Arxius
Navegar és necessari, viure no és necessari: L’Ulisses (suposadament) nietzscheà de D’Annunzio, amb un contrapunt de Gozzano (i una anotació de Pijoan sobre l’heroi en Maragall)
Estant per salpar, es desferma un gran vent i els pilots vacil·len;
però ell [Pompeu] s’embarca el primer i, donant ordre que llevin l’àncora,
exclama: «Navegar és necessari, viure no és necessari!»
Plutarc
Vides Paral·leles, III, V : Pompeu (51.2)
Traducció de Carles Riba
.
EXPLICIT LAUS VITÆ
Madre, Madre, fa che più forte
e lieto io sia, quando la voce
del dèspota ch’io ben conosco,
che udii tante volte, la maschia
voce nel mio cor solitario
griderà: “Su, svegliati! È l’ora.
Sorgi. Assai dormisti. L’amico
divenuto sei della terra?
Odi il vento. Su! Sciogli! Allarga!
Riprendi il timone e la scotta;
ché necessario è navigare,
vivere non è necessario.
Gabriele D’Annunzio
Laudi
.
.
.Gabriele d’Annunzio (1863 – 1938)
Incontrammo colui
che i Latini chiamano Ulisse,
nelle acque di Leucade, sotto
le rogge e bianche rupi
che incombono al gorgo vorace,
presso l’isola macra
come corpo di rudi
ossa incrollabili estrutto
e sol d’argentea cintura
precinto. Lui vedemmo
su la nave incavata. E reggeva
ei nel pugno la scotta
spiando i volubili venti,silenzioso; e il pìleo
tèstile dei marinai
coprìvagli il capo canuto,
la tunica breve il ginocchio
ferreo, la palpebra alquanto
l’occhio aguzzo; e vigile in ogni
muscolo era l’infaticata
possa del magnanimo cuore.E non i tripodi massicci,
non i lebeti rotondi
sotto i banchi del legno
luceano, i bei doni
d’Alcinoo re dei Feaci,
né la veste né il manto
distesi ove colcarsi
e dormir potesse l’Eroe;
ma solo ei tolto s’avea l’arco
dell’allegra vendetta, l’arco
di vaste corna e di nervo
duro che teso stridette
come la rondine nunzia
del dì, quando ei scelse il quadrello
a fieder la strozza del proco.
Sol con quell’arco e con la nera
sua nave, lungi dalla casa
d’alto colmigno sonora
d’industri telai, proseguiva
il suo necessario travaglio
contra l’implacabile Mare.“O Laertiade gridammo,
e il cuor ci balzava nel petto
come ai Coribanti dell’Ida
per una virtù furibonda
e il fegato acerrimo ardeva
“o Re degli Uomini, eversore
di mura, piloto di tutte
le sirti, ove navighi? A quali
meravigliosi perigli
conduci il legno tuo nero?
Liberi uomini siamo
e come tu la tua scotta
noi la vita nostra nel pugno
tegnamo, pronti a lasciarla
in bando o a tenderla ancóra.
Ma, se un re volessimo avere,
te solo vorremmo
per re, te che sai mille vie.
Prendici nella tua nave
tuoi fedeli insino alla morte!„
Non pur degnò volgere il capo.Come a schiamazzo di vani
fanciulli, non volse egli il capo
canuto; e l’aletta vermiglia
del pìleo gli palpitava
al vento su l’arida gota
che il tempo e il dolore
solcato aveano di solchi
venerandi. “Odimi„ io gridai
sul clamor dei cari compagni
“odimi, o Re di tempeste!
Tra costoro io sono il più forte.
Mettimi alla prova. E, se tendo
l’arco tuo grande,
qual tuo pari prendimi teco.
Ma, s’io nol tendo, ignudo
tu configgimi alla tua prua.„
Si volse egli men disdegnoso
a quel giovine orgoglio
chiarosonante nel vento;
e il fólgore degli occhi suoi
mi ferì per mezzo alla fronte.Poi tese la scotta allo sforzo
del vento; e la vela regale
lontanar pel Ionio raggiante
guardammo in silenzio adunati.
Ma il cuor mio dai cari compagni
partito era per sempre;
ed eglino ergevano il capo
quasi dubitando che un giogo
fosse per scender su loro
intollerabile. E io tacqui
in disparte, e fui solo;
per sempre fui solo sul Mare.
E in me solo credetti.
Uomo, io non credetti ad altra
virtù se non a quella
inesorabile d’un cuore
possente. E a me solo fedele
io fui, al mio solo disegno.
O pensieri, scintille
dell’Atto, faville del ferro
percosso, beltà dell’incude!G. D’Annunzio
Maia, canto IV.
.
.
.
L’Iddio che a tutto provvede
poteva farmi poeta
di fede; l’anima queta
avrebbe cantata la fede.
Mi è strano l’odore d’incenso:
ma pur ti perdono l’aiuto
che non mi desti, se penso
che avresti anche potuto,
invece di farmi gozzano
un po’ scimunito, ma greggio,
farmi gabrieldannunziano:
sarebbe stato ben peggio!
Buon Dio, e puro conserva
questo mio stile che pare
lo stile d’uno scolare
corretto un po’ da una serva.
[…]
Guido Gozzano
L’altro
.
.
.
Guido Gozzano (1883 – 1916)
Ulisse naufraga…a bordo d’un yacht
Il Re di Tempeste era un tale
che diede col vivere scempio
un bel deplorevole esempio
d’infedeltà maritale,
che visse a bordo d’un yacht
toccando tra liete brigate
le spiagge più frequentate
dalle famose cocottes.
Già vecchio, rivolte le vele
al tetto un giorno lasciato,
fu accolto e fu perdonato
dalla consorte fedele…
Poteva trascorrere i suoi
ultimi giorni sereni,
contento degli ultimi beni
come si vive tra noi…
Ma né dolcezza di figlio,
né lagrime, né la pietà
del padre, né il debito amore
per la sua dolce metà
gli spensero dentro l’ardore
della speranza chimerica
e volse coi tardi compagni
cercando fortuna in America…
-Non si può vivere senza
danari, molti danari…
Considerate, miei cari
compagni, la vostra semenza!-
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia nel folle volo:
vedevano già scintillare
le stelle dell’altro polo…
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia per l’alto mare:
si videro innanzi levare
un’alta montagna selvaggia…
Non era quel porto illusorio
la California o il Perù,
ma il monte del Pirgatorio
che trasse la nave all’in giù.
E il mare sovra la prora
si fu richiuso in eterno.
E Ulisse piombò nell’Inferno
dove ci resta tuttora….
Guido Gozzano
.
.
.
Josep Pijoan (1879 – 1963)
He dit amb tota intenció que l’Oda a Barcelona i el Cant espiritual van ésser les últimes poesies verament maragallianes, perquè encara va publicar altres coses, però semblen més aviat una recaiguda que un progrés. Em refereixo especialment a la Nausica i els Himnes homèrics. En la Nausica la gran figura d’Ulisses queda disminuïda, sembla un bon burgès, que té ànsia de tornar a casa a envellir-se a la vora del foc amb la dona i les criatures. No hi ha tragèdia, doncs, en l’enamorament de la Nausica. I això és més lamentable perquè l’Ulisses modern ja no és el de l’Odissea, sinó que ha passat pel cant 26 de l’Infern de Dant; és l’heroi del Tennyson i del D’Annunzio, que no poden aturar ni la dolcesa dels fills ni la pietat del pare, ni el degut amor a la muller. Vol tornar-se expert del món, mai no en té prou:
e degli vizi umani e del valore
I li diria a l’Ulisses d’en Maragall:
Joan Maragall (1860 – 1911)
considerate la vostra semenza
fatti non foste a viver come brutti
ma per seguire virtude e conoscenza.Aques Ulisses romàntic és l’únic que avui podia enamorar Nausica encara que fos vell i amb el cos cobert de nafres. Navigare è necessario — vivere non è necessario, diu D’Annunzio; l’Ulisses d’en Maragall està tip de córrer món. Sorprèn un tal error d’en Maragall… Herois, homes i déus segueixen la mateixa marxa ascendent, viuen en la consciència de la humanitat i canvien com ella; els poetes han de donar-los canviats segons corren les centúries. Tot l’antic era nou mentre vivia... tot el viu ha d’ésser nou dia per dia.
[…]
Josep Pijoan
El meu Joan Maragall.
De Dant a Melville, d’Ulisses al capità Ahab
.
.
.
How many great men have been sailors, White-Jacket! They say
Homer himself was once a tar, even as his hero, Ulysses, was both
a sailor and a shipwright.
Herman Melville
White Jacket. Cap. 65
Quants grans homes han estat mariners, White-Jacket! Diuen
que el mateix Homer fou una vegada un nauta, tal com el seu heroi, Ulisses, fou tant
un mariner com un mestre d’aixa.
.
.
.
Herman Melville
Siempre lo cercó el mar de sus mayores,
los sajones, que al mar dieron el nombre
ruta de la ballena, en que se aúnan
las dos enormes cosas, la ballena
y los mares que largamente surca.
Siempre fue suyo el mar. Cuando sus ojos
vieron en alta mar las grandes aguas
ya lo había anhelado y poseído
en aquel otro mar, que es la Escritura,
o en el dintorno de los arquetipos.
Hombre, se dio a los mares del planeta
y a las agotadoras singladuras
y conoció el arpón enrojecido
por Leviathán y la rayada arena
y el olor de las noches y del alba
y el horizonte en que el azar acecha
y la felicidad de ser valiente
y el gusto, al fin, de divisar a Itaca.
Debelador del mar, pisó la tierra
firme que es la raíz de las montañas
y en la que marca un vago derrotero,
quieta en el tiempo, una dormida brújula.
A la heredada sombra de los huertos,
Melville cruza las tardes de New England
pero lo habita el mar. Es el oprobio
del mutilado capitán del Pequod,
el mar indescifrable y las borrascas
y la abominación de la blancura.
Es el gran libro. Es el azul Proteo.
.
Jorge Luis Borges
La moneda de hierro
.
.
.
.
……………………………………«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
quew hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
.
[…]
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sobre de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El feu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar»..
Dante Alighieri
Divina Comèdia
Infern, XVI, 90-102, 124-142
Traducció de Joan F. Mira.
.
«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né la dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual doveva Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma miso me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
.
[…]
e volta nostra poppa nel mattino,
de’ remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte raccese e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ‘ntrati eravamo ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parevi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso».
.
Dante Alighieri
Divina Commedia
Inferno, XVI, 90-102, 124-142
.
.
.
.
Es va disparar l’arpó. La balena ferida va volar cap endavant. Amb una velocitat inflamadora, la cabestrera va passar per la ranura… i es va travar. Ahab es va acotar per destravar-la i ho va fer. Però la duja a lloure se li va entortolligar al coll i, silenciosament com els turcs silenciosos estrangulen la seva víctima, va ser arrossegat fora del bot abans que la tripulació pogués adonar-se que se n’havia anat. Un moment després, la pesada gassa de l’extrem final de la cabestrera va sortir volant del bidó completament buit, va colpejar un remer i, petant contra l’aigua, va desaparèixer en les fondàries.
La tripulació de la balenera varen quedar un instant silenciosos, aclaparats. Després es giraren.
—I el vaixell? Gran Déu, on és el vaixell?
Prest, a través d’una atmosfera boirosa i atordidora, varen veure el fantasma escorat que s’esvaïa en la fata morgana gasosa. Només la part superior dels mastelers eren fora de l’aigua, i els tres arponers pagans, clavats per l’orgull, per fatalitat, o per fidelitat, als llocs que abans havien estat les seves talaies en l’altura, encara mantenien les seves vigilàncies damunt la mar, tot enfonsant-se.
I aleshores cèrcols concèntrics rodejaren el bot solitari, tota la tripulació, cada rem que surava, cada mànec de llança. I fent giravoltar i giravoltar tot plegat coses animades i inanimades al voltant d’un vèrtex, engoliren l’estella més menuda del Pequod.
Però mentre les darreres coses que s’enfonsaven queien barrejades damunt del cap ja submergit de l’indi que era al pal major, que encara era visible unes quantes polzades, juntament amb llargues iardes de bandera onejant que es gronxava tranquil·lament amb coincidència irònica damunt les onades destructores que gairebé fregava, en aquell instant, un braç vermell i un martell brandat enlaire cap enrera varen sortir a la superfície en l’acte de clavar més fort la bandera al galop que desapareixia.
Un falcó del cel, que havia seguit ofensivament la galeta del pal major, davallà des de la seva llar natural entre les estrelles, va bequejar la bandera i va amoïnar Tashtego. Per casualitat aquella au va interceptar amb la seva ala ampla i bellugadissa el martell que anava cap a la fusta. En aquell instant, el salvatge que estava submergit a sota, va sentir-ne el tremolor eteri i, en la seva ranera de mort, va clavar allí el seu martell glaçat. I així, l’ocell del cel, amb esgarips arcangèlics, amb el bec imperial girat cap amunt, amb tota la figura captiva embolcallada en la bandera d’Ahab, s’enfonsà amb el seu vaixell que, com Satan, no volia baixar a l’infern fins que no arrossegués amb ell una part viva del cel que li servís d’elm.
Llavors petites aus volaren xisclant damunt el gorg encara bocabadat. Una onada trencada, blanca i tètrica, va petar contra els costers abruptes. Després tot es va enfonsar, i la gran mortalla de la mar va continuar gronxant-se com feia cinc mil anys que es gronxava.
.
Herman Melville
Moby Dick
Traducció de Maria-Antònia Oliver.
.
.
The harpoon was darted; the stricken whale flew forward; with igniting velocity the line ran through the groove;—ran foul. Ahab stooped to clear it; he did clear it; but the flying turn caught him round the neck, and voicelessly as Turkish mutes bowstring their victim, he was shootout of the boat, ere the crew knew he was gone. Next instant, the heavy eye-splice in the rope’s final end flew out of the stark-empty tub, knocked down an oarsman, and smiting the sea, disappeared in its depths.
For an instant, the tranced boat’s crew stood still; then turned. “The ship? Great God, where is the ship?” Soon they through dim, bewildering mediums saw her sidelong fading phantom, as in the gaseous Fata Morgana; only the uppermost masts out of water; while fixed by infatuation, or fidelity, or fate, to their once lofty perches, the pagan harpooners still maintained their sinking lookouts on the sea. And now, concentric circles seized the lone boat itself, and all its crew, and each floating oar, and every lance-pole, and spinning, animate and inanimate, all round and round in one vortex, carried the smallest chip of the Pequod out of sight.
But as the last whelmings intermixingly poured themselves over the sunken head of the Indian at the mainmast, leaving a few inches of the erect spar yet visible, together with long streaming yards of the flag, which calmly undulated, with ironical coincidings, over the destroying billows they almost touched;—at that instant, a red arm and a hammer hovered backwardly uplifted in the open air, in the act of nailing the flag faster and yet faster to the subsiding spar. A sky-hawk that tauntingly had followed the main-truck downwards from its natural home among the stars, pecking at the flag, and incommoding Tashtego there; this bird now chanced to intercept its broad fluttering wing between the hammer and the wood; and simultaneously feeling that etherial thrill, the submerged savage beneath, in his death-grasp, kept his hammer frozen there; and so the bird of heaven, with archangelic shrieks, and his imperial beak thrust upwards, and his whole captive form folded in the flag of Ahab, went down with his ship, which, like Satan, would not sink to hell till she had dragged a living part of heaven along with her, and helmeted herself with it.
Now small fowls flew screaming over the yet yawning gulf; a sullen white surf beat against its steep sides; then all collapsed, and the great shroud of the sea rolled on as it rolled five thousand years ago.
.
Herman Melville
Moby-Dick
.
.
.
.
.
Dante Alighieri
Divina Comèdia
Versió de Joan F. Mira
Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024
.
.
.
Merman Melville
Moby Dick
Traducció de Maria-Antònia Oliver
Les millors obres de la literatura universal, 30
Edicions 62 i “la Caixa”. Barcelona, 1984
ISBN: 8429720936
.
.
.
Herman Melville
Moby-Dick
Everyman’s Library
Northwestern University Press and The Newberry Library, 1988
ISBN: 1857150406
.
.
.
.
.
El viatge ulisseic en Dant i Baudelaire
.
.
ma misi me per l’alto mare aperto
[…]
Considerate la vostra semenza;
fatti nos foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza.
.
Dante. Inferno. XXVI
.
.
Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
[…]
Pour n’être pas changés en bêtes, ils s’enivrent
D’espace et de lumière et de cieux embrasés;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.
[…]
.
Charles Baudelaire. Le voyage. I
.
.
.
.
.
.
………………………….«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
[…]
«O frati», dissi, «che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza».
Dante Alighieri
Inferno XXVI
.
.
……………………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb aquella nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
[…]
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
.
Traducció de Joan F. Mira
.
.
.
.
.
.
Pour l’enfant, amoureux de cartes et d’estampes,
L’Univers est égal à son vaste appétit.
Ah! que le monde est grand à la clarté des lampes!
Aux yeux du souvenir que le monde est petit!
.
Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
Le coeur gros de rancune et de désirs amers,
Et nous allons, suivant le rythme de la lame,
Berçant notre infini sur le fini des mers:
.
Les uns, joyeux de fuir une patrie infâme;
D’autres, l’horreur de leurs berceaux, et quelques-uns,
Astrologues noyés dans les yeux d’une femme,
La Circé tyrannique aux dangereux parfums.
.
Pour n’être pas changés en bêtes, ils s’enivrent
D’espace et de lumière et de cieux embrasés;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.
.
[…]
.
Charles Baudelaire.
Les feurs du mal. CXXVI
Le voyage. I
.
Per a un nen que li agradin els mapes i els gravats,
és l’univers tan ample com ho és el seu desig.
Que és gran, el món, amb llum de llànties,
i que petit que sembla en l’àmbit del record.
.
Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,
el cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,
i anem, acompanyats del ritme de l’onada,
gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:
.
els uns, molt venturosos, fugint de pàtria infame,
d’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,
astròlegs ofegats als ulls d’alguna dona,
de Circe, la tirànica de perillós perfum.
.
Per no ser transformats en bèsties, s’emborratxen
d’espai i claredat, d’altures incendiades;
el glaç, que els esgarrapa, el sol que els embruneix,
esborren dels seus cossos les marques de besades.
.
[…]
.
Traducció de Jordi Llovet
.
.
.
.
.
Dante Alighieri
Divina Comèdia
Versió de Joan F. Mira
Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024
.
.
Charles Baudelaire
Les flors del mal
Edició bilingüe i completa
a cura de Jordi Llovet
Col. Poesia, 100
Edicions 62. Barcelona, 2007
ISBN: 9788429755947
.
.
.
La Circe-sirena de Dant
.
.
«Io son», cantava, «io son dolce serena
che ‘ marinari in mezzo mar dismago;
tanto son di piacere a sentir piena!
Io volsi Ulisse del suo cammin vago
al canto mio; e qual meco s’ausa
rado sen parte; sì tutto l’appago!»
Dante
Purgatorio, XIX, 19-24
.
.
[…]
em vingué en somnis una dona balba,
guerxa dels ulls, i amb peus i cames torts,
mans sense dits, i pell sense color.
Jo la mirava; i com el sol reanima
les membres freds i entumits per la nit,
el meu esguard, igualment, li soltava
la llengua, feia que es posara dreta
en un moment i, a la cara apagada
li tornava el color que vol l’amor.
Quan ja pogué parlar sense entrebancs,
es va posar a cantar tan bé, que jo
me n’hauria apartat amb molta pena.
«Sóc», cantava, «sóc la dolça sirena
que en la mar esgarria els mariners;
tan gran és el plaer dels que m’escolten!
Amb el meu cant vaig desviar Ulisses
del seu vagarejar; i el qui ve amb mi
l’encise tant que rarement se’n va!»
.
Dant
Purgatori, XIX, 7-24
Traducció de Joan F. Mira (2000)
.
.
.
…..I feia així: «Jo sóc la dolça sirena
que esgarrio en el mar els mariners,
tant de l’irresistible goig sóc plena!
.
…..D’Ulisses desviava els rems lleugers
amb el meu cant, i qui al meu pit s’aboca,
tant li plau, que no el pot deixar mai més.».
.
Traducció de Josep Mª de Segarra (1947-52)
.
.
Deia el seu cant: —Só una sirena dolça,
…i els nauxers de llurs rutes esgarrio:
…tan abundosa sóc de plers gaudibles!
Amb el meu cant jo fiu torçar a Ulisses
…el seu camí; i ben rarament se’n torna
…qui amb mi se’n ve: talment de goigs l’empleno!—
.
Traducció de Narcís Verdaguer Callís (1918)
.
.
…Cantava: Io son la dolça Serena,
Qui’ls marines mig de la mar sinay:
Tant son de dolç plazer á sentir plena.
…Io Ulixes volté del camí lay
Al meu dolç cant: é qui ab mi s’ausa
Si’n tot li plag tard; se’n pertira may.
.
Traducció d’Andreu Febrer (1429)
.
.
.
.
Il verso 22 significa appunto: “Io fui colei che invertì la rotta dell’eroe, pur così desideroso, prima di conoscermi, di raggiungere la sua meta (cioè Itaca)”. L’identificazione della sirena con Circe è la chiave di volta del complesso edificio mitico che Dante ha costruito intorno alla figura di Ulisse, e che ci permette poi di capire bene il senso del significato proiettivo che ha Ulisse nella Commedia, ed il suo ruolo di alter ego del poeta. La fusione dei due episodi omerici, e dei personaggi femminili che ne sono protagonisti, si produce a partire dai due tratti semantici che hanno in comune, secondo la tradizione, Circe da una parte e le sirene dall’altra, e cioè l’ufficio di prostitute che tutte loro svolgevano ed il canto come strumento di seduzione. D’altra parte la connessione fra la seduzione sirenica del canto e il desiderio di conoscenza, Dante la riscontrava in due testi a lui noti, cioè nel De Finibus di Cicerone, che rilegge (e traduce) il testo omerico ipotizzando che le sirene sedussero Ulisse promettendogli un piacere di tipo conoscitivo, e nella boeziana Consolatio, che contrappone la filosofia, incarnata da una donna veneranda ed autorevole, alle sirene-prostitute (“scenicas meretriculas”) che avvelenano l’anima con le loro seduzioni . Quest’ultimo brano non solo ha fornito l’idea della contrapposizione fra l’“antica strega” e la “donna santa” che si contendono la mente e l’amore del poeta in Purg. XIX; esso spiega anche, negativamente, il rapporto fra Ulisse e Circe in Inf. XXVI, giacché ciò che manca ad Ulisse è appunto l’assistenza di una “donna santa” che squarci le vesti della prostituta svelandone la natura orripilante. E ciò spiega il fatto che egli si lasci sedurre dalla strega ed inverta la sua rotta.
.
Raffaele Pinto
Universitat de Barcelona
Societat Catalana d’Estudis Dantescos
.
.
.
.
.
Dante Alighieri
Divina Comèdia
Versió de Joan F. Mira
Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024
.
.
Dante Aliguieri
Divina Comèdia I
Versió de Josep Mª Sagarra
Les millors obres de la literatura universal, 50
Edicions 62 i La Caixa. Barcelona, 1986
ISBN: 9788429724059
.
.
Dant Alighieri
La Divina Comèdia
Purgatori
Posada en català per N. Verdaguer i Callís
Altés, impressor. Barcelona, 1921.
.
.
La Comedia
de Dant Allighier (de Florença)
traslatada de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans per
n’Andreu Febrer
Dála á´luz, acompañada de ilustraciones crítico-literarias
D. Cayetano Vidal y Valenciano
Librería de D. Álvaro Verdaguer. Barcelona, 1878
.
.
.
.
Dante i la segona Odissea d’Ulisses
.
.
.
Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.
.
Era petit el casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.
.
[…]
.
I va marxar.
.
A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Íbers, cap a les Columnes d’Hèracles,
—ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.
.
Konstandinos P. Kavafis
Segona Odissea
Versió d’Eusebi Ayensa
.
.
.
.
………………………….Come, my friends,
‘Tis not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
.
Alfred Lord Tennyson
Ulysses
.
.
.
.
[…]
Osar o mais:
o além-retorno o após: im-
previsto filame na teia de Penélope.
…………………………………………………………….Ousar
desmemoriado de Ítaca — o
além-memória — o
revés: Ítaca ao avesso:
a não-pacificada
vigília do guereiro — no lugar
de ventura o aventuroso
deslugar il folle volo.
Tentar o não tentado —
expatriado esconjuro aos deuses-lares.
[…]
.
Haroldo de Campos
Finismundo
.
.
.
.
[…]
Una observación última. Devotas del mar y de Dante, las dos literaturas de idioma inglés han recibido algún influjo del Ulises dantesco. Eliot (y antes Andrew Lang y antes Longfellow) ha insinuado que de ese arquetipo glorioso procede el admirable Ulysses de Tennyson. No se ha indicado aún, que yo sepa, una afinidad más profunda: la del Ulises infernal con otro capitán desdichado: Ahab de Moby Dick. Éste, como aquél, labra su propia perdición a fuerza de vigilias y de coraje; el argumento general es el mismo, el remate es idéntico, las últimas palabras son casi iguales. Schopenhauer ha escrito que en nuestras vidas nada es involuntario; ambas ficciones, a la luz de ese prodigioso dictamen, son el proceso de un oculto e intrincado suicidio.
.
Jorge Luis Borges
El último viaje de Ulises
.
.
,
,
,
.
.
[…]…………………………… «Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna,
fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi,
e l’altre che quel mare intorno bagna.
Io e ’ compagni eravam vecchi e tardi
quando venimmo a quella foce stretta
dov’ Ercule segnò li suoi riguardi
acciò che l’uom più oltre non si metta;
da la man destra mi lasciai Sibilia,
da l’altra già m’avea lasciata Setta.
«O frati», dissi «che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperienza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e conoscenza».
Li miei compagni fec’ io sì aguti,
con questa orazion picciola, al cammino,
che a pena poscia li avrei ritenuti;
e volta nostra poppa nel mattino,
de remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte racceso e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ’ntrati eravam ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ’l mar fu sovra noi richiuso».
.Dante Alighieri
Divina Commedia. Inferno XXVI.
.
.
.
[…] …………………………….«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,
fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,
i les altres que banya aquesta mar.
Jo i els companys érem ja vells i lents
quan arribàrem a aquell pas estret
on Hèrcules deixà els seus dos senyals
perquè els homes no vagen més enllà;
a mà dreta vàrem deixar Sevilla,
i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.
‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu la llavor d’on heu eixit:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.’
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».
.Versió de Joan F. Mira
.
.
..
.
Konstandinos Kavafis
Esborranys i poemes inacabats
Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa
Jardins de Samarcanda
Cafè Central / Eumo Ediorial. Vic, 2011
ISBN: 9788497663977
.
.
.
The works of
Alfred Lord Tennyson
Wordsworth Poetry Library
Wordsworth Editions Limited. London, 2008
ISBN: 9781853264146
.
.
.
Haroldo de Campos
Crisantiempo (inclou finismundo).
Traducción y prólogo.
de Andrés Sánches Robayna
Acantilado, 127
Quaderns Crema. Barcelona, 2006
ISBN: 9788496489448
.
.
.
Jorge Luis Borges
Obras completas – 3 (1975 – 1985)
Emecé Editores.
Buenos Aires, Argentina, 2005
ISBN: 9789500426473
.
.
.
Dante Alighieri
Divina Comèdia
Versió de Joan F. Mira
Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024
.
.
.
Deixem-ho tot en l’ivarsós ajust i emprenem un vol boig (“folle volo”): Anem!
.
.
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
.
Dant
Divina Comèdia
Infern XXVI, 121-126
Traducció de Joan Francesc Mira
.
.
.
I ho deixen tot en l’ivarsós ajust
—Nèctars i carns, sals i contactes, gust,
Forma i color de platges—…
.
J.V. Foix
Sol i de dol [12]
.
.
.
De bo de bo només són viatgers aquells que marxen
per marxar; esperits lleugers, com aeròstats,
mai no s’aparten gens de llur fatalitat,
i no saben per què, però diuen sempre: Anem!
.
Charles Baudelaire
Le voyage
Les fleurs du mal CXXVI
Traducció de Jordi Llovet
.
.
Dante Alighieri
Divina Comèdia
Versió de Joan F. Mira
Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024
.
.
J.V. Foix
Sol, i de dol
Edició a cura de J. Vallcorba Plana
Quaderns Crema
.
.
.
.
Charles Baudelaire
Les flors del mal
Edició bilingüe i completa
a cura de Jordi Llovet
Col. Poesia, 100
Edicions 62. Barcelona, 2007
ISBN: 9788429755947
.
.
.
De Troia a Ítaca 