Arxius

Posts Tagged ‘David Malouf’

Príam suplica a Aquil·les que li lliuri el cadàver del seu fill Hèctor. «Ransom», de David Malouf i «Ceasefire» de Michael Longley (i un dibuix de Mimmo Paladino)

.

.

.

.
[…]

Príam saltà, per la seva part, a terra del carro.
Lla deixà Ideu que es quedà per guardar-li els cavalls i les mules,
mentre el vell se n’anà de dret a la casa on Aquil·les,
car a Zeus, estava assegut. A part va trobar-lo.
Seien a banda els seus companys. Dos d’ells s’enfeinaven,
Automedont l’heroi i Àlcim, lluc d’Ares, voltant-lo.
Els aliments i beguda acabava Aquil·les de prendre
feia un moment. Tenia al davant encara la taula.
Quan el gran Príam entrà, ningú no el veié. Prop d’Aquil·les
es deturà, abraçà sos genolls i besà ses terribles
i matadores mans, de tants dels seus fills occidores.
Com quan algú dins el patri país ha matat un altre home,
foraviat per gràvid error, i ha arribat a estrangeres
terres a casa d’un ric, els qui el veuen es queden atònits,
d’esta faisó en veure Príam d’aspecte diví es quedà Aquil·les.
S’esbalaïren els altres també i canviaven mirades.
Príam va suplicar-lo dient-li aquestes paraules:

……«Ah, recorda Aquil·les, rival dels déus, el teu pare.
Té els meus anys, reduït a una extrema vellor malaurada.
El veïnat dels seus entorns sens dubte el turmenta,
mes no té ningú que li allunyi destret i ruïna.
Ell, però, sent dir de segur que ets viu i se’n gauba
dintre el seu ànim, sense deixar de nodrir l’esperança,
jorn rera jorn, de veure el seu fill revenint-li de Troia.
Mes jo sóc del tot dissortat. Fills bravíssims en l’ampla
Troia havia engendrat i ara veig que cap no me’n queda.
Quan arribaren els fills dels aqueus ells eren cinquanta.
Eren dinou els que havien nascut d’un sol si. Tots els altres
dins el palau eren nats d’altres dones. La fúria d’Ares
va desfer els genolls de quasi tots. Va quedar-me’n
un solament, el qual defensava ciutat i persones,
tu l’has matat no fa molt lluitant ell per la pàtria, Hèctor.
Ara vinc a les naus dels aqueus per ell, amb designi
de rescatar-te’i i et porto uns presents d’un valor sense límits.
Tingues respecte dels  déus, Aquil·les,  de mi compadeix-te,
bo i recordant el teu pare. Més llàstima que ell em mereixo.
He gosat el que cap mortal no ha fet a la terra:
he portat la mà del botxí del meu fill a la boca.»

……Féu-li i Aquil·les sentí el desig de gemir pel seu pare.
Va agafar la mà del vell i lleument va apartar-la.
Rememoraven tots dos: llargament el vell plorava Hèctor,
l’interfector de guerrers, arraulit a les plantes d’Aquil·les,
mentre Aquil·les plorava el seu pare i a estones Patrocle.
Van escampar-se els gemecs de tots dos per tota la casa.
Quan s’hagué sadollat Aquil·les diví de complantes,
quan el desig en fou fora del cor i dels membres, va alçar-se
sobtadament del tron, prengué el vell per la mà i va aixecar-lo,
tot compadit del cap blanc i la barba blanca. Aleshores
se li adreçà dient-li aquestes paraules alades:

……«Ah malaurat, quantes penes has endurat en ton ànim!
Com has gosat venir sol a les naus dels aqueus a posar-te
sota els ulls de l’home que t’ha matat tan nombrosos
fills i tan braus? Cal de veres que tinguis el cor fet de ferre.
Apa, pren un seient i deixem del tot que s’adormin
dintre l’ànim, malgrat la tristor, les nostres sofrences,
car de res no serveixen els planys que sangglacen. D’eix mode
han filat els déus el destí dels mortals sens ventura:
viure sofrint, mentre ells, per llur part, no coneixen les penes.

[…]

Ilíada, XXIV, 469-526
Traducció de Miquel Peix
.

.

.

..

"Priamo... / s'avvió dritto d'Achille / Alle stanze riposte. Avea di Giove / L'eroe diletto in quel medesmo punto / datto fine alla cena." Il·lustració de Mimmo Paladino. Iliade. Omero. Le lettere. Firenze 2001.

.

.
.

..

.


[…]

— ¡Señor!

Aquiles, boquiabierto, mira de nuevo.

Ese hombre es un desconocido. Noble, ciertamente, in­cluso ataviado con esa sencilla túnica, pero en absoluto parecido a Peleo. ¡Cuántos son los engaños que puede tramar el corazón! Es evidente que aquel hombre no es su padre, pero durante cien latidos de su corazón su padre se le había hecho realmente presente y ahora sigue sintién­dose tiernamente vulnerable a todas esas emociones que lo inundan y que forman parte de un vínculo sagrado.

Razón por la cual, para sorpresa de sus dos ayudan­tes, no agarra al intruso por la garganta sino que pre­gunta, casi con suavidad:

—Pero ¿quién eres tú? ¿Cómo has entrado en este co­bertizo?

Como si, quienquiera que fuera, hubiera algo miste­rioso y extraño en la repentina aparición de este desco­nocido, sin ser detectado, en un lugar abarrotado de sus seguidores.

El anciano se tambalea, parece estar a punto de caer. Lanza una mirada aprensiva al más joven de los dos hombres que lo observan con las espadas desenvaina­das. Álcimo, cual león, apenas puede contenerse para no saltar.

Aquiles, al ver lo que ha alarmado al hombre, hace una señal, y Álcimo, tras lanzar una rápida mirada de confirmación a Automedonte, enfunda la espada.

Príamo se tranquiliza. Todo ha ocurrido con excesiva rapidez, de un modo para el que no está preparado. Ha venido hasta aquí para arrodillarse ante Aquiles. Aun con todo, el momento de la verdad ha llegado. Debe continuar.

—Yo soy Príamo, rey de Troya —se limita a decir—. Me presento ante ti, Aquiles, tal y como me ves, tal y como soy, para pedirte, como padre y de hombre a hombre, el cuerpo de mi hijo. Para ofrecerte un rescate y llevármelo a casa.

Príamo cierra los ojos. «Ahora —piensa—. Ahora ata­carán.»

Los dos sirvientes siguen alerta, en pie. Automedonte aún tiene la mano posada sobre la espada. Aquiles se pone en pie. Pero no ocurre nada.

—Pero ¿cómo has llegado hasta aquí? —pregunta—. ¿Cómo has entrado en el campamento, en este cober­tizo?

—Me han guiado —responde Príamo. Y, al recordar al dios que lo ha conducido hasta allí, Hermes el matagigantes, se anima.

Príamo puede ver que Aquiles está impresionado. No repite sus mismas palabras, pero han quedado registra­das en la línea que se le forma entre las cejas, en la breve separación de sus labios. Príamo ve que Aquiles com­prende inmediatamente que lo que lo ha traído hasta aquí es algo más que una fuerza ordinaria. A pesar de ser una gigantesca mole, de la anchura de sus hombros, de esos músculos fibrosos del cuello, el guerrero que habita en él se ha tranquilizado, al menos por el mo­mento.

—He venido en carromato —explica — . Con mi heraldo, Ideo. Está ahí fuera en el patio, con el tesoro que he traído para ti.

Príamo no se arrodilla. La ocasión ha pasado. Así pues, la escena tal y como se la había imaginado y desa­rrollado en su mente no tiene lugar.

En lugar de eso, permanece de pie en silencio, en la calma que los rodea, a pesar del ruido que hacen los mirmidones de Aquiles, y espera.

Aquiles entorna la mirada y estudia atentamente al hombre que tiene delante. Hace una señal, casi invisible, a Automedonte, que retira la mano de su espada y sale de la estancia.

Todo ha ocurrido tan rápidamente y tan en silencio en ese rincón oscuro del cobertizo que los hombres que ocupan la mesa donde reina la confusión siguen sin darse cuenta del extraordinario hecho que está acae­ciendo. Siguen gritándose entre sí con gran bullicio y levantando sus copas, brindando borrachos. Todo ello resulta en un instante que, desde el punto de vista de Aquiles, parece un sueño.

La ternura que ha sentido con anterioridad sigue in­fluyendo en su ánimo. Detrás de ese anciano que afirma ser, ¿podría ser eso cierto?, Príamo, rey de Troya, se cierne la figura de su padre, demasiado próxima en la mente de Aquiles, demasiado inquietante como para apartarla a un lado. 

David Malouf (Brisbane, Austràlia, 1934)

.

David Malouf
Rescate (Ransom)
Traducció de Vanesa Casanova
.
..

.

.

.

.

.

.
.

.

.

.

CEASEFIRE

.

.

I

.

Put in mind of his own father and moved to tears

Achilles took him by the hand and pushed the old king

Gently away, but Priam curled up at his feet and

Wept with him until their sadness filled the building.

.

II

.

Taking Hector’s corpse into his own hands Achilles

Made sure it was washed and, for the old king’s sake,

Laid out in uniform, ready for Priam to carry W

rapped like a present home to Troy at daybreak.

.

III

 .

When they had eaten together, it pleased them both

To stare at each other’s beauty as lovers might,

Achilles built like a god, Priam good-looking still

And full of conversation, who earlier had sighed:

.

IV

 .

‘I get down on my knees and do what must be done

And kiss Achilles’ hand, the killer of my son.’

.

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

.

Michael Longley
The Ghost Orchid (1995)

.

.

..

.

.

.

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Domenico (Mimmo) Paladino ( Paduli, Itàlia, 1948)

Omero

Iliade

Illustrazioni Mimmo Paladino

Testo: Traduzzione di Vincenzo Monti

Casa Editricce Le Lettere. Firenze, 2001

ISBN: 8871665872

.

.

David Malouf

Rescate

Traducción de Vanesa Casanova

Libros del Asteroide. Barcelona, 2012

ISBN: 9788492663576

.

.

Michael Longley

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

.