Una Ifigenia de Manuel Forcano

.

.

Ifigènia

.

Vas pel carrer, els peus
sense camí. Per quina Troia
t’has deixat degollar com Ifigènia a Àulida?
Se t’allunya al final de cada dia
l’olor dels pins, la llum, la veu del mar.
I sents obrir-se pas en tu,
talment passa una ambulància els semàfors en vermell,
la ràbia de saber tan ample el mar
i tan minsa la força dels braços i els genolls
dels antics guerrers
als rems.
.

Manuel Forcano
Corint

.

.

.

Manuel Forcano
Corint

Óssa Menor, 210
Edicions Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484371021
.

.

.

.

.

 

 

 

El viatge de Ningú. L’Odissea d’Elies Monxolí

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Open Spotify: Odissea, el viatge de Ningú, by Elies Monxolí

.

.

.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú
Collages: Pere Salinas
(Llibre + CD)

Edicions 96. La Pobla Llarga, setembre 2017

ISBN: 9788417213008

.

.

.

 

 

 

Un Elpènor de 1968 d’un jove poeta: Carles Miralles

.

ELPÈNOR

Nom d’un dels companys d’Odisseu, que el matí de la
partida de la casa de Circe caigué daltabaix del terrat i morí
(Hom. Od. 10, 552-560; 11, 51-83; 12, 10-15).

Es tracta d’un compost del verb ἔλπομαι, “esperar”,
i de ἀνήρ, “home”, i significa doncs “l’home que espera”.
També es podria interpretar com “el qui espera l’home”.

Carla Zufferli
Trad. Jaume Almirall
Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega
.

.

.

.

.

.

.

.

De petit, Elpènor havia vist
les roques, cargols
de mar, conquilles, i havia
dibuixat vora el mar, jugant
amb la pinassa, noms
d’infant, bells somnis.

Adolescent, Elpènor escoltava
les rialles, els llavis,
l’amor. Esperava el
seu dia, la feina apresa,
la dona i els fills. Cal
insistir-hi: esperava.

Un dia, els crits
a trenc d’alba, el reclutament,
les naus, contra els troians,
a l’altra banda
del mateix mar.

Un dia, mentre aprenia
el tuf infatigable de la sang
que la seva llança desvetllava,
recordà, aquell
dia, els pins i les conquilles,
la forma
d’uns peus damunt l’arena.

Vint-i-tres anys perduts
com un jardí inútil; contra ells,
l’alterós edifici d’una noble
follia. Embriac
de noms i de discursos,
una nit de retorn
trobà la porta.
…………………………La nit
l’envoltà: successiva
esperança d’estrelles
dibuixà noms llargament oblidats.

Que Elpènor no havia
trobat gràcia als
ulls dels déus
semblà aleshores.

.
Carles Miralles (1968)

.
.

.

.

25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989
Antologia

Edicions de la Magrana
Barcelona, 1989
ISBN: 9788474104646

.

.

.

.

L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.

Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

.

.

.

.

[…]

Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé ni puc oblidar les males passades de l’enemic. Car ell tampoc ens ha perdonat tants anys de genocidi en una identitat trastocada, de poble diferent i amb una específica marca llatina i ben romànica. I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

[…]

Lluís Alpera
La Mar dels Sargassos (poema inacabat)

.

.

.

.

.

2. […] és palesa en la poesia d’Alpera la contínua metamorfosi de la pàtria ideal, en contrast amb la que li toca viure. Ja en “Els humiliats”, dins d’El magre menjar, i concretament en el poema “No cal anar”, l’impossible cant a la pàtria —”Ja no podré repetir ‘Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria'”—, es pot metamorfosar, només amb una subtil referència final i com de passada al psalm Super flumina Babylonis, en un motiu d’escarni: “ens llancen d’un colp de peu / als estanys, per a esbargir els milionaris/ amb una ampla i molt devota riallada”. El cant, transformat en humiliació a causa de la burla dels poderosos. El motiu del cant convertit en plany davant la pàtria re­apareixerà —i també en connexió amb el psalm citat— com el plor del poeta “sota el salze foraster”, en el poema segon de “Pòrtic”, dins Els dons del pleniluni.

I més metamorfosis encara: “I, a la calaixera, Ítaca, plena d’arna” (“1969”, dins Dades disperses, 1980). La “pobra i estimada Ítaca”, com Guernica, “plorant encara la vella derrota”, “ideal massacrat” (“La barcassa de Caront, II”, dins Tempesta d’argent). O en Els dons del pleniluni mateix, on Ítaca és, com el País Valencià, “donzella vir­tuosa” i “terra inacabada”, “l’impossible cap a on fugim” i “parany” ideat per apàtrides. I és “Penèlope teixint i desteixint”. I és també Occitània, “la de les torres transparents”, i, fins i tot, Europa, la dels “trobadors, profetes del naufragi”. Ítaca és, igualment, l’Orient de Carmesina i del cavaller Tirant, i el que cerquen Jasó i els Argonautes, i “l’altra Atlàntida”, a l’aguait inútil de la qual són recorregudes “totes les petites ítaques” (L’emperadriu de l’Orient).

Per tal de concloure aquest recorregut pel tema de la multiforme Ítaca, només hi afegiré algunes altres referències que m’ha semblat trobar —a més de fer-ho en L’emperadriu… (1992)—, en poemaris posteriors: Amb cendres i diamants (1995), Amor de mar endins (1996) i Els bells papirs… (1997). Ja en el llibre del 92, Ítaca s’existencialitza més, si cap: arriba, fins i tot, a deslocalitzar-se i a descorporeïtzar-se: es converteix en un no-lloc, en qualsevol racó anònim on continue “florint l’ànima descordada de l’amic” (“A Jaume Vidal Alcover”), en l’horitzó que “emergirà sempre (…) com una àmfora incòlume”, com un “deliri que fon la neu”, o —ja a l’inici del poemari Amb cen­dres i diamants —com “el cant” que romandrà “dins de (qualsevol) búcar il·luminat”. D’aquesta manera, iniciada ja l’essencialització d’Ítaca, és a partir dels poemaris del 92 i del 94 que s’intensifica la imbricació d’aquest vector sociopolític amb el que, en els poemaris següents, anirà sent cada vegada més preponderant.

3. El vector existencial-identitari. […]

[…]

Ja en el Pòrtic d’Els bells papirs…, el desastre pren la forma d’un sim­ple no-coneixement: de la des-identitat del subjecte, d’un Ulisses que no serà reconegut ni per la dona ni pel fill. Després, en la resta del poemari, la desfeta va prenent, en permanent metamorfosi, al­tres faiçons: és la ferida fatal al taló d’Aquil·les (Primera part, I), el “vaixell desarborat” (II), “l’accelerada declinació de la llum” (IV i V), la premonició del “cant darrer” (VII) i de la “balada definitiva”

IV. Confluències

Diu Jordi Llavina, en el pròleg d’El nou rapte d’Europa, que en aquest poemari hi ha una tornada als referents clàssics i mitològics. Sí, hi tor­na Alpera, si és que se n’havia anat. Hi torna mirant-los com més làbils i canviants, i com més ampliables, si cap, que fins ara. Més en meta­morfosi imparable cap a la destrucció: “desercions, servituds, vileses, claudicacions… —hi insisteix el prologuista mateix—…enmig d’una història sagnant o avortada”. De tal forma que l’Europa que va di­buixant Alpera en aquest poemari, més quasi que assemblar-se a la donzella raptada per Zeus —que també, i, damunt, rebordonida ara en raptora de pobles—, s’assembla més, en el fons, a una Troia devastada.

El poemari comença, en l'”Introit”, contemplant de lluny la cruïlla cronològica de la infantesa del poeta amb la II Guerra Mundial i amb la nostra postguerra: enmig del “nou rapte d’Europa”. I s’inicia paradoxalment com un idíl·lic passeig per les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, per les platges de l’Ítaca recordada, d’on emergei­xen tres figures de ressonàncies mitològiques: el pare, “patró sense vaixell”, com un Ulisses varat; la mare, com una Penèlope que, “mig lligada al fil d’un gran catxerulo, aixeca” —teixint, sense desteixir encara— “una aurèola de fabulació”; i el fill, amb “perfil de nou Ulisses” —o de Telèmac?— “que aviat/ escamparia el vol talment una au migratòria”. La vida, malgrat tot, hi sembla idíl•lica: com un “berenar de Pasqua” o com “una enorme poma ensucrada”.

Ho sembla. Però, ja en el poema 1 mateix, s’imposa la derrota: “vida i fum sota el llamp venjatiu/…Oh, poble meu/ …Pàtria meua ig­norada a Europa/ …El seny i l’estirp, ben minvants/ s’enfilen in­exorablement envers el no-res./ Cap dels meus arribarà a alguna illa?”. S’imposa l’exili, la recerca incerta d’una vida nova i d’una nova llar: es consumarà així, al llarg de tot el poemari, la metamor­fosi d’Ulisses-Telèmac en Enees —més que suggerida ja en Els bells papirs d’Alexandria—, i alhora els ulls que busquen “alguna” altra “illa” per a l’estirp vençuda es giraran a Occident. Es transformen les figures, però la situació continua abocada al desastre.

[…]

Antoni Ferrer
Lluís Alpera : Arxipèlag i Atlàntida
[Pròleg a “Ulisses i la Mar dels Sargassos”]

.

.

.

.

Introit
.

A la memòria del meu pare, que em va mostrar el país.
.

Endolcida l’ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l’horitzó
àvid i trèmul d’aventures i d’aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espills de sorra que s’enganxaven
damunt les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se’n, el pare t’anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent juganer del garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d’un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacs i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l’inacabable rapte d’Europa.
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.

Vida i fum sota el llamp venjatiu.
Insolidària magrana que esclates en un instant.
A l’entorn de la gorja, lascius perfums de tu,
oh poble meu, s’escampen amb una fe vacil·lant.
Pàtria meua ignorada a Europa,
amaga’t dels torbs que engresquen l’olivera.
Palmes i llorers ploren l’aridesa de les roques
mentre el nostre destí resta dins algun racó de la galàxia.
El seny i l’estirp, ben minvants,
s’enfilen inexorablement envers el no-res.
Cap dels meus arribarà a alguna illa?
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.
.
.

.

Lluís Alpera
Ulisses i la Mar dels Sargassos

Poesia, Sèrie Maior, 1
onadaedicions.com
Benicarló, octubre del 2017
ISBN: 9788417050153

.

.

 

 

L’odissea de la clau dicotòmica. Elisabet Punset Pagès

.

La clau, ho diu el títol, no permet tornar enrere.
No és la clau que obre portes esperançadores,
calaixos de secrets, cofres de tresors. És la clau
dicotòmica, un camí amb dues opcions excloents
(“si ets una monocotiledònia no seràs mai
dicotiledònia”) que, per si no n’hi hagués prou,
duu a la definició de l’ésser, li diu el que és al
mateix temps que subratlla el que no és.

Del Pròleg
Sònia Moll

.

.

.

.

.

.

L’Odissea

.

El perill t’esperava somrient.
No t’enamoris de les paraules,
sempre són millors que els fets.
.
Ho has sabut sempre.
Penèlope no s’equivocava,
tan sols feia el que sentia.

.
Elisabet Punset Pagès
La clau dicotòmica

.

.

.

.

.

Elisabet Punset Pagès
La clau dicotòmica

pròleg de Sònia Moll

col·lecció soul, 8
edicions tremendes. novembre 2017
ISBN: 9788494678172

.

.

.

.

 

 

 

L’Odisseu de Quim Español

.

.

.

ODISSEU

.

Diu Ariel: T’he buscat durant anys
a bord d’un vell navili,
recordant el teu rostre i aquella aura
de la teva perenne joventut.
T’he buscat anhelant contra tota esperança,
seguint els setze rumbs de les cartes marines,
displicent a les glòries de les ciutats del mar
com Odisseu als luxes en els palaus d’Alcínou.
I t’he buscat tenaç, indiferent
a la fetilleria de les nimfes
a qui tenies una retirada.
Ha passat molt de temps, i quan menys ho esperava
he atracat al teu port i t’he trobat.
Ja no et reconeixia,
i m’he adonat que no et buscava a tu:
buscava el teu record, i l’he perdut per sempre.
.

Quim Español

Quim Español
Elegies
.

.

.

.

Español: “L’elegia converteix el passat en un paradís perdut”. Diari Avui, 7 de febrer 2018

.

.

.

Quim Español

Elegies

1984 Poesia
Edicions de 1984. Barcelona, gener de 2018
ISBN: 9788416987191

.

.

.

.

 

 

Una Penèlope rodorediana a Brussel·les, girada al francès per Émilie Noulet

.

.

.

.

.

PENÈLOPE

 

 

Em compta el temps la marinada amarga,

la mar amb son abominable crit!

La mel dintre la gerra s’ha espessit

i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

 

Oh xaragall lluent! La seda blanca

serà la lluna de la meva nit;

l’arbre cairat, capçal del nostre llit,

estén encar un pensament de branca.

 

Esquerpa, sola, tota fel i espina,

faig i desfaig l’absurda teranyina,

aranya al·lucinada del no-res.

 

Un deix d’amor arran de llavi puja

i mor com una llàgrima de pluja

al viu del darrer pètal que ha malmès.

.

.

Mercè Rodoreda

 

.

.
.

.

.

.

 

Penelope

.

 

Du large, la brise amère le temps me compte,

La mer et son abominable cri!

Le miel, dans la jarre, s’est épaissi

Et les bourgeons que tu laissas font ombre longue.

.

Brillant ruisseau! Ta soie blanche

Sera la lune de mes nuits!

Chever de mon repos, l’arbre équarri

Etend encor comme une idée de branche.

.

Farouche, seule et gorgée d’amertume

Je fais et défais la toile absurde,

Du néant, araignée hallucinée.

.

Un goût d’amour monté jusques aux lèvres

Meurt aussitôt comme une goute brève

Au bord de la dernière fleur qu’elle a penchée.

.

Traducció d’Émilie Noulet
Publicada al Journal des poètes (Brussel·les, juliol del 1949)

.

 

.

.

 

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercpe Rodoreda

 

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona , 2002

ISBN: 9788488811936

,

.

.

.

Una Penèlope del modernisme. Lluís Via

.
.
.
.
.

 

 

PENÉLOPE

…El bon Ulisses, retornat de Troia,
prop la casta Penèlope glatia;
qui, ausent, en les batalles visqué ab joia,
prop de sa esposa batallant moria.
Y’s confiava a Mentor, qui la fermesa
y la fe de Penèlope sabia
en vint anys de dolor y de viudesa.
 
…—Tu dubtes, tu sofreixes. Sols creus en sa hermosura:
jo crech en sa virtut… — li deya’l bon Mentor. —
Sempre ha sigut fidel y sempre ha sigut pura
la dòna que t’envegen i qu’es la teva amor. —
Ulisses va somriure amargament,
prengué les mans del bon amich y mestre
sapient en llibres y en amor gens destre,
y va exclamar ab commogut accent:
 
…—¿La meva amor has dit, Mentor?
Poch la coneixes tu la meva amor!
La meva amor es bella y es fresca com la rosa,
y es tota conscienta y es tota reposada;
y es blanca com un gel, y va tota endolada,
y apar de neu son coll ran de la vesta closa.
Y jo la vull gosar, y al meu desitj se nega:
en tant ella no’l sent, el meu desitj no es bo…
La meva amor es casta, prò’l dia que s’entrega
estima ab més ardencia y ab més dalit que jo!
M’apar sa testa d’ambre una soperba espiga;
debades vull cullirla si el vent la té agitada;
y el no saciat desitj llassantme de fatiga,
me sento’l cor oprès… Tal com llevor sembrada
que ab sa maligna arrel l’agràm entortolliga.
Y dels hèroes y els déus me sento malehit,
y anihilat tremolo d’amor sobre son pit.
Sa cabellera luxuriant oneja,
la faç de rosa y neu roba mon goig,
la boca sota’ls ulls papelloneja
y artera, sens tocarme, m’acosta’l llavi roig…
No sé si l’he fruhida o si m’he tornat boig!
Llavors la meva amor devé insaciable,
dóna a la nit tot lo que roba al dia,
y pren sempre joiosa, y otorga sempre amable,
el vici mal cobert ab gales de poesia.
Y es tota vehemencia, y tota ingenuitat,
y tota lleugeresa, y tota falsetat.
Avui es sol ardent, demà pàlida lluna…
Quan a sos braços torno, té una expressió glaçada;
son coll apar de neu ran de la vesta bruna;
y es tota conscienta, y es tota reposada. —
 
…Y Mentor li va dir: — Tingué molts pretendents,
y cap pogué entelar ton nom ni sa virtut…
— Ai amich! — feu Ulisses: — ¿tu no veus, tu no sents
que si ella no volgués no’ls hauria tingut?
Com més ha volgut dirse virtuosa
y com més ha retret l’ausencia del marit,
més perjura ha sigut, més enganyosa,
y més en altres braços son cos ha defallit.
Fou ella qui els parlà d’un fer isolament,
d’un no fruhit amor, d’una greu melangia…
També a mi me’n parlava coneixentme d’un dia,
y seguia ma petja si’m veia indiferent
y m’estimava més quan jo la defugia.
Una nit me digué qu’eren verges sos llavis,
y a poch ells m’ensenyaven la ciencia del besar;
y al trobarlos fendits del pler pels dolços glavis,
ja no poguí aborrirla, més ai! poguí dubtar.
Prò de cop, al besarla, jo oblidava
tot dubte, tot enuig, tota agonia,
pensant que dins mos braços ofegava
la inquieta serp del goig que al coll se li enroscava,
la vanitat del món, que’l cor li possehia.
Penèlope a tot vent com flor se va gronxant,
y aspira a tocâ’l cel, y arribarhi no pot;
la flaire’s pert, les fulles despreses van volant,
y per molt que’l tronch creixi, l’arrel sempre es al llot.
Li he mostrat son destí sens que’n sentís esglai;:
li he probat que’m mentia, y no s’ha enrogit mai!
 
…— Jo la vegí plorar, punyida d’anyorança!
— Y ara que’m té prop seu, me fa plorâ a son torn!
— Cap home la fruhí!
— Prò a tots donà esperança,
en tots en tots feu creixer l’amor, la cobejança,
desfent de nit la tela que teixia a ple jorn.
Y en la nit de ma ausencia perllongada
com altra tela un somni anà teixint
d’amantíssima esposa, de dòna recatada…
y, desperta d’eix somni a ma arribada,
ab mon cor d’hèroe juga com ab un cor de nin.
Es dòna, y com a dòna col esser desitjada,
y ab somnis y mentides li plau anar vivint. —
 
…Arrencà en plor Ulisses. Enfront de sa solor,
confós i ple de dubtes, callà’l sabi Mentor.

Lluís Via i Pagès (Vilafranca del Penedès 1870 – Barcelona 1940)

 

Lluís Via
Del cor als llavis (1910)

 

.

.

.

.

.

“… les obres de Lluís Via s’afileren al costat de l’estètica maragalliana, però, malgrat l’oposició a l’estètica noucentista, n’és permeable, ni que només sigui a nivell epidèrmic, amb la inclusió de poemes que recreen temes llegendaris l’any 1910 a Del cor als llavis (El testament d’Amèlia, Penèlope, Plany d’una moderna hetaira i Cant de deslliurança).”

Imma Farré i Vilalta

«Joventut» (1900-1906 i el darrer modernisme. (tesi doctoral), pàg. 248

.
.

Lluís Via

Del cor als llavis

Biblioteca Joventut

Barcelona, 1910

.
.
.
.
.

El jardí d’Alcínous

.

.

[…]

Del monte en la ladera
por mi mano plantado tengo un huerto,
que con la primavera
de bella flor cubierto,
ya muestra en esperanza el fruto cierto.

Y como codiciosa
de ver y acrecentar su hermosura,
desde la cumbre airosa
una fontana pura
hasta llegar corriendo se apresura.

Y luego sosegada
el paso entre los árboles torciendo,
el suelo de pasada
de verdura vistiendo,
y con diversas flores va esparciendo.

El aire el huerto orea,
y ofrece mil olores al sentido,
los árboles menea
con un manso ruïdo,
que del oro y del cetro pone olvido.

Ténganse su tesoro
los que de un flaco leño se confían:
no es mío ver al lloro
de los que desconfían
cuando el cierzo y el ábrego porfían.

[…]

Fray Luis de León
Vida retirada

.

.

.

.

Close to the gates a spacious garden lies,
From storms defended and inclement skies.
Four acres was the allotted space of ground,
Fenced with a green enclosure all around.
Tall thriving trees confess’d the fruitful mould:
The reddening apple ripens here to gold.
Here the blue fig with luscious juice o’erflows,
With deeper red the full pomegranate glows;
The branch here bends beneath the weighty pear,
And verdant olives flourish round the year,
The balmy spirit of the western gale
Eternal breathes on fruits, unthought to fail:
Each dropping pear a following pear supplies,
On apples apples, figs on figs arise:
The same mild season gives the blooms to blow,
The buds to harden, and the fruits to grow.

Here order’d vines in equal ranks appear,
With all the united labours of the year;
Some to unload the fertile branches run,
Some dry the blackening clusters in the sun,
Others to tread the liquid harvest join:
The groaning presses foam with floods of wine
Here are the vines in early flower descried,
Here grapes discolour’d on the sunnyside,
And there in autumn’s richest purple dyed,

Beds of all various herbs, for ever green,
In beauteous order terminate the scene.

Two plenteous fountains the whole prospect crown’d
This through the gardens leads its streams around
Visits each plant, and waters all the ground;
While that in pipes beneath the palace flows,
And thence its current on the town bestows:
To various use their various streams they bring,
The people one, and one supplies the king.

.

Odissea VII, 112-132
Trad. Alexander Pope

.

.

.

.

JARDÍ, pres del fr. jardin id., diminutiu romànic del fr. ant. jart ‘hort’, provinent del fràncic *gard ‘clos’, ‘tanca d’hortes’, cf. a.al. gart ‘cercle’, rotllo’, ags. geard  ‘un tancat, un clos’, ang. yard ‘pati’, esc. ant. garadr ‘un clos’, gòt. gards ‘casa’ moblatge, eixovar’. 1ª doc.: fi s. XIII, Llull, Muntaner, etc.
.
Jardin és un mot francès que es propagà àmpliament a les altres llengües veïnes: fins i tot l’angl. garden com ho mostra el tractament fonètic de la inicial (cf. yard), és manllevat del norm. gardin, forma dialectal del fr. jardin, i no pas mot patrimonial heretat de l’anglo-saxó; en romànic va passar a l’it. giardino, oc. merid. jardin («Près d’un jardí» inicial d’una lírica de Cerverí de Girona), port. jardim, cast. jardín (de data ben tardana en aquesta llengua, on no es troba documentat fins a la fi del s. XV).
.
En llatí el mot hortus, del qual és germà indoeuropeu el germànic gard, abraçava les dues nocions de ‘jardí’ i ‘hort’, i en la nostra antiga toponímia hi ha bastants compostos de hortus (Horsavinyà, Hormoier, Hostafà, Hortells etc.), però cap de jardí.
.
Joan Coromines
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana

.

.

.

.

I, part de fora la clasta, hi ha un hort, tocant a la porta,
gran, ben bé un d’un jornal, voltat d’una tanca seguida.
Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos,
pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana.
Mai d’aquests arbres no es veu que el fruit s’afolli ni manqui,
ni d’hivern ni d’estiu, en tot l’any; ans el zèfir, que hi bufa
sempre, quan l’un apunta, en madura ja un altre, i la pera
sobre la pera envelleix, i la poma sobre la poma,
sobre el raïm el raïm i la figa sobre la figa.
Hi ha després una vinya de molt de fruit, arrelada,
l’una part de la qual, la solana, en un lloc descobert,
cou al sol, i els raïms, dels uns en fan verema
mentre, els altres, ja els fonyen; però més enllà hi ha els agrassos,
uns que treuen la flori uns altres que a pens negregen.
Venen per fi, vorejant la darrera tira, verdures
de tota mena, en rengles perfets, que tot l’any tenen llustre.
Dintre hi ha dues fonts que ragen, l’una escampant-se
pertot arreu del verger; i l’altra, girant, va per sota
del llindar de la clasta davant la casa alterosa;
i és d’allí que anava a treure aigua la gent de la vila.
Tals eren els dons jocunds dels déus a la casa d’Alcínous.

.
Odissea VII, 112-132
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

 

..

.

Sabemos que los griegos de los primeros tiempos desconocían los jardines de recreo y cultivaron exclusivamente huertos en las proximidades de las viviendas. Esto no quita para que en su mitología se haga referencia a más de un jardín, entre los que merece una mención especial el de las Hespérides, famoso por sus manzanas de oro custodiadas por un dragón de cien cabezas, al que dará muerte el infatigable Heracles (Hércules para los romanos) en una de sus más celebres gestas. En la Odisea aparecen asimismo descritos otros tres jardines de muy distinto tipo: el de la ninfa Calipso, el del Alcínoo, rey de los feacios y, por último, el de Laertes, padre de Ulises, en Ítaca.

[…]

Al cabo de un tiempo de peregrinar por el mar, Ulises da con sus huesos en la isla de Esqueria, donde conocerá el cautivador jardín de Alcínoo, rey de los feacios y nieto de Poseidón:

En el exterior del patio, junto a las puertas, hay un gran jardín de cuatro yugadas y alrededor del mismo se extiende un seto […] Allí han crecido grandes y florecientes árboles: perales, granados, manzanos de espléndidas pomas, dulces higueras y verdes olivos. Los frutos de estos árboles no se pierden ni faltan, ni en invierno ni en verano; son perennes; y el Céfiro, soplando constantemente, a un tiempo mismo produce unos y madura otros. La pera envejece sobre la pera y la manzana sobre la manzana, la uva sobre la uva y el higo sobre el higo. Allí han plantado una viña muy fructífera y parte de sus uvas se secan al sol en un lugar abrigado y llano, a otras las vendimian, a otras las pisan […] En el fondo del huerto […] crecían […] legumbres de todas clases, siempre lozanas. Hay en él dos fuentes: una corre por todo el huerto; la otra va hacia la excelsa morada y salde debajo del umbral, adonde acuden a por agua los ciudadanos.

Como vemos, su estructura y aspecto corresponden al de una plantación rústica idealizada. Tanto es así que los frutos se producen de forma ininterrumpida, estación tras estación. De hecho, su proverbial fertilidad se convertirá en un tópico y una referencia común entre los autores latinos. El reino de los feacios puede considerarse, según Jesús Lens y Javier Campos, “la primera utopía de nuestra tradición literaria y cultural”, en la que se mirarán las futuras sociedades ideales. […]

[…]

Santiago Beruete
Jardinosofía. Una historia filosófica de los jardines.

.

.

.

.

.

A costat de la cort es un vergier de quatre bòns arpents
a son entorn una cleda s’estend de totei lei costats.
Aquí se son plantats d’arbràs de drud fulhatge e de vertut,
periers e miugraniers e mai pomiers que fan la frucha bèla,
figuiera’ a figas doça’, e leis olius dei pus bèleis olivas.
D’ivèrn coma d’estiu, tot l’an la frucha manca pas, jamai
perís. L’aura tèbia que bofa sens cessar i fai venir
borrons e flors deis uns e per leis autre’una frucha aboriva.
Vielhís la pera sus la pera, e la poma subre la poma,
subre la gaspa lo rasim, e la figa sus lei borrauds.
Una vinha generosa ailà en doas se dividís; la part
qu’es solelhada en un terren dubèrt se causa dins li rais,
se i vendémian lei rasims, e d’unei ja son a la trolha;
mentre leis aspres perdon flor, d’autres començan a vairar.
Lo pus polit a pres plaça dessús la rega pus estrèma
ont tota mena buta e trelusís dins totei lei sasons.
Son dos sorgents, un es per asaigar d’abonde l’òrt entier,
l’autre passa sot lo sulhet e dintra per l’ostal. I vènon
lei gènts de tota la ciutat per i posar l’aiga dau bròc.
Eran lei bèus presents fachs per lei dieus au rei Alcinoòs.

.
Odissea VII, 112-132
Traducció de Robèrt Lafont

.

.

.

.

 

Jardí tancat

.

Hora de pau; autumne daurat. La tarda deixa
un rastre malencònic damunt el mar llatí.
D’ensomnis despullada, ma vida és la mateixa…
torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,
i l’èxtasi dels arbres i el pensament del mar,
el gest de les estàtues dins l’aigua qui medita
i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, dels marbres nítids fa espurnejar els caires,
tot repeteix l’antiga paraula de l’encís.
Més l’anima, dissolta dins enyoroses flaires,
no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
no podrà mai atènyer la inassolible flor;
que tot és deler inútil i és vana tota espera…
Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l’herbei fresquívol un bes de llum se posa
i al fons de l’avinguda clapeja l’Eros nu.
En l’aire de setembre s’encén l’última rosa,
la porta resta closa, i en el jardí ningú!

.

Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

.

.

.

Homer

Odissea. Vol. II

Fundació Bernat Metge. Marcelona, MMXI

ISBN: 9788498591934

.

.

.

Santiago Beruete

Jardinosofía
Una historia filosófica de los jardines

Turner Publicaciones. Madrid, 2016

ISBN: 9788416354085

.

.

.

Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca

revirada e glòsa de Robèrt Lafont

Ed. Jorn. Montpeirós, 2004

ISBN: 9782905213280

.

.

.

.