi ha ha­gut una orella grega; hi ha una orella catalana; hi ha, més, una orella cata­lana del dia d’avui.

Per això, repetim, una llengua, una poesia és tan avara dels seus timbres, dels seus colors, dels seus volums, de la seva música, en un mot. Copsareu les molles cadences i els flonjos acords jònics: no allò altre que morí amb Homer i els seus oients. Així els francesos es guarden per a ells sols, per a ells tots sols llur Verlaine: i qui sap si ja se’ls comença d’esmunyir, avui.

Per això, qui voldrà traduir —quin trasbalsament, direu, fer passar la música d’una llengua a una altra llengua. Si no fos trasbalsament no seria traducció. Cal oblidar i fer-se lliure davant d’allò que per no ser esclau mi­llor s’esvairia: i aleshores recrear-ho. Cal deixar que l’esperit s’entengui de dret amb l’esperit.

Així féu En Maragall quan nostra els Himnes Homèrics; els cantà, en música tota pur contorn, per a l’orella catalana nostra.

Ell, que quan pintava, ho feia a masses crues, al fresc… Però, veieu? No es pot parlar, sinó per comparances, d’allò que cada poeta té de més per­sonal, i que ressona dins d allò que cada oient té de més personal. Som a la llinda mateix de l’inefable. Tota aquesta estona que hi estem rodant da­vant. Per entrar-hi, cal callar.

Escoltem, doncs, aquests himnes en silenci.

I després del silenci seguirem parlant.

.

IV

.

La vida dels mots, té molt d’humana. Tenen, sens dubte, una fesomia i tam­bé un seny; tenen una família: avior, germandat i fillada; neixen, poncellen i declinen; viuen, sobretot, cadascun a la seva manera, qui retret, qui voltat d’a­mics, qui plàcidament, qui corrent l’aventura, qui en servitud, qui governant.

Ens són hermètics fins que no hi hem lligat amistat; però aleshores, ca­da vegada que els trobem, mouen dins de nosaltres, com els cercles de l’ai­gua sota el patac d’una pedra, tota una vivor de records, d’associacions, de referències, de desigs. Tot això, tan ràpid, que és inconscient si es vol, però és. I cada nova vegada és rica de les vegades anteriors.

I igual que un mateix amic, essent sempre ell, la seva presència té diver­sa irradiació en cadascun dels seus amics, així cada mot pels homes d’una mateixa llengua. El mot «mar», per exemple, és sentit amb diversa emoció per qui hi és nat davant o pel terrassà, per qui ha navegat o per qui no ha entrat mai per les molles senderes, per qui hi ha festejat a la vora o per qui hi ha tingut negat algú que estimava, per qui sent en la seva raça la salabror incorrupta del mar veí, o per l’incurós de teories mediterrànies.

Veieu, doncs, quins fils tan subtils maneja el poeta, quan ajunta dolça­ment els mots. Cada mot, un món. El diví Edgar Poe, creia que cada mot dit amb passió crea un món en els espais siderals. Cada mot dit amb amor i escoltat amb amor, passa, certament, com una esfera rodolant per la in­finitat de l’esperit.

Cal que el poeta procedeixi dintre un sistema, perquè els camins d’uns mots no destorbin els camins d’altres mots.

Això es diu ordinàriament amb una paraula que fa una justíssima com­parança; cal que guardi un to. Així, dins un poema ben ordenat els mots estan els uns amb els altres en unes certes relacions definides de sonoritat i d’interval, com si diguéssim. El poeta us té presos en el seu corrent sug­geridor; modularà que ni en sentireu trasbals, us estremireu amb tal cro­matisme expressiu, però no perdonaríeu un cromatisme viciós, ja ni es­coltaríeu si teméssiu que pogués desentonar (tanmateix potser no s’és tan exigent en poesia).

Tal com dèiem en parlar de la música dels mots, el poeta no pot fer compte d’allò més personal de cadascun dels seus oients; però ha de conèi­xer, amb una sàvia intuïció, amb una adaptació humil, quins són els tons que suscitaran irradiacions de llum dintre les ànimes a ell atentes.

També és això alguna cosa avara i esvaïdissa, que fuig amb el temps i és retinguda per les fronteres.

El traductor, no pot transportar-ho. Ho ha de recrear.

Per això cada època ha fet la seva versió, d’Homer per exemple, puix que d’Homer parlàvem. Cada època ha volgut que Homer li parlés en el seu to. Però massa s’és oblidat que una versió es deu no solament a l’egoisme de l’època en què es fa, sinó també i més encara ha de ser fidel al seu senyor primer. Massa artificiós fou Pope, massa polida Mme. Dacier.

Per amor d’aquesta fidelitat, més val, si calia, arbitrar l’època.

Caldrà, per acabar, dir encara com fou així la magna conquesta del nos­tre Maragall, en una intuïció —sabem el que diem— miraculosa.

.

V

.

[…] Aquesta intuïció no s’adormissa un moment de cap a cap de l’obra d’En Maragall. No és un llenguatge de llibres, sinó de raça vivent sota un aire blau i damunt un terròs agre.

Parafrasejà Homer en Nausica, el traduí en els Himnes, i Homer continuà essent en català una cosa de raça vivent. I això fou el miracle.

Oblidem els calcs dels hel·lenistes de bona fe que comptaven amb llen­gües dòcils que feien la feina per ells; oblidem les pàl·lides versions conjuminades a còpia de paperetes erudites, i que sempre semblen improvisades en una aula de grec segon; oblidem les versions a la moda de la cort de la reina Anna, o a la moda marinista, o a la moda romàntica; oblidem tants de déus i d’herois, i tants de senzills mariners o serventes o dides, tots fent invariablement «les graves et les fiers».

No s’ha parlat tant dels déus amb forma i passions d’homes vius? Per què hem hagut d’esperar fins que el nostre Maragall fes parlar així a Apol·ló:

—Ah, mentideret! Que n’ets de dolent! Prou estic segur
que més d’una volta ficant-te per dintre els palaus, a la nit,
ben quietament t’ho enduràs tot, deixant an els homes
ni sols un llit per dormir; tal te saps valer!

O bé que Cal·lídica la franca digués a Demèter, del fill tardà de la mare:

……………………… … Si ara tu el criessis
i arribés a ser gran, ten veuries de rica i contemplada
i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida.

O que el sorrut patró tirreni reptés així:

……………………… —Tu vés de cuidar-te
del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d’aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca.

En comptes de tirreni, no diríeu blanenc, i al costat d’Homer no pen­seu en En Ruyra?

.

*    *    *

.

Un ritme inestroncable, sempre renovant-se de la mateixa substància pròpia, i que com la passa dels déus avença mai las i no petja; una músi­ca que és una crua línia melòdica, lenta i somrient: un to que ens commou fins allò més íntim de les nostres entranyes catalanes: així, doncs, el gran Maragall veié aquests himnes, posthomèrics, diuen, però tan homè­rics encara.

I una segona florida, fou Nausica.

I no ens haurem de plànyer que la freda mort hagués, per ventura, afollat una terça florida magna: la versió perfeta de l’Odissea i de la Ilíada?

.

Carles Riba

.

.

.
.

Carles Riba

Obres completes. II. Assaigs crítics.

Introducció de Giuseppe E. Sansone

Edició a cura de J.Ll. Marfany.

clàssics catalans del segle xx

edicions 62, barcelona, 1967

.

.

.

Jordi Malé

Carles Riba i la traducció

Quaderns, 1

Punctum & Trilcat. Lleida, 2006

ISBN: 9788493480257

.

.

.

.

.

Hermes a NYC i BCN

.

.

..

.

Grand Central Station
42nd Street. Nova York

.

.

.

I Hermes en tant, el Cil·leni, cridava, de dintre, les ombres
dels senyors pretendents. I tenia a les mans la vareta
bella, d’or, amb la qual els ulls dels homes encanta,
dels que vol, i, quan vol, estant adormits els desperta.
Amb ella les migué; i les hombres, xisclant, el seguiren.
Com les rata-pinyades, al fons d’una cova divina,
voletegen xisclant, si una cau per ventura
del ratell de la roca, i es tenen unes amb altres,
elles talent, xisclant, partiren alhora; i les duia
Hermes el benefactor per les resclosides carreres.
Van vorejar els corrents de l’Oceà, i la Roca Blanquina,
van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis
i des d’allí tot d’una arribaren al prat de l’Asfòdel,
que és on habiten les ombres, imatges d’aquells que es cansaren.
.

Casa Pich i Pon
Plaça de Catalunya, 9. Barcelona

Odissea, XXIV, 1-14
Traducció (2ª) de Carles Riba
.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Tot just sortit del ventre immortal,
ja no volgué restà en el breçol : saltant-ne sortia
de l’antre al camí, cercant les vaques del déu Apolló,
quan va trobar venint la tortuga; i fou molt content
pensant de cop què faria per fer-la cantar.
La pobre bèstia passava davant del portal pasturant
en l’herba florida, tant lenta en son pas;
i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:
— Bona troballa per mi, i de vàlua! No’t menysprearé:
salut! amable companya; en les festes mouràs a la dança.
En bona hora t’he vist. Mes d’on véns, oh tu, muntanyana
joguina bonica de closca pintada amb tants de colors?
Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:
faràs molt servei. Prò anem’s-en a casa, que aquí hi ha perill.
I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;
i, després de morta, els cants que faràs! — Digué, i, recollint-la
amb les dues mans, se n’entrà a la casa jugant-hi content;
i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vida
amb un bell punxo. Igual que travessa un pensament ràpid
a l’home inquiet, o com li llampega l’esguard en els ulls,
així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closca
clavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivanta
una pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,
ben harmonioses : de budells d’ovella les feu. I, després
que la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altra
colpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.
I el déu, alegrant-se de tant bella feta, se posà a cantar
com canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,
entorn de la taula. 
.

Hermes infant.
Detall del grup escultòric del pedestal del monument a Rius i Taulet.
Passeig de Lluís Companys. Barcelona

Himne homèric III. A Hermes.
Traducció de Joan Maragall

Vegeu: Text complet

.

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Escola d’Arts i Oficis. Antic “Bolsín” (Casino Mercantil)
c. Avinyó 23. Barcelona

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Homer

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha. Barcelona, 1953

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

Fotografies d’Hermes a Barcelona

de Mireia Valls extretes de:

HERMES I BARCELONA

Editorial Mediterrània. Barcelona

ISBN: 9788483346105

.

.

.

.