«Com ressona un buirac ple de sagetes …» d’Homer a Verdaguer

.

.

.

.

Com ressona un buirac ple de sagetes
del ballester en la robusta espatlla
[…]

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant II. Flordeneu)

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l’aucell

Jacint Verdaguer
Canigó
(Cant VII. Passatge d’Hanníbal)

.

.

BUYRACH, bossa de tretes. Haec Pharetra, æ. Hic Corytus, ti. Qui porta buyrach. Pharetratus, a, um. Posar-se, ò penjar lo buyrach al costat. Lateri pharetram accommodare, aptare, appendere. Desguarnir, ò desarmar lo buyrach. Pharetram sagittis exarmare, exuere.

Gazophylacium catalano-latinum [1696]
Joan Lacavalleria Dulach

.

BUYRAC. s.m. Aljaba, carcax. Pharetra

Diccionario Catalán-Castellano-Latino [1803]
Joaquim Esteve i Josep Belvitges

.

.

.

.

.

[…] I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s’enfurí cor endins i, amb l’arc i el buirac clos a banda i banda, penjats a l’espatlla, davallà dels cims de l’Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l’esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l’engegava. I eren nombroses les pires de mort que cremaven sens fi.

Montserrat Ros i Ribas [2005].

.

.

.

[…] I Febos Apol·lo va atendre’l,
perquè amb el cor indignat baixà de l’Olimp, de les piques,
amb l’arc al coll i el buirac tapat per damunt i per sota.
Van brunzir les fletxes, és clar, quan ell es va moure
rere de l’aïrat, que talment com a nit caminava.
Va asseure’s lluny de les naus, tirà amb encert una fletxa
i un pom d’esclats de por brogí de l’arc fet de plata.
Primer anava apuntant les atzembles i els gossos veloços,
després ja els tirava dards de punta de pi sense errar-hi:
denses pires de morts ja sempre més hi cremaren.

Manuel Balasch [1997]

.

.

.

 

[…] I Febos Apol·lo el va escoltar; va baixar dels cims de l’Olimp irritat en el seu cor, portant a les espatlles l’arc i el buirac ben tapat en ambdós costats. Les fletxes ressonaven a la seva esquena, quan ell, indignat, es movia; i avançava semblant a la nit. Es va asseure lluny de les naus i va disparar una sageta. Un espetec esgarrifós va sortir del seu arc argentí. De primer tocava les mules i els gossos veloços, però després, tot engegant sagetes punxegudes, disparava contra els homes mateixos. I nombroses pires de cadàvers cremaven constantment.

Joan Alberich i Mariné [1996]

.

.

.

[…] i va exaudir-lo Febos Apol·lo,
que s’afuà, cims avall de l’Olimp amb el cor encès d’ira
i amb el buirac, ben clos als dos caps, i l’arc a l’espatlla.
Quan es mogué, quimerut, les seves fletxes dringaren
sobre l’esquena i partí semblant a la nit. Va apostar-se
lluny de les naus, després amollà la seva sageta.
L’arc d’argent engegà una esglaiosa dringada. D’antuvi
mules i gossos rabents va escometre, després sobre els homes
va disparar i dirigir les seves sagetes punxudes,
mentre espesses fogueres cremaven morts de continu.

Miquel Peix [1978]

.

.

.

[…] i Febus Apol·lo va atendre’l;
cordolgut davallà per les olímpiques serres
amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla.
Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena
quan ell es movia; així com la nit avançava.
Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa
i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne.
Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos
mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda
que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

Manuel Balasch [1971]

.

.

.

[…] i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de l’Olimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

 […] I l’oïa Febos Apòl·lon.
I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.
Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;
i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes
amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.
Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,
i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.
Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;
però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,
els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Josep Mª Llovera

.

.

.

[…] e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cossos morts.

Antoni Bulbena Tosell. Manuscrit  Bul 113 (ms.) de la Biblioteca Nacional de Catalunya. [1903 – 1923]

.

.

.

[…] Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; plé d’ ira ‘l cor, portant l’ arch en las espatllas y ‘l carcax tancat; á cada pas del deu airat ressonan demunt d’ ell las sagetas; s’ avansa temible com la nit. De sopte, ‘s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’ arch d’ argent fá un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ‘ls gossos ágils; més tot seguit lo deu dirigeix contra ‘ls guerrers un dart amarch, y d’ allavors gran nombre de fogueras no donava l’ abast á cremar los morts.

Conrad Roure [1879]

.

.

.

.

.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

[…]

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura cata­lana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del Calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzi­lla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vega­des i encara avui m’encisa profundament, com el pa ar­caic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.

En tots els llibres de mossèn Cinto, jo hi trobava un plaer únic, que no sabia definir, però que no em donaven els altres escriptors catalans, i ni remotament els caste­llans que ens havia fet conèixer el bon pare Moreu. Aquell encís de mossèn Cinto, per mi, venia menys de les coses que deia que de la manera com les deia, ama­gant dintre els seus mots una força màgica que els il·luminava amb una claror incomparable, donant-los en­sems una substància plenament saborosa. Era el geni de l’idioma que em parlava amb la veu d’ell. Recordo que sovint jo havia demanat a la gent gran en què consistia aquell estrany poder de mossèn Cinto. I tot­hom em responia el mateix: “El seu secret està en això: que és un pagès de la Plana de Vic i coneix de naixença aquell català tan pur i bo de la gent camperola.” Era l’ex­plicació més corrent que llavors es donava del miracle de mossèn Cinto. I fins semblava clara, però era radical­ment falsa. Jo ho intuïa vagament, perquè no em satis­feia gens ni mica. Quan obria un dels poemes de Verda­guer i hi trobava, per exemple, encastat amb una gràcia i una naturalitat sobiranes, un vers així:

com ressona el buirac ple de sagetes

que no se m’encallava a la boca, tot obligant-me a recór­rer al diccionari per entendre’l bé; i, un cop ben comprès, desxifrades les dues paraules de mi inconegudes que con­tenia, em donava un goig meravellós que m’obligava a redir-lo i a passar-me’l pels llavis tot el dia, llavors veia ben clar que aquella explicació de l’encís del poeta era del tot superficial. Els pagesos de la Plana de Vic no hi par­laven pas, d’aquella manera, ni haurien entès un vers semblant, per més vegades que els l’haguessin dit. I l’ex­traordinari, per mi, era comprovar que els altres poetes catalans, que jo igualment llegia, i molts dels quals ja co­neixia de vista, també n’hi posaven, de mots obscurs, a les seves poesies, però instantàniament s’hi veien, com una taca en un llençol o com un escull que treu el cap en­mig de la mar plana. Fins anys després no vaig saber que aquell fenomen, llavors inexplicable per mi, era el fet su­perior, el “miracle”, que posa mossèn Cinto en un cim solitari i únic, per damunt de tots els altres escriptors, so­vint més savis o més plens, de la nostra Renaixença. Mossèn Cinto, més que un poeta excepcional, és el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX.

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902)

[…]

Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Memòries
VIII. L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum
dictionibus phrasibus illustratas,
ordine literario comprehendens

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

.

Antonio Jutglà Font, Joaquim Esteve i Josep Belvitges

Diccionario Catalán-Castellano-Latino 

Oficina Tecla viuda Pla

Barcelona, 1803

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer

La Ilíada

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Barcelona 1996. ISBN: 9788474108880

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i

en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de
Lluís Segalà i Estalella
— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.
Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica.

Sabadell, 1975

.

.

.

Iliada

Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879

.

.

.

Gaziel

Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I

Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981

.

.

.

.

 

 

En Conrad Roure es capfica amb la Ilíada

.

.

.

.

ESTUDIANT L’ILÍADA

.

Com que d’Homer, fòra de les seves obres, gaire bé rès se’n sab, s’ha escrit mólt referent a la seva naixensa, a la seva vida, als séus poemes y als que se li han atribuhit. Y tot s’ha tret del terreny de les conjectures, qu’és el terreny de més assombrosa fertilitat.

L’historiador d’Halicarnàs, Herodote, es el primer que va relatar en ses obres la vida d’Homer, fent constar el mateix Herodote que aquest poeta havia viscut quatre segles abans, ò sia nou segles abans de l’era cristiana, y encara Ciceró, Plini y altres, consideren que l’autor de l’Ilíada y l’Odissea visqué un segle més enllà de lo que aquell historiador suposa. ¡Anèu a esbrinar la certesa de lo esdevingut en la vida d’un home de vint y vuyt ò vint y nou segles enrera!

Més: en l’època en qu’es diu que va existir Homer, sols s’escrivia damunt de pedres ò de metalls; de manera que Herodote ha de relatar la vida del gran poeta, en sa major part quan menys, per tradició verbal, que en quatre ò cinch segles s’hauria format i trasformat cent voltes.

Conrad Roure
(Barcelona 1841 – 1928)

Fins hi hà comentaristes remarcables que donen raons poderoses per afirmar que l’Ilíada es obra d’un y l’Odissea d’un altre.

En mig de tanta nuvolositat no és possible treuren rès en clar, y fóra treball debades volguernos entretenir en narrar fets exposats per uns y negats per altres, y retreure opinions diverses sobre acontexements hipotètichs, gens documentats.

Emperò tenim al davant l’Ilíada, la grandiosa epopeya d’Homer, la progenitora de l’Odissea, l’Eneida, ’l Telèmach; d’admirable perfecció tant en sa forma com en son esperit; y ab tot, el seu argument ens porta un dubte, que si bé no fa desmerèixer en cap concepte el poema, ens plau exposar a la consideració dels llegidors.

Ilíada, sabem que prové d’Ilió, qu’era la ciutadela de Troya, y que per çò també, per sinècdoch, era coneguda la ciutat; y sabèm, pel text del poema, que Homer va proposarse descriure la guerra dels grechs contra’ls troyans fins a que Troya caygués en poder del aqueus.

¿Queda en l’epopeya completat així l’argument? Es a dir: ¿queda la ciutat de Troya, en el context de l’Ilíada, en poder dels grechs?… Nó. Acaba’l poema amb la mort d’Hèctor, fill de Príam, rey dels troyans, y les honres fúnebres que aquests, dintre de Troya, sense destorb de ningú, feren a Hèctor.

Axís donchs, per l’Ilíada, no sabèm si’Is grechs en definitiva s’apoderaren de la ciutat, ni, per consegüent, de quina manera se n’apoderaren.

Y aquí’ns esdevé’l dubte. ¿Es que no s’haurà trobat, o s’haurà perdut de l’obra algun cant que dexés complert l’argument com Homer se proposava?

En el cant XV, diu Júpiter: “Per últim Aquiles, furiós per la mort de Patrocle, matarà a Hèctor. Des d’aquest instant concediré d’allí a endavant la victoria als argius, fins y a tant que, inspirats per Minerva, hagen destruhit la superba Ilió.

Aquiles, en efecte, mata a Hèctor; però rès diu lo poema sobre la destrucció de Troya, que debía seguir, segons la transcrita manifestació de Júpiter.

En el cant XVIII diu Tétis al séu fill Aquiles: «Curta serà la teva existencia, a jutjar per lo que dius, donchs la mort t’espera axís que Hèctor mori.» Y acaba’l poema serse fer esment de la sòrt d’Aquiles, essent un acontexement primordial relatar en un poema la fi del hèroe que ha sigut anunciada per les divinitats qu’en la narració aparexen.

Y’l dubte de si manca quelcom per completar l’argument de l’Ilíada, se’ns referma al llegir l’Odissea, poema d’episodis subsegüents a la ruina de Troya, original del mateix Homer, y si fos d’altre autor (com alguns comentaristes sostenen), encara sería més palès el dubte.

En l’invocació de l’Odissea diu l’autor: «Musa, cóntem les aventures d’aquest home prudent (Ulisses) que després d’haver arruinat la sagrada ciutat d’Ilió va anar errant, mólts anys a diversos paíssos.» Axís, la ruina de Troya’l poeta la dóna ja per sapiguda; donchs en l’Ilíada devía venir consignar aquest fet tan culminant haventse proposat el poeta parlar d’aquella guerra fins a la destrucció de Troya.

Al cant III de la matexa Odissea, diu Nestor: «Allà (als camps de Troya) han trobat llur tomba’ls més grans capdills; allà jau Ayax, el gran guerrer semblant a Marte; allà jau Aquiles…»  Emperò la mort d’Aquiles, malgrat haverla decretada Júpiter, prevista Tètis y aquí ferla constar Néstor, no’s troba en l’Ilíada, hont devia trobarse essent Aquiles l’hèroe de l’epopeya.

Al cant IV, també de l’Odissea, fent referència a Ulisses, diu Menelau: «¡Quin gran servey va fer als grechs en el cavall de fusta hont els principals de l’armada, jo entre ells, s’havien tancat, duent els troyans la ruina y la mort!» Y no’s fa esment en l’Ilíada de rès del colossal cavall de fusta ab que’ls grechs entraren a Troya y l’arruinaren, qu’era l’objecte final del poema.

Les cites qu’hem retret, y altres que’n podriem retreure de les magistrals epopeyes homèriques, són el fonament del nostre dubte.

Si fets tan capdals com la mort d’Ulisses [sic] y la destrucció de Troya no’s troben en l’Ilíada, ò la Troyada com algun escriptor axís l’anomena no pas desatinadament, ja qu’en els referits poemes s’usen indistintament els noms d’Ilió y de Troya referintse a la ciutat de Príam, ¿cóm no podem sospitar que l’argument de l’Ilíada es incomplet?

Si tinguessem la seguretat de que l’Ilíada que conexèm es tal com la va dexar per termenada son autor, pensariem (si bé ab certa estranyesa), que aquest al donar fi al poema, volgué prescindir d’esplicar la mort d’Aquiles y la presa y destrucció de Troya; mes aquesta seguretat no la tenim y anèm a dir el per què.

Sabèm que l’ordenador del poema, dividintlo en vint y quatre cants, sigué’l famós gramàtich Aristarch, que visqué vuyt segles després d’Homer. ¿No podría ésser, donchs, que Aristarch no hagués ordenat la part final de l’epopeya per no haverla trobada ni tenir notícia d’ella?

Aristarch donà’l poema de la manera que va trobarlo, escrit vuyt centúries abans qu’ell, de la faysó més rudimentaria que pot suposarse, y no sabent si en aquell espay de tems se n’havia extraviat algun qu’altre fragment, qu’hem de considerar lo més probable.

¿Y podèm dir ab tota certesa que’l text que conexèm de l’Ilíada es exactament el qu’ordenà Aristarch, que va morir prop d’un segle abans de l’era cristiana?

Nosaltres, que tant admirèm a Homer, persistint en les referides incertituts, creyèm que no són a ell degudes les distraccions que’ls comentaristes troben en l’Ilíada; y quan llegim a Horaci que’ns diu en la cèlebre Epístola dels Pissons «quandoque bonus dormitat Homerus», ens preguntèm interiorment: ¿qui sab si l’endormiscat sigué Homer, ò’ls qu’en el transcurs de tants y tants segles nos han fet trasllat dels poemes homèrichs?

Conrat Roure

.

.

.

La mort de Licaó a mans d’Aquil·les

.

E Achilles molt los dampnificaua e molts de
lurs nobles oceya; entre los quals ocis lo Duch
Licaon e Euforbi, homens preats de gran virtut.

Les Històries Troyanes, de
Guiu de Columpnes (s. XIII)
Versió catalana de
Jacme Conesa (s. XIV)

.

.

.

En el seu llibre autobiogràfic “Errata. Una vida a examen”, George Steiner ens parla del seu pare que, provinent d’una família pobra, del medi txecoaaustriac encara proper al gueto jueu, s’havia elevat “a una eminència meteòrica”, amb una posició prominent d’advocat al Banc Central Austríac. Un pare que, amb clarividència inexorable, va percebre el desastre que s’acostava, fent que la família es traslladés de Viena a París l’any 1924, on hi nasqué George el 1929. Un pare que “personificava, igual com cada racó de la nostra casa parisenca, el tarannà, la prodigalitat i l’escalfor de l’emancipació judeoeuropea i centreeuropea.” El “judaisme orgullós” del seu pare “era, com el d’un Einstein o un Freud, d’un agnosticisme messiànic”. “Aquest judaisme d’esperança secular buscava en la filosofia, la literatura, l’erudició i la música alemanyes les seves garanties talismàniques”. Tot i que “l’absoluta necessitat d’ajudar diferents membres de la seva familia menys qualificats, el fracàs de la monarquia dual i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial l’havien fet entrar en les finances”, aquesta activitat, en el fons “el deixava quasi indiferent”. Per al fill volia una altra cosa, “havia de ser un professor i un autèntic erudit”. La seva educació fou “totalment trilingüe, entre el francès, l’anglès i l’alemany.” “Un cop a la setmana, una diminuta senyora escocesa apareixia per llegir Shakespeare per a mi i amb mi.” “Un erudit refugiat m’ensenyava grec i llatí. Exhalava una olor de sabó de rebaixes i tristesa.”

George Steiner (París, França 1929 )

El nen George “no podia encara concebre, ni menys expressar, quines eren les conviccions que movien el propòsit del [seu] pare.” Va acceptar, no obstant, “amb entusiame cec, la idea que l’estudi i una fam de comprensió eren els ideals més naturals, determinants.” El pare “havia construit per al seu fill un Talmud laic. Havia d’aprendre com llegir, com interioritzar la paraula i el comentari amb l’esperança, bé que dubtosa, que algun dia potser afegiria a aquest comentari, a la supervivència del text, un nou indici de llum.” La seva infància “va convertir-se en una festa absorbent”.

.

.

.

La confirmació va esdevenir-se un vespre de finals d’hi­vern, poc abans del meu sisè aniversari. El pare m’havia ex­plicat, a grans trets, la història de La Ilíada. N’havia mantin­gut l’exemplar fora del meu impacient abast. Ara l’obria davant nostre en la traducció de Johann-Heinrich Voss del 1793. El pare va anar al Cant XXI. Embogit per la mort del seu estimat Patrocle, Aquil·les està fent un carnatge entre els troians fugitius. Res no pot aturar la seva fúria homicida. Un dels fills de Príam es creua en el seu camí. El pobre Licaó aca­bava de tornar de Lemnos per ajudar el seu pare a defensar la seva ciutat en perill. Abans, Aquil·les l’havia fet presoner i l’havia venut com a esclau a Lemnos, posant-lo així irònica­ment fora de perill. Però Licaó ha tornat. Ara l’horroritzat jove reconeix el terror cec tronant-li a sobre. [George Steiner cita la versió de Robert Fages. El traductor al català empra la primera traducció de Balasch, excepte pel que fa al terme “company”, que substitueix per “amic”, com Fagles]:

…però ell l’esquivà i els genolls va aferrar-li
ajupint-se, i topà la llança, per sobre els muscles,
allà a terra, malgrat que volia afartar-se de carn ben humana.
Va posar-li una mà als genolls tot pregant-lo, i amb l’altra
li retenia la llança sense amollar-la, esmolada;
li parlà i li digué aquestes alades paraules:
«Agenollat t’ho suplico, salva’m, Aquil·les, respecta’m,
tu, tany de Zeus, perquè et sóc suplicant reverible…»

El terror abjecte de Licaó augmenta:

«Ara he estat rescatat per triple preu, i són dotze
les aurores que fa que, a Ílion, vaig arribar-hi
després de tant patiment. I ara la parca funesta
de nou em posa en mans teves. Em deu covar gran quimera
Zeus pare, que em torna a tu. Per viure poc va tenir-me
Laòtoe, mare meva…»

Un sofisma final, patètic:

«I una altra cosa et diré, i tu al pensament te la guardes:
per part de mare no sóc germà d’Hèctor: per tant, no em degollis,
Hèctor matà el teu amic, el qual era fort i amable.»

Línia en què el meu pare va aturar-se amb aire d’impotèn­cia estudiada. Què passava després, per l’amor de Déu? Jo de­via estar tremolant de frustració excitada, tremolant. Ah, va dir el pare, hi ha una omissió en la traducció de Voss, en rea­litat en totes les traduccions disponibles. Efectivament, hi ha­via l’original, el grec d’Homer, que estava obert sobre la tau­la, junt amb un lèxic i una gramàtica introductòria. Podíem intentar desxifrar l’emocionant passatge nosaltres mateixos?

No és, va afegir el pare, grec difícil. Potser ho aconseguiríem amb la resposta d’Aquil·les. I va agafar el meu dit, situant-lo a les paraules gregues  corresponents:

«No em parlis pas de rescat ni em facis discursos, imbècil!
Abans d’anar Patrocle a l’encontre del lúgubre dia
sí que llavors preferia salvar la vida als de Troia;
en vaig agafar moltíssims de vius, que em vaig vendre.
Avui, però, és impossible que esquivi la mort el qui em posi
davant de Troia algun déu a les mans, de tots els de Troia,
però encara molt més si és fill de Príam, ho juro.
Amic, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.
Serà en l’aurora d’un jorn, o bé a la tarda, o un migdia
quan algú en el xoc d’Ares reïxi l’alè a arrabassar-me
d’una llançada, o qui sap si amb la fletxa d’un arc disparada.»

I llavors, Aquil·les sacrifica Licaó agenollat.

El meu pare va llegir el grec unes quantes vegades. Em va fer pronunciar les síl·labes imitant-lo. Les pàgines del diccio­nari i la gramàtica volaven. Com quan als contorns d’un mo­saic brillantment acolorit que jau sota la sorra hi aboques ai­gua, les paraules, les frases formulars, van agafar forma i significat per a mi. Paraula a paraula murmurada, vers a vers. Recordo gràficament l’arravatament de meravella, de la cons­ciència d’un nen trasbalsat i madurat insegur, davant de l’ú­nica paraula «amic» enmig de la frase mortal: «Amic, també moriràs.» I davant l’enormitat, fins on podia fer-me’n càrrec, de la pregunta: «Per què et queixes d’aquesta manera?» Molt lentament, deixant-me la seva apreciadíssima ploma Waterman, el pare em va deixar traçar algunes de les lletres i els ac­cents grecs.

Aprofitant la meva excitació (passaria cert temps abans que descobrís que les traduccions d’Homer no ometien els trossos més emocionants), el pare em va fer una nova proposta, com de passada: «I si ens aprenguéssim unes quantes ratlles d’a­quest episodi de memòria?» Així la inhumanitat serena del missatge d’Aquil·les, el seu suau terror, no ens deixaria mai. Qui podria dir, a més a més, el que em trobaria a la tauleta de nit quan em retirés a la meva habitació? Hi vaig córrer cames ajudeu-me. I vaig trobar-hi el meu primer Homer. Potser la resta ha estat una nota a peu de pàgina d’aquell moment.

[…]

L’intercanvi fatal entre Licaó i Aquil·les concentra la ma­jor part del que la percepció ens concedeix com a límits de la paraula humana davant de la mort. Portar amb tu aquesta narració (aprendre-la de memòria) és posseir una doble de­fensa contra la il·lusió. Junt amb l’«Ivan Ilitx» de Tolstoi (Tolstoi és un dels nostres lectors preeminents de La Ilíada), el fatalisme d’Aquil·les -la seva momentània tendresa, blan­ca com els ulls de les figures arcaiques gregues- ens instrueix sobre la nostra trivialitat. Aquil·les és l’instrument lúcid d’a­questa extinció que habita a la vida. Més dur que l’alegre sentència de Falstaff que tots devem a Déu una vida, és el re­cordatori d’Aquil·les que tots devem una mort a la vida. Ha nascut una terrible claredat. Christopher Logue sent la llum del cas d’Aquil·les «cridant a través de tres mil anys». Com que inclou expressament la seva pròpia mort imminent en la del noi histèric, Aquil·les transmet un enigmàtic perdó: mentre està d’acord amb una realitat d’altra banda insupor­table, l’home perdona la vida, perdona la condició humana, pel fet de ser la cosa indiferent, finita que és.

.

George Steiner
Errata. Una vida a examen
Traducció d’Albert Mestres
.

.

.

.

.

.

“Coward, do not speak to me of ransom!
Before the day of terror overtook Patroklos,
sparing Trojans was my heart’s choice and rest—
thousands I seized alive and sold like sheep!
Now there’s not one who’ll run out with his life,
should the god throw him to me before Troy,
but none are more accursed than Priam’s sons . .
You too must die, my dear. Why do you care ?
Patroklos, a much better man, has died.
Or look at me—how large and fine I am—
a goddess bore me, and my father reigned,
yet I too have my destiny and death:
either at sunrise, night, or at high noon,
some warrior will spear me down in the lines,
or stick me with an arrow through the heel.”
.
He spoke so, and Lykaon lost his heart,
his spear dropped, and he fluttered his two hands
begging Achilles to hold back his sword.
The sword bit through his neck and collarbone,
and flashed blue sky. His face fell in the dust,
the black blood spouted out, and soaked the earth.
.
Achilles hurled Lykaon by his heel
in the Skamander, and spoke these winged words:
“Lie with the fish, they’ll dress your wounds, and lick
away your blood, and have no care for you,
nor will your mother groan beside your pyre
by the Skamander, nor will women wail
as you swirl down the rapids to the sea,
but the dark shadows of the fish will shiver,
lunging to snap Lykaon’s silver fat.
Die, Trojans—you must die till I reach Troy—
you’ll run in front, I’ll scythe you down behind,
nor will the azure Skamander save your lives,
whirling and silver, though you kill your bulls
and sheep, and throw a thousand one-hoofed horse,
still living, in the ripples. You must die,
and die and die and die, until the blood
of Hellas and Patroklos is avenged,
killed by the running ships when I was gone.”
.
Homer: Iliad, from Book XXI
Robert Lowell
Imitations

.

.

.

.
[…]. Come, friend, face your death, you, too.
And why are you so piteous about it?
Patróklos died, and he was a finer man
by far than you. You see, don’t you, how large
I am, and how well-made? My father is noble,
a goddess bore me. Yet death waits for me,
for me as well, in all the power of fate.

The Iliad, Book XXI.
Traducció de Robert Fitzgerald

.

Mor, donchs, amich, mor també.
¿A qué venen aquesta súplicas?
Patroclo ha sigut mort, y valia mes que tu.
¿No’m veus á mi alt y hermós com só?
¿nascut d’un pare ilustre y d’una mare inmortal?
Donchs bé; també a mí del mateix modo
la Mort i la Parca violenta m’agafarán […]

Ilíada. Cant XXI.
Traducció de Conrad Roure

.

[…] Así, amigo,
tu también morirás. ¿Por qué te quejas
de tu suerte en inútiles lamentos?
También murió Patroclo, que valía
mucho más que tú. ¿No ves ahora
cuán hermoso yo soy, y alto de talla?
¿Y no oiste decir que yo he nacido
de un padre valeroso, y que una Diosa
á luz me dio? Pues aún á mí la dura
Parca la vida cortará […].

Ilíada, Libro XXI.
Traducció de José Gómez Hermosilla

.

Meurs à ton tour, l’ami. Pourquoi ces sanglots et ces larmes?
Un plus brave que Lycaon est mort en Patrocle.
Ne vois-tu pas quel héros je suis, ma beauté, ma stature?
Issu d’un père valiant, je suis né d’une mère divine.
Et bien, je suis menacé par la mort et la Moire puissante.

L’Iliade. Chant XXI
Traduction de Phillippe Brunet

.

Pues ¡muere también tú, hombre! ¿A qué andas llorando tanto?
Murió Patroclo también, que era más que tú de muy largo.
Y ¿no ves yo mismo así cómo soy de grande y gallardo?,
y soy de padre de pro y de madre diosa soy parto:
pues aun sobre mí se cierne la muerte y duro malhado.

Ilíada, XXI
Versión rítmica de Agustín García Calvo

.

Company, també moriràs. Per què et queixes d’aquesta manera?
Si Patrocle ja és mort, aquell que tant et guanyava!
No t’adones tampoc que sóc ben plantat, un bell jove?
Vinc d’un pare famós i em parí una dea, és la mare:
doncs també em tocarà la mort, la parca ferrenya.

Ilíada. Cant XXI
Traducció (2ª) de Manuel Balasch
.

.

.

.

Laothoë one of Priam’s wives
Never saw her son again he was washed away
Now she can’t look at the sea she can’t think about
The bits unburied being eaten by fishes
He was the tall one the conscientious one
Who stayed out late pruning his father’s fig trees
Who was kidnapped who was ransomed
Who walked home barefoot from Arisbe
And rested for twelve days and was killed
LYCAON killed Lycaon unkilled Lycaon
Bending down branches to make wheels
Lycaon kidnapped Lycaon pruning by moonlight
Lycaon naked in a river pleading for his life
Being answered by Achilles No
.
Alice Oswald
Memorial

.

.

.

Les Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

George Steiner

Errata. Una vida a examen

Col. La mirada literària, 32

Proa – Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482566665

.

.

Robert Lowell

Imitations

Farrar, Straus and Giroux.

New York, 1990

ISBN: 9780374502607

.

.

The Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday. Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per

Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real.

Año de 1831.

.

.

L’iliade

Homère

Traduit du grec par Philippe Brunet

Éditions du Seuil. Paris, 2010

ISBN: 9782020978873

.

.

Homero. Ilíada.

Segunda versión corregida.

Versión rítmica de Agustín García Calvo.

Editorial Lucina. Zamora, 2003.

ISBN: 9788485708444

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber.

London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

.

Escamandre persegueix Aquil·les, a Barcelona, Rambla avall, la Mercè de 1880.

 

El dia 28 de setembre de 1880, el Diari Català publicava el cinquè lliurament d’unes cròniques titulades “Correspondencias d’un foraster” en la que un tal “Cosme Gras”, és a dir, un redactor sota pseudònim (com era costum habitual en el periodisme de l’època), dirigia unes suposades cartes a un amic seu, en Nofre, en les quals relata amb to crític i sorneguer l’ambient de la ciutat de Barcelona durant les festes de la Mercè, des dels seus preparatius (la primera crònica la publica el 19 de setembre) fins a la seva més o menys accidentada celebració.

 

Desconeixem qui pot haver-hi darrera el referit pseudònim de Cosme Gras, però cal tenir en compte que la redacció del Diari Català estava formada, bàsicament per en Valentí Almirall, que n’era el director, en Conrad Roure, en Leandre Pons i Dalmau, n’Antoni Feliu i Codina i en Joan Molas i Cases.

 

Als efectes que aquí volem ressaltar, cal recordar que el Diari Català, l’any anterior a la publicació de les citades cròniques, havia publicat, en fullets, la traducció de la Ilíada a càrrec d’en Conrad Roure.

 

Doncs bé, en el referit lliurament de les “Correspondencias d’un foraster”, Cosme Gras fa referència a l’aiguat que va caure a Barcelona el dia de la Mercè, el 26 de setembre, i comenta amb l’humor propi de l’època, que avui ens pot semblar un xic infantil i amb alguns tocs de “xaronisme”, els estralls que va causar la tempesta als guarniments colocats a la Rambla. Per a il·lustrar-ho recorre a la comparació grotesca amb l’episodi del Cant XXI de la Ilíada, en el que es produeix la baralla entre el riu Escamandre (o Xantos) i Aquil·les.

 

Anem a la crònica:

 

 

CORRESPONDENCIAS D’UN FORASTER

 

V

Barcelona 27 de Setembre.

 

Lo que es ahir, amich Nofre, ’l cel nos va regalar aigua pe’l pare y per la mare; ab un espetech de llamps y trons, que, qualsevol hauria dit que ’l Drach y la Patum se’n habían pujat al cel ab cos y ánima á treure las sevas habilitats.

 

Per cada cantó de la Rambla hi passavan mes d’un parell de molas d’aigua. L’ efecte era tan nou, que si la Comissió d’ eminencias no s’ hagués vist enganyada per las senyals negativas dels ulls de poll, podia haberho anunciat en aquell programa que ab tot y esser tan espayós no hi va capiguer l’espressar que las festas eran de Barcelona.

 

Va haberhi un moment en que ’l xáfech era una cosa sorprendenta. La Rambla, neta (de gent); las barracas de fira, plenas de goteras; las glassas dels archs, esllanguidas com un drap de cuyna al cap de la setmana; los gerros de cartró posats al peu dels grupos de pals, inclinantse com si caiguessen en basca al trobarse en aquella soletat sobtada; las encesas rosas de paper, posadas en los archs perqué la duresa del ferro d’ aquestos quedés moralment dissimulada per la tendresa de las flors, anavan esgroguehintse y emblanquintse. cóm si ab la desfeta tempestat s apoderés d’ ellas lo pavorós espant.

 

La gent ficada per las escaletas contemplant aquellas rieradas que balxavan aceras avall, esclamava: — ¡Que vindrà la riera d’en Malla!

 

¡Quina alegria vaig tenir! M’ afigurava que veuria en acció aquella escena culminant de l’ Iliada, en que ’l riu Xanto persegueix á Aquiles pera allunyarlo dels Troyans. Com tinch l’ imaginació sempre disposada á exaltarse, ja ’m feya cárrech de lo que succehiria. Un individuo de la Comissió de las espléndidas festas representant Aquiles, corrent Rambla avall al darrera dels forasters (representació dels Troyans) esbarats y mullats com uns peixos, buscant refugi en las entradas. La riera d’en Malla, com en lo poema homérich lo caudalós Xanto, encalsant amenassadora al Aquiles de fira, mes cremat que un cabo de realistas per la persecució de la corrent que ab la seva impetuositat se’n enduya turbulosament lo fustam emblanquinat de las barracas-pasteras.

 

Tot això veya la meva fantasía y casi be estaba determinat, á pesar de la pluja, á arribarme fins à ca la Ciutat y dir als moderns Fivallers: «Mercés á vosaltres, á quí la celebració de las creus que teniu rebudas, no us han deixat temps pera ocuparvos del espedient de la riera de en Malla; mercés á vosaltres anem á gosar de un espectacle que ’l mes gran dels poetas del mon ha tramés à la nostra etat y passarà á las venideras. Mercés á vosaltres, los forasters rebran aquesta sublime emoció. Los vostres noms, inclits consellers, y ’ls de la Comissió digna de vosaltres, que heu designat perque ‘ns obsequiés tant faustuosament com ho fá, passaran à la posteritat, com las faldillas de la Patum, que per lo brutas y esqueixadas se deuhen recordar del megateri y dels constructors de l’ arca de la aliança.»

 

Pero aquell tarrabastall d’ aygua va anar mimvant, lo cel s’ aclarí altra vegada y la rierada s’ abaixá després d’ haberme posat la mel á la boca. La festa nacional anunciada, los toros, s’ hagué de suspendre, y s’ anuncià per avuy, perque fora poch digne d’ aquest sigle de civilisació passarse una festa espanyola sense aquesta diversió, que no n hi ha d igual desde l’ época dels circos romans fins á las modernas lluitas africanas.

 

Las carreras de burros y velocípedos que habían de ferse avuy á la tarde, no han tingut lloc. Dos ó tres burros y un parell de velocípedos han comparegut al siti anunciat, però ningú ha anat à organisarlos y se ´n han entornat. La Comissió ha fet divinament en treure ´ls burros de las festas; perquè si l’ objecte era que ´ls forasters nos convencessem de que á Barcelona hi ha burros, prou que ho sabem. Llegint los programas anunciadors (tota vegada que en ells s’ hi anuncian las carreras) tothom se ‘n fa cárrech, y no hi ha necessitat d’ exibirne mes.

 

Lo que es per carreras de sabis, de segur que hi hauria hagut mes falta de personal que no pas per las de burros.

 

Avuy m’ he convensut de la noblesa del Drach. Los homes que ’l portan han volgut entrar en una taberna; pero la bestia no s ha volgut degradar y s’ ha quedat devant de la porta de panxa á terra.

 

Per demà hi ha anunciat lo torneig: de manera que al últim los carreters haurán fet lliga ab la Comissió dels Notables. Si no se suspen es probable que te ’n parle en la carta próxima.

 

Los tenders de la Rambla que tenen las barracas d’ esquena, s’ han alegrat molt de la pluja d’ ahir, y están per fer rogativas perqué ’s repeteixi diàriament; lo motiu es, que ’ls venedors de las barracas, sembla que fan en ellas tot lo que tenen de fer, y ’ls nassos dels que s’están á las tendas de prop n’ heuent esment.

 

Fins un altra.

 

COSME GRAS

  

 

Vegem ara breument l’episodi de “Xanto” (Xantos o Escamandre) i Aquil·les a la traducció de Conrad Roure de la Ilíada:

… Sens dupte [Aquiles] hauria encara ocasionat nombrosas víctimas, si Xanto airat, prenent la figura d’un héroe, no li hagués fet sentir, desde l’ fons de un remolí, aquestas paraulas amenassadoras:

 

«¡Oh Aquiles! Tu aventatjas als demés mortals tant en iniquitat com en valentia, y per altra part los mateixos deus te protegeixen. Si ‘l fill de Saturno ‘l permet que extermines á tots los fills de Dardanos persegueixlos fora del meu seno, y realisa tas grans accions en la plana. La meva corrent tant transparenta, está plena de cadávres, y no puch abocar á la mar divina las mevas aigas detingudas pel morts; y tu continuas donant terribles colps; créume donchs, amaina la matansa, perque sino ¡oh capdill dels guerrers! m’ omplas d’estupor.»

 

Aquiles li respon en aquestos termes:

 

«Tos desitjos ¡oh Escamandro! s’ cumplirán; pero no deixaré pas de matar orgullosos Troyans sense haber lograt tancarlos dintre de sas murallas, y sense haber combatut ab Héctor: es precís que ‘m vence o que caigue baix los meus colps.»

 

Diu això; després, semblable á una divinitat funesta, ‘s tira contra ‘ls Troyans. Allavors lo riu ‘s dirigeix á Febo.

 

«¡Ay! no ‘t recordas dels avisos del fill de Saturno, que t’ ha prescrit que permaneixeses entre ‘ls Troyans y qeu ‘ls defengues fins á las últimas clarors del dia, fins que ‘ls camps se cubrissen de tenebras.»

 

Quan diu aquestas paraulas , Aquiles pren ánim desde la ribera y ‘s tira en mitj de la corrent. Lo riu de sopte s’infla ab furia; la seva corrent se conmou y borbolla; sosmou los nombrosos cadávres amontonats en son fons per los brassos del fill de Peleo y bramant com un toro, ‘ls rebat demunt la terra. Al mateix temps salva als que repiran encara y ‘ls amaga o bé sota sas aigas cristallinas, ó sota ‘ls seus remolins inmensos, mentres que al voltant del héroe hi dirigeis onadas terribles que empenyan y apretan lo seu escut. L’ héroe no pot mantenirse ferm demunt de sas camas; s’agafa a las brancas d’un solm gros y frondós. L’arbre esquerda ‘l marge desarrelant-se, s’abaixa conté la corrent ab sas brancas nombrosas y serveix de pont al fill de Peleo, que tot seguit, no sens haber esperimentat temor, salta fora de la corrent del riu y fuig per la plana ab tota la pressa que li permeten sos peus llaugers. Pero la gran divinitat, lluny d’abandonarlo, dirigeix contra ell onadas  turbulentas y l’ obliga á parar de combatre, lliurant de la ruina als Troyans.

 

Aquiles fa salts tan llargs com los trets de una llansa: de la mateixa manera que ‘l vol de l’ áliga d’alas negras, de l’ áliga cassadora la mes forta y la mes llaugera de las aus. Demun de son pit lo bronzo fá un ressó espantós. Fugint se gira: pero ‘l riu, ab gran estrépit no deixa de perseguirlo. Aixís com un hortelá que volent conduir l’ aiga d’ un fondo manantial, á travers de las plantas d’ un hort, ab la seva aixada ha tret tots los obstacles de la reguera, y al moment veu que s’ escorre l’ aiga murmurant dolsament, sorollant los palets y traspassantlos per ella mateixa, perque la pendent es rápìda, aixis mateix, á pesar de la seva llaugeresa, Aquiles se veu continuament alcansat per l’ aiga del riu, perque la forsa dels deus aventatja á la dels homes. Tantas vegadas com l’héroe’s detura pera plantar cara á Xanto y convéncer ‘s de si ‘ls deus inmortals que habitan en l’ ample cel están tots decidits á perseguirlo, altres tants la grossa onada del riu, descendent de Júpiter, s’infla prop de las sevas espatllas. Allavors, ab lo cor plé de tristesa, l’ héroe s’ escapa fent un altre salt; mes l’ ona victoriosa de las camas d’ ell, segueix las sevas voltas, l’apressa y dessota dels seus peus li escarba la terra. …

 

Ilíada. Poema en XXIV cants d’Homero

Traduhit en prosa catalama per Conrat Roure

Cap. XXI, págs 280-281.

Estampa de Leopoldo Domenech

Barcelona, 1879

Traduccions catalanes de la Ilíada (ressenya d’Antoni Bulbena)

.

.

En el manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya [Bul. 113 (ms.)], datat a Barcelona el 1923, que conté la traducció (inèdita) de la Ilíada feta per Antoni Bulbena i Tosell, hi ha un primer full, no numerat, on el citat autor fa una ressenya de les traduccions prèvies de la Ilíada al català.

El transcrivim a continuació. En la transcripció que fem ometem les paraules que consten anul·lades amb una ratlla a l’original i hi fem constar les que hi consten afegides de forma interliniada.

.

.

.

La Ilíada en català

.

Aparegué l’any 1875 la primera mostra d’una inèdita traducció directa del gréc en prosa, complerta i copiosament anotada, d’En J. Montserrat i Archs. Fou el dit fragment, el final del cant XVIIIè, publicat en l’Anuari Català (pl. 143-159), col·leccionat per En Francesch Matéu.—Barcelona,, 1874.

Repartida com a fulletí, vegé després la llum en el primer Diari Català dés del any 1880, una traducció lliure, en prosa, d’En Conrat Roure, la qual constitueix una molt singular edició complerta en 336 planes.—Barcelona, L. Doménech, 1879.

Fou mes tart imprès i publicat per En Miquel V. Amer l’episodi d’Hèctor i Andròmaca, del cant VIè, traduit en versos endecasílabs, en un fascicle de 8 planes— Palma de Mallorca, 1887.

El metéix fragment, tret d’una versió literalment del original traslladada en prosa, d’En Antoni Bulbena i Tosell, fóu publicat en el Calendari Català, editat d’En Joan B. Batlle.— Barcelona, 1902.

Finalment,  en 1900, any III del metéix Calendari anterior, s’hi éra publicada la Mort de Patrocle d’En Arthur Masriera, fragment del cant XVIè, formant part d’una inèdita versió complerta, en estrofes de cinc versos consonants.

.

.

.

Canta, deesa, la cólera d’Aquiles, fill de Peleo

.

.

.

.

Canta, deesa, la cólera d’Aquiles, fill de Peleo, cólera fatal que abocá un sens fi de mals demunt dels Grechs, precipitá al lloch de Pluton las ánimas, plenas de forsa, de nombrosos héroes y las feu presa de las aus feras y dels gossos. Aixís va cumplirse la voluntat de Júpiter desde ‘l jorn que, per primera volta, una contenda desuní a Agamemnon, rey dels guerrers, y ‘l diví Aquiles.

.

.

Traducció de Conrad Roure (1879)

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

Iliada.
Poema en XXIV cants d’Homero,
traduhit en prosa catalana per
Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.
Barcelona 1879

.

.

.

.

.

 

La Ilíada en català a la “Llumanera de Nova York”

.

.

.

.

.

La Llumanera de Nova York és una revista mensual en català, publicada entre el 1874 i el 1881 a Nova York en el marc del moviment de la Renaixença a Catalunya i de les delicades relacions entre Espanya i Cuba en aquells anys.

.

El seu director era Artur Cuyàs, i hi col·laboraven gent de caràcter progressista com en Rossend Arús o en Frederic Soler (Serafí Pitarra), aquest com a corresponsal a Barcelona. Es subtitulava “Revista Catalana de Novas i Gresca”.

.

En el seu número 50, de juny de 1879, a la portada, publicà la següent nota:

.

.

.

.

La “Ilíada” en Català.—La “Atlántida” en rus.

Lo Diari Català de Barcelona ha comensat á publicar en folletí una traducció de la Ilíada d’Homer, feta en prosa catalana per lo conegut escriptor En Conrat Roure. Poch á poch s’anirá enriquint la nostra literatura ab traduccions de las obras capdalts del ingeni humá.

En cambi, s’ha demanat autorisació al P. Jascinto Verdaguer pera traduhir al rus lo seu magnífic poema La Atlántida, segons anuncian los periódichs de Barcelona.

¿Qué dirán an aixó los que negan que l’ catalá sia un idioma y volen relegarlo á la mera categoria de dialecte?

.

.

.

.

.

.

En efecte, el 1879 el Diari Català publicà, en fulletó, la traducció de Conrad Roure (la primera en català) de la Ilíada. Es tracta de la primera versió completa de l’obra en català. Està en prosa i no fou traduida directament de l’original grec, sino de la versió francesa de Giguet. En el seu moment ens referirem a aquesta traducció de Conrad Roure.

.

.

.

Referències: “La Llumanera de Nova York”, número 50. Nova York, 1879. Disponible a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues.

Josep M. Figueres. El primer diari en llengua catalana: Diari Català (1879-1881). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 1999.

Viquipèdia: La Llumanera de Nova York.

Viquipèdia: Conrad Roure

Salpem

 

.

.

Iniciem aquesta aventura.

Aquí tocaria citar el poeta i desitjar-nos que el camí sigui llarg …

És així, certament, però com que el que compta és el trajecte, no cal entretenir-nos quan encara no hem llevat l’àncora.

Ens proposem compartir dades, reflexions i emocions entorn de tot el que suposa aquesta experiència única que des de fa segles anomenem Homer, de tot el que l’ha anat envoltant al llarg del temps i fins als nostres dies, de com s’ha rebut en cada època i en cada moment i, si se’ns permet, ens entretindrem en el que ha estat i és la seva recepció a les nostres terres de parla catalana. Ho farem amb especial referència al món dels llibres, que és el que ens captiva.

Volem assaborir els diferents Homers que, com deia Borges, sorgeixen de cada una de les traduccions. Les múltiples ilíades i odissees, de Chapman a Riba, de Balasch a Pope, de Leconte de Lisle a Segalà, de Miquel Peix a Christopher Logue, de Frederico Lourenço a Lawrence d’Aràbia, de Xosé Gago a Rieu, de Joan Alberich a García Calvo, de García Gual a Conrad Roure, de Salvatore Quasimodo a Robert Fagles, de Llovera a Juan de Mena, de Joan Montserrat a Montserrat Ros, i de tants i tants altres traductors/autors, que ens ofereixen tan gran varietat de troies i d’ítaques, d’odisseus i de tersites.

I a partir d’aquí, farem els giravolts que calgui, agafarem camins encertats o equivocats i potser ens quedem algun temps aturats en alguna illa on una possessiva fetillera no ens deixi tornar a casa.

Bon viatge!

.

.

.