Archive

Posts Tagged ‘Català’

Ulisses i els seus companys, amb pell de salobre. Iban L. Llop

.

.

.

.

.

COMPANYS D’ULISSES

.

.

.

En l’horitzó poc clar de la nit
reposen els ventruts vaixells.
Mariners de pit tatuat recorden
entre olor d’oli i ferro
ports antics, ciutats
d’ambre i llum

.

.

.

.

.

ODISSEA, LLIBRE XXIII

.

.

.

Solament recordaràs la pols
i les pedres dels camins,
els tarongers en flor,
la mar lluenta d’estiu.
Retrobaràs les paraules
que ja no et serveixen,
les paraules que només tu recordes.
Retrobaràs, potser, l’estiu lluent,
la pols i les pedres, els camins,
els tarongers i la mar a l’alba,
però alguna cosa, imprecisa,
t’haurà fugit per sempre.

.
iban-l-llop-pell-de-salobre
.

.

.

.

Iban L. Llop
Llibre de Fèlix o els exiliats
Pell de salobre

.

.

..

.

 

iban-l-llop-pell-de-salobreIban L. Llop

Pell de salobre

Poesia, 191
Edicions 62. Barcelona, 1999
ISBN: 9788429746006

.

.

.

 

 

 

Homer a la plaça del Diamant

.

.

.

rodoreda

..

 

.

[…] a La plaça del Diamant […] hi ha sobretot el personatge de la Colometa. Me’l va suggerir la protagonista d’un conte meu escrit feia temps, intitulat “Tarda al cinema”, que figura en el recull Vint-i-dos contes i està inspirat al seu torn en el Candide. Si Voltaire no hagués escrit Candide és possible que La plaça del Diamant no hagués vist mai la llum del sol. ¿Influència de James Joyce? És possible que el final de  la meva novel·la vingui del cèlebre monòleg d’Ulisses. Però seria més encertat de buscar la font del capítol XXIII de La plaça, el de la mort de la mare d’en Quimet, en algun dels contes de Dubliners.

Si no hagués llegit Bernat Metge, no se m’hauria acudit mai de fer fer a la Colometa la descripció física del seu flamant marit. Bernat Metge fa descriure a Ovidi gràcies a la seva estimada; d’aquest capítol, una pura perfecció d’estil i de llenguatge, se’n diu “Descripció de la donzella” Unes breus pàgines que poden rivalitzar amb les millors de la literatura universal. “Descripció de la donzella” de Bernat Metge em donà idea de la “descripció del donzell”, o sigui d’en Quimet, que el lector pot trobar al capítol VIII de la meva novel·la. Agraeixo a Bernat Metge que m’hagi donat més del que em mereixo. I li demano fervorosament que em perdoni per la llicència presa.

Moltes altres influències hauria de confessar; caldria comptar-hi totes les meves lectures la Bíblia en primer lloc. Vull afirmar, perquè algú ho ha negat, que La plaça del Diamant és una novel·la d’amor. De novel·les d’amor se n’han escrit moltes. Des de l’amor més espiritual i més cavalleresc a l’amor més carnal, una mica representat aquest darrer per una de les novel·les més cursis, i que han fet escolar més tinta, escrita per un gran escriptor, D.H. Lawrence. Em refereixo a L’amant de Lady Chatterley. Però el que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini al cant V de l’Infern, a la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos:

Siede la terra dove nata fui
su la marina dove’l Po discende
per aver pace co’ seguaci sui.

I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aven­tura. Dante, en el cant XXVI de l’Infern, el llença, amb quatre companys vells i esparracats, amb una nau que no s’aguanta, a l’última aventura: la de la mort.

Nè dolcezza di figlio, nè la pieta
del vecchio padre, nè’l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer poter dentro da me l’ardore
ch’i’ebbi a divenir del mondo esperto,
e delli vizi umani e del valore.

Després de la Bíblia i de Dante, entre les influèn­cies que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.

.

Mercè Rodoreda
Romanyà de la Selva, 1982
Pròleg a La Plaça del Diamant

.

.

.

[…] la Colometa no fóra res, o únicament una de tantes Colometes que va haver-hi, sense els mots que la diuen, la fan more’s i enraonar, angoixar-se i esperar; i aquests mots, que a voltes semblen retalls de conversa, contenen l’engany que és la guerra, la trista sort dels vençuts i dels febles, coses respirades entre vers i vers de la Ilíada; […]

.

Carles Miralles
Presentació de
Mercè Rodoreda i els clàssics

.

.

plac%cc%a7a_diamantMercè Rodoreda
La plaça del Diamant

Club Editor Jove, 1
Club Editor. Barcelona, 2016
ISBN:978-84-7329-211-5

.

.

.

.

merce-rodoreda-i-els-classicsMercè Rodoreda i els clàssics

Avla Carles Riba
Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, 2013
ISBN: 9788447537235

.

.

.

.

 

 

 

Un (altre) Ulisses de Miquel de Palol

.

.

.

ULISSES

.

He perdut els meus amics i el meu país
en aquest lloc tan lluny de casa;
m’he posat malalt per sempre més d’oblit i de deixadesa:
el meu passat s’ha dissolt
en l’esplanada nua, on gent estranya, solitària
com jo, parlen de mi sense gaire interès,
però es demanen d’on vinc, o què he fet;
en el seu mateix somriure, alimanya retreta,
desgraciadament, em trobo respost.

Palol

Miquel de Palol (Barcelona, 1953)

Miquel de Palol
Encara mor aquella primavera

.

.

.

.

.

Altres “Ulisses” de Miquel de Palol

.

.
miquel-de-palol-primaveraMiquel de Palol

Encara mor aquella primavera

Llibres del Mall, 54
Edicions del Mall. Barcelona, 1981
ISBN: 8474560853

.

.

..

.

 

.

De Dant a Melville, d’Ulisses al capità Ahab

.

.

.

How many great men have been sailors, White-Jacket! They say
Homer himself was once a tar, even as his hero, Ulysses, was both
a sailor and a shipwright.

Herman Melville
White Jacket. Cap. 65

Quants grans homes han estat mariners, White-Jacket! Diuen
que el mateix Homer fou una vegada un nauta, tal com el seu heroi, Ulisses, fou tant
un mariner com un mestre d’aixa.

.

.

 

.

Herman Melville

Siempre lo cercó el mar de sus mayores,
los sajones, que al mar dieron el nombre
ruta de la ballena, en que se aúnan
las dos enormes cosas, la ballena
y los mares que largamente surca.
Siempre fue suyo el mar. Cuando sus ojos
vieron en alta mar las grandes aguas
ya lo había anhelado y poseído
en aquel otro mar, que es la Escritura,
o en el dintorno de los arquetipos.
Hombre, se dio a los mares del planeta
y a las agotadoras singladuras
y conoció el arpón enrojecido
por Leviathán y la rayada arena
y el olor de las noches y del alba
y el horizonte en que el azar acecha
y la felicidad de ser valiente
y el gusto, al fin, de divisar a Itaca.
Debelador del mar, pisó la tierra
firme que es la raíz de las montañas
y en la que marca un vago derrotero,
quieta en el tiempo, una dormida brújula.
A la heredada sombra de los huertos,
Melville cruza las tardes de New England
pero lo habita el mar. Es el oprobio
del mutilado capitán del Pequod,
el mar indescifrable y las borrascas
y la abominación de la blancura.
Es el gran libro. Es el azul Proteo.

.
Jorge Luis Borges
La moneda de hierro

.

.

.

.

……………………………………«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
quew hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
.
[…]
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sobre de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El feu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».

.

Dante Alighieri
Divina Comèdia
Infern, XVI, 90-102, 124-142
Traducció de Joan F. Mira

.

.

«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né la dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual doveva Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma miso me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
.
[…]
e volta nostra poppa nel mattino,
de’ remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte raccese e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ‘ntrati eravamo ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parevi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso».
.
Dante Alighieri
Divina Commedia
Inferno, XVI, 90-102, 124-142
.

.

.

.

Es va disparar l’arpó. La balena ferida va volar cap endavant. Amb una velocitat inflamadora, la cabestrera va passar per la ranura… i es va travar. Ahab es va acotar per destravar-la i ho va fer. Però la duja a lloure se li va entortolligar al coll i, silenciosament com els turcs silenciosos estrangulen la seva víctima, va ser arrossegat fora del bot abans que la tripulació pogués adonar-se que se n’havia anat. Un moment després, la pesada gassa de l’extrem final de la cabestrera va sortir volant del bidó completament buit, va colpejar un remer i, petant contra l’aigua, va desaparèixer en les fondàries.

La tripulació de la balenera varen quedar un instant silenciosos, aclaparats. Després es giraren.

—I el vaixell? Gran Déu, on és el vaixell?

Prest, a través d’una atmosfera boirosa i atordidora, varen veure el fantasma escorat que s’esvaïa en la fata morgana gasosa. Només la part superior dels mastelers eren fora de l’aigua, i els tres arponers pagans, clavats per l’orgull, per fatalitat, o per fidelitat, als llocs que abans havien estat les seves talaies en l’altura, encara mantenien les seves vigilàncies damunt la mar, tot enfonsant-se.

I aleshores cèrcols concèntrics rodejaren el bot solitari, tota la tripulació, cada rem que surava, cada mànec de llança. I fent giravoltar i giravoltar tot plegat coses animades i inanimades al voltant d’un vèrtex, engoliren l’estella més menuda del Pequod.

Però mentre les darreres coses que s’enfonsaven queien barrejades damunt del cap ja submergit de l’indi que era al pal major, que encara era visible unes quantes polzades, juntament amb llargues iardes de bandera onejant que es gronxava tranquil·lament amb coincidència irònica damunt les onades destructores que gairebé fregava, en aquell instant, un braç vermell i un martell brandat enlaire cap enrera varen sortir a la superfície en l’acte de clavar més fort la bandera al galop que desapareixia.

Un falcó del cel, que havia seguit ofensivament la galeta del pal major, davallà des de la seva llar natural entre les estrelles, va bequejar la bandera i va amoïnar Tashtego. Per casualitat aquella au va interceptar amb la seva ala ampla i bellugadissa el martell que anava cap a la fusta. En aquell instant, el salvatge que estava submergit a sota, va sentir-ne el tremolor eteri i, en la seva ranera de mort, va clavar allí el seu martell glaçat. I així, l’ocell del cel, amb esgarips arcangèlics, amb el bec imperial girat cap amunt, amb tota la figura captiva embolcallada en la bandera d’Ahab, s’enfonsà amb el seu vaixell que, com Satan, no volia baixar a l’infern fins que no arrossegués amb ell una part viva del cel que li servís d’elm.

Llavors petites aus volaren xisclant damunt el gorg encara bocabadat. Una onada trencada, blanca i tètrica, va petar contra els costers abruptes. Després tot es va enfonsar, i la gran mortalla de la mar va continuar gronxant-se com feia cinc mil anys que es gronxava.

.

Herman Melville
Moby Dick
Traducció de Maria-Antònia Oliver

.

.

.

The harpoon was darted; the stricken whale flew forward; with igniting velocity the line ran through the groove;—ran foul. Ahab stooped to clear it; he did clear it; but the flying turn caught him round the neck, and voicelessly as Turkish mutes bowstring their victim, he was shootout of the boat, ere the crew knew he was gone. Next instant, the heavy eye-splice in the rope’s final end flew out of the stark-empty tub, knocked down an oarsman, and smiting the sea, disappeared in its depths.

For an instant, the tranced boat’s crew stood still; then turned. “The ship? Great God, where is the ship?” Soon they through dim, bewildering mediums saw her sidelong fading phantom, as in the gaseous Fata Morgana; only the uppermost masts out of water; while fixed by infatuation, or fidelity, or fate, to their once lofty perches, the pagan harpooners still maintained their sinking lookouts on the sea. And now, concentric circles seized the lone boat itself, and all its crew, and each floating oar, and every lance-pole, and spinning, animate and inanimate, all round and round in one vortex, carried the smallest chip of the Pequod out of sight.

But as the last whelmings intermixingly poured themselves over the sunken head of the Indian at the mainmast, leaving a few inches of the erect spar yet visible, together with long streaming yards of the flag, which calmly undulated, with ironical coincidings, over the destroying billows they almost touched;—at that instant, a red arm and a hammer hovered backwardly uplifted in the open air, in the act of nailing the flag faster and yet faster to the subsiding spar. A sky-hawk that tauntingly had followed the main-truck downwards from its natural home among the stars, pecking at the flag, and incommoding Tashtego there; this bird now chanced to intercept its broad fluttering wing between the hammer and the wood; and simultaneously feeling that etherial thrill, the submerged savage beneath, in his death-grasp, kept his hammer frozen there; and so the bird of heaven, with archangelic shrieks, and his imperial beak thrust upwards, and his whole captive form folded in the flag of Ahab, went down with his ship, which, like Satan, would not sink to hell till she had dragged a living part of heaven along with her, and helmeted herself with it.

Now small fowls flew screaming over the yet yawning gulf; a sullen white surf beat against its steep sides; then all collapsed, and the great shroud of the sea rolled on as it rolled five thousand years ago.

.

Herman Melville

Moby-Dick

.
.
.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024

.

.

.

moby-dick-catalaMerman Melville

Moby Dick

Traducció de Maria-Antònia Oliver

Les millors obres de la literatura universal, 30

Edicions 62 i “la Caixa”. Barcelona, 1984

ISBN: 8429720936

.

.

.

moby-dick-melvilleHerman Melville

Moby-Dick

Everyman’s Library

Northwestern University Press and The Newberry Library, 1988

ISBN: 1857150406

.
.
.

.

.

Nausica en Bartra i Rodoreda

.

.

.

Agustí Bartra

.

.

.

La cançó de Nausica

.

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.
.
A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
Què faré de ma mirada
tan plena d’est?
.
Ai quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!
.
Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels,
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,
.
i deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.
.
Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Només dringa ma arracada
quan dic que no.
.
El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.
.
Mon dolor és sense ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!
.
Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…
.
La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…
.

Agustí Bartra
L’evangeli del vent

.

.

.

.

.

MERCÈ_RODOREDA

 

.

.

VI

.

[Nausica]

.

L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
.
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.
.

.

.

.

Bartra - El vent llaura la marAgustí Bartra

El vent llaura la mar
Antologia poètica
Introducció i tria de Llorenç Soldevila

Les eines de butxaca, 19
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 847222046X

 

..

 

Mercè Rodoreda

Agonia de llum
La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

 

 

Iasió i Demèter / Jasió i Doso

.

.

1280px-Beploegd_veld

.

.

.

.

[…]; i s’esgarrifà Calipso, divina entre dees,
i, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
— Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que els llits dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa un espòs i l’estima.

[…]

I quan amb Jasió la ben rullada Demèter,
al seu ànim cedint, es va unir d’amor i de colga
en un guaret de tres llaures, poc temps estigué no sabent-ho
Zeus, i ell mateix el va occir d’un cop seu del llamp que enlluerna.

.

Odissea – V , 116-120; 125-128
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

.

.

Calasso - Noces de Cadmos i HarmoniaA les nombroses sales del palau de Tebes se sentia una xerradissa insistent, una agitació de peus lleugers, un trobament melodiós. Tots els déus havien davallat de l’Olimp per a les noces de Cadmos i Harmonia. Anaven i venien per aquelles estances, atrafegats, loquaços. Afrodita s’ocupava d’ornamentar el llit nupcial. Ares, beneit i alegre, despullat d’armes, esboçava un pas de dansa. Los Muses oferien el ventall de tots els cants. Les ales de Nike, que es divertia fent de serventa, fregaven les del veloç Eros.

[…]

D’entre els invitats havia arribat de Samotràcia també Iasió, germà d’Hermonia. Demèter el descobrí durant els preparatius de la festa i el desitjà immediatament, amb la seva vehemència que coneixien tots el Olímpics. Ara tothom s’aplegava a la cambra nupcial. Zeus mirà al voltant i s’adonà que Demèter i iasió havien desaparegut. Sortí en la nit. La cridòria de la festa s’allunyava. Traspassà el llindar d’una de les set portes de la ciutat. Ara l’envoltava la foscor dels camps, al fons la claror de les torxes, i el palau. En un solc profund de terra negra reconegué dos cossos units, follament abraçats i mesclats amb la terra. Reconegué Iasió i el gemec de Demèter.

[…]

Roberto Calasso
Les noces de Cadmos i Harmonia
Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu Bartra1En entrar a l’ombra dels arbres, Doso s’adonà que la suor eixopava tot el seu cos. Es va treure el cinturó, se l’enrotllà al canell i es descordà la brusa, sense deixar de caminar devers la clapera. Seidó continuava invisi­ble, però no devia ésser lluny, n’estava segura. Entre el bescoll i el començament de l’esquena, Doso sentia el pes tebi de la tannara, com si s’hi hagués encauat un animaló. Arrencà una ampla fulla de falguera i se l’a­plicà uns moments damunt el front humit de suor, i després s’eixugà les dues sines. Amb la mà dreta enconcada, com si sospesés una fruita, se sollevà un poc la sina esquerra i enretirà la mà tot d’una… Un xic cai­guts, els pits, ho sabia, des de feia dos o tres anys, però encara eren bells en llur bruna rodonesa idèntica. Ja voldrien tenir-los com els seus moltes dones de la seva edat! No havia passat el seu temps encara. Ben clar ho podia llegir cada dia en els ulls dels homes. I Seidó no seria el darrer, en el supòsit que… El primer ja era lluny en el temps: Jasió… Va ésser bell, allò, damunt una terra noval, una tarda de grans núvols blancs, mentre en un bosc proper grallaven els corbs… Ja renilla una altra vegada, el cavall, i la Daurada també… Ella i Jasió havien assistit a les noces de Camil i Her­mínia, i abans que s’acabés la festa, en la qual havien ballat i begut, sortiren de la casa per la porta del dar­rere, i es posaren a córrer fins que, gairebé desalenats, es deturaren enmig d’un camp, i es tocaren, i va­ren caure abraçats damunt la terra. Tres vegades entrà en ella Jasió, tantes com llaurat havia estat aquell camp, i ell, de primer, tenia els ulls tancats, i després, molt oberts, fits en la boca d’ella, que gemegava… Quan s’aixecà, tenia els braços i les cames bruts de fang, i dos escorrims de sang li baixaven per les cuixes. Jaguda damunt l’horitzó, la tarda també sagnava. Ell l’agafà a pes de braços i la dugué així fins a l’hora foscant, i ella sentia el bransoleig de la seva cabellera penjant, i era com si la nit suau naixés del seu cos vastament tranquil, i les estrelles baixessin fins al seu rostre, i la lluna eixís dels seus pits nus…

S’aturà un moment ran de la clapera i mirà els dos núvols alterosos molt a prop l’un de l’altre i daurats pel sol. Llençà les fulles de falguera a poc a poc, encavorcada en els seus pensaments, avançà cap a la gran roca coberta de molsa que s’alçava al bell mig de la clariana del bosc… Sí, dos dies després de l’amor vin­gué la mort, l’horror indicible: ell, allà en l’espessorall, a l’indret on l’havia estat esperant, a ella, que no hi va poder arribar perquè fou retinguda a casa per una gran tempesta. I Jasió no tornà, i l’endemà, a la tarda, gent del poble va sortir a cercar-lo, i ella s’hi uní, an­goixada, al bosc, sense que la veiessin. Recordava els crits dels homes avisant-se, les llanternes oscil·lant en­tre els troncs, els bruscos vols de les aus esverades, el cansament que li blegava les cames, la foscor, la tera­nyina que se li enganxà a la cara, i després l’alba, com una xarxa d’or llançada damunt els cims dels arbres, i el dia, els raigs del sol, i el refilar dels ocells… I, tot d’u­na, Jasió, a tret de fona, d’esquena, abraçat al tronc d’un pi, devers on ella va córrer, sense comprendre encara, fins que hi arribà, i va veure la cara completa­ment coberta de formigues, les mans de dits negres i retorts, com de ferro, i el cos enguerxit en el qual s’havia allotjat un instant la ira fulmínia del cel…

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retorn[…]

Demèter s’havia unit a Iasió [Jàson] sobre la terra sembrada feia poc, al principi de la primavera (Homer, Odissea V, 125). El sentit d’aquesta unió és clar: contribueix a promoure la fertilitat del sòl, el prodigiós impuls de les forces de creació tel·lúrica. Era un costum força freqüent, fins al segle XIX en el nord i el centre d’Europa (en són testimoni els costums d’unió simbòlica de les parelles en els camps). A la Xina, les parelles joves anaven a la primavera a unir-se a la gespa per estimular la «regeneració còsmica» i la «germinació universal». En efecte, qualsevol unió humana troba el seu model i la seva justificació en la hierogàmia, la unió còsmica dels elements. El IV llibre del Li Chi, el Yueh Ling (‘Llibre de les prescripcions mensuals’), precisa que les esposes es presenten a l’Emperador per cohabitar amb ell durant el primer mes de primavera, qua se sent el tro. L’exemple còsmic també és seguit pel Sobirà i per tot el poble. La unió marital és un riu integrat en el ritme còsmic i validat per aquesta integració.

[…]

Mircea Eliade
El mite de l’etern retorn
Traducció de Víctor Obiols

.

.

.

.

.

[…]. Respigóse Calipso, divina entre dioses,
y arrancando a falar díxo-y estes palabres alaes:
«Sois crueles, dioses, y más qu’otro a la gulismia daos.
Nun sufrís que les dioses con homes partian el so llechu
a les clares, si una lu convierte n’esposo queríu.
[…]
Y cuando con Xasión la de guapa cerneya, Deméter
cediendo al so sentir, se xunió nel amor y nel llechu
nuna tierra tres veces tazao, poco en sin sabelo
tuvo Zeus, que lu mató llanzándo-y el so cande rayu.

Odisea V, 116-120; 125-128
Versión asturiana de Xosé Gago

.

.

[…]; i Kalipso, la bella de todas las diozas,
se espanto, le favlo, i le disho kon biervos bolantes:
“Dioses, krueles vos sosh, i selozos mas d’otros, i a diozas,
les defendesh ke kon ombres en publiko s’echen, o kuando
una de eyas dezea tomar un mortal por marido.
[…]
I otra vez, kuando Demeter, de los kaveyos ermozos,
de Iason se namoro, i s’echo a sus brasos al kampo,
ke lo araron tres vezes; y no tadro en ambezarlo
Zeus, i anel lo mato, l’arrojando un rayo d’arriva

Odisea, Kante V, 116-120; 125-128
Trazladada en ladino del grego antigo
por Moshe ‘Ha-Elion

.

.

[…]  e sgrisulà / Calipso, divine des deis,
e fevelant inalore / i disè peraulis aladis:
«Dûrs o sês, voaltris dius, / zelôs plui di ducj chei altris,
che o invidiais aes deis / di pognisi a palês
cui umign, cuant che une / e fasi di un il so om.
[…]
Cussì cuant che cun Jasion / la bielis strecis Demetre,
lant daûr dal so spirt / si unì in amistât e in amôr,
tun prat trê voltis arât: / nol ste a dilunc cence savêlu
Zeus, che lu sassinà / traìntji il fulmin slusint.

Odissea, Libri Cuint, 116-120; 125-128
Traduzion di Alessandro Carrozzo e Pierluigi Visintin
(Furlà, o friulès)

.

.

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Odisseu Bartra1Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retornMircea Eliade

El mite de l’etern retorn
Arquetips i repetició

Introducció de Lluís Duch
Traducció de Víctor Obiols

Fragmenta editorial. Barcelona, 2014
ISBN: 9788415518082

.

.

Xose Gago OdiseaOdisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

.

Odissea - LadinoOmero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

.

Odissee - furlanOdissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

.

.

 

A Nausica, de Ricard Piqué Batlle

.

.

.

.

A Nausica

.

Canta’m, o Musa, la dels auris cabells que voleien
besats per l’oreig, la gràcil figura que sembla de vori
d’aquella fembra gentil i adorable que encisa i atreu
com la sirena subtil i embriagant de la vella llegenda
que fou lloada d’Ulisses diví i un jorn l’ésser d’Alcínous rebia.
Canta-ho, Musa, amb ta veu suavíssima i dolça
que filtra a l’orella i arriba dins l’ànima
deixant un neguit com si Amor la colpís amb ses fines sagetes
prenyades del líquid parió al que el vell Eros
filtra en el cor dels amants que l’invoquen.
Diga’m la gesta gloriosa i divina d’aquella Nausica
qui va cobrir la nuesa del fill de Laertes, un dia,
i vers el palau del seu pare menava-li els passos
i estatge en rebia i el tracte de príncep esqueia
al Rei de donar-li sense exigència de nom ni de Pàtria,
i encara pregava a Daimó, el dolç Poeta, contar-li
ço que de Troia caiguda i ses gestes sabia.
Diga’m la gràcia i la joia del rostre d’aquella Nausica
davant de l’heroi qui cegà l’ull immens de Polifem
i amb Aiax lluità per copsar les armes lluentes d’Aquil·les
i tants de perills corregué abans que Itàquia veiés el seu rostre
després de la seva partida guerrera on vint anys s’escolaren.
.
Diga’m, o Musa, també, la llangor d’aquell rostre de dea
quant la partida apressada de l’hoste d’Alcínous
i el bategar d’aquell cor tot amor pel bell heroi,
quan, tremolós, a Daimó recomptava la història
de la gruta divina i l’encant de Calipso, i d’Agamèmnon i Aquil·les
evocava les ombres i l’amistat de Circe encisera,
mentre que Ulisses diví, acompanyat del bon Rei, vers el port caminava
on ja la nau sobre el pèlag havia frisança
de rebre la petja suau i alhora segura d’aquell fill de dea
que abans de partir besava el mantell de Nausica
sentint-se colpit d’una estranya ferida amorosa.
Canta-ho, Musa, i conta’m el dol que sentia i les llàgrimes
que la dolça Nausica vessava quan Ulisses partia,
llençant-se amb dolor damunt la platja sorrenca
mentre solcava la nau la llisor del blau pèlag
i el vell Daimó de nou les glòries de l’heroi de Troia cantava…
.
Canta’m, o, Musa, la dels auris cabells que voleien
besats per l’oreig, la gràcil figura que sembla de vori
d’aquella fembra gentil i adorable que encisa i atreu
com la sirena subtil i embriagant de la vella llegenda
que fou lloada d’Ulisses diví i un jorn l’ésser d’Alcínous rebia…
.
R. PIQUÉ BATLLE

Publicat a “La Academia Calasancia”, Año XXXVI, Nº 808, Marzo 1927

.

.

..

Ricard Piqué i Batlle (1901-1990).  En la seva joventut va formar part dels cercles de la joventut catalanista de la seva Tàrrega natal, al voltant de l’agrupació Nostra Parla,  i va conrear la poesia en català, publicant-ne tres volums: Coses de Tàrrega. Poesies (1921), Instants (1922) i L’esperit d’una ciutat: poema (1922). En el marc de la seva inquietut literària i catalanista, va mantenir correspondència puntual amb Pompeu Fabra, sobre questions lexicogràfiques, del que n’hi ha ressò en les Converses Filològiques d’aquest darrer (Pompeu Fabra. Converses Filològiques. Apartats 198 i 200; pàgs. 318 i ss. |  Criteris d’anotació, disposició i continguts de l’aparat ecdòtic. Josep Murgades i Maria Toldrà,  pàg. 116). Després de la guerra civil no se li coneix activitat literària, i va estar centrat en la seva faceta professional i acadèmica. Fou un expert comptable, directiu d’empreses, i president, des del 1947  fins a la seva defunció, de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, amb seu a Barcelona (Anales RACEF, anys 1990-1992, pàgs. 6-23).