Arxius

Posts Tagged ‘Clementina Arderiu’

«Rododactilos». Aurores i solixents

.«»

Tota aurora m’ullprèn…

J. V. Foix

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella,

Josep Carner
Nabí (inici)

.

.

.

.

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora

Homer. Odissea. Trad. (2ª) de Carles Riba (1953)

.

.

.

.

Presenta l’aurora sas faixas vermellas,
Y brincan joyosas las cabras y auvellas,
Y tot es alegre graciós y eixarit.

Josep Galiana
Rimas catalanas (1862)

.

.

.

L’aurora apunta, ‘l ventijol ja besa
la rosa tota encesa
de voloptuosos colors vivificants;

Francesch Ubach i Vinyeta
Celistias (1866)

.

.

.

Los ayres eran glops de perfum;
primaverenca rosa de llum,
rèyans la aurora.

Jacint Verdaguer.
Jesús infant. Nazareth (1890)

.

.

.

Tal l’aurora empapa
sa rojó’en la neu,
donantli una capa
de coloràm lleu.

Joaquim Ruyra
El país del Pler (1918)

.

.

.

És un dels meus primers records, suau com un núvol llevantí d’aquells que l’Aurora tiny amb els seus dits de rosa.

Llorenç Riber
La minyonia d’un infant orat (1935)

.

.

.

I la frescor divina del matí
com venguda del cel banya les coses,
i de l’aurora, en l’aigua del jardí,
es reflecteixen les primeres roses.

Miquel Forteza
L’íntim recer (1936)

.

.

.

Les mans de l’Aurora entreobrien les portes del dia i la resplendor del sol, llunyà encara, posà un tremolor de llum en la nit i començaren d’apagar-s’hi les estrelles.

Josep Pous i Pagès
Prometeu i l’àguila
De la pau i del combat
(1948)

.

.

.

El sol, efectivament, surt —cosa que en determinats moments de la meva vida em semblà impossible—, es produeix la rosada matinal —l’aurora amb els seus dits de rosa— i l’aire és d’una frescor i limpidesa agradabilíssima.

Josep Pla
Les hores (1953)

.

.

.

¿Et veuré rosat d’aurora,
món darrer?
Vine amb mi, l’amic de sempre:
sense tu,
no podria volar gaire
ni segur.

Clementina Arderiu
És a dir (1959)

.

.

.

Mirada de ginesta de l’aurora, esveltesa d’esperes de
l’aurora, braços argollats d’or d’aquesta aurora
que sosté la gavina interior als aeris jardins.

Agustí Bartra
L’home auroral (1977)

.

.

.

Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes color d’aurora, els peus de neu i nacre.

Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra… (1980)

.

.

.

Quan els dits de l’aurora
llepen el rostre dur del cel
i entreobren la cleda del dia que ja en fuig,

Carles Miralles
La mà de l’arquer (1990)

.

.

.

Pels pètals
a penes
una gota lentíssima de rosada
lliscava
quan, suaus les mans,
collíem la rosa
al ritme
de l’aurora creixent
desclosa.

Emili Rosales
Els dies i tu (1991)

.

.

.

Fes caure suaument les mànigues amples
del teu quimono fosc, nit d’amor,
dins que el pit rosat de l’aurora
entinti de desig la fràgil porcellana
dels llençols rebregats on descansa el seu cos.

Francesc Parcerisas
Focs d’octubre (1992)

.

.

.

L’ocell perfila
el contorn incopsable de l’aurora
que madura, sucosa de promeses.

Joana Raspall
Llum i gira-sols (1994)

.

.

.

 *  *  *  *  *

.

.

.

Jonàs

[…]

Tu, ¿què mai adoraves en l’aurora,
que tot seguit no és?

Dona

Servia l’alba amb la libació
de les rosades,
i amb flors no encara a bastament badades
i sense taca ni pugó.
Car l’alba inspira en fonedís auguri
l’avís de cada recomençament,
la sorpresa de cada pensament
i l’encís de l’amor abans no duri.
Oh delicada, decebuda fe!
Oh inútil cura de sos dits de rosa!
De tota bella cosa,
tant com llarg el desig, és curt l’alè.
I sort si, com l’aurora, la bellesa
traspunta i fina sobre el món esquiu,
mai abastada ni escomesa.
És ben pitjor si viu.
Marcida al bat de l’aire,
ella, l’alada, d’immortal costum,
acabarà com la captaire
que s’humilia o maleeix la llum.
Arran del tracte, la viltat comença.
Tu sola ets pura, tu que passes lleu,
oh gràcia fugint sens defallença,
gemec dels homes i sospir d’un déu.

Jonàs

L’aurora tem de viure i es preserva
del goig, que la prendria adelerat;
¿qui es fiarà de la rosada en l’herba,
nada en secret i morta d’amagat?
I el celatge amb color d’enamorada,
i, a contrasol, el degotís lluent,
nasqueren una matinada
d’aquella immensa força pacient
que fa una serralada
on cal un roc per a la font planyent.
El llamp, el tro, la majestat revelen
de Iahvè corrugat. La seva amor
envia missatgers que el món encelen
en esperança i en enyor.
I havent temut dels àngels les espases,
m’esllangueixo la posta en contemplant,
car Iahvè dura pel camí de brases
roentes que es desfan.—

Josep Carner
Nabí (VI) (1941)

.

 

 

Sirenes: llur cant és ple d’horror; Clementina Arderiu

.

.

.

SIRENES

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889 - 1976)

.

En un cel ventejat
els averanys s’imposen;
tenen les flors un toc
estrident de color;
i ve l’home del sac
pel camí solitari.

Però la mar em resta:
al meu davant la mar.

Ai alades sirenes
—qui us ha vist i no ho creu!—
arterament voldrien
anihilar el meu somni;
a la terra i a l’aigua
llur cant és ple d’horror.

Però la mar em resta:
al meu davant la mar.

Intentaven corones
i paraules meloses;
un gran cor hi llanguia…
Pobra de mi, el meu cor!
Intentaven corones
i paraules meloses…
Per navegar no em calen,
només em cal amor.

Però la mar és ampla:
al meu davant la mar.

.

Clementina Arderiu

És a dir
.

.

.

.

Clementina Arderiu

Contraclaror. Antologia poètica

Introducció, selecció i articles de

Maria Mercè Marçal

Clàssiques Catalanes, 3

Horsori Editorial. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496108486

.

.

.

El testament de Carles Riba

.

.

.

Complement a les meves disposicions testamentàries.  Plec a obrir després de la mort, el dia que Déu voldrà.

Signat: C. RIBA

.

.


……….A vint de gener de mil nou-cents cinquanta-tres, jo, Carles Riba i Bracons, entenc deixar ben establerts alguns punts en relació amb la meva mort, que serà, en data pròxima o encara remota, quan i com Déu disposarà…

……….Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega:  ´η ὰγάπη ούδὲποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats…

……….Preciso i disposo que tot allò que s’estimi útil per a mantenir la meva memòria a profit i bé de la meva pàtria catalana, en primer lloc tot allò referent a la publicació o no publicació de les meves obres literàries ja abans editades o encara inèdites, o de qualsevol paper que em concerneixi o que de mi provingui, es faci sota la direcció i a coneguda de la meva muller Clementina, assistida pels nostres fills, gendre i nores, i per aquells dels nostres amics sobrevivents que ella designarà, sabent, com ningú millor no pot saber, que han estat els més pròxims al meu cor i els que jo hauré jutjat més idonis per a la pia tasca.  Si la meva muller Clementina em premor, o morim tots dos plegats, els nostres fills, gendre i nores decidiran qui ha de formar aquest consell i qui l’ha de presidir, sempre en bon acord i en l’esperit que indico; i llavors per a la memòria i per a les obres de tots dos.

……….En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, així vull, deitjo i prego que es faci fins on humanament serà possible. I des d’aquest moment a tothom que hi cooperi avanço el noble mot inequívoc que en tota avinentesa, dient-lo o sentint-me’l dir, m’ha salvat i m’ha engrandit: que és el mot Gràcies!

Signat: C. Riba. —1953

.

.

Vida

Homenatge a Carles Riba 1893 – 1959

L’home. Les elegies. La seva mort.

15 taules fora de text. Textos inèdits. Apèndix

Cercle de Cultura Torras i Bages

Igualada. Número especial. 1964

.

.

.

.