La Ilíada a «La taca humana», de Philip Roth

.

.

“…valdria més que no oblidàrem mai els mites, que no oblidàrem la nostra part elevada al nivell dels olímpics o controlada, inspirada, pels déus antics. Per cert, inspiració vol dir ‘algú que inspira, que envia el seu alè’ : i era reconfortant, a l’inici de La taca humana (del film i de l’esplèndida novel·la de Roth), veure el vell professor escrivint a la pissarra el primer vers de la Ilíada en grec: «Menin théa, Peleiadéou Akhilléos…» (‘Canta, deessa, la còlera d’Aquil·les el fill de Peleu’). Perquè si la deessa no canta, poc cantarem nosaltres. […].”

Joan Francesc Mira
Déus i literatura
El Temps, 30 de desembre de 2003
(Una biblioteca en el desert, p. 99)

.

.

.

.

It was in the summer of 1998 that my neighbor Coleman Silk— who, before retiring two years earlier, had been a classics professor at nearby Athena College for some twenty-odd years as well as serv­ing for sixteen more as the dean of faculty—confided to me that, at the age of seventy-one, he was having an affair with a thirty-four-year-old cleaning woman who worked down at the college. Twice a week she also cleaned the rural post office, a small gray clapboard shack that looked as if it might have sheltered an Okie family from the winds of the Dust Bowl back in the 1930s and that, sitting alone and forlorn across from the gas station and the general store, flies its American flag at the junction of the two roads that mark the commercial center of this mountainside town.

[…]

Philip Roth (Newark, USA, 1933)

Coleman had by then been at Athena almost all his academic life, an outgoing, sharp-witted, forcefully smooth big-city charmer, something of a warrior, something of an operator, hardly the pro­totypical pedantic professor of Latin and Greek (as witness the Conversational Greek and Latin Club that he started, heretically, as a young instructor). His venerable survey course in ancient Greek literature in translation—known as GHM, for Gods, Heroes, and Myth—was popular with students precisely because of everything direct, frank, and unacademically forceful in his comportment. “You know how European literature begins?” he’d ask, after having taken the roll at the first class meeting. “With a quarrel. All of Euro­pean literature springs from a fight.” And then he picked up his copy of The Iliad and read to the class the opening lines. “‘Divine Muse, sing of the ruinous wrath of Achilles… Begin where they first quarreled, Agamemnon the King of men, and great Achilles.’ And what are they quarreling about, these two violent, mighty souls? It’s as basic as a barroom brawl. They are quarreling over a woman. A girl, really. A girl stolen from her father. A girl abducted in a war. Mia kouri—that is how she is described in the poem. Mia, as in modern Greek, is the indefinite article ‘a’; kouri, or girl, evolves in modern Greek into kori, meaning daughter. Now, Agamemnon much prefers this girl to his wife, Clytemnestra. ‘Clytemnestra is not as good as she is,’ he says, ‘neither in face nor in figure.’ That puts directly enough, does it not, why he doesn’t want to give her up? When Achilles demands that Agamemnon return the girl to her father in order to assuage Apollo, the god who is murderously an­gry about the circumstances surrounding her abduction, Agamem­non refuses: he’ll agree only if Achilles gives him his girl in exchange. Thus reigniting Achilles. Adrenal Achilles: the most highly flammable of explosive wildmen any writer has ever enjoyed por­traying; especially where his prestige and his appetite are con­cerned, the most hypersensitive killing machine in the history of warfare. Celebrated Achilles: alienated and estranged by a slight to his honor. Great heroic Achilles, who, through the strength of his rage at an insult—the insult of not getting the girl—isolates him­self, positions himself defiantly outside the very society whose glo­rious protector he is and whose need of him is enormous. A quar­rel, then, a brutal quarrel over a young girl and her young body and the delights of sexual rapacity: there, for better or worse, in this of­fense against the phallic entitlement, the phallic dignity, of a power­house of a warrior prince, is how the great imaginative literature of Europe begins, and that is why, close to three thousand years later, we are going to begin there today…”

 .

Philip Roth
The human stain

.

.

.

.

.

.

.

.

Philip Roth

The human stain

Vintage Books

London, 2005

ISBN: 9780099282198

.

.

.

 

 

 

Sirenes

.

.

.

DAMUNT MON VAIXELL 

Damunt mon vaixell  
l’arc de Sant Martí  
com un gran cinyell.  
Totes les sirenes  
engronxant-se en ell. 

.

Joan Salvat Papasseit

L’irradiador del port i les gavines

.

.

.

.

LES SIRENES

.

«Prop de nosaltres, filles de l’Aqueloo, que corre entre l’Acarnània i l’Etòlia fins a desembocar al Jònic, naixien les Sirenes, amb ales i cossos d’ocells i amb rostres i pits bonics, túrgids, de dona. Al prin­cipi, doncs, nimfes fluvials, torrents i cascades varen contribuir a dis­ciplinar les seves veus, ja des del començament pura harmonia. Ig­noro el motiu que les va dur a la llunyana Creta, a la banda d’Aptera, on varen provocar les Muses en una lluita musical. Victorioses les qui he indicat en darrer lloc, varen arrencar, en puniment, les plomes de les Sirenes i es coronaven amb aquestes despulles. Emplomissades a poc a poc de nou, les Sirenes varen fugir, profundament fe­rides i avergonyides de la derrota, i triaven com a estada el paratge on s’obre, al nostre ponent, l’estret de Sicília. Veïnes d’Escil·la i Caribdis, ignoro el seu nombre. S’apliquen amb tenacitat al cant i duen a les mans, també de dona, delicats instruments de corda, que sospi­to que les han d’engavanyar. Res de comparable a la melodia i a la dolcesa de les seves cançons, a les orelles humanes. Res, però, de més perillós. Qui les escolta oblida deures, família, pàtria, tota rectitud, i corre cap a elles, als prats plens de flors, on troben la mort. Les Sire­nes se’ls mengen i s’asseuen després damunt els blancs ossos. N’hi ha, es diu, a milers. Des d’aquests incòmodes setials, les Sirenes, es­tudioses i dolentes, no es cansen d’afinar les cordes vocals, i les dels aparells. Per què són tan perverses? La maldat és de debò un dels misteris més foscos i tristos del nostre món de tenebror.» Tota aquesta tirallonga va mormolar, sense perdre alè, Arístocles, una mica inebriat, mentre Euforió, que també havia begut un bri de mas­sa, fingia escoltar-lo, tot empassant-se badalls amb entrenat res­pecte.

.

Salvador Espriu

Les Roques, i el mar, el blau

.

.

Salvador Espriu.

Les roques i el mar, el blau.

Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.

Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788429742008

..

.

 

.

.

Il disprezzo – El menyspreu – Le mépris, de Moravia (i de Godard), amb l’Odissea de fons

.

.

.

Battista proseguí, con quella sua voce di timbro singolarmente inumano, quasi me­tallico pure nella dolcezza: «Rheingold mi ha fatto una proposta che mi ha interessato… egli ha notato che in questi ultimi tempi hanno avuto molto suc­cesso i film con soggetti tratti dalla Bibbia… sono ef­fettivamente i film che hanno incassato di più», os­servò a questo punto, quasi pensosamente, ma come aprendo una parentesi alla quale lui stesso desiderava che non si annettesse alcuna importanza. « Ma per­ché?… Secondo me, perché la Bibbia è pur sempre il libro più sano che sia mai stato scritto in questo mon­do… Dunque, Rheingold mi ha detto: gli anglosas­soni hanno la Bibbia, voialtri mediterranei avete in­vece Omero… non è così?», egli si interruppe rivol­gendosi verso Rheingold, come incerto sulla citazione.

Alberto Moravia (Roma, 28 de novembre de 1907 - Roma, 26 de setembre de 1990)

«Proprio così», confermò Rheingold, non senza un’espressione di leggera ansietà nel viso sorridente.

«Per voialtri mediterranei», continuò Battista sem­pre citando Rheingold, «Omero è quello che la Bib­bia è per gli anglosassoni… perché non faremmo allora un film, per esempio, sull’Odissea? ».

Seguí il silenzio. Stupito, pensai di prender tempo e domandai, con sforzo: «L’Odissea intera o un epi­sodio dell’Odissea?».

«Abbiamo discusso la cosa», rispose subito Bat­tista, «e siamo venuti alla conclusione che sia meglio prendere in considerazione tutto il complesso dell’Odissea… ma questo non ha importanza… quello che piú importa», egli soggiunse alzando la voce, «è che, rileggendo l’Odissea, ho capito finalmente che cosa andavo cercando da tanto tempo senza rendermene conto… qualche cosa che sentivo di non poter trovare nei film neorealistici… qualche cosa, per esempio, che non ho mai trovato nei soggetti che lei, Molteni, mi ha proposto via via negli ultimi tempi… qualche cosa che, insomma, lo sentivo senza spiegarmelo bene, ci vuole nel cinema come ci vuole nella vita : la poesia».

Guardai di nuovo Rheingold: continuava a sorri­dere forse piú largamente di prima, e approvava con il capo. Dissi a caso, piuttosto seccamente : « Nell’Odissea, si sa, di poesia ce n’è tanta… tutto sta a farla passare nel film».

« Giusto », disse Battista prendendo un regolo dal tavolo e puntandomelo contro, « giusto… ma per far questo ci siete voi due, lei e Rheingold… io so che la poesia c’è… spetta a voi di tirarla fuori ».

Risposi: « L’Odissea è un mondo… si può tirarne fuori quel che si vuole… bisogna vedere da quale pun­to di vista ci si mette ».

Battista, adesso, pareva sconcertato dalla mia man­canza di entusiasmo e mi considerava con un’atten­zione pesante, come per indovinare quali intenzioni celassi dietro la mia freddezza. Finalmente parve ri­mandare quest’esame ad un secondo momento e, le­vatosi in piedi, fece il giro della tavola e prese a pas­seggiare su e giú per la stanza, a testa alta, le mani ficcate nelle tasche posteriori dei pantaloni. Noi ci voltammo per guardarlo; passeggiando egli riprese: « Quello che mi ha colpito soprattutto nell’Odissea è che la poesia di Omero è sempre spettacolare… quan­do dico spettacolo, dico ciò che infallibilmente piace al pubblico… prendiamo per esempio l’episodio di Nausicaa… tutte quelle belle fanciulle vestite di nulla che sguazzano nell’acqua sotto gli occhi di Ulisse nascosto dietro un cespuglio… ecco, avete, con qualche variante, una scena di Bellezze al bagno.., oppure prendete Polifemo : un mostro con un occhio solo, un gigante, un orco… ma è King Kong, uno dei massimi successi d’anteguerra… oppure ancora prendete Circe, nel suo castello… ma è Antinea, in Atlantide… Questo chiamo spettacolo… e questo spettacolo, come ho det­to, non è soltanto spettacolo ma anche poesia… ». Molto eccitato. Battista si fermò davanti a noi e disse con solennità: «Ecco come vedo un’Odissea prodotta dalla Trionfo Film ».

Non dissi nulla. Mi rendevo conto che poesia per Battista voleva dire qualche cosa di molto diverso da quello che intendevo io; e che, secondo questa sua concezione, l’Odissea della Trionfo Film sarebbe stato un film ricalcato sopra i grossi film biblici e in co­stume di Hollywood, con mostri, donne nude, scene di seduzione, erotismo e grandiloquenza. In fondo, come mi dissi, il gusto di Battista era ancora quello dei produttori italiani del tempo di D’Annunzio; e come avrebbe potuto essere diverso? Intanto Battista aveva rifatto il giro della scrivania, si era seduto di nuovo e mi diceva: « Allora Molteni, che ne dice? ».

[…]

.

Alberto Moravia

Il disprezzo

.

.

.

.

S’apartà de la balustrada, segué novament davant la tauleta i després, inclinant-se cap a mi i mirant-me als ulls, no sense solemnitat, digué:

— Seieu aquí davant… Aquest matí només enraona­rem… Haig de dir-vos moltes coses.

Vaig seure, Rheingold es posà bé la gorra sobre els ulls i continuà:

—  Com recordareu, Molteni, us estava explicant la meva interpretació de l’Odissea durant el viatge de Roma a Nàpols… Però aquesta conversa va ser interrompuda per l’arribada de Battista… En acabat, l’últim tros del viatge, vaig dormir i vaig ajornar l’explicació… ¿Us en recordeu, Molteni?

—  Ja ho crec.

—  Recordareu també que jo us havia donat la clau de l’Odissea d’aquesta manera: Ulisses triga deu anys a tornar a casa seva perquè, en realitat, en el seu subcons­cient, no desitja tornar-hi.

—  Sí.

—  Ara, doncs, us revelaré per quin motiu, segons el meu parer, Ulisses no desitja tornar a casa — digué Rheingold.

Callà un moment com si volgués subratllar l’inici de la revelació, i després, arrufant les celles i fitant-me amb la seva serietat autoritària, afegí:

— Ulisses no vol, en el seu subconscient, tornar a Ítaca, perquè en realitat les seves relacions amb Penèlope són dolentes… Heus aquí el motiu, Molteni… I aques­tes relacions són dolentes des d’abans de la marxa d’Ulisses cap a la guerra… És més: en realitat, Ulisses se’n va a la guerra perquè no s’hi troba bé, a casa seva… I no s’hi troba bé perquè, precisament, no està en bones relacions amb la muller.

Rheingold callà un instant sense abandonar, però, la seva expressió mig autoritària i mig didàctica; i jo ho vaig aprofitar per a canviar de lloc la cadira per tal de no rebre el sol als ulls. Després ell prosseguí:

—   Si les seves relacions amb Penèlope haguessin es­tat bones, Ulisses no se n’hauria anat a la guerra… Ulisses no és abrivat, bel·licós… Ulisses és un home prudent, assenyat i conscienciós… Si les seves relacions amb la muller fossin bones, Ulisses, per demostrar la seva solidaritat amb Menelau, es limitaria potser a enviar una expedició a les ordres d’algun dels seus homes de confiança… En lloc d’això, ell se’n va, aprofita l’ocasió de la guerra per a marxar i així defugir la seva muller.

—   Molt lògic.

—   Molt psicològic, voleu dir, Molteni — corregí Rheingold potser adonant-se del punt d’ironia de la meva veu—, molt psicològic… I tingueu present que tot de­pèn de la psicologia: sense psicologia, adéu-siau caràc­ters; i sense caràcters, adéu-siau història… Ara, «¿quina és la psicologia d’Ulisses i Penèlope?… Aquí la teniu. Penèlope és la dona tradicional de la Grècia arcaica, feu­dal, aristocràtica: virtuosa, noble, altiva, religiosa, bona mestressa de casa seva, bona mare, bona muller. En canvi, Ulisses anticipa els caràcters de la Grècia més tardana, la dels sofistes i els filòsofs: Ulisses és un home sense prejudicis i, si cal, sense escrúpols, agut, assenyat, intel·ligent, irreligiós, escèptic, sovint cínic i tot.

— Em sembla — vaig objectar — que pinteu molt negre el caràcter d’Ulisses… En realitat, a l’Odissea…

Però ell m’interrompé amb impaciència:

— No ens preocupem de l’Odissea, nosaltres… o més ben dit, nosaltres interpretem, desenrotllem l’Odissea… Fem una pel·lícula, Molteni… L’Odissea ja ha estat es­crita… en canvi, la pel·lícula, encara l’hem de fer.

Vaig callar novament, i ell reprengué:

— La raó de les males relacions entre Ulisses i Penè­lope està, doncs, en la diferència dels dos caràcters… Abans de la guerra de Troia, Ulisses ha fet alguna cosa que no ha agradat a Penèlope… Què ha estat?… És aquí on intervenen els Pretendents… A l’Odissea sabem que aspiren a la mà de Penèlope i mentrestant se la cam­pen a l’esquena d’Ulisses, a casa seva… Cal invertir la situació.

El vaig mirar amb la boca badada.

— No ho enteneu ? — preguntà ell —. Doncs bé, us ho explicaré de seguida… Els Pretendents (a nosaltres pot­ser ens convindrà de reduir els Pretendents a un sol personatge, per exemple Antínous), els Pretendents, doncs, estan enamorats de Penèlope des d’abans de la guerra de Troia… i, com que estan enamorats, la co­breixen de regals, segons els costums grecs… Penèlope, dona altiva, digna, a l’antiga, voldria rebutjar aquests regals, voldria sobretot que el marit fes fora els Preten­dents… però Ulisses, per algun motiu que encara no sabem i que trobarem fàcilment, no es vol barallar amb els Pretendents… Com a home assenyat que és, no dóna gaire importància al galanteig dels Pretendents, ja que sap que la muller li és fidel, i no fa tampoc gaire cas dels regals, que, en el fons, no li desagraden  del tot… Recordeu-vos que tots els grecs eren àvids de regals, Molteni… Certament, Ulisses no aconsella pas a Penèlope que cedeixi als desigs dels Pretendents, sinó tan sols que no els disgusti, perquè li sembla que no val la pena… Ulisses vol viure en pau, detesta els es­càndols… Penèlope, que s’ho esperava tot menys aques­ta passivitat d’Ulisses, està disgustada, gairebé ni ho creu… Ella protesta, es revolta… Però Ulisses no en fa cas, no li sembla que calgui indignar-se… Així acon­sella de nou a Penèlope que accepti els regals, que es mostri gentil; què li costa al capdavall?… I Penèlope, finalment, segueix el consell del marit… però alhora congria per ell un menyspreu pregon… Ella s’adona que ja no l’estima i li ho diu… Massa tard, aleshores, Ulisses s’adona que ha destruït amb la seva prudència l’amor de Penèlope… Ulisses mira de trobar el remei, de reconquistar la seva muller, però no ho aconsegueix… La seva vida a Itaca esdevé un infern… Desesperat, al final, s’agafa a l’ocasió de la guerra de Troia per anar-se’n de casa… Al cap de set anys la guerra s’acaba i Ulisses es fa a la mar per tornar a Ítaca… Però sap que a casa l’espera una dona que ja no l’estima, és més, que el menysprea… I per això, inconscientment, pren qualsevol pretext a fi de retardar aquest retorn tan ingrat i temut… Tanmateix, a la fi ha de tornar… Però en tor­nar li passa el mateix que al cavaller, el de la llegenda del drac, ho recordeu?… La princesa demanava al ca­valler que matés el drac per tal de merèixer el seu amor; el cavaller matava el drac i llavors la princesa l’estima­va… Així Penèlope, a la tornada d’Ulisses, després de demostrar-li que li ha estat fidel, li fa entendre que aques­ta fidelitat no vol dir pas amor, sinó tan sols dignitat… Ella tornarà a estimar-lo, en canvi, amb una condició: que ell mati els Pretendents… Ulisses, com sabem, no és gens sanguinari ni venjatiu… potser preferiria engegar-los, com se sol dir, a les bones, convencent-los… però aquesta vegada es determina… Ulisses sap en efecte que de la mort dels Pretendents depèn la consideració de Penèlope i també, per tant, el seu amor… Mata, doncs, els Pretendents… Llavors i només llavors Penèlope deixa de menysprear-lo i torna a estimar-lo… Així Ulisses i Penè­lope s’estimen novament, després de molts anys de sepa­ració… i celebren les veritables noces… una bluthoch-zeit, unes noces de sang… ¿Ho heu entès, doncs, Molteni? Resumint. Punt primer: Penèlope menysprea Ulis­ses per no haver reaccionat com a home, com a marit i com a rei contra la intromissió dels Pretendents… Punt segon: aquest menyspreu provoca la marxa d’Ulisses cap a la guerra de Troia… Punt tercer: Ulisses, sabent que a casa l’espera una dona que el menysprea, incons­cientment retarda tot al més possible el seu retorn… Punt quart: per reconquistar l’estimació i l’amor de Penèlope, Ulisses mata els Pretendents… Ho heu entès, Molteni?

Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935). Traductor de Il disprezzo.

Vaig dir que ho havia entès. En realitat tot això no era gaire difícil d’entendre. Però ara aquella sensació de repugnància que havia tingut des del començament per la interpretació psicoanalítica de Rheihgold renaixia en mi, més forta que mai, i em deixava perplex i atordit. 

[…]

.

Alberto Moravia

El menyspreu (traducció de Francesc Vallverdú)

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

"The movie within the movie". El film "l'Odissea", "filmat" en el film "Le mépris". Ulisses torna a veure la seva Ítaca

.

.

.

.

.

B.B.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Il disprezzo

Romanzo di Alberto Moravia

Bompiani

Milano-Roma, 1954

.

.

.

Alberto Moravia

El menyspreu

Traducció de Francesc Vallverdú

Biblioteca A tot vent, 127

Edicions Proa. Barcelona, 1966

.

.

Le mépris

Un film de Jean-Luc Godard

Avec Brigitte Bardot

Jack Palance

Michel Piccoli

Producció: Georges de Beauregard, Joseph E. Levine, Carlo Ponti –  1963

.

.