Arxius

Posts Tagged ‘Egist’

Rodrigo García: Agamenón

.

.

.

.

[…]

Rodrigo García

Y cuando te pregunten por dónde
les dices: ¡vengo de Troya!
¡De dar hostias y de repartir hostias!
De conocer gente
De conocer dos tipos de gente:
los que especulan con el DINERO
y los que especulan con los sentimientos
Que son los peores
Porque dicen que te ofrecen su corazón cuando en realidad
se están marcando una puta partida de ajedrez
.
¿Sabéis lo que os digo?
Que vamos a seguir de juerga
Que no vamos a ir a casa
Ni al cole
Y nos subimos otra vez al coche
Y vamos a tirar por ahí
Y paramos en cualquier lado y
mandamos postales a todos los amigos
Para tocar las pelotas
Postales
Desde Gibellina
Desde Palermo
Desde Siracusa
Desde Troya, joder
Desde la Zona Cero, joder
Postales
Para desconcertar a la peña
.
Y vamos a mandar postales con fotos
De famosos pero con el nombre cambiado
Una postal con la cara de Hillary Clinton
que ponga: Clitemnestra
Una de Bill Clinton que ponga: Agamenón
Una de Mónica Lewinsky que ponga: Casandra
.
Una de Dodi al Fayed que ponga: Egisto
Una de Lady Di que ponga: Casandra
Y una del príncipe Charles que ponga: Agamenón cornudo
.
Y una de los hijos de Sadam que ponga: Ifigenia
Y una de Sadam que ponga: Agamenón
Y una de Tony Blair que ponga: Egisto
Y una de José María Aznar que ponga: el mensajero
.
Y una de Berlusoni que ponga: Agamenón
Y una de Canal 5 que ponga: el palacio de los Átridas
.
Y una del pueblo irakí que ponga: troyanos
Y otra de unos argentinos que ponga: troyanos
Y una de unos africanos que ponga: troyanos
Y una de unos misiles Scuds que ponga: SIDA
Y otra de unos palestinos que ponga: troyanos
Y una de unos cubanos que ponga: troyanos
Y una de George Bush que ponga: Agamenón
Y una de Bin Laden que ponga: Egisto
Y una de unos rusos que ponga: troyanos
.
¡Mira como está el patio!
le digo a mi hijo
¿Y nosotros qué hemos hecho para mejorarlo?
Nada
¿Y tú que vas a hacer para mejorarlo?
Nada
Está así el patio
porque nos hemos tirado la vida sin hacer nada
Porque nos hemos tirado la vida haciendo lo que nos dijeron
que era bueno hacer
Saludable hacer
Al final, hemos hecho lo que nos han ordenado
.
.
.

.

Rodrigo García:

Agamenón (Volví del supermercado y le di una paliza a mi hijo).

2003

.

.

.

Rodrigo García

Agamenón. (Volví del supermercado y le di una paliza a mi hijo).

Obra estrenada per Rodrigo García i La Carnicería teatro

el dia 11 de setembre de 2003, a Gibellina, Sicília

Text íntegre a: Scribd.com

Referència a: María-Josep Ragué-Arias. Del mito contra la dictura al mito que denuncia la violencia y la guerra (PDF)

.

.


“Ulisses a l’Argòlida” de Nicolau M. Rubió


.

.

Ulisses a l’Argòlida és una obra teatral escrita per Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1948, que no va publicar-se fins el 1962, en els Quaderns de Teatre de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, editats per Joaquim Horta, sota la direcció de Joan Oliver, edició de la que en mostrem la portada, obra de García Llort.

L’obra recrea el mite d’Orestes, situant Ulisses enmig de la mort d’Egist i de Clitemnestra, a la terra dels atrides.

Josep Mª Quintana, en la seva obra “Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891 – 1981: literatura i pensament”, pàgina 292, transcriu la nota prèvia que Rubió va inserir en el text manuscrit de 1948, que no va passar a l’edició de l’obra de l’any 1962:

.

.

.

“El teló s’alça, Ègist és viu. Això vol dir que ens trobem abans de la conversa olímpica del primer cant de l’Odissea, per la senzilla raó que, en aquella conversa, els déus (els quals no parlen de cap matricidi) donen per suposat que Orestes ja ha occit el seu padrastre. Per l’altre cap, la nostra visita d’Ulisses a Argos, s’ha de situar després de l’anada del rei d’Ítaca al camp dels Asfòdels; posat que, allí, el rei Agamemnó pregunta pel seu fill i Ulisses li respon que no sap res del diví Orestes. — Entre aquestes dues fites, doncs, caldrà cercar el temps en què tingué lloc la visita d’Ulisses a l’Argòlida. Com que la conversa de l’Olimp és coetània de la fi de l’amorosa captivitat de l’heroi odisseic a l’Illa de Calipso, serà entre la baixada a l’Infern i la sortida d’Ulisses de l’illa esmentada, que haurem de trobar el rastre que cerquem.  — L’interval resta ocupat, al text clàssic de l’Odissea, per la navegació fins a l’illa d’Eea; per la nit  que els odisseics hi romanen; pel dia i nit subsegüents, esmerçats amb Circè; Scil·la i Caribdis; per la vetllada tràgica i nit del desembarcament a l’illa del Sol; pel mes sencer que a l’illa acampen els expedicionaris, fins el jorn que “els déus vessen la dolça son damunt les parpelles” de l’heroi; pels sis dies que dura la impia menjada de la carn dels bous divins; per la horrible jornada del naufragi i de la pèrdua de la nau amb tots els companys d’Ulisses; i en fi pels nou dies més de viatge cap a l’illa de Calipso, on el Laèrtida romandrà empresonat en càrcer d’amor. Ara bé, podreu observar al nostre epìsodi que la visita d’Ulisses a la ciutat d’Argos dura poc. Atenea proposa al nostre heroi un problema i una tasca ben precisos: trencar el curs de la fatalitat que nia a la sang dels atrides. Per executar l’encàrrec, una nit és suficient. No cal ni imaginar que Ulisses desembarqués físicament a Nauplia, o bé a una cala ignota de la costa argòlida, ni que fes estada llarga terra endins. Desembarcament i visita s’han d’entendre com de natura màgica. Per què, llavors, la deessa no hauria aprofitat qualsevol de les nits de son, i de somni, del rei Ulisses, durant l’interval esmentat? Per què, concretament, no faríem coincidir el nostre episodi amb la son d’origen diví que sorprengué Ulisses a l’illa del sol? – Quan al destí immediat d’Orestes, en deixar Argos a la fi de l’obra, és cert que no tenim notícies que el jove Atrida seguís Ulisses – d’una manera física i actual almenys – ni al palau d’Alcinous ni al retorn a Ítaca. Però això no exclou que Orestes navegués, ni que pogués acompanyar el Laèrtida en el curs del viatge ulterior d’aquest, que Tirèsies havia predit. – Per acabar, direm que, segons totes les probabilitats, la forma literària que pogué prendre el nostre episodi a l’epos primitiu, no degué correspondre a la que avui gosa donar-li un escriptor llatí de la nostra mar d’Occident.”

.

.

.

.