Arxius

Posts Tagged ‘Demèter’

Iasió i Demèter / Jasió i Doso

.

.

1280px-Beploegd_veld

.

.

.

.

[…]; i s’esgarrifà Calipso, divina entre dees,
i, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
— Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que els llits dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa un espòs i l’estima.

[…]

I quan amb Jasió la ben rullada Demèter,
al seu ànim cedint, es va unir d’amor i de colga
en un guaret de tres llaures, poc temps estigué no sabent-ho
Zeus, i ell mateix el va occir d’un cop seu del llamp que enlluerna.

.

Odissea – V , 116-120; 125-128
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

.

.

Calasso - Noces de Cadmos i HarmoniaA les nombroses sales del palau de Tebes se sentia una xerradissa insistent, una agitació de peus lleugers, un trobament melodiós. Tots els déus havien davallat de l’Olimp per a les noces de Cadmos i Harmonia. Anaven i venien per aquelles estances, atrafegats, loquaços. Afrodita s’ocupava d’ornamentar el llit nupcial. Ares, beneit i alegre, despullat d’armes, esboçava un pas de dansa. Los Muses oferien el ventall de tots els cants. Les ales de Nike, que es divertia fent de serventa, fregaven les del veloç Eros.

[…]

D’entre els invitats havia arribat de Samotràcia també Iasió, germà d’Hermonia. Demèter el descobrí durant els preparatius de la festa i el desitjà immediatament, amb la seva vehemència que coneixien tots el Olímpics. Ara tothom s’aplegava a la cambra nupcial. Zeus mirà al voltant i s’adonà que Demèter i iasió havien desaparegut. Sortí en la nit. La cridòria de la festa s’allunyava. Traspassà el llindar d’una de les set portes de la ciutat. Ara l’envoltava la foscor dels camps, al fons la claror de les torxes, i el palau. En un solc profund de terra negra reconegué dos cossos units, follament abraçats i mesclats amb la terra. Reconegué Iasió i el gemec de Demèter.

[…]

Roberto Calasso
Les noces de Cadmos i Harmonia
Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu Bartra1En entrar a l’ombra dels arbres, Doso s’adonà que la suor eixopava tot el seu cos. Es va treure el cinturó, se l’enrotllà al canell i es descordà la brusa, sense deixar de caminar devers la clapera. Seidó continuava invisi­ble, però no devia ésser lluny, n’estava segura. Entre el bescoll i el començament de l’esquena, Doso sentia el pes tebi de la tannara, com si s’hi hagués encauat un animaló. Arrencà una ampla fulla de falguera i se l’a­plicà uns moments damunt el front humit de suor, i després s’eixugà les dues sines. Amb la mà dreta enconcada, com si sospesés una fruita, se sollevà un poc la sina esquerra i enretirà la mà tot d’una… Un xic cai­guts, els pits, ho sabia, des de feia dos o tres anys, però encara eren bells en llur bruna rodonesa idèntica. Ja voldrien tenir-los com els seus moltes dones de la seva edat! No havia passat el seu temps encara. Ben clar ho podia llegir cada dia en els ulls dels homes. I Seidó no seria el darrer, en el supòsit que… El primer ja era lluny en el temps: Jasió… Va ésser bell, allò, damunt una terra noval, una tarda de grans núvols blancs, mentre en un bosc proper grallaven els corbs… Ja renilla una altra vegada, el cavall, i la Daurada també… Ella i Jasió havien assistit a les noces de Camil i Her­mínia, i abans que s’acabés la festa, en la qual havien ballat i begut, sortiren de la casa per la porta del dar­rere, i es posaren a córrer fins que, gairebé desalenats, es deturaren enmig d’un camp, i es tocaren, i va­ren caure abraçats damunt la terra. Tres vegades entrà en ella Jasió, tantes com llaurat havia estat aquell camp, i ell, de primer, tenia els ulls tancats, i després, molt oberts, fits en la boca d’ella, que gemegava… Quan s’aixecà, tenia els braços i les cames bruts de fang, i dos escorrims de sang li baixaven per les cuixes. Jaguda damunt l’horitzó, la tarda també sagnava. Ell l’agafà a pes de braços i la dugué així fins a l’hora foscant, i ella sentia el bransoleig de la seva cabellera penjant, i era com si la nit suau naixés del seu cos vastament tranquil, i les estrelles baixessin fins al seu rostre, i la lluna eixís dels seus pits nus…

S’aturà un moment ran de la clapera i mirà els dos núvols alterosos molt a prop l’un de l’altre i daurats pel sol. Llençà les fulles de falguera a poc a poc, encavorcada en els seus pensaments, avançà cap a la gran roca coberta de molsa que s’alçava al bell mig de la clariana del bosc… Sí, dos dies després de l’amor vin­gué la mort, l’horror indicible: ell, allà en l’espessorall, a l’indret on l’havia estat esperant, a ella, que no hi va poder arribar perquè fou retinguda a casa per una gran tempesta. I Jasió no tornà, i l’endemà, a la tarda, gent del poble va sortir a cercar-lo, i ella s’hi uní, an­goixada, al bosc, sense que la veiessin. Recordava els crits dels homes avisant-se, les llanternes oscil·lant en­tre els troncs, els bruscos vols de les aus esverades, el cansament que li blegava les cames, la foscor, la tera­nyina que se li enganxà a la cara, i després l’alba, com una xarxa d’or llançada damunt els cims dels arbres, i el dia, els raigs del sol, i el refilar dels ocells… I, tot d’u­na, Jasió, a tret de fona, d’esquena, abraçat al tronc d’un pi, devers on ella va córrer, sense comprendre encara, fins que hi arribà, i va veure la cara completa­ment coberta de formigues, les mans de dits negres i retorts, com de ferro, i el cos enguerxit en el qual s’havia allotjat un instant la ira fulmínia del cel…

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retorn[…]

Demèter s’havia unit a Iasió [Jàson] sobre la terra sembrada feia poc, al principi de la primavera (Homer, Odissea V, 125). El sentit d’aquesta unió és clar: contribueix a promoure la fertilitat del sòl, el prodigiós impuls de les forces de creació tel·lúrica. Era un costum força freqüent, fins al segle XIX en el nord i el centre d’Europa (en són testimoni els costums d’unió simbòlica de les parelles en els camps). A la Xina, les parelles joves anaven a la primavera a unir-se a la gespa per estimular la «regeneració còsmica» i la «germinació universal». En efecte, qualsevol unió humana troba el seu model i la seva justificació en la hierogàmia, la unió còsmica dels elements. El IV llibre del Li Chi, el Yueh Ling (‘Llibre de les prescripcions mensuals’), precisa que les esposes es presenten a l’Emperador per cohabitar amb ell durant el primer mes de primavera, qua se sent el tro. L’exemple còsmic també és seguit pel Sobirà i per tot el poble. La unió marital és un riu integrat en el ritme còsmic i validat per aquesta integració.

[…]

Mircea Eliade
El mite de l’etern retorn
Traducció de Víctor Obiols

.

.

.

.

.

[…]. Respigóse Calipso, divina entre dioses,
y arrancando a falar díxo-y estes palabres alaes:
«Sois crueles, dioses, y más qu’otro a la gulismia daos.
Nun sufrís que les dioses con homes partian el so llechu
a les clares, si una lu convierte n’esposo queríu.
[…]
Y cuando con Xasión la de guapa cerneya, Deméter
cediendo al so sentir, se xunió nel amor y nel llechu
nuna tierra tres veces tazao, poco en sin sabelo
tuvo Zeus, que lu mató llanzándo-y el so cande rayu.

Odisea V, 116-120; 125-128
Versión asturiana de Xosé Gago

.

.

[…]; i Kalipso, la bella de todas las diozas,
se espanto, le favlo, i le disho kon biervos bolantes:
“Dioses, krueles vos sosh, i selozos mas d’otros, i a diozas,
les defendesh ke kon ombres en publiko s’echen, o kuando
una de eyas dezea tomar un mortal por marido.
[…]
I otra vez, kuando Demeter, de los kaveyos ermozos,
de Iason se namoro, i s’echo a sus brasos al kampo,
ke lo araron tres vezes; y no tadro en ambezarlo
Zeus, i anel lo mato, l’arrojando un rayo d’arriva

Odisea, Kante V, 116-120; 125-128
Trazladada en ladino del grego antigo
por Moshe ‘Ha-Elion

.

.

[…]  e sgrisulà / Calipso, divine des deis,
e fevelant inalore / i disè peraulis aladis:
«Dûrs o sês, voaltris dius, / zelôs plui di ducj chei altris,
che o invidiais aes deis / di pognisi a palês
cui umign, cuant che une / e fasi di un il so om.
[…]
Cussì cuant che cun Jasion / la bielis strecis Demetre,
lant daûr dal so spirt / si unì in amistât e in amôr,
tun prat trê voltis arât: / nol ste a dilunc cence savêlu
Zeus, che lu sassinà / traìntji il fulmin slusint.

Odissea, Libri Cuint, 116-120; 125-128
Traduzion di Alessandro Carrozzo e Pierluigi Visintin
(Furlà, o friulès)

.

.

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Odisseu Bartra1Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retornMircea Eliade

El mite de l’etern retorn
Arquetips i repetició

Introducció de Lluís Duch
Traducció de Víctor Obiols

Fragmenta editorial. Barcelona, 2014
ISBN: 9788415518082

.

.

Xose Gago OdiseaOdisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

.

Odissea - LadinoOmero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

.

Odissee - furlanOdissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

.

.

 

Del gest de Baubo al «Risus Paschalis»

.

.

.

No creiem pas ja que la veritat continuï essent veritat, si hom li arrabassa el vel. Hem viscut massa per a creure això. Avui dia representa per a nosaltres una qüestió de decència el fet de no voler veure-ho tot nu, el fet de no estar present en tot, el fet de no voler entendre-ho tot i «saber-ho» tot. «¿És veritat que el nostre estimat Déu està present a tot arreu?», preguntà una nena a la seva mare. «Però això ho trobo indecent»: quina advertència per als filòsofs! Caldria retre més honor a la vergonya amb la qual la naturalesa s’ha amagat darrera enigmes i polícromes incerteses. Tal vegada la veritat és una dona que té raons per a no deixar veure les seves raons. Tal vegada el seu nom, per tal de parlar en grec, és Baubo… Oh, aquells grecs! Ells sabien viure: per a això és necessari de romandre coratjosament a la superfície, en el plec, a la pell, adorar l’aparença, creure en les formes, en els sons, en els mots, en l’Olimp sencer de l’aparença. Aquells grecs eren superficials… en virtut de llur profunditat!

Friedrich Nietzsche
Pròleg a la segona edició de La gaia ciència
Traducció de Joan Leita

.

.

.

.

[…] ……………………………………………………Mes Demèter
la qui regeix el temps de l’any i duu fruites esplèndides
refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,
baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dòna
d’honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo
amb una pell blanca. Asseguda que fou,  amb ses mans abaixava
el vel que la cobria; mes encara restà molta estona
adolorida i muda la dea, sens paraula
ni moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,
tota plena de dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores,
la honesta i alegra de mena, començà graciosa
a parlâ agudament, i a la dea mogué a l’esplai i al mig-riure.
Metanira, llavors, oferia-li vi dolç com la mel en la copa;
mes ella refusava-la, perquè el vi acolorat no li era
lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li,
doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué, i feu llavores
la libació sagrada. […]
.
Himne homèric a Demèter
Versió de Joan Maragall

.

.

.

En les generoses i completes “Notícies preliminars” amb les que encapçala la seva traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, el professor Jaume Almirall, en tractar de l’episodi d’Ascàlabos, dins del mite de Demèter, ens fa un acurada referència a les figures de Iambe i Baubo, actores principals, també, del referit mite:

.

[…] la […] primera formulació extensa i detallada [del mite de Demèter i Persèfone] és la que constitueix l’Himne homèric a Demèter, que és precisament el relat etiològic de la instauració dels misteris d’Eleusis. En el seu errabundeig, la deessa, sota l’aparença d’una anciana, arriba a Eleusis, on és rebuda a la casa dels reis de la ciutat, Cèleu i Metanira. El poema subratlla uns trets de Demèter —el posat trist i silenciós, la privació de menjar i beguda— que formaven part del ritu eleusini. En aquest punt, però, entra en acció la vella Iambe, serventa de la casa, que amb les seves bromes aconsegueix alegrar l’ànim de la dea. Seguidament, la reina li ofereix una copa de vi; Demèter, adduïnt que no li es permès tastar-lo, li ensenya, en canvi, a preparar una beguda, que tot seguit es beurà: el ciceó —igualment un element constitutiu del ritual dels misteris—. […]

[…]

En la versió òrfica del mite de Demèter, el nom de la dona que l’acull és Baubo; aquesta, contrariada perquè la deessa no accepta la beguda que li ha ofert, s’alça la túnica i li mostra els genitals, provocant d’aquesta manera el riure de Demèter […]. Baubo, que també es relaciona amb el món infernal —com Gel·lo i altres figures semblants— amb la seva desinhibició i impudícia, amb el seu riure franc i groller, és el contrapunt nesessari de la deessa silenciosa i trista; representa la relació indissociable que els misteris ofereixen entre el sagrat i l’obscè, entre la fertilitat dels camps i la sexualitat humana.[…]

Jaume Almirall Sardà
Notícies preliminars al Recull de Metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

.

Iambe

[…] Baubó, que había recibido a Deo [Demeter] en hospitalidad, ofreció a la diosa «ciceón», pero ella rechazó cogerlo y no quiso beberlo (puesto que se encontraba de duelo). Baubó se entristeció mucho pensando que la despreciaba y entonces, levantando su túnica, muestra su desnudez a la diosa. Deo se divierte con el espectáculo y a duras penas acepta la bebida, alegre con la visión.

¡Éstos son los misterios ocultos de los atenienses! También los cuenta Orfeo. Te citaré sus mismos versos, para que tengas como testigo al «mistagogo» de esta desvergüenza:

Después de hablar así, se subió el peplo y mostró todo su cuerpo, hasta las formas que menos convienen. Se encontraba presente el niño Yaco y, riéndose, le golpeaba con la mano por debajo del pecho. Y cuando la diosa se sonrió en su corazón, aceptó la multicolor copa, donde se hallaba el ciceón.

Climent d’Alexandria
Protrèptic, II, 20-3. 21-1
Traducció de Mª Consolación Isart Hernández

.

.

.

.

.

LET US NOT FORGET BAUBO

.

And when neither joke nor jest
would cheer up Demeter —
still grieving heavily for her daughter —
didn’t fun-loving Baubo
lift up her dress
in cunning flash of flesh?
.
Whatever totem was disclosed —
Whatever version of Moses’ burning bush
it made the corn-goddess laugh out loud —
O that honest seat of life!
.
And with her laughter came her balance
and with her balance — spirit
and spirit-restored she confronted
the father-of-the Gods once more.
And didn’t Zeus command Hades to release her daughter?
And didn’t her daughter’s return spell spring and summer?
.
Here’s to our, Baubo, Ancient one of Mirth.
Here’s to the shining weapon of her skirt.

.
Grace Nichols
Picasso, I want my face back
.

.

.

.

.

.

.

.

 TRICKY D.I.S.C.O

.

Ms Baubo

She trickster

 dances Demeter across pulsing boards ,

mirror ball snow glints against sparkled balaclava,

a stretched red sequinned boob  tube over  laughing torso,  her

regulars stand at the bar, laugh and point, expect her usual grin

not bare-faced cheek covered with dead-pan expression, as

 she spins a mourning goddess across her lit-up floor.

 Hades keeps mothers in the underworld, under here

their heads push against the ceiling, engaged,

waiting for the earth to open like a womb,

to contract, push them gasping into

spring air, bloody, beautiful

un-bowed. Baubo reveals

herself to Demeter;

teases a

thaw.

Lucy FurlongPUSSY-RIOT
Dins del projectePoems for Pussy Riot“,
de l’“English Pen”

.

.

.

.

.

.

.

.

Fent un gran canvi en el context, però en la mateixa línia del sagrat/obscè i del riure, fruit de l’obscè, com a guaridor de la pena, ja sigui per Persèfone, ja sigui per Jesucrist, i com a porta per a la reaparició/ressurrecció d’aquests, cal citar Maria Caterina Jacobelli i el seu interessant llibre Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual,  on diu:

.

IMG_1107[…] farà uns deu anys, estava llegint un llibre de V. Ja. Propp, Edipo alla luce del folclore. Quattro studii di etnografia storico-strutturale. Poques pàgines, denses, rigurosament documentades. S’hi feia referència a un fet curiós i desconcertant que passava a l’Alemanya del segle XVI: durant la missa de Pasqua, el predicador deia i feia autèntiques indecències sobre l’altar, arribant al punt de mostrar els genitals per a fer riure als fidels. Aquest riure tenia un nom precís: risus paschalis.

[…]

L’any 1518, el dia 13 de les calendes de maig, Wolfgang Capito escrivia des de Basilea una carta a un cert Càndid del qual no sabem altra cosa sinó que —segons Capito— tenia necessitat d’«afilar el seu ju­dici» sobre algunes coses, talment com s’esmola el ferro «sobre una pedra». Junt amb la seva carta Ca­pito enviava a Càndid una altra carta que el sacerdot Joan Ecolampadi havia adreçat al mateix Capito i que és coneguda amb el títol De risu paschali, Oecolampadii, ad V. Capitonem Theologum Epistola apologe­tica.

També aquesta va ser escrita a Basilea el mes de març del mateix any. És en llatí, però hi ha vint-i-una expressions i citacions en grec i dos en hebreu, de les quals una és un versicle d’Isaïes. Aquest és potser el document més antic conegut fins ara que descriu llargament i de manera detallada el fenomen que coneixem amb el nom de risus paschalis.

Johann Hausschein —en grec Oikolampadios— va néixer a Weinsberg (Württemberg) l’any 1482 i va morir a Basilea el 1531.  Ordenat sacerdot, es distingí per la seva cultura i honestedat de costums. Capito el descriu com un «gran home per la doctrina, talent i integritat de vida (…) sacerdot seriós i pietós». Pre­dicador valent, amic d’Erasme de Rotterdam, col·la­borà amb ell en la traducció del Nou Testament del grec al llatí; el 1521-1522 s’adherí a la Reforma i n’es­devingué pastor a Basilea, on contribuí amb la seva ardorosa predicació a fer acceptar la fe protestant a la ciutat. Personalitat de relleu, Enric VIII s’hi adre­çà perquè li facilités l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó.

Va ser precisament per la seva manera de predicar que, quan era encara sacerdot catòlic, Ecolampadi fou violentament criticat per un grup de persones que ell no concreta en la carta; en efecte, si de primer parla genèricament dels seus opositors, després es refereix sempre a una sola persona que ell anomena amb menyspreu geloiasés noster (el nostre fastigós bufó). Aquestes persones -o aquesta persona- s’havien queixat a Capito de la predicació d’Ecolampadi, dient que era nimium serius concinator, nec satis serius, ne concionator quidem [Predicador massa seriós, no prou serios, ni tan sols predicador] i hi havien recorregut per tal que —diu Escolampadi— «tu treguis les brosses dels meus ulls lleganyosos», i afegeix:

Em sorprèn que aquells Murmuradors hagin estat tan desvergonyits, ells que no han tingut cap pudor per fer un retret tan insuls, sobretot davant teu que m’ets un amic capaç de donar un judici que no sigui catarrós.

La violència del llenguatge d’Ecolampadi i el motiu de la seva carta apologètica adreçada a Capito, s’ex­pliquen perquè efectivament aquest darrer —malgrat la seva indubtable competència teològica unida a una gran honestedat de costums— havia cregut que Eco­lampadi havia actuat malament, i li ho havia escrit «potser, atesa l’amistat, una mica massa imperiosament». D’aquí l’apassionada autodefensa del predi­cador de Basilea.

També Capito era predicador. Nascut el 1748 a Hagenau, sacerdot predicador a la catedral de Basilea, tingué semblantment una notable influència en la di­fusió de la Reforma a la qual s’havia adherit. Profes­sor de teologia, serà un dels autors de la Confessió tetrapolitana

La qüestió sobre la qual Capito havia expressat el seu parer en confrontació amb Ecolampadi és el risus paschalis. En les seves línies essencials, es tractava d’això: el matí de pasqua, durant la missa de la re­surrecció, el predicador provocava el riure dels fidels; d’aquí el nom de risus paschalis. Però aquest riure era obtingut per tots els mitjans, sobretot amb ges­tos i amb paraules en què predominava el component obscè.

Capito en fa una detallada relació en la carta a Càn­did, i diu:

El motiu (pel qual és criticat Ecolampadi) és que ell no espanta amb la veu ni amb l’allau de gestos les donetes (…), ni amb fingides amenaces, ni amb to Salmoneu. A més, en comptes de ser agosarat, és a dir de contar acudits i fer bromes manllevats de les cuines, ell se n’absté obstinadament. No empeny els oïdors a riure descaradament mentre anuncia el Crist, ni bromeja amb paraules obscenes, ni imita un que es masturba —com un histrió— ni posa davant els ulls coses que els cònjuges solen amagar a la seva cambra i que cal fer sense testimonis.

Capito defensa aquesta manera d’actuar, perquè altrament

els predicadors parlarien en temples buits. El poble, en efecte, és tan mancat de criteri, que escolta sobretot aquell predicador que excita la gent amb paraules obscenes o fent el bufó desvergonyit i amb paraules confuses, o més ben dit, empastifades d’un riure indigne d’aquell home i d’aquell lloc.

[…]

Maria Caterina Jacobelli
Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual
Traducció de Xavier Vilaró

.

..

.

Nietzsche - La Gaia CiènciaFriedrich Nietzsche

La gaia ciència

Traducció de Joan Leita
Edició a cura de Josep Ramoneda
Textos filosòfics, 32
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 8472224392

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

Recull de Metamorfosis - Liberal - AlmirallAntoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de
Jaume Almirall i Sardà
Història de la transmissió i text grec establert per
Esteban Calderón Dorda
Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012
ISBN: 9788498592061

.

.

.

Grace Nichols - PicassoGrace Nichols

Picasso, I want my face back

Bloodaxe Books

Tarset, Northumberland, 2009

ISBN: 9781852248505

.

.

.

IMG_1107Maria Caterina Jacobelli

Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual

Traducció de Xavier Vilaró

Editorial Planeta. Barcelona, 1991

ISBN: 9788432037061.

.

.

Devereux - La vulve mithiqueGeorges Devereux

Baubo, la vulve mithique

Petite Bibliothèque Payot, 823

Éditions Payot & Rivages. Paris, 2011

ISBN: 9782228906944

.

.

.

Sanyal - VulvaMithu M. Sanyal

Vulva. La revelación del sexo invisible

Colección Argumentos, 437.

Editorial Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433963390

.

.

.

 

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XIII

.
.
.

.

XIII

.

A Demèter

 


Canto Demèter augusta, la dea dels cabells formosos,

i amb ella canto sa filla, bonica Persefonea.

Salut, dea! Tu serva’ns aquesta ciutat i sies

començ de mon cant.

 


Himnes Homèrics

Himne XIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

 

.

.

.

 

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.