L’amor entre herois. El dol per la pèrdua del company: Aqui·les i Patrocle; Gilgameš i Enkidu; David i Jonatan.

.

.

.

Així va parlar i un negre núvol d’aflicció va cobrir Aquil·leu, que va agafar pols recremada i la va escampar damunt del seu cap. Va enlletgir el seu rostre afavorit, i la cendra negrosa li embrutava la túnica de nèctar. Ell mateix, tan alt com era, es va ajaçar a la pols en un bon espai i amb les mans s’esbullava els cabells i se’ls arrencava. Les serventes, que Aquil·leu i Pàtrocle s’havien assignat com a botí, afligides en el seu cor, cridaven molt fort i corrien cap a la porta al voltant de l’impetuós Aquil·leu. Totes es colperaven el pit amb les mans, i els membres de cadascuna es desferen. Des de l’altra banda, Antíloc sanglotava tot vessant llàgrimes, i  agafava les mans d’Aquil·leu. El seu cor noble gemegava, perquè tenia por que no es tallés el coll amb el ferro. Aquil·leu va llançar un plany terrible. El va sentir la seva mare venerable, asseguda a les profunditats del mar al costat del seu pare ancià, i de seguida va esclafir a plorar.

.

Odissea, XVIII
Versió de Joan Alberich

.

.

…Down on your knees, Achilles. Further down.
Now forward on your hand and thrust your face into the filth,
Push filth into your open eyes, and howling, howling,
Sprawled howling, howling in the filth,
Ripping out locks of your long redcurrant-coloured hair,
Trowel up its dogs hit with your mouth.
… Gods have plucked drawstrings from your head
And from the template of your upper lip
Modelled their bows. Not now. Not since
Grief has you by the neck, and sees you lift your arms to Heaven,
Then pistol-whips that envied face
As your prize shes —careless, disordered, knees giving way—
Rushed out to you, knelt down around you, close to you,
Slapping their bodies furiously, raising:
… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
…… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
……… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
You sank, throat back, thrown back; your voice
Thrown out across the sea to reach your source.
.
Christopher Logue
War Music

.

.

.

 

 

Giovanni Battista Tiepolo
Tetis consolant Aquil·les
(per la mort de Patrocle).
Fresc. 1757
Villa Valmarana. Vicenza, Itàlia

.

.

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.
Louise Glück
The triumph of Achilles

.

.

.

.

.

PLANY DE GILGAMEŠ PER LA MORT D’ENKIDU

.

A la primera claror del dia arborarà la veu dient:
Escolteu, pròcers d’Uruk! Ploro per Enkidu, el meu company,
gemego amb amargors de dona en dol pel meu germà.
L’ase salvatge i la gasela que et van fer de pare i de mare, Enkidu,
ploren per tu.
Ploren per tu
els animals de quatre peus que amb tu es criaren.
Plora per tu
tot el que hi ha de salvatgí per planes i pastures.
Cruixen de nit i dia
els camins del bosc de cedre que estimaves.
Que plorin, doncs, per tu
els pròcers de la ben murada Uruk,
i que la mà que beneïa s’obri.
Enkidu, germà meu! Tu eres la destral que duia al flanc,
la força del meu braç, l’espasa del meu cint,
l’escut que m’emparava, la túnica que em vestia,
l’ornament de goig que jo portava.
Escolta quin ressò de mare en dany rodola pel país.
Ploreu, camins que fèiem junts, bèsties que caçàvem,
tigres i panteres, lleons i lleopards, isards i cervos!
Ploreu, daines i braus!
Plora per tu la munyanya on vam pujar a degollar el guarda;
plora per tu el riu que vorejàvem passejant;
plora per tu l’Ula d’Elam i el dolç Eufrates
on omplírem els bots d’aigua una vegada.
Ploren per tu els guerrers de la ben murada Uruk
on caigué mort el Brau Celest.
Plora per tu el poble enter d’Eridu.
Gemeguen per tu els llauradors i els segadors
que et duien el gra a casa.
Gemeguen per tu els servents que ungien el teu cos.
És un lament
la cortesana que t’ungia amb olis olorosos.
Són un lament les dones de palau que et menaren la muller
guarnida amb l’anell que li havies triat tu.
I els teus joves germans, com si fossin fembres,
van amb els llargs cabells desfets en dol.
Un destí maligne t’ha robat!
Oh jove germà meu, Enkidu, company dolç,
quin son t’ha vingut ara?
T’has perdut en la fosca i ja no em sents.

.

Gilgameš. Tauleta VIII
Versió de Segimon Serrallonga
Versions de poesia antiga

.

.

.

.

COMPLANTA DE DAVID PER SAÜL I JONATAN

.

David va compondre aquesta complanta per Saül i pel seu fill Jonatan, i va ordenar que la gent de Judà l’aprengués. És el cant de l’Arc. Es troba escrit en el Llibre del just. Diu així:

.

“L’esplendor d’Israel jeu morta a les altures.
Com han caigut els guerrers ardits!
No ho diguéssiu pas a Gat,
no dugueu la nova als carrers d’Ascaló;
se n’alegrarien les noies filistees,
ho celebrarien les filles dels incircumcisos.
Muntanyes de Guilboa,
que no caiguin damunt vostre ni pluja ni rosada;
que no siguin fèrtils els vostres camps,
perquè aquí ha estat deshonrat
l’escut dels més ardits:
l’escut de Saül, untat no pas amb oli,
sinó amb sang d’enemics, amb greix de guerrers.
L’arc de Jonatan no es feia mai enrere!
L’espasa de Saül no tornava mai de buit!
Saül i Jonatan, amables, encisadors,
inseparables en la vida i en la mort,
més rapids que les àguiles,
més valents que els lleons!
Noies d’Israel, ploreu per Saül,
que us engalanava amb porpra i robes fines
i us guarnia d’or les vestidures.
Com han caigut els guerrers ardits enmig de la batalla!
Jonatan jeu mort a les altures.
Quin dolor sento per tu,
germà meu, Jonatan,
tant com m’encisaves!
El teu amor m’era més meravellós
que l’amor de les dones.
Com han caigut els guerrers ardits!
S’han esvaït les seves armadures.”

.

Segon llibre de Samuel, 1,17-28
Versió de la Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Logue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

.

Louise Glück

Poems 1962 – 2012

Farrar, Straus and Giroux. New York, 2012

ISBN: 9780374534097

.

.

.

.

Segimon Serrallonga

Versions de poesia antiga

Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2002

ISBN: 9788429750843

.

.

.

.

La Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

 

Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa, segons Albert Mestres

.

.

La meva mare, la deessa Tetis, que té els peus de plata, diu que per a mi hi ha assignades dues dees de la mort, i que l’una o l’altra ha de conduir-me, per camins diversos, al terme de la vida: si resto aquí combatent, vora la ciutat dels troians, no tindré tornada, mes la glòria que hauré serà immarcesible; però, si regresso a la llar, al meu terrer entranyable, la tan alta glòria se m’esvairà, per bé que llavors viuré fins a vell: la mort no vindrà cuitosa a trobar-me.

Ilíada, IX, 410-417. Traducció de Montserrat Ros

.

.

El rei David era ja tan vell i carregat d’anys que, per més que l’abriguéssin, no s’arribava a escalfar. Llavors els seus consellers li van dir:

—Hauríem de buscar per al rei, el nostre senyor, una joveneta verge que el serveixi, li faci companyia i dormi als seus braços per donar-li escalf.

Van buscar la noia més bonica de tot Israel, que resultà ser Abisag, la xunemita, i la portaren al rei. Era una noia de gran bellesa. Feia companyia al rei i en tot s’ocupava d’ell, però el rei no hi tenia relacions sexuals.

Primer Llibre de Reis, 1-3. Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa

 

L’heroi Aquil·les que coneixem, fill de Peleu i la nereida Tetis, és el que ens presenta la Ilíada d’Homer. Es tracta de l’heroi perfecte, que no es mou per interessos materials, com ara botí o conquesta de territoris, ni afectius, com ara amor o odi, sinó com a simple aspirant a la glòria. La vida tal com la veu l’Aquil·les homèric és pura foscor: els homes són ombres d’homes que es convertiran en ombres de si matei­xos després de la mort, sigui quin sigui el comportament que hagin tingut en vida. Si la vida és fugaç, duri el que duri, ¿quin sentit pot tenir prolongar-la en una llarga agonia degenerativa? La vida és buida, no té cap sentit, tant és viure com morir. Una escena esfereïdora de la Ilíada ens dóna la clau amb cinisme tràgic d’aquesta visió. Quan Príam desolat acut a Aquil·les perquè aquest li retorni el cadàver d’Hèctor a fi de fer-ne unes exèquies dignes d’aquest prín­cep, Aquil·les, adolorit encara per la mort de Patrocle, li diu (cant XXIV: 600-605, en la traducció de Miquel Peix):

[…] Per ara pensem a l’àpat del vespre.
Níobe i tot de bells cabells va pensar a alimentar-se,
ella que havia perdut dotze fills a sa pròpia casa,
sis barons, tots al pic de la força, i sis filles. […]
Au, pensem, vell diví, nosaltres també a alimentar-nos.
Ja ploraràs de nou el teu fill un cop dintre Troia
l’hagis portat. Et valdrà llavors nombroses ploralles.

L’únic que pot donar sentit a la vida, i per això la Ilíada és el poema d’Aquil·les i no d’Hèctor o els altres herois grecs, és la glòria, és a dir, la immortalitat adquirida en el record que es perpetuarà gràcies als cants que es com­pondran en admiració dels fets de l’heroi. Per a Aquil·les, l’únic que té sentit és esdevenir literatura com a heroi mort en la batalla, no com a vell xaruc que mor oblidat a casa seva. El mateix poema, doncs, que encara avui lle­gim, és el que dóna sentit a la vida i la mort d’Aquil·les. La seva tragèdia tanmateix és que ell sap que un dia fins i tot el seu poema es deixarà de llegir i el nom d’Aquil·les s’esborrarà de la memòria de la terra.

[…]

David és, en canvi, una mena de contra-Aquil·les. El David que ens interessa és el que apareix als llibres de Samuel i Reis. Aquests llibres tenen també l’origen en poemes èpics hebraics que es van transmetre oralment des del segle IX aC, suposada època en què va viure David, fins al segle VI. En aquest moment hi ha la destrucció de Jerusalem i l’exili a Babilònia de les altes jerarquies de la societat hebrea. En tornar de l’exili al cap de cinquanta anys, aquesta societat, instruïda i cultivada gràcies al medi babiloni, es veu desconnectada de la Judea que troba i sent la necessitat de fixar les diferents tradicions per instituir, en contrast amb la tradició oral variable i voleiadissa, una tradició única i escrita. Els Llibres històrics o Nevi’im, tanmateix, no es fixen del tot fins a mitjan segle IV aC, quan Judea i Israel estan sota dominació grega […]. Es tracta doncs d’un text destinat a la creació d’una tradició amb l’objec­tiu de definir una identitat col·lectiva. Per això David ha adquirit alguns trets hel·lenístics, inspirats en Alexandre, creador no ja d’una tradició, sinó d’un nou món. Com a heroi fundador i vencedor de batalles, David comparteix amb Alexandre l’ambició, el favor del Déu, la bellesa físi­ca i la debilitat moral. Però David, fill de Jessè i hereu de Saül, viu massa, i ell, que ha arribat a tenir diàleg obert amb el Déu a través de Natan, finalment malmet la seva vida heroica amb l’adulteri amb Betsabé i deixa de ser un escollit del Déu. David acaba la vida agònicament a la vellesa demanant perdó.

Així, al costat del majestuós i superb David (1504) de Miquel Àngel (1475-1564), portador d’unes potències còsmiques en repòs en la postura prèvia al llançament de la pedra que matarà Goliat, hi ha el decrèpit David (c. 1886) d’Àngel Guimerà (1845-1924), incapaç fins i tot de posseir la joveníssima verge que intenta escalfar-lo del fred que l’ha penetrat per sempre, on el contrast entre la vellesa, i el seu egoisme infantil, i la joventut d’Abisag, i la seva poruga innocència, s’accentua amb versos plàstics:

Lo rei profeta entre coixins tremola;
remou la llar sa trista flamarola,
i es sent al lluny la parla dels hebreus.
Gentil minyona, amb los cabells estesos,
les mans de glaç li va cobrint de besos,
de pits tombada a sobre de sos peus.
[…]
David s’aixeca tremolant-li els llavis:
—Qui ets tu —li diu— que esmentes mos agravis
i el foc nodreixes de turments passats?—
Mes ella al punt d’entre els coixins despresa,
li diu glatint, mirant-se’l amb feresa,
caiguts los vels dels pits aponcellats…

Abisag li retreu la submissió a Betsabé i haver preferit Salomó a Adonies, l’hereu natural.

En tant, lo rei d’entre els brocats baixava,
com mut fantasma an ella s’acostava,
caient i alçant-se, en punxa son cabell.

.

Albert Mestres
(Barcelona, 1960)

Albert Mestres
Breu tractat sobre la mort i la bellesa

.

.

.

.

.

.

Albert Mestres

Breu tractat sobre la mort i la bellesa

El fil d’Ariadna, 64
Angle Editorial. Barcelona, novembre de 2013

ISBN: 9788415695530

.

.

.

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

Joanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Guillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Bíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

La Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.