Arxius

Posts Tagged ‘Delfos’

L’Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters. Una “Antologia Palatina” americana (amb l’afegit d’una paròdia homèrica)

.

.

.

Edgar Lee Masters va néixer a Garnett (Kansas) el 1868, però la família aviat es va traslladar a la granja dels avis paterns, a Illinois. Va ser en aquest estat del Midwest on Lee Masters va passar la seva vida. Cap al centre de l’estat hi corre un afluent del riu Illinois: és l’Spoon River, d’on surt el nom de la localitat de ficció des del cementeri de la qual ens parlen els protagonistes d’aquests poemes. La vida i els personatges de Spoon River estan construïts a partir del record dels dos pobles d’Illinois on van transcórrer la infantesa i la joventut d’Edgar Lee Masters: Petersburg i Lewiston, un a cada banda del riu Illinois. La crítica ha rastrejat els models de la vida real en què es basen molts dels personatges de l’obra.

Edgar Lee Masters (Garnett, Kansas, 23 d'agost 1868 - Melrose Park, Pennsylvania, 5 de març 1950)

Edgar Lee Masters (Garnett, Kansas, 23 d’agost 1868 – Melrose Park, Pennsylvania, 5 de març 1950)

L’Antologia de Spoon River és un cor de veus que ens parlen des del cementeri. El mateix Lee Masters es referia als seus poemes com a «epitafis»: a cada una de les peces, el narrador poemàtic és un personatge diferent que, des de la tomba, ens ofereix una síntesi poètica del que va ser la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en un petit poble de l’Illinois de finals del segle XIX.

[…]

Cal fer un aclariment respecte del títol. L’Antologia de Spoon River no ñes el que habitualment s’entén per una antologia. El títol prové del volum The Greek Anthology, versió anglesa de l’Antologia Palatina, una col·lecció de poemes de la Grècia clàssica i bizantina. A l’Antologia Palatina hi predominen els epigrames curts, sovint dits en primera persona: el model a partir del qual Lee Masters va fer la seva crònica de la vida a Spoon River.

[…]

L’Antologia de Spoon River publicada en forma de volum va incloure, al final, dos poemes extensos de to literari molt diferent al dels epitafis. El primer és «L’Spooníada» que, d’acord amb l’autor, és el fragment d’un llarg poema èpic que no va acabar d’escriure Jonathan Swift Somers, un dels personatges de l’obra. La construcció del títol sobre el model de La Ilíada i el nom del suposat autor ja ens donen les pistes de la intenció literàriadel text: el relat d’un episodi de la vida local en forma de paròdia homèrica. […].

.

Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger
Introducció a l’edició de l’Antologia de Spoon River

.

.

.

El darrer dels “epitafis” és a càrrec de Webster Ford, que és un pseudònim usat per Lee Masters en alguna de les seves obres. I en ell es refereix a Apol·lo Dèlfic, protector dels poetes:

.

.

.

Webster Ford

.

Do you remember, O Delphic Apollo,
The sunset hour by the river, when Mickey M’Grew
Cried, “There’s a ghost,” and I, “It’s Delphic Apollo,”.
And the son of the banker derided us, saying, “It’s light
By the flags at the water’s edge, you half-witted fools.”
And from thence, as the wearisome years rolled on, long after
Poor Mickey fell down in the water tower to his death
Down, down, through bellowing darkness, I carried
The vision which perished with him like a rocket which falls
And quenches its light in earth, and hid it for fear
Of the son of the banker, calling on Plutus to save me?
Avenged were you for the shame of a fearful heart
Who left me alone till I saw you again in an hour
When I seemed to be turned to a tree with trunk and branches
Growing indurate, turning to stone, yet burgeoning
In laurel leaves, in hosts of lambent laurel,
Quivering, fluttering, shrinking, fighting the numbness
Creeping into their veins from the dying trunk and branches!
‘Tis vain, O youth, to fly the call of Apollo.
Fling yourselves in the fire, die with a song of spring,
If die you must in the spring. For none shall look
On the face of Apollo and live, and choose you must
‘Twixt death in the flame and death after years of sorrow,
Rooted fast in the earth, feeling the grisly hand,
Not so much in the trunk as in the terrible numbness
Creeping up to the laurel leaves that never cease
To flourish until you fall. O leaves of me
Too sere for coronal wreaths, and fit alone
For urns of memory, treasured, perhaps, as themes
For hearts heroic, fearless singers and livers–
Delphic Apollo.

.

Edgar Lee Masters

.

.

.

[…]

És inutil, o joves, fugir del reclam d’Apol·lo.
Llanceu-vos al foc, moriu amb un cant primaveral,
si heu de morir durant laprimavera. Ningú no pot mirar
el rostre d’Apol·lo i viure, i haureu de triar
entre morir a les flames o després d’anys de patiments,
amb les arrels fermes a la terra, sentint la mà terrible,
més que al tronc a la insensibilitat espantosa
que puja per les fulles del llorer que no para
de florir fins que caieu. Oh fulles meves
massa seques per fer de corona, i bones només
per urnes de memòria, atresorades, potser, com a tema
de cors heroics, que canten i viuen sense por—
Oh Apol·lo Dèlfic!
.
Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger
.

.

.

.

I pel que fa a l’Spooníada, aquesta comença així:

.

.

.

The Spooniad

[The late Mr Jonathan Swift Somers, laureate of Spoon River see page 260 planned The Spooniad as an epic in twenty-four books, but unfor­tunately did not live to complete even the first book. The fragment was found among his papers by William Marion Reedy and was for the first time published in Reedy’s Mirror of December 18th, 1914.]

Of John Cabanis’ wrath and of the strife
Of hostile parties, and his dire defeat
Who led the common people in the cause
Of freedom for Spoon River, and the fall
Of Rhodes’ bank that brought unnumbered woes
And loss to many, with engendered hate
That flamed into the torch in Anarch hands
To burn the court-house, on whose blackened wreck
A fairer temple rose and Progress stood—
Sing, muse, that lit the Chian’s face with smiles
Who saw the ant-like Greeks and Trojans crawl
About Scamander, over walls, pursued
Or else pursuing, and the funeral pyres
And sacred hecatombs, and first because
Of Helen who with Paris fled to Troy
As soul-mate; and the wrath of Peleus’ son,
Decreed, to lose Chryseis, lovely spoil
Of war, and dearest concubine.

[…]

Edgar Lee Masters

.

.

.

L’Spooníada

[El difunt senyor Jonathan Swift Somers, poeta per excel·lència de Spoon River (vegeu la pàgina 261) va planejar L’Spooníada com un poema èpic en vint-i-quatre llibres, però dissortadament no va viure ni tan sols per completar-ne el primer. El fragment el va descobrir William Marion Reedy entre el seus papers i va ser publicat per primera vegada al Reedy’s Mirror el 18 de desembre de 1914.]

De la ira de John Cabanis i la lluita
de bàndols enfrontats, i de l’atroç derrota
de qui va encapçalar els veïns en la causa
d’un Spoon River lliure, i de com caigué el banc
de Rhodes, tot portant afliccions i pèrdues
per a molts, i de com això generà un odi
que es féu flama a la torxa de mans de l’Anarquista
i abrusà el tribunal i sobre les ruïnes
s’alçà un temple més bell i prevalgué el Progrés—
canta, oh musa que duies el somriure a la cara
del poeta de Quios que veié arrossegar-se,
com si fossin formigues, els grecs contra els troians
pels volts de l’Escamandre, enfilant-se a murades,
perseguits o encalçats, i que veié les pires
funerals i els sagrats sacrificis, i tot
perquè Helena fugi amb Paris, l’estimat
del seu cor, cap a Troia; i la ira del fill
de Peleu, compel·lit a no veure Criseida,
concubina i botí de la guerra.

[…]
.

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger

.

.

.

Lee Masters - Spoon RiverEdgar Lee Masters

Antologia de Spoon River

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger

Poesia sèrie CULIP, 24

Llibres del Segle. Girona, 2012

ISBN: 9788489885653

.

.

.

Quima Jaume. …que els vents encalmats deixin en pau la nau que malda per un port no del tot cert encara…

.

.

.

DELFOS

.

AMAGADA a l’avenc, deessa de la Terra,
amb els teus brams tel·lúrics,
enmig del remoreig d’un bosc molt a prop teu
i amb el brogit suau d’una aigua cristal·lina,
parlaves als humans.
Eren ja uns inicis de murmuris divins.
Som una arrel del temps, som saba vella i nova;
ablucions no ens calen per entrar al santuari.
L’amor ens purifica.
Tots els ritus antics són jocs caducs.
.
En el caient d’aquesta tarda plàcida,
ressonen dintre meu atàvics anys d’oracles.
Que sigui així per a mi, avui voldria:
«Que els teus dies s’escolin com la font mil·lenària
pel camp de la teva ànima, que els jorns hi siguin fèrtils,
que hi faci llarga estada fruitosa primavera;
que el Jònic calitjós i els seus vents encalmats
deixin en pau la nau que malda per un port
no del tot cert encara. I així, en la solitud
i en l’exili intern de moltes pàtries,
el verb germini fèrtil».

Joaquima Jaume i Carbó (Cadaqués, 1934 - 1993)

Joaquima Jaume i Carbó (Cadaqués, 1934 – 1993)

.

Quima Jaume
Humanitas

.

.

.

.

.

.

.

.

Quima JaumeQuima Jaume

Poesia completa

Pòrtic de Maria Àngels Anglada

Columna. Barcelona, 1993

ISBN: 9788478095308

.

.

.

Categories:Mitologia Etiquetes: , , ,

La Barcelona més dèlfica

.

.


Antoni Gaudí i Cornet (Reus, 1852 - Barcelona, 1926)

Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell (Barcelona, 1846 — 1918)

.

.

.

.

.

.

.

.

,

,

,

,

,

.

.

[…] Gaudí [al dissenyar el Park Güell] ens oferia […] un jardí de reflexió on se’ns mostrava l’equilibri entre naturalesa i cultura […]. Alhora es donen també els elements fundacionals d’una nova societat, d’una nova ciutat, d’una civilització respectuosa amb la naturalesa […]. Tanmateix Güell i Gaudí van voler-hi donar una explicació mítica, perquè el seu projecte tenia un abast que superava de molt el mateix parc. Eren conscients […] d’estar actuant en el marc de la més rabiosa modernitat i alhora de participar en un debat d’abast europeu, de sobre quines bases s’hauria de fundar la societat del futur. Ells hi diuen la seva, perquè no era pas un debat que ells haguessin inventat, sinó al qual, simplement, s’afegien. I aquest debat, com tots, tenia unes normes i uns codis. Sota la influència de Hegel i després de Nietzsche, el debat naturalesa i cultura s’havia simbolitzat, recorrent a la mitologia grega a través d’Apol·lo i de Dionís units, com veurem, pel mite de Delfos. Aquest és el centre temàtic del Park Güell com a jardí meditatiu. No és que Güell i Gaudí escollissin Delfos de manera capriciosa o per alguna relació circumstancial, sinó que el mite de Delfos era el referent simbòlic dins la cultura europea d’allò que ells volien explicar.

Però quins són els elements que ens permeten establir una relació més directa entre Delfos i el Park Güell? Primerament la topografia de la muntanya Pelada, que recordava vagament el paisatge dèlfic. […].

En segon lloc, és evident que la mateixa sala hipòstila, el motiu central del parc, evoca un temple grec d’ordre dòric i que voluntàriament l’arquitecte s’ha apartat de les normes habituals i ha recercat en Vitruvi les fonts per construir no un temple semblant al Partenó d’Atenes, sinó un temple amb regust arcaic, preclàssic, anterior a l’època democràtica de Pèricles, l’arquetipus del qual seria el temple d’Apol·lo a Delfos, perquè les seves grans columnes evoquen el més antic, el numènic, una arquitectura preclàssica. Una arquitectura que ens distancia d’Atenes i ens condueix a Delfos. Una comparació d’imatges entre la columnata dòrica de Gaudí i una reconstrucció arqueològica del temple de Delfos hauria de ser prou eloqüent per establir aquesta relació.

D’altra banda, en els mateixos plànols de l’urbanització se’ns situa un teatre grec, a la gran esplanada de sobre la sala hipòstila, alhora que una sèrie d’elements clarament identificables que ens van corfirmant la pista dèlfica. Sota el temple hi ha una cisterna d’aigua, és a dir, la font Castàlia del mite grec, i una gran escalinata, com a Delfos, permet l’accés al temple. La semblança topogràfica entre ambdues construccions no pot ser més gran. Per si fos poc, un drac guarda el lloc. Segons Bassegoda i Nonell: «El fantàstic drac de fortes urpes, [és] de difícil identificació zoològica pel fet de no tenir cua. De la gola brolla aigua del sobreeixidor de la cisterna situada sota el temple dòric; això pot significar que aquest drac sigui Pitó, que Apol·lo matà i enterrà sota l’ómfalos del temple de Delfos. El drac es troba prop de la font i és considerat el protector de les aigües subterrànies, Apol·lo va matar Pitó perquè volia convertir-se en oracle de Delfos i anunciar les seves profecies des de dalt del trípode, que en aquest cas seria l’escultura (ara mutilada) de la part superior. Sigui com sigui, un significat ha de tenir aquesta figura, atès que Gaudí no deixava mai res a l’atzar».

Res no és casual, evidenment, sinó que es tracta d’un programa simbòlic que, des d’un principi, Güell i Gaudí tenien ben determinat. […]

.

Jaume Genís Terri

.

.

.

Jaume Genís Terri

Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani

Textos i Estudis de Cultura Catalana, 152

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498831993

.

.

.

.