Arxius
Clitemnestra parla tota sola, a «Els missatgers no arriben mai», de Biel Mesquida
.
.
.
Si negués que arribares com un brau lluitador i destrossares dins l’horror de la batalla el meu home, Tàntal, esclafares contra les pedres la meva filla, em raptares com un botí de guerra i així i tot aconseguires que perdés el cap per tu, Agamèmnon, mentiria.
Si digués que hi hagué una casa blanca amb jardí vora d’aquesta mar grega on tu i jo fórem feliços, i em donares la llavor de quatre fills formosíssims, Ifigènia, Electra, Crisòtemis i Orestes, m’acostaria als fets més senzills i més vertaders.
Si assegurés que res no feia preveure la catàstrofe d’aquell matí maleït, quan et vaig veure encès d’ira i de ràbia amb les notícies del rapte d’Helena i no vaig saber de seguida que aquella guerra era la festa que esperaves per poder desfogar els teus instints de mascle conqueridor, salvador, protector, que defensa l’honor de la família, Agamèmnon meu, em podrien acusar de somniadora.
Si contés que m’enviares un missatger per entregar-te la nostra filla més bella, Ifigènia, perquè es casés amb Aquil·les, i en lloc d’això la sacrificares a la deessa Artemis perquè et donés el vent necessari per inflar les veles de les naus que et durien a Troia a salvar la bella Helena de les mans de Paris, mentre jo em moria de dolor de mare traïda, també hi hauria gent que mormolaria que em deixava dur per la invenció.
Si confessés l’existència d’una dona que porta deu anys esperant el retorn d’un home cruel i aprofitat que creu que l’ambició i la guerra estan per damunt de l’amor, una dona que no s’atura de fer voltes com una boja parlant, plorant i xisclant d’esma, dins aquest casalot dels Atrides, desert i luxós, amb les sales plenes de la teva absència, una obscuritat dura que se’m fica per tots els forats del cos i no em deixa lloc per a cap lucidesa, també dirien que no dic la veritat.
Però si xiuxiuegés que hi havia lamentacions i planys d’innocents condemnats en algun lloc fosc que em perseguien sempre com un fat, seria com si toqués un bloc d’humanitat nua i podria explicar aquest sentiment terrible quan el temps s’atura i caus en una tristesa sense edat on et sents tocat d’un mal incurable.
El cos i la ment són inseparables.
Biel Mesquida Amengual (Castelló de la Plana, País Valencià; 1947)
Estic farta de fer voltes i voltes dins aquest palauot micènic, vell i polsós, que cau a trossos, entre cortinatges arnats i salons buits, sense trobar ni un oratge de consol, ni una paraula de compassió.
[…]
Biel Mesquida
Clitemnestra parla tota sola
.
.
.
.
.
Biel Mesquida
Els missatgers no arriben mai
llibres del món i de la bolla, 28
El Gall Editor. Pollença, 2012
ISBN: 9788492574896
.
.
.
MICENE / Micenes, de Salvatore Quasimodo
MICENE
Sulla strada di Micene alberata
Salvatore Quasimodo (Siracusa, 1901 - Nàpols, 1968)
di eucalyptus puoi trovare fromaggio
di pecora e vino resinato “Á la belle
Hélène de Ménélas”, un’osteria
che svia il pensiero dal sangue
degli Atridi. La tua reggia, Agamennone,
è covo di briganti sotto il monte
Zara di sasso non scalfito
da radici a strapiombo su burroni
sghembi. I poeti parlano molto
di te, dell’invenzione del delitto
nella tua casa di crisi,
del furore funebre di Elettra,
che nutri per dieci anni con l’occhio
del sesso il fratello lontano
al matricidio, parlano i diabolici
della logica della regina,
la moglie del soldato assente
Agamennone, mente, spada tradita.
E tu solo ti sei perduto,
Oreste, il tuo viso scomparve senza
maschera d’oro. Ai Leoni della porta,
agli scheletri dell’armonia scenica
rialzati dai filologi delle pietre,
il mio saluto di siculo greco.
Salvatore Quasimodo
El verd fals i vertader (1949-1955)
MICENES
Al camí de Micenes arbrat
d’eucaliptus, pots trobar-hi formatge
d’ovella i vi de resina “À la belle
Hélène de Ménélas”, una taverna
que distreu el pensament de sang
dels Atrides. La teva cort, Agamèmnon,
és cau de bandits a recer de la muntanya
Zadar de pedrots que no esgarrinxen,
les arrels abalançades als barrancs
esbiaixats. Els poetes en parlen molt,
de tu, de la invenció del delicte
a la teva casa de crisi,
del furor fúnebre d’Electra,
que esperonà al llarg de deu anys amb l’ull
del sexe el germà llunyà
al matricidi, parlen els diabòlics
de la lògica de la reina,
la dona del soldat absent
Agamèmnon, ment i espasa traïda.
I tu tot sol t’has perdut,
Orestes, el teu rostre s’esfumà sense
la màscara d’or. Als Lleons de la porta,
als esquelets de l’harmonia escènica
que els filòlegs de les pedres han redreçat,
la meva salutació de sícul grec.
Salvatore Quasimodo
Traducció d’Eduard Escoffet
Salvatore Quasimodo. Obra poètica
Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet
Introducció de Francesc Ardolino
Edició bilingüe.
Edicions del Salobre. Port de Pollença, 2007.
ISBN: 9788493523343
De Troia a Ítaca 