Arxius

Posts Tagged ‘Circe’

El viatge ulisseic en Dant i Baudelaire

.

.

ma misi me per l’alto mare aperto
[…]
Considerate la vostra semenza;
fatti nos foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza.
.
Dante. Inferno. XXVI

.

.

Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
[…]
Pour n’être pas changés en bêtes, ils s’enivrent
D’espace et de lumière et de cieux embrasés;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.
[…]
.
Charles Baudelaire. Le voyage. I

.

.

.

DanteDetail

.

.

.

………………………….«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
[…]
«O frati», dissi, «che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza».

Dante Alighieri
Inferno XXVI
.
.

……………………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb aquella nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
[…]
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
.
Traducció de Joan F. Mira
.

.

.

baudelaire1.

.

.

Pour l’enfant, amoureux de cartes et d’estampes,
L’Univers est égal à son vaste appétit.
Ah! que le monde est grand à la clarté des lampes!
Aux yeux du souvenir que le monde est petit!
.
Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
Le coeur gros de rancune et de désirs amers,
Et nous allons, suivant le rythme de la lame,
Berçant notre infini sur le fini des mers:
.
Les uns, joyeux de fuir une patrie infâme;
D’autres, l’horreur de leurs berceaux, et quelques-uns,
Astrologues noyés dans les yeux d’une femme,
La Circé tyrannique aux dangereux parfums.
.
Pour n’être pas changés en bêtes, ils s’enivrent
D’espace et de lumière et de cieux embrasés;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.
.
[…]
.
Charles Baudelaire.
Les feurs du mal. CXXVI
Le voyage. I

 

.
Per a un nen que li agradin els mapes i els gravats,
és l’univers tan ample com ho és el seu desig.
Que és gran, el món, amb llum de llànties,
i que petit que sembla en l’àmbit del record.
.
Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,
el cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,
i anem, acompanyats del ritme de l’onada,
gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:
.
els uns, molt venturosos, fugint de pàtria infame,
d’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,
astròlegs ofegats als ulls d’alguna dona,
de Circe, la tirànica de perillós perfum.
.
Per no ser transformats en bèsties, s’emborratxen
d’espai i claredat, d’altures incendiades;
el glaç, que els esgarrapa, el sol que els embruneix,
esborren dels seus cossos les marques de besades.
.
[…]
.
Traducció de Jordi Llovet
.
.
.

.
.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024

.

.

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Edició bilingüe i completa
a cura de Jordi Llovet

Col. Poesia, 100
Edicions 62. Barcelona, 2007
ISBN: 9788429755947

.

.

.

 

Penèlope, so, la mar vigi, mentre fi, i fa i desfà la te. «Afegiu un la», de Gerard Vergés

.

.

.

Afegiu un la

.

.
A Jesús Massip,
poeta des de sempre,
amic des de sempre

.
.
Escruta l’horitzó, la mar vigi
en silenci Penèlope. Està so.
Pel cel d’atzur una gavina vo;
s’esmuny, entre les algues, una angui.
.
I, mentre la filosa fila i fi,
la discreta Penèlope es conso
imaginant Ulisses que rodo
vagant pel món i anant de roda en pi.
.
Aquí la mà que fa i desfà la te,
i allí —pensa Penèlope— la ga
d’una brisa feliç inflant la ve.
.
Però nau ancorada no fa este.
I Ulisses, lluny, en una amena ca,
besa Circe i les sines li desce.
.

.
Gerard Vergés
Lliri entre cards (1988)

.

.

.

.

Gerard Vergés - Poesia completaGerard Vergés
Poesia completa
1982 – 2014
A cura de Sam Abrams

Óssa menor, 347
Edicions Proa. Barcelona 2015
ISBN: 9788475885926

.

.

.

 

 

Ulisses vs. Lluc l’evangelista i Pau de Tars. Renúncia vs. aspiració a la vida eterna, a «El Regne», d’Emmanuel Carrère.

.

.

.

Lo nou testamentEmperò nosaltres nos embarcàrem i anàrem a Asson per rebre allí a Pau, puix així ell ho havia disposat intentant fer lo viatge a peu. I havent-se juntat ab nosaltres en Asson, lo prenguérem i anàrem a Mitilene. I navegant des d’allí lo dia següent nos posàrem en frente de Quio, i a l’altre dia prenguérem port en Samos i al següent vinguérem a Milet. Perquè Pau s’havia proposat navegar més allà d’Èfeso per no detenir-se en l’Àsia, puix s’apressurava tot quant podia per a celebrar en Jerusalem lo dia de Pentecostes.

[…]

I havent-nos fet a la vela després que ens separàrem d’ells, anàrem via recta a Coos, i al dia següent a Rodes, i des d’allí a Pàtara. I havent trobat una barca que passava a Fenícia, entràrem en ella i ens férem a la vela. I quan haguérem arribat a Xipre, deixant-lo a mà esquerra, navegàrem amb rumbo a Síria, i arribàrem a Tiro, a on la barca havia de deixar lo càrrec. I com encontrássem deixebles, nos detinguérem allí set dies; los quals deien a Pau per medi de l’Esperit que no pujàs a Jerusalem. […]

Lluc
Fets dels Apòstols XX, 13-16, XXI, 1-4.
Traducció de Josep Melcior Prat (1832)

.

.

.

.

.

42

El Regne

Els records de Lluc són extraordinàriament precisos pel que fa a les circumstancies de la gran partença, i aquest passatge dels Fets m’agrada sobretot perquè em conec el decorat de memòria. Des de fa uns quants anys, vaig de vacances amb l’Hélène i els nens a l’illa grega de Patmos. Després d’haver pensat a comprar-ne una al Gard, ara és aquí on somiem tenir una casa. En el moment en què es­cric aquest capítol, principis de maig de 2012, tornem d’una estada dedicada a buscar-la, per desgràcia infructuo­sa, o almenys no del tot fructuosa, perquè amb els grecs tot és complicat, mai no se sap què esperar-se, què és pos­sible i què no ho és, quant costen les coses, a qui pertany què, a vegades t’exasperes fins al punt de pensar que el que els passa no és pas perquè sí. Espero que d’aquí al fi­nal d’aquest llibre ja hàgim trobat la casa. Mentrestant, quan llegeixo que «nosaltres», és a dir Lluc i els seus com­panys, «vam sortir de Tròada cap a Assos, on se’ns va afe­gir Pau», quan llegeixo que, «un cop el vam tenir a bord, vam navegar cap a Samos i, abans de dirigir-nos a Cos, vam fer escala a Milet», m’encanta i em fa l’efecte que ja hi sóc. Estimo i només aspiro a estimar més aquests còdols me­ravellosos que es desgranen al llarg de la costa turca —una costa que, per motius polítics, no figura en cap mapa de Grècia, de manera que les illes del Dodecanès semblen si­tuades al caire del món, a punt de caure en el buit. Amb relació a Patmos, Samos al nord i Cos al sud em recorden horaris de vaixells, desembarcaments en ports deserts en plena nit, retards i fins i tot travessies anul·lades a causa d’una tempesta —cal afegir-hi, pel que fa a Cos, els despat­xos d’arqueologia on es decideix el que es pot construir o restaurar en aquestes illes, i on els funcionaris es rabegen, si se’ls demana que almenys notifiquin aquesta decisió, dient que ho faran d’aquí a quinze dies, passats els quinze dies d’aquí a un mes, i així successivament. En resum, de Cos anem a Rodes —és el trajecte del Blue Star Ferry, que agafem cada estiu—, després de Rodes a Pàtara, on can­viem de vaixell i fem cap a Creta.

Com que en els Fets utilitza uns quants termes tècnics, alguns historiadors atribueixen a Lluc una bona experièn­cia de la navegació, però jo crec que aquesta experiència es limitava, abans del seu primer gran viatge, al cabotatge al mar Egeu. El Mediterrani és traïdor, s’hi navega procurant no perdre de vista la costa. Però per desgràcia, per anar fins a Judea no hi ha cap més remei: cal endinsar-se en alta mar. Vuit dies de travessia, sense tocar terra. Als vai­xells de càrrega hi ha algunes cabines per als passatgers rics, i per als altres, estores escampades a la coberta. Lluc i els seus companys formen part d’aquests altres, és clar. Durant la travessia, potser es tornen lívids, potser vomiten el menjar com l’equip de savis de L’estel misteriós. També, tots i cadascun, es deuen prendre per Ulisses.

Per força coneixen l’Odissea. En aquella època tothom coneix la Ilíada i l’Odissea. Els qui saben llegir, l’han apre­sa d’Homer, i als qui no en saben els han explicat la histò­ria. En els prop de vuit segles que fa que existeixen, els poemes homèrics han convertit els seus innombrables lec­tors en historiadors i geògrafs aficionats. Tothom n’ha re­dactat dissertacions a escola, i després, ja en l’edat adulta, ha tingut discussions animades sobre la qüestió de saber què és verídic o llegendari en els relats de la guerra de Troia, i per quins llocs reals va passar Ulisses. Quan Lluc i els seus companys de viatge, sols al bell mig de la mar a bord de la seva closca de nou, veuen aparèixer una illa a través de la boira, es deuen demanar si per casualitat no deu ser la dels lotòfags, la del ciclop Polifem, la de la maga Circe, que transforma els homes en porcs, o la de la nimfa Calipso, que els obre —si ella vol— les portes de la vida eterna.

43

La història es troba en el llibre V de l’Odissea. Des­prés de naufragar, Ulisses va anar a raure a l’illa de Calip­so i fa set anys que no se’n mou. L’illa fa olor de cedre i de tuia. Hi ha una vinya, quatre fonts d’aigua clara i praderies clapades durant tot l’any de violes i de julivert. La nimfa és bella i Ulisses hi jau. La vida en aquest jardí tan­cat és deliciosa, digna de fer oblidar al viatger l’objectiu del seu viatge, que és com se sap tornar a la seva illa pe­dregosa d’Ítaca, a la seva dona Penèlope, al seu fill Te­lèmac, en definitiva, al món del qual ve i que va haver d’abandonar fa temps per assetjar Troia. Però no l’oblida. L’enyor el tenalla. Entre dues nits d’èxtasi, es queda a la riba immòbil, pensatiu. Plora. A l’Olimp, Atena defensa la seva causa: la seva penitència, tot i ser voluptuosa, ja ha durat prou. Zeus, convençut, envia Hermes perquè noti­fiqui a Calipso que ha de deixar marxar l’heroi, «car no es vol que fineixi aquí, separat dels que estima, ans son destí és els seus que estima reveure i atènyer el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna.» Calipso s’esgarrifa. Està tristíssima. Però cedeix. Aquell vespre, Ulisses i ella es re­troben. Tots dos saben que l’endemà ell se n’anirà. A la cova on s’ho han passat tan bé fent l’amor, ella li serveix menjar i beure, enmig del silenci incòmode de les separa­cions imminents. Finalment, Calipso pateix massa. I fa un últim intent:

«Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! ¿Així, doncs, cap a casa, a la terra paterna que estimes, penses ara tot d’una partir?… Doncs, adéu, com et plagui. Si en el teu cor podies saber quina part de sofrences cal que emplenis abans d’arribar a la terra paterna, aquí, res­tant vora meu, guardaries aquest habitatge i fores lliure de mort, baldament enyoris de veure una muller, per la qual sempre estàs sospirant tots els dies. No, inferior al que és ella, jo em vano, amb tot, de no ser-ho, ni en el tirat ni en la planta; perquè ni està bé que una dona mai amb una immortal rivalitzi en figura i en rostre.»

I Ulisses contesta:

«Dea Augusta, no em tinguis d’això rancor; jo no dei­xo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri: ella és mortal i tu ets a recer de mort i vellura. Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni. I si m’esderna un déu enmig de les ones vinoses, ho sofriré, amb un cor, dins el pit, que els desastres endurà; car n’he passats ja molts, i n’he conegut de fatigues per mar i en guerra! Que vagi també aquesta amb aquelles.»

Traslladem, posem-hi guió, no tinguem por de reblar el clau. Calipso, que és el prototip de la rossa, aquella amb qui tots els homes voldrien fer-s’ho però no necessària­ment casar-se, la que obre el gas o es pren un pot de pasti­lles mentre el seu amant celebra la nit de Nadal amb la fa­mília, Calipso té una basa per retenir Ulisses més potent que les llàgrimes, que la tendresa i fins i tot que el velló rinxolat entre les cames. Ella pot oferir-li allò que tothom somia. Què és? L’eternitat. Ni més ni menys. Si Ulisses es queda amb ella, mai no morirà. Mai no envellirà. Mai no es posaran malalts. Tots dos conservaran per sempre, ella el cos miraculós d’una dona molt jove, i ell, la complexió robusta d’un home de quaranta anys al cim del seu poder de seducció. Dedicaran la vida eterna a cardar, a fer la migdiada al sol, a nedar al mar blau, a beure vi sense ressa­ca, a cardar més, sense cansar-se’n, a llegir poesia si els dóna la gana i, per què no, a escriure. Proposició tempta­dora, reconeix Ulisses. Però no, he de tornar a casa. A Ca­lipso li fa l’efecte que no ho ha entès bé. A casa? Ja saps què t’espera, a casa? Una dona que ja no està en la flor de la joventut, que té estries i cel·lulitis i que amb la meno­pausa no s’acabarà d’arreglar. Un fill que tu recordes com un noiet adorable, però que durant la teva absència s’ha convertit en un adolescent problemàtic i té tots els núme­ros per tornar-se toxicòman, islamista, obès, psicòtic, en fi, tot el que els pares temen per al seu fill. Tu mateix, si te’n vas, aviat seràs vell, et farà mal tot, la teva vida ja no serà res més que un passadís fosc que s’estreny, i per més atroç que sigui errar per aquell passadís amb el teu cami­nador i la teva perfusió sobre rodes, a les nits et desperta­ràs ebri de terror perquè la mort t’espera. Es això, la vida dels homes. Jo et proposo la dels déus. Reflexiona-hi.

Ja hi he reflexionat prou, diu Ulisses. I se’n va.

Molts comentaristes, des de Jean-Pierre Vernant fins a Luc Ferry, veuen en la tria d’Ulisses l’última paraula de la saviesa antiga, i potser de la saviesa a seques. La vida d’ho­me val més que la de déu, per la senzilla raó que és la ver­tadera. Un patiment autèntic val més que una felicitat il·lusòria. L’eternitat no és desitjable perquè no forma part del nostre destí. Aquest destí imperfecte, efímer i decebe­dor és el que hem de voler, cap a ell hem de tornar sem­pre, i tota la història d’Ulisses, tota la història dels homes que accepten no ser res més que homes per ser plenament homes, és la història d’aquest retorn.

En el cas de l’home modern no té gaire mèrit que apel·lem a aquesta saviesa perquè ja no hi ha ningú per fer-nos la proposició de Calipso. Però Lluc, Sòpatre i els altres sí que la van acceptar entusiasmats, aquesta proposició, i em pregunto si, quan passen pel costat d’una illa i la brisa els porta fins a la nau l’olor d’oliveres, de xiprers i de lligabos­cos, Lluc pensa en tot això.

No sé res de la seva infantesa ni de la seva adolescèn­cia, però m’imagino que devia somiar ser un heroi com Aquil·les —valent amb bogeria, que preferís una mort glo­riosa a una vida normal— o un home modèlic com Ulisses —capaç de sortir-se’n en totes les situacions possibles, de seduir les dones i de conciliar els homes, meravellosament aclimatat a la vida. I suposo que després, en créixer, va deixar d’identificar-se amb els herois homèrics perquè allò no funcionava. Perquè ell no s’hi assemblava. Perquè no formava part, i s’hi va haver de decidir, de la feliç família dels homes a qui agrada la vida a la terra, a qui ja els està bé i que no en volen cap altra. Ell formava part de l’altra família, la dels inquiets, la dels malenconiosos, la d’aquells que creuen que la vida vertadera és en un altre lloc. Ens imaginem que en l’Antiguitat aquests homes eren minoritaris, clandestins, reduïts al silenci, i que van prendre el poder per conservar-lo fins als nostres dies gràcies al nos­tre tenebrós amic Pau, però tot i així tenien uns portaveus ben cèlebres. Plató, per començar, l’home segons el qual tota la nostra vida transcorre a l’interior d’una fosca caver­na on només percebem vagues reflexos del món real. Lluc devia llegir-lo: quatre segles després de la seva mort encara era molt conegut, tothom qui apreciava els pensaments elevats passava per una fase platònica. D’aquí, i a través de Filó, el platònic jueu d’Alexandria, va derivar, com molts dels seus contemporanis, cap al judaisme, i no s’hi va sentir gens desplaçat. Tenia l’ànima exiliada. A Egipte, s’enyora­va de Jerusalem. A Babilònia, s’enyorava de Jerusalem. I a Jerusalem, s’enyorava de la vertadera Jerusalem.

I llavors va conèixer Pau, que li promet directament la vida eterna. Pau diu el que ja deia Plató, que la vida a la terra és dolenta perquè l’home és fal·lible i la seva carn, degradable. Diu que l’únic que s’ha d’esperar d’aquesta vida és ser-ne deslliurat per anar allà on regna Crist. Evident­ment, allà on regna Crist no és tan sexi com allà on regna Calipso. Aquests cossos corruptibles que ressuscitaran in­corruptibles, és a dir, que ja no envelliran, ja no patiran, ja no desitjaran res més que la glòria de Déu, en aquest cas és millor veure’ls ocults sota llargues túniques i cantant càntics sense parar, que no pas nedant al mar completa­ment nus i acariciant-se els uns als altres. A mi això em repel·liria, però he d’admetre que a Lluc no el devia repel·lir. A més, no vull pas caricaturitzar ningú: l’extinció del desig no és només l’ideal dels beats puritans, sinó també d’altres persones que han reflexionat molt sobre la condi­ció humana, com ara els budistes. L’essencial és en una al­tra banda: en la inquietant semblança entre el que promet Pau i el que promet Calipso —ser deslliurat de la vida o, com diria l’Hervé, «sortir del vesper»— i en el desacord irreductible entre l’ideal de Pau i el d’Ulisses. L’un designa com a únic bé veritable el que l’altre denuncia com una il·lusió funesta. Ulisses diu que la saviesa consisteix a mirar sempre cap aquí baix i cap a la condició d’home, i Pau diu que consisteix a allunyar-se’n. Ulisses diu que el paradís és una ficció, i que per tant no importa gaire que sigui boni­ca; Pau diu que és l’única realitat. Pau, endut per l’emo­ció, arriba a felicitar Déu per haver triat el que no és per desfer el que és. És això el que va triar Lluc, és aquí on es va embarcar, ben literalment, i jo em pregunto si un cop a bord no li deu passar pel cap la sospita que està fent una bestiesa enorme. Que està dedicant tota la vida a una cosa que senzillament no existeix i girant l’esquena al que sí que existeix: la calor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa de la realitat.

.

Emmanuel Carrère
El Regne
Cap. II. Pau (Grècia, 50-58)

.

.

.

.

Lo nou testamentLo nou testament
de nostre senyor Jesucrist
traduhit de la vulgata llatina
en llengua catalana

Societat Inglesa i estrangera de la Bíblia
Estampa d’Anton Bergnes
Barcelona, 1836

.

.

.

Lo nou testament CBCLo Nou Testament
Traducció de Josep Melcior Prat

Corpus Biblicum Catalanicum
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008
ISBN: 9788484159483

.

.

.

.

El RegneEmmanuel Carrère

El Regne

Llibres Anagrama, 13
Editorial Anagrama. Barcelona, setembre 2015
ISBN: 9788433915214

.

..

.

 

Paràbola sobre la ceguesa (d’Homer), a l’Extinció, de Sebastià Alzamora

.

.

And poor old Homer blind, blind, as a bat

Ezra Pound
Canto II

.

Orb  com una rata pinyada […]  Homer…

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

.

ExtincióEscrivia:

Primera paràbola sobre la ceguesa. Orb com una rata pinyada, el vell i bon lladre Homer s’encaminava cap a Es­mirna, de bracet d’un companyó que havia fet per aquells camins que només ell coneixia. Es dirigien a un prostíbul ben conegut pels ciutadans d’aquell indret, que era regentat per una puta tan vella com el mateix Homer. Aquesta bagassa era coneguda amb el nom d’Europa, i, tot i que era protagonista de diversos coverbos i facècies populars, relatius a blennorràgies, gonorrees, lladelles i tota casta de xacres afectes als baixos, no deixava de ser una antiga i bona amiga d’Homer, i aquest sabia que ell i el seu mosso podien esperar-ne els beneficis de les comoditats que el cansament dels seus cossos exigia. Feia vint anys que Homer havia marxat d’Esmirna i mai fins aquell dia no hi havia pogut tornar, de manera que ja eren molts els qui el donaven per mort, gairebé tants com els pretendents a ocupar el jaç que Europa li reservava, sempre net i adesat, per si mai es decidia a revisitar el seu bordell. I avui era el dia en què Homer tornava a Esmirna i ho feia sense cap més possessió que la companyia i l’assistència del seu jove amic, però sense un ral dins la bossa, perquè ja feia anys que havia perdut la joventut i la vista, i ningú no mena­va por ni respecte a un lladre en aquelles condicions, per molt temut i sanguinari que hagués estat en altres èpoques: Homer, en efecte, era un lladre molt cercat, però d’un temps ençà, quan topava amb agutzils o sol­dats, el deixaven anar amb condescendència, ruixant-lo amb un plugim de befes doloroses. Aleshores Homer se sentia atacat per la melangia, i referia al seu company el relat de com havia estat, de jove, hostaler a la Bretanya, cap d’una família bella, pacífica i temorosa del Destí, i amo d’un negoci modest però pròsper. Se’l menjava, però, en aquells dies calmosos, una estranya recança: te­nia necessitat de recórrer terres llunyanes, i s’enyorava de llocs remots i ignorats que mai no havia de conèixer, si no era al preu d’abandonar casa, fortuna, fills i muller. Tanmateix es va determinar a fer-ho quan va conèixer un músic insòlit sobre el qual era capaç de divagar temps i temps, enraonant i inventant històries; en qual­sevol cas es devia tractar d’un home francament singu­lar, que li havia produït un impacte extraordinari. Gràcies a l’impuls que en va saber treure, Homer es va endinsar continent endins, convertint-se en un bandejat cèlebre, fins al punt que la plebs havia arribat a atribuir-li l’autoria d’una certa obra poètica. Però sobretot, l’entrega a un vagareig inajornable havia compensat Homer amb la coneixença d’Europa, la prostituta d’Esmirna, el verta­der amor que havía conegut al llarg de la seva vida, ja tan dilatada com atzarosa.

I ara hi tornava. Al cap de vint anys tornava a Es­mirna per reposar el cap damunt la falda del seu amor, perduts el nom, la força i les possessions, i ric tan sols d’un gaiato i de les atencions d’aquell noi que es deia el seu deixeble. Caminaven pels carrers i les places porticades de la ciutat, i, tan trista i desolada devia ser la seva estampa, que molts els oferien almoina, o, si més no, un plat de calent a la seva taula. Homer anava foragitant els samaritans amb renecs i improperis, i d’aquesta ma­nera acabaren trobant el portal del prostíbul d’Europa. Quan hi arribaren tot foren festes per part de les meu­ques, car totes coneixien el vell i bon lladre Homer: les més velles, perquè hi havien conviscut molts anys enre­re; les més joves, perquè anaven amb el cap ple de les històries que se’n contaven i amb els ulls humits pel gest de la seva madona, que cada dia preparava el llit per a aquell desconegut que tots donaven per difunt. Final­ment Europa davallà les escales i, amb els seus ulls ena­morats, veié tot el vestíbul de casa seva ple de la huma­nitat d’aquell rodamón que tornava amb el propòsit de deixar-se estimar per ella fins a la mort. Ho acceptà se­renament, sense sorpresa, amb l’alegria segura de qui rep una paga justa. Somrigué contemplant com Homer espantava els pretendents amb les últimes engrunes de la seva llegenda ferotge, i després l’abraçà i el besà entre els cridets d’emoció de totes les altres putes. Homer demanà llavors, commogut, pel seu companyó, i fou gran la seva sorpresa quan li respongueren que no havien re­parat, a la seva arribada, que anàs acompanyat de ningú, i que si de veres un jove havia vingut amb ell fins a la casa, es devia haver esmunyit del seu costat en el mo­ment de picar a la porta.

Homer deixà de cavil·lar sobre el noi quan Europa el prengué de la mà i el féu pujar a la cambra dins la qual un llit havia restat intacte durant vint anys, esperant aquell encontre. Una vegada allà, i sense més preàmbuls, la dona es despullà de les fines vestidures que cobrien el seu cos, el qual, tot i que havia envellit també, ho havia fet millor que el d’Homer, i deixà que les mans tan des­pertes del cec palpassin la tebiesa d’una pell que, a pesar de les arrugues, s’havia conservat delicada i poderosa. A continuació el despullà a ell, i abans de donar inici als jocs de l’amor, Europa oferí a Homer una copa d’un brandi vell, robust i olorós, procedent d’aquella Bretan­ya que havia vist néixer el lladre. Quan Homer se l’ha­gué pres, Europa afirmà que aquell era el beuratge amb el qual Circe encantava la voluntat d’Odisseu. Homer començà a sentir un lleu i dolç mareig; si hagués estat capaç de veure-hi, se n’hauria adonat que la figura nua d’Europa no es reflectia en el mirall que hi havia penjat del sostre, part damunt el llit.

.

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

SEBASTIÀ ALZAMORA

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972)

 

.

 

..

 

.

ExtincióSebastià Alzamora

L’Extinció

El balancí, 345
Edicions 62.Barcelona, 1999
ISBN: 9788429745061

.

.

.

 

Dos Elpènors

.

.

El vent de garbí
i el vi
m’emporten
dolçament,
ràpidament,
a la Styx morta.
.
Cerverí el Jove [Josep Pla]
Viaje en autobús

.

.

.

.

.

HÉROE, NO

.
El que al oír los pasos de sus compañeros
alejarse por los guijarros, en su embriaguez,
en lugar de bajar la escalera que había subido, saltó directamente
y se partió el cuello, fue el primero en llegar
ante la negra oquedad. Y no le hicieron falta
aquellas profecías de Tiresias. Ni tocó tampoco
la sangre del carnero negro. Lo único que pidió
fue un codo de tierra en la costa de Eea;
y que allí plantaran su remo, aquel con que bogaba
junto a sus compañeros. De modo que gloria y honor
al mozo hermoso. La cabeza un poco a pájaros la tenía. Con todo,
¿acaso no había ayudado también él en lo posible
en el gran viaje? Por eso precisamente el Poeta
lo recuerda aparte, aunque con cierto desprecio;
y quizá justo por eso con más amor.
.

Yannis Ritsos
Testimonios II
Traducción de Román Bermejo

.

.

.

XI

.

Elpènor

.

De l’odre fins a la resseca gorja
feres, oh vi, tants de camins vermells!
Veia dansar les llunes a parells
en un cel enfurit com una forja.
.
Quin salt, el meu, de ràfec a llamborda,
sense relleix, sense graó intermig!
Ara, si em moc, no sento mon trepig,
car ombra só dins la sauleda borda.
.
Viure? Per què? Oh corba de periples!
Fregar, tot just, ribatges impossibles,
voltar una mar amb alirets damunt.
.
Desig, renom, virtut, triple quimera!
Germans de rem, jo enfilo la drecera:
vindreu amargs, cansats, i d’un a un.
.

Mercè Rodoreda
Evocació dels morts
Món d’Ulisses

.

.

.

Car n’hi havia un, Elpènor, que era el més jove,
ni massa brau a la guerra ni ben encaixat de senderi,
que em dormia de banda, al terrat del temple de Circe,
pel desig de la fresca i feixuc del vi com estava.
I, en sentir l’aldarull i el trepig dels companys que es movien,
ell que s’aixeca de sobte i, fugint-li tota memòria
que per tornar-se’n a baix calia passar per l’escala,
se m’afua de dret i s’esbalça del sostre i es trenca
les vèrtebres del coll; i el seu buf a l’Hades davalla.
.

Odissea, X, 552-560
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

I és el primer de venir el buf d’Elpènor, que encara
no estava sepultat dins la terra d’amples carreres,
car havíem deixat el seu cos dins la sala de Circe,
sense exèquies ni plors, car un altre delè’ ens acuitava.
Jo, quan el veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima,
i, fent sentir la veu, li dic paraules alades:
»—Elpènor, ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges?
Més has fet via a peu que jo amb el negre navili!
»Dic, i ell, gemegant, em respon amb aquestes paraules:
»—Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses!
M’han perdut el malfet d’un déu i el vi sense mida.
Dalt de la sala de Circe ajaçat, no vaig adonar-me
que per tornar-me’n a baix calia passar per l’escala
i, afuant-me pel dret, vaig caure del sostre i vaig rompre’m
les vèrtebres del coll; i el meu buf davallà dintre l’Hades.
I ara pels teus que no són ací i que t’esperen t’imploro,
i per Telèmac, l’únic infant que has deixat a les sales;
car jo sé que d’ací, partint de l’estatge de l’Hades,
atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea:
doncs allí, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego,
no em deixis sense plor ni funerals, en tornar-te’n,
abandonant-me, no sigui que els déus per mi se t’ireixin.
Vulgues cremar-me amb tot l’arnès que tinc, i amuntega
un monument per a mi a l’areny de la mar blanquinosa
per fer saber la meva dissort fins als homes a néixer.
Fes-me les honres que et dic, i planta’m sobre la tomba
el rem amb què vivint jo remava, quan era amb la colla.
»Tal va dir, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta:
»—Tot això, dissortat, jo, he d’acomplir-ho, no temis.
.

Odissea, XI, 51-80
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

 

Josep Pla ((Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

Josep Pla (Palafrugell, 8-03-1897 – Llofriu, 23-04-1981)

José Pla

Viaje en autobús

Áncora y Delfín, 3

Ediciones Destino

Barcelona, 1943 (2ª ed.)

.

.

 

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia, 1909 – Atenes, 1990)

Ritsos - TestimoniosYannis Ritsos

Testimonios II y III

Traducción de Román Bermejo López-Muñiz

Icaria – Poesía, 48

Icaria editorial, s.a. Barcelona, 2007

ISBN: 9788474268829

.

.

 

.

..

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983)

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

 

.

Riba 1

Carles Riba i Bracons (Barcelona,  1893 – 1959)

.

Odissea - Riba - FBM - IIHomer

Odissea. Vol. II

Traducció poètica de Carles Riba

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2011

ISBN: 9788498591934

..

 

 

L’Ulisses de Graves

.

.

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves  (Londres, 1895 - Deià, 1985) Font: Robert Graves org

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

.
To the much-tossed Ulysses, never done
….With woman wether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
….And wifely she a hero to him bore.
.
Their counter-changings terrified his way:
….They were the clashing rocks, Symplegades,
Scylla and Charybdis too were they;
Now angry storms frosting the sea with spray
….And now the lotus island’s drunken ease.
.
They multiplied into the Sirens’ throng,
….Forewarned by fear of whom he stood bound fast
Hand and foot helpless to the vessel’s mast,
Yet would not stop his ears: daring their song
….He groaned and sweated till that shore was past.
.
One, two and many: flesh had made him blind,
….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind —
Triumph of flesh and afterwards to find
….Still those same terrors wherewith flesh was racked.
.
His viles were witty and his fame far known,
Every king’s daughter sought him for her own,
….Yet he was nothing to be won or lost.
….All lands to him were Ithaca: love-tossed
He loathed the fraud, yet would not bed alone.

.

Robert Graves
.
.

.
ULISSES

Al molt sacsejat Ulisses, mai no saciat / de dona sigui abillada d’esposa o de puta, / Penèlope i Circe li semblaven una sola: / ella com una puta feia realitat les seves fantasies lascives, / i conjugalment ella li parí un heroi.
.
Les seves metamorfosis aterrien la seva ruta: / eren els esculls entrexocants, les Simplègades, / i Escil·la i Caribdis eren elles també; / ara irades tempestes glaçant el mar amb escuma / i ara l’embriac ablaniment a l’illa del lotus.
.
Es multiplicaven en la munió de les sirenes,/ previngut per la por de les quals s’estigué ben lligat / privat de mà i peu a l’arbre del vaixell, / si bé no volgué tapar-se les orelles: exposant-se al seu cant / gemegà i suà fins que aquella platja fou passada.
.
Una, dues, i moltes: la carn l’havia encegat, / la carn obtenia un plaer sols en l’acte, / la carn fixava un únic propòsit en la ment… / Triomf de la carn i després trobar / encara aquells mateixos terrors allà on la carn era turmentada.
.
Les seves vileses eren enginyoses i la seva fama molt reconeguda, / tota filla de rei el volia per a ella sola, / astut i enginyós i molt anomenat, / però ell no era res a ésser guanyat o perdut. / Totes les terres eren Ítaca per a ell: sacsejat d’amor / odiava el frau, però no volia jeure sol.
.
.

.

.

.

8. Ulysses

Robert Graves

Contingut en el recull Poems 1930-1933 (publicat el 1933), el poema és una aportació més a les diferents versions sobre el personatge d’Odisseu-Ulisses que s’han fet en la literatura uni­versal i que a les primeres dècades del segle XX rep una aten­ció particular. S’ha de posar en relació amb una sèrie de poe­mes de Graves que per aqueix temps plantegen un conflicte entre el plaer i l’amor, entre la naturalesa carnal de l’home i els dons morals i espirituals que ofereix la dona. Així, doncs, com en altres ocasions, la narració en tercera persona d’un relat mitològic és vehicle de la problemàtica personal de l’autor.

El poema s’obre amb el qualificatiu “much tossed” aplicat a Ulisses, que substitueix l’homèric polytlas, “que ha sofert molt”, pel sentit de “molt bressat”, segurament pel balanceig de les ones, amb la qual cosa ens apropa als versos inicials de l’Odissea que recorden el camí errívol de l’heroi. Pel que segueix, podem entendre que també es refereix a la multipli­citat d’experiències amoroses, ja que se’ns el presenta com un seductor que no fa diferència entre els dos tipus de dona pre­sents en l’imaginari masculí universal: l’esposa i la prostituta, encarnades en Penèlope i Circe, respectivament:

To the much-tossed Ulysses, never done
…………….With woman whether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
…………….And wifely she a hero to him bore.

Al molt bressat Ulisses, mai no assaciat/ amb dona, ja vestida d’esposa o de bagassa,/ Penèlope i Circe li semblaven una sola:/ ella com una bagassa feia realitat els seu capricis sen­suals,/ i a la manera d’esposa, ella li parí un heroi.

Això que podria representar una superació de la divisió en categories tradicional, ja que a ambdues figures se’ls atribueix la mateixa capacitat per al plaer i per fer de mares (vénen al·ludides al poema indistintament pel pronom “she”), mostra una connotació negativa al llarg del poema. La segona i la ter­cera estrofa recorden episodis del viatge d’Ulisses evocats, no en ordre cronològic, sinó de manera impressionista: les Simplègades o roques entrexocants, Escil·la i Caribdis, l’illa dels lotòfags. Aquests episodis són pretext per introduir dife­rents aparences (“their counter-changings”) de la figura de la dona en un aspecte aterrador, les quals es multipliquen en les Sirenes: es recorda amb fidelitat el passatge del cant XII de l’Odissea, de com Ulisses en passar-hi per davant es fa lligar de peus i mans al pal del vaixell, però no es tapa les orelles amb cera, com ha fet fer als seus companys, per poder escoltar el que canten.

La conseqüència de la multiplicació i la indiferenciació de les dones que va coneixent l’heroi (fins i tot la figura de Nausica pareix multiplicar-se quan s’al·ludeix al fet que “cada filla de rei el cercava per a ella sola”) és el terror davant d’una sexualitat incontrolada i mal assumida:

One, two and many: flesh had made him blind,
…………….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind_
Triumph of flesh and afterwards to find
…………….Still those same terrors wherewith flesh was racked.

Una, dues i moltes: la carn l’havia encegat,/ la carn tenia sol plaer en l’acte,/ la carn posava un sol propòsit en la ment…/ El triomf de la carn, i després, trobar/ encara aquel mateixos terrors allà on la carn era turmentada.

Per això, l’Ulisses de Graves, a diferència de l’homèric, no té una meta en el retorn a una pàtria i a una esposa; dominat per l’amor físic, és incapaç de trobar un punt de referència: “totes les terres per a ell eren Ítaca”.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll
Robert Graves i el món clàssic

.

.

.

Robert GravesMaria Rosa Llabrés i Ripoll

Robert Graves i el món clàssic

Llibres de la nostra terra, 70
Lleonard Muntaner, editor. Palma (Mallorca),2006
ISBN: 9788496242807

.

.

.

 

La Circe de Claribel Alegría

.

.

.

Circe

.

Clara Isabel Alegría Vides (Estelí, Nicaragua, 1924)

Clara Isabel Alegría Vides (Estelí, Nicaragua, 1924)

Circe es mi nombre
me llaman bruja
y maga
y hechicera.
Amo el mar
la furia del mar
contra las rocas
y sus acantilados
tenebrosos.
Nunca amé a un mortal
ni siquiera a Ulises
pude amar.
Me gusta lo fugaz:
la chispa
y no la hoguera
el encuentro fortuito
sin adioses.
Fui siempre fiel a mi destino
me impulsaba
jugaba con los hombres
caían aturdidos
en mis redes
los convertía en bestias
los volvía a su forma
y seguían amándome
y tejían guirnaldas para mí.
Me cansé de mi juego
era pueril
los expulsé a todos
de una vez
me quedé sin esclavas
ni efebos
sin bestias
sola
en mi isla sepulcral
yo sola frente al mar
con los alisios
condenada a mí misma
y a la paz.
Mis recuerdos son tersos
tengo dura y vacía
la mirada
mirada de gaviota
y de albatros.
Quizá si hubiese amado
algún dardo heriría mi memoria.

.

Claribel Alegría
Saudade

.

.

.

.