Arxius

Posts Tagged ‘Escamandre’

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

GazophylaciumJoan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.Gazophylacium p

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.
.
Marià Aguiló
Al lector

.

.

Bibliotheca musarum - 1El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:Bibliotheca musarum - 2

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Bibliotheca musarum -4Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Bibliotheca musarum -3

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

Bibliotheca musarum - lloms

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Bibliotheca musarum - 1Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.

Una paròdia aviària. Deux Coqs vivaient en paix, de La Fontaine.

..

.

XIII

.

ELS DOS GALLS

..

Dos Galls en pau vivien;  arribà una Gallina,
……………i la guerra esclatà.
…….Amor, vas perdre Troia, i començà
…….amb tu la guerra salvatgina
on fins la sang dels Déus el Xantos va tenyir.
Molt de temps, entre els Galls, la lluita persistí.
La brama s’expandí per tot el veïnatge.
Acudí a l’espectacle, el poble crestallut.
………Més d’una Helena amb bell plomatge
fou llor del vencedor; i s’eclipsà el vençut:
anà a amagar-se al fons d’una vida secreta,
……………….plorà glòria i amors
que un rival, ufanós de la seva desfeta,
posseïa als seus ulls i que als primers fulgors
li ablamà cada dia a un temps odi i coratge.
S’esbategava els flancs, es feia el bec punxent,
………i ensinistrant-se contra el vent,
d’una ràbia gelosa armava el seu bagatge.
No li’n va caldre gens. S’enfilà el vencedor
…….dalt les teulades a cantar victòria.
…………..El va sentir un Voltor :
…….adéu els amors i la glòria,
adéu, occit per l’urpa, l’orgull encès del Gall!
…….Per un fatal regrés, al capdavall,
…….el seu rival tornava a Helena
…….i al coqueteig dels antics jocs:
…….imagineu-vos quins clo-clocs,
…….que, de femelles, n’hi va haver a balquena.
La Fortuna es complau en els cops sorprenents :
tot vencedor insolent el seu fracàs treballa.
No ens fiem de l’atzar, estiguem amatents
…….després del guany d’una batalla.

.

La Fontaine
Faules. Llibre setè
Traducció de Xavier Benguerel
.
.

Mosaic de Pompeia

.

..

XIII

.

LES DEUX COQS
.

.
.
Deux Coqs vivaient en paix : une Poule survint,
…….Et voilà la guerre allumée.
Amour, tu perdis Troie ; et c’est de toi que vint
…….Cette querelle envenimée,
Où du sang des Dieux même on vit le Xanthe teint.
Longtemps entre nos Coqs le combat se maintint :
Le bruit s’en répandit par tout le voisinage.
La gent qui porte crête au spectacle accourut.
…….Plus d’une Hélène au beau plumage
Fut le prix du vainqueur ; le vaincu disparut.
Il alla se cacher au fond de sa retraite,
…….Pleura sa gloire et ses amours,
Ses amours qu’un rival tout fier de sa défaite
Possédait à ses yeux. Il voyait tous les jours
Cet objet rallumer sa haine et son courage.
Il aiguisait son bec, battait l’air et ses flancs,
…….Et s’exerçant contre les vents
…….S’armait d’une jalouse rage.
Il n’en eut pas besoin. Son vainqueur sur les toits
…….S’alla percher, et chanter sa victoire.
………..Un Vautour entendit sa voix :
……….Adieu les amours et la gloire.
Tout cet orgueil périt sous l’ongle du Vautour.
……….Enfin par un fatal retour
……….Son rival autour de la Poule
……….S’en revint faire le coquet :
……….Je laisse à penser quel caquet,
……….Car il eut des femmes en foule.
La Fortune se plaît à faire de ces coups ;
Tout vainqueur insolent à sa perte travaille.
Défions-nous du sort, et prenons garde à nous
………Après le gain d’une bataille.

.

La Fontaine
Fables. Livre Septième
.
.

.

.
..
.

La Fontaine
Fables / Faules
Tots dotze llibres
Versió de Xavier Benguerel
Dibuixos de Josep M. Subirachs
Edició Bilingüe
Llibres del mall, 80
Edicions del mall. Barcelona, 1984
ISBN: 8474562082

.

.

.

Escamandre persegueix Aquil·les, a Barcelona, Rambla avall, la Mercè de 1880.

Diari Català

 

El dia 28 de setembre de 1880, el Diari Català publicava el cinquè lliurament d’unes cròniques titulades “Correspondencias d’un foraster” en la que un tal “Cosme Gras”, és a dir, un redactor sota pseudònim (com era costum habitual en el periodisme de l’època), dirigia unes suposades cartes a un amic seu, en Nofre, en les quals relata amb to crític i sorneguer l’ambient de la ciutat de Barcelona durant les festes de la Mercè, des dels seus preparatius (la primera crònica la publica el 19 de setembre) fins a la seva més o menys accidentada celebració.

 

Desconeixem qui pot haver-hi darrera el referit pseudònim de Cosme Gras, però cal tenir en compte que la redacció del Diari Català estava formada, bàsicament per en Valentí Almirall, que n’era el director, en Conrad Roure, en Leandre Pons i Dalmau, n’Antoni Feliu i Codina i en Joan Molas i Cases.

 

Als efectes que aquí volem ressaltar, cal recordar que el Diari Català, l’any anterior a la publicació de les citades cròniques, havia publicat, en fullets, la traducció de la Ilíada a càrrec d’en Conrad Roure.

 

Doncs bé, en el referit lliurament de les “Correspondencias d’un foraster”, Cosme Gras fa referència a l’aiguat que va caure a Barcelona el dia de la Mercè, el 26 de setembre, i comenta amb l’humor propi de l’època, que avui ens pot semblar un xic infantil i amb alguns tocs de “xaronisme”, els estralls que va causar la tempesta als guarniments colocats a la Rambla. Per a il·lustrar-ho recorre a la comparació grotesca amb l’episodi del Cant XXI de la Ilíada, en el que es produeix la baralla entre el riu Escamandre (o Xantos) i Aquil·les.

 

Anem a la crònica:

 

 

CORRESPONDENCIAS D’UN FORASTER

 

V

Barcelona 27 de Setembre.

 

Lo que es ahir, amich Nofre, ’l cel nos va regalar aigua pe’l pare y per la mare; ab un espetech de llamps y trons, que, qualsevol hauria dit que ’l Drach y la Patum se’n habían pujat al cel ab cos y ánima á treure las sevas habilitats.

 

Per cada cantó de la Rambla hi passavan mes d’un parell de molas d’aigua. L’ efecte era tan nou, que si la Comissió d’ eminencias no s’ hagués vist enganyada per las senyals negativas dels ulls de poll, podia haberho anunciat en aquell programa que ab tot y esser tan espayós no hi va capiguer l’espressar que las festas eran de Barcelona.

 

Va haberhi un moment en que ’l xáfech era una cosa sorprendenta. La Rambla, neta (de gent); las barracas de fira, plenas de goteras; las glassas dels archs, esllanguidas com un drap de cuyna al cap de la setmana; los gerros de cartró posats al peu dels grupos de pals, inclinantse com si caiguessen en basca al trobarse en aquella soletat sobtada; las encesas rosas de paper, posadas en los archs perqué la duresa del ferro d’ aquestos quedés moralment dissimulada per la tendresa de las flors, anavan esgroguehintse y emblanquintse. cóm si ab la desfeta tempestat s apoderés d’ ellas lo pavorós espant.

 

La gent ficada per las escaletas contemplant aquellas rieradas que balxavan aceras avall, esclamava: — ¡Que vindrà la riera d’en Malla!

 

¡Quina alegria vaig tenir! M’ afigurava que veuria en acció aquella escena culminant de l’ Iliada, en que ’l riu Xanto persegueix á Aquiles pera allunyarlo dels Troyans. Com tinch l’ imaginació sempre disposada á exaltarse, ja ’m feya cárrech de lo que succehiria. Un individuo de la Comissió de las espléndidas festas representant Aquiles, corrent Rambla avall al darrera dels forasters (representació dels Troyans) esbarats y mullats com uns peixos, buscant refugi en las entradas. La riera d’en Malla, com en lo poema homérich lo caudalós Xanto, encalsant amenassadora al Aquiles de fira, mes cremat que un cabo de realistas per la persecució de la corrent que ab la seva impetuositat se’n enduya turbulosament lo fustam emblanquinat de las barracas-pasteras.

 

Tot això veya la meva fantasía y casi be estaba determinat, á pesar de la pluja, á arribarme fins à ca la Ciutat y dir als moderns Fivallers: «Mercés á vosaltres, á quí la celebració de las creus que teniu rebudas, no us han deixat temps pera ocuparvos del espedient de la riera de en Malla; mercés á vosaltres anem á gosar de un espectacle que ’l mes gran dels poetas del mon ha tramés à la nostra etat y passarà á las venideras. Mercés á vosaltres, los forasters rebran aquesta sublime emoció. Los vostres noms, inclits consellers, y ’ls de la Comissió digna de vosaltres, que heu designat perque ‘ns obsequiés tant faustuosament com ho fá, passaran à la posteritat, com las faldillas de la Patum, que per lo brutas y esqueixadas se deuhen recordar del megateri y dels constructors de l’ arca de la aliança.»

 

Pero aquell tarrabastall d’ aygua va anar mimvant, lo cel s’ aclarí altra vegada y la rierada s’ abaixá després d’ haberme posat la mel á la boca. La festa nacional anunciada, los toros, s’ hagué de suspendre, y s’ anuncià per avuy, perque fora poch digne d’ aquest sigle de civilisació passarse una festa espanyola sense aquesta diversió, que no n hi ha d igual desde l’ época dels circos romans fins á las modernas lluitas africanas.

 

Las carreras de burros y velocípedos que habían de ferse avuy á la tarde, no han tingut lloc. Dos ó tres burros y un parell de velocípedos han comparegut al siti anunciat, però ningú ha anat à organisarlos y se ´n han entornat. La Comissió ha fet divinament en treure ´ls burros de las festas; perquè si l’ objecte era que ´ls forasters nos convencessem de que á Barcelona hi ha burros, prou que ho sabem. Llegint los programas anunciadors (tota vegada que en ells s’ hi anuncian las carreras) tothom se ‘n fa cárrech, y no hi ha necessitat d’ exibirne mes.

 

Lo que es per carreras de sabis, de segur que hi hauria hagut mes falta de personal que no pas per las de burros.

 

Avuy m’ he convensut de la noblesa del Drach. Los homes que ’l portan han volgut entrar en una taberna; pero la bestia no s ha volgut degradar y s’ ha quedat devant de la porta de panxa á terra.

 

Per demà hi ha anunciat lo torneig: de manera que al últim los carreters haurán fet lliga ab la Comissió dels Notables. Si no se suspen es probable que te ’n parle en la carta próxima.

 

Los tenders de la Rambla que tenen las barracas d’ esquena, s’ han alegrat molt de la pluja d’ ahir, y están per fer rogativas perqué ’s repeteixi diàriament; lo motiu es, que ’ls venedors de las barracas, sembla que fan en ellas tot lo que tenen de fer, y ’ls nassos dels que s’están á las tendas de prop n’ heuent esment.

 

Fins un altra.

 

COSME GRAS

  

 

Vegem ara breument l’episodi de “Xanto” (Xantos o Escamandre) i Aquil·les a la traducció de Conrad Roure de la Ilíada:

… Sens dupte [Aquiles] hauria encara ocasionat nombrosas víctimas, si Xanto airat, prenent la figura d’un héroe, no li hagués fet sentir, desde l’ fons de un remolí, aquestas paraulas amenassadoras:

 

«¡Oh Aquiles! Tu aventatjas als demés mortals tant en iniquitat com en valentia, y per altra part los mateixos deus te protegeixen. Si ‘l fill de Saturno ‘l permet que extermines á tots los fills de Dardanos persegueixlos fora del meu seno, y realisa tas grans accions en la plana. La meva corrent tant transparenta, está plena de cadávres, y no puch abocar á la mar divina las mevas aigas detingudas pel morts; y tu continuas donant terribles colps; créume donchs, amaina la matansa, perque sino ¡oh capdill dels guerrers! m’ omplas d’estupor.»

 

Aquiles li respon en aquestos termes:

 

«Tos desitjos ¡oh Escamandro! s’ cumplirán; pero no deixaré pas de matar orgullosos Troyans sense haber lograt tancarlos dintre de sas murallas, y sense haber combatut ab Héctor: es precís que ‘m vence o que caigue baix los meus colps.»

 

Diu això; després, semblable á una divinitat funesta, ‘s tira contra ‘ls Troyans. Allavors lo riu ‘s dirigeix á Febo.

 

«¡Ay! no ‘t recordas dels avisos del fill de Saturno, que t’ ha prescrit que permaneixeses entre ‘ls Troyans y qeu ‘ls defengues fins á las últimas clarors del dia, fins que ‘ls camps se cubrissen de tenebras.»

 

Quan diu aquestas paraulas , Aquiles pren ánim desde la ribera y ‘s tira en mitj de la corrent. Lo riu de sopte s’infla ab furia; la seva corrent se conmou y borbolla; sosmou los nombrosos cadávres amontonats en son fons per los brassos del fill de Peleo y bramant com un toro, ‘ls rebat demunt la terra. Al mateix temps salva als que repiran encara y ‘ls amaga o bé sota sas aigas cristallinas, ó sota ‘ls seus remolins inmensos, mentres que al voltant del héroe hi dirigeis onadas terribles que empenyan y apretan lo seu escut. L’ héroe no pot mantenirse ferm demunt de sas camas; s’agafa a las brancas d’un solm gros y frondós. L’arbre esquerda ‘l marge desarrelant-se, s’abaixa conté la corrent ab sas brancas nombrosas y serveix de pont al fill de Peleo, que tot seguit, no sens haber esperimentat temor, salta fora de la corrent del riu y fuig per la plana ab tota la pressa que li permeten sos peus llaugers. Pero la gran divinitat, lluny d’abandonarlo, dirigeix contra ell onadas  turbulentas y l’ obliga á parar de combatre, lliurant de la ruina als Troyans.

 

Aquiles fa salts tan llargs com los trets de una llansa: de la mateixa manera que ‘l vol de l’ áliga d’alas negras, de l’ áliga cassadora la mes forta y la mes llaugera de las aus. Demun de son pit lo bronzo fá un ressó espantós. Fugint se gira: pero ‘l riu, ab gran estrépit no deixa de perseguirlo. Aixís com un hortelá que volent conduir l’ aiga d’ un fondo manantial, á travers de las plantas d’ un hort, ab la seva aixada ha tret tots los obstacles de la reguera, y al moment veu que s’ escorre l’ aiga murmurant dolsament, sorollant los palets y traspassantlos per ella mateixa, perque la pendent es rápìda, aixis mateix, á pesar de la seva llaugeresa, Aquiles se veu continuament alcansat per l’ aiga del riu, perque la forsa dels deus aventatja á la dels homes. Tantas vegadas com l’héroe’s detura pera plantar cara á Xanto y convéncer ‘s de si ‘ls deus inmortals que habitan en l’ ample cel están tots decidits á perseguirlo, altres tants la grossa onada del riu, descendent de Júpiter, s’infla prop de las sevas espatllas. Allavors, ab lo cor plé de tristesa, l’ héroe s’ escapa fent un altre salt; mes l’ ona victoriosa de las camas d’ ell, segueix las sevas voltas, l’apressa y dessota dels seus peus li escarba la terra. …

 


Ilíada. Poema en XXIV cants d’Homero

Traduhit en prosa catalama per Conrat Roure

Cap. XXI, págs 280-281.

Estampa de Leopoldo Domenech

Barcelona, 1879